No es troba bé. Ja fa temps que no s’hi troba. Malgrat que no li fa mal res, un malson l’aclapara: trobar aquell infant. No es tracta de l’infant interior, ni de bajanades d’aquestes, en les quals ell no creu. Es tracta d’un infant de carn i ossos. No és tampoc un fill perdut del qual esperi el retorn. No en té, de fills. És un infant que només ha vist una vegada, i d’això ja fa temps. Només el va veure de lluny i tan sols durant uns segons… És un infant que, evidentment, ara ja deu ser tot un home, i del qual no sap res. Però a mesura que han anat passant els anys, un estrany desig, el de trobar-lo, s’ha apoderat d’ell, i s’ha convertit en una càrrega que ha arribat a fer-se tan feixuga que fins i tot al cos en sent les conseqüències. Són molèsties que el preocupen: arrossega un cansament que no troba proporcionat als esforços que fa, sovint sent una mena d’ofec al pit que no el deixa respirar a pler, i cada cop li és més difícil concentrar-se en el que fa. Es troba decaigut i, si no fos per aquesta ànsia de trobar-lo que l’esperona, es podria dir que li fluixegen les ganes de viure. D’això, els professionals de la salut o, més ben dit, de la malaltia, en dirien probablement trastorn obsessiu, o tal vegada depressió. “Déu sap es noms que són capaços d’inventar”, remuga ell quan hi pensa.

Fa tan sols uns minuts s’ha despertat i, encara al llit, comença de nou a donar voltes al seu malson recurrent. Està enfurismat amb aquestes paraulotes de metge que tant tem i de les quals no vol sentir a parlar. “Això m’aclapara, és tot, a prendre pes cul obsessions i depressions!”. I després de la seva sentència, no gaire acadèmica —tot sigui dit— per tal de justificar la rebel·lia que sent contra aquests diagnòstics, agafa el diccionari i busca la paraula ‘aclaparar’. Ho fa perquè aquí, a Eivissa, no s’usa gaire. Queda content del que hi troba: “aclaparar”. Ajupir amb una càrrega excessiva; abatre o subjugar en gran manera”. Li agrada la troballa i es diu: “Exactament això és lo que jo tenc”. I com si hagués guanyat una batalla a tot l’estament mèdic, se’n va cap a la cuina a esmorzar, una mica atabalat encara, però satisfet. En acabar, obre la finestra del menjador i veu que fa bon dia.

Es vesteix i, sense pensar-s’ho dues vegades, agafa les claus del cotxe i surt de casa. Com que és diumenge, hi ha poca gent al carrer. La claror del matí convida a sentir-se a pler, però ell no s’hi sent. L’emprenya aquest decaïment que sol anar acompanyat d’una sensació com de dur teranyines enganxades al cap i a tot el cos. Voldria treure-se-les, eixamplar-se, respirar a plens pulmons, trobar-se bé…

Malgrat que Vila és un lloc petit, ell en va fart, de ciutat, perquè s’hi sent atrapat. Per més Patrimoni de la Humanitat que sigui, l’avorreix. Potser sí que alguna vegada fou màgica, ‘una ciutat reial que en tot temps s’hi cuien figues sense haver-hi figueral’, però avui dia ell en fugiria. De tota manera, l’estat en el qual es troba no és prou greu per no adonar-se que la visió de les coses que ara té és contaminada pel malson. “D’això no en té sa culpa aquesta illa preciosa, i hei de tenir present que ses coses no són com les veu un cec, ni un lleganyós”, reconeix. I caminant a poc a poc, però ben decidit, va cap on aparcà el cotxe ahir a la nit. “Sortiré de Vila, canviar d’aires em farà bo…, i aquí tot és tan prop!”, es diu. Engega el cotxe i posa rumb as Cubells. Pel camí, una vegada i una altra, es capfica amb el desig de trobar aquell infant, però a mesura que s’allunya de Vila se sent més animós.

En arribar-hi, deixa el cotxe a l’aparcament que hi ha davant de Can Reial, i s’acosta al mirador, darrere de l’església, que, com una gran balconada natural, s’obre al mar davant seu. La vista que d’aquí estant contempla és impressionant i el fa respirar de plaer. El blau mediterrani, emmarcat entre el cap de cala Llentrisca i Porroig, amb el cap des Falcó difuminat al darrere, i Formentera al fons, és per quedar-s’hi hores bocabadat. Embadalit, li passa el temps sense que el malson el turmenti.

Un soroll de taules i cadires el treu del seu encantament, ara que començava a sentir-se tot sol al món. Gira el cap i veu com, en el bar Llumbí, el Pep prepara la terrassa. I ell, amb recança, s’hi arriba.

—Que puc fer un cafè? —demana.

—Sí, sí, ja tenim sa cafetera en marxa.

S’asseu i segueix gaudint de la panoràmica. Ara, però, veu un parell d’objectes que el destorben: a la dreta, un senyal que prohibeix aparcar li tapa una mica el cap Llentrisca; un pal de la llum, de ciment, s’alça arran del camí com un colós, partint Formentera per la meitat; un xic més enllà, hi ha una escultura de ferro que representa les restes d’una barca malmenada. Li agrada, però troba que hauria sigut més encertat posar-la a una altra banda, ja que aquí es veu obligada a competir amb la natura, i com és natural, ho té malament; per dalt, els fils negres de la llum esquincen el cel; a l’esquerra, una construcció de fustes pintades de colors lluents, perquè els menuts s’hi enfilin i es deixin caure pel tobogan, li fa estirar el coll i alçar el cul de la cadira per tal de poder veure Porroig amb claredat, i no entén per què no l’han posat a l’altre costat del parc infantil, deixant aquest lloc per a aquells jocs que no aixequen més d’un metre de terra. En canvi —tot sigui dit—, l’estàtua del pare Palau n’honra, sens dubte, la memòria, però també la de qui va triar aquest lloc discret per posar-la.

“Que polit!, i som a quatre passes de Vila. Això és un altre món”, es diu admirat. I tot seguit, allò que l’aclapara el visita de nou: “Hei de trobar aquell infant”. Paga el cafè i camina cap amunt, deixant a la dreta l’edifici de Ses Monges. Troba un parell de replans amb vistes fantàstiques i lliures d’interferències, però segueix pujant, per veure on du el camí. Una mica més endavant, un cartell que fa “Sense sortida”, en el qual, a mà i amb pintura blanca, han escrit No way, el fa recular, i en arribar a un dels replans que havia deixat enrere, s’asseu a una pedra, mira la mar i pensa en l’infant.

No té gens de pressa, i es posa a recapitular els records…

«Feia un parei d’hores que el cel s’havia enfosquit però no havia fet encara ni una gota. Sa gent que passejava per Vara de Rey mirava ara i en tant, de reüi, cap amunt, i feia com qui no ha vist res, esperant que no se’ls desbaratàs sa tarda d’aquell diumenge de Pasqua. Es pocs turistes que es veien pes carrer feien cara de vinagre, com si naltros en tenguéssem sa culpa, des mal temps. No ho deien, clar, però se’ls notava. Jo pensava: “Això és lo que hi ha, aquè voleu?, amb el cel no s’hi pot discutir”. Com sol passar per Setmana Santa, tothom es planyia amb sa cançoneta que ja pareix litúrgica i que tan bé conec de cada any, mentre que a ses esglesis canten Perdona a tu pueblo, Señor: “No ha començat bé sa temporada enguany”. Al migdia, mentre preparava un arrosset per dinar amb sa dona, que estava a punt d’arribar, vaig sentir per sa ràdio una veu discordant, sa d’un pastisser que, enc que li paregués ofensiu alegrar-se’n, reconeixia que aquest tempsot li venia molt bé. Pareixia sa veu d’un heretge des dogma turístic. Deia que havia venut més flaons que mai, i que aunque ahora se comen todo el año no deja de ser el postre de Pascua de aquí. Em va fer graci lo que deia perquè en això de ses pastisseries no hi havia caigut. Es veu que també li havia anat bé es negoci amb ses mones i ses torrijas.

»Sense haver fet ni una sola d’aquelles gotasses que solen precedir sa pluja, va caure una bona tabanada. Tots mos posarem a córrer, com empaitats pel diable, per calar-mos a repairo. Davall sa marquesina d’Ebusus ja no s’hi cabia. Record que me vaig fixar en com corre sa gent quan plou, i ho vaig trobar curiós: arronsats, amb so cap clavat en es pit, sa cara estreta, es uis mig clucs i ses espatles pujades fins a ses oreies…, com si així no mos remuiàssem tant. Jo vaig tenir sort, vaig trobar un bon lloc a un portal que era tancat però, com que no feia vent, quedava prou arrecerat, i un balcó mos protegia. Tothom corria, llevat d’un infant que, enmig des passeig, mirant cap el cel, amb sos dos peus ben plantats en terra, i amb sa boca tan oberta com sabia, s’enviava tanta aigu de pluja com podia. Ell era a la glòria. Sense pretendre-ho, havia convertit es lloc en un escenari. Tothom el mirava. Record que en aquells instants vaig pensar en es pastisser, perquè a ell també li agradava que plogués. Son pare, enmig de sa corredissa general, degué pensar que s’infant era amb sa mare, però quan va veure que no hi era, s’esverà. Sa mare, que tenia una boixa agafada de sa mà, pensava que es boix era amb son pare. Tot seguit, però, el varen localitzar.

—Aquè fa es garrit allà enmig? —cridà son pare, i sortí escopetejat.

»Va fer aturar un cotxe que passava, ja que sa urgenci li concedia sa preferenci, l’agafà i se l’endugué davall s’aixella, com si fos un sac, sense dir-li res. No era moment per entretenir-se renyant-lo. I llavò els vaig perdre de vista entre sa gentada que hi havia. Me vaig preguntar aquè passaria quan arribassen a casa. “Això portarà coa”, suposava jo. Me vengueren tantes imatges d’escenes possibles i impossibles, que me vaig estimar més deixar-ho córrer i no pensar-hi.

»En es meu costat, en es portal, una al·lota treia es cap estirant es coll, i mirava cap as lloc on havíem perdut de vista s’infant i es seus pares. Tenia sa cara pàl·lida, però es uis eren molt oberts i molt vius, i estava tan embadocada, que li vaig demanar:

—Que et trobes bé?

—Que ho has vist? —em respongué preguntant.

—Aquè?

—Aquell garrit.

—Sí, sí…

—No m’ho puc creure…

»Jo no sabia aquè dir-li, però la vaig veure tan tocada, que no m’ho vaig pensar mica i la vaig convidar a prendre alguna cosa, com si això la pogués ajudar a refer-se, després d’haver rebut una forta impressió. Crec que no s’hi va oposar perquè estava commocionada, o tal vegada perquè va veure que jo no feia cara de voler-me-la lligar. Sa veritat és que no sé per què la vaig convidar. Es bars i ses cafeteries eren estibats de gent, però tenguérem sort, entràrem a un local just quan una pareieta, que volia anar en es cine, s’aixecava i mos deixava sa taula lliure. Es cambrer mos preguntà aquè volíem prendre. Ella ho tenia clar, “una xocolata calenta”. Però ho va dir com si tant li fes una cosa com una altra. A jo me feia una mica de vergonya demanar també xocolata, no en prenc mai, però ho vaig fer, tenia fred, era ben remui i me va parèixer lo més raonable. Ella també anava xopa. Va ser tot molt estrany. No mos diguérem res. Estàvem callats i ho trobàvem natural…! Ni per un sol instant me va passar pes cap allò d’“hauries de dir-li alguna cosa”. I ella pareixia estar en ses mateixes. Passada mitja horeta va parar de ploure, vaig preguntar aquè es devia i vaig pagar. Ella em va donar ses gracis i, com que me va parèixer que volia dir alguna cosa, me la vaig quedar mirant, i digué, parlant tota sola, com si jo no hi fos:

—Això només ho pot fer un infant o algú que ha perdut es seny…

»Mos acomiadàrem i partírem, cada u per una banda. Ella cap a la dreta, jo cap a l’esquerra. No sé per què me’n vaig anar cap as port. A lo millor perquè ella se’n va anar cap a s’avinguda d’Espanya. Podria ser que a ella li passàs lo mateix que a jo, que hagués triat sa direcció contrari a sa que jo prenia. Per anar-me’n a casa hauria hagut d’anar cap a on anava ella. En aquell temps jo vivia prop de sa via Púnica. No m’estranyaria que ella visqués a la Marina o a sa Penya. No hei sabut mai més res d’ella, no l’hei tornat a veure. No crec que siga per Eivissa. Si encara hi fos, alguna vegada hauríem coincidit. Tenia edat de descobrir món, de volar, i aspecte de somiadora. Si mai la trob li preguntaré on vivia. Però ja ha passat tant de temps…, no sé si mos reconeixeríem. Bé, Déu sap… Si arriba es cas, ja ho sentirem a dir… Jo caminava pensant en ses poques paraules que li havia sentit a dir: “Ho has vist?”, “aquell garrit”, “no m’ho puc creure”, “una xocolata calenta”, “gracis”, “això només ho pot fer un infant o algú que ha perdut es seny”. Aquesta darrera frase va ser sa que més me va fer cavil·lar aquella tarda. Però qualsevol de ses coses que va dir, en ser que me passaven pes cap, em transportaven as bar on mos havíem assegut i me feien tornar a sentir aquella estranyesa natural que s’hi respirava… O tal vegada estaria més ben dit naturalitat estranya…?

»Tenia fred, molt de fred. M’havia remuiat i necessitava canviar-me de roba. Vaig pensar que una bona dutxa d’aigu calenta era s’única cosa que me llevaria es tremolors. Me vaig posar a córrer per no refredar-me més de lo que estava, però no vaig aguantar gaire, i vaig seguir a pas ràpid, però caminant. D’aquella doneta no en sé ni es nom. Me va parèixer eivissenca, per sa pronunciació. L’havia sentit a parlar molt poc, però havia dit ‘garrit’ i ‘gracis’. Només allò d’“una xocolata calenta” em va fer pensar que podia ser catalana, perquè aquí molts en diuen chocolate, però també podria ser que tengués nocions de normalització lingüística i per això ho deia així. Déu sap! Devia tenir uns vint anys.

