6

L’AVENTURA DE L’OVELLA (II)

1. L’ESTRANYA HISTÒRIA DE L’HOME ESTRANY (1)

El secretari del vestit negre es va asseure i es va quedar mirant-me en silenci. No era una mirada que m’escrutava amb detall, ni una mirada que em llepava de dalt a baix, ni una mirada que em travessava el cos. No era ni freda, ni càlida, ni tèbia. Era una mirada que no contenia cap mena d’emoció que jo conegués. Aquell home simplement em mirava. També podia ser que mirés la paret que tenia al darrere, però com que jo era davant de la paret, vaig suposar que em mirava a mi.

L’home va agafar la petaca de damunt de la taula, la va obrir, en va treure una cigarreta sense filtre, va donar uns quants copets amb l’ungla als extrems, la va encendre amb l’encenedor de sobretaula i va exhalar el fum. Llavors va tornar l’encenedor a la taula i va encreuar les cames. No va moure la vista en cap moment.

Era tal com m’havia explicat el meu soci. Anava vestit amb una correcció exagerada, i tenia una fesomia massa regular i uns dits massa fins. Si no hagués estat per les parpelles fendides i pels ulls freds, que semblaven un objecte artesà de vidre, hauria semblat un perfecte homosexual. Amb aquells ulls, però, no ho semblava. De