L’erupció estrellada

Era ella. La intuïció m’ho deia. De la meva experiència no me’n podia refiar. D’experiència, jo, un metge que feia a penes sis mesos que havia acabat la universitat, no en tenia cap, òbviament.

Vaig tenir por de tocar l’espatlla nua i càlida d’aquell home (malgrat que no hi havia res a témer) i li vaig ordenar de viva veu:

—Amic meu, acosti’s més a la llum!

L’home es girà tal com jo volia que ho fes i la claror del llum incandescent inundà la seva pell esgrogueïda. A través de la grogor, en el pit prominent i als costats es podia veure una erupció marmòria. «Com estrelles al cel», vaig pensar, i, amb un cert fred al cor, vaig acostar-me al seu pit, després en vaig apartar la mirada i la vaig dirigir al seu rostre. Davant meu tenia una cara d’uns quaranta anys amb una barba embullada de color gris brut, amb uns ullets vius, mig tapats per unes parpelles inflades. I en aquells ullets, amb gran sorpresa meva, hi vaig poder llegir orgull i respecte de si mateix.

L’home parpellejava i mirava al voltant amb indiferència i lassitud, tot ajustant-se el cinturó dels pantalons.

«És ella, la sífilis», vaig repetir-me mentalment amb severitat. Era la primera vegada en la meva vida de pràctica mèdica que m’hi trobava, jo, un metge llançat directament dels bancs de la universitat a un remot llogaret del camp, al principi de la revolució.

Amb la sífilis aquesta m’hi vaig trobar per casualitat. L’home havia vingut a veure’m queixant-se perquè se li tancava la faringe. De forma absolutament inconscient, i sense pensar pas en la sífilis, li vaig ordenar que es tragués la roba, i llavors va ser quan vaig veure aquella erupció estrellada.

Vaig relacionar la ronquera, la sinistra vermellor de la gola, les estranyes taques blanques que hi tenia, l’erupció marmòria, i ho vaig endevinar. De primer, covardament, em vaig netejar les mans amb una boleta de sublimat, mentre un inquietant pensament —«Em sembla que m’ha tossit sobre la mà»— m’enverinava el cap per un instant. Després, impotent i amb repugnància, anava fent giravoltar a les mans l’espàtula de vidre amb què havia examinat la gola del meu pacient. Què n’havia de fer?

Vaig decidir deixar-la a la finestra, damunt d’un tampó de cotó fluix.

—Doncs bé —vaig dir—, miri… Hmm… pel que es veu… vaja, és més que probable… Miri, és que vostè té un mal lleig, té sífilis…

Vaig dir això i em vaig sentir torbat. Tenia la sensació que aquell home es posaria molt nerviós i summament espantat…

Ell, però, ni s’espantà ni es va posar gens nerviós. Em va mirar de gairell, una mica com fa la gallina amb el seu ull rodó en sentir una veu que la crida. I en aquest ull rodó, amb gran sorpresa, hi vaig observar desconfiança.

—Té la sífilis —vaig repetir suaument.

—I això què és? —preguntà l’home de l’erupció marmòria.

Llavors brillà fugaçment davant dels meus ulls l’extrem d’una aula blanca com la neu, una aula universitària, un amfiteatre amb els caps de tot d’estudiants amuntegats i la barba canosa del professor de venèries… Però ràpidament vaig tornar a tocar de peus a terra i vaig recordar que era a mil cinc-centes verstes de l’amfiteatre i a quaranta de la via fèrria, a la claror d’un llum incandescent… De darrere la porta blanca arribava la remor sorda dels nombrosos pacients que esperaven torn. Darrere la finestra es feia més i més fosc, i voletejava la primera neu de l’hivern.

Vaig fer que el pacient es desvestís encara més i vaig trobar el xancre primari, ja gairebé cicatritzat. Se m’esvaïren els darrers dubtes, i un sentiment d’orgull que em sortia invariablement cada cop que feia un diagnòstic correcte s’emparà de mi.

