El Lluís ha rebut aquest migdia dues trucades que no esperava. La primera ha sigut de la Laura, per dir-li que ve la propera setmana amb el seu marit. Ell nota que no li han arribat encara les quatre ratlles amb la notícia del traspàs del Felip, i li ho diu. Ella, en sentir-ho, es queda sense paraules, com si s’hagués tallat la comunicació. Després d’uns segons reacciona i li demana que la disculpi, i li diu que el tornarà a trucar. Ell sent que està plorant.

La segona trucada ha sigut de la Lídia. S’ha alegrat molt que fos ella qui en prengués la iniciativa. En canvi, n’esperava una que no ha arribat, la de la Maria.

Ahir, la Lídia i ell no es van veure, però aquest vespre, tal com han quedat al migdia, es troben. Tots dos se senten incòmodes, fins i tot una mica culpables, ella, per no haver respost a les confidències familiars del Lluís amb les seves pròpies, i ell per haver perdut el control amb la Maria i haver desaprofitat el temps que hauria pogut dedicar a la seva estimada. Ambdós voldrien treure’s el nus de la gola parlant, i estan temptats de confessar-se mútuament. La confiança que ells s’entenen sense paraules, o amb molt poques, avui trontolla. Noten que no volen parlar com si s’haguessin de desfer del que els fa nosa. El Lluís recorda una sentència de l’avi: “Molt sovent, en lloc de parlar, vomitam”. I diu:

—Lídia, te contaré lo que em passa, però no avui. M’agrada dir-te ses coses, no vui vomitar-te-les. Ja veus com me sent. Tu ho has afinat. Un altre dia, si encara fa falta fer-ho o si mos fa gola, et contaré sa historieta…

—Me pareix molt bé. Tu també veus com estic jo —diu ella.

—Sí, ho veig, però lo meu ve d’ahir, de sa trobada amb na Maria. Lo teu ve de més lluny, no és ver?

—Sí, com ho saps?

I s’abraça a ell, agraïda per la tendresa de la seva mirada, dient-li:

—M’estimes molt, no és ver?

—Com ho notes?

—Et fixes molt en jo. Tu me veus…

—Això deu ser estimar…

—No ho sé, però és lo que m’ompli.

I després d’una estona en silenci, respirant abraçats, ell li diu:

—No pateixis mai per contar-me coses. Me pots contar lo que vulgues i pots guardar-te lo que t’estimis més guardar. En es teus uis no n’hi ha, de secrets…

El Lluís canvia de conversa i li diu que la setmana vinent rebran visita:

—Te presentaré s’al·lota que va veure aquell infant que bevia aigua a la pluja. Es diu Laura. Està embarassada. Es cartejava amb es güelo…

En sentir aquesta segona referència a l’episodi de Vara de Rey reapareix a la seva cara aquell gest de reclusió que féu quan li ho va contar, però avui ella reacciona de seguida, i fa un somriure obert. El Lluís el sent com si fos el gest del guardaagulles llevant la barrera. Travessa les vies i segueix contant-li les coses que sap de la Laura. La Lídia se sent molt encuriosida per la forma com va néixer aquesta sintonia entre la Laura i el Felip a Bruges. Li pregunta què és un godshuis, i s’interessa tant per aquesta ciutat, que ell li diu:

—Hi podríem fer una escapadeta junts, t’agradaria?

—M’encantaria.

Quan el Lluís li explica el que diu el marit de la Laura, sobre la claror que ha vist als seus ulls tres cops, li agafen moltes ganes de veure-la i de parlar amb el seu home.

—I quan dius que vénen?

—Sa setmana que ve. Però esper que me torni a cridar, perquè quan li vaig dir que es güelo era mort no vàrem poder seguir sa conversa…

El Johann s’ha estimat més anar tot sol a veure el gestor, del qual li han parlat els seus amics. Ha cregut que no tenia gaire sentit que l’acompanyessin. Tampoc no ha vist necessari anar amb algú per fer-li d’intèrpret. Ha suposat que amb el francès que parla, com a segona llengua d’un flamenc belga, en tindrà prou. “Un gestor deu parlar francès…”, pensa. L’Antònia el rep, el presenta al Jaume, i el fa passar al seu despatx.

Ell l’escolta i revisa els papers que el xicot du per identificar-se. Li sembla cert que el senyor Costa era avi seu. El sondeja una miqueta i s’assabenta de la història familiar pel damunt, de la mort en accident del seu pare, i de l’existència d’un germanastre que es diu Lluís, amb qui el Johann creu compartir el drets d’herència.

El Jaume es mostra molt reservat i a l’expectativa. És una pràctica professional habitual, deixar parlar la gent, i no emetre judicis sense fonament. Però el motiu de les seves reserves va més enllà, no li cau gens bé aquest noi, i li semblen tèrboles les seves intencions. De tota manera ja està acostumat, com a gestor i com a advocat, a conviure amb els monstruosos egoismes que se solen desencadenar quan hi ha herències pel mig. Guardant una objectivitat professional escaient, li mostra la carta que ha rebut de Bruges que li notifica la mort del senyor Felip Costa, tot dient-li que la hi han enviat probablement perquè, entre els seus papers, en deuen haver trobat algun que els ha fet pensar que era client seu. A aquesta constatació respon el Johann demanant-li què és el que vol dir amb això que era client seu. Sense cap mena de divagació el Jaume li fa saber que el senyor Costa, mitjançant un amic seu, li va fer arribar ja fa un parell d’anys un document manuscrit que indicava el procediment per trobar la seva voluntat testamentària, a fi que ell, com a gestor, s’encarregués d’aconseguir-ne la plena validesa, a tots els efectes.

La cara d’estranyesa que fa el Johann li recorda la del hippy que va venir a veure’l fa poc. Quan encara no ha sortit del seu ensurt, el Jaume crida l’Antònia per l’intèrfon, i li demana que faci una fotocòpia del document. En tenir-la, el Jaume la hi lliura. El Johann intenta llegir-la, però no n’entén res, ja que és escrita en català. El Jaume s’ofereix a traduir-la-hi. En sentir aquestes coses referents a una postal, i a algú que té la clau per desxifrar-la, es queda de pedra.

