ES QUATRE GERMANS^[027]

IXÒ era un pare que tenía quatre fiis, que havíen nom Bernat, Antoni, Miquel i Juan.

Quant se morí no més los deixà un corp, un gall, un moix i una faus. Es major s’aferrà amb so corp, es según amb so gall, es tercer amb so moix i es darrer amb sa faus.

En Bernadet un dia alsa es cap, i diu:

—Me’n vaig a cercar el mon.

Pren es corp, i de d’allà.

Camina caminaràs, des cap de set dies, devers mitjan cap vespre, arriba a unes cases de possessió. E-hi havía un lledoner davant, que parava mig cortó, i sa soca era buida i plena de retxilleres.

—Dins aquesta soca estaré bé per reposar una estona, va dir.

S’hi afica, i des cap d’un poc mirant-se aquelles retxilleres que claretjaven, diu:

—¡Mal estar e-hi deu fer aquí dins, amb tants de forats, un dia d’ivern! Per lo que ha d’esser bo, es per vel·lar. Ell deuen poder veure per tot.

¿I que fa ell? Se posa mira qui mira per ses retxilleres. Es portal de ses cases era just allà davant, i l’homo veia casi tant bé dins la casa, com si hi fos estat. I reparà que sa senyora i sa criada duien un trafec lo més alt de punt. Assetsuaixí sa criada surt de sa cuina amb un plat de bunyols de vent, i los tanca dins un rebost; i surt sa senyora amb un plat d’oreianes, i les tanca dins un altre rebost. Les veu que arreconen ets ormetjos, que agrenen, i adesen, i prenen altra feina, com si res fos estat.

Se fa vespre, arriba es senyor, i entra.

Com ja feia fosca negre, En Bernat surt de s’amagatai. Se’n va a ses portes, i toc! toc!

—¿Qui ès? diuen de dadins.

—Un pobret que damana posada per aquesta santa nit, diu En Bernat.

Li obrin, li diuen que sí. Com reparen es corp, li damanen:

—¿I això que duis, què ès?

—Un endevinador, contesta En Bernadet.

—¿Un endevinador? I endevina tam meteix? digué aquella gent, que com que no’l cregués.

—No’m mancaría altra que no endevinàs! deia En Bernadet.

No l’acabaven de creure. Es senyor se’n entre-sent, se presenta, i diu:

—¿I això endevina?

—Sí, senyor! contesta En Bernat.

—Veiam, feis-li endevinar qualque cosa? diu es senyor.

—Ell costarà poc, diu En Bernat.

—Vaja idò, diu es senyor, no sabent com aquell aucellot negre pogués fer res de bo.

Sa senyora i sa criada sí que s’ho creien poc que endevinàs.

—¿I què voleu que endevin? diu En Bernat.

—Qualsevol cosa, diu es senyor.

—¿Voleu que endevin que hi ha dins aquest rebost? diu En Bernat apuntant a un des dos que havía vists de dins sa soca des lledoner.

—Si fa, diu es senyor.

En Bernat tot-d’una diu an es corp:

—Ascolta, revel·ler, ¿que hi ha dins aquest rebost?

I li pega amb so puny estret damunt es cap, i es corp fa ¡¡¡op!!!

—¿Què ha dit? diu es senyor.

—Que hi ha bunyols de vent, diu En Bernat.

Sa senyora i sa criada tornaren més blanques que sa paret.

—¡Bunyols de vent! diu es senyor. ¡Sí que l’ha bollada! ¡Bon endevinador mos dus! ¡Bunyols de vent! ¡Ell jo no tenc recort de quant no se’n han fets an aquesta casa!

—Bunyols de vent ha dit! diu En Bernat, i bunyols de vent e-hi ha. Que hi vaja a mirar-ho.

—Per un desengàn teu hi aniré, diu es senyor. Se’n hi va, i ja hu crec que le hi trobà an es plat de bunyols de vent que sa senyora i sa criada havíen fets d’amagat d’ell.

Es senyor quedà amb sos cabeis drets.

—¡El dimoni es aquest animal! digué l’homo a la fi.

—¡No! i encara endevínaria una altra cosa! diu En Bernat.

—¿Quina? diu es senyor.

—Me pareix que endevinaría lo que hi ha dins aquest altre rebost! diu En Bernat, i apuntà a s’altre que també havía vist obrir, de dins sa soca.

—¡O quina pudor que fa aquest brut! diu sa senyora, com sent En Bernat. ¡Treis-lo defora, que m’acub!

—¡Una pudor que amarina! diu sa criada. ¡Ai que m’atura s’alè!

