TRINIDAD GALLEGO

Pocs dies després d’acabada la Guerra Civil, tres dones avançaven pel mig del carrer Serrano de Madrid. Anaven custodiades, a punta de baioneta, per dos joves vestits de paisà amb les insígnies de la Falange. Una d’aquestes dones tenia vint-i-sis anys i s’havia passat tota la guerra tancada en un hospital cuidant ferits; l’altra era la seva mare i no sabia res de política; l’última era l’àvia, tenia vuitanta-set anys i feia temps que no sortia de casa. Totes tres caminaven en silenci per una ciutat fantasma devastada per tres anys de guerra. No sabien de què les acusaven. Com tanta gent, les van tancar a la presó i van rebre una condemna de trenta anys.

Trinidad Gallego Prieto va néixer el 28 d’octubre de 1913 en una porteria que vigilava la seva àvia materna, Trinidad Mora. La porteria era al carrer del Marqués de Villamagna, cantonada amb Serrano, al barri de Salamanca. Aquest barri, habitat sempre per la classe alta, contrastava amb els seus orígens familiars i amb tot el que li va tocar de viure. L’àvia, que no va saber llegir ni escriure fins molt gran, és la figura bàsica en la vida de la Trini: és la que lluita pels seus fills i després per la seva néta, la que sempre li diu «estudia y trabaja, que te tienes que defender sola», una frase que l’ha acompanyat sempre. La mare, Petra, és més aviat una ombra, en la vida de la Trini, és la que anava sempre a remolc de l’àvia, la que calia protegir. El paper de l’home és gairebé inexistent, en aquesta història: sempre són les dones les que treballen, les que porten la casa, les que prenen decisions.

L’àvia Trinidad era una dona de caràcter, enfortida pel que li havia tocat viure. Va néixer en un poble de la província de Guadalajara anomenat Cogolludo. Ben aviat es va quedar sense mare i la seva madrastra la maltractava tant que ella —que llavors tenia catorze anys— i el seu germà van decidir agafar la burra i anar-se’n a Madrid. Allí es va guanyar la vida servint per les cases, fins que es va casar amb un carreter, que va morir d’accident mentre descarregava terra, precisament, al barri de Salamanca. El matrimoni tenia tres filles i vivien en una barraca. El company del difunt va vendre a l’àvia un carretó i una de les mules que l’arrossegaven, però li van durar poc perquè la mula es va estimbar per un pont. També havia aconseguit uns quants diners, que va invertir en una taverna. En aquella època, els obrers per dinar menjaven en aquests locals una mena de sopa amb tall que es deia puchero, i que valia seixanta cèntims. L’àvia va creure que seria una feina rendible i que hi podria tenir les filles. Però aquest negoci tampoc no li va sortir bé, perquè l’edifici estava afectat i la van treure, i es va quedar al carrer sense res.

L’àvia Trinidad va tancar les nenes a l’orfenat i es va posar a rentar roba a casa de la marquesa de Constantino. La marquesa va morir de càncer i li van oferir la porteria del marquès de Santo Domingo, una casa més avall d’on servia. Era un edifici molt gran i senyorial, amb set patis interiors i una escala central de fusta amb dues rampes als costats. La porteria era a l’entrada i només tenia un menjador que donava al carrer i dues habitacions interiors. L’àvia va anar a recollir les filles a l’orfenat, però només n’hi van donar dues perquè l’altra s’havia mort sense que ella en sabés res. Allí va començar una nova vida amb les dues nenes.

La filla gran es va fer prometre per un home de Cogolludo, però el van destinar a la guerra de Cuba i es va morir de tuberculosi; ella va acabar servint per les cases de Madrid. L’altra filla, la Petra, la futura mare de la Trini, va aprendre a cosir i va treballar per les cases del barri. Un dia va anar al casament d’una amiga seva amb un guàrdia civil i va conèixer el que seria el seu home, el Manuel, un altre guàrdia civil. Era l’any 1911. El matrimoni es va instal·lar a la porteria, a l’habitació de l’àvia. Dos anys més tard naixeria la Trini.

Un dia, de bon matí, el Manuel va dir que tenia febre i que no podia anar a treballar. La seva dona va anar a la caserna de la guàrdia civil a buscar el metge, que va confirmar la febre. Li va donar la baixa, però un cop el metge va ser fora, el Manuel es va aixecar del llit i se’n va anar. La Trini havia sentit dir que si et poses un all sota l’aixella la febre et puja de cop, i és el que probablement havia fet el seu pare. Aquell dia el rei Alfons XIII tenia una festa a la Casa de Campo. Poques hores després se sap que els anarquistes li havien preparat un atemptat que va fracassar. Hi apareix la pistola reglamentària del Manuel. El detenen, l’expulsen de la guàrdia civil i el porten a la presó militar. En aquell temps, els homes i les dones s’explicaven ben poca cosa. Es casaven per costum, tenien fills per costum i l’home, moltes vegades, es movia independentment de la família. Per tant, ningú no va saber mai quina doble vida duia el pare de la Trini. Ella no el va trobar mai a faltar, ni va tenir la necessitat de preguntar on era perquè la figura paterna l’omplia l’àvia. L’àvia ho era tot, per la Trini, fins al punt que quan veia que treien un mort de l’edifici deia: «Si mi abuela se muere que me la dejen aquí». Sempre duia una faldilla llarga fins als peus, una brusa, un xal de llana a les espatlles i un mocador al cap. Era dura com una pedra, valenta i conscient que ningú més que ella li podia resoldre la vida. I aquests trets els va inculcar a la seva néta. Li va ensenyar a ser ordenada i organitzada, a no dependre de ningú.

La mare era una bona dona, sobreprotegida per l’àvia i sense cap mena d’iniciativa. La Trinidad no li deixava fregar les escales ni rentar els plats. Havia après a cosir i treballava per les cases riques. Dinava amb ells i arribava al vespre amb alguna cosa per sopar que li donaven els amos. L’àvia ja dormia perquè es llevava molt d’hora i la Petra ficava al llit la seva filla. De vegades, la Petra anava a passar l’estiu amb els amos, treballant de costurera, i la Trini li escrivia cartes i ella li enviava fotografies de la costa de Sant Sebastià, on estiuejaven les famílies amb diners. Qui va influir de debò en la vida de la Trini van ser l’àvia i la seva mestra.

El barri de Salamanca era ple de funcionaris i empleats. Els edificis eren palaus i molta de la gent que hi vivia tenia títol nobiliari. El marquès de Santo Domingo, propietari de l’edifici, tenia llogats els pisos a famílies benestants. Pagaven trenta duros al mes i la Trini era l’encarregada de cobrar. En aquella escala, la Trini vivia en una bombolla. Tothom tenia minyona, però ella ho veia com una cosa normal, sense cap relació amb la seva família. Jugava amb els nens, però, tot i que ells anaven amb sabates i ella amb espardenyes, fins que va ser gran no va entendre que les classes socials creaven un abisme entre la gent.

Una de les cases de l’edifici era d’un metge que tenia dos fills de la seva edat. Jugaven en una habitació molt gran, amb una estufa que protegien perquè no es fessin mal. El nen tenia un mecano i la nena una casa de nines. Mentre jugaven, la cuinera els preparava un panet de Viena amb un tall de carn, i ella ho esperava amb impaciència perquè a la porteria no passaven de les patates o les mongetes viudes. Però, a part els jocs, en aquell pis la Trini hi descobriria la seva gran passió: l’ofici de llevadora. El metge tenia la consulta al pis de sota i ella havia observat més d’un cop les prestatgeries plenes de pots de vidre amb figures estranyes, que eren fetus flotant en formol. I hi havia vist entrar dones amb la panxa rodona i sortir-ne amb una criatura als braços.

Era tanta la relació que hi havia entre la Trini i els veïns que durant dos mesos fins i tot va arribar a viure en una de les cases. Va ser quan una neboda d’una cosina de l’àvia, també de Cogolludo, va anar a servir al Rastro i com que no tenia cap lloc on anar a dormir va acabar vivint a la porteria. Poc després li va agafar el tifus. Era una malaltia mal vista i van decidir que, en comptes de dur-la a l’hospital, la Trini anés a viure amb els veïns. La noia es va morir. Van fumigar la porteria i ella va tornar a casa seva.

