Fil a l’agulla

La Núria girava els fulls d’esma. Havia revisat tants diaris que els ulls li feien pampallugues. Per acabar-ho d’adobar, estava prohibit fumar a la biblioteca. Li faltava poc per acabar un d’aquells volums enormes. Abans d’emprendre el següent es prometé una cigarreta al vestíbul.

Contemplà el fum. Ascendia cargolant-se cap al sostre de bigues de fusta molt ben envernissades. S’assegué sobre una mena de bagul negre, grandiós, que reposava al seu darrera i seguí amb la vista uns vailets que es dirigien a la sala de lectura.

No es desfeia de la idea que l’Ovidi se la volia treure de sobre. Aquella tarda de dilluns, en arribar al despatx, s’havia mostrat tan animat i amable… No s’esperava una rebuda així. Li encomanà la tasca de cercar informació sobre un tal Lluís Espinalvell als diaris d’un any enrere. Si mirava el cantó bo de la qüestió resultava que no havia mentit als pares, perquè estava entaforada a la biblioteca des de feia una hora i mitja.

—Ell, on serà? —s’interrogà—. Realitzant la part perillosa de l’assumpte; la perillosa, però la divertida. I jo aquí com un estaquirot!

Es reconeixia injusta, malgrat tot. No es podia queixar. No l’havia esbaldida a puntades de peu per barruda, ni res d’això. Continuaria buscant, no li fallaria a la primera. Constatà que havien succeït mils d’esdeveniments durant un any, que el món donava moltes voltes i que ella era una formigueta insignificant. Inesperadament, un titular li desféu les cabòries.

—«El doctor Lluís Espinalvell, insigne investigador, torna a casa» —llegí la Núria—. «Un dels nostres importants investigadors en el camp de la medicina, el doctor Lluís Espinalvell, ha decidit tornar al nostre país i, concretament, a la ciutat on va néixer, Terrassa».

El doctor Espinalvell havia dedicat gran part de la seva vida a la investigació dels comportaments en relació amb certs productes químics de l’organisme. El citat doctor decidí un bon dia que no continuaria pel mateix camí la resta dels seus dies. Volia tornar a les arrels, dedicar-se a la medicina comuna, a guarir pacients en un hospital corrent. Aviat li oferiren la direcció d’un dels hospitals de més anomenada de la ciutat i l’eminència retornà als orígens.

—Un savi d’aquests maniàtics, vaja! —la Núria alçà la veu i el company de taula, un senyor amb un bigoti considerable, la renyà amb una mirada per sobre les ulleres de cul de got—. Ui! Perdó.

El diari estava datat del vint-i-cinc d’abril del mil nou-cents vuitanta-nou. En buscà d’altres del mateix mes i fotocopià cinc o sis articles sobre el tema. Animada, eixí de la biblioteca en direcció al despatx. Ara comprovaria l’Ovidi la seva eficiència!

El perdiguer seguí la noia rossa a una distància prudencial, mentre desitjava que no s’embranqués pels carrers del centre, atapeïts a aquelles hores del dia. La mossa, però, voltà els blocs de pisos i inicià un recorregut per carrers poc transitats. El seu cotxe vermell s’aturà a l’avinguda Àngel Sallent. L’Ovidi observà pacient com la noia baixava del vehicle, obria la porta i desapareixia. Conduí fins a passar pel davant del portal.

—«Marina Vicent, advocada» —llegí en veu alta la placa daurada de l’entrada—. Què hi tindrà a veure, aquesta, amb el kúlusk? És clar que pot portar el paperam legal de l’empresa… Però no ho veig clar…

Havia perdut el dia observant els moviments del senyor amb barba i de la xicota rossa, les seves entrades i sortides de l’empresa de la carretera de Castellar. Arribaren, gairebé alhora, a les dotze del migdia i en sortiren aproximadament a les cinc de la tarda. L’Ovidi n’hagué d’escollir un per seguir-lo. La decisió no fou complicada: l’atreia, i molt, la noia rossa de figura esvelta, rostre de nina i pell blanca. Anava amb un vestit negre bastant cenyit i provocava el fred amb l’abric penjat al braç. Mostrà una cuixa prou seductora, a parer de l’Ovidi, en pujar al cotxe i el xicot la trià sense cap dubte.

Tornaria més tard a casa la Marina Vicent. Conduí cap al despatx, on trobà una secretària que l’esperava amb un got a una mà i una ampolla a l’altra.