»Varen passar dies i més dies, va arribar es bon temps de sa primavera i després sa calor de s’estiu, i se’m va anar esborrant es record d’aquella al·lota i d’aquella tarda. Tal vegada la vaig oblidar perquè tot havia set tan natural, que no hi havia hagut res que es pagàs la pena recordar: una persona més que t’has trobat a la vida. Però encara avui hi pens. També podria ser que fos perquè tot va ser tan estrany que més valia no pensar-hi. A vegades, ses coses que són molt naturals s’obliden fàcilment, però hei observat que això també passa amb ses que són molt estranyes. A lo millor lo més natural és també lo més estrany, i lo més estrany és lo més natural. Pot ser que siga això…

»Però aquè és lo que va veure aquella dona en aquell infant, que la va deixar tan embadocada? Això encara no m’ha fuit des cap».

Si avui vol recordar amb tots els pèls i senyals aquella tarda de Pasqua és perquè està molt preocupat. Creu que està tornant boig. No sap què hauria de fer, però de metges no vol ni sentir-ne a parlar: “No entenen res de lo que passa a ses persones, i tot ho volen arreglar amb pastilles…, i Déu mo’n guard des psicòlegs, no fan més que embolicar fil”. Però reconeix que el que sent no és normal. Vol trobar aquell infant que era feliç sota la pluja, però aquest desig no seria un motiu per amoïnar-se si no fos perquè des d’aquella tarda, el que va començar com un brot petit de curiositat durant la primavera, s’ha anat fent més i més gran, i ha tret arrels, així com diuen que fa un tumor, que creix, s’escampa, i pot arribar a matar.

Ell no sap què és el que va veure aquella dona, però fins ara no ha aconseguit treure’s del cap l’escena. Suposa que ella va descobrir alguna cosa mirant l’infant aquell. Per això, la curiositat pel que va veure la dona se li ha anat transformat a poc a poc en curiositat pel que tenia l’infant, per allò que la va deixar extasiada. “Ell en té es secret”, pensa sovint, però tem que aquest desig, que ha tornat dèria, li pugui escapar de les mans, i li faci perdre el control de si mateix. Va començar com no-res. A mesura que oblidava la tarda de la xocolata, aquest desig creixia lentament, com fa una llavor. D’un dia per a l’altre no notava cap diferència, però passant els anys l’ha envaït, i avui vol saber què se n’ha fet d’aquell infant i de les seves ganes d’omplir-se la boca d’aigua de pluja. Això s’ha convertit en un malson que no el deixa viure.

No ha anat a cal metge, ni hi anirà, però tampoc no ha fet res per trobar l’infant. Això és el més estrany. Si tantes ganes en té, com és que no el busca? Darrerament també ell s’ho demana: “A lo millor ja és hora de fer-ho”. Quelcom li diu que necessita trobar-lo, com si ell tingués la clau d’un lloc tancat al qual ell no pot entrar. “Tal vegada aquesta és sa medicina que necessit, per ventura això que me rosega és la vida mateixa que me demana a crits que el busqui”, es diu. S’ha preguntat moltes vegades, és ben cert, com és que no ho ha intentat abans. El temps que ha deixat passar sense fer res, ha sigut un temps malaguanyat. Però com més temps passi, més difícil li serà trobar-lo: “Si m’hagués espavilat aquell mateix dilluns de Pasqua tot seria diferent. Hauria pogut demanar a sa gent que era per allí si coneixien aquella famili. Es dies, mesos o anys següents l’hauria pogut reconèixer pes carrer…, i avui podria sebre com es diu, aquè fa, qui és, on trobar-lo, a qui demanar per ell… Ara, vés a sebre on para, quin aspecte deu tenir. Ja deu ser tot un homenet. Com és que no ho hei fet?”.

Per més voltes que li doni, sap, en el fons molt bé, quin és el motiu d’aquesta deixadesa: li fa por. No sap qui tindria al davant si el trobés. No sap què se’n deu haver fet d’aquell que de petit fou capaç d’oblidar-se de tot per parar la boca a la pluja… Qui deu ser ara? Tal vegada un home que s’ha atrevit a somiar, a enlairar-se, a volar, o un home que sap el que desitja i ho fa, o un home que viu coses a l’abast de pocs, o un home tan fantàstic a qui ell no gosaria acostar-se i davant d’ell sentiria potser el que se sent davant del que és sorprenent, màgic, misteriós, sagrat, superior: un respecte molt gran, ple d’estremiment. La por que li fa trobar-se’l s’assembla una mica al que sent quan pensa en una dona que voldria conèixer, que fa temps que li agrada, i a la qual no gosa acostar-se… Li fa por el que desitja.

I sent pànic només de pensar en la possibilitat de trobar-lo com la majoria dels humans, resignat, normal, gris, fent el que li demanen i el que li manen. Li fa por trobar-lo amb les ales tallades, com un ocell que no pot volar, avorrit, conformat, com un mort en vida, i que ni tan sols recordi que un dia va ser feliç sota la pluja. Aquesta por és diferent de l’altra, és més aviat un fàstic infinit. I en comptes de ser plena d’estremiment, ho és de dolor, d’un dolor que crema el cor només de pensar-hi.

La seva vida avui no és precisament la d’algú que s’enlaira i vola lliure. Però tampoc no és la de qui no n’espera res, de l’existència. Ell es troba al mig, no va endavant ni enrere, es troba on és gairebé tothom, en el lloc on són els que s’anomenen a si mateixos ‘equilibrats’, que consideren una virtut el fet que res no els afecti. Si fins ara no ha mogut ni un dit per satisfer el desig que el posseeix és perquè tem trobar-lo, li fa por que l’estremiment l’arrossegui o que el dolor el mati.

No es pot dir que sigui realment viu, ja que no en gaudeix gaire, de la vida, però tampoc no es pot dir que sigui mort, perquè encara pateix. Però deixant passar el temps, tot el que ha aconseguit és que el desig s’hagi tornat malson, i que ara l’aclapari. L’ha de trobar. No sap per què però ho necessita. No pot seguir així. Potser ha tornat boig, o potser sigui més en el seu seny que mai. Però no vol capficar-se, vol deixar de donar voltes a les coses, i fer-ne, en canvi, alguna. Ha arribat l’hora d’actuar. De viure com un espectador ja n’hi ha prou.

Aquella dona trasbalsada va dir que hi ha coses que només les pot fer un infant o algú que ha perdut el seny. I com que ell ja no és un infant, es diu: “Només me queda s’altre camí…”.

Després de dinar as Cubells, torna a casa, on passa la tarda descansant. Demà torna a ser dia feiner i vol agafar el bou per les banyes. En adonar-se que no té altre camí que el de la bogeria, ha sentit una mena d’alleujament i ha pensat que tal vegada el que li passa no és cap desgràcia, sinó tan sols un avís. No gosa dir-ho gaire fort però es pregunta seriosament: “I si allò que en diuen obsessió no fos altra cosa que s’empenta de sa vida per arribar a algun lloc que desconec?”, “i si allò que es metges en diuen malaltia, fos curació?”.

Ja fa una estona que no fa més que anar amunt i avall pel passadís del seu apartament. No sap per on començar. Sap, però, que els camins dels bojos són plens de riscs, i trobar aquest home no deixa de ser un propòsit ben esbojarrat. “Com puc trobar-lo?”, es diu, “això és impossible, no tenc cap pista, cap ni una”. I continua caminant per la casa: “És estúpid tot això, Joan, estàs més sonat de lo que te penses”.

Ahir va acabar de llegir un llibre de Mankell. Li agraden les novel·les policíaques. I la sensació que té quan és a les primeres planes d’una d’aquestes lectures, és la mateixa que té ara. Tot comença amb un parell d’assassinats i no hi ha ni un sol sospitós. Però quan llegeix novel·les tot és molt diferent, perquè sap que al final tot es descobreix. El que a ell li passa, en canvi, no és cap ficció, ni tampoc sap com acabarà. El que ell busca no és un assassí, ni ell és un policia. “Aquí no hi ha cap crim…”, es diu, i repensant-s’hi, afegeix: “Però tal vegada es tracta de quelcom més greu que un crim”. Ell vol esbrinar alguna cosa sense saber què és el que hi vol trobar. “Tampoc en Colom sabia exactament lo que buscava quan va partir…”, pensa. I s’adona que no hi ha cap descobriment sense aventura, sense, almenys, una mica de bogeria. “Però segur que en Colom en sabia alguna cosa, d’això, probablement no era es primer que va anar allí, devia tenir-ne indicis, però jo…, aquè tenc jo?”. I pensa en quanta gent deu haver fracassat en aventures, quanta gent deu haver renunciat a descobrir el que cercava, quants delictes romanen sense resoldre en els arxius policíacs… Se sent temptat de desistir, però revifant-se es diu: “Sense intentar-ho, segur que és impossible…, després es necessita sort, això està clar”. I s’imagina Newton assegut a terra, sota un pomer, abans que li caigués la poma al cap. “Qui li ho havia de dir?”, es diu un parell de vegades… I això l’anima.

Amb cara d’investigador privat, decideix anar per feina: “Quina edat deu tenir aquest jove? Això és bo de sebre. Aquell dia de Pasqua, quina edat devia tenir? Ja caminava, o siga, ja tenia més d’un any, però no gaires més”. Pensant en aquella tarda li ve al cap el pastisser. I recorda que el dia abans va dinar a casa de la seva germana. Ella li havia fet broma comentant-li que si fos català hauria hagut de comprar-li la mona al seu fill, del qual ell era el padrí. I li va dir: “Vets quina sort tenc de ser eivissenc!”. El seu nebot tenia aleshores sis anys, ho recorda perquè li va demanar un regal pel juny amb motiu de la primera comunió. L’infant de Vara de Rey era molt més petit que el seu fillol. I així ell, tot i que no té gaire facilitat per encertar edats, conclou que en devia tenir dos o tres. “I quants anys fa d’això?”. Però com que no es vol capficar calculant, telefona a la seva germana i li pregunta:

—Quants anys té es meu fiiol?

—I això?, amb aquè me surts ara?

—Res, dona, res, coses meues.

—Vint-i-tres.

—Ah!, o siga que en fa disset.

—Disset, de què?

—Des que va fer sa comunió.

—Però es pot sebre aquè t’ha picat?

—Coses meues, estava fent càlculs.

—Me deixes intrigada…

—No pateixis, ja t’ho contaré quan mos veurem.

I penja. Ella, en veu baixa i parlant tota sola, fa: “Aquest germà meu està com una regadora”.

“Jo en tenc cinquanta-dos, per tant aquella Pasqua en tenia trenta-cinc; si aquella al·lota en tenia uns vint, ara en deu tenir trenta-set; però lo que volia sebre és s’edat d’aquell garrit. Ara en deu tenir dinou o vint…, com passa es temps! I on deu parar aquest al·lot de vint anys?”.

De bon humor surt al carrer per estirar les cames abans de sopar i es diu: “Busc un jove de vint anys, que quan en tenia tres es va quedar plantat davall sa pluja per fer-ne un glop”, i riu. Passeja per s’Alamera, cap al port. Vol informar-se dels horaris de les barques de Formentera. Fa temps que no hi ha anat i comença a tenir-ne ganes. En passar pel lloc on va prendre xocolata amb aquella noia fa disset anys, veu que tot el que hi ha ara allí se sembla ben poc al que hi havia en aquell temps: “Tot ha canviat molt. Jo tampoc som es mateix…, com era jo quan en tenia trenta-cinc? No ho sé, però no estava preocupat com ara…”.

I caminant pensatiu reprèn els records d’aquest matí, com si en volgués fer un resum. Ho ha vist a fer a les pel·lícules i a les novel·les: de tant en tant, qui du el cas fa una síntesi de l’estat de la investigació. “Aquell diumenge de Pasqua, no va ser es garrit que bevia aigua de pluja amb so cap girat en amunt lo que em va cridar s’atenció, sinó sa mirada embadocada d’aquella al·lota. Va ser al sendemà, quan, en difuminar-se es record d’ella, prenia relleu lo que la tenia captivada, s’infant passant-s’ho bé, sense cap preocupació, ocupat només a beure al gallet aigua del cel. En aquells moments, per ell no existia ni pare, ni mare, ni germana, ni gent que corria, ni mals de coll, ni refredats, ni sa febre que l’esperava. Això és lo que veia s’al·lota, tot un món que jo no podia imaginar-me. Lo que a jo me va passar pes cap aquell dia va ser sa pallissa que li fotrien…”. Però recorda que també va fantasiar amb moltes altres escenes possibles. I la que ara té més present és la més inversemblant de totes, el pare i la mare dient-li amb tendresa i fermesa a la vegada que era perillós el que havia fet, però tot comprenent que s’ho havia passat d’allò més bé bevent, tot xop, aigua del cel. Va imaginar els pares mirant l’infant, admirant-ne la innocència, i dient-li sense paraules, només amb els ulls: “Això no ho perdis mai”. Però aquesta escena li va semblar massa utòpica, no va poder retenir-ne la imatge, i ho va deixar córrer.

Ara és ell qui corre al darrere del que va deixar córrer, i recorda que amb aquestes paraules imaginades, “això no ho perdis mai”, va despuntar molt subtilment el que, passant el temps, s’ha anat inflant i que ara no el deixa viure: el pes de tot el que ha deixat enrere…

De camí cap a casa es diu amb poca convicció: “Té vint anys, hauré d’anar de discoteques si el vui trobar, amb sa poca graci que em fan!”. I el seu cap, per tal d’evitar-ho, comença a elaborar un raig de consideracions, que són mig raons i mig excuses: “Aquè hi he de fer jo a una discoteca?, engatar-me per poder suportar sa remor?, mirar a tothom amb uis d’olibassa, sense sebre aquè fer?, parlar amb al·lots de sa seua edat?, creuran que som un policia que busca droga. I com puc sebre jo si es troba a Eivissa?, podria ser a Barcelona, a Madrid, a Palma…, estudiant a una universitat. Això es buscar una güia a un paier, o més ben dit, una paia en un paier…, sense sebre quina és sa que busc. No té sentit… I suposant que el trobàs, com podria sebre si és ell?, lo més probable és que ni recordi lo que va fer a Vara de Rey aquella tarda. Aquè és lo que jo record de quan tenia aquella edat? Res. Que aquella dona quedàs impressionada de lo que va veure…, i que jo quedàs impressionat de sa seua impressió…, no vol dir que per ell allò fos res impactant que li hagi quedat a sa memori… Això no té ni cap ni peus…”.