Un diumenge —ella tenia llavors vuit anys— les va venir a visitar la seva tia amb la companya de feina. Les quatre dones i la nena es van asseure al voltant de la taula a berenar un got de llet i mitja ensaïmada. Amb prou feines es veien les cares perquè la bombeta que penjava del sostre treia una llum esmorteïda. De sobte, algú truca a la porta i l’àvia, que era la que seia més a prop, es va aixecar de la cadira. Aquella porta es dividia en dues meitats que s’obrien per separat: la de baix de fusta i la de dalt de vidre per poder veure qui entrava a la porteria sense haver d’obrir. L’àvia va comprovar que no era cap dels veïns, sinó un home que no coneixia de res. Li va preguntar què volia, i la Trini, que sempre havia estat molt tafanera, no ho va poder resistir i també es va aixecar per veure qui era aquell personatge misteriós. La llum minsa va desdibuixar les faccions del visitant. Duia una samarra gruixuda amb un coll de pell sintètica; era molt alt, de pell morena, i s’havia quedat immòbil. Aquell home era el seu pare.

«Soy el muerto resucitado», va dir ell. I l’àvia li respon, decidida: «Nadie había dicho que usted estuviera muerto». «¿Qué quiere?». «Ver a mi mujer y a mi hija». «A su hija la tendrá mañana a las doce en la esquina. Su mujer ya decidirá qué hace». I li va tancar la porta. Mentrestant, la Petra s’havia refugiat al fons de la porteria i plorava sense parar. La tia i la seva amiga la consolaven i després s’hi va afegir l’àvia. El berenar va quedar damunt la taula, només la Trini en va replegar les engrunes.

Segons la llei d’aquell temps, quan un matrimoni se separava, el fill es quedava amb la mare en complir els vuit anys i la filla amb el pare. L’àvia va anar a veure un policia que tenia llogat un dels pisos de l’escala i li va comentar que havia aparegut el Manuel. Tots els veïns el recordaven i el policia va témer que vingués a buscar la nena, però va tranquil·litzar l’àvia dient-li que l’endemà vigilaria que l’home no se l’endugués.

L’ endemà la van vestir com cada dia, l’àvia li va fer creuar el carrer i li va assenyalar un home que esperava, dret, a la cantonada. «Aquél es tu padre», diu l’àvia. «Ve con él». I ella va obeir sense gens de por i es va plantar al seu davant sense dir-li res. El Manuel la va alçar i li va acostar els llavis a la galta per fer-li un petó. La Trini va sentir una esgarrifança i es va apartar bruscament perquè era la primera vegada que un home la besava i no havia tocat mai una barba rasposa. El Manuel li pregunta si vol anar amb ell, a casa de l’altre avi. «Si vienen la abuela y mi madre, sí», respon la Trini convençuda. Ell li diu que tornarà demà per veure què ha decidit. I li fa creuar el carrer. L’àvia i la mare s’havien quedat al balcó a esperar-la. La Trini els explica que demà ha de tornar al mateix lloc. I quan arriba l’endemà es repeteix l’escena. Aquell dia, però, el seu pare li escriu l’adreça de l’avi en un paper i li compra una pasta molt ensucrada. Ella l’agafa, però, tot i que era molt llaminera, no hi fa cap queixalada, ni ara ni quan l’àvia la hi treu l’endemà al matí.

La Trini ja no va tornar a veure el seu pare mai més. El policia s’hi havia acostat i li havia demanat la documentació. El Manuel estava confinat en un poble andalús i venia sense permís. El policia li va dir que no el denunciaria, però que havia de marxar aquella mateixa nit cap a Andalusia. Pocs minuts abans de sortir el tren moria assassinat al carrer Alcalá Eduardo Dato, president del govern, a mans d’uns anarquistes. Era el 8 de març de 1921. ¿Què hi venia a fer, realment, el pare de la Trini a Madrid? Anys més tard, ella es va assabentar que el Manuel venia escombres al mercat, però no el va veure mai més ni n’ha pogut recordar mai la cara. Un dia, poc després d’acabar la guerra, un germà del Manuel, també guàrdia civil, va anar a la porteria i la va trobar buida. Els duia un fardell amb la seva documentació: així van saber que havia mort.

La Trini ha recordat tota la vida els detalls d’aquells dos encontres, però no li va quedar cap sentiment. D’aquell lloc ja no en queda res, però sempre que ha anat a Madrid s’hi atura: és a la cantonada del carrer Serrano amb Marqués de Villamagna, exactament davant d’on era casa seva, que tampoc no existeix. En el lloc precís on es van trobar, abans hi havia les cavallerisses d’un palau i ara hi ha un monument de ferro, llum i aigua anomenat La fuente y el río, de l’artista Pablo Serrano. Representa un home aferrat a unes pedres, talment com si l’aigua, que brolla contínuament, se l’endugués riu avall. Darrere el monument hi ha uns cavallets antics, l’únic senyal d’un passat que ha deixat d’existir al barri de Salamanca: la casa de la Trini és una sala de festes i el monument de Pablo Serrano pertany a uns grans magatzems.

L’ àvia va educar la Trini en la llibertat. De molt petita ja li explicava que el seu besavi havia lluitat en la guerra dels carlins i els alfonsins per defensar, deia ella, la pau i la justícia. Als quatre anys l’àvia la porta a un col·legi de l’ajuntament. La mestra era una dona molt recta que, tot i tenir quaranta nens a la classe, els va donar una educació molt completa. Als vuit anys va de colònies a Galícia i descobreix el mar. Quan torna a Madrid es pregunta per què aquella ciutat no en té i quan la seva mare la du a passejar fins a un mirador on es veu el Campo del Moro ella diu: «Aquí tendría que estar el mar».

La Trini va a l’escola fins que en surt als catorze anys amb el batxiller elemental, però no deixa mai de fregar escales. El dia que acaba, una de les mares li pregunta què voldrà ser de gran. Ella respon convençuda: llevadora. «Tú no me asistirás nunca, a mí», diu la senyora. Però, anys més tard, una matinada desconcertant i trista, precisament ella l’assistiria en el part del seu cinquè fill.

Fins als setze anys la Trini va a una acadèmia de l’ajuntament a aprendre taquigrafia, mecanografia i francès, sense deixar de fregar escales en cap moment. El seu primer treball seriós és a la Cámara de Comercio Inglesa, on guanya vuit duros al mes. I comença a mantenir la família perquè l’àvia només cobra vint-i-set pessetes al mes i els diners que entra la Petra tampoc no ajuden gaire. L’ambient de la Cámara era selecte, però ella, com sempre, anava vestida amb roba aprofitada que li arreglava la seva mare. Un dia, la dona de fer feines, una vídua amb dos fills, li diu que hi ha la possibilitat d’entrar a treballar en un saló de te del carrer Alcalá, prop de Correus. Era un lloc exclusiu per la família reial i la noblesa. S’anomenava Sakuska i volia ser el centre de reunió de l’aristocràcia madrilenya. El personal anava vestit de rus i el porter i el grum de cosacs. Hi havia una orquestra de balalaiques amb músics russos exiliats que tocaven sota la direcció de monsieur Pavlovich. La Trini s’encarregava del guarda-roba. Treballava de dotze a dues, que era l’hora de l’aperitiu, i de cinc a deu, que era el moment del te i de l’aperitiu de la nit. Li donaven trenta duros al mes i hauria guanyat molt més si el director no s’hagués quedat amb les propines, que sempre eren generoses; però anaven a un fons comú que desapareixia. La Trini encara no tenia setze anys i es va convertir en la dona que portava els diners a casa. Era pels volts de l’any 1930.

A Sakuska la Trini continuava en un ambient irreal, allunyat del de la seva família. Va presenciar desfilades de models organitzades per la cort del rei. Fins i tot s’hi va publicar una revista, dirigida per la filla d’un cònsol xinès, amb totes les tafaneries de la classe benestant. Actualment el local és la joieria Ansuarena, i encara conserva les antigues portes del saló de te.

L’any 1931 la monarquia estava molt deteriorada, hi havia hagut eleccions municipals que havien guanyat les esquerres. El dia 14 d’abril el saló de te havia obert, puntual, a les cinc de la tarda; tots els cambrers i cambreres estaven col·locats per començar a servir les taules quan, de sobte, comencen a sentir un gran rebombori al carrer. Guaiten per les vidrieres i veuen la gent cridant i saltant d’alegria, camionetes plenes de nois i noies que alçaven banderes republicanes i s’abraçaven, gent cantant cançons revolucionàries dalt del tramvia. Era una explosió de joia que arrossegava tots els vianants. Sakuska va abaixar la persiana i l’aristocràcia es va exiliar en dos dies, com passaria l’any 36.

