VUITANTA ANYS DESPRÉS
El 29 d’octubre de 2003 vaig publicar una crònica al diari El País amb el títol «Mujeres del 36». Es tractava de resumir l’activitat d’una associació que, sota el nom de Les Dones del 36, intentava recuperar la memòria històrica del que va ser la guerra del 36 i la postguerra franquista: exili, presó, lluita clandestina, camps de concentració, però des del vessant femení. La majoria d’aquestes dones van viure d’una manera activa el període de la Guerra Civil i van patir la repressió de la postguerra.
Escriure aquesta crònica em va portar a conèixer una sèrie de persones amb una vida apassionant i, no cal dir, molt dura. Cadascuna d’elles es mereixia molt més que un simple resum i una foto col·lectiva en una pàgina de diari. Així va sorgir la idea d’escriure un llibre amb les nou biografies de les integrants de l’associació. Parlem de dones excepcionals, que van treballar sempre a l’ombra i que mai no van tenir un reconeixement fins aquest últims anys, que s’ha començat a despertar la memòria històrica d’un temps que ens van voler silenciar.
Conscients que la història l’escriuen els homes i els vencedors, aquestes dones van intentar transmetre el que va significar el treball de les dones en tot aquest temps i el valor que va tenir dins la lluita contra el feixisme. Els avenços polítics i socials que viu avui la dona no van començar l’any 1975, amb la mort de Franco, sinó l’any 1931, amb l’adveniment de la República. I va ser el treball de rereguarda de les dones, el seu entusiasme i la seva generositat els que van mantenir la vida quotidiana i la il·lusió indispensable per lluitar contra el feixisme. Tal com va dir Enriqueta Gallinat en el discurs de presentació del grup, el 8 de març de 1997, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona: «A les dones se’ns va necessitar durant la guerra, però després els nostres mateixos companys ens han ignorat i hem hagut de ser nosaltres les que, en desenvolupar el moviment feminista, hem volgut ser un dels puntals de la llibertat…».
Durant un cert temps vaig escoltar el seu relat i em vaig emocionar amb elles i, encara que aparentment les històries podrien assemblar-se, cadascuna enfila per un camí ben diferent, perquè cadascuna va viure i va sentir coses diferents. Hi ha una miliciana de la CNT, una dona d’un responsable del POUM, activistes polítiques i activistes socials amb una fe absoluta en la República, militants del PSUC que van viure la presó i la clandestinitat, comunistes convençudes, una dona de militar de grau, dones amb molts anys de presó a l’esquena o simplement la nena que va patir el rebuig de ser filla d’exiliats. Cadascuna em va explicar la seva vida i em va donar la visió dels fets. Jo em vaig limitar a escoltar-les i a transcriure el que deien, intentant ser fidel al seu pensament i no implicar-me en res. Tot i així, vaig haver de bastir i confrontar el que van viure amb l’entorn del moment. No vaig pretendre aprofundir en la història perquè no és el meu camp, però vaig intentar descriure els esdeveniments històrics perquè el lector es fes càrrec de la situació que vivia cada personatge.
Van ser sessions de treball molt intenses, sempre a casa de les protagonistes. Vaig conèixer com vivien, què sentien i com veien el futur. N’hi ha a qui no els agradava parlar del seu passat i va costar molt treure’ls les paraules; d’altres eren escrupoloses, detallistes; d’altres necessitaven parlar dels pares i els avis per fer-me entendre la seva vida; a algunes els resultava molt dolorós parlar d’aquell temps i no podien evitar les llàgrimes. Totes van revisar l’escrit i van corregir el que els va semblar: aquesta era la condició i així la vaig mantenir.
Durant tots aquests anys he fet xerrades del llibre per molts racons de Catalunya i he descobert que les ferides d’aquesta guerra, malauradament, no s’han tancat o ho han fet malament. He vist plorar molta gent emocionada per poder parlar del seu avi oblidat en una fossa o del germà desaparegut al fons de l’Ebre. La paraula cura i de la Guerra Civil encara hi ha molt per dir, i sobretot els joves tenen el dret i l’obligació de conèixer la història recent del seu país. Perquè, com deia la Josefina Piquet, «la història oblida els que callen».
Amb la nova edició de Les dones del 36, a dia d’avui només en queda una, de dona, la Maria Salvo. Però els vaig prometre que aquest llibre seria el seu testament i que no pararia de difondre el seu llegat. I així ho intento fer.
Aquests nou relats podrien ser ben bé narracions fictícies —pura literatura— perquè estan escrits per una novel·lista, però són històries amb uns personatges de carn i ossos que van viure el dolor i la misèria d’una guerra, i també moltes il·lusions. Com diu Lacan: «La veritat té sempre una estructura de ficció». Les nou històries volen ser un homenatge a totes elles i a totes les dones que, com elles, van patir els horrors i la injustícia de la Guerra Civil espanyola. Mentre escrivia les seves vides no m’he pogut treure del cap com és possible que Franco, i tants d’altres, morissin de vells en un llit, sense haver passat per cap judici.
ISABEL OLESTI
Juny del 2016