—Ja es pot vestir —vaig dir-li—, té la sífilis! Una malaltia d’allò més greu, que s’escampa per tot l’organisme. Haurà de seguir un tractament molt llarg!…

Llavors em vaig quedar que no em sortien les paraules, perquè —ho juro!— en la seva mirada de gallina hi vaig llegir una estranyesa clarament tenyida d’ironia.

—Però si només se’m tanca la faringe —digué el pacient.

—Doncs sí, és justament a causa de la malaltia. Igual que l’erupció del pit… Miri’s el pit…

L’home abaixà els ulls i mirà. Una guspira d’ironia li ballava encara als ulls.

—Si el que cal és curar-me la faringe —insistí.

«I que no surt d’aquí!», vaig pensar ja amb una certa impaciència. «Jo li dic sífilis i ell diu faringe».

—Escolti, bon home —vaig continuar en veu alta—, la faringe és una cosa secundària. La faringe també li solucionarem, però el més important és guarir la seva malaltia en conjunt. I haurà de seguir un tractament llarg, dos anys.

Llavors el pacient em mirà amb els ulls esbatanats. I en ells vaig poder llegir la meva sentència: «Au, doctor, que ha perdut el senderi?».

—Per què tant de temps? —preguntà el pacient—. Què és això de dos anys? Jo necessito alguna mena de gargarisme per a la faringe…

Això m’encengué la sang. I em vaig posar a parlar. Ja no tenia por d’espantar-lo. Oh, no! Ans al contrari, li vaig donar a entendre que fins i tot li podia caure el nas. Vaig explicar al meu pacient què li esperava més endavant, si no es tractava com calia. Em vaig referir a la qüestió del contagi de la sífilis i li vaig parlar llargament dels plats, culleres i tasses, d’una tovallola d’ús exclusiu…

—És casat? —li vaig preguntar.

—Casat, sí —replicà el pacient sorprès.

—Faci’m venir la seva dona immediatament! —vaig dir tot agitat i abrandadament—. Perquè ella, segurament està també malalta, sap?

—La dona?! —preguntà el pacient, i em va mirar amb enorme estupor.

Així vam continuar la conversa. Ell, parpellejant, fitava els meus ulls i jo els seus. En realitat, no era pas una conversa, sinó un monòleg meu. Un monòleg brillant que qualsevol professor hauria avaluat amb la nota més alta en un estudiant de cinquè curs. Em vaig descobrir coneixements immensos en el terreny de la sifilologia i una sagacitat poc comuna. Aquesta suplia els forats negres allà on em faltaven les citacions dels manuals russos i alemanys. Li vaig descriure el que arribava a passar en els ossos d’un sifilític que no segueix el tractament, i de passada també el vaig il·lustrar sobre la paràlisi progressiva. I la descendència! I com evitar-li a la dona?! O com curar-la, si estava infectada, i segurament n’estava.

Al final, se m’esgotà l’eloqüència i amb un moviment tímid em vaig treure de la butxaca un vademècum enquadernat de vermell i amb lletres d’or, el meu amic fidel del qual no m’havia separat des de les primeres passes del meu ardu camí. Quantes vegades m’havia fet servei, quan les maleïdes qüestions de la farmacopea obrien un negre abisme davant meu! Mentre el pacient es vestia, vaig fullejar d’amagat les pàgines del llibret fins a trobar-hi el que em feia falta.

Ungüent de mercuri, un gran remei.

—Vostè mateix s’haurà de fer les fregues. Li donaran sis paquetets d’ungüent. Se n’haurà d’aplicar un al dia… així, veu…

I amb claredat i ardor li vaig mostrar com se l’havia d’aplicar, fregant-me jo mateix per sobre de la bata amb el palmell buit…

—Avui al braç, demà a la cama, després de nou al braç, però a l’altre. Quan s’hagi fet les sis aplicacions, es renta ben net i em ve a veure. Sens falta. Ho sent? Sens falta! Sí! A part d’això, caldrà vigilar molt bé les dents i en general la boca, mentre segueixi el tractament. Li donaré un gargarisme. Després de menjar cal que glopegi obligatòriament…

—I la faringe? —preguntà el pacient amb veu enrogallada, i em vaig adonar llavors que s’havia animat només de sentir la paraula gargarisme.

—Sí, sí, la faringe també.