El Jaume, per treure’l de la seva commoció, li demana si es troba bé. Com que ell no contesta, el Jaume vol donar per acabada l’entrevista dient-li que mentre no aparegui la postal i el seu intèrpret, no poden fer res. Intercanvien targetes per posar-se en contacte si cal, i el Jaume l’acompanya a la porta. Després de l’encaixada de mans, ell li pregunta si deu res, i el Jaume li diu que ja passaran comptes quant tot això es desemboliqui…

Pensarós, torna cap al despatx i comenta amb l’Antònia:

—Bé, ja tenim una coseta més.

—Sí? —fa ella interessant-s’hi.

—El senyor Costa tenia dos néts: en Johann, i un tal Lluís.

Ara l’Antònia no ha fet cap senyal de sorpresa, de fet ha oblidat fer-la. I el Jaume, acostumat per la seva professió d’advocat a fixar-se en aquests detalls, li demana:

—Ho sabies?

—No, però m’ho pensava.

—Saps qui és?

—Sí, és aquell jove que va venir a pagar una factura que es senyor Felip devia, es deia Lluís… Me va dir que era es seu nét. Viu a Eivissa. En tenim ses dades.

El Joan, des que es va posar a buscar aquell infant, del qual segueix sense tenir cap pista, ha remogut les aigües de la seva vida, que ja començaven a fer olor d’estancat, per no dir de pudent. Gairebé sense adonar-se’n, arraconant la mandra, els vells hàbits i l’estúpida resignació, han tornat aigües de mar, a vegades braves i perilloses, i a vegades encalmades i plaents. Però mai no s’havia sentit tan pletòric com avui.

Ahir, tot i que cagat de por, va gosar convidar l’Antònia a passar el proper cap de setmana a Formentera. L’atreviment de fer-ho li hauria bastat per trobar-se satisfet, però, com que a més ella va acceptar-ho, està exultant. El somni d’anar-hi amb ella quan gairebé no es coneixien va ser, per descomptat, una bogeria. Però ara s’ha mullat el cul i ha jugat fort, ja que anar junts a Formentera, i fer-hi nit, no és el mateix que anar a berenar as puig des Molins. L’Antònia va estar a punt de dir-li que havia de pensar-s’ho, però no ho va fer: “Ja n’hi ha prou de pensar-s’ho tant”, es va dir.

I avui, enjogassats com dos infants davant del viatget que comencen, embarquen en el Blau de Formentera.

Ja ha passat l’estiu, i la tardor s’acosta a l’hivern, mentre Formentera s’endormisca. En rebre el sí de l’Antònia, el Joan es va afanyar a trobar un hotelet per al cap de setmana. No hi havia gaire on triar, però a l’Hostal Illes Pitiüses, de Sant Ferran, hi va trobar una habitació lliure. És molt a prop de la plaça on ell va beure aigua del cel en companyia de qui cerca, el qual amb una misteriosa presència l’acompanya els darrers mesos. A Formentera ho vol contar tot a l’Antònia. Si no ho sap encara, ara ho sabrà, ell fou el protagonista del que van veure des de l’Hostal Pepe la Carmen i el seu amic.

Quan salpa la barca, agafa la mà de l’Antònia i li diu:

—Que bé, estic content d’haver-me atrevit a convidar-te!

—Ja començava a pensar que ho hauria de fer jo —li contesta ella.

—Ho hauries fet?

—No ho sé, però es temps no és per perdre’l…

En aquest moment, i sense cap motiu aparent, al Joan li passa pel cap la imatge del Kiko passejant amb la Maria, de la mà, mentre ella té el cap a una altra banda, mirant pertot arreu si veu el Lluís. I com que no vol que a ell li passi el mateix, diu:

—Hei decidit que dilluns cridaré en Lluís per parlar amb ell. No hi vui pensar durant es cap de setmana.

—Me pareix molt bé, així no me posaràs ses banyes amb ell? M’agradaria conèixer-lo…

—Ho dius de veres?

—Clar…

—Idò vine amb jo quan vagi a veure’l. Vols?

—Per jo, encantada…, si no heu de parlar de coses gaire personals…

—Ho són!, però tu n’estàs al corrent, vui demanar-li si ell és s’infant que busc… o si en té cap pista.

—Molt bé…

I ella, per canviar el rumb de la conversa fa:

—Jo no he estat mai a Formentera en s’hivern. Esper que trobem algun lloc obert per passar sa nit.

—No pateixis, ja el tenc reservat…

Del benestar, de l’harmonia, i del plaer de què gaudeixen des del moment que posen els peus a Formentera, millor no dir-ne res. Parlar-ne sense desvirtuar-ho és impossible. Tal vegada experiències com aquesta, o l’anhel de tenir-les, és el que ha fet pensar als éssers humans que la vida no és res altre que un parèntesi entre un paradís perdut i una terra promesa. El temps no se’ls fa ni curt ni llarg, tan sols desapareix i torna un concepte buit. Fins i tot l’espai en què es mouen, aquesta illa encantadora, accepta perdre el protagonisme i es limita a fer de marc discret per al que tots dos viuen. No oblidaran mai aquest cap de setmana, i tampoc no en parlaran mai… D’això no se’n parla…

El Lluís no ha volgut anar a veure la Maria, ho ha deixat per a la setmana que ve. No li corre pressa, i aquests dies només pensa en l’arribada de la Laura i del seu home. La parella s’allotjarà a l’Hotel Montesol. Han fet la reserva per Internet. És ben cèntric i això els permetrà moure’s pels voltants de Vara de Rey, que és la zona que ella més recorda d’Eivissa.

La Laura, després de rebre la notícia de la mort del Felip, va deixar passar un parell de dies abans de tornar a trucar al Lluís, i li va anunciar que arribarien dilluns al migdia. El Lluís li va dir que en sortir de la feina passaria, amb la seva amiga, per l’hotel per saludar-los i estar amb ells una estona.