Durant aquell temps, la Trini treballava i estudiava per llevadora i s’examinava per lliure, però no aprova la història natural, que mai li va entrar bé. Com que no es pot permetre de repetir curs demana per fer les pràctiques de segon a l’escola de Santa Cristina durant el període d’estiu, quan les infermeres són de vacances. Finalment aprova els dos cursos i obté el títol amb la firma del president de la República, Alcalá Zamora. Mentrestant, es matricula d’infermera i fa pràctiques a l’Hospital Provincial, una petita part és ara el MCARS. En aquell temps hi va haver un esclat de noies que estudiaven infermeria. No calia tenir el batxillerat i n’hi havia tantes que a l’hora d’examinar-se van haver de fer quatre tribunals. Però un cop aconseguit el títol no hi havia manera d’entrar en un hospital perquè la feina d’infermeria estava acaparada per les monges.

Un parent llunyà de l’àvia, de Cogolludo, Julián Torres Fraguas, que havia estudiat medicina carregant mobles a l’esquena, la recomana a un metge socialista per fer-hi les pràctiques. Es tracta del doctor Segovia, especialitzat a atendre toreros. A l’Hospital Provincial coneix un dels practicants, que llavors es dedicaven a rasurar homes per les intervencions. Comencen a sortir junts, però el noi treballava a les forces jalicianes del Rif i quan se li acaba el permís se’n va. No va poder acomiadar-se’n perquè treballava interna al sanatori de Vital Aza, amb un règim totalment militar.

La Trini no va pensar mai en la possibilitat de casar-se i formar una família. Li agradaven els nois i li agradava ballar-hi, però tenia clar que s’havia de defensar sola. La seva àvia sempre li deia: «El hombre busca mujer, criada y orinal» —en aquest cas l’orinal era la vagina. I a ella no la seduïa gaire aquesta perspectiva, ni es podia imaginar de viure subjecta a un marit, perquè l’àvia l’havia educat per no sentir-se mai inferior a un home. Les noies de la seva edat només pensaven a casar-se i tan bon punt ho feien deixaven de treballar i l’home les mantenia, mentre que ella tirava endavant la seva família. Tot i així, a la Trini també li va tocar viure la ignorància sexual que regnava en aquell temps, la por de quedar embarassada i la falta d’informació. Quan va començar la guerra i ja era llevadora, encara no sabia què era un orgasme, cosa molt normal entre les dones d’aquella generació. Al llarg de la seva professió com a llevadora ha parlat amb infinitat de parteres que li han confessat: «Yo he tenido muchos hijos, pero no me he enterado de nada». També es va trobar amb d’altres que avortaven contínuament perquè ja no podien mantenir més fills i l’avortament era el seu únic mètode anticonceptiu. Un d’aquest casos va ser el d’una dona que havia tingut quinze avortaments practicats amb una simple agulla de fer mitja.

La Trini no va saber mai com havia après a llegir la seva àvia. L’havia vist fullejar el diari i de tant en tant parlava de política amb altres persones, però ella no entenia res ni s’adonava que havien legalitzat l’avortament, el divorci, i que la dona ja podia votar. Tot això eren temes que ella desconeixia i que a casa no es parlaven mai. La Trini començava a reaccionar a poc a poc. En aquell temps hi havia dones compromeses en la lluita per la igualtat de sexes: Clara Campoamor, Victoria Kent… Feien xerrades a les dones, que així prenien consciència política, una cosa impensable uns quants anys abans, quan només sortien per anar a l’església.

L’any 1933 la dona ja pot votar, però l’esquerra encara no és prou forta i el vot femení està molt influenciat per l’església. Guanya la dreta, amb la CEDA i els radicals de Lerroux. L’octubre de 1934 els treballadors asturians es revolten. Reben fortes represàlies i en detenen molts juntament amb les seves dones; els fills queden abandonats. El Partit Socialista se’n fa càrrec i els envien a Madrid, a viure a casa de treballadors, que estan tan malament com els asturians. Julián Torres organitza l’estada d’aquests nens i a partir d’aquí la Trini sent parlar del Partit Socialista i de Pablo Iglesias, de qui el Julián era la mà dreta. Aquest li demana que l’ajudi i ella comença a pensar, instintivament, que el seu camí no és el que ha vist fins ara, i que pertany a una altra classe de gent. En aquell temps la Trini feia les pràctiques de llevadora a Santa Cristina. Hi havia uns quants metges que treballaven a l’oficina de correus de darrere el Museu del Prado, el mateix lloc on ella quedava amb el Julián. Els metges, que els havien vist més d’una vegada, comentaven, equivocadament, com era possible que una alumna tan jove s’entengués amb un home tan gran.

Treballant d’infermera, la Trini s’adona de moltes injustícies que la fan pensar. Els hospitals estaven administrats per monges, que no tenien el títol d’infermeres, mentre que aquestes no tenien una plaça fixa. A la nit, els hospitals es quedaven sense personal tècnic, només amb els mossos i mosses, una mena de criats de les monges que cobraven vuit duros al mes per netejar el terra. Si a la nit es moria algú, ells mateixos tapaven el cadàver amb un llençol perquè no hi havia cap infermera. La Trini veu que aquelles monges no són allí per caritat sinó per interessos: tenien casa, menjar, un sou i es quedaven una comissió del material de cures que sobrava. Un dia va aparèixer una dona amb les mans cremades, duia davantal, a l’estil de la seva àvia, i ella s’hi va sentir especialment propera. La van curar, va dormir a l’hospital i l’endemà, sense haver menjat res, la van fer fora. La Trini se’n va apiadar i la va dur a la sala de les infermeres perquè esmorzés. Una de les monges ho va veure i va tenir una enrabiada. Però la Trini no es deixava acovardir tan de pressa i li va cridar: «¡Sor María, sor caballo!».

Aquests dies organitza, juntament amb cinc infermeres més, un comitè oficial d’infermeres laiques i van a parlar amb Dolores Ibárruri perquè els doni suport al congrés. La notícia apareix als diaris, els veïns de la Trini ho llegeixen i, com ja es podia esperar, s’escandalitzen. La xerrada amb la Dolores va marcar una fita en la Trini. Aquella dona reflectia el que li deia la seva àvia: una dona podia arribar on volgués. I a partir d’aquí va començar a treballar en aquesta direcció.

En tot aquest temps, la Trini ja s’havia adonat que els veïns no eren com la seva família. En una ocasió un veí falangista li va ensenyar una pistola: «Amb aquesta pistola he conduït avui el tramvia», li va dir. Era la vaga del 34 i aquell home, cinc anys més tard, seria qui la denunciaria als feixistes; ella no li va fer cap comentari. El pis del metge havia quedat buit i s’hi va instal·lar la vídua d’un militar amb sis fills, tots tan miserables com ells, perquè, en aquell temps, un militar guanyava ben poca cosa. Era tanta la misèria que, una vegada, va baixar la filla gran a demanar-los dos ous per fer el sopar a un rellogat. La Trini recordaria tota la vida els Ribera Zapata, que, un cop acabada la Guerra Civil, marquen, sense saber-ho, el seu futur i el de la seva família.

La Trini volia treure la família de la porteria, volia tenir un pis propi i muntar una consulta de llevadora, com havien fet moltes de les seves companyes. Però, com sempre, no tenia prou diners per independitzar-se. Arriba a estar tan desesperada que en una ocasió dubta d’acceptar l’oferta d’un antic professor, admirador seu, que li proposa de «posar-li pis». Al final ho va refusar i les tres dones continuaren a la porteria.

Quan obté el títol de llevadora la porteria es converteix en l’hospital de la gent de Cogolludo que vivia a Madrid. Però el seu primer part va ser assistir una veïna del barri, la dona d’un militar, que li paga dues-centes pessetes.

La Trini ingressa al Partit Comunista l’any 1935, convençuda que el treballador s’ha de salvar. Al seu barri només eren cinc militants i ningú no sabia el nom real dels altres. No tenien local i es reunien en algun racó del carrer. Arriba el febrer del 36 amb la victòria de l’esquerra. Pels obrers aquella victòria era una festa i als barris hi havia grans celebracions, però no era així al de Salamanca, que es converteix, d’un dia per l’altre, en una cosa estranya i silenciosa. Els més rics se’n van a l’estranger i la classe burgesa de dretes espera en silenci que passi alguna cosa. Els veïns de la Trini també esperen. Moltes tardes apareixien senyors amb carpetes grans sota el braç que pujaven a la casa d’un militar, que vivia just damunt de la porteria. Allí es covava alguna cosa, que sortiria uns quants mesos després, amb l’alçament de Franco. Però de tot això, en aquell moment, la Trini no n’era conscient.