Al cap d’uns minuts la groga esquena de la pellissa desapareixia de la meva vista per la porta, mentre al seu encontre venia un cap de dona cobert amb un mocador.

I encara uns minuts més tard, tot corrent pel passadís en penombra que va del meu consultori a la farmàcia a la recerca de cigarretes, vaig poder sentir de passada un murmuri ronc:

—No sap curar. És jove. Ho pots entendre? Li dic que tinc la faringe tancada, i ell tot era mirar i mirar… el pit, el ventre. Estic ple de feina i em tens perdent mig dia a l’hospital. Quan en surti, ja serà de nit. Oh, Déu! Em fa mal la gola i em dóna un ungüent per les cames.

—No s’hi miren prou, no paren atenció —confirmà una veu de dona gran, una mica tremolosa, i de sobte callà. Era jo, que acabava de passar com una aparició, amb la meva bata blanca. No me’n vaig poder estar, vaig mirar i vaig reconèixer en l’escassa claror la barbeta com d’estopa, les parpelles inflades i els ulls de gallina. I vaig reconèixer també aquella veu amenaçadorament ronca. Vaig arronsar les espatlles, encongint-me com si fos alguna mena de lladregot, igual de culpable, i em vaig eclipsar, tot sentint clarament a l’ànima una urpada que em consumia. Estava aterrit.

Que potser tot havia estat en va?

… No podia ser! I durant un mes vaig estar revisant atentament, com si fos un detectiu, cada dia de consulta, el registre del consultori, esperant de trobar-hi el nom de la dona d’aquell atent oient del meu monòleg sobre la sífilis. Un mes sencer el vaig esperar també a ell. I no van venir ni l’un ni l’altra. Passat un mes se m’esborrà del cap, deixà d’inquietar-me, caigué en l’oblit…

Perquè en venien més i més de nous, i cada dia de treball en aquell racó de món oblidat m’aportava tot de casos insòlits, assumptes intrigants que m’obligaven a esprémer el cervell, a perdre’m cent vegades en conjectures abans de tornar a recuperar la presència d’ànims i llançar-me de nou al combat.

Ara, que ja han passat molts anys, lluny d’aquell blanc hospital escrostonat, recordo l’erupció estrellada que li cobria el pit. On deu ser? Què fa? Ah, ho sé, ho sé. Si encara és viu, ell i la dona deuen anar de tant en tant a l’hospital decrèpit. Es deuen plànyer d’úlceres a les cames. Ja me l’imagino desembolicant-se els calçols,^[13] tot buscant compassió. I un metge jove, home o dona, amb una bata ben blanca i apedaçada, inclinant-se cap a les cames, prement amb el dit l’os de sobre l’úlcera, buscant-ne la causa. Que troba i inscriu al registre: «Lues III», abans de preguntar si mai li han donat com a tractament un ungüent negre.

I aleshores, igual que jo me’n recordo d’ell, ell se’n recordarà de mi, de l’any 17, de la neu rere la finestra i dels sis paquetets de paper parafinat, de les sis boletes enganxoses no utilitzades.

—I tant, i tant, sí que m’ho va donar —dirà, i mirarà, però aquest cop sense ironia, sinó amb una negra angoixa als ulls. I el metge li prescriurà iodur de potassi o potser algun altre tractament. O potser, igual que vaig fer jo, consultarà el seu vademècum…

Salutacions, camarada!

La dona jove es va tapar la boca amb la punta d’un mocador de baieta, s’assegué al banc i esclatà en plors. Els rínxols dels seus cabells clars, humits per la neu tot just fosa, li caigueren sobre el front.

—És un canalla, oi? —exclamà.

—Un canalla —vaig repetir amb fermesa.

Tot seguit vingué la part més difícil i dolorosa. Calia que es tranquil·litzés. Però com tranquil·litzar-la? Per sota la sorda remor de veus dels que esperaven impacients a la consulta, encara vam conversar una bona estona…

En alguna part, al fons de la meva ànima, que encara no s’havia tornat insensible al dolor humà, hi vaig trobar paraules fervents. De primer, vaig procurar treure-li la por. Li vaig dir que encara no sabíem res del cert i que abans d’un examen complet no calia desesperar-se. I que fins i tot amb l’examen fet, no hi havia lloc per a la desesperació: li vaig explicar amb quin èxit curàvem aquella lletja malaltia, la sífilis.