És una trobada molt especial. L’Arnau, el pare de la criatura que esperen, ja està acostumat a les rareses de la seva dona, però ara es troba amb dos personatges que desconeix totalment, i pensa que si són amics d’ella, deu ser per alguna cosa. No és la primera vegada que la Laura veu el Lluís, però a Bruges no s’hi va fixar gaire quan seien a la taula del costat d’aquella terrassa. La Lídia, discreta, calla i mira. Té ganes de preguntar a l’Arnau, que es troba com ella una mica fora de l’eix de la conversa, pel que ha vist en tres ocasions en els ulls de la seva dona, però no ho fa. S’acaben de conèixer i no ho considera prudent. Ella no para d’escodrinyar els ulls de la Laura ni de mirar l’Arnau, com demanant-li què hi veu. El Lluís i la Laura parlen del Felip.

Pel carrer passa el Joan, camí de casa seva, i veu el Lluís xerrant animadament amb dues dones, una d’elles clarament embarassada, i un home, però passa de llarg. “No és moment d’interrompre’ls, ja el cridaré”, pensa.

La Lídia sap que aquesta dona és qui va veure l’infant que bevia aigua de pluja a Vara de Rey. També sap que el seu marit va trobar per primera vegada aquella claror en els seus ulls, quan ella li ho contava. Però el Lluís, que du la iniciativa de la xerrada, no treu el tema. Ell pensa que tal vegada la Lídia podria participar més en la trobada dient a la Laura alguna cosa com “en Lluís m’ha contat lo que et va passar en aquest passeig fa ja uns vint anys”, per exemple. Però ella es manté al marge. Això no obstant, comprèn que la relació que ell té amb aquesta parella no és la mateixa que hi té ella, que és la primera vegada que els veu. La Lídia i l’Arnau hi són presents escoltant, més que parlant.

El Lluís agraeix molt el comentari afectuós i atrevit alhora que la Lídia fa a la Laura quan s’acomiaden, com a senyal d’apropament:

—Laura, que bé!, avui no has vessat es got…

—T’ho ha contat? —fa ella avergonyida.

—Sí, sí… No sap gaires de coses de tu, però me n’ha explicat un parei.

—Lídia, tens un amic molt especial…

—I tu tens un uis molt polits…, i una panxa molt grossa.

I s’abracen totes dues.

El Lluís acompanya la Lídia, just fins al lloc on sempre vol que la deixi, per fer el darrer tram fins a casa seva tota sola. Ell respecta aquest desig.

El Joan no ha volgut esperar fins demà per trucar al Lluís. Va dir que ho faria dilluns, i en arribar a casa, abans que acabi el dia, marca el seu número, pensant que potser ja ha arribat.

El Lluís no ha començat a sopar, però ja té el plat a taula.

—Lluís?

—Sí, som jo, qui ets?

—Som en Joan.

—Quin Joan?

—S’encarregat des magatzem d’en Josep.

—Ai!, hola, te vaig cridar sa setmana passada.

—Sí, m’ho digueren, aquè volies?

—Res, bé…, volia sebre una cosa d’en Josep, però ja m’hei posat en contacte amb na Maria. Res, ja està, ja ho arreglaré amb ella. De totes maneres, gracis per cridar.

El Joan no vol burxar més per saber què és el que volia, ja que és d’una altra cosa que ell vol parlar.

—Mira, Lluís, jo no et cridava per això. M’agradaria parlar amb tu. Te vui preguntar unes coses…, si tens una estoneta.

—Que és gaire urgent?, t’ho dic perquè tenc visita aquestos dies…

—Sí, no fa ni mitja hora que hei passat per davant es Montesol i t’hei vist amb una gent.

—Sí, és aquesta pareia…, però espera, podria ser demà, si vols. M’han dit que van convidats a casa d’algú…

—Bé, jo havia quedat demà amb sa meua…, però si no t’importa puc venir amb ella.

—Per jo pots venir amb qui vulgues, això és cosa teua…

—Te pareix bé a les nou?

—D’acord. A on?

—Tu tries, on te vagi millor.

—Jo seré pes centre. Te va bé en es Mar y Sol?

—Fet.

—Idò demà mos veim.

—Gracis i bona nit.

—Bona nit.

El Joan es queda parat. El Lluís no sembla el mateix que aquell jove esquiu que parlava tan poc. S’esperava que li posés entrebancs, però no podia fer-li més planer el camí. Li fa il·lusió que l’Antònia hi sigui present. La intimitat de què gaudeixen es troba en aquella fase de l’amor en la qual els secrets són inconcebibles. I molt més després de la lluna…, que han passat a Formentera.

Sorprès per com ha anat la trucada, vol telefonar a la Maria per encoratjar-la, i fer-li perdre la por que li fa trucar-li. Ell hi ha anat directe, sense rodejos ni subterfugis, i el Lluís no li ha posat cap obstacle. Vol dir-li que potser l’altre dia ella es trobava més susceptible del compte, després de la picabaralla amb el Kiko, o potser, per què no, el Lluís tampoc no tenia el seu millor dia.

L’Antònia i el Joan caminen cap al Mar y Sol. Ella el veu molt nerviós, però no li diu res. Quan es troben amb el Lluís, el Joan els presenta, i l’Antònia fa:

—Ja mos havíem vist, Lluís, no és ver?

—Sí, a la gestoria, però no sabia es teu nom.

—Idò ara ja el saps.

El Joan se sorprèn que es coneguin, i el Lluís, adreçant-se a ell li demana:

—Bé, Joan, tu diràs…

Ell li conta breument el que va veure a fer fa uns vint anys a Vara de Rey però, quan és a mitja explicació, el Lluís l’interromp per dir-li:

—Sí, ja conec aquesta histori…

El Joan sent una forta excitació i procura dissimular-la davant la possibilitat que ell en sigui el protagonista, però el Lluís afegeix:

—Precisament ahir, quan me vares veure al Montesol, era amb una dona que també ho va presenciar, és per ella que ho sé. Es diu Laura. És ella qui va contar-ho an es meu güelo per carta. Sí, es cartejaven ells dos…

—Qui, ella i es teu güelo?