El 17 de juliol, al vespre, la Trini anava a una de les xerrades d’Isabel de Palencia, una advocada que parlava a La Casa del Pueblo, del carrer de Piamonte. Però l’acte se suspèn i els diuen que s’ha alçat el Terç del Marroc. Poc més avall hi havia la central del PC, i ella hi entra i veu nois dormint per terra. Pregunta què fan i li diuen que esperen armes, que no se sap què pot passar a Madrid i que torni a casa. L’endemà, de bon matí, se senten explosions pertot arreu. Truquen a la porta i apareix un home que demana la llevadora amb urgència. Curiosament, la partera és la dona que havia assegurat que la Trini no l’assistiria mai; la dona espera el seu cinquè fill i pareix, sense adonar-se’n, al vàter. Quan surt de la casa agafa el tramvia cap a la seu del PC del carrer Narváez; només hi anava el conductor, el cobrador i ella. Abans d’arribar es troben al mig d’un tiroteig, al carrer Alcalà, i els dos homes l’estiren fora del tramvia i arrenquen a córrer, sense saber ben bé on anar. A ella l’arrosseguen a un portal, però davant seu cau un home i s’atura per socorre’l. «¿No t’adones que és mort?», li diu algú. La Trini, en la primera hora de la guerra, havia vist el primer nascut i el primer mort.

Madrid, com tot Espanya, estava dividit en dues meitats: els qui respectaven el govern legalment constituït per unes eleccions i els insurrectes capitanejats per Franco. La infanteria estava de la banda del general, mentre que l’aviació s’havia mantingut fidel a la República. La Trini es va posar a les ordres del partit.

El «cuartel de la Montaña» s’havia alçat contra la República, però no tan sols hi havia insurrectes, sinó els militars de carrera i els soldats de lleva a qui no tocava altre remei que obeir els seus superiors. Un d’aquests soldats era veí de la Trini, fill de la vídua del militar Ribera Zapata. El quarter va rebre atacs de l’aviació molt durs. Se’ls va incomunicar i molt pocs van sobreviure; el noi va aparèixer a casa amb la cama embenada.

El primer dia que la Trini va aconseguir un permís va anar a casa seva, però l’àvia no era a la porteria i ningú no sabia on era. Torna a casa el mateix dia i, pel que diu, la néta dedueix que l’han interrogat en algun centre de detenció, però no li pot treure què li han preguntat perquè l’àvia no dóna importància a l’assumpte. Tal com van anar les coses, a la Trini li sembla possible que li preguntessin pel militar Ribera Zapata. Poc després l’àvia comenta a la Trini que han vingut a buscar el noi Ribera Zapata. Però en comptes d’agafar el militar, que en aquell moment no hi és, s’enduen el seu germà, que, casualment, tenia la cama embenada per un furóncol. I l’afusellen, tot i no tenir res a veure en política. Aquest fet, aparentment allunyat de la vida de la Trini, representaria la ruïna per tota la seva família.

Entretant, el partit ordena a la Trini d’anar a l’Hospital Clínic San Carlos per crear un comitè que tiri endavant un hospital de sang. Els antics mossos d’hospital, que llavors ja estaven sindicats a la UGT, els van deixar el seu despatx i la màquina d’escriure i també els van informar de qui era de fiar i qui no. La Trini es posa a treballar de seguida. Al carrer hi havia morts i ferits pertot arreu. De les casernes d’infanteria no en quedava res. En van treure les armes que van poder, però la ciutat estava assetjada. Disparaven des de la sierra i els bombardejos eren constants. Durant els primers vint dies ella no es va moure de l’hospital.

L’ hospital era un caos de gent. Els morts entraven a carretades, els ferits omplien les habitacions i els metges i les infermeres no donaven l’abast. No hi havia hores de dinar: quan tenien gana bevien aigua i tornaven al treball. Però faltava el material més bàsic: iode, benes, escaiola… La gent entrava i sortia buscant entre els ferits i els morts algun familiar que no trobaven. Moltes dones del carrer, sense cap mena de preparació, es feien voluntàries per ajudar al que convingués: cuidar els malalts, netejar, ordenar els arxius. I totes eren ben rebudes perquè la feina no s’acabava mai. Una de les companyes de la Trini, la Pura, s’encarregava de remenar per les butxaques dels morts per trobar-los algun tipus de documentació que els identifiqués. La Trini organitzava les infermeres, però també estava al quiròfan i controlava el material sanitari. Les monges continuaven al mateix lloc, fins que un dia van venir grups del carrer i les en van treure.

La defensa de Madrid es va basar en la moral de la gent. Els combatents creien en el que feien. Es defensaven de l’invasor i lluitaven per les seves llibertats. Tot això la Trini ho veuria més tard. Els tres anys de revolta se’ls va passar tancada a l’hospital, entre ferits, morts i gent trista i miserable que la necessitava. No va saber mai què passava de portes enfora, ni va viure directament els enfrontaments del carrer, ni molt menys tenia notícies de com es vivia la guerra a Barcelona o a qualsevol ciutat d’Espanya. La seva lluita era curar ferits, organitzar l’hospital i socórrer els desesperats. Durant aquest temps va conèixer un metge i se’n va enamorar. Es deia Antonio Gallego, com ella, i aquesta casualitat l’afavoriria més endavant. La guerra i l’esperit de revolta havien propiciat un ambient de llibertat inusual fins aleshores, però que no tenia res a veure amb el que ella vivia a casa seva. Un vespre, tan sols agafats de les mans, al mig del carrer, la Trini va tenir el seu primer orgasme (o el que se li assembla més).

Un dia a l’hospital els diuen que la guerra s’ha acabat i que poden tornar a casa. La gent del barri de Salamanca torna a respirar tranquil·la. Surten al carrer i se senten victoriosos. Hi ha una frase que corre entre els veïns i que la Trini sent més d’un cop: «Ahora ya podemos hablar». Ella, però, no es mou de la porteria. Sap que detenen molta gent i està convençuda que també li tocarà. Però no es planteja mai sortir de Madrid perquè no té diners, ni on anar, ni vol deixar soles l’àvia i la mare, ni molt menys té cap intenció de treure-les de casa. L’àvia sempre havia dit: «Yo, de aquí al Este», referint-se al cementiri que du aquest nom. Però no es podia imaginar que Trinidad voltaria per mig Espanya i aniria a morir ben lluny d’aquella porteria.

Un dia, a les deu del matí, apareixen dos nois joves vestits de paisà amb les insígnies de la Falange. Demanen per les tres dones, però ningú no els diu de què se les acusa. Elles estan desconcertades. Els nois els diuen que només es tracta d’una declaració, i que de seguida tornaran a casa. Els falangistes, fusell a l’espatlla, les escorten pel mig del carrer fins a Las Salesas, que eren els jutjats militars (ara l’Audiència). L’àvia ja feia temps que no sortia de casa, tenia vuitanta-set anys i estava convençuda que ningú no la trauria d’allí. Però les coses van anar ben diferents.

Les van conduir als soterranis de Las Salesas sense passar per cap interrogatori. Hi havia tants detinguts que amb prou feines es podien moure. Els homes dormien als calabossos i les dones i les criatures als passadissos. Cada vint-i-quatre hores feien un relleu de detinguts, que es repartien pels col·legis madrilenys transformats en presons. El primer dia que la Trini va dormir a la presó va ser el 14 d’abril de 1939; tenia vint-i-sis anys i en total n’hi va estar més de set. En tot aquest temps la van traslladar a setze presons diferents de Madrid, Burgos, Valladolid, Bilbao, Alacant, Albacete, Jaén…

L’endemà, les tres dones van sortir de Las Salesas dins un cotxe cel·lular camí de la presó de Ventas. L’havia fet construir l’any 1931 la socialista Victoria Kent, l’única dona que ha estat directora general de presons. Era un centre molt modern, pensat no tan sols per vigilar els presos sinó per reeducar-los. Tenia una capacitat per cinc-centes recluses, però Franco n’hi va encabir més de cinc mil i es va convertir en un magatzem de dones. En una cel·la individual hi havia deu i dotze preses, de quinze anys fins a més de vuitanta. Hi va haver desenes de morts per malaltia i suïcidis, a més de les vuitanta-quatre dones que van afusellar, alguna d’elles embarassada. La majoria de les funcionàries eren monges i la seva missió era «regenerar» aquelles dones, moltes de les quals no havien estat implicades en cap fet i algunes ni tenien ideals polítics sinó que eren mares o familiars d’homes perseguits pel nou règim. La resistència i la solidaritat entre elles les va fer sobreviure com a col·lectiu.