—Un canalla, un canalla! —sanglotà la jove dona abans d’escanyar-se amb el plor.

—Un canalla —vaig assentir.

I així encara vam passar una bona estona llançant insults a l’«estimadíssim espòs», que li havia fet una visita a casa i havia retornat a Moscou.

Finalment el rostre de la dona començà a assecar-se, només hi quedaren unes taques i les feixugues parpelles inflades sobre els ulls negres, plens de desesperació.

—Què faré jo ara? Tinc dos fills —va dir amb veu profunda i adolorida.

—Esperi, esperi —vaig xiuxiuejar—, mirem què es pot fer.

Vaig cridar la llevadora Pelagueia Ivànovna, i ens vam ficar tots tres en una sala a part, on hi havia el seient ginecològic.

—Ah, pocavergonya, pocavergonya! —deixà anar entre dents Pelagueia Ivànovna. La dona callava, els seus ulls eren com dos forats negres, contemplava el capvespre a través de la finestra.

Va ser un dels exàmens més meticulosos de tota la meva vida. Pelagueia Ivànovna i jo no vam deixar per revisar ni un pam del seu cos. I no vaig trobar res sospitós enlloc.

—Sap què? —vaig dir, desitjant apassionadament que la meva esperança no quedés decebuda i que enlloc no aparegués en el futur un terrible xancre primari endurit—. Sap què?… Pot estar tranquil·la. Hi ha esperança. Esperança. És cert que encara es podria produir, però per ara no té res.

—Res? —preguntà amb veu ronca la dona—. Res? —Se li van encendre guspires als ulls, i un to rosat li acolorí els pòmuls—. Però pot aparèixer de cop sobte, oi?…

—Ni jo no me’n se avenir —li vaig dir en veu baixa a Pelagueia Ivànovna—, si he de jutjar a partir del que m’ha explicat, hauria d’estar infectada, i tanmateix no té res.

—Res de res —corroborà com un eco Pelagueia Ivànovna.

Encara ens vam passar uns quants minuts parlant en veu baixa amb la dona sobre diversos terminis, diverses qüestions íntimes, i li vaig donar l’ordre de tornar periòdicament a l’hospital.

Em mirava en aquell moment la dona i veia que estava davant d’un ésser trencat per la meitat. L’esperança s’obria pas en ella i tot seguit s’esvania. Es posà a plorar un altre cop i se n’anà com una ombra lúgubre. A partir d’aleshores l’espasa penjava sobre aquella dona. Cada dissabte, sense fer soroll, apareixia al meu consultori. Estava molt prima, tenia els pòmuls més sortints, els ulls enfonsats i encerclats d’ombra, feia ulleres. Un pensament obsessiu li havia estirat cap avall la comissura dels llavis. Amb un gest habitual es desfeia el nus del mocador, abans de ficar-nos tots tres a la sala. L’examinàvem.

Els tres primers dissabtes passaren sense que li trobéssim res de res, com l’altra vegada. Llavors començà a recuperar-se una mica. Un esclat vital se li manifestà als ulls, se li animà la cara, la màscara tensa es relaxà. Creixien les oportunitats. El perill s’esvaïa. El quart dissabte ja vaig parlar-li amb més seguretat. Em recolzaven gairebé un noranta per cent de possibilitats favorables. El famós primer termini de vint-i-un dies ja s’havia superat de llarg. Quedaven oportunitats aïllades, quan l’úlcera es desenvolupa amb un enorme retard. Finalment també aquests terminis més llargs passaren, i un bon dia, després de llançar a la palangana el brillant espèculum, palpades per última vegada les glàndules, vaig dir a la dona:

—Està fora de perill. No ha de tornar a venir. Ha estat un cas de molta sort.

—No tindré res? —preguntà amb una veu inoblidable.

—Res de res.

No sóc prou destre per descriure la seva cara. Només recordo que va fer una profunda reverència i desaparegué.

