7. Oh la majestat

I

Oh la majestat de l’impossible!

Que tremenda la gràcia

D’aquesta sòlida edificació.

Com regna la realitat

Tan real i definible

En aparença i en veritat,

En veritat igual que en aparença.

El desert és magnànim:

No demana res.

Així és la unitat mística

Que salva l’il·luminat,

No saber en quin estat

Es produeix tanta certesa

I tanta certesa desapareix.

La gràcia de la unitat

No es resol en misericòrdia.

Més aviat el cor

Porta sempre dol

Per la seva inanitat.

Però el nou cor

Ja no vol misèries.

Davant de res, es diu,

Tot s’ha acabat.

II

Jo, salvat? En quin

Pur egoisme

Es pot pensar

En salvar

Un jo

I no un altre,

I encara molt pitjor

Pensar

Que jo

Pot ser salvat

De la ira

De la por

Que el mateix jo

Construeix

Amb la impudícia

Del seu

Poc valor?

Lliura’ns, Senyor

De tu i de qualsevol

Salvador.

Només fora de vos

Hi ha espai

Per al cor abundós.

Salvar hagués estat

No fer de no res

Aital error.