El cau de la guineu

El temps, incansable, movia les busques del rellotge de la Núria i la desesperava. Portaven dues hores allí dintre, asseguts l’un al costat de l’altre a la llitera. La noia havia lligat un parell de mocadors per aguantar el malaurat braç de l’Ovidi i ara l’esguardava en silenci. L’havia posat al corrent del que sabia i de la manera com l’havien atrapat. Li ho va explicar mig avergonyit. Ella estava segura que es sentia fracassat i no tenia ni idea de com animar-lo. De fet, resultava força difícil, tancats allí dins en mans d’aquells bojos.

El braç li feia força la guitza, al pobre Ovidi. S’havia endormiscat un xic per culpa del mal de cap que la Núria atribuïa a les trompades que li devien haver «regalat» els bergants. El deixà descansar abans de narrar la seva no gaire lluïda excursió d’aquella nit.

—Quina hora és? —el xicot es fregava els ulls per tal de foragitar el pes de les parpelles.

—Dos quarts de cinc —contestà ella—. Com et trobes?

—Millor. Disposat a sentir com te les has manegat per aparèixer aquí… Vinga, arrenca —el xicot canvià de posició i la mirà.

L’escoltà silenciós. Somrigué en imaginar-se les noietes engalipant els vigilants. Les dones eren la pesta! El que no aconseguissin elles…!

—Bé… Llàstima que t’enxampessin —digué quan la noia aturà l’explicació uns instants—. És llàstima també que desapareguem sense deixar rastre. Ningú no sap que som aquí…

—T’equivoques, la Paula i l’Arnau ho saben, a hores d’ara —l’afirmació produí l’efecte esperat en el noi.

—Com? No ho entenc…! —l’Ovidi s’estranyà.

—En descobrir la desaparició de la suposada Marina Vicent vaig demanar un favor a la Paula Llorenç. Havia de passar-li la informació a l’Arnau, però no podia presentar-me a l’Ajuntament. No hauria traspassat ni la primera porta. Ho entens? —la noia demanà amb la vista la conformitat del perdiguer—. Ella va acceptar d’anar-hi en lloc meu. Però abans de sortir vaig deixar-li una carta a recepció.

—Una carta? —l’Ovidi preguntava, confós.

—Sí, no volia que sabés el meu pla… per si intentava impedir-m’ho, naturalment. Per altra banda, era necessari dir-li-ho, per si em passava alguna cosa…

—Naturalment… —va concloure l’Ovidi, amb els ulls guspirejants—. Nena, tens un caparró que és una meravella!

El xicot li rodejà les espatlles amb el braç sa i esclafí un petó molt sonor a la seva galta. La noia experimentà una de les sensacions més esgarrifosament plaents de la seva vida. Les galtes cobraren un color vermell lluminós i sentí una calor sufocant.

—Ara que… potser no ens servirà de res —la frase de l’Ovidi la retornà a la realitat—. L’Arnau no pot confiar en ningú, segons em donà a entendre durant l’entrevista; més ben dit, no sap en qui pot confiar…

—Però és un experiodista, oi? —la Núria volia mantenir l’esperança costés el que costés—. Segur que coneix un munt de gent! Ens trauran d’aquí, Ovidi, no ho dubtis! A més a més, els meus pares mobilitzaran cel i terra per trobar-me.

—Sí, però pots acabar com una menor desapareguda, d’aquestes que fugen de casa i no se’n canta mai més ni gall ni gallina —aclarí el noi—. Depèn de la implicació de la policia.

—Òndia, si que ho tenim magre! —exclamà la noia.

—No ho he fet gens bé, oi nena? —el perdiguer s’acusava en veu alta—. Encara gràcies que no hauré de canviar de feina, em retiraran abans. El que sento és arrossegar-te amb mi. No hauria d’haver-te ficat en això.

—Ep! M’hi vaig ficar jo, recordes? —la Núria li rodejà la cintura amb el braç i recolzà el seu cap a l’espatlla d’ell mentre li parlava amb tendresa—. Au, calla, que m’empiparé.

No continuaren gaire temps més en l’agradable postura de solidaritat, perquè la porta s’obrí sobtadament. Dos goril·les uniformats obeïen les ordres d’en Toni i del tipus de l’abric i les dents grogues.

—Mireu-los, els colomets —en Toni, mastegant xiclet, mastegava també les paraules plenes de verí—. T’agraden jovenetes, oi detectiu? No tens mal gust, no…

—Què insinues, idiota? —la Núria s’hi encarà decidida, però l’Ovidi la frenà.