—Què me’n dius, Ovidi? —la Núria li mostrà la seva remodelació de l’espai.

Al costat de la seva tauleta de secretària hi havia una prestatgeria que figurava el rebaix d’una falsa finestra il·luminada des del darrera. Fins llavors l’ocupava una planta amb el seu corresponent test. En aquells moments quatre ampolles i alguns gots alts la substituïen.

—Whisky, ginebra, Cointreau i anís —recità la noia, assenyalant una per una les ampolles—. Em falten un parell de refrescos per barrejar, i gel. He pensat col·locar una nevera d’aquelles de platja al bany. Quan tinguem visita, li podrem oferir alguna cosa per beure. Ah!, i si et fan la cara nova una altra vegada no haurem de recórrer a les tovalloles mullades!

—Amb quin permís transformes la decoració, tu? —preguntà l’Ovidi. Simulava no haver escoltat les explicacions d’ella—. Aquest encara és el meu despatx!

—M’he gastat els meus estalvis amb les begudes, més ben dit, els diners que no vaig emprar aquest cap de setmana perquè em van castigar per arribar tard dijous a la nit, saps? Els gots són de casa i no els utilitzem mai. No els trobaran a faltar. M’has de donar pasta per al gel, la nevera i els refrescos —la Núria continuà, ensordida voluntàriament a les protestes d’ell—. Ah! Sobre la taula hi ha el que demanaves del doctor Espinalvell aquest.

L’Ovidi es sentí vençut novament. La Núria hi tenia traça. Hagué de reconèixer que l’improvisat moblebar feia el seu goig. Es dirigí a la taula i fullejà els articles fotocopiats. Les fotografies coincidien amb l’home que havia vist entrar i sortir de la Nova Tècnica Pastissera. Seguidament buscà uns bitllets a les butxaques de la caçadora i els allargà a la Núria.

—N’hi haurà prou per a la nevera i allò altre que deies? —li preguntà.

—Sí, crec que sí —la xicota agafà els diners procurant d’amagar el somriure maliciós que se li escapava—. Ah! T’ha trucat una tal Paula Llorenç. Té una veu molt dolça, la Paula aquesta. No m’ha volgut deixar cap encàrrec, tan sols que ja et tornarà a telefonar.

—D’acord —l’Ovidi endevinà que la noieta es moria de ganes de saber qui era la Paula, però no li ho posaria fàcil, la faria gruar un xic. Canvià de conversa—. Dividirem la feina, nena… Escolta…

L’endemà l’Ovidi vigilaria la Marina Vicent. Tractaria de descobrir la seva relació amb l’empresa. La Núria s’encarregaria del doctor. Hauria de simular que realitzava un treball d’escola sobre l’alimentació i organitzar una entrevista amb ell. Una noieta no despertaria sospites. Si ho aconseguia, s’hauria de fixar en les entrades, els sistemes d’alarma, les càmeres… Si l’entrevista es desenvolupava a l’empresa.

La Núria tremolava com una fulla d’arbre. Allò sonava excitant! Procurà, però, mostrar-se freda davant l’Ovidi. El seu sisè sentit li aconsellava prudència ara que ell començava a confiar-hi.

—Bé, nena… És tard. Tu has d’anar a casa, oi? —el xicot retornà al to sarcàstic—. Els papes t’esbroncaran, si no. Demà porta el gel, els refrescos… Ah!, i pots vestir-te adequadament pel teu càrrec de secretària… Ja m’entens: una faldilleta més aviat curta, unes mitges, unes sabates bufones…

—Ep! No sóc part de la decoració, jo! —li havien tocat el punt dèbil—. Aquestes bestieses les deixo per les bledes que els agrada fer de test! Ni ho somiïs, que em posi faldilles!

Havia parlat mentre es posava la caçadora i l’última frase l’acompanyà amb un cop de porta que féu retrunyir els vidres. L’Ovidi rigué de bon grat, malgrat el mal que encara li feien els blaus de la cara i els talls dels llavis. Si s’ho mirava bé, no s’imaginava aquella adolescent panotxa amb mitges i sabatetes de nina. Precisament el seu atractiu derivava de la soltesa amb què vestia els seus texans gastats i els jerseis amples.

—Per tu, Nurieta —s’havia servit un glop de whisky en un dels gots que la mare de la noia no hauria de trobar a faltar.