Un cop a casa, s’asseu davant la televisió, sense engegar-la, com si es trobés de cara a la paret, o a un camí sense sortida. Se sent molt sol. Ja fa més de deu anys que viu sense companyia. Vol deixar-ho anar, i queda en blanc mirant la pantalla negra. Li agradaria tenir son, però no en té. Damunt de la taula hi ha la darrera novel·la que ha manllevat a la biblioteca. És també de Mankell. Recorda l’inspector Wallander, anant d’una banda a l’altra cercant pistes, petjades, empremtes, indicis…, i intenta comparar-s’hi. El veu com un afortunat al seu costat: “Ell les pot buscar i les pot trobar perquè hi són, n’hi ha, n’hi ha d’haver, no hi ha ni un sol assassí que no en deixi, d’empremtes, només s’ha d’esperar que es llibre avanci per sebre on són”. Però qui ell busca no és cap assassí, és un infant. Beure aigua del cel no és cap crim. I no en va deixar, d’empremtes…

És llavors que pensa: “O tal vegada sí que en va deixar…”.

No creu que aquella dona hagi pogut oblidar l’impacte que aquella escena li causà. Impossible. Tal com la va veure, tal com la va sentir, tal com li va parlar, tal com se’n va anar…, no pot ser. No en té cap dubte, sap del cert que aquella dona va quedar marcada pel que havia vist. “En es seu cos o a sa seua ànima, aquesta dona en du ses marques”. D’una manera encara molt difusa intueix que aquesta podria ser la primera pista de què disposa per a la seva recerca: les empremtes que allò va deixar en ella.

I sense sopar, ja que no té gana perquè ha dinat molt bé as Cubells, se’n va al llit. No vol dormir encara. Vol tancar els ulls i somiar despert. Sent com si, en aquest camí sense sortida en el qual es troba, hi hagués vist una escletxa. Intenta imaginar-se aquella dona, imaginar com deuen ser els senyals que deixa una cosa així…, però no se’n surt. No sap si seria capaç de reconèixer-la, ni si sabria distingir cap pista que el dugués fins a ell. “Massa complicat, és tot això”, es diu desanimat de nou. Veu com l’escletxa es torna a tancar. S’adona que ha anat massa apressat amb les seves elucubracions. Encara no sap si li serà possible trobar-la i ja pensa com reconèixer uns senyals probablement invisibles. Trobar-la és tan difícil com trobar l’infant. No en sap res, d’ella. Bé, en sap el mateix que sap de l’infant, la seva edat aproximada. Però, malgrat l’escepticisme que el domina, reconeix un avenç: “No el podria reconèixer perquè no el record…, i enc que el recordàs, canvien tant! Però tal vegada pogués reconèixer sa dona, de vint a trenta-set anys no canvien tant com de tres a vint…”. Intenta imaginar-se-la, i deixant-se endur per fantasies li posa ulleres i les hi treu, li marca arrugues i les hi dissimula, li tenyeix els cabells d’un color i d’un altre, li hi deixa curt i llarg, li pinta els llavis i la desmaquilla, li marca les celles i li renta la cara, però no sap com fer-ho per retenir-ne una imatge. Li costa molt, no es pot desfer d’aquella careta que estirava el coll al portal.

I quan, al cap d’una estona, se la imagina prenyada, s’adorm…

El camí de la feina és un trajecte que sempre fa a peu, quatre vegades al dia, tant si plou com si fa sol. Són només vint minuts. Per a ell és una mena de ritu amb el qual es garanteix un mínim d’activitat física. A l’estiu li agrada nedar. Però a l’hivern, com que no suporta el clor de l’aigua de les piscines, aquest és tot l’exercici que fa. És sobretot en el camí d’anada, al matí, quan nota aquest cansament que l’amoïna. Però avui no el sent: “Aquestes coses tenen es seus alts i baixos”, es diu. Ha dormit bé i això sempre ajuda a trobar-se millor. Camina d’esma, tot i que avui es fixa en la gent que veu, intentant endevinar-ne l’edat. Ho fa de forma selectiva: només para esment en aquells que poden tenir al voltant de vint anys i en aquelles que ronden els trenta-set. És com si anés descartant gent, qui no entra en aquests marges d’edat no li interessa. Quan s’adona del que fa se’n riu d’ell mateix.

Té més pràctica amb les dones que amb els joves, perquè trenta-nou són els anys que tenia la Susann quan el va deixar i se’n va tornar a Suècia. Això li fa de punt de referència, tot i que l’edat de les dones sempre és un misteri, amb la traça que tenen per aparentar ser més joves del que són. La setmana passada va veure un programa a la televisió on feien cantar rock a gent gran, i li va cridar l’atenció com les velletes presumien de tenir-ne molts, d’anys. Però no són aquestes les dones en les quals ell ara es fixa. A aquella dona que l’atreu, malgrat no haver parlat mai amb ella ni haver-la vist de prop, li’n fa uns quaranta-cinc, tot i reconèixer que no es troba en les millors condicions per ser objectiu. Li agrada tant que podria ser que la fes més jove del que és. Els possibles quaranta-cinc d’ella li fan ampliar el ventall de dones en les quals es fixa durant el trajecte. I quan li falten pocs metres per arribar a la feina ja no sap qui té al cap, si l’infant, la dona del portal, o aquesta que li agradaria tenir al seu costat. Voldria parlar amb dues persones, però no ho pot fer perquè no sap ni qui són ni on són, i amb la que podria parlar, ja que sap a quin barri viu i coneix la zona on treballa, car l’ha seguit discretament de lluny alguna vegada, no gosa fer-ho.

Quan la Susann el deixà, quedà malferit. Fou un amor inexpert, una història de ‘palanquer’, com en deien abans a Eivissa dels cercaestrangeres per anar al llit. Ella, que venia del fred i de la boira, era de vacances en aquesta illa on el sol ho fa lluir tot. Va quedar embadocat amb aquell cos escultural, amb els seus cabells rossos, gairebé blancs, però sobretot amb l’aire de llibertat amb què feia les coses. Avesat a tota la gatamoixeria que envolta aquí les relacions tradicionals entre home i dona, i als interminables protocols que comporten, trobar-se amb aquella dona que es despullava per a ell tan aviat com desitjava va ser tot un descans. Tot semblava fàcil, i visqueren plegats uns anys, però un bon dia s’adonà que ella enyorava molt el seu país. Ella no va entendre mai la seva dèria pel futbol, per això del Barça i el Madrid; ell no veia què trobava als llibres suecs de poemes ni a las pel·lícules de Bergman. Potser hi havia algun altre home pel mig… El cas és que, molt fredament, ho van deixar anar. El més intel·ligent que havien fet fou no casar-se. Cap dels dos no s’hi va interessar. Tot fou molt correcte, com si no passés res, però sota aquesta aparent normalitat, ell quedà tocat. Havia anat a parar als braços d’una dona i s’hi havia lliurat, boig perdut per ella. A mesura que passava el temps tot es va anar pansint, fins que el deixà.

Potser aquesta ferida, amagada i mal tancada, per tal d’oblidar, és la causa de la paràlisi que sent només de pensar a apropar-se a la dona que ara l’atreu.

El magatzem on treballa és tancat a les nou, quan ell arriba. L’amo hi és sempre mitja hora abans d’obrir portes al públic. Fa molts anys que hi treballa i això mai no havia succeït. Les poques vegades que l’amo surt de l’illa, sigui per a unes curtes vacances, sigui per a algun viatge de negocis, o bé quan està malalt, cosa poc freqüent, li deixa les claus, a ell, que és l’encarregat, l’empleat més antic, excepte la secretària, i de tota confiança. A la porta es van reunint tots el que hi treballen, estranyats que ell no les tingui aquesta vegada. Esperen una estona sense saber què fer, fins que l’oficinista li pregunta si sap el telèfon de casa seva o el mòbil…, però ell no els té.

—I que sabeu on viu? —fa el més jove, que fa poc que ha entrat d’aprenent.

—Viu a Sant Jordi amb sa fiia, des que morí sa dona, però no sé on —respon ell.

No en saben res, o en saben molt poc, de la vida privada de l’amo. Té un tracte correcte i atent amb el personal, però aquesta relació no deixa cap escletxa oberta que els permeti confidencialitat. Les poques vegades que s’ha trobat malalt, encara que fos enfebrat, s’ha presentat a obrir per deixar les claus a l’encarregat i donar les instruccions que ha cregut pertinents, abans de tornar-se’n a casa.

Un camió que du material aparca davant del magatzem, però en assabentar-se del que passa i després de remugar una estona per no poder descarregar, es fa signar un paper per l’encarregat, per tal de justificar el viatge, i se’n va. Senten a sonar el telèfon a l’interior, però no poden fer-hi res. Desconcertats se’n van a esmorzar al bar de costum, deixant prudentment una nota a la porta: “Som al bar”. Tots solen dur l’entrepà embolicat amb paper de plata, i al bar encarreguen la beguda, menys ell, que com que viu sol i no té qui li ho prepari, s’estima més fer-s’ho servir. S’ho pot permetre, no és una despesa excessiva per al sou que té. El cambrer, en veure’ls tots a l’hora, els demana:

—I això?, que feis vaga?

Però ells, que no estan per a bromes, es miren els uns als altres, sense saber què dir. El cambrer no sap a què treu cap aquest silenci, i opta per no insistir i es limita a servir el que li demanen. En acabar d’esmorzar tornen al magatzem. No hi ha res de nou, tan sols alguns clients que, estranyats, pregunten a quina hora obren. Ells no saben què fer…

Aleshores arriba un cotxe de la policia municipal, i els agents els notifiquen que l’amo ha mort. Pregunten als policies què és el que ha passat però no els en poden dir res. Els municipals demanen els noms i els números de telèfon de tot el personal per contactar-hi tant aviat els puguin dir alguna cosa i els recomanen que se’n vagin cap a casa, després de posar a la porta un cartell: “Tancat per defunció de l’amo”.

El Joan troba la filla de l’amo al tanatori, on ha anat per donar-li el condol. A part de l’acostumat “molts anys de vida…”, no es diuen res. No és moment de paraules. Però en acomiadar-se’n ella li diu:

—Li telefonaré d’aquí a uns dies.

—Pren-te es teu temps —fa ell sense saber com mostrar-se respectuós amb ella i amb la situació.

—Hei trobat es seu telèfon a s’agenda des papà, però com comprendrà…

—Estigues tranquil·la, cada cosa en es seu temps…

—Gracis.

Al funeral, els empleats, inquiets per la situació laboral, li demanen si en sap res, del futur del negoci i ell els conta el que la filla li va dir, i hi afegeix:

—Hem d’esperar una mica…

I se’n fan el càrrec.

L’endemà la filla li truca, i es troben després de dinar per parlar a casa seva. S’ha estimat més fer-ho així que quedar amb ell al magatzem, en part per no sortir, tal com se sol fer en aquests casos, i en part perquè no de tot el que vol parlar amb ell és referent a l’empresa. Li ofereix un cafè, i ella li planteja les coses de forma molt directa i clara. Decideixen obrir les portes del negoci demà mateix per tal d’atendre la clientela i mantenir el ritme comercial. A ell, li confia la responsabilitat com a cap de l’empresa mentre ella, amb l’assessora fiscal i l’advocat que ha triat, estudien què fer. No li amaga el que li agradaria, que tot seguís com fins ara, però sent-ne ella la nova propietària. Ell no sap fins a quin punt aquest desig seu és de fiar. Podria tractar-se d’una mena de fidelitat al record viu de son pare, ja que no creu que dur un negoci com aquest sigui precisament el somni de la seva vida…

—Que vostè podria parlar amb sos empleats?

—Sí, sí, ja ho faré jo, i obrirem demà.

—Me farà un gran favor…, jo d’aquí a un parei de dies passaré pes magatzem i parlarem tots junts. Però, comprengui-ho, me n’he d’informar primer, i deixar-me aconseiar, jo tenc poca experienci en negocis.

—Ho entenc perfectament.

—Esper que no tenga problemes per fer-se obeir aquestos dies…

—No ho crec…, però mai se sap.

—Si necessita res, cridi’m.

—M’hauràs de donar es teu telèfon.

—No el té?

—Si el tengués hauria cridat dilluns, en veure que, passades les nou, ell no arribava.

—Que obria ell?

—Sempre.

—Mon pare era molt especial…

I agafant de damunt la taula les claus del magatzem, les hi lliura, i a un paperet li anota el número.

—Per cert, si hi ha res que jo puga fer per tu, crida’m. Tenc entès que no tens germans ni germanes.

—No, som fiia única. Moltes gracis de totes maneres, però no estic sola. Es meu amic m’ajuda.

—Ja ho saps.

Quan fa el gest d’aixecar-se per tal de no allargar la conversa innecessàriament, ella li demana:

—Si no té pressa voldria parlar amb vostè d’una altra cosa…

—No, no tenc pressa —diu sorprès.

Així com fins aquest moment ella havia anat al gra, ara sembla indecisa, sense saber com començar:

—Que vol més cafè?

—No, gracis, però un gotet d’aigu, sí que el faria.