—¡Treis-lo defora, depressa dic! tornà cridar sa senyora, amb una cara més vermeia, que hi hauríen pogut encendre un lluquet.

—A poc a poc! diu es senyor. Ell no hi ha tant per tant. ¡E-hi ha coses que puden més! ¡Que endevin primer, i llavò ja’n parlarem!

Mentres sa senyora i sa criada feien estabetxos, En Bernat diu an es corp:

—Escolta, revel·ler, ¿que hi ha dins aquell altre rebost?

I li pega també amb so puny estret damunt es cap; i ja hu crec que s’animal va tornar fer ¡¡¡op!!!

—¿Què ha dit? diu es senyor.

—¡Que hi ha oreianes! diu En Bernat.

—¡Oreianes! digué es senyor tot astorat.

I ja no pogué estar que no se’n anàs a pegar rodada a sa clau. Obrí sa porta; i ja hu crec que hi va esser es plat d’oreianes que sa senyora hi havía tancat.

Sa senyora i sa criada, com veren allò, quedaren sensa paraula, tremolant com una fuia de poll. No sabíen a on s’havíen de posar.

Es senyor los donà un arrambatge, que les se cuidà a menjar; i no sé amb quin sant tengueren bo, que no los arrambà un venable d’uiastre que tenía a un recó per un cas de casos.

Ni elles ni ell tengueren talent de sopar; ara En Bernat pegà una panxada feresta.

Es senyor, lo endemà matí l’agafa i li diu:

—Mira, cost lo que cost, s’endevinador m’has de vendre.

—No pot esser, senyoret! deia En Bernat. No pot esser. No tenc altre tros de pa.

—Te dic que el m’has de vendre! deia es senyor. ¡Sabs que’l necessit de molt! Jo som un homo ric i ple; pero ses coses me falten, i no sé per on me prenen. Amb aquest endevinador poría esser que alsàs xella.

En Bernat deia que no poría esser, pero a la fi es senyor diu:

—No res, el te pesaré d’or, i no’m parlem pus.

En Bernat e-hi consentí. Dugueren unes balanses; dins una hi posaren es corp i dins s’altra durets d’or, i dobletes de sis lliures i de dotze, i dobles de vint, fins que es corp pega per amunt.

En Bernat aplega aquella doblerada, i toca el dos cap a ca-seua.

Es senyor lo endemà agafa es corp, i diu:

—Ja sé a on el posaré; fermat damunt sa culassa de sa campana de sa capella. Li comanaré que en veure fressa de res, la fassa remenar; jo sentiré ses bataiades d’allà on sia, i vendré amb quatre bots.

E-hu va fer així; i se’n anà a veure es tais de feina que tenía.

No era cent passet lluny, i sa senyora i sa criada ja teníen aquestes:

—¡Ah endevinador del dimoni! ¡El dimoni te’n ha de dur! ¡No n’has de fer altre!

—¡Vaja, si prens sa guinaveta, i si t’hi enfiles, abans de més remor! deia se senyora.

—¿Que no seria millor un trinxet? deia sa criada.

—No, una altra cosa, diu sa senyora. L’agafes amb una mà p’es còs i amb s’altra p’es cap, i li pegues torsuda de coll i altra, fins que el tengues escapollat.

—¡Sí, que ha pensat bé! diu sa criada.

Tota rebenta, ja es damunt se teulada, s’enfila p’es campanaret, agafa es corp p’es còs amb una mà; pero quant amb s’altra anava a pegar-li grapada an es cap, es corp zas! li entaferra espipellada an es nas, li clava es bec ben endins i tanca.

¡O quin bel tan fort i quins crits tan esglaiadors li escaparen a sa criada tot-d’una que se va veure d’aquella manera!

Es senyor ja era enforet, pero la va sentir de lo millor, i sentí també mateix ses bataiades que es corp i sa criada feien fer, estirant cada u p’es seu vent.

—¡Ja hi ha cosa! s’exclama ell, i gira en cova.

Com més s’acostava a ses cases, més fortes eren ses bataiades i més esglaiosos es remeulos de sa criada.

L’homo quedà amb sos cabeis drets, quant l’afinà encastellada damunt es campanaret de sa capella, i com d’aprop va veure que es corp la tenía amb so bec p’es nas.

I sa senyora, que de baix feia espants, i crits, i sabonereta per sa boca.

—¡Senyor! deia aquella. ¡Que venga per amor de Deu! ¡que venga, senyoret! que s’endevinador m’ha agafada p’es nas, i no me vol amollar! ¡Pobre nas meu! ¡Ja no serà pus lo que era! ¡Senyor, fassa vía, que’m matarà aquest dimoni!