—No t’amoïnis, nena. El que vol, precisament, és provocar-te. No li donis aquest gust…

—Vas una mica baldat, detectiu. Has tingut un accident? —el de l’abric atiava el foc dels ulls de la Núria, quieta per l’avís del seu company, no pas per gust—. Ah, no! És clar, t’has portat malament, oi?

Els traslladaren a una habitació àmplia, un laboratori. Els obligaren a seure en un parell de cadires i a esperar. Els homes no els treien els ullis de sobre. Passats cinc minuts reberen la visita del doctor, en Dawson i la Nancy. Els goril·les uniformats eixiren al passadís i els altres dos quedaren davant de la porta un cop tancada.

—La plana major dels farsants i segrestadors! Ves per on… Quin honor! —la Núria no se’n pogué estar, malgrat la mà de l’Ovidi al seu braç—. Sou uns malparits!

—Una joveneta tan encantadora com tu no hauria d’emprar aquest llenguatge. Què t’han ensenyat a l’escola? —el doctor Espinalvell l’escarnia amb el seu to falsament protector—. Bé, tranquil·litza’t, bufona. Hem vingut tots tres per acomiadar-vos. Fareu un viatge llarg, molt llarg…

—Sense tornada… No us emociona? —en Dawson Logan mirà els presoners i després la seva filla Nancy, que li somrigué.

—Què preteneu? Matar-nos? —l’Ovidi es dirigí al doctor—. No us arrisqueu massa? A mi em podríeu fer desaparèixer, però ella és una menor, té pares, família. Això és una ciutat gran, però petita quan es tracta d’assumptes tan tèrbols…

—Oh, Ovidi… Realment entendridor… —la que intervenia era la senyoreta Logan, en un segon pla fins aleshores—. Em queies simpàtic, malgrat el teu afany per divorciar-te de l’Anna. Ara sé per què. T’agrada la canalla tant com a mi.

La Nancy Logan tancà els ulls amb un moviment lent i sensual. Els tornà a obrir i deixà caure l’esguard de gata sobre l’Ovidi. La Núria notà que se li encenia la sang. Mai no havia tingut tantes ganes de ferir algú! Com podia ser que existís gent tan recargolada? Actuaven com els protagonistes de les pel·lícules del cinema o de les novel·les policíaques. Allò era real, però ells semblaven extrets de la ficció.

—Mala bruixa! Serp! —descarregà la seva fúria verbalment—. Ets digna del teu pare, un trinxeraire i una…!

Una bufetada la calmà per força. Ni el seu pare l’havia tocada mai i un tipus com aquell s’atrevia a colpejar-la! Serrà les dents per evitar que una llàgrima traspassés el llindar dels seus ulls verd fosc i regalés per la seva galta encesa d’indignació.

—Ho sento, nena, però tu m’hi has obligat —l’eminent científic es fregava la mà enguantada de negre. Es dirigí a en Dawson tot seguit—. Anem per feina, Logan?

—Anem per feina, estimat doctor —l’home intentava imitar el to melós del científic, però el resultat esdevenia grotesc. La seva filla, en canvi, l’havia après a la perfecció.

—Senyor Puigverd, ens menysprea. Ja havíem pensat en aquests petits entrebancs que vostè apuntava. Però no hi ha cap problema que no tingui una solució, excepte la mort. No ho diuen així? —el doctor reprengué la paraula sense esperar resposta—. Vostè desapareixerà discretament, un accident… ja em comprèn… La noia no morirà, almenys en part.

—Què vol dir? —l’Ovidi preguntava amb el cor encongit.

—Li «matarem», si em permet l’expressió, una part de la memòria. Quan sortirà d’aquí no recordarà absolutament res que tingui relació amb l’assumpte que ens ocupa —el doctor acabà l’explicació i caminà cap a l’altra banda del laboratori—. Dawson, li encarrego el nostre detectiu. Prepari un accident ben…, com ho diria?, natural, sí, natural. Ah! No vull errors aquest cop.

—No pateixi, Espinalvell, no n’hi haurà —l’homenot féu un senyal als goril·les de la porta, que obligaren l’Ovidi a aixecar-se engrapant-lo sense miraments.