Per entrar a Ventas s’havien de superar set portes que s’obrien i es tancaven a mesura que es traspassaven. Aquell 14 d’abril, una funcionària sense manies va acompanyar la Trini, la Petra i la Trinidad per aquest periple de portes, fins que van arribar a l’última. La funcionària va mirar fixament l’àvia i li va dir: «Aquí se entra enseguida, pero para salir…». Elles no van poder dir res. Les van instal·lar, amb set dones més, a la cel·la set de la tercera galeria a l’esquerra. Hi havia tantes dones que tothom dormia a terra o en qualsevol lloc, fins i tot als passadissos. Només les que tenien algú a fora i els enviava una manta es podien tapar. Les mares s’havien endut les criatures, que es morien de gana, fred i malalties. Als tres o quatre anys els fills eren separats de les mares i els tancaven en orfenats o els donaven en adopció. Les dones embarassades parien allí mateix; a les que estaven condemnades a mort se’ls allargava l’execució fins passada la quarantena. Després, el nadó anava a un orfenat. La Trini es va situar aviat a la infermeria.

El caos de dones i criatures a Ventas era descomunal. No hi havia cap condició higiènica i de seguida la sarna i els polls s’apoderaven de les recluses. Els sanitaris estaven pensats per cinc-centes persones, no per cinc mil. Les cues als vàters s’eternitzaven i aquests no engolien prou. Quan les dones tenien la regla s’espavilaven com podien, sense cap mena de protecció. Els estris de la cuina tampoc no podien donar l’abast per cinc mil persones. Els servien menjar un cop al dia, però no arribava per totes i es quedaven dos o tres dies sense tastar res. Els donaven llenties plenes de cucs, o una sopa de peles de faves, però tothom se les empassava. Les úniques que tenien plats i culleres eren les que els aconseguien de fora. Es menjava on es podia i es fregaven els plats a terra, al mig del pati. No podien rebre visites de l’exterior, però s’esperava poca cosa del carrer perquè no hi havia res per menjar i perquè hi havia famílies senceres tancades a la presó.

Fartes de tanta misèria, es van inventar una cançó i la cantaven sense que les funcionàries ho poguessin controlar.

Era una cançó molt simple, que no feia mal a ningú; la ràbia i la impotència els anava per dins, però poca cosa podien fer sinó cantar. La majoria d’elles no tenien ni idea de per què estaven tancades. Agafaven àvies, mares amb criatures, adolescents, dones embarassades… Cada dia es morien nens i de vegades coincidien tres i quatre morts que s’acumulaven al soterrani, el lloc més fresc. Trigaven dies a venir-los a recollir, però en aquell moment les mares els volien veure. Una vegada la Trini es va adonar que un dels nens ja tenia cucs als ulls i no va permetre que la seva mare el veiés. Tots els petits passaven per les seves mans, la majoria es morien i ella, que sempre hauria volgut tenir un fill, donava gràcies per no haver-lo tingut en aquelles condicions.

Mentrestant, a la porteria de l’àvia hi havien col·locat un falangista i totes les pertinences eren al mig del carrer. Per sort, la germana de la Petra va aconseguir arreplegar alguna peça de roba i la documentació. Va demanar als veïns que vivien a les antigues cavallerisses de l’edifici si l’hi deixaven guardar alguns mobles, però li van dir que els matarien si l’ajudaven. Tothom tenia por. I van perdre el poc que tenien. La germana de la Petra va anar de rellogada en una habitació d’un barri extrem de Madrid i va intentar ajudar-les en tot el que va poder.

El mes de juny del 1939 les van portar a un consell de guerra sense saber, encara, de què se les acusava. La sala del judici era enorme. Hi havia una fila de gent asseguda i al davant una altra fila de militars que cridaven les sentències. No interrogaven ningú i els acusats no podien dir res. Les penes de mort eren contínues. La Trini, asseguda entre la seva àvia i la seva mare, esperava, aterrida, el seu torn. Per fi diuen el nom de l’àvia: Trinidad Mora. La Trini tanca els ulls i estreny la mà de les dues dones amb totes les seves forces. Se l’acusa de l’afusellament del veí Ribera Zapata —el del furóncol—, que van matar per error. Finalment se sent la sentència: trenta anys de presó. Ella, que esperava la pena de mort, fa un sospir tan gran que tothom se la mira. La sentència és per les tres dones que viuen a la porteria.

Durant el temps que la Trini va ser a Ventas van executar les «trece rosas», un grup de noies, set d’elles menors d’edat, que abans de la guerra havien estat vinculades a la JSU (Juventud Socialista Unificada). El grup el formaven quaranta-tres nois i tretze noies que un cop acabada la guerra s’havien fet càrrec de la direcció del partit perquè els alts càrrecs ja eren a l’exili. Els van detenir i els van torturar, i de seguida els van fer consell de guerra i els van declarar culpables de rebel·lió militar, que era la forma més usual de portar la gent al patíbul. Per justificar l’execució els van culpar d’haver maquinat un atemptat contra Franco, cosa que no ha estat mai provada. El consell de guerra va ser molt més ràpid que en altres ocasions i es va complir la sentència sense l’«enterado» que acostumava a signar Franco.

Les «trece rosas» van ser les primeres que, hores després d’haver tornat del judici, ja van entrar en capella. La Trini va viure aquestes hores d’angoixa. Era el 4 d’agost de 1939. Tota la presó estava pendent de la sentència i quan les noies van tornar a Ventas les recluses els preguntaven: «¿Qué traéis?», que volia dir, en l’argot de la presó, quants anys els havien caigut. «Trece pepas», van respondre elles. La «pepa» era la pena de mort.

Les noies van tornar a les seves cel·les perquè en aquell temps encara no n’hi havia una d’específica per les condemnades. De sobte es va sentir una mena de clàxon —les recluses l’anomenaven «el cuerno»—; volia dir que les cridaven a formar. Les presoneres s’havien de posar en fila, però a la Trini no li tocava perquè estava a la infermeria. Un cop en formació van anomenar les tretze noies una per una, però una d’elles no apareixia, fins que la direcció va acordar que es faria un sorteig i que matarien una altra reclusa a canvi d’ella; llavors la noia va fer un pas endavant. Com que no hi havia cap altre lloc, les van dur a la capella de la presó, a punt per afusellar-les. Anaven mal vestides, brutes i despentinades després d’haver dormit als calabossos i passar pel consell, però van demanar roba neta, pintes, colònia… Les altres presoneres es van oferir de seguida a donar-los tot el que demanaven. Es van arreglar tant que fins i tot la directora de la presó, Carmen Castro, va dir a una d’elles: «¡Que guapa estás!». I la noia li va respondre: «Sí, ¿verdad? Soy la novia de la muerte». Cap de les noies no va vessar ni una llàgrima sinó tot al contrari: a les cartes de comiat que van deixar a la família demostren que s’enfrontaven a l’execució amb orgull i valentia.

La matinada del dia 5 les van fer pujar en un camió i les van traslladar al cementiri de l’Est, actualment de l’Almudena, que era a prop de la presó. Les van fer posar contra la paret i les van afusellar. Després els van disparar el tret de gràcia. Les recluses de Ventas que tenien la cel·la encarada a l’est no van poder evitar de comptar els trets un per un, fins a arribar a tretze. A la paret on van ser executades hi va haver sempre tretze roses vermelles, que ara ja s’han convertit en uns rosers.

A la presó de Ventas no deixaven d’entrar-hi dones i criatures. La confusió era tan gran que van decidir crear la presó de mares a l’Instituto Escuela de Madrid, del carrer del Pinar, un edifici que encara es manté dempeus. La Trini va passar per aquesta presó abans d’emprendre viatge cap al nord. El setembre del 1939 les van portar totes tres a la presó d’Amorebieta, un col·legi de frares carmelitans de Biscaia situat en un turó i transformat, com tants, en presó provisional. La Trini va ser de les primeres a entrar-hi, però al cap de dos mesos les dones, unes dues mil, ja estaven escampades pels corredors. Les vigilaven cinc monges contractades i dos funcionaris, a més d’un metge reclús que dormia amb ells. La superiora de les monges era el retrat viu d’un esquelet, però només la veien a l’hora de missa.