—Sí, es conegueren a Bruges…, però això és una altra pel·lícula…

El Joan se sent desconcertat per tot el que sent… El que acaba de sentir respon a molts del seus interrogants i es troba desbordat. Ell venia amb altres intencions… El Lluís se n’adona i intenta reconduir la conversa a partir del que el Joan vol demanar-li:

—Però bé, Joan, aquè és lo que volies sebre?

El Joan, agraint que l’ajudi a anar al gra, li pregunta:

—No deus ser tu, aquell infant?

—No, no ho som.

—Veuràs, és que m’agradaria trobar-lo, fa temps que el busc…

—Ho comprenc…, és una escena molt polida, a na Laura també la va impactar molt. Fixa’t, es seu home diu que quan la hi va contar, va veure una claror en es seus uis, que només l’ha tornat a veure un parei de vegades des que la coneix…

—No t’ha parlat de lo que va fer quan s’infant se’n va anar amb sos seus pares?

—No, per què?

—Segur que és ella…

—No sé de què em parles…

—No té importanci, deixa-ho fer. I tu no deus sebre qui era, aquell garrit?

—No.

El Joan es troba enlluernat pels caps que ha començat a lligar, però no vol convertir aquesta trobada en un interrogatori, i li agraeix molt tot el que li ha dit. Quan s’aixeca per pagar les consumicions, l’Antònia diu al Lluís:

—Ja sé que ha mort es teu güelo. Em sap molt de greu.

—Gracis.

L’Antònia vol demanar-li que passi per la gestoria, però dubta. Finalment decideix no fer-ho. No vol barrejar coses privades amb la feina. Quan el Joan torna, s’acomiaden, i el Lluís fa:

—Ja mos veurem…

—Ah!, i quan vegis na Laura, pregunta-li si se’n recorda, de sa xocolata…, així sortiré de dubtes.

El Jaume, des del moment que va veure la cara que feia l’Antònia quan ell li va demanar si sabia que el Felip tenia dos néts, va començar a sospitar que la seva secretària coneix la sortida d’aquest laberint en què es troba amb el testament del senyor Felip Costa. Admira la discreció amb la qual fa la seva feina, i creu que és més llesta del que sembla. Li fa una mica de vergonya demanar-li consell, però després d’haver passat bona part de la nit pensant-hi, quan arriba avui a la feina, i un cop instal·lat en el seu despatx, li diu que vol parlar amb ella. La fa seure a un dels seients on rep als clients i li diu:

—Antònia, no sé per què me pareix que tu el tens més clar que jo, aquest embolic des testament des belga.

Ella abaixa una mica la mirada, deixant-la tan inexpressiva com pot, i no obre boca. El Jaume s’adona de seguida que, de la mateixa manera que ella no pot usar en la seva vida privada allò que coneix a través de la feina, ell no pot demanar-li que aporti dades privades a la feina. Per això s’apressa a dir-li:

—No te deman que me contis res que no faci part de sa teua feina…, per descomptat.

En sentir-ho, se sent alleugerida i alhora inspirada per donar-li la solució, sense ofendre la seva autoritat, i sense usar cap font d’informació que no sigui estrictament professional:

—Cridi en Lluís, senyor Ribas, i ho té tot fet.

—Per què ho dius?

—En Lluís també és nét del senyor Costa, i té dret a rebre sa mateixa informació que ha rebut en Johann.

—Tens raó. Tenim es seu telèfon?

—Sí. Quan va venir a pagar aquella factura li vaig demanar es nom, s’adreça i es telèfon. Me va donar es mòbil. Va dir que no sabia si es quedaria gaire temps on ara vivia…

—Me pots posar amb ell?

—Sí, clar.

L’Antònia busca a l’ordinador el número i truca.

—Lluís Costa?

—Sí, som jo.

—Som sa secretària des senyor Jaume Ribas, es gestor.

—Hola, Antònia, com va?

I ella, eludint ara tota familiaritat, li diu:

—Es senyor Ribas vol parlar amb tu. Un moment.

I li passa la trucada.

Quan penja, el Jaume diu a l’Antònia:

—Hem quedat per avui de tarda, passarà per aquí en sortir de sa feina, a les set i quart, ha dit. No me posis cap cita a partir d’aquesta hora.

—Molt bé.

Poc després de les vuit el Lluís surt del despatx del Jaume. L’Antònia ja se n’ha anat. Avui ha plegat molt puntual. Havia dit al Jaume que així ho faria, i ell no li ha posat cap impediment. El Lluís du a la mà una fotocòpia del document de l’avi, el mateix que se’n va endur el Johann. El Jaume s’ha estimat més no parlar-li de la finca ni del germanastre, veient que ell no hi feia cap referència. Fins i tot li ha semblat que no sap res del Johann i creu que de can Felip no en coneix ni l’existència. El Jaume ja sap, després de la conversa amb el Lluís, qui té la postal i sap que ell té una carta del seu avi, també escrita a mà, on es troba el criptograma de la postal.

El Lluís s’ha quedat bocabadat i mig rient, en veure com l’avi havia posat en funcionament la seva estratègia testamentària, de la qual ell encara no coneix els resultats. El Jaume li ha preguntat si ell podria aconseguir la postal per aclarir-ho tot, però el Lluís s’ha estimat més que sigui ell qui la demani a la Maria ja que, al cap i a la fi, va adreçada a son pare, i li sembla que a ella no li fa gaire gràcia que intentin treure-la-hi de les mans. El Jaume ho ha acceptat, no hi veu cap problema a telefonar-li, ja que com a filla del Josep, que era client seu i home de confiança del Felip, no creu que hi posi cap inconvenient.

El Jaume, amb les dades que ara té, ha proposat al Lluís convocar una reunió, amb tots els implicats en aquest joc del senyor Felip Costa, per tal de posar totes les cartes damunt la taula i aclarir-ho tot. Al Lluís li ha semblat molt bé, i espera demà la seva trucada per comunicar-li dia i hora.