La Núria, clavada al seient, vivia aquell malson angoixant. Un pes al pit li tallava la respiració. S’enduien l’Ovidi… Saltà de la cadira mentre les llàgrimes corrien ja sense reserves pel seu rostre contret. Donà una empenta als homes i s’abraçà al seu amic.

—Ovidi! O-vi-di! —els sanglots no la deixaven articular bé els mots—. No vull, no…

El xicot, visiblement emocionat, l’estrenyé contra seu. Li acaronà el rostre i li retirà suaument els cabells panotxa enganxats al front i a les galtes. Aquella noieta l’estimava sincerament. Sentia no haver-la conegut abans. Cercava les paraules adients sense gaire èxit.

—Núria, Nurieta, no ploris. Ara et fa mal, però demà no em recordaràs. És el que em consola, creu-me… Això no hauria d’haver passat mai…

D’una estrebada els separaren i se l’endugueren passadís enllà. La noia es quedà sola amb el doctor i la rossa. Li manaren que s’assegués en una cadira molt semblant a la d’un dentista, molt còmoda i molt alta. Des d’allí mirà el sostre, d’un blanc immaculat, i mentre repenjava el cap al respatller es rebel·là contra tota aquella atrocitat.

—Pots retirar-te, Nancy. No m’agrada tenir espectadors mentre treballo —la veu del doctor actuà com un ressort que incità la Núria a recuperar-se definitivament del seu aclaparament—. Tanca la porta en sortir, estimada.

—I ara què? —la xicota es mostrava dòcil, havia de guanyar temps.

—Petita Núria, no pateixis, ja falta poc —el doctor traginava flascons que contenien líquids de colors—. Et posaré una injecció i t’adormiràs. Quan et despertis, el teu món serà tan meravellós com abans. Un bon remei contra els mals d’amor, oi?

Desitjà imperiosament insultar-lo, però es contingué. Aquell individu havia endevinat que estava enamorada de l’Ovidi. Reconegué que fins llavors no s’ho havia confessat obertament ni a ella mateixa. Molt trist, la primera vegada que ho sentia i un final tan desencoratjador!

—Doctor Espinalvell… —una idea es materialitzava al cervell de la mossa amb rapidesa en veure l’home acostar-se-li armat amb una xeringa—. Vostè em prendrà uns dies viscuts, un tros de la meva vida… Em concedirà un caprici?

L’home somrigué lleument. La trajectòria de la xeringa inicià un retrocés al punt de partida.

—Tu diràs…

—M’agradaria que me’n fes cinc cèntims, del que succeeix aquí dins… Aquest assumpte del kúlusk no l’acabo d’entendre. És tan important com per mantenir un secret tan absolut? —procurava mostrar-se persuasiva i ingènua a la vegada—. Al cap i a la fi, demà no me’n recordaré, vostè ho ha dit…

—Ets intel·ligent, Núria Freixas. Encara que no t’ho creguis, em caus bé. Tens caràcter… D’acord, accepto —el doctor havia estat tocat de ple al seu punt dèbil, la vanitat. Diposità la xeringa sobre una pica i s’assegué al davant de la noia—. El kúlusk és un aliment sa, en principi, però conté una substància, el KLK, d’aquí el nom de kúlusk, comprens? Bé, el KLK és el meu últim descobriment. M’he dedicat tota la vida a estudiar el comportament humà, amb estudis clínics, psicològics… Els humans ens deixem influir per una sèrie d’agents externs molt diversos. Coneixent i controlant aquests agents, l’home es converteix en un ésser força manipulable.

—Manipulable? —la Núria ja no simulava interès, el sentia realment.

—Pensa en els mitjans de comunicació, nena. La televisió manipula la gent, les modes també… Ho entens? Tots obeïm com autòmats i no ens adonem dels fils de titella que ens manen. Nosaltres tindrem els fils amb el kúlusk. El KLK és pràcticament inofensiu, tan sols inclina l’ésser humà a acceptar els canvis proposats. Fixa’t, la Castanyada no és la mateixa d’abans. Ningú no troba a faltar les castanyes i els moniatos… Estem canviant el sentit de la tradició! De mica en mica canviarem totes les tradicions. Una gran majoria de festes populars introdueixen un àpat… El menjar hi té part important, oi? Canviarem el que faci falta, aquí i allà, amb subtilesa, fins a disposar de la voluntat de les masses i dels seus dirigents. Esborraré part d’aquest passat tradicional i crearé un món a la meva mida!