A Amorebieta no hi havia cel·les, sinó tres naus immenses en forma d’una u amb columnes que aguantaven el sostre. Hi havia grans finestrals sense reixes, molts amb els vidres trencats. Les recluses podien veure l’hort de les monges, a l’altre costat hi tenien una carretera llunyana que s’estenia entre un paisatge verd, i a l’altra banda veien la plaça on els diumenges uns músics tocaven el xistu i la gent del poble ballava. Al centre de les naus hi havia el pati. Dormien a terra, totes barrejades, i de seguida van tenir sarna i polls. Les que tenien la sort de rebre paquets es posaven una mena de betum per la sarna que es deia «barachol», era d’un color grogós i estava fet a base de mercuri. Se’l posaven als colzes i a les mans quan anaven a dormir i el baf de l’ungüent matava la sarna, però destrossava les dents. De tant en tant, les feien baixar al pati per obrir les finestres i ventilar les sales de tanta pudor. No hi va haver dutxes fins al cap d’un any i mig, que en van instal·lar una a la planta baixa, totalment inútil per tanta gent. El sabó era molt escàs i l’aigua molt gelada. Les dones més grans no es volien dutxar, ni tampoc una dona que la Trini va veure amb una mena de cua amb pèls.

Ella era una de les tres infermeres del centre i li tocava rentar totes aquestes recluses. Una nit va assistir a terra una partera. No va venir cap oficial a ajudar-la, ni recorda com va tallar el cordó ni com el va lligar, només pot dir que la partera no estava bé del cap i que era el seu sisè fill. Hi havia una altra llevadora que havia estat amb la Trini a la guerra i que es va fer càrrec del nen.

De tant en tant, els deixaven rentar la roba en uns safareigs i les dones corrien com esperitades per arribar primer a la vora de l’aixeta, perquè era segur que els polls s’escamparien per tota la bugada.

També van passar gana, aquí. Hi havia molt poques recluses que rebessin cap paquet de fora. Tan sols una dona d’un poble de Ciudad Real, de dretes, casada amb un socialista que havien afusellat, rebia cada dia el dinar d’un bar, pagat per la seva família. No el compartia amb ningú i es posava de cara a la paret perquè no la veiessin menjar, però les altres no podien resistir de contemplar-la. Van demanar que la col·loquessin a part, però el director s’hi va negar, perquè era una altra manera de torturar-les. Aquesta dona s’havia salvat de l’afusellament per pertànyer a una família conservadora; tot i així, tenia una pena de trenta anys.

A Amorebieta feia tant de fred que a la nit les recluses demanaven per sortir al pati i es posaven a ballar. Hi havia unes asturianes que els van ensenyar la dansa prima, típica d’Astúries. I a mitja nit se sentien els cants i el riure de les que ballaven, mentre les altres s’ho miraven. De vegades cantaven qualsevol cançó, només per cantar i fugir del malson: «Donde está la miruflita, miruflí, miruflá…». A totes les presons hi havia un cor per amenitzar la missa i ella s’hi va afegir només per poder sentir de tant en tant un piano i alguna mena de música, encara que fos d’església. El pare Nicanor les dirigia. Però a l’hora de missa la Trini es tapava el cap amb la capa d’infermera per no veure ni sentir tot aquell ritual en llatí que ni entenia ni li interessava gens. Només s’aixecava la capa a l’hora de cantar.

A la presó hi havia càrrecs que feien les mateixes recluses. A Amorebieta tenien les «mandantas», que eren dues germanes que rebien les ordres per passar-les a les recluses. N’hi havia una altra anomenada «la cartero», encarregada de repartir la correspondència que ja estava censurada. Les cuineres tenien el privilegi d’unes llaunes que els servien per rentar-se. En aquella presó hi havia casos de dones desesperades, dones que s’havien tornat boges o que ja ho havien perdut tot i no tenien força per res més que per plorar. Davant de la Trini en dormia una a qui li havien matat l’home i els quatre fills i ja no li quedava ningú. Aquella dona havia plorat tant que les llàgrimes li havien fet un solc que s’havia convertit en una nafra. N’hi havia una altra d’uns trenta anys que dormia sempre amb botes perquè s’imaginava que en qualsevol moment la cridarien per alliberar-la i volia sortir corrents.

L’àvia de la Trini va complir els noranta anys a Amorebieta. Un dia els va visitar el tinent coronel Loriga. Les van fer formar, com sempre, amb el braç alçat, però la Trinidad no tenia prou força per estar dreta i s’havia quedat mig agenollada, amb el colze damunt la cuixa, el cos encorbat, però la mà alçada. El coronel es va aturar davant seu i li va preguntar quants anys tenia. Ella li va respondre que noranta. «No la edad, sino los años de condena», va dir ell. «Treinta» —va respondre ella—. «¿No cree usted que le voy a quedar a deber muchos?». L’home va marxar sense dir-li res més. La Trini, dreta al seu lloc de la fila, tremolava. Però no va passar res. L’àvia, malgrat l’edat que tenia, s’adonava de tot el que passava, però en tots els anys que va estar a la presó la Trini no li va sentir dir que era per culpa seva. La mare, com sempre, seguia la inèrcia de les altres.

L’ordre de les presons va variar molt segons l’època. De primer, era un caos de persones i els mateixos dirigents no podien controlar res, però amb el temps deixaven anar dones que hi havien entrat sense cap motiu aparent i n’hi entraven d’altres acusades de treballar en la clandestinitat. Aquestes dones estaven molt preparades políticament i sabien com organitzar-se i com reivindicar una millor qualitat de vida. Per contra, rebien els càstigs més severs i les torturaven no tan sols físicament sinó també psicològicament, que era molt pitjor.

A la Trini la van cridar al segon consell de guerra per la seva feina a l’hospital. Li van demanar dotze anys i un dia, que s’afegien als trenta de la porteria. Després del judici la tanquen per segona vegada a Ventas i d’aquí passa per un periple de presons: Valladolid, Burgos, Bilbao, fins que la nit de Nadal del 1940 la deixen altre cop a Amorebieta. Però les presons estan tan plenes que han de decidir fer alguna cosa amb les recluses i la solució és desterrar-les. El mes de setembre del 1941 els comuniquen que, per revisió d’expedient, se’ls ha reduït el càstig de trenta anys a dotze i un dia. Poc després hi ha un indult general i els diuen que surten en llibertat, però desterrades. El problema és que ella no té idea d’on anar. ¿Com s’endú l’àvia i la mare fora de Madrid? Decideix anar al Ministeri de Justícia i demana que retardin la marxa de la mare i l’àvia fins que tingui un lloc per dur-les. La fan passar a un despatx i l’interroguen diverses persones, fins que apareix un noi jove, no gaire més gran que ella, i li diu: «Vamos a tomar una cerveza». I mentre caminen pel corredor continua: «Tú eres capaz de formar grupos», que volia ser una invitació a fer de talp. «Bien, me lo pensaré», va dir ella. I va marxar ben convençuda que no acceptaria mai una oferta semblant.

Per mitjà de la seva amiga Pura, que coneixia unes funcionàries del Ministeri, la Trini aconsegueix els papers perquè la mare i l’àvia es puguin quedar a Madrid. Ella se’n va a Alacant i entra a la Clínica Climent com a interna. Guanya trenta duros i viu allí, només en surt per presentar-se a la policia. Passa un temps de calma, menja i s’engreixa: la vida li dóna un respir. Fins que al febrer del 1942 la tornen a detenir i la tanquen a la presó. La tenen incomunicada. Les preses comunes que ajudaven les funcionàries li prenen la roba. Al cap d’un temps la tornen a Ventas sense interrogar-la ni dir-li de què se l’acusa aquesta vegada.

La Trini troba la presó diferent de la seva primera estada, al 1939. L’aglomeració dels primers mesos havia desaparegut. Les dones ja no envaïen els corredors, les condemnades estaven en cel·les a part i les més velles en una altra galeria. N’hi havia que ja estaven distribuïdes en altres centres nous, d’altres tenien la llibertat condicional. Les que compartien cel·la s’havien organitzat i compartien el menjar que els enviava la família. Però ella no tenia ningú perquè la seva tia encara no sabia que era allí. Al cap d’uns quants dies una de les recluses li va dir que se n’havia d’anar a una altra cel·la perquè ella no aportava res al grup. El concepte de solidaritat no era sempre ben entès: les preses polítiques que havien agafat per activitats clandestines ja es coneixien de fora i s’ajudaven entre elles, però canviava força quan no et coneixia ningú, com la Trini.