L’endemà la Núria treballà més del que estava acostumada. Per aquest motiu es meravellava del seu esforç. Havia pensat la manera d’entrar en contacte amb el doctor Espinalvell i la posterior entrevista. A la classe de matemàtiques redactà les qüestions i durant la de música les passà en net. Hagué d’evitar les preguntes emprenyadores de l’Eva i la Isabel, entestades a esbrinar què escrivia.

L’anguniejava faltar un matí a l’institut. Els seus pares podrien descobrir-la i s’organitzaria un safareig monumental. L’excusa més aconsellable era la del metge. La Carlota estava assabentada que seguia un tractament per l’al·lèrgia i no se n’estranyaria. El problema sorgiria si li demanava el justificant. N’aconseguiria un d’antic i modificaria la data si les coses es posaven difícils.

A l’hora de l’esbarjo baixà al primer pis i demanà la guia telefònica. El doctor Espinalvell treballava a l’Hospital General. S’anotà el número i buscà també el del seu domicili. Com suposà, no n’hi havia gaires d’Espinalvells. L’eminent doctor vivia en un pis de la plaça Freixa i Argemí, segons llegí a la guia. Provaria primer a un lloc i després a l’altre.

El soroll del trànsit no li permetia escoltar la veu de la recepcionista. Hagué d’esperar, una altra veu, tornar a esperar i explicar per tercera o quarta vegada la mateixa història. Finalment l’última veu li demanà el número de telèfon i li va prometre que transmetria la seva demanda al doctor. Rebria una resposta aviat. Amb un gràcies atent, penjà l’auricular. Eixí de la cabina i s’apressà a tornar a l’estació, on l’Ignasi devia estar botant subjectat d’una orella pel seu cosí Òscar.

La tarda s’allargà inexplicablement, malgrat que les hores continuaven tenint seixanta minuts cadascuna. A les cinc en punt arrossegà el seu germà petit i el penjà literalment del braç de l’Òscar, que no tingué oportunitat ni de protestar contra l’abús de la seva cosina. Però al contestador del despatx no hi havia cap missatge per a ella. Decebuda, s’assegué al sofà. L’Ovidi no es presentà i quan ja estava a punt de marxar cap a casa, sonà el telèfon.

—Despatx de l’Ovidi Puigverd, digui? —li havia sortit bastant educat, però no pensava posar veu de figaflor, ni per descomptat es vestiria amb faldilles curtes.

—Sóc la Paula, la Paula Llorenç… —la veu demostrava certa contrarietat, que la Núria detectà de seguida—. Vaig trucar l’altre dia…

—Sí, ho recordo. L’Ovidi no hi és i no crec pas que vingui, avui —estava decidida a saber què volia, aquella—. Pot deixar-me el seu encàrrec amb tota confiança.

—Bé… potser sí… Escolti, és molt curt, tan sols dir-li que el senyor Dawson Logan va arribar ahir a Barcelona, d’acord? Recordi, el senyor Dawson… —insistí la Paula.

—Ho he entès, no pateixi, senyoreta Llorenç. Gràcies.

L’Ovidi no li havia parlat de cap Dawson. Qui era? Li ho preguntaria l’endemà. La molestava més la senyoreta-veu-dolça Paula Llorenç. Quina relació tenia amb l’Ovidi? Treballava per ell o es tractava d’una amiga només? Es confessà que l’empiparia força qualsevol de les dues possibilitats.

L’endemà al matí es dirigí a l’Hospital General decidida a parlar amb el doctor Espinalvell costés el que costés. Es jugava un càstig dels grossos si a casa s’assabentaven de la seva campana.

A l’hospital se la van passejar amb tota la barra del món. Primer la van tancar en una sala de visites tres quarts d’hora. Més tard, una infermera molt agradable la conduí per mitja dotzena de passadissos fins que un senyor molt ben vestit amb americana i corbata la rebé. Es presentà com un dels administradors. El doctor Espinalvell no aniria a l’hospital aquell matí. L’intentà convèncer que desitjava conèixer i entrevistar personalment el doctor. El treball de l’escola significava molt per a ella i l’havia de fer el millor possible. S’endugué una promesa i un mal humor de nassos en sortir de l’edifici.