Amb tot, encara tornà una altra vegada. Duia a les mans un paquet: dues lliures de mantega i dues dotzenes d’ous. Després d’una àrdua lluita, no vaig agafar ni la mantega ni els ous. I me’n vaig sentir orgullós, a causa de la meva joventut, segurament. Però temps després, quan vaig haver de passar gana durant els anys de la revolució, més d’una vegada vaig recordar el llum incandescent, els seus ulls negres i el daurat tros de mantega amb l’empremta dels dits que traspuava com gotes de rosada.

Per què ara, quan ja han passat tants anys, he de recordar la dona que va viure condemnada a quatre mesos de por? No és perquè sí. Aquella dona va ser el meu segon pacient en aquest camp, al qual vaig acabar consagrant els meus millors anys. El primer havia estat l’home de l’erupció estrellada al pit. Així doncs, ella va ser la segona i l’única excepció: ella sí que tenia por. L’única que ha fet perdurar en la meva memòria la feina que vam dur a terme sota els llums de querosè nosaltres quatre (Pelagueia Ivànovna, Anna Nikolàievna, Demian Lúkitx i jo).

En aquell temps, quan transcorrien els seus turmentadors dissabtes com en l’espera de l’execució, em vaig posar a buscar-la a «ella». Els vespres de tardor són llargs. A l’apartament del metge hi feia calor per les estufes holandeses. Hi havia silenci, i em semblava que estava sol en tot el món amb el meu llum de taula. En algun lloc la vida corria molt agitada, però on era jo, rere la finestra, queia una pluja obliqua que després imperceptiblement es convertia en neu silenciosa. Em passava llargues hores assegut, llegint els vells registres del consultori dels cinc anys precedents. Davant meu desfilaren milers i desenes de milers de noms i de poblets. En aquelles columnes de persones la buscava i sovint la trobava. Les anotacions s’hi repetien, estereotipades, tedioses: «Bronquitis», «Laringitis»… i d’altres… d’altres… Però aquí la tenim! «Lues III», sí… I en un costat, amb lletres grosses, escrit per una mà avesada:

Rp. Ung. hidrarg. ciner. 3,0 D. t. d…

Aquí tenia l’ungüent «negre».

Un altre cop. Un altre cop em ballaven davant dels ulls les bronquitis i els catarros, després sobtadament s’interrompien… novament «Lues»…

La major part de les anotacions es referia precisament als lues secundaris. Rarament topava amb un de terciari, i aleshores el iodur de potassi ocupava ell tot sol la columna «tractament».

Com més avançava en la lectura dels vells registres mig florits, oblidats a les golfes, més claror penetrava en el meu cap inexpert. Vaig començar a entendre coses monstruoses.

Però es pot saber on són les anotacions sobre el xancre primari? Ni rastre. Entre milers i milers de noms es rar trobar-ne un de sol. En canvi, de sífilis secundària, n’hi ha fileres inacabables. Què significa això? Vet aquí què significa…

—Això significa… —em deia enmig de la foscor a mi mateix i a la rata que rosegava els lloms vells dels llibres als prestatges de l’armari—, això significa que aquí no tenen ni idea del que és la sífilis, i que aquest xancre no espanta ningú. Sí, senyor. I després es passa sol, es reabsorbeix. Queda la cicatriu… Així, i res més? No, sí que hi ha res més! Es desenvolupa la fase secundària, i més violentament ara: la sífilis. Quan fa mal la faringe i per tot el cos apareixen pàpules purulentes, aleshores Semion Khótov, de trenta-dos anys, va a l’hospital i li recepten l’ungüent gris… Ah, sí!

Un cercle de llum es retallava sobre la taula, i al cul del cendrer la dona estirada de color xocolata havia desaparegut sota un munt de burilles.

—Trobaré aquest Semion Khótov. Hmm…

Cruixien, a penes fetes malbé, les pàgines esgrogueïdes dels registres del consultori. El 17 de juny del 1916 Semion Khótov havia rebut sis paquetets d’ungüent curatiu de mercuri, inventat ja feia temps per a la salut de Semion Khótov. Em consta que el meu predecessor li va dir a en Semion, en lliurar-li l’ungüent:

—Semion, quan s’hagi fet les sis aplicacions, es renta ben net i em ve a veure. M’ha sentit, Semion?

