PRÓLEG A LA 2.ª EDICIÓ

OLT de nou me vengué, quant comensà a sortir aquest APLEC DE RONDAIES MALLORQUINES, l’acceptació que trobà dins tot Mallorca. ¡Jo que tenía por, com el vaig emprendre, que la gent se’n riuría i negú hu voldría lletgir! Poc m’ho esperava que al cap d’una partida d’anys n’haguéssem de fer una nova edició! Així ès estat, gracies a Deu. La primera la comensàrem de mil exemplars, i sortía en quaderns de xeixanta quatre planes i per suscripció. Anà creixent aquesta com un diner de fil i haguérem d’aumentar la tirada fins a dos milenars. An el t. II mancabà la suscripció una mica, com era natural; ens feu por una tirada tan grossa i tan extraordinaria per Mallorca, i la reduírem a mil trecents exemplars. Els fets han demostrat que ens erràrem de cap a peus, puis seguiren i segueixen les RONDAIES venent-se constantment, i dels toms II i III, per llur tirada més curta, com ens ne temèrem, ja no n’hi hagué exemplars devers l’any 1906. A-les-hores la casa Amengual i Muntaner emprengué una segona edició, de format més menut, començant per reproduïr en dos toms el II de la 1.ª edició, pero l’edició romangué enrocada, fins que antany l’Editorial Ibérica de Barcelona s’oferí a fer una nova edició de 2.000 exemplars de tots els toms publicats i completar l’APLEC amb tots els toms que encara hi manquen per tenir aplegat tot el tresor rondallístic mallorquí. L’Editorial Ibérica reproduí els toms primitius II i III; pero després e-hu he pres per compte meu, reproduïnt el primitiu tom I i fent sortir el tom VII; i així aniràn sortint els altres toms que encara falten, i que per ara ès mal de dir quants arribaràn a esser, perque això de les RONDAIES creix com un diner de fil.

P’el respecte que’ns mereix el gran folklorista de Palerm, En J. Pitré, volem fer unes quantes aclaracions a lo que’ns diu dins la noticia bibliogràfica que dedicà an els toms I i II, dalt la seua revista Archivio, l’any 1897, p. 449,450.

A.-Troba En Pitré estrany que 39 rondaies nostres umplin 620 planes en 8" (els dos toms primers) i que n’hi haja 54 dins el tom que’n publicà l’Arxiduc Lluis Salvador l’any 1895 a Würzburg (Alemanya), més menut que’ls nostros i de just 252 planes; i amb això vol dir que nosaltres haurem afegides circunstancies i particularidats que els qui les contaren, descuidaven.

An això contestarem dues coses: per primera, negú es capaç de senyalar-mos cap rondaia de les dels dos toms primers ni dels altres, que no les conti el poble tal com nosaltres les presentam i que hi hàgem fet cap afegit que no sia de procedencia popular ni que hi haja cap paraula ni frase que la gent sense lletres no l’usi a Mallorca; en segón lloc, si dins les 252 planes de l’Arxiduc e-hi ha 54 rondaies i dins els nostres dos toms primers (620 planes) no més n’hi ha 39, prové de que les que posa l’Arxiduc, en general son molt curtes, i les nostres son llargues, no perque nosaltres les hi hagem fetes, sino perque’l poble les hi conta. Tant ès així, que dins el nostro tom IV, senzillament per que son més curtes que les d’aquells altres dos toms, n’hi ha 47; i dins el tom V, que sols té 359 planes de caixa més estreta que els altres toms, n’hi ha 180 de rondaies, per lo quant la XCVII son reialment trenta, la CXXXVIII son tres i la CXLVI son dues. I farà això que sien més populars que les dels altres toms? En via neguna.

B.-Respectam molt la manera de veure d’En Pitré, pero discordam completament d’ell, en lo que diu que ès sospitosa la procedencia popular d’algunes rondaies perque les mos contaren per-sones que saben lletgir i escriure, eglesiàstics, distingides senyores o nobles senyors. I diu que tals persones «no tenen autoridat p’els folkloristes». «¿Per on els-e vengué, demana, la rondaia, que contaren? ¿L’aprengueren de boca del poble? ¿La varen treure de qualque llibre? I si la sentiren del poble, la contava el poble com ells? N’alteraren ells la sustancia? Mos sia permès dubtar-ho. I així, essent persona culta el qui conta i essent-ho el qui escriu, porem esplicar la llargaria?» de tals «narracions» «del volum II».^[002]

An això contestam: 1.er Les rondaies que’ns contaren els qui saben lletgir i escriure, els esglesiàstics, distingides senyores i nobles senyors, ès evident què no les varen treure de cap llibre i que no hi capgiraren res; tots les sabien de com eren menuts que los ho contaven la teta, la criada veia, un amic o altre de la casa, i aquests ja les sabíen també de com eren al·lots pussers. Tal volta perque saben lletgir i escriure, perque son esglesiàstics o distingides senyores o nobles senyors no’ls hem de creure com mos diuen que la font de tals contarelles es aquella? No sabem lo que passarà a Sicilia o a Italia; ara a Mallorca, a on se conservaren millor les rondaies, era a les cases de senyor, dins les families de l’antiga noblesa, perque els criats vells i criades velles els-e contaven an els senyorets, per fer la pretxa i passar el temps. De criats i criades així, les sabíen les senyores distingides, nobles senyors i esglesiastics de qui les prenguérem, i prou que’ls ho fèiem avinent que mos ho contassen just així com ho sentien contar com eren menuts, i que no volíem res tret de cap llibre. Massa bona gent son tots aquests senyors per donar-mos figues per llenternes; i d’altra banda es evident que llurs contarelles eren de procedencia ben popular, ben autèntiques i ben mallorquines. I llavò hi ha una altra cosa: casi totes les rondaies que’ns contaren aqueixes persones distingides, les mos contaren també persones del poble, amb la circunstancia agravant p’En Pitré que aquelles persones distingides les contaven més netes de mattàfara moderna i amb una forma més rancia, més mallorquina, perque llur il·lustració i bon sentit los feia comprendre que les havien de contar tal com los ho contaven a ells com eren menuts. De manera que succeí tot lo contrari de lo que suposa En Pitré. Així ès que donades les circumstancies de dites persones i la manera com procedírem per recullir llurs contarelles, consideram que, per l’autenticidat folklórica, son un conducte tant o més segur que la gent que no sab lletgir ni escriure.