Mentre va cap a la cuina, reconeix que li ha vingut bé anar a buscar aigua per tal de fer una mica de temps. I un cop asseguts de nou, ell calla per escoltar-la, intrigat. Ella es toca els dits mirant-se les mans, i no arrenca a parlar. Ell no sap si dir res per fer-li-ho més fàcil o esperar, però ella es decideix:

—Amb ell no parlàvem mai de sa feina…, però, per algun comentari que havia fet, sé que tenia molta confiança en vostè… Mon pare era molt reservat, estrany, sovent, però coneixia molt bé sa gent. No confiava en lo que sa gent deia. A vegades m’havia dit alguna cosa sobre es meu company que jo no sé com podia sebre-ho. I quan jo li preguntava que qui l’hi havia dit, me deia: “Jo no solc preguntar res, però m’hi fix”.

En sentir això, ell recorda que una vegada l’amo li havia comentar que un treballador no trigaria gaire a anar-se’n. I quan ell li preguntà per què ho deia, ell respongué: “Si no vols que t’enganyin, no preguntis, fixa-t’hi”. Li va estranyar, però ho va encertar: dues setmanes més tard aquell home s’acomiadava. Però no li ho explica perquè no vol tallar-li el fil, i ell no sap encara on és que ella vol anar a parar.

—I ell sabia que de vostè se’n podia fiar. Però amb el que li diré no el voldria ofendre…

—Ofendre? Per què?

—Miri, si m’ho permet…, fa dos setmanes em va dir: “En Joan està fotut…, però se’n sortirà si s’espavila”, i quan jo li vaig preguntar si vostè estava malalt em va dir: “No, som jo es que està malalt, i no sé si duraré gaire; ell busca algú i no sap com trobar-lo”. Jo sabia que ell estava molt delicat, duia un marcapassos, i havia d’anar molt amb seny amb lo que feia, amb lo que menjava…, però ni jo ni es metges pensàvem que es morís tant prompte.

El Joan ha tornat blanc en sentir el comentari de l’amo sobre ell, i no escolta el que ella diu després. Fa un glop d’aigua, i espera per si té res més a afegir.

—L’hi volia dir. Ja sé que tot això sona molt estrany, però només l’hi podia explicar a vostè —diu ella alleugerida per haver-se atrevit a fer-ho.

En veure que ella dóna la conversa per acabada, li agraeix les confidències, i s’aixeca de la cadira. Ella l’acompanya cap a la sortida dient-li:

—Mos veurem aviat…, i moltes gracis per haver vengut i per fer-se càrrec des negoci en aquestos moments…

—Seguirem en contacte —fa ell per deixar portes obertes—. Perdona, com te dius?

—Maria. Em pensava que ho sabia…

—Bé idò, fins aviat, Maria.

—Adéu, senyor Joan.

—Digue’m de tu, per favor.

—Idò, adéu, Joan.

Té la sort de tenir quelcom a fer urgentment. Així pot deixar de costat el trastorn que li ha causat el comentari que l’amo féu sobre ell a la seva filla. De casa seva estant, telefona a alguns companys de feina, que faran córrer la veu. Demà es trobaran a les nou, com sempre. Ell no els ha donat explicacions. Els ha dit simplement: “Demà hi tornam”. En obrir portes els reunirà a tots i els posarà al corrent. Espera no tenir dificultats ni entrebancs en aquesta gestió provisional que li han encomanat.

I ara sí, un cop enllestit l’encàrrec de la Maria, comença a cavil·lar: “Com sabia aquest home que estic fotut?, tal vegada va trobar que feia mala cara…, però que busc algú…, com ho podia sebre? D’això no n’hei parlat a ningú, ni a na Susann li vaig contar mai res d’aquell infant, ni de s’al·lota des portal, ni des meu neguit creixent. Amb ella, sobretot es primers anys, m’ho passava tant bé, me sentia tan a pler que d’això ni me’n recordava. Però a mesura que sa nostra relació es va anar refredant, va reaparèixer. En alguna ocasió, parlant amb ella, quan ja dúiem algun vinet de més, em va passar pes cap dir-li alguna cosa. Record que aquell dia en es port de Sant Miquel, després de menjar un bon guisat de peix, ella es va posar filosòfica. Jo em vaig sentir inferior, no entenia ses seues volades, i vaig estar a punt de contar-l’hi perquè ves que jo també tenia inquietuds, però em va fer por que se’n rigués de jo i no li vaig dir res. Ara i en tant pens que si m’hagués atrevit a explicar-li sa meua preocupació, per ventura entre naltros tot hauria set diferent…, però temia no estar a sa seua altura. Me trobava segur amb ella en altres coses com es sous, es sexe…, però això es va anar apagant, i es dos mos varem sentir com estafats… Ara, però, això és parlar per parlar…”.

Quan deixa de costat la utòpica vida no viscuda amb la Susann, es demana: “Com ho va poder afinar l’amo?, com va veure que busc algú?…” Cert és que si m’hagués demanat aquè em passava, jo li hauria dit que res. Però ell no preguntava. Ja m’ho havia dit: “Fixar-s’hi és més pràctic”.

Es troba cansat. Suposa que és degut al tràfec d’aquests dies que tantes coses li ha remogut. No es veu amb forces per pensar en allò que, com una boira, li roda pel cap, i no li ve de gust fer esforços per concentrar-s’hi. I per poder descansar sense que això li tregui la son, intenta fer-ne un petit resum abans de deixar-ho anar: “L’amo va veure en jo alguna cosa, empremtes…?, no pot ser d’una altra manera, però quines?”.

Encara es d’hora per anar-se’n a jeure, malgrat ser el que li ve de gust. S’aixeca del sofà, busca les ulleres de llegir, agafa el llibre que té començat, i quan se’n va cap al llit sona el telèfon:

—Sí?

—Bona nit, som na Maria.

—Hola, Maria, aquè em contes?

—Només volia disculpar-me.

—Per què?

—Per lo que t’hei contat de mon pare…

—Pots estar ben tranquil·la, t’agraeix molt que m’ho hagis dit…

—Bé…

—I si no t’importa, deixem passar uns dies i en parlarem. Tu volies dir-m’ho i ho has fet. I jo te vui dir que no sé com s’ho va fer ton pare per afinar-ho, però hei de reconèixer que no anava mica desencaminat.

—Sí, deixem passar uns dies, ara lo més important es aclarir lo des negoci. Que has pogut parlar amb so personal?

—Sí, tot està arreglat, demà obrim.

—Molt bé, moltes gracis…, mos cridam, te pareix bé?

—Així ho farem.

—Idò que descansis, Joan, ja me contaràs.

—Tu també, descansa. Bona nit.

Un cop al llit reprèn la novel·la. Li costa seguir-ne el fil, al principi perquè se li’n va el cap, i després perquè li agafa son. Apaga el llum i en pocs minuts s’adorm.

Divendres al vespre, quan arriba a casa, es dutxa, disposat a gaudir, encara no sap com, del cap de setmana. Està relativament satisfet de com han anat els dos primers dies de feina sense l’amo. Els companys, malgrat el clima d’incertesa que es respira, han acceptat les condicions proposades per la Maria. No veuen quina altra cosa podria fer en aquest cas, però temen pels seus llocs de treball. No poden ni entreveure què farà aquesta dona amb el negoci. Pensen en possibles indemnitzacions si decideix tancar, però també veuen que el negoci podria seguir funcionant bé amb el Joan al capdavant. L’empresa no es troba en els seus millors moments, tal com passa a la majoria de comerços petits. Les anomenades grans superfícies se’ls mengen, i no tenen forma de competir-hi. Això els fa pensar que la nova propietària podria preferir tancar i vendre, ja que, tenint en compte el lloc on es troba el magatzem, encara que només fos pel terreny, li’n donarien una milionada.

Aquests dos darrers dies no ha rebut cap trucada d’ella. Ho compren: “No deu sebre aquè fer, deixant-se aconseiar, i en es mateix temps demanant-se aquè és lo que vol fer; és jove i deu tenir es cap emboiat”. Ell sap que no pot refiar-se del seu primer impuls de tirar el negoci endavant, probablement influïda pel respecte degut a son pare… Se’n fa el càrrec, però no la veu com empresària. De tota manera això no vol dir res, ja que ben poc és el que sap d’ella. No la coneixia, però li ha caigut bé. Ha vist que confia en ell, tot i saber que això prové de son pare. Cert és que a aquesta confiança s’hi afegeix una mena de confidencialitat produïda per allò que l’amo li va comentar sobre ell. Ella sap més coses d’ell que ell d’ella. I ell no troba el seu lloc en aquesta situació. No ha volgut trucar-li per no atabalar-la. Si no té res molt especial per dir-li, esperarà, al cap i a la fi només han passat quatre dies de l’enterrament.

Pensa sortir. Vol recuperar alguna cosa de la seva vida habitual. Anirà al bar on sol trobar coneguts, on li agrada anar per veure en companyia algun partit de futbol, prendrà unes cerveses, menjarà alguna cosa allí mateix, i farà amb ells un tuti. No freqüenta gaire els restaurants. No li agrada gastar-se calés en sofisticacions. Per un peix ben fresc, per una bona paella, o per un bon guisat de peix, no li sap greu pagar el que calgui, però fer-ho per la decoració del local, pels dibuixets al plat, per les amanerades cerimònies del servei, o per la nouvelle cuisine que s’hi elabora, no l’atreu gens ni mica. S’hi troba incòmode en aquests llocs i no hi menja a gust. Recorda que diumenge passat va dinar molt bé as Cubells. “Aquella roja a la planxa era boníssima”. I en recordar el dia que passà allí, se li fa present de nou el desig de trobar aquell infant, que els esdeveniments d’aquesta setmana han deixat una mica arraconat.

Són prop de les dues de la nit quan surt del bar i se’n va cap a casa. No té ganes d’anar a jeure encara, les cerveses li han fet efecte i li ve de gust allargar la nit. Demà es dissabte i pot dormir, sense despertador que l’amoïni. Vol anar a algun lloc a ‘fer sa penúltima’, quan de sobte decideix: “Me’n vaig en es Pachá, és prop d’aquí i puc anar-hi caminant, no fos que m’aturassen i em fessen bufar”. Fa molt de temps que no ha entrat a cap discoteca, però avui té ganes de gresca, de desconnectar, i el fet d’anar darrere d’un jove de vint anys li serveix d’excusa per fer-ho. No es troba, certament, després del que ha begut, en les millors condicions d’indagar, però es vol deixar portar pel que se li ha acudit.

En entrar-hi, el volum de la música li fa sentir un brusc sotrac, com si li donessin una forta empenta que el llancés contra la sortida. Però, entossudit, un cop recuperat del trontoll, s’endinsa com pot entre la gent, molt més jove que ell, sota la tempesta de llums intermitents i el turment del so estrident. El cap li vola i les cames li tremolen. Mentre espera el seu torn per aconseguir una cervesa, veu uns joves que el miren estranyats, amb una ombra de sospita i aire de menyspreu. Però no li diuen res. Tampoc no comenten res entre ells. Aquí és inútil parlar. Fart d’esperar es diu: “Però aquè fas aquí, Joan?”. I se’n va. En traspassar la porta se sent alliberat i atordit alhora. No pensa res, no pot pensar. “Pot ser que això siga lo que busquen es que vénen aquí, no pensar”, es diu. Agraeix la frescor de la nit, mentre els sorolls dels cotxes que passen li semblen innocents i delicats murmuris. Li han fugit les ganes de festa, l’esvalot que duia s’ha apaivagat, i se’n va cap a casa.

Quan cau dalt del llit tot li dóna voltes…

Els dies que han transcorregut des que enterraren son pare han fet veure clar a la Maria que no sap el que vol. I aclarir-se no sembla cosa de quatre dies. Per això, deixant de banda les presses, que creia justificades, es disposa a buscar un termini molt més llarg per decidir el futur del negoci. Això vol dir que ha de trobar una solució per a aquesta interinitat. De tant en tant, per deixar de trencar-se el cap donant-hi voltes i més voltes, es dedica a endreçar, recollir, escorcollar, llençar, guardar, remirar, coses del seu pare, amb el secret desig de trobar alguna pista que li permeti esbrinar d’on provenia aquesta misteriosa percepció que semblava tenir. Quan el Joan li va dir per telèfon que son pare no anava desencaminat amb el comentari que li féu sobre ell, va comprendre que el que li havia dit sobre el seu company no era tan sols un encert aïllat, fruit de la probable empatia entre pare i filla. Però per més que remena entre les seves coses no hi troba res escrit, ni cap llibre que no sigui d’història, cap indici, cap senyal… De fet ella cerca quelcom esotèric, quelcom estrany…, no ho sap ben bé, o signes de pertinença a algun grup o secta més o menys ocult… Li costa admetre la possibilitat que es tractés senzillament d’una habilitat seva, com les dels que tenen una facilitat especial per a la música, per als idiomes, o per endevinar quin temps farà.

Recorda que després de la mort de sa mare, quan ell es va traslladar al pis on ella ara viu, li va cridar l’atenció que tots els llibres que tenia fossin d’història. I passat un temps, una nit, sopant, va aprofitar un dels silencis que sovint es produïen a taula per comentar-li:

—T’agrada molt sa histori, no és ver?

Ell la mirà i li digué:

—M’agrada perquè gairebé tot és mentida, i això m’entrena a viure amb un ui obert i un de tancat…

Ella va quedar sense paraula, desconcertada, no sabia com prendre-s’ho. “Tal vegada desvarieja, o tal vegada no estic a s’altura des seus pensaments”, es digué. O son pare estava perdent el nord, afectat per la mort de la seva dona, o no era com se l’havia imaginat, tot i haver passat vint anys al seu costat. Ell va percebre el desgavell interior en què es trobava i li demanà:

—No has sentit a dir que ‘qui sap no parla i qui parla no sap’?

Ella, paralitzada, no va respondre, i ell afegí:

—Qui sap lo que va passar? Ni es mateixos protagonistes ho sabien. Aquells que escriuen histori, en saben més tal vegada?

I canviaren de tema. Aquella nit, quan ja era al llit, la Maria es preguntava: “Però aquè vol dir amb això d’obrir un ui i tancar s’altre?”. I es deia: “Algun dia li hei de demanar…, algun dia, quan vénga bé sa conversa…”. Però aquest moment no va arribar. Mai. Ara, regirant les seves pertinences s’adona que l’únic que cerca és una resposta a allò que desitjava demanar-li.