La Núria es va convèncer que al científic l’havia trastocat l’afany de poder. El seu discurs s’embolicava a mesura que l’home s’exaltava. Aquell projecte esgarrifós tan sols podia congriar-se en una ment retorçada, pertorbada. Havia de donar-li corda amb prudència.

—Així, el KLK és una mena de droga?

—No, no… actua al cervell, però no crea l’addicció de les drogues conegudes, ni tampoc els problemes físics. Ningú no pot morir per prendre KLK. El seu efecte és molt lent i no deixa cap rastre… —el doctor havia recuperat el posat fred i calculador—. Però, ja n’hi ha prou. Estàs satisfeta?

L’home s’aixecà per agafar la xeringa. La Núria cregué arribat el moment de batre’s en retirada.

—Gràcies, doctor, però no em quedo!

L’empenta precipità l’home, confiat, a terra. Convertida en una exhalació, travessà la porta després d’obrir-la d’una revolada. Sortosament els vigilants no hi eren, però es topà de ple amb la Nancy Logan. Intentà deturar-la subjectant-la per un braç. La Núria no estava per orgues, anava a totes. Rodolaren per terra i tingué el gust d’encolomar-li unes quantes pinyes a la rossa sofisticada abans de fugir passadís enllà com un llamp serè.

Darrera seu, el doctor havia accionat l’alarma i un parell de xicots forçuts iniciaren la persecució.

Al final del passadís, una sortida d’emergència d’aquelles que tenen tots els locals públics… Per la situació, deduí que donaria al magatzem on es despatxava kúlusk al públic. Empentà la porta amb la força de la seva cursa boja i cedí. La foscor la frenà. Procurà esforçar-se a trobar una escapatòria amb els seus ulls enlluernats.

No s’havia equivocat, allí al davant hi havia una enorme porta de garatge que li seria impossible d’obrir. Al costat, però, una porta convencional li facilitava la fugida. Era tancada amb un forrellat considerable, però no hi havia pany. Gairebé l’havien atrapada. El lloc era ple de sacs de kúlusk. Desfalcà unes quantes piles per barrar-los el pas i tenir temps de manipular el forrellat. Els homes no es desanimaren, malgrat tot, sinó que començaren a escalar els sacs caiguts al seu davant. La Núria s’arriscà a emprar un últim recurs.

—Espero que aquesta porqueria sigui inflamable —mentre bombardejava els homes amb una mà, arreplegant qualsevol objecte que trobés a l’abast, amb l’altra buscava l’encenedor i l’acostava als sacs.

El foc es va estendre amb celeritat d’un cantó a l’altre formant una línia horitzontal que l’aïllava momentàniament dels goril·les. S’havia d’afanyar, el foc s’apagava en cremar la tela de sac i tocar el kúlusk, que es torrava però no feia flama. Manipulà el forrellat, pesat i rovellat.

El cop de porta féu trontollar el xicot de fora, casualment apostat al davant. Devia ser sord com una tàpia si no sentí com despassaven el forrellat darrera seu! Una vegada fora, la Núria entengué per què el guarda estava despistat. El soroll de les sirenes acostant-se a tota fava li produí una alegria desbordant.

—La policia! —exclamà contenta, però la grapa d’un home a la seva espatlla li retornà la ràbia al cos—. Deixa’m, estúpid! No veus que és la policia?

Les paraules de la noia aconseguiren l’efecte desitjat. La mà afluixà la pressió i ella arrencà a córrer cap al tancat metàl·lic.

—Què esteu mirant? Mateu-la! —la rossa, des del llindar, cridava i els ulls li espurnejaven—. No la deixeu escapar!

La Núria sentí el xiulet d’un tret que passà fregant-li l’orella dreta. Les mans començaren a tremolar-li i aturà l’escalada, impotent. Entenia que podien matar-la en qualsevol moment i tenia els membres paralitzats. Una veu coneguda allà al carrer la cridava pel seu nom, l’encoratjava a continuar.

—Núria! Puja, Núria! —la Paula baixà d’un cotxe negre seguida d’un xicot, l’Arnau Vilamitjana.

—Ràpid, nena! Ja venim! —l’Arnau acompanyà la Paula corrents.

Els policies aturaren els cotxes i contestaren el foc dels agressors, que durà poc. La Paula i l’Arnau arribaren a la tanca en el precís moment que la Núria saltava a l’altra banda. L’abraçada fou inevitable i necessària. La noieta tancà els ulls i notà que el cap li rodava perillosament. La Nancy i el doctor Espinalvell foren emmanillats. Alguns fotògrafs copsaven les imatges per immortalitzar-les en algun diari l’endemà. L’Arnau es dirigí a la noieta amb veu dolça i un somriure als llavis.