En Semion, és clar, s’inclinava i donava les gràcies amb veu ronca. Vejam: al cap de deu o dotze dies en Semion hauria hagut d’aparèixer per força novament al llibre. Vejam, vejam… Núvol de fum, fulls que cruixen. Oh, no, no hi surt, en Semion! Ni al cap de deu dies, ni al cap de dotze… Ja no torna a sortir. Ah, pobre Semion Khótov! És a dir, que l’erupció marmòria havia desaparegut, com s’apaguen les estrelles a l’alba, els condilomes s’havien assecat. I va cap a la seva ruïna, certament, cap a la seva ruïna, aquest Semion. Probablement el veuré algun dia a la meva consulta, ple d’úlceres enganxoses. Tindrà l’envà nasal intacte? I les pupil·les seran les mateixes?… Pobre Semion!

Però ara ja no és en Semion, sinó Ivan Kàrpov. No té res d’estrany. Per què no hauria de tenir la malaltia Kàrpov, Ivan? Sí, però vejam, per què li han prescrit calomelans^[14] rebaixats amb lactosa, en petites dosis?! Vet aquí per què: Ivan Kàrpov té dos anys! I té Lues II! La fatal xifra dos! Portaren Ivan Kàrpov cobert d’estrelles, debatent-se als braços de la mare per escapar de les mans tenaces del doctor. Tot està clar.

Sé, intueixo, he entès on li sortí a aquest nen de dos anys el xancre primari, sense el qual no pot aparèixer res de secundari. El tenia a la boca! Es contagià per una cullereta.

Instrueix-me, indret remot! Instrueix-me, silenci de casa rústica! Sí, moltes coses interessants pot contar el vell consultori a un jove metge.

Damunt d’Ivan Kàrpov hi havia escrit:

«Avdòtia Kàrpova, 30 anys».

Qui és? Ah, és clar, la mare de l’Ivan. Era als seus braços que plorava.

I a sota d’Ivan Kàrpov:

«Maria Kàrpova, 8 anys».

I aquesta qui és? La germana! Calomelans…

La família en pes. La família. Només hi falta una persona: Kàrpov, de trenta-cinc o quaranta anys… I ni se sap com es deia: Sidor, Piotr. Oh, això no té importància!

«… estimadíssima esposa… un mal lleig, la sífilis…».

Vet aquí el document. Tinc les idees clares. Sí, sens dubte devia tornar del maleït front i «no va gosar obrir-se», possiblement ni sabia que era necessari sincerar-se i dir-ho. I partí de nou. I tot va començar. Després d’Avdòtia, la Maria; després de la Maria, l’Ivan. La mateixa escudella amb sopa de col, el mateix tovalló…

I una altra família. I una altra. I aquí un vell de setanta anys. Lues II. Vell. De què ets culpable? De res. La mateixa escudella! Res a veure amb el sexe, res de genital! Llum clara. Com clara i esblanqueïda és l’alba dels primers dies de desembre. És a dir, que m’havia passat la solitària nit amb les inscripcions dels registres del consultori i els esplèndids manuals alemanys d’il·lustracions acolorides.

Quan me n’anava al dormitori, badallant, vaig murmurar:

—Lluitaré contra «ella».

Per lluitar contra ella, calia veure-la. I no es va fer esperar. Oberts els camins per als trineus, era corrent que em vinguessin a veure fins a cent pacients en un dia. El dia començava d’un blanc tèrbol i acabava en una boira negra enllà de la finestra, en la qual, misteriosament, amb somorts cruixits, desapareixien els darrers trineus.

Ella passava davant meu multiforme i pèrfida. Ara apareixia amb aspecte d’úlceres blanquinoses a la gola d’una adolescent. Ara amb aspecte de cames corbades com un sabre. Ara com úlceres profundes i assecades a les cames grogoses d’una vella. Ara com pàpules purulentes recobrint el cos d’una dona en la flor de l’edat. De vegades ocupava orgullosament un front amb la mitja lluna de la corona de Venus. Es manifestava com un càstig per la ignorància dels pares que repercutia en uns fills amb els nassos semblants a una sella cosaca. Però, a part de tot això, també s’esquitllava sense que jo me n’adonés. Ah, jo feia tan poc que havia deixat els pupitres de l’escola!