El Lluís surt al carrer i s’atura sota un fanal per tornar a llegir la fotocòpia de l’escrit de l’avi. “Com li agradaven aquestes coses! S’ho passava bé! Veurem que en surt de tots aquests numerets”, pensa recordant-lo. Ara ha quedat amb la Lídia, i tot passejant aniran al Montesol. La Laura i l’Arnau els han convidat a sopar.

Un cop a taula i després de triar el que menjaran, el Lluís, com si no pogués estar-se de contar-ho, esclata:

—Ahir vaig parlar amb un home que es diu Joan. El deus conèixer, Laura.

—Joan? No ho sé, si no em dónes més pistes.

—Ell no està segur que sigues qui ell pensa…

—Que misteriós m’ho poses…

—Me va dir que per sortir de dubtes te demani si te’n recordes, de sa xocolata.

—No pot ser! Això t’ha dit? És clar que sé qui és. Però no en sabia el nom.

—Ni ell es teu.

Llavors la Laura es recrea contant-los com un home que no coneixia de res la va convidar a prendre una xocolata calenta perquè es refés, en veure-la commocionada. Tots tres l’escolten fascinats. I en acabar, pregunta al Lluís:

—I tu saps on puc trobar-lo? M’agradaria molt saludar-lo, i agrair-li la companyia que em va fer.

El Lluís li explica on treballa i li dóna el telèfon de la feina, ja que és l’únic que té.

—S’alegrarà molt de veure’t, Laura. N’estic segur. Encara busca aquell infant, que deu tenir sa meua edat. Ahir volia sebre si era jo…

La Lídia vol deixar aquest tema de banda i, per fer-ho de manera que no es noti gaire, demana a l’Arnau, que en tot el sopar no ha obert boca, que li conti allò de la llum als ulls de la Laura. I ell la complau amb molt de gust. Al Lluís no li ha passat per alt la subtil maniobra de la Lídia per canviar de conversa, malgrat reconèixer que des que li va parlar de la Laura per primera vegada, això de la claror a la mirada és quelcom que li ha cridat molt l’atenció.

El Jaume no ha tingut problemes per aconseguir reunir les persones imprescindibles per aclarir aquest afer, és a dir, el Johann, el Lluís, i la Maria. Tots, intrigats, cadascú per motius ben diferents, seuen aquest matí amb ell, al voltant de la taula de juntes d’aquesta sala que tan poc fa servir. El silenci que hi ha és dels que es poden mastegar. No se sent ni una mosca a volar, però els capets de la majoria van a mil per hora.

Ell, el Jaume Ribas, com a advocat i gestor, és qui ha convocat aquesta reunió, qui la presideix i qui es disposa a coordinar-la. En té molt clar l’objectiu, aclarir les voluntats hereditàries del senyor Felip Costa, mort recentment. El Jaume no hi vol disputes ni discussions. Això no és ni un judici ni una reunió d’amics. Es tracta senzillament d’ajuntar les peces d’un trencaclosques que, finalment, semblen haver sigut localitzades. I això és el que els diu abans de presentar protocol·làriament els assistents.

Se li ha acudit una forma de fer-ho: farà una descripció de la situació i anirà anomenant els participants d’acord amb el seu paper en aquest laberint. Tots, expectants, tenen ganes d’entrar en matèria.

—Bé, abans de començar sa descripció de lo que mos reuneix, vos hei de presentar dos persones que, com jo mateix, són aquí per pures qüestions tècniques. As meu costat es troba n’Antònia Tur, sa meua secretària, que redactarà s’acta de sa reunió. En Xico Riera farà d’intèrpret per en Johann. I ara comencem: a darrer de gener del 2008, es meu client, es desaparegut Josep Planells, me va entregar aquest paper de part des seu amic Felip Costa, resident a Bruges, Bèlgica, amb s’encàrrec de fer es tràmits necessaris per donar-li validesa legal a tots es efectes. D’aquest document, escrit de pròpia mà pes senyor Felip Costa, i que tot seguit vos llegiré, en tenen fotocòpia es seus dos néts, fiis des seu fii Toni, i nascuts de dues mares diferents.

En sentir-ho, el Lluís s’endu la primera sorpresa de la nit. Havia vist aquest jove a l’enterrament de l’avi, però ell no es trobava aquell dia en condicions de saludar i donar conversa als assistents. “Ja ho veus, Lluís, tens un germà, i tu sense sebre-ho”, es diu tot cavil·lant com pot ser. I el Jaume segueix:

—Això és lo que hi diu: “El destí de la finca de can Felip, quan jo mori, es troba descrit en forma de criptograma, a la postal que vaig enviar al Josep Planells el dia onze de gener del 2008. Només una persona té la clau per desxifrar-lo”. És per aquest motiu que es troba amb naltros na Maria Planells, fiia d’en Josep Planells. Ella té sa postal, adreçada a son pare, amb mata-segells belga des dia esmentat. Aquest matí, un grafòleg n’ha comprovat s’autenticitat i ha arribat a sa conclusió que s’escriptura de sa postal i sa des paper que vaig rebre de mans d’en Josep corresponen a sa mateixa persona.

El Jaume procura parlar lentament, i fa aturades de tant en tant per assegurar-se que l’intèrpret del Johann, que no és un professional, pugui seguir-lo. Aquesta lentitud fa augmentar la intriga i la solemnitat de l’acte.

—Aquesta postal va ser trobada en es despatx des senyor Josep Planells, dins un llibre, que junt amb altres efectes personals, s’encarregat des negoci va entregar a na Maria uns dies després de sa mort de son pare. Na Maria, que fins aquest matí, en presenci des grafòleg, desconeixia s’existenci d’aquest paper, ignorava completament que es remitent d’aquesta postal sense firma fos es güelo d’aquestos dos jóvens. Tampoc sabia que aquesta postal contengués alguna cosa relacionada amb un testament. Ara vui demanar-li que mo’ la mostri i en llegeixi es contengut.