Durant aquests dies entra una dona acusada de clandestinitat; estava condemnada a mort i acabava de tenir una nena. Com que no sabien on col·locar-la la van posar a la galeria de velles i van esperar la quarantena. Un cop acabada la van cridar per passar a capella. Ella va demanar a les velles que tinguessin cura de la seva filla i la passessin a la seva mare. Li van dir que s’havia de confessar i combregar. Ella s’hi va negar perquè no era creient. «Pues no verás a tu hija», li van dir. Quan l’anaven a afusellar, el capità del piquet li va demanar l’última voluntat. «Porteu la meva filla a la meva mare»; però li van dir que no. El capità del piquet va insistir que ell havia de complir l’última voluntat de l’executada i finalment ho va aconseguir. Quatre anys més tard, la Trini trobaria aquella nena amb la seva àvia. La va reconèixer perquè era el viu retrat de la seva mare.

A la Trini la jutgen i la condemnen pel que ja l’havien indultat: el seu treball a l’hospital. La condueixen a la Prisión de Madres de María Topete, germana d’un general, soltera i afamada per les criatures, però incapaç d’ajudar les mares que estaven separades dels seus fills. La Trini, gràcies al treball d’infermera, es podia moure d’un lloc a l’altre, però tampoc no la deixaven acostar-se als nadons perquè passava informació a les mares. Quan els nens amb prou feines parlaven, els ensenyaven a resar i els deien que amb els seus precs havien de salvar els pares del mal que havien fet. En aquesta presó s’hi va estar més de dos anys.

Al Ministeri de Justícia hi havia una comissió de redempció de penes per les que treballaven i així podien redimir dos dies per un dia treballat a la presó. Per demanar aquesta redempció s’havia de firmar la condemna, però ella no ho podia fer perquè ja estava indultada. María Topete va anar al jutjat militar per complir el reglament, però un dels caps li va dir que Trinidad Gallego no era a l’arxiu sinó al fons d’un calaix i que no havia d’estar empresonada. «¿Ya sabes que no tendrías que estar aquí?», diu María Topete, amb sorna, a la Trini. «Entonces ¿por qué me han traído?», respon ella. I la deixen en llibertat. María Topete li demana, com un favor, si es pot quedar dos dies més perquè no tenen cap altra llevadora. El panorama que deixava era de dones a punt de parir, avortaments mal resolts, dones que venien amb la criatura a les mans i es dessagnaven… ¿Què importaven dos dies després de passar-hi tants anys? I la Trini ho va acceptar.

Mentrestant, l’àvia i la mare vivien en una habitació rellogada d’una casa amb altres familiars de presos. La Trini no ha sabut mai de què van viure durant aquest temps. Un cop a fora, per mitjà d’un company de presó, aconsegueix una feina en una clínica de Baena, a Còrdova. Les tres desterrades se n’hi van amb uns bitllets de caritat. Baena era un poble andalús de grans terratinents i molta gent miserable. Era tan tancat que una vegada que va anar al barri de les prostitutes a visitar una dona van estar a punt d’excomunicar-la.

A Andalusia contacta amb el partit i li demanen que atengui uns homes que vivien clandestinament a les muntanyes. Era simplement gent del camp que possiblement havia tingut càrrecs en temps de la República i que havia fugit per por. Feien de maquis per les muntanyes, però Franco els tractava de bandolers i assassins per fer agafar por a la gent i que no els donés cap suport. La guàrdia civil els buscava per dur-los a la presó, o matar-los a la mateixa paret del cementiri, sense cap judici. Aquest grup s’anomenava «la banda de cencerro»; no tenien quasi armes, només un cinturó proveït de pots amb claus i metralla. Vivien a la muntanya i de tant en tant baixaven als cortijos a demanar menjar i diners. Anaven sovint a una casa dels afores d’Alcaudete, l’amo de la qual s’anomenava «er Gilico». Alguns d’aquests nois s’havien fet nòvios de les noies del poble, es trobaven de nit a la muntanya i elles els ajudaven.

La Trini anava sovint a posar-los injeccions a casa del Gilico i si convenia els informava de com anaven les coses, perquè ells no tenien ràdio. La vigília de Nadal del 1946 el grup va baixar a casa del Gilico. Estaven esperançats d’un canvi polític i creien que si Europa havia aconseguit vèncer el feixisme, també els ajudaria a fer fora Franco. Però la Trini coneixia la realitat i els va dir que fugissin a França. Havia escoltat la ràdio i els va informar de com anaven les coses. Va ser l’últim dia que els va veure. Aquella nit la banda va entrar al poble, van beure i ballar i algú es devia fixar en els cinturons que duien plens de metralla i va avisar la guàrdia civil, que hi va anar de seguida. Van tenir temps a fugir, però la «benemérita» va anar a casa del Gilico, ell mateix va obrir la porta i sense preguntar-li res el van foradar a trets. En aquell temps van assassinar molta gent confosa per maquis o per gent que els ajudava d’alguna manera. La guàrdia civil, emparada pel règim franquista, no mirava prim i disparava abans de preguntar.

A casa del Gilico no hi van trobar ningú més, però van agafar les nòvies i tots els familiars i els van torturar per treure’n informació. Ningú no va dir res. Al pare d’un dels nois li van abaixar els pantalons i li van agafar els genitals entre dues fustes que van prémer amb tota la seva força. Però tampoc no va parlar. A les vuit del matí del dia de Nadal la guàrdia civil va trucar a la porta de la Trini per detenir-la. Li van preguntar qui l’havia cridat per anar a posar injeccions. Ella sabia que havien matat er Gilico i va donar el seu nom, que ja no comprometia ningú. Va tenir sort i no la van torturar, però la van acusar d’auxili a bandolers i la van tancar a la presó de Jaén. Durant aquest temps va morir l’àvia, que llavors era a Alcaudete, i allí la van enterrar.

L’any 1948 la traslladen altre cop a Ventas, però hi ha d’anar amb ambulància perquè està malalta: té una anèmia perniciosa per haver treballat amb raigs x sense protecció. Pel camí la reconeix el conductor de l’ambulància, que havia estat director de la Presó Maternal quan ella hi era. L’home queda parat de tan desmillorada que la troba. Arriba a Ventas la nit abans del dia de la Mercè. La porten a la infermeria i la Trini s’adona que és l’antiga galeria de condemnades. «Mai no hauria imaginat que sortiria morta d’aquí», pensa. L’ endemà entren els nens i reconeix la filla de l’executada allí mateix feia quatre anys. La seva àvia estava pendent de judici i la nena la venia a visitar. Poc després la Trini s’assabenta que ha mort la seva mare a Madrid.

Quan surt de la seva última presó, Ventas, no té família, ni casa, ni diners, ni treball, ni un lloc on anar, i a més en surt malalta. No té ni tan sols roba per poder-se canviar. L’acull una família d’una dona que havia estat a la presó amb ella. No els coneix de res, però hi va perquè és l’única cosa que pot fer. La Trini ja era lliure, però era una llibertat fictícia: la gent tenia més por al carrer que a la presó. Tot el que tenien al davant els anava en contra; les detencions i les penes de mort eren contínues, i ella, a més a més, era una expresidiària de Franco, i tothom tenia por de tractar amb una «roja». La Trini no sabia com començar a organitzar la seva vida en llibertat: volia treballar i tenir una casa pròpia, encara que fos fora de Madrid. Gràcies a una antiga funcionària de la presó de Ventas, Pura de la Aldea, una llevadora comunista que li havien indultat la pena de mort, va saber que podia anar a Barcelona, encara que no hi tenia feina. La família que la va acollir a Madrid li va donar mil pessetes i una maleta de cartró amb quatre coses arreplegades. I va pujar al tren cap a una nova vida.

Era l’any 1949 i tenia trenta-sis anys. Estava tan acostumada a moure’s entremig de policies que quan va ser dalt del tren va seure al costat de la parella de la guàrdia civil, fins que se’n va adonar i va canviar de lloc.

La Pura cuidava una senyora gran i va demanar a la seva mestressa, com un favor, si deixava quedar la Trini una setmana, fins que trobés un lloc per viure. Va trobar feina de llevadora i una habitació rellogada al barri de Verdum, però al cap de set dies la van treure perquè la mestressa de la casa no se’n fiava: era dona i podia seduir el marit. Entretant posava injeccions al mateix barri perquè no tenia dret a un treball oficial. Un amic seu li va proporcionar una Lambretta i la Trini anava i venia per la ciutat amb moto. Els nens del barri, que la veien assistir parts, li deien «la cigonya en moto».