—¿Però com ès que t’ha agafada? deia ell.

—Que jo som pujada a demanar-li si volia berenar? i zas, ja m’ha tenguda! ¡Ai! ¡ai, dic! ¡Que fassa via, senyoret!

Es senyor hi puja, i a forsa de forses arriba a obrir es bec an es corp.

Es nas de sa criada, tot capolat, ratjava sanc a la vela. No tenía figura de nas. Feia por.

Sobre tot, ell no tornaren tenir ganes senyora ni criada de demanar pus de noves a s’endevinador. Ben cregudes que endevinava i deu més, sa posaren a fer bonda, i le hi servaren ben dret an es llum.

Es senyor aviat va conèixer que ses coses ja no li faltaven, i beneía s’hora que havía comprat s’endevinador.

En Bernat arribà a ca-seua ric i ple.

Poreu fer comptes quins uis devien badar es seus germans.

* * *

¿Què me’n direu? Ell En Toni un día agafa es gall, i diu:

—Ja hi vui jo anar a cercar el mon, a veure si me dirà tant bé com an En Bernat!

I ja ès partit. Camina camínaràs, des cap de set díes arriba a una terra, que com que no fos just ses altres.

Ja feia fosqueta i afina un llumet. S’hi acosta, i foren unes cases de possessió.

A sa carrera hi havía un parei d’homos que envelaven un carro, dos tocadors de guiterra i guiterró que trampaven i dos cantadors que provaven tonades.

—¡Alabat sia Deu! digué.

—¡Per a sempre sia alabat!

—¿No’m donariau posada per aquesta santa nit? digué En Toni.

—Si-fa! li contestaren aquells homos.

An aquella terra no s’hi feien galls; i, com veren es que ell duia, los va venir molt de nou.

—¿I que cercau amb aquest animaló? li demanaren.

—Ventura! diu ell.

—¡Ventura! s’exclamaren tots. Ja vos ne poreu tornar en voler! que no’n trobareu. No n’hi ha poca ni gens en tot es badiu de per aquí!

—Sempre n’hi haurá qualque mica, diu En Toni. I si no es massa preguntar, ¿què heu de fer amb aquest carro i aquests sons?

—¿Que vol dir que hem de fer? Hem d’anar a sortir a camí a s’auba! digueren aquells homos.

—¡A s’auba! s’exclama En Toni.

—¿Idò? ¿Ell com que sieu nat d’avui i batiat d’ahir? li respongueren. ¿I com vendría, si no li sortissem a camí, i si no hi anássem amb tot aquest carroportal?

En Toni, quant los sent, se’n pensa una de bona i los ho enfloca.

—¿Vol dir tot això que duis mogut, es per sortir a camí a s’auba?

—¡De manera que sí! li contestaren.

—Idò jo duc aquest animaló, que la crida, i ve ben aviada! diu ell.

—¡Ca! deien aquells. Anireu de berbes! ¡S’auba venir perque aquesta mica d’animal la crit! Fa massa riaies! Creis-ho!

—Voltros sí que’n feis, diu En Toni. Sobre-tot anit mos porem treure es gat des sac.

—I ¿què voleu perdre, si no vé? li demanaren.

—Qualsevol cosa! Me fareu córrer ses vergades! los contesta En Toni.

—Feta està sa barrina! digueren tots.

—I deixaren es carro en banda, i ni tremparen pus sa guitarra ni es guiterró, ni provaren pus tonades.

Passaren la corona, soparen i se’n anaren a jeure.

Passada mitja nit; es gallet fa quec-quere-quec!

Tot-hom se despert, surten a defora, a veure si era ver que s’auba se’n vengués perque es gallet la cridàs.

No destriaren senya de res, i ja volíen partir amb so carro, es sonadors i es cantadors.

—No sieu tan guixes! diu En Toni. No tengueu ansia. S’auba vendrá. Vos ho assegur.

Des cap d’un parei d’hores es gall torna fer quec-quere-quec! quec-quere-quec!

Surt tot-hom a defora, i ja veren an es llevant una micoia de clarura.

—¿Que tal? deia En Toni. ¿No vos ho deia jo que aquest animaló la cridava? Ell ja l’ha sentit, s’ès enllestida, i se’n vé ben resolta.

Aquells encara com que no hu acabassen de creure; pero com es gall comensa a cantar de bon de veres, i se va fer auba clara clara, i sortí es sol, e-hu varen haver de creure per forsa. E-hu tocaren amb ses mans.

—Aquest animaló, digueren an En Toni, el mos heu de vendre, valga lo que valga. Demanau! Sa vostra boca serà mesura.