I tot plegat ho anava assolint amb els meus propis mitjans i en solitud. En algun lloc s’amagava ella, als ossos i al cervell alhora.

Vaig aprendre molt.

—I llavors em van ordenar fer-me fregues.

—Amb un ungüent negre?

—Amb un ungüent negre, sí, senyor, negre…

—En creu? Avui el braç, demà la cama?

—Això. I com ho ha sabut, mestre? (En to d’afalac).

«Com no saber-ho? Ah, com no saber-ho. Està clar: per la goma!…».

—Algun mal lleig?

—I ara! A casa nostra mai no s’ha sentit a parlar d’aquestes coses.

—Bé, bé… Dolor a la gola?

—La gola? Sí, em feia mal la gola. L’any passat.

—Bé… I Leonti Leóntievitx et va donar un ungüent?

—Això, sí! Negre com les botes.

—Malament s’ha aplicat l’ungüent, doncs, bon home. Ah, ben malament!…

Vaig repartir innombrables quilos d’ungüent gris. Vaig receptar molt i molt iodur de potassi i vaig deixar anar moltes paraules abrandades. Vaig aconseguir recuperar alguns pacients després de les primeres sis aplicacions. Amb alguns (bé que no amb tots, sí amb bona part d’ells) vaig poder dur a terme una primera tanda d’injeccions. Però la majoria se m’escapava entre els dits, com l’arena en un rellotge de sorra, i no podia trobar-los enmig de la boira de la neu. Vaig acabar convencent-me que aquí la sífilis era terrible, precisament perquè no era terrible per a ningú. Vet aquí per què al principi d’aquest meu relat he fet menció d’aquella dona dels ulls negres. I l’he recordada amb una mena de càlid respecte justament per la seva por. Però ella va ser l’única!

Havia madurat, m’havia tornat més tancat, de vegades fins i tot ombrívol. Somiava el dia en què, acabat el meu servei, podria tornar a la ciutat universitària, on la meva lluita seria menys àrdua.

Un d’aquells lúgubres dies va venir a la consulta una dona jove i molt ben plantada. Duia als braços un nadó embolicat, però dues altres criatures li seguien els passos, arrossegant els peus dins les seves botes de feltre massa grans i arrapades a la faldilla blava que se li veia per sota de l’abric de pells.

—Als nens els ha sortit una erupció —va dir amb aires d’importància la mossa de galtes vermelles.

Vaig tocar amb compte el front de la nena, encara agafada a la faldilla. Es va amagar del tot rere els plecs. Per l’altra banda de la faldilla vaig atrapar un Vanka de cara anormalment rodona. També el vaig tocar. El front de tots dos no estava calent, temperatura normal.

—Despulla una criatura, estimada.

Va desvestir la nena. El seu cosset nu no estava menys estrellat que el cel d’una glaçada nit d’hivern. De cap a peus la criatura estava coberta de taques de rosèola i de pàpules purulentes. En Vanka intentà defensar-se i cridar. Demian Lúkitx acudí i em donà un cop de mà…

—Que és, un refredat? —digué la mare, mirant amb ulls tranquils.

—He, he, sí, és clar, un refredat! —remugà en Lúkitx, fent amb la boca un gest de compassió i de fàstic alhora—. Tot el districte de Korobov l’ha agafat, aquest vostre refredat!

—I com és que l’hem agafat? —preguntà la mare, mentre jo li examinava els costats i el pit plens de taques.

—Vesteix-te —li vaig dir.

Llavors em vaig asseure a la taula, agafant-me el cap amb una mà i badallant (ella havia estat una de les últimes visites del dia, tenia el número 98). Després em vaig posar a parlar:

—Mira, bonica, tu i les teves criatures teniu «un mal lleig». Una malaltia perillosa, terrible. Heu de començar de seguida el tractament i serà llarg.