Caminà en direcció a la plaça Freixa i Argemí. No perdria el temps amb trucades. Polsà tots els botons del porter automàtic, algú l’obriria. Un cop dins, repassà les bústies. L’eminència vivia al tercer tercera. Pujà a l’ascensor i es sentí els nervis a la boca de l’estómac.

—El doctor Espinalvell, sisplau? —la Núria admirà el rostre bellíssim de la noia rossa de pell pàl·lida. Es trobà absolutament en desavantatge, molt lletja i malforjada.

—Qui el demana? —la veu vellutada de la rossa la desconcertà. El seu accent estranger anava que ni pintat amb la seva aparença. Se n’hauria d’haver adonat al primer cop d’ull. Decididament s’havia de considerar una principiant d’allò més tendra com a perdiguer.

—Em dic Núria Freixas i… —incòmoda, plantada a l’entrada, es disposava a relatar l’excusa del treball escolar apresa al detall de tant repetir-la.

—Fes passar la senyoreta, Marina —la veu fonda li conduí la mirada fins a l’home que ja coneixia pels diaris, el doctor Espinalvell.

El despatx mostrava una taula coberta de papers i un parell de carpetes obertes. El doctor li oferí el seient a l’altre cantó de taula. La senyoreta Marina s’assegué en una butaca un xic apartada. Un silenci sepulcral mentre l’home encenia una cigarreta, tingué la virtut d’exasperar la Núria. Ella, amb el seu calçat esportiu, els texans i la caçadora, desentonava visiblement amb l’entorn. Els mobles, antics però elegants, contribuïen a augmentar la sensació. No acabava de comprendre per què estava tan nerviosa.

—Fumes? —la pregunta del doctor ressonà per tota l’habitació.

—Sí —respongué ella.

—Quants anys tens? —tornà a interrogar-la l’home.

—Disset.

—Massa jove per aquest vici, petita Núria… I segur que no saps ben bé per què ho fas —el doctor Espinalvell guardà el portacigarretes daurat sense convidar-la. Ella no badà boca, però confirmà interiorment que el doctor li resultava repulsiu—. Així que tu ets la joveneta que has estat a l’hospital preguntant per mi, oi?

—Sí, senyor. No sé si li han explicat el motiu… Miri, jo… —la veu li fallava, sobretot perquè l’eminent doctor la traspassava amb els seus ullets negres, amagats sota unes celles espesses—. El treball representa un aprovat a final de curs, ja m’entén… Vostè és conegut i un especialista en la matèria. Li faria res ajudar-me?

—La idea deu haver partir de la teva mestra, suposo —el doctor eludí la pregunta.

—Bé, de fet no. Se m’acudí a mi, sap? M’hi vaig trencar les banyes, li ho asseguro, fins a saber ben bé què volia… La professora no hi ha intervingut. Serà una sorpresa per a ella també. M’hi jugo l’aprovat, se’n fa el càrrec, oi?

El doctor deixà que la pregunta es perdés flotant pel despatx. La Núria entengué que jugava amb ella i una ràbia recalcitrant li remenava l’estómac. El timbre del telèfon l’espantà momentàniament. L’home féu un gest a la rossa, que sortí de l’habitació. Uns instants després cessà el ring persistent de l’aparell.

—Doctor, en Logan el demana… —la Marina parlava des de la porta.

Un cop sola al despatx, respirà profundament. Li feia la impressió que li llegien els pensaments, aquell parell de farsants! Havia de recuperar el domini de si mateixa. Amb la mà un xic tremolosa, aixecà un dels fulls de sobre la taula. Era ple d’una lletra menuda i inintel·ligible. S’atreví amb una de les carpetes. Els fulls de dins s’encapçalaven amb les inicials KLK.

—Bé, ja sabem alguna cosa més… —pensà, i tancà la carpeta just un moment abans que la noia rossa entrés a l’habitació.

—Núria, el doctor ha d’atendre un assumpte urgent, però buscarà un forat per tu. Ja t’avisarem —hagué de deixar el telèfon una altra vegada i fou acompanyada amablement a la sortida.

A quarts de sis de la tarda, la Núria Freixas obria la porta del despatx i es trobava l’Ovidi ajagut al sofà, adormit, amb un got a terra, la nevera oberta i una ampolla destapada.

—Quin morro! Jo penco i aquest s’hi tomba! Naturalment que li va bé tenir una secretària, i de franc! —mentre cridava el sacsejava amb perill de carregar-se el got d’un cop de peu.