—Això sí que no hu faré, diu En Toni. Primer consentiría anar a captar de porta en porta.

—No res, li digueren, el vos pesarem d’or no’m parlem pus.

En Toni feu com que pensar-hi un poc, i a la fi s’exclama:

—No res, perque sou voltros, e-hi consent.

Dugueren unes balanses, dins una hi posen es gall i dins s’altre durets d’or, dobletes de sis i de dotze lliures, i dobles de vint, fins que es gall se’n anà per amunt.

En Toni los deixa es gall, i amb aquella doblerada se’n anà ben xalest a ca-seua; i no importà que fes feina pus.

* * *

Com es seu germà Miquel va sebre es pas, pren es moix, i ja es partit a cercar ventura.

Camina caminaràs, arriba un dia a una terra ben enfora. Afina unes casetes blanques; era hora baixet, i, quant e-hi va esser, ja feia fosca negre.

S’acosta a sesportes, i toc! toc!

—¿Qui ès? digué una veu.

—Un criat vostro! contesta En Miquel. ¿No’m donaríeu posada per aquesta santa nit?

Li obriren, i entrà.

—¿De que anau, germanet? li demanaren.

—Cerc ventura! contesta ell.

—¡Ventura! li digueren. ¡Que’n trobareu de poca per aquí! ¡Ell no n’hi ha gens!

En Miquel reparà una filera de carabassots? penjats a sa paret.

—¿Que son tants de carabassots? demanà.

—¡Ah germanet! contestaren. Es que hi ha per aquí uns animalons que se diuen rates, i tot e-hu roeguen. Porque no mos roeguen ses oreies en sa nit, mos posam es cap dins aqueis carabassots, quant mos n’anam a jeure.

—¡Que de prompte no n’hi haurà cap d’aqueis roegadors!, s’exclama En Miquel.

—¿I que fareu, germanet? li deien. ¡Sabeu que hi anau de calsat per aigo, si vos creis haver-los a cames! ¡Ell no més envesten quant vos dormiu!

—¡Jo! contestava En Miquel. Ell no fas comptes de tocar-ne cap! Es qui los farà s’ebré, serà aquest animaló que duc.

I los mostrà es moix.

—¿I sou tan criatura, li digueren, que vos creis que això los ha de fer res?

—Ja hu veureu idò! Com a taiades de llom torrat, les se menjarà! deia En Miquel.

—¡A ell el se menjaràn elles! li contestaven.

—No res, anit se veurà! acabà per dir En Miquel.

Passaren la Corona, soparen, se’n anaren a jeure, i tots se posaren es cap dins un carabassot. Fort i no’t mogues, volgueren que En Miquel le hi s’hi posàs també.

Apagaren es llum, al punt tot-hom roncà. Es moixet estava ben uis espolsats. Se posen a comparèixer rates i rates; i ell fua an aquesta, fua an aquella altra. N’agafava tantes com en volía, i no li tocaven voreres. Se’n posà un ventre com unes xeremíes. Per paga duia fam d’enrera.

Quant no n’hi volgueren passar pus p’es canyó, no més les matava.

N’enllestí tantes, que lo en demà matí, n’hi va haver una solada que feia feredat.

Com es de la casa hu veren, se’n feien creus.

—Mirau, digueren an En Miquel, aquest animaló mos heu de vendre, cost lo que cost. Amb tantes de rates aquí no se pot viure. Digau que voleu de s’animal.

—S’animal no es venal a cap preu, deia En Miquel. Primer consentiría haver d’anar a captar de porta en porta que vendre’l.

—Demanau preu! sa vostra boca serà mesura! li deia aquella gent.

—¡No pot esser! exclamava En Miquel.

—No res! digueren a la fi: el vos pesarem d’or, i es mal serà mort.

En Miquel feu com que pensar-hi un poc, fins que arribà a dir:

—No res, perque sou voltros e-hi consent.

Varen dur unes balanses; a una part posaren es moix i a s’altra durets d’or, dobletes de sis i de dotze lliures i dobles de vint, fins que es moix prengué per amunt.

En Miquel deixa es moix, i amb aquella doblerada ja li va haver estret cap a ca-seua, i no importà que fes feina pus.

* * *

Quant es seu germà Juan va sebre es pas, pren sa faus, i ja es partit a cercar ventura.

Camina caminaràs, arriba a una terra ben enfora. Era mitjàn juny, i trobà un tai d’escaraders dins un sementer de blat alt, granat i espès; i el tomaven, tirant fletxes an es brins.

Figurau-vos si’n devíen fer de bretxa.