El Joan s’ha llevat passades les onze, amb mal de cap, com és natural. L’esmorzar l’ha fet sentir millor. Aquests dos darrers dies, a la feina, han anat despatxant les comandes més urgents, han donat explicacions a banquers i proveïdors, han demanat disculpes a clients, i tothom s’ha mostrat comprensiu, encara que algú ho fes a contracor, però la mort deixa sense arguments qualsevol busca-raons. Ell no ha gosat fins ara remenar les coses en el despatxet de l’amo, més enllà del que és imprescindible, però s’adona que li correspon saber el que hi ha allí, així com endreçar-ho segons ho cregui convenient. Volia que fos la filla qui ho fes, però veu que no té sentit fer-li passar una mala estona, ja que del negoci ella no en sap res. Veu aquesta tasca ineludible, però no vol fer-la mentre els altres són per allí treballant, se sentiria davant d’ells com un usurpador. “Serà millor que ho faci aquest cap de setmana”, es diu. Sent una mena de pudor només de pensar a regirar de dalt a baix el despatxet, tot i que és necessari fer-ho, “però si ho deix per dilluns encara se’m farà més barda amunt…, a més, quan me trobi amb na Maria és millor, tant per ella com per jo, tenir-ho tot ben clar”.

Són poc més de les dotze quan arriba al magatzem. Se li fa realment estrany obrir, entrar i tancar-se per dins perquè ningú no el destorbi. Avui és dissabte i el magatzem ha de romandre tancat encara que ell hi sigui. Sona el telèfon, però no l’agafa. “No hi som”.

El despatx és petit i rudimentari. No hi ha ordinador. En tenen, naturalment, però és a l’oficina contigua, la de la secretària, ella és qui ho du gairebé tot. Dóna un bon repàs a l’armari metàl·lic, però hi troba pocs papers que no conegués, com algunes escriptures de propietat, alguns documents referents a crèdits bancaris…, i poca cosa més. Són tants anys els que fa que treballa per a aquell home, com a encarregat, que poques sorpreses espera trobar-hi. No hi ha objectes personals, tret d’una ploma estilogràfica damunt la taula, un jersei al penjarobes, unes ampolles d’aigua per encetar, i una capseta de pastilles oberta, de les quals en manquen tan sols un parell. “Ah!, no hei mirat es calaixet de sa taula”, repara. L’obre, hi troba folis de paper blanc, i al fons hi veu un llibre. L’agafa, i en mira el títol: Història il·lustrada de les Illes Balears, de Matilde Boned Boned. El fulleja deixant anar les planes amb el polze, per donar-li només un cop d’ull. Hi troba un full petit, “Fe d’errates”, i una postal que cau del llibre i va a parar a terra. S’entreté amb la fe d’errates. Ja feia temps que no en veia en els llibres. Llegeix: «Fotografia color plana 33, peu de foto. Diu: Monument a Jaume I el Conquistador. Palma de Mallorca. Ha de dir: Alfons III el Conquistador de Menorca. Fotografia color plana 64, a dalt. Diu: Dinastia d’Aragó-Trastàmara. Ha de dir: Els Reis Catòlics Isabel i Ferran». Llavors s’ajup per recollir la postal. La foto és d’un canal que li recorda els de Venècia, però la gira i veu que és de Bruges. Segell de Bèlgica. No pot evitar llegir el que hi diu. És un poema:

El torna a llegir. El troba misteriós. “I aquests números aquè hi fan aquí?”, es pregunta. No hi ha signatura ni data, però pel mata-segells descobreix que fou enviada el gener de l’any passat. “Tal vegada la feia servir de punt de lectura”, pensa. Torna la postal al llibre, i junt amb l’estilogràfica, les pastilles i el jersei, omple una bossa de plàstic per lliurar-la a la Maria. “Això són coses que no hi fan res aquí, al despatx”.

Se li han fet les tres sense adonar-se’n. “Com ha passat es temps! Me’n vaig a dinar”. Està satisfet per tenir-ho enllestit: “Si ella no em crida avui, jo la cridaré demà i, amb s’excusa de donar-li ses coses de son pare, ensumaré com respira…, alguna cosa deu haver pensat”. Tanca portes, i se’n va. Té fam. “No sé qui pot haver-li enviat aquesta postal, ni quins lligams tenia ell amb Bruges”. El Joan desconeix totalment on anava l’amo quan feia vacances, o quan s’absentava alguns dies sense dir-ne els motius. “Coses seues…”, es diu. Però no deixa d’estar intrigat per aquest home, ja mort, que va notar que ell estava fotut…, que buscava algú…, i que opinava que se’n sortiria si s’espavilava, tot i que mai no li n’havia parlat…

És diumenge a la tarda, i es troben al Club Nàutic. Ho ha proposat ella, sabent que a son pare li agradava anar-hi de tant en tant. No era home de bars però allí s’hi trobava bé per fer petar la xerrada amb amics o per fer tractes amb clients i proveïdors. No volia tenir trobades de feina al seu despatx, perquè era molt petit, el tenia poc arreglat i podria causar una pobra impressió. Tampoc no rebia amics a casa, perquè no la sentia del tot seva, ja que la compartia amb la seva filla, que ocasionalment hi era amb el seu company. Aquest matí el Joan, veient que ella no diu res, ha pres la iniciativa i li ha trucat. De seguida s’ha adonat que se n’alegrava, ja que ella ho ajornava sense cap altre motiu que el de no tenir-ho clar.

A les sis en punt la veu a entrar i adreçar-se cap a la taula on ell seu, i sobre la qual reposa una tassa de cafè i una bossa de plàstic. No ve sola i això li estranya. El seu acompanyant sembla massa jove per ser-ne la parella. I no és només l’edat el que li ho fa pensar… A ella li’n fa uns vint-i-cinc, i no creu que el noi arribi a vint. Quan s’asseuen, la Maria fa les presentacions:

—Joan, aquest jove és en Lluís. Lluís, aquest senyor és en Joan, s’encarregat de s’empresa des papà.

El Joan es queda amb les ganes de preguntar: “Jo som s’encarregat, però, i en Lluís, qui és?”, però no ho fa. Pel que ha dit podria tractar-se tant d’un familiar, d’un cosí, tal vegada…, com podria no ser de la família.

Ell enceta la conversa dient-li que, de moment, tot va bé, que el personal comprèn la situació, i que ho van posant tot al dia. Ella es mostra complaguda, tot i que ja ho suposava, però veu que ha d’agafar el bou per les banyes i aclarir amb ell algunes coses.

—Mira, Joan, encara no ho veig clar, i no vui fer disbarats precipitant-me. No puc decidir ni tancar ni tirar endavant. Ho he consultat i veig que hi ha diferents opcions. Tot això és fàcil de veure. Lo que no m’és fàcil és sebre aquè és lo que jo vui fer. Sa mort des papà és encara molt recent i moltes coses es mesclen dins jo. Per això hei pensat no decidir res fins que hagi passat un any de sa seua mort. Mos reunirem tots, vos diré com estan ses coses i vos demanaré si estau disposats a esperar aquest temps. Llavò, si decideix seguir, mirarem com fer-ho, aquè és lo que hem de canviar, quin és es futur que volem… Si decidís tancar, podeu estar ben segurs que no vos quedareu de colp sense feina, mantendrem obert es magatzem durant tot un any, i que tot es farà amb ses indemnitzacions que corresponen. Una part de sa meua decisió depèn de com funcioni s’empresa durant aquest any, però això no ho és tot. Hi ha altres coses en joc. De moment no us puc dir res més.

Ell queda capbaix i pensarós, i passats uns segons diu:

—Te comprenc… Mos hem de reunir com més prompte millor. Tots volen sebre’n alguna cosa.

Aleshores ell repara que el Lluís, malgrat seure allí amb ells, és absent de la conversa, com un nen que es distreu mentre els majors parlen de les seves coses. Però veu que ara no és moment de fer cabòries. El Joan no s’ha endut cap sorpresa amb el que la Maria ha dit, li sembla coherent el que proposa, però no per això deixa d’estar preocupat. I sobreposant-se diu:

—Bé, Maria, demà els convocaré a tots.

—Sí, per demà mateix, no vui deixar passar més temps, i m’estim més fer-ho a hores de feina.

—Idò, a darrera hora de sa tarda seria lo més convenient.

—A quina hora tancau?

—A les vuit.

—Idò quedam a les set, i si hi ha cap inconvenient me crides, jo passaré es dia arreglant sa casa, i vendré a s’hora que us vagi millor.

—Bé, si no hi ha res de nou, mos veim demà a les set.

Quan fan el gest d’aixecar-se, el Joan veu la bossa de plàstic que ha dut per a ella.

—Maria, t’hei portat un parei de cosetes de ton pare que eren a s’oficina. Ahir vaig endreçar-la una mica…

La Maria hi fica les mans i fa:

—Ah!, es seu jersei, i un llibre. A veure, un altre d’histori!

—Aquè vols dir?

—Crec que a part de sa premsa, no llegia res altre que llibres d’histori.

I ella, com ha fet amb tots els que ha trobat a casa buscant pistes sobre la vida de son pare, l’obre i el fulleja amb el polze. En trobar la postal diu:

—I aquè és això?

Ell observa l’escena. Ella llegeix la postal visiblement commoguda i intrigada, i en Lluís, per primera vegada en tota l’estona que han passat al Club Nàutic, està atent mirant alternativament la postal i la cara que fa la Maria. Ella s’adona que, d’allò que li passa, el Joan no n’ha de fer res, i fa:

—Bé, ja m’ho miraré a casa. No sé aquè és això.

—Jo sí que ho sé —fa el Lluís obrint boca per primera vegada.

—Anem, Lluís, ja m’ho contaràs, ara no entretenguem més en Joan.

I s’acomiaden. Ell roman assegut, rumiant. Creu que té moltes coses de què parlar amb la Maria, les confidències de l’amo, aquesta postal, aquest poema, els llibres d’història, i aquest jove amb el seu ‘jo sí que ho sé’… Però, evidentment, no és encara el moment de fer-ho. Paga i surt. Caminant lentament va cap al bar on fa el tuti, on veu partits de futbol, on a vegades sopa, i on beu cervesa… És d’hora… El rellotge de la catedral marca poc més de les set.

En arribar a casa, content perquè el Barça ha guanyat, veu que hi ha un missatge al contestador del telèfon. És de la Maria: “Perdona’m, Joan, hei partit sense pagar…, estava un mica confusa amb sa postal…”.

“Quina sensació més estranya!”, es diu la Maria en arribar a casa, després de la reunió amb el personal: “Tot ha anat bé, pareix que ho entenen…, però ningú no ha obert boca. Crec que d’en Joan me’n puc fiar. Almanco, en coses de feina, era sa mà dreta de mon pare, i si ell hi confiava, per què no hauria de fer-ho jo? Aquesta situació no es pot allargar, però està bé que els hagi demanat un any per pensar-m’ho. Si ho tenc clar abans d’aquest termini…, ja veuré aquè faig. Però, aquè és lo que vui?”.

Aquesta pregunta la fa pensar immediatament en la postal adreçada a son pare. Ahir, en haver-la llegit quatre o cinc vegades, la va deixar damunt la taula. Ara recorda que un dels versos parla d’això, d’‘el que vull’, i l’agafa de nou per veure acuradament què és el que hi diu. Llegint-la se sent acompanyada d’algú que l’escolta com repeteix una i altra vegada ‘el que vull’. Està tota sola a casa, però es troba conversant amb qui ho va es criure. I deixant-se endur pel guió del poema i per la seva imaginació, comença un diàleg amb l’autor desconegut, fent-s’ho tot ella sola:

—No sé aquè vui fer, però mentre jo hi pens, tu dius que només hi veus foscor —fa queixosa.

—No, no, no dic això. Llegeix bé. No és quan hi penses, ni quan t’ho demanes…, és quan afirmes ‘això és el que vull’, com si ja no en tenguesses cap dubte… Jo no me’n fii gaire, d’aquests convenciments.

—D’acord, quan dic que això és lo que vui…

—Sí, això és lo que he escrit.

—Però, aquè et penses?, creus que no me fugiran mai es dubtes?

I s’adona que ha donat per fet que parla amb un home. “Tal vegada és una dona qui escriu…”, es diu.

—No te regiris. Em pareix que no m’has llegit bé. Jo veig sa foscor en què et trobes i veig que vols sortir-ne.

—Clar que vui sortir-ne, no me fa mica de graci estar així.

—Per això ho vaig escriure. A prou que ho veig, que no te fa mica de graci.

—Aquè vols dir?

—Per què no t’ho tornes a llegir? Jo no vaig escriure aquests versos per passar hores discutint, al contrari, vaig passar hores rumiant com dir-ho en poques paraules…

I ella ho torna a llegir.

—Bé, escrius que quan algú diu ‘això és el que vull’, tu només hi veus sa foscor…

—I quan un parla d’amor, també —fa, interrompent-la.

—Ja ho veig…

—Però deixem tranquil de moment s’amor…

—I aquè vols que faci amb sa foscor?

—Tu veuràs…

—Jo vui sortir-ne.

—Ja ho veig, i lo que jo et propòs és entrar-hi en comptes de sortir-ne, si és que vols trobar res… Però per què t’ho explic —fa, fastiguejat (o fastiguejada)—, si ja ho hei escrit de sa manera més clara que hei pogut? Au, llegeix, i calla una mica, Maria, vols?

I obeint, no sap si a ella mateixa o a algú altre, torna als versos, i malgrat que hi ha coses que no sap a què treuen cap, en fa aquest resum: “Allò que és cert s’amaga dins sa foscor…, i encara que me faci por, hei d’auscultar lo que sent i escoiir. Té raó, som una impacient una mica impertinent…”.

“I aquestos numerets?, aquè hi fan aquí…?”, pensa sense donar-li importància.