Amb motiu de celebrar-se el Congrés Eucarístic a Barcelona, l’any 1952, la ciutat havia de donar una imatge que no tenia i el governador civil, Felipe Acedo Colunga, va cedir uns terrenys damunt la Via Júlia per construir-hi nou-cents habitatges per als que vivien en barraques. Els pisos feien vint metres quadrats i s’hi havien d’encabir famílies nombroses. Van treure la gent de les barraques en plena nit, els van fer pujar en camions i els van repartir pels pisos. Aquests pisos es van anomenar «les cases del governador». Als anys seixanta es van privatitzar a causa de les despeses que ocasionaven. El barri va quedar aïllat, amb tots els problemes que això comporta, fins que, als anys noranta, una part dels pisos es van derruir per crear-ne de nous amb millors condicions. La Trini va viure en un d’aquests pisos per mediació d’un practicant policia que es feia càrrec del consultori del barri. L’home treballava de policia i de practicant i li passava a ella les urgències. En tot aquest temps va poder viure la misèria de les famílies que habitaven aquests blocs. Fins que l’any 1969 la Trini va aconseguir entrar a la Maternal de l’Hospital de la Vall d’Hebron. I ja no se’n mouria fins que es va jubilar, als setanta anys.

A la Trini no li va ser fàcil començar una nova vida a Barcelona, i sola. Ella diu: «Cuando un hombre ve a una mujer sola, le sale el macho ibérico que lleva dentro». Però ja havia passat prou coses per deixar-se vèncer. Només pensava en el dia a dia: menjar, viure, subsistir. Eren temps difícils, temps de por: ningú no sabia amb qui parlava perquè qualsevol podia ser un delator. Va viure en molts pisos i la van treure de molts llocs, fins que es va instal·lar definitivament en un sobreàtic de Nou Barris. Va tenir molta sort de ser infermera i poder trobar, finalment, una feina estable. L’aspecte sanitari era desastrós: tot estava per fer i molts dels anomenats practicants eren intrusos que arribaven a netejar les xeringues amb lleixiu.

La Trini no es va involucrar de ferm en activitats clandestines perquè el dia a dia no li deixava temps per pensar-hi, ni es podia permetre el luxe que l’agafessin, amb tots els anys de presó al darrere. Tot i així, passava premsa clandestina o repartia octavilles de matinada.

Durant tot aquest temps la Trini havia tingut contactes esporàdics amb el seu nòvio, Antonio Gallego. Un cop acabada la guerra ell va anar a un camp de concentració, encara que de nit dormia a casa. Més tard va haver de tornar a fer el servei militar i li va tocar al Marroc. Quan ella va estar a la presó es van poder escriure gràcies a dur el mateix cognom, que els podia confondre com a germans. Eren unes targetes amb catorze ratlles justes, sempre censurades. Ell li va enviar diners, però tampoc no els va arribar a veure. Quan la Trini va sortir per primera vegada de la presó es van trobar, però la va dur fora de Madrid per no comprometre’s. Aquells dies havia de marxar desterrada, les coses es complicaven per continuar una relació normal i es van desentendre. Quan va estar a la presó per tercera vegada, la Trini es va assabentar per una companya que l’Antonio es casava.

Durant molts anys la Trini li va seguir la vida gràcies a aquesta companya. Realment, l’Antonio no era metge per tenir cura dels malalts sinó per tenir una càtedra, que va aconseguir per la recomanació del seu germà, un directiu de la Bayer. L’Antonio va tenir dos fills, però es va separar de la dona. Un cop a Barcelona, la Trini anava de tant en tant a Madrid. Una d’aquestes vegades va trucar a casa d’ell i va parlar amb la seva germana petita, que li va passar el número de la Facultat de Medicina, d’on era vicerector. Li va trucar i li va dir que volia parlar amb ell. Feia molts anys que no es veien i la Trini volia dir-li coses que tenia pendents de tota la vida, encara que, a l’hora de la veritat, va ser ell qui va parlar tota l’estona i ella va callar.

L’ Antonio la va dur a dinar a un restaurant davant de l’últim hospital on havia treballat. Li va explicar coses que ella ja sabia i se’n va deixar d’altres que la Trini també sabia. Tenien tots dos més de setanta anys. La Trini, a mesura que anava coneixent detalls de la seva vida s’havia desencantat d’ell. L’Antonio utilitzava les dones sense cap mena de sentiment i vivia exclusivament per figurar, dues coses ben allunyades de la mentalitat de la Trini. Ella hauria volgut explicar-li els seus sentiments més profunds, fins i tot que li hauria agradat tenir un fill, però se’ls va guardar perquè aquell home, tot i haver-ne estat enamorada, l’havia decebut. Al final de la trobada van marxar tots dos amb cotxe i, potser per casualitat —o potser no—, l’Antonio la va deixar en un carrer on hi havia plantada una estàtua eqüestre de Franco. Aquest fet, aparentment irrisori, la va afectar molt.

La Trini ha viscut sempre entre mons contradictoris: el que li va tocar viure, al barri de Salamanca, i el de la seva família, en el reducte de la porteria. Mons ben diferents, com el tracte amb metges i persones cultes i la misèria de les presons. Mons antagònics com el consultori del seu veí i les dones que parien a terra a la presó. Ella sempre va tenir clar que no es podria entendre amb un d’aquells homes que en comptes d’estar amb la seva dona passava el temps a la taverna, però tampoc no pertanyia al món de l’opulència. La Trini va viure molts anys de la seva vida sense llibertat —moral i física—, però tenia la força que dóna saber que estàs en el camí correcte. Diu que la venjança no porta enlloc i només condueix a guerres personals. Però la Trini no oblida, ni perdonarà mai el que van fer a la seva àvia, una dona que va complir els noranta anys tancada en una presó sense saber què havia fet.

La Trini és una dona d’excepció en un món —parlem del començament del segle XX— on ser dona equivalia a portar fills al món i poca cosa més. L’exemple de l’àvia la va fer tornar forta i, malgrat els moments més durs, que van ser molts, ella sempre va tirar endavant sense defallir. La Trini diu: «Yo no soy yo, soy mi abuela porque me hizo ella».

Ara viu en un sobreàtic assolellat, amb una terrassa plena de flors i una vista excepcional de la ciutat que la va acollir en un temps difícil. Veu el mar, la muntanya i sap quina mena de núvols porten la pluja i en quina hora se n’aniran. Ella diu que aquesta casa és l’únic en aquesta vida que li ha sortit bé. No té ningú més que una cosina de molt lluny que no veu gaire i un gat ben alimentat que se li ajeu als peus esperant carícies. És un gat de carrer i es diu Vichi, en record d’un altre que va tenir a la presó de Ventas, quan estava a la infermeria, malalta. L’hi havia regalat el capellà de la presó, que va acabar casant-se amb una reclusa. El gat havia après a moure’s per les galeries i totes les dones el coneixien i li feien festes. El Vichi s’alimentava de caçar els conills i les gallines de l’hort de les monges, que sempre es queixaven, però mai no van saber qui els devorava el bestiar.

La Trini és una dona valenta, culta i intel·ligent, rigorosa en la feina i exigent en tot. Té sentit de l’humor i si convé sap riure’s d’ella mateixa. No hi sent gaire bé, però ho ha sabut solucionar; no hi veu tot el que voldria, però s’ha fet fer unes ulleres molt divertides, i, sobretot, funcionals, que són dues lupes incorporades a cada ull. No li fa por la mort: la vida l’ha fet previsora i ho té tot ben lligat. És la presidenta de les Dones del 36; amb elles ha trobat unes companyes de lluita, però és conscient que, a la pràctica, només pot comptar amb ella mateixa. La Trini és una dona que es cuida, vesteix amb pantalons i jerseis de colors vius i li agrada estar al dia. Té una memòria sorprenent i pot recular en el temps i descriure escenes com si les estigués vivint. No enyora Madrid perquè, d’aquell Madrid del vell barri de Salamanca on va viure, ja no en queda res. Hi anava pels volts de Nadal a visitar la família que la va acollir quan va sortir de la presó, però la mort i les malalties han fet que la Trini ja no hi vagi. Tot i així, ha conservat sempre el parlar castís de bona madrilenya. Continua militant al PSUC-viu i està molt orgullosa de la seu de Nou Barris. El PSUC-viu és una escissió d’Iniciativa per Catalunya, de quan n’era secretari general Rafael Ribó. Sempre la conviden a actes i és, juntament amb Gregorio López Raimundo, membre d’honor del partit. A la Trini li agrada el contacte amb gent jove i sap atreure la seva atenció quan hi parla perquè és clara, concisa i molt directa. També s’apunta a mítings, trobades i homenatges que tenen relació amb el seu passat comunista o de lluita pels drets de la classe més humil. Com ha estat sempre ella.