La Maria treu de la bossa un sobre, i d’ell en treu una postal que mostra als assistents sense deixar-la anar de les seves mans, tal com li ha suggerit fer el Jaume abans de la reunió. De forma imprecisa tots veuen la fotografia, i després la gira i llegeix:

El Lluís, emocionat, en sentir-ho pensa: “És es güelo, és es seu pensament, sa seua experienci…”.

Els altres fan cara de no entendre res. L’Antònia ho escolta tot amb molta atenció. I ho fa, per descomptat, per redactar acuradament l’acta. Però no només per això. Té moltes ganes de veure com acaba tot aquest embolic, del qual ella, d’una manera tan passiva, ha pogut seguir el fil millor que ningú. Malgrat tot, intenta que la seva cara no expressi res.

I, després d’un breu silenci, la Maria demana al Jaume:

—Que vol que llegeixi també es numerets?

—Sí, per favor.

I ho fa:

—(2)10(1)5.17(12)7(7)4(5)10(3)8(9)6(8)13.

Ningú no obre boca. Tothom es demana a què treu cap tot això, tot esperant quina serà la propera passa que el Jaume proposarà. I després de donar les gràcies a la Maria per la seva col·laboració, diu adreçant-se a tots, com si estiguessin a punt d’arribar al final del túnel:

—Bé. Un des presents en aquesta sala té una carta des senyor Felip Costa, sa lletra de sa qual també ha set verificada pes grafòleg, i no hi ha cap dubte sobre qui és es seu autor. Es tracta d’en Lluís. Pareix que ell és qui es senyor Felip esmenta quan diu: “Només una persona té la clau per desxifrar-ho”.

Tothom mira el Lluís, excepte el Johann, que ha tornat vermell com un tomàquet i fa un ulls furibunds. El Jaume no vol allargar la incertesa i demana al Lluís si vol mostrar la carta i llegir-la. Ell la treu de la butxaca, i comença a llegir-la:

La Maria, amb el cap lleugerament baix i amb els ulls tancats, es diu: “Ara comprenc per què deia que també era seva”. I posant-se dreta li diu:

—Jas, Lluís, és més teua que meua.

El Lluís l’agafa, com si només volgués veure-la, tocar-la, reconèixer la mà de l’avi… La llegeix en silenci, mira la fotografia, i la hi torna dient-li:

—Queda-te-la, Maria. Va adreçada a ton pare. Segur que ell és qui podia entendre millor aquestos versos.

El Jaume ha respectat aquests moments d’emotivitat, però no vol que la reunió torni melodramàtica, i demana al Lluís si vol desxifrar el criptograma.

—Clar que vui, jo també estic intrigat per veure aquè surt d’aquí.

La Maria ofereix la postal al Lluís perquè en faci el desxiframent. Però ell la rebutja, i diu a l’Antònia:

—Que me podries donar un fui de paper i alguna cosa per escriure?

L’Antònia, sorpresa per aquesta inesperada participació que se li demana, fa:

—Naturalment…, aquí ho té.

—Perdona, en pots donar un també a na Maria?

—Clar que sí.

—Dóna’m un paper, de llapis ja en tenc —fa la Maria.

I ara, adreçant-se a ella el Lluís li diu:

—Dicta’m, per favor, es numerets de sa postal.

Ell els anota, amb els seus parèntesis i punts. I en tenir-ho llest, dóna aquestes instruccions a la Maria:

—Es güelo me va dir que ho fes així: es poema te tres quartets, o siga que hi ha dotze versos…

Ningú no diria que desentranyen un testament. Sembla que siguin al cine, veient com acaba una pel·lícula d’intrigues.

—Jo te diré un número que correspon a un vers, de s’u an es dotze, d’acord? I una vegada l’hagis trobat te’n diré un altre, que és es número de sa lletra des vers. I les apuntaràs una darrere s’altra.

—Endavant —fa ella.

El Lluís, mirant el full on ha copiat els numerets que li ha dictat la Maria comença:

—(2)10(1)5.17(12)7(7)4(5)10(3)8(9)6(8)13. Segon vers, lletra 10.

Ella conta fins a deu al vers, i hi fa una ratlleta: ‘val més que tu obris un ull’, i diu:

—És una T.

—Idò apunta-la. I ara en es primer vers, sa que fa 5 i sa que fa 17.

A ‘Ja que ningú obre el seu cor’, conta, i satisfeta per haver-ne entès el mecanisme, diu:

—Una E i una S.

I així segueixen fins que apareix completa la paraula TESTAMENT.

Realment, com l’avi deia, no pot ser més infantil el criptograma que va triar. Però ha quedat palès el paper del Lluís en tot aquest trencaclosques. Del resultat, TESTAMENT, no se’n pot treure més conclusió que aquesta: es tracte certament del joc del Felip per dir quina és la seva voluntat.

Però tots es posen més seriosos quan el Jaume demana al Lluís començar amb els numerets que ell té a la carta de l’avi.

—Aquest és una mica més enrevessat, però tan infantil com s’altre —adverteix el Lluís.

Deixa el full de paper, que ara no necessita, i desplega la carta de l’avi, més intrigat que cap dels assistents:

—Maria, apunta’t això: quant te digui es número de sa lletra d’un vers que pertanyi as primer quartet, n’has de llevar un; si és des segon quartet en lleves dos; i si és des tercer, tres. Comencem, ho agafaràs de seguida: sisè vers, lletra 14, però com que es sisè vers és des segon quartet, en llevam dos, és a dir que no serà es 14 sinó es 12.

La Maria conta fins a 12 al sisè vers i diu:

—Una L, no és ver?

—Jo no sé si és ver o no, ets tu qui té es poema. Conta bé i apunta. Ara, en es mateix vers, sa que fa 7.

—Una X.

—Idò escriu-la. Supòs que n’has llevat dos as 7.

—Ai, no!

—Idò fé-ho.