És una llàstima que amb paraules sigui difícil descriure la incredulitat que aparegué als ulls blaus d’aquella dona. Va fer giravoltar el nadó com si fos un tronc als seus braços, li mirà les cametes amb esguard obtús i preguntà:

—I això d’on ve?

Després va fer un somriure forçat.

—D’on ve no té importància —vaig replicar, encenent la cinquantena cigarreta del dia—, el que hauries de preguntar és què passarà amb les teves criatures, si no decideixes curar-los.

—I què? No passarà pas res —va respondre, i es va posar a embolcallar de nou el nadó.

Jo tenia el rellotge davant dels ulls, al damunt de la tauleta del despatx. Recordo com si fos ara mateix, que no vaig parlar amb ella més de tres minuts, i la dona acabà plorant. Em vaig sentir molt satisfet d’aquelles llàgrimes, perquè només gràcies a elles, provocades per les meves paraules intencionadament dures i inquietants, va ser possible continuar la conversa:

—De manera que es queden. Demian Lúkitx, allotgeu-los al pavelló. Ja passarem els malalts de tifus a la segona sala. Demà aniré a la ciutat i obtindré el permís per obrir una secció permanent per a sifilítics.

Un gran interès brillà en els ulls del practicant.

—Però què diu, doctor? —replicà (era un gran escèptic)—. Com ens en sortirem tot sols? I els preparats? No tenim suficients infermeres… I qui cuinarà? I la vaixella, les xeringues?

Però jo, obtús i obstinat, vaig sacsejar el cap i vaig replicar:

—L’obtindré!

Passà un mes…

A les tres cambres del petit pavelló cobert de neu, hi cremaven llums amb pantalla de llauna. Els llits tenien els llençols estripats. Només teníem dues xeringues. Una petita d’un gram, i una de cinc, la de Luer.^[15] En resum, una terrible indigència coberta de neu. Però… orgullosament reposava a part la xeringa amb l’ajuda de la qual, mentalment paralitzat de por, havia posat unes quantes vegades les encara misterioses i difícils injeccions de Salvarsan.^[16]

I millor encara, la meva ànima estava molt més tranquil·la: al pavelló hi havia set homes i cinc dones, i cada dia s’esvania als meus ulls l’erupció estrellada.

Era un vespre. Demian Lúkitx sostenia un petit llum per fer claror al tímid Vanka. El nen tenia la boca empastifada de sèmola. Però ja no tenia estrelles. I tots quatre passaren sota el llum, i confortaren la meva consciència.

—Demà, que podré marxar? —preguntà la mare, arreglant-se la brusa.

—No, encara no pot ser —li vaig respondre—, encara cal suportar un altre tractament.

—No li dono el meu consentiment —contestà—, tinc moltíssima feina a casa. Li agraeixo l’ajuda, però hem de marxar demà. Ja estem sans.

La conversa s’inflamà com un manat de llenya seca. I s’acabà així:

—Tu… tu, saps què? —vaig començar dient, i vaig notar que em posava vermell—. Saps què?… Que ets estúpida!…

—I tu per què m’insultes? Des de quan s’insulta així la gent?

—Que és que no t’he de tractar d’estúpida? Però si ho ets, ho ets! Mira’t en Vanka! Què vols? Que es mori? Doncs no t’ho penso permetre!

I s’hi quedà encara deu dies més.

Deu dies! Més no l’hauria pogut retenir ningú. Us ho garanteixo. Però, creieu-me, la meva consciència estava ben tranquil·la, i fins i tot aquell… «estúpida» no em treia el son. No me’n penedeixo gens. Què és un insult comparat amb una erupció estrellada?

I així han passat els anys. Ja fa temps que el destí i els temps borrascosos em van separar d’aquell pavelló cobert de neu. Qui deu haver-hi allà i què hi passa? Segur que deu estar tot molt millor. Segurament han pintat de blanc l’edifici, i potser la roba de llit és nova i tot. Naturalment, no hi deu haver electricitat. Probablement ara mateix, quan escric aquestes ratlles, algun cap jove s’inclina sobre el pit d’un malalt. El llum de querosè projecta la seva claror groga sobre una pell groga…

Salut, camarada!