—Amics, saps? Per si hi havia algun policia implicat… D’aquesta manera no gosaran moure’s, encara que mai no sabrem qui són.

Un noi llest, l’Arnau, prosperaria en el camí de la política, malgrat que la Núria el veia més com un periodista inconformista d’aquells que busquen la punta a tot. Li dedicà una mirada plena de simpatia i, de cop i volta, experimentà un sotrac nerviós que dissipà l’enterboliment del seu cap produït per l’espant que acabava de patir.

—L’Ovidi! Arnau, Paula, hem d’ajudar l’Ovidi! —la Núria engrapà el coll de la caçadora de l’Arnau amb tanta força que el xicot enrogí—. L’Ovidi és en perill!

—Què dius, Núria? No és dins? —la Paula l’obligà a explicar-se—. No el tenien segrestat aquí?

—Sí, però en Dawson Logan i un parell de pinxos se l’han endut per pelar-lo! —la noia cridava com una boja tot i tenir-los al seu costat—. Havien de preparar un «accident» perquè la seva mort no despertés sospites!

—Quant fa d’això? —preguntà l’alcalde.

—Mitja hora, potser, no t’ho puc assegurar —la Núria entenia per què resultava vital el temps i l’horroritzava que aquells criminals haguessin aconseguit el seu propòsit—. No! Ha de ser viu! Els hem d’aturar!

—Tens idea d’on l’han dut? Què pensaven preparar? —l’Arnau la interrogava amb la seguretat de qui ha superat tràngols semblants.

—No… Però ells ho deuen saber! —l’aprenenta de perdiguer obligaria a cantar el que fos a aquella parella de criminals de la Nancy i l’Espinalvell, encara que els hagués de trencar la cara a cops de puny—. Anem!

—Si és tan important, t’ho diré, petita Núria —el científic no perdia la sang freda i el cinisme, tot i lluir unes manilles lluents i ben posades—. Dubto, però, que el salveu… A hores d’ara…

—Guarda’t les teves opinions, vell guillat! —la Núria se li atansà amenaçadorament amb el puny clos—. On han anat?

—Calma’t, Núria… —la Paula intervingué—. Parli, Espinalvell, li sortirà a compte. La seva situació no és privilegiada, precisament.

El doctor féu un senyal a la Nancy, quieta al seu costat. La noia interpretà l’ordre i es dirigí a l’Arnau, com si la Núria i la Paula no existissin.

—Segons crec, senyor alcalde, el meu pare té previst d’aturar-se en alguna corba prou perillosa de la carretera de Castellar, ja m’entén, oi? Un cotxe que cau i booom… —l’última paraula fou dedicada a la Núria acompanyada d’una mirada de menyspreu.

L’inspector de policia manà que un cotxe seguís el de l’alcalde i les noies. Però en el moment precís d’entrar al vehicle, unes veus conegudes frenaren la Núria.

—Núria! Núria, filla!

Una multitud de curiosos havia saltat del llit i formava un cercle al voltant dels cotxes patrulla. Uns quants policies abnegats els impedien el pas més enllà. Un d’ells sostenia amb prou feines un home i una dona que pugnaven per saltar-se la prohibició.

—Com…? —s’estranyà la noia en veure els seus pares, però notant un impuls irresistible de llançar-se als seus braços.

—És culpa nostra —li aclarí la Paula—. Si vols pots quedar-te amb ells, ens en fem càrrec.

—No! De cap manera! L’inspector els dirà que estic bé, oi? Que m’esperin aquí! Sisplau… —la Núria necessitava saber la sort del seu amic per damunt de tot.

L’inspector donà l’ordre a un policia jove, que es dirigí obedient envers els esverats pares de la noia. Alhora, un altre jove s’acostava al grup. La notícia els deixà sense alè. Havien rebut un comunicat que els notificava la caiguda i posterior explosió d’un vehicle en una de les corbes de la carretera de Castellar, propera a una zona residencial prou coneguda. Precisament havia estat un veí el qui telefonà a la policia.

Pujaren tots tres al cotxe, l’Arnau conduïa. Al seu darrera, l’inspector i d’altres policies els seguien. El silenci es podia tallar amb ganivet.