Té gana. Va cap a la cuina per preparar-se una amanida tot dient-se: “Qui cony deu haver enviat a mon pare aquesta postal des de Bèlgica?”. I recorda el comentari que féu el Lluís l’altre dia, quan ja s’acomiadaven del Joan al Club Nàutic: “Jo sí que ho sé”. “Li demanaré aquè volia dir?”. Però n’espera poca cosa d’ell, no és la primera vegada que el sent a dir coses estranyes, aparentment per fer-se l’interessant. Mentre sopa segueix xerrant tota sola amb l’autor o l’autora dels versos, i entre tots dos es va creant una mena de complicitat. D’aquesta manera passa una bona estona acompanyada d’aquest ésser anònim, a qui reconeix l’esforç que féu per dir en poques paraules quelcom sobre el qual es podrien escriure molts llibres. Tot i ser un personatge que ella s’ha inventat perquè li faci costat en aquests moments de dubtes, no es tracta simplement d’una fantasia sense motiu, sinó d’algú que escriu, que va escriure a son pare, i ella en té la prova: una postal escrita de pròpia mà. El diàleg d’aquest vespre és tan real com imaginari. Fins i tot s’ha estat d’engegar la televisió, ja que no és de bona educació fer-ho quan parles amb algú. De tota manera, si no ho ha fet no ha estat només per cortesia, sinó perquè li interessava molt més la conversa fictícia que mantenia amb aquest ésser real. Es demana si ha sigut una conversa imaginària amb algú real o una conversa real amb algú imaginari. Sigui com sigui, ella s’ho ha passat molt bé, i en anar-se’n a jeure se sent agombolada, després d’uns dies en els quals s’ha trobat molt sola.

La Maria ha deixat enrere una setmana d’inseguretats i urgències, decidint no decidir res per ara, la qual cosa la fa sentir alleujada. Ha començat el compte enrere d’un any incert. No se sent pressionada i té temps al davant, tot i saber que el termini és improrrogable. En semblant situació es troben els treballadors de l’empresa: han passat una setmana sense veure clar quin serà el seu futur, i ara són davant d’un any ple d’interrogants. Però com que un any és molt llarg, alguns dels núvols densos i negres, tot i no haver escampat, han tornat menys foscos, i s’han obert algunes clarianes. Tots hi segueixen rumiant, però ara ho fan amb més tranquil·litat. Això els permet poder atendre altres inquietuds i problemes de les seves vides.

La Maria, un cop ajornada la decisió, pot lliurar-se a indagar: “Qui era mon pare?, aquè feia amb tants llibres d’histori?, qui eren es seus amics íntims?, qui és aquest poeta que li escriu des de Bruges?, com s’ho feia per sebre coses des altres sense que les hi contassen?”. No disposa d’altra forma de cercar pistes que regirar les seves pertinences. El dia de l’enterrament podia haver conegut algun del seus amics, si és que hi eren, però ella no estava per a res en aquells moments.

Quelcom semblant passa al Joan, que veu com el que sempre havia considerat ser un treball segur, per a tota la vida, és ara en perill. No sap com es guanyarà la vida si la mestressa decideix tancar portes. Ja no és un jovenet que té la vida per davant, tot i que encara es mira la jubilació de lluny. Davant la possibilitat de trobar-se a cinquanta-quatre anys sense feina, s’adona que no sap el que podria ni el que li agradaria fer. Això és quelcom que mai no s’havia plantejat.

Nascut en un ambient on el turisme, sorgit de les cendres d’un temps de guerra, misèria, precarietat i fam, semblava una assegurança de vida i prosperitat per a tothom, mai no li havia passat pel cap que pogués arribar a trobar-se de cop i volta a l’atur. Tampoc no ha pensat mai com li agradaria viure. Viure, per a ell, així com per a la majoria dels que l’envolten, ha sigut sempre sinònim de sobreviure. “Aquè m’agradaria fer?”, “aquè m’agradaria ser?”, no han sigut, fins ara, preguntes que ell es fes. Li agrada pescar, li agrada anar a buscar pebrassos… Aquestes són coses que fan part de la seva vida, les té a l’abast. Amb amics, en un llaütet o en una xalana, sol sortir a pescar quan el temps és propici, i quan la feina al magatzem, on va començar a treballar d’aprenent de molt jove, li ho permet. Quan arriba el temps dels bolets, li agrada anar-ne a buscar per Sant Mateu, on coneix un parell de redols molt bons.

A la seva jovenesa, d’amor no se’n parlava gaire. Els vents turístics duien a Eivissa moltes visitants, a les quals no els costava gaire obrir-se de cames, quan no existia la sida. És clar que amor i sexe són dues coses diferents, però en aquells temps, els nois, si havien de triar entre una o altra, es decantaven clarament pel sexe. Les noies eivissenques patien o gaudien —segons com es miri— la desmesurada competència que venia del nord d’Europa, quan encara no era del tot clar si els Pirineus separaven Europa d’Àfrica, o només Espanya de França. Així va ser com es va trobar enfigat per aquella sueca, la Susann, amb la qual s’embarcà… Però a mesura que passaven els anys, es va sentir només embarcat. Quan ella el va deixar es va sentir ferit. Després, sol, molt sol. Tot i això, no va moure ni un dit per escoltar el que sentia, el que el cos li demanava, per tal de saber el que volia. Va deixar passar el temps, aquesta virtut, o vici —qui ho sap—, tan eivissenca. Això no obstant, no es pot dir que fos una persona insensible. Ben cert és que fa disset anys que el record d’aquell infant el rosega per dins, i ben cert és també que una inquietud com aquesta no és pròpia d’algú sense sentiments. Però ell ha ignorat, gairebé de manera sistemàtica, tots els brots i rebrots de vida amb els quals s’ha trobat. No ha pres cap iniciativa, i el conformisme, com a tants altres de la seva generació, l’ha anat anestesiant. Ara la vida el sacseja i tot li cau de les mans, la seguretat de la feina trontolla, els anys no passen debades, i qui és que dóna feina avui a un home de la seva edat? Si li demanessin què és el que sap fer, què és el que vol, aquè li agradaria dedicar-se, no sabria què respondre.

La necessitat de trobar aquell infant és l’única cosa que avui el motiva, tot i que no entén què és el que li passa. No sap per què està inquiet. No sap d’on ve aquesta necessitat de trobar-lo. Però aquest neguit el manté espavilat. Si no fos per això, Déu sap què seria capaç de fer en hores baixes, davant l’absurditat que sovint l’aclapara.

Ara que s’han apaivagat les urgències sorgides arran de la mort de l’amo, podrà reprendre la tasca de cercar l’infant, i també, tal vegada, la dona del portal… També es demana: “Com és que no hei fet res per parlar amb aquesta dona que tant m’atreu?”. Tota la seva vida és com una finca abandonada, on herbes de tota mena s’hi han instal·lat. Si el desig de trobar aquell infant és quelcom que li ha impedit adormir-se del tot, els interrogants apareguts recentment semblen convidar-lo a obrir els ulls, a fer-se càrrec de la seva vida. Es troba encuriosit per les preguntes que comparteix amb la Maria, tot i no ser ni tan sols amics. I no cal dir que està intrigat per la personalitat de l’amo. Ara es penedeix de no haver guardat una còpia de la postal, ja que vol recordar aquells versos, però no ho aconsegueix. Tan sols li ha quedat clavada la paraula ‘auscultar’, perquè la va trobar estranya. Ell hi hauria escrit ‘escoltar’ en el seu lloc. Tal vegada quedar-se’n una còpia hauria sigut una intromissió a la intimitat familiar…, però ell ja l’havia llegit, i això ja estava fet, no es pot corregir. Ara la té la Maria i, de moment, no troba cap motiu per trucar-li. Les coses han quedat prou clares pel que fa al funcionament de l’empresa durant un any: el comptable, l’assessora fiscal, el gestor, l’advocat, tot seguirà com estava, per tal que clients, proveïdors i treballadors se’n ressentin com menys millor, de l’absència de l’amo. No creu convenient posar-se en contacte amb ella mentre no aparegui una raó que ho justifiqui, i ara per ara aquesta raó no hi és…

“Seguirà amb so negoci o el tancarà per vendre’l?”, és la pregunta que el Joan es fa i per a la qual té algunes respostes que varien segons d’on bufi el vent… Però de fet només són tres les sortides que veu a aquest laberint, les mateixes que ofereix un partit de futbol a una travessa: 1, X o 2. Fins ara la X ha sigut l’opció amb la qual més còmode s’ha trobat, com si fos la seva aposta clara: “Tant pot ser que tanqui com que segueixi”. La neutralitat de l’empat l’ha mantingut tranquil fins ara: “Ja es veurà, hem d’esperar…”. Però aquest matí, camí de la feina, sembla que el vent ha girat i veu el 2 com a resultat amb més probabilitats: “Tancarà”. Avui hi posaria la ma al foc: “Es primers dies…, es comprèn, volia tirar endavant es negoci, com si fos una manera de prolongar la vida de son pare…, però això, passades dues setmanes, ha canviat, ara ja en dubta…, passarà un mes i ho tendrà més clar que s’aigu”.

Quan li falten quatre passes per arribar al magatzem s’adona que, si tot va com ell pensa, d’aquí a dos anys, com a molt tard, es trobarà al carrer. Sap que rebrà una indemnització, que no serà res de l’altre món. No espera d’ella que li permeti, ni de bon tros, viure sense treballar, i l’atur li proporcionarà una mena d’almoina provisional. S’ha d’espavilar. La jubilació és lluny i, encara que fos a prop, tampoc no li solucionaria el problema, i per si fos poc ha sentit a dir que la volen desplaçar als setanta… “Aquest matí m’escaparé una estona de sa feina i aniré a veure en Jaume, ell s’hi dedica, en aquestes coses, a més deu conèixer sa situació perquè l’amo li feia de tant en tant algunes consultes. Hei d’informar-me’n bé. Mare meua!, i aquè faré jo si tanca?”. A dos quarts de deu li telefona. Com suposava, no hi ha arribat encara:

—No pot estar gaire a arribar —fa una veu de dona—, vol que li digui res?

—No, gracis, tornaré a telefonar més tard.

—Com vulgui…

A l’hora convinguda puja les escales que duen a l’oficina del Jaume, amb qui ha quedat citat: “Vine a les dotze”, li ha dit. Empeny la porta, que s’obre sense trucar, i queda mig enlluernat pels diplomes que pengen a la paret. Després baixa el cap i s’adreça al taulell darrere del qual hi veu poc més que la cara d’una dona que li diu:

—Bon dia, aquè volia?

Ell hauria volgut dir: “Hei quedat amb el senyor Ribas a les dotze”, però s’ha quedat paralitzat en reconèixer, allí asseguda, la dona que fa temps que l’atreu. No sabia que treballés per al Jaume. Cert és, però, que les vegades que l’ha vist, ha sigut en aquest barri. Els colors li pugen a la cara i li diu precipitadament el que ha vingut a fer.

—Sega un momentet, que l’avisaré.

Des del tresillo on seu no li veu la cara, tan sols el front i els cabells rossos, però quan s’aixeca per avisar el gestor, la veu fins a la cintura, primer de cara i després, quan se’n va pel passadís cap al despatx del Jaume, d’esquena. Du la cabellera recollida. Aquests minuts d’espera li vénen bé per refer-se una mica de l’ensurt.

Quan acaben la conversa, el Jaume l’acompanya fins a la porta, la qual cosa agraeix perquè li estalvia de passar tot sol davant d’ella. En surt ben informat. El panorama que té al davant és com se’l temia, no gaire esperançador. Malgrat els anys que fa que és a l’empresa, el que rebrà com a indemnització per any treballat, tal com estan avui en dia els convenis col·lectius, no li resoldrà res. Sembla que la patronal tingui més interès per poder acomiadar el personal a bon preu que per fer calés. “I d’això en diuen flexibilitat laboral! Quins coions que tenen! Tota sa vida trebaiant a un lloc, te foten fora, i amb quatre duros està tot arreglat”, li ha comentat al Jaume. Però baixant les escales ja no pensa en la conversa que ha mantingut sobre legalitats. Té al cap l’Antònia.

Sense presentacions, ja han sigut presentats. Ella sap que aquest client es diu Joan Torres, tal com té anotat a l’agenda de cites. I ell ha sentit com, durant la xerrada, el Jaume li ha dit, interrompent-lo: “Perdona’m un segon”, i per un intèrfon l’ha avisat: “Antònia, prepara sa factura des belga, per si passen a recoiir-la”. Si bé això podria aplanar el camí per iniciar algun contacte amb ella, s’adona que hauria preferit que no fos així. Li hauria agradat més abordar-la pel carrer, fer-li saber directament, sense intermediaris, que té interès a conèixer-la. “Però t’està ben guanyat, per ase, quant de temps fa que t’agrada?, i aquè has fet…?, res”, es retreu. S’ha sentit avergonyit, alhora que esperonat: “M’hei d’espavilar, no puc seguir així”. Tornant al magatzem es demana també: “Com és que no hei fet res durant tants anys per buscar aquell infant?”.

S’ha adonat que no du el timó de la seva vida i es troba bandejat per les circumstàncies. Això li ha ferit la dignitat, i fent un repàs de les amistats, projectes, il·lusions…, no hi veu més que monotonia, deixadesa i avorriment. Reconeix que va a la deriva.

A les vuit del vespre surt apressat de la feina i es planta davant del despatx del seu amic, decidit a parlar amb l’Antònia. No ha fet cap propòsit ni cap cosa d’aquestes, senzillament està encabritat i actua en conseqüència. Espera a la vorera de davant. Ha vist aquest matí l’horari del despatx a un cartellet que penjava a la porta. Pleguen a les vuit. “Ben segur que en Jaume s’hi queda una estona més”. Ara són les vuit i deu. “Tal vegada ella ja ha partit”, pensa, tot i que no té l’aspecte de ser d’aquestes persones que frisen perquè sigui l’hora de sortir. Per si es dóna el cas que el Jaume i ella surtin plegats, es posa a caminar. Així, si el veuen, li serà més fàcil fer-los creure que ha sigut una casualitat que el trobessin allí. Però ella surt sola, i ell, creuant el carrer, se li acosta i li diu:

—M’ha sabut molt de greu aquest matí que hagis sabut com me dic d’aquesta manera, m’hauria estimat més dir-t’ho jo; i no m’ha agradat sentir per primera vegada es teu nom quan en Jaume el pronunciava a s’intèrfon. Te’l volia demanar jo.