—Sa que fa 5 és una A…

Tots van registrant mentalment les lletres que van sortint: LA FINCA DE CAN FELIP ÉS PER AL… En arribar aquí la tensió és màxima. I quan apareix la L tothom sap que ja no els caldria seguir, però ningú no es mou fins que la S completa la paraula i la frase.

Al Lluís li ha fet molta gràcia que l’avi, davant del número 9, que correspon a la penúltima lletra, hagi posat un accent. Per això demana a la Maria que li llegeixi el desè vers:

—‘Que l’aigua encara no bull’, fa ella. Ell sembla més interessat en aquest accent que en la finca que l’avi li deixa, i comenta amb la Maria:

—T’hi has fixat, com que Lluís va accentuat, no ha volgut que aquesta I es quedàs sense es seu capell…

Acabada la reunió, la Maria i el Lluís baixen, junts i callats, les escales de la gestoria, com companys, agermanats per una postal. Quan són al carrer no saben què dir-se ni com acomiadar-se. El Lluís trenca el silenci dient-li:

—Encara no m’has dit aquè és lo que volies quan me cridares…, te’n recordes?

—Sí, Lluís, tenc moltes ganes de parlar amb tu, però ja m’ha fuit sa pressa…

—Mira, si me dónes es número des teu mòbil et cridaré quan torni, i parlarem.

—Que te’n vas? —fa ella mentre li apunta el número en un racó del full on ha compost la frase del criptograma.

—No ho sé encara, depèn de na Lídia.

—Qui és na Lídia?

—Sa meua al·lota…

—No sabia que…

—Idò ja ho saps.

—Se’m fa estrany veure’t disposat a parlar… Sempre t’hei trobat tant misteriós amb sos teus silencis…

—Mira, una vegada es meu güelo me va dir: “Hi ha gent que parla quan hauria de callar, i n’hi ha que calla quan hauria de parlar. Però es més perillosos són es que d’una cosa o de s’altra n’han fet un costum: són es que sempre callen o es que sempre parlen”, i va afegir un d’aquells consells seus: “Lluís, de costums, com menys millor”.

—Ja… —fa ella recordant son pare—, es papà també parlava ara i en tant…

Es fan un petó ple de confiança, i ella se’n va.

Ell la veu a partir, i la segueix amb la mirada durant uns segons, fins que, girant-se i sense moure’s d’on es troba, treu el mòbil de la butxaca i truca a la Lídia. Tot i que ja és una mica tard i que trucar-li a aquesta hora no és cosa gaire habitual, ho fa. Vol passar una estona amb ella. “Tampoc és habitual heretar una finca”, pensa ell. La notícia bé mereix una trucada, encara que sigui a deshora. Però sobretot vol fer-li una proposta. La Lídia, que també té moltes ganes de saber com ha anat aquesta curiosa reunió, no hi posa cap inconvenient, li demana on és, i li diu que d’aquí a un quart d’hora serà amb ell.

El primer que fa la Lídia, en haver-li fet un petó, es demanar-li:

—Com ha anat?

El Lluís està temptat d’explicar-li la reunió cronològicament: la sorpresa de tenir un germanastre, l’embolic que havia tramat l’avi, el desxiframent del criptograma…, però no es veu capaç de mantenir amagat, fins al final de tot, aquest laberint, el que li vol dir, i tirant pel dret fa:

—Ja podem començar a estalviar per fer-mos un niu a una finca que es güelo m’ha deixat.

—Aquè dius?

I ara sí, ell li ho conta tot detalladament. Coneixent-ne el final, la narració que li fa del desenvolupament de la reunió els fa esclatar de riure a cada passa… I en acabar, el Lluís, pensarós i content alhora, li diu:

—Mira, Lídia, hei pensat…, bé, crec que ho hem de celebrar. I si féssem un viatget tots dos?

—A Bruges? —fa ella com si ho tingués molt clar.

—Sí, és lo que jo havia pensat…, tu t’ho pots arreglar?

—Sí, sí. Tu ho tendràs més difícil…

—No ho creguis, encara tenc saldo de vacacions en es magatzem, me’n queda una setmana, i hei d’agafar-la abans que acabi s’any…

És la primera vegada que fan un viatge així, tots dos sols, lluny d’Eivissa, i estan molt contents. L’experiència els permet fer-se una idea més aproximada del que pot ser viure junts. Almenys, és el que ells creuen… Compartir habitació durant tota una setmana, sense separar-se durant les vint-i-quatre hores del dia, els sembla la millor manera de celebrar el que ell ha heretat.

Ella veu que al Lluís li fa molta il·lusió aquesta finca que du el nom del seu avi, però té molt present que el més valuós que d’ell ha rebut és el seu amor i la seva saviesa, i això no ho canviaria per res del món. Potser és per això que, tot i trobar-se encantada en aquesta ciutat de conte de fades que, caminant, recorrent-la amb ell de dalt a baix descobrint racons, canals, casetes d’aquelles com la de l’avi, i contínuament temptada per l’atracció de la xocolata belga, el que realment fa aquests dies és un passeig per la vida del Felip i per la infantesa del Lluís.

El Lluís procura no fer-se pesat amb els records, però ella li nota a la cara quan algun se li fa present amb força. En aquestes ocasions la Lídia el mira, convidant-lo a parlar, per si vol fer-ho, sense dir-li res. Ell a vegades li explica alguna cosa, seva o de l’avi, i a vegades tan sols li fa un petó, l’abraça, o simplement l’agafa de la mà més fort, i la mira als ulls.

Els passen les hores com si els rellotges s’haguessin aturat, i els dies, com si els calendaris fossin caducats. Mitjançant petits comentaris aïllats, el Lluís li fa entendre que ell no té cap record dels seus pares, del Toni i de l’Ida… A mesura que va endinsant-se en el món de la infantesa del Lluís, la Lídia sent al seu pit una molèstia, quelcom que li fa nosa, una mena de pressió, com una lluita, un desig de parlar d’ella mateixa, que va camí de fer-se necessitat. Però ja fa temps que es va proposar no parlar mai del seu passat, per exorcitzar-ne el dolor… És quelcom que té descartat. Ja s’ha acostumat a viure amb aquesta porta tancada i barrada. Tot i això, el desig de parlar empeny amb força i fa grinyolar la porta que creia inamovible.