En Juan digué a l’amo.

—¿Que voleu que’n tom jo de brins amb aquesta arma?

I li mostrà sa faus.

—¿I que se diu això? demana l’amo.

—Una segadora, contesta ell.

—¿I toma brins? torna demanar l’amo.

—Esperau, i hu voreu, diu En Juan.

L’homo s’arromanga, se posa es cuixals, es manegots i es didals de canya; pren sa fans, i ja està acalat, i safalcada vé! salfalcada va! amb una exhalació va haver feta una estesa de brins més grossa que sa que havíen feta tots aquells homos amb tots es dies que hi havía que s’hi pegaven.

Tot-hom va romandre de pedra.

L’amo digué:

—Germanet, m’heu de vendre sa segadora.

—Això sí que no hu faré, digué En Juan.

—Dígau què en voleu, deia l’amo.

—No teniu que cansar-vos! deia En Juan.

—Anc que el diantre en pas, la m’heu de vendre! s’exclamava l’amo. Mirau, la vos pesarem d’or.

En Juan feu com que pensar-hi un poc i, a la fi diu:

—No res, perque sou vos e-hi consent.

Duen unes balanses. Dins una posen sa faus; dins s’altra comensen a posar-hi durets d’or, dobletes de sis i de dotze lliures i dobles de vint.

N’hi posaren fins que sa faus va prendre per amunt.

En Juan la deixa; i amb aquella doblerada s’espitxa cap a ca-seua. Casi no tocava en-terra de xalest que se’n anava.

Tant content com ell estava l’amo.

Després de contemplar sa faus una bona estona diu an ets escaraders.

—¡Vaja! ¡A veure qui la pren!

Es més agosarat l’agafa; se posa a segar. Encara que no fos molt práctic, de brins en tomà una cosa major.

Quant estigué cansat, se posa sa faus demunt s’espal·la.

Se perpensa, i diu.

—Millor es que estiga en terra.

Per posar-le-hi, estira en lloc d’alsar; i sa faus, ja hu crec, s’afica dins s’espal·la.

Aquell homo pega un crit escarrufador.

—¡Ai! ¡ai dic! ¡Sa segadora…! ¡Sa segadora s’ès afuada a mí! ¡ajuda que s’ès mester! deia aquell beneit, cridant i plorant com un desesperat, de pena que passava.

E-hi van, corrents, dos homos; i en lloc d’alsar sa faus, li peguen tirada amb tota sa forsa; i s’espal·la d’aquell malanat davallà per avall.

Com veren s’espal·la taiada, tots quedaren aborronats.

Sa faus los caigué de ses mans; en fogiren com el dimoni de la creu; i no s’hi volgueren acostar pus.

—Anau a donar part a sa Justicia, diu l’amo.

E-hi anaren; i vengué es Bal·le amb dos homos armats de passetges.

Los mostraren sa segadora d’un tros enfora. Aquells homos posen mac dins sa passetja; li donen volta i altra, i plam.

Feren sa segadora just a sa punta i li fan pegar tal bot, que s’alsa més de trenta pams.

—¡Ja se torna afuar! digué tot-hom amb nou esglai, fent amples tant com pogueren. Es qui varen tenir camp per córrer, e-hu donaren a ses cames, i se pegaven amb sos talons per ses anques.

Sa segadora, ja hu crec, tornà caure en terra.

Després de tirar junta una bona estona sobre lo que convenia fer, es bal·le amb una corda fermada an es cap d’una canya ben llarga, feu passar un nuu corredor per sa faus malfactora.

Quant la tengueren ben fermada, la penjaren a una figuera.

Are farem venir es botxí i l’aufegarà, diu es Bal·le.

Es botxí se presenta; se mira la cosa de prim compte; pensa qui pensa, a la fi se pega un toc a’s mig des front i una gratada an es clotell, i diu:

—Ja sé que faré. M’enfil per sa figuera, m’amoll per s’acorda, m’aixanc damunt sa malfactora, i l’aufec a’s temps de dir Jesús. No hi ha vèl.

Es betzol des botxí s’enfila per sa figuera, s’amolla per sa corda, i amb tot es seu pes cau demunt sa faus; i, ja hu crec, sa faus li entrà p’es mig de ses cames, i l’obrí de dalt a baix. D’un botxí en va fer dos.

Allà romangué penjada sa segadora, i ningú pus s’acosta an aquella figuera.

I encara hi ès, si no la se’n han duita.

¡Bons doblers varen valer an aqueis quatre germans es corp, es gall, es moix i sa faus que son pare los deixà, com se morí!

Torra Nova, desembre de 1895.