—Para quieta, vols? —l’Ovidi s’incorporà amb una ganyota—. He estat treballant tota la nit! No puc dormir una estona?

—Dormint la mona, xato! —s’enfurismà ella—. Vaig comprar les begudes per als clients, no per a tu!

—N’he begut un glop, nena! —protestà el perdiguer, i canvià de tema ràpidament—. Com t’ha anat?

Amb la pregunta, la Núria es calmà. L’Ovidi l’escoltà atentament. Ella posà molt d’apassionament en el relat, malgrat que el resultat de les investigacions tan sols era una comprovació del que ja es pensaven.

—Ha telefonat la Paula Llorenç. M’ha encarregat que et digui que un tal Dawson Logan ha arribat a Barcelona. Aquest Logan ha trucat a l’Espinalvell mentre jo era a casa seva —acabà la Núria, però abans de permetre que l’Ovidi parlés, formulà la pregunta que li cremava la gola—. Aquesta Paula, qui és? M’ho pots confiar, si es tracta d’una col·laboradora.

—No, la Paula és una amiga que treballa a la Cambra de Comerç. De vegades li demano algun favor… Ella va esbrinar a qui pertanyia la Nova Tècnica Pastissera. El doctor Espinalvell hi està ficat, però els diners vénen d’aquest Dawson Logan, un americà amb molts dòlars —l’Ovidi parlava mentre servia un parell de whiskies. Allargà el got a la Núria, que li agraïa que no la tractés com a una criatura. Li passà pel cap l’escena de la cigarreta a casa de l’Espinalvell i un brot d’ira li encengué el rostre—. Hi ha alguna cosa que no quadra en aquest assumpte, maca. Massa secret per un aliment adulterat…

—Sí, tens raó —acceptà la Núria—. Es respirava francament malament al pis del doctor, i no em refereixo precisament a la ventilació.

Els dos van riure. La Núria flotava i la beguda no tenia la culpa de la sensació. Aspirava amb delit l’aroma de la colònia de l’Ovidi, observava la seva barba incipient, li repassava amb l’esguard les mans blanques que sostenien el got.

—Com mola aquest paio! —es confessà interiorment.

Li hauria agradat que les seves companyes la veiessin, però de lluny, com a través d’una finestra. Ella no corresponia a la imatge que lluïen les amigues, presumides fins a l’esgotament per tal d’enamorar la majoria de pantalons que se’ls posaven al davant. Això no significava que no es fixés en els xicots, però no ho demostrava amb l’exageració d’elles. En aquells moments s’afigurava afortunada, perquè ningú no podia competir amb ella. Quin fàstic! Estava segura que l’Ovidi preferiria una noia com la Marina, rossa, ben vestida… Per acabar-ho d’adobar, ell era vuit anys més gran o ella vuit anys més jove, depèn de com es comptés. Sospirà. Pel noi atractiu que s’asseia al seu costat bevent whisky, ella era una nena.

—Què penses? —l’Ovidi la mirava, inquisitiu—. T’has quedat parada…

—La manera d’aprofundir en el cas —mentí la Núria—. Però la veritat és que no se m’acut res de res.

—No pateixis —l’Ovidi li posà afectuosament la mà sobre la cama i la féu estremir—. Demà festa, jo treballaré de ferm. He estat tota la nit comprovant els torns dels guardes. A partir de les dues, la vigilància es redueix a tres goril·les que hi passen la resta de la nit. Hauríem de planejar l’entrada a partir d’aquesta hora. No sé com, encara.

—Hi pensaré —afirmà la Núria, atenta a la mà del xicot que reposava sobre la seva cama—. I tu què faràs?

—Em dedicaré a la senyoreta Marina Vicent. Aquesta mossa no és aigua clara, nena —contestà ell i retirà la mà de la cama de la seva secretària.

La Núria s’aixecà. No l’havia satisfeta gens ni mica que l’Ovidi pensés en la Marina mentre bevia whisky amb ella. S’acomiadà breument. A punt de tancar la porta, la veu del xicot la deturà uns instants.

—Ah! Quan resolguem aquest cas, pensaré en el teu sou. És agradable comptar amb tu.

Baixà els cinc pisos sentint com ressonaven les últimes paraules del detectiu al seu cervell. Ella no ho sabia, però somreia i els ulls li llampurnejaven.