Ella, sorpresa per aquesta abrupta entrada, sembla per uns moments desencaixada, sense saber què fer ni què dir ni com posar-se. Però se’n surt prou bé:

—Idò em sap molt de greu, però si això és lo que vostè volia, ha arribat tard, senyor Torres.

—Bé, lo que jo volia era… —comença a dir en un to dubitatiu, quan ella l’interromp:

—Perdoni’m, però hei de ser a un lloc a les vuit i mitja en punt i no em puc entretenir, ja en parlarem un altre dia.

—Bé, bé, idò disculpa aquesta manera de presentar-me.

—No es preocupi, passa a vegades…, alguna cosa et bull per dins i saltes com fan es taps de ses botelles de cava si les sacseges gaire. Bones tardes.

—Adéu, bones tardes.

El Joan se’n va cap al bar pensant si es deu haver adonat que li tremolaven les cames, si aquest ‘ha arribat tard’ tenia doble intenció, si ha sigut una manera de dir-li que està compromesa o casada, si és veritat que tenia pressa, si això de ‘ja en parlarem un altre dia’ ho ha dit per tancar la porta o per deixar-la oberta. Però sobretot dóna voltes a aquesta sortida dels taps de les botelles de cava massa sacsejades. Arriba al bar satisfet de si mateix. S’ha exposat, s’ha mullat el cul, i això és quelcom que fa temps, molt temps, que no feia. I adreçant-se al cambrer diu:

—Tomàs, obri una botella de cava. Vui veure com ho fas.

—Això és lo que vols, veure com es fa?

—Tu obri-la, i posa unes copetes per aquí, que entre tots mo’la beurem.

—Que es pot sebre aquè és lo que celebres?

—No, però es pot celebrar.

—Bé, bé, tu manes…

La Maria ja ha llençat totes les coses de son pare que no té sentit guardar i, malgrat haver escorcollat atentament les pertinences, no ha trobat res que li permeti entendre’l millor. Desfer-se’n de moltes i escollir les que vol retenir li ha produït una mena d’alliberament. Ara la casa és endreçada, i el record del pare hi té el seu espai. Això no obstant, les coses seves que no comprèn, com són la capacitat que tenia d’endevinar el que passa a la gent, la dèria pels llibres d’història, o els versos rebuts des de Bruges…, li provoquen un brunzit que sovint li ronda pel cap com si fos un borinot. No és constant, entra i surt, va i ve…, però en aquests moments és intens. Tot i això se sent a gust a casa, encara que decebuda per no haver trobat pistes, petjades o empremtes del seu misteri. Ja torna a veure’s amb cor de convidar el seu jove. Li havia demanat que no hi passés fins que li ho digués. Ara li ve molt de gust veure’l…, però abans de parlar-hi voldria fer-ho amb el Lluís. El comentari que féu en el Club Nàutic té tot l’aspecte de ser una pista falsa o, almenys, una que no va enlloc, però no es pot permetre desaprofitar cap indici, per més minso que sigui.

És ben cert que no el coneix. L’havia vist alguna vegada passejant amb son pare. Passava molt de tant en tant per casa, i mai no s’hi quedava gaire estona. El trobava rarot. Però des que son pare és mort, s’hi ha presentat dia per altre. Ella, com que no sap quina mena de relació tenia amb ell, li obre la porta i li dóna una mica de conversa, sempre superficial i curta, perquè s’ha adonat que no li agrada parlar ni que li facin preguntes. Quan li n’ha fet alguna, ell ha trobat la manera de contestar-li sense aclarir gaire cosa. No gosa engegar-lo per respecte al que pogués existir entre ell i el pare, així com pel sentiment compassiu que li desperta. Li fa l’efecte que ell necessita passar per aquesta casa, i fer-ho sovint.

El Lluís era a casa de la Maria quan ella s’arreglava per anar al Club Nàutic, on havia quedat amb el Joan, i no se li va acudir res millor que proposar-li que l’acompanyés. Li va estranyar que ho acceptés, però ho va fer. Li semblava que mentre era amb ella, es sentia a prop del Josep, tot i que la companyia que li feia li recordava la que sol fer un gos.

Com que gairebé no parla, tampoc no el vol atabalar amb paraules i preguntes, i es limita a observar-lo. Ahir, quan ell va passar per casa, ja va trobar d’allò més natural seguir fent el que feia sense dir-li res, i ell semblava trobar-s’hi bé així. Com que ell tampoc no obria boca, ella va pensar que no calia parar-hi atenció, però es mantenia molt atenta al que ell transmetia, ja que eren coses que no es podien explicar amb paraules.

Quan va contar per telèfon al seu jove, el qual ja començava a malpensar, aquestes sensacions, ell li va dir:

—O siga, que com que no parla tu no l’escoltes, però l’auscultes.

I ella, dissimulant la sorpresa per la paraula que havia triat, contestà:

—Podríem dir-ho així.

En acabar la conversa, va agafar de nou la postal, sabia exactament el que cercava i va llegir el darrer vers del poema: ‘ausculta el que sents i escull’. I tota decidida es digué: “Quan torni a venir en Lluís li demanaré aquè en sap, d’aquesta postal, qui la hi va enviar, aquè és aquest estrany poema…”. Però l’endemà el Lluís no va passar, amb la qual cosa a ella se li van encalmar les presses per interrogar-lo. Fins i tot va pensar que tal vegada ell s’ho devia ensumar i per això no hi havia anat. Al vespre, abans d’anar-se’n a jeure, va parlar amb el seu jove. Tenia ganes de veure’l, d’estar amb ell. Al cor, al cap i al cos, hi tornava a haver espai per estimar-lo. Ell ho va notar de seguida, i li va dir que passaria a buscar-la l’endemà.

Del balcó estant, veu a venir el Lluís, camina sense pressa com si tant li fes arribar a una hora com a una altra. “Avui li preguntaré tot això”, es diu. Està a punt d’obrir la porta abans que ell truqui, però rectifica, deixa que soni el timbre i el fa esperar una mica, com si estigués enfeinada, i obre.

—Hola.

—Hola.

I es fa un silenci espès. El silenci ja s’havia tornat familiar entre ells, però avui és dels que es poden tallar amb un ganivet. Ell, per primera vegada, pren la iniciativa:

—Venia a dir-te que t’estic molt agraït per haver-me permès visitar aquest lloc després de sa mort d’en Josep, sense haver-t’ho demanat. I totes ses coses que podria dir-te, veig que ja les has captat, sense parlar-ne. Si no m’hagués set possible transmetre-te-les així, no hauria tornat a passar ni un sol dia per aquí. O siga, que moltes gracis.

I retirant-se li diu:

—Adéu, Maria.

Ella es belluga, inquieta, sense saber que fer-ne, de les preguntes que té preparades. Però ell se n’adona, li posa la mà a l’esquena i li diu:

—Maria, jo no tenc respostes a lo que me vols demanar, però te diré que amb ton pare, cada dia que passava mos enteníem millor, tot i que cada vegada parlàvem menys. Jo no sé res d’ell, ni ell sabia res de jo, bé, res que mos haguéssem contat. Ja sé que això te deu semblar estrany, però és així. No som es únics al món que ho fan d’aquesta manera, per naltros escoltar és massa complicat, mos deixa sense forces, i és un maldecap això d’haver de mirar contínuament aquè hi ha de cert en lo que te diuen…

I interrompent-lo, ella fa:

—Que valtros auscultau en comptes d’escoltar?

Ell riu i diu:

—És molt més pràctic.

—Ja…, això també ho deia mon pare, però a vegades va bé parlar, no ho trobes?

—Si no hi ha altre remei…

I sense donar-li peu a seguir xerrant se’n va.

És la primera vegada que li ha sentit a dir més de dues frases seguides, i s’ha quedat bocabadada. La gent del barri pensa que a aquest xicot li falta un bull. Ella també ho pensa. Tots creuen que algun trauma a la infantesa en deu ser la causa. N’hi ha que diuen que li deu venir d’alguna trompada al cap, altres pensen que el més probable és que de menut hagi vist escenes massa violentes o estranyes a casa seva, baralles, crits, cops, molta mala llet…, Déu sap què, i, és clar, no manca qui creu que fa el boig sense ser-ho. Cadascú hi diu la seva, confirmant que com menys se sap d’alguna cosa més se’n parla. Però avui la Maria l’ha sentit a parlar, i es demana: “Com és que m’ha esvergat tot un discurs? Ha quedat ben clar: si no parla no és perquè no en siga capaç. Però aquè deu voler dir amb això de ‘naltros’? Qui són aquestos ‘naltros’ a qui parlar els costa tant i els esgota? Jo encara no havia obert boca i ell ja sabia que jo volia fer-li unes preguntes; com mon pare, que també endevinava coses…, devia ser que m’auscultava?”.

A la feina estan contents amb ell. És cert que parla molt poc, però el que ha de fer ho fa, i ho fa bé. No són gaire complicades les tasques que li encomanen en aquest enorme magatzem de begudes, encara que per fer-ne algunes cal tenir bons braons; altres, en canvi, demanen més aviat molta atenció. No parla, però s’hi fixa molt, com deia aquell a qui van vendre una òliba per un lloro.

Va arribar al barri fa un parell d’anys i es va instal·lar a casa d’una dona ja gran, andalusa i vídua, que li va llogar una habitació. Al principi dinava en algun restaurantet econòmic, però ja fa temps que se’l veu poc per enmig, per la qual cosa tothom suposa que ara la vídua cuina per a ell. Quan diu alguna cosa, per saludar, acomiadar-se, demanar un cafè o triar el menú…, ho fa en eivissenc, i és per això que tothom està convençut que son pare, o sa mare, o tal vegada tots dos, són d’aquí, però ningú no sabria dir de quina casa. Tot el que la Maria en sap, i, pel que sembla, ella és qui més en sap, és que tenia una misteriosa relació amb el Josep, i que sap qui és la persona que li envià una postal de Bruges… Com que de tant en tant passejava pel carrer amb ell i se’l veia a entrar i sortir de casa seva, inspira a la gent respecte i estranyesa alhora.

Ningú no coneix la seva vida. Tan sols el seu avi patern. Ell és qui es va fer càrrec del nét quan tenia poc més d’un any, en morir els seus pares en accident de cotxe a Noruega, on eren de vacances. Era l’únic fill d’aquesta parella de belgues. L’avi, eivissenc, s’havia casat bastant jove amb una dona flamenca, d’un poblet anomenat Damme, que es troba a pocs quilòmetres de Bruges, on s’instal·laren. Els avis Hanna i Felip varen tenir un sol fill: el Toni.

Tot i que el Lluís parla perfectament el neerlandès, amb l’avi sempre ha parlat eivissenc. La relació amb ell és molt íntima, intensa i de poques paraules. Al seu costat va aprendre a parlar poc i a fixar-s’hi molt. No recorda quina edat tenia quan l’avi li va explicar que el seus pares eren morts, però sap que ho va fer just quan ell li va preguntar: “Güelo, i es meus pares, on són?”.

Ja fa tres anys que va morir l’avia flamenca, quan a l’avi només li’n faltava un per jubilar-se. I ara, quan el Lluís creia que ell necessitaria la seva companyia més que mai, l’avi li va donar a entendre que el millor per a ambdós era emprendre el vol en solitari i fer cadascú la seva pròpia vida. S’ho rumiaren durant un parell de mesos, i el Lluís va partir cap a Eivissa, la terra de l’avi, on ell no havia estat mai. L’avi també va partir cap a la seva terra, però el que ell considerava terra no era un lloc al planeta sinó un espai on disposar de tot el seu temps per fer coses que li agraden, com escoltar música, escriure, llegir, passejar… Però tot això només ho saben ells dos…

D’ençà que el Lluís és a Eivissa només ha anat a veure l’avi un cop, fa un parell de mesos, aprofitant dues setmanes de vacances. Se li feia difícil imaginar-se’l a un godshuis. Ja era el Lluís a l’illa, quan l’avi es va traslladar a un d’aquests habitacles, dels quals a Bruges n’hi ha tants. Necessitava poc espai per viure tot sol, i li semblava una estupidesa seguir pagant el lloguer d’una casa gran que no usava. En la situació que es trobava, vidu d’una belga, jubilat després de molts anys de treballar aquí, sense família, i amb uns recursos econòmics que no li permetien precisament tirar la casa per la finestra, reunia totes les condicions per sol·licitar-ne un. El que li adjudicaren es troba al sud de la ciutat, el Godshuis De Vos.

Diu que s’hi troba a gust, i el lloguer que paga és adaptat a les seves possibilitats. El Lluís ho va poder comprovar, malgrat tenir forts prejudicis sobre aquestes casetes que fan olor de caritat, a vegades de la bona, i a vegades de la més egoista del món. Algunes van ser construïdes per gremis, per tal de protegir els seus membres en la vellura, però moltes procedeixen de donacions de gent rica que volia d’aquesta manera comprar, literalment, una plaça al paradís. Sembla que no estaven gaire convençuts de merèixer-la.

L’avi seia a una cadireta, deixant-se escalfar pel tímid sol que lluïa, el migdia que el Lluís va aparèixer pel godshuis. En veure’l arribar es va aixecar alegre i, acostant-s’hi, el va abraçar sense dir res. El jove va saber a l’acte, sense necessitat de demanar-ho, que l’avi tenia el que volia, una caseta petita, un jardinet, temps i llibertat.