Molt de nou mos vénen aqueis escrúpols i emperons d’En Pitré sobre l’estensió de les nostres rondaies. No sabem com les contarà la gent de Sicilia, si bé hem de creure que hu faràn, poc sà poc llà, com els mallorquins. Dels mallorquins hem de dir que, si les rondaies son llargues, naturalment, les conten llargues; i si son curtes, les conten curtes, es clar. Pero, siguen curtes, siguen largues d’elles meteixes, si el contador es aixut o no està gaire per contar, en surt amb poques paraules, i, si vé bé, deixa qualque bossí; i a-les-hores ja hu crec que la cosa surt curta, rònega i esforreiada; ara si’l contador ès afectat d’embuiar fil i d’aquells que conversen p’els colzos i d’un lledó fan un sermó, no dic res si la rondaia surt llarga i si n’hi posa de reguinyols i de flocs i banderetes. De nosaltres porem dir que n’hem trobats d’un i altre demble: uns que hu feien molt curt, altres molt llarc i altres remitjat; i fins-i-tot el meteix contador, contant-mos una meteixa rondata en diferents ocasions, la mos ha contada més llarga una vegada que l’altra, això ès, posant-hi o afegint-hi til·les i reguinyols que feien la cosa més o menys pintoresca i xaravel·la.

Ara bé, que venguen aqueis folkloristes tan escrupulosos i prim-siules, i que mos diguen de totes aqueixes versions que poren resultar d’una mateixa rondaia, segons la manera d’esser i el delit del contador iliterat ¿quina ès exclusivament l’autèntica, la genuïna, la… popular?

Ens agradaría veure-hi En Pitré posat a resoldre tal questió. N’estam ben segurs de que, si’l meritíssim folklorista sicilià coneixía Mallorca, això ès, el nostro estat social i la manera com viuen aquí encara, gracias a Deu, les rondaies i l’interés que desperten i l’intangibilidat que tot-hom de fet els-e mantén; si coneixía les distingides senyores, nobles senyors, esglesiàstics i persones que saben lletgir i escriure que retreim com a contadors dins la nota de davant cada rondaia;-no h i posaría cap dubte de que tals rondaies son ben autènticament populars, que no hi ha res afegit de cap llibre, ni la sustancia està capgirada ni tramudada, sino que es tal qual el poble ho contava i hu conta encara. De lo que responem nosaltres ès que hem fet tot quant humanament poríem per conseguir la genuinidat, l’autenticidat, l’integridat, no sols de la sustancia, sino també de la forma d’aquestes esplèndides i estimadíssimes Rondaies nostres.

Que consti el nostro agraïment més coral p’els vius elogis que han fets d aquestes Rondaies la revista inglesa Folk-Lore de Gloucester i la revista alemanya Kristischer Jahresbericht über die Fortschritte der romanischen Philologie del doctor K. Vollmoller de Dresden, la revista italiana Archivio per la Tradizione Popolari de Palerm del dit gran folklorista italià Pitré, les revistes castellanes Razón y Fe i Ciudad de Dios, La Veu de Catalunya i Catalunya de Barcelona i altres periòdics catalanistes, i els diaris mallorquins Correo de Mallorca i La Almudaina. Estam també agraïdissims del Dr. Latour, francès, hispanista ben conegut; del Dr. A. Pikhart, de Praga (Bohemia), del Dr. Hadwiger, austríac, i d’En Llorente i Falcó, Director de Las Provincias de Valencia, els quals ens demanaren d’orde per traduïr àqueixes Rondaies en francès, txec, alemany i castellà respectivament, i els diguérem que sí amb tota la nostra ànima. En Llorente i Falcó n’ha publicat un bell volum amb el títol de Cuentos Maravillosos. (Valencia, Establecimieto tipográfico Domenech, 1914).

Grans, corals mercès an el públic mallorquí en general i especialment a la jovenea, per l’entusiasme coral que han demostrat i segueixen demostrant envers de les RONDAIES MALLORQUINES: entusiasme que, en quant denota amor fonda i adhesió entranyable a lo propi, ès altament encoratjador i penyora de futures benhauranses per la atria.

Grans, corals mercès a tants i tants d’amics que’ns han escrit i se son interessats pér aquestes Rondaies benvolgudes. Amb una de tals cartes creim del cas cloure aqueixes quatre retxes, i ès la que’ns escrigué el gran Mistral, el sublim cantor de Mireio, l’Homer del sigle XIX, amb motiu d’haver-li eriviats els toms I i II de l’altra edició. Diu així:^[003]

Pos punt an aquest Pròleg demanant a Deu que me concedesca vida, espai i delit per posar en net i publicar les rondaies que encara queden dins les meues llibretes de notes fins a deixar llest i completat aquest bo d’Aplec de Rondaies Mallorquines. Amèn que sia així.

Ciutat de Mallorca, 11 setembre, 1914.