Alguna vegada ha pensat que no és just romandre així, tancada, al costat de qui, com el Lluís, li obre el cor. Però el que avui sent no té res a veure amb justícia. Tampoc no se sent obligada a res amb ell. Ara desitja parlar, vol fer-ho. I veu que l’única cosa que li impedeix obrir-se és el costum de viure amb aquesta porta tancada. Passejant s’adona que aquesta pressió comença a aclapara-la massa, comença a impedir-li gaudir de la companyia del seu estimat. I n’està preocupada. El Lluís nota alguna cosa estranya, però com que no és la primera vegada que en nota, de rareses, espera i les respecta. Caminant al seu costat, recorda les paraules de l’avi sobre els que parlen i els que callen, que va comentar amb la Maria. Veu que ella està una mica absent, neguitosa i, per donar-li una mà, es posa a parlar:

—Saps aquè estava pensant?

—No, aquè?

I li conta la seva relació amb la Maria, les estones que passava a casa seva amb el Josep, el desconcert que li produïen els seus silencis i rareses…

—… però després de sa reunió a sa gestoria tot era ja diferent —segueix dient—. Aquesta postal ha fet canviar moltes coses…

I canviant de tema li diu de sobte:

—Escolta, se m’ha acudit una cosa…, podríem anar a fer una cervesa en es bar on na Laura es va vessar es got per damunt. No li hem dit res des nostro viatge. Hi podem fer un brindis per sa criatura. Mos va dir que el varen fabricar aquí, a Bruges, te’n recordes?

—Sí, clar que me’n record, mos ho contà es dia que sopàrem junts…

I com li succeí a la Laura, en passar per aquell jardinet, veu la pedra i fa:

—Mira, Lluís, aquè hi diu en aquella pedra?

El Lluís s’hi acosta i llegeix la frase esculpida en neerlandès que hi troba, i la hi tradueix.

És la que va copiar la Laura, i de la qual l’Arnau va aconseguir una traducció… Però d’això, ells no en saben res. La Lídia, quan sent el que hi diu, fa:

—M’agrada.

—A jo també. Ve a ser lo mateix que me deia es güelo: “Més val que no t’acostumis a res”.

La Lídia li agafa totes dues mans, i el mira als ulls tot dient-li:

—Lluís, avui te contaré una cosa.

—Digues, digues…

—Després, a s’habitació.

—Com vulgues…

En arribar a l’hotelet on s’allotgen, es treuen els abrics i les sabates, i la Lídia s’asseu al caire del llit. El Lluís ho fa a una cadira. I ella li diu:

—Lluís, aquell infant que bevia aigua de pluja a Vara de Rey era es meu germà.

El Lluís es queda parat, veient com li cauen unes llàgrimes. No diu res, però recorda que cada vegada que han parlat d’aquest episodi, ella es trobava incòmoda. I veient que vol parlar, i que se li fa molt dur fer-ho, li demana:

—Per què dius ‘era’, que ja no ho és?

—Ja no és es que era.

I queda de nou callada, somicant. Ara el Lluís no vol demanar-li res més. Vol que li conti tan sols el que vulgui contar. I ella, com qui treu forces d’on no en queden, diu:

—Després d’allò, en arribar a casa, mon pare el va apallissar, molt fort. Ni ma mare ni jo el vàrem poder aturar. De llavò ençà, es meu germanet va tornar molt esquiu, i cada vegada parlava menys.

La Lídia plora, però no vol deixar a mitges el que ha començat a explicar:

—Més endavant vaig veure coses molt estranyes per jo. Ara sé que d’allò se’n diuen abusos… Jo no entenia res. Ma mare feia veure que no se n’adonava…

El Lluís s’asseu al seu costat i li agafa la mà. Ella plora desconsolada, fins que diu:

—Mon pare és mort. Va caure d’un penya-segat fa tres anys. Diuen que va ser es meu germà qui… No es sap, però no m’estranyaria…

I plora, a crits.

Ell l’agafa per l’esquena, per ajudar-la a plorar. No sap què fer. I no fa res. És el que millor sap fer. Després l’ajuda a estirar-se al llit i agafant-li les mans li fa companyia.

Ja fa hores que plora. És negra nit. A quarts de quatre ella s’adorm. El Lluís la mira i veu serenor a la seva cara. Apaga el llum, però no li deixa anar la mà.

La Lídia es desperta a les deu. Ell no ha pogut aclucar els ulls. S’abracen. Encara van vestits tots dos. Ell no li treu els ulls de sobre. La troba lleugera. Ell està molt cansat però s’alegra de veure-la així. Fins i tot és ella qui, prenent la iniciativa, li diu:

—Aixequem-mos, i anem a esmorzar.

I d’això no se’n parla més.

A l’avió de tornada cap a Eivissa, el Lluís li conta l’obsessió del Joan per trobar aquell infant, i li demana consell:

—Aquè li puc dir?

—Res. No el pot trobar, ja no existeix es que era.

Queda callada uns minuts i fa:

—Digue-li que no l’oblidi mai, com era. Com era!

El dia que el Lluís va quedar amb el Joan per dir-li ho, el temps amenaçava pluja. Es van trobar al Club Nàutic. El Lluís va ser molt concís:

—Mira, Joan, quan me vares demanar si sabia res d’aquell infant, te vaig dir que no. Era cert. No en sabia res. Ara en sé alguna cosa. És es germà de sa meua al·lota. I només te diré lo que ella m’ha demanat que te digui: “Que no l’oblidi mai, com era”.

Quan surten del bar comença a ploure. S’acomiaden amb una abraçada, i el Lluís obre el paraigua. El Joan, tot i que en du, no l’obre, i se’n va cap a casa recollint amb la llengua les gotes de pluja que li regalimen per la cara.