De la finestra estant de l’habitació 268 de l’Hotel Académie, una dona, que era a Bruges de vacances amb el seu marit, observava la trobada del jove amb aquest home jubilat, al jardí d’aquella curiosa estança. Des que havia arribat a aquest establiment que una agencia de viatges els havia triat, li va cridar l’atenció aquest habitacle, el seu jardinet, no gaire cuidat però bufó, les portetes al voltant, la capelleta diminuta… Una reixa de forja i un muret baix que permetia tafanejar des de fora, era tot el que el separava del carrer. Li semblava una casa de joguina. I a la paret blanca del costat, un rètol escrit amb pintura negre feia: Godshuis De Vos 1713. Ja el primer dia va veure que hi vivia un home sol i, cada vegada que entrava i sortia de l’habitació, hi feia una ullada: “Té la porta tancada però el llum encès”, “ara sembla que no hi sigui”, “potser dorm”, “mira’l com seu”, “ara passeja”, “ara escriu…”. Feia només tres dies que eren aquí i ella ja s’havia adonat que de casetes com aquestes n’hi ha pertot arreu en aquesta ciutat que sembla de conte de fades. S’havia informat que la més antiga és el Rooms Couvent, construït el 1303, i s’havia interessat pels orígens d’aquesta mena de servei social per a la tercera edat. Veia, de tant en tant, com grups amb un guia s’hi aturaven, i el vell s’amagava, o ho semblava. A ella no li feien gaire gràcia aquestes visites… El lloc les mereixia, però creia que per als que hi vivien devia ser una mica molestós, per no dir humiliant. Ella pensava que els vellets podien sentir-se com animals al zoològic. “Però potser vaig errada…”, es deia. A vegades, fins i tot quan s’aixecava a mitjan nit per anar al lavabo, mirava per la finestra per si hi distingia cap novetat, encara que només fos un llum que el vell encenia o unes passes a la fresca que feia per treure’s algun malson… No ho comprenia, però el cert és que s’hi sentia enganxada.

El quart dia va tenir la sort de trobar-se observant just en el moment que l’home rebia visita. I en veure com abraçava aquell jove va sentir, ella també, molta alegria: “Potser no s’hi sent com un animal engabiat…, mira com estan de contents tots dos!, qui deu ser aquest jove?”. Veient com la imaginació volava i com les fantasies l’allunyaven de la realitat, es va dir: “Però què n’has de fer tu, del que fan…?”. De totes maneres no li havia passat per alt que ni el vell ni el jove no semblaven tenir gaire pressa per explicar-se coses. L’abraçada va ser d’aquelles que només es fan quan els que es troben fa temps que no s’han vist i s’enyoren. A la nit, quan ella i el seu home van tornar a l’hotel, després d’una llarga caminada per la vorera del canal que rodeja la ciutat i en haver sopat una bona cassola de musclos, no hi va veure cap senyal que el jove s’hi hagués quedat a dormir.

En canvi, quan es va llevar al matí següent, mentre ella aguaitava per la finestra, el va veure arribar, i al cap de pocs minuts van sortir plegats. El vell estava preparat. Es veu que l’esperava.

Una tarda, quan les vacances ja arribaven a la fi, els va veure a caminar pel carrer, i quan s’adonà que s’asseien a una terrassa, va sorprendre el seu home amb l’urgent desig de prendre una cervesa, justament en aquell bar i a la tauleta que ella triava, al costat d’on havien anat a seure el vell i el jove. El seu marit ho va acceptar sense remugar. No volia enterbolir el bon clima de parella que havien aconseguit aquests dies, a causa d’una de les seves rareses, a les quals, per altra banda, ja s’havia acostumat i havia renunciat a entendre-les. Ella, tot dissimulant, els mirava només fugisserament. Ni tan sols els hauria mirat si els hagués sentit a parlar i els hagués pogut escoltar. Però com que romanien callats i de tant en tant reien, volia esbrinar què era el que els feia gràcia. Si no fos perquè quan va venir el cambrer li van demanar unes begudes en neerlandès, suposadament, hauria pensat que eren muts. El seu marit anava fent glopets, presenciant, immutable, com ella no era amb ell, era a la taula del costat.

De sobte va sentir el vell a dir:

—Que en saps res, d’en Josep?

—Sí, tal com tu li vares demanar, me va recomanar a l’amo d’un magatzem de begudes, i me varen donar feina. Mos entenem bé en Josep i jo, però no el veig bé… —respongué el jove.

En sentir-los a parlar en la seva llengua, li va caure el got de cervesa, que per sort no es va trencar, però en va vessar més de la meitat…

—Vols que en demanem una altra? —féu ell.

—No, no, no cal.

El jove, quan va sentir la dringadissa del got en perdre la vertical, es va girar i va somriure. Sabia que només l’avi i ell, amb la conversa de poques paraules, podien ser la causa de la malaptesa de la dona. Sense paraules, tan sols serrant lleugerament els llavis i enlairant una miqueta els pòmuls, es van donar a entendre que el que havia passat era un bon senyal. Ja feia estona que ells s’havien adonat que la parella era de parla catalana. Tot i que no xerraven gaire perquè ella estava únicament pendent d’ells. Frases com ‘tu què vols prendre?’ o ‘s’està bé aquí, oi?’, ho evidenciaven. I tot seguit el vell, amb una mínima inclinació de cap, pujant una cella una mica més que l’altra i sense obrir boca, li va transmetre que havien de fer-se’n el càrrec, que el que la gent no troba normal li fa perdre el nord. El nét li respongué afirmativament movent amb suavitat el cap.

El cambrer no es va fer esperar, ho havia vist i s’hi va acostar per netejar la taula, mentre ella encara s’espolsava la faldilla, avergonyida. I, sense demanar-li res, li va dur una altra cervesa…

Aquella nit, en arribar a l’habitació, no va mirar per la finestra. Va quedar bocabadada, asseguda a una butaca… Li succeïa de tant en tant: es quedava absorta amb alguna cosa que li passava pel cap. Però, a ella, no la molestava, fins i tot li agradava, simplement intentava no fer-ho durar gaire, sobretot quan es trobava acompanyada. Ja fa temps que havia arribat a la conclusió que la gent en diu normal d’allò a què estan acostumats. Es a dir, que el costum és qui mana i ell és qui diu el que és normal i el que no ho és. Després de sentir-se molt rarota durant la seva joventut perquè bona part de les coses que l’atreien, als altres no els deien res, va pensar que si no volia tornar boja havia de trobar la manera de no aïllar-se, de no allunyar-se de la gent com si fos autista, almenys no fer-ho d’aquells que estimava, però sense renunciar per això a les sensacions que l’extasiaven.

Amb el seu marit havia tingut sort. Li havia costat aconseguir-ho, però ell respecta aquests moments pels quals ella passa, i els anomena ‘viatges’ si duren molt, i ‘passejades’ si no duren gaire.

Aquesta vegada li havia agafat fort, però després d’uns minuts, que no va voler allargar ni escurçar, es va aixecar de la butaca, i de la bossa va treure una llibreta petita on, sense mirar-s’hi gaire, havia copiat el que havia trobat gravat a una pedra sobre la gespa, a la vora del camí per on passejaven. Ja eren a prop de la barriada de l’hotel, havien deixat enrere el Gentpoort, i s’adreçaven cap al Katelijnepoort, quan la va veure. “És clar, deu ser neerlandès”, es va plànyer perquè no ho entenia, mentre que el seu home pensava: “Ja li ha agafat una de les seves”. Ara, a l’hotel, volia escriure-ho en un full més gran i ben clar. Estava encuriosida per saber què hi deia. A la pedra no hi va trobar ni el nom de l’autor ni la procedència. Va pensar que qualsevol cambrer, o la recepcionista de l’hotel, podrien fer-li el favor de traduir-li-ho, però temia que no li ho fessin bé, i sobretot que ella no fos capaç d’entendre’ls, ja que ni del seu francès i ni del seu anglès no se’n refiava gaire.

De sobte, se li van encendre el ulls. Se li va acudir que tal vegada podia demanar-ho a aquest jove o al vell, ja que parlaven català i neerlandès. Va aixecar la vista per saber si el seu home s’havia adonat que havia tingut una bona idea, però ell seguia llegint, i ella no en va dir res. “Així, potser els puc conèixer una mica…”, va pensar il·lusionada. Un cop va tenir escrita la frase amb lletra clara i gran, en majúscules, ho va desar tot, es va dutxar, es va rentar les dents, i es va asseure al llit, al costat del seu home, que fullejava una guia de la ciutat, per tal de no passar per alt alguna cosa interessant de Bruges, ara que encara hi eren a temps. “Demà és el darrer dia”, pensava.

Asseguda al llit, va permetre que la frase i tot el que se li havia acudit, seguís jugant dins de la seva imaginació, però decidida a deixar-ho córrer tot tan aviat com el seu home tanqués la guia. No sabia com explicar el que sentia, en disposar-se a passar tota la nit amb un secret tant a l’abast, a la bossa, i tant inabastable perquè no entenia el que deia: DE GEWOONTE ZIET ZICHZELF EN DENKT DAT BEN IK NIET.

—Em sembla que avui el viatge ha sigut espacial —féu ell tancant el llibret.

—No ho sé…

—Doncs si tu no ho saps, imagina’t què en dec saber jo!

—Perdona’m…

—Res, dona, no hi ha res a perdonar, t’ho has passat bé?

—No sé com dir-t’ho…, no sé què m’ha agafat amb aquests dos, no els conec de res…

—Ja fa dies que no et pots treure del damunt aquesta caseta…

—Sí…, així, tan fort, d’aquesta manera, sense entendre res, només m’ha passat una vegada. Crec que t’ho vaig contar fa temps…

—Sí —digué ell mirant-la als ulls—, me’n recordo perquè la llum que avui hi ha als teus ulls només l’havia vist una vegada, i va ser quan m’ho contares, allò del nen i la pluja…

—I ara faig aquella cara?

—No sabria dir-t’ho, però hi tens la mateixa llum.

I s’adormiren abraçats. Ell sentia pau i no entenia res. Ella, sorpresa i alegria. No hauria dit mai que ell es fixés tant en el seus ulls…

Les coses no van rodar com ella esperava. Al matí, quan es va despertar, la porta del godshuis era tancada. Com si fos una investigadora privada seguint les petjades d’un marit suposadament infidel, es va quedar asseguda davant de la finestra. Pensava que si els veia, baixaria i es faria trobadissa, i diria que els volia fer una pregunta perquè sabia que parlaven català. Però passaren els minuts i no hi veia cap moviment. Ja feia més d’una hora que vigilava quan el seu home li va dir:

—Au, deixa-ho fer, que ens tancaran el menjador i ens quedarem sense esmorzar.

Tot i que no li hauria importat quedar-se en dejú per tal d’esperar-los, va baixar. Però en haver acabat, va tornar apressada a l’habitació i va comprovar que tot seguia com ho havia deixat. Havia passat tan sols un quart d’hora. No era possible que, justament en aquesta estona, s’hagués aixecat el vell del llit, hagués passat el jove, i se n’haguessin anat tots dos.

El seu marit no li va dir res. En qualsevol moment, i de moltes maneres, podria aconseguir una traducció acurada d’aquella frase, però ell comprenia que no era en qualsevol moment ni de qualsevol manera que ella podria encetar una conversa amb aquest vell i aquest jove, que amb tan poques paraules es comunicaven. I, respectant la seva dèria, li va dir que volia fer una caminada tot sol, que podrien trobar-se després d’un parell d’hores i anar junts a dinar. A ella li va semblar bé. Pensava quedar-se a l’aguait. Quan es va trobar tota sola va pensar: “És clar, a ell, també li deu venir de gust estar tot sol de tant en tant”.

Ell va sortir amb la guia a la butxaca i, tot passejant, va arribar-se a la vorera del canal, va cercar la pedra, va copiar la frase i se’n va anar cap el centre de la ciutat. “Li aconseguiré una traducció, encara que no sigui en català, i quan la tingui la hi duré, serà el meu regal d’aniversari, està tan capficada que li ha passat per alt que avui en fa trenta-set”. A prop de la plaça del Markt hi havia vist, el primer dia de les vacances, una biblioteca molt gran, “allí hi deu haver diccionaris, i personal que parli alguna cosa més que neerlandès, francès com a mínim, segur”, va pensar. S’hi va arribar i, en el seu francès d’anar per casa, va demanar a una bibliotecària si podia traduir-li allò, tot mostrant-li el paper amb la frase. Ella, una mica sorpresa però amb una afable rialla, va agafar el full, va llegir el que hi deia, i amb un bolígraf, en el mateix paper va escriure: L’habitude se voit et pense “ce n’est pas moi”. S’ho va rellegir i, a sobre de l’habitude, hi va afegir la convention i, lliurant-li-ho, li va dir: “L’habitude ou la convention”, amb una expressió que volia dir “ve a ser el mateix”. Ell, agraït, se’n va anar.

Camí de l’hotel, amb el regal d’aniversari sense embolicar, pensava alternativament en la seva dona i en la frase que, així, en francès, ja li semblava prou entenedora. Caminava accelerat, com si dugués un missatge que no pogués esperar i, quan se n’adonà, va deixar reposar una mica la seva excitació i, a la primera terrassa que va trobar, es va asseure per prendre un cafè. Rellegint la frase, en va fer una versió catalana: “El costum/l’hàbit/el que és convencional —si la bibliotecària ha posat dues paraules per traduir de gewoonte, no passarà res perquè jo en posi tres—, es veu a si mateix i pensa: aquest no sóc jo”. Traduir-la li era més fàcil que entendre-la. I ho va escriure. Cercant-ne el significat, li venien llums i ombres, però quan li semblava que comprenia alguna cosa, se li esmunyia per Déu sap quins racons del cervell.

La va trobar als núvols, apesarada i avorrida d’esperar debades moviments al godshuis. Però, quan la va felicitar i li va lliurar el regal, va tornar a tocar de peus a terra:

—Me n’havia oblidat!, mare meva, on tinc el cap?, i això!, com t’ho has fet?

—Au, arreglat una mica que et convido a dinar. Anem a celebrar el teu aniversari.

Poc temps després d’aquestes vacances va saber que estava prenyada, i en assabentar-se’n digué al seu home:

—Va ser a Bruges, te’n recordes?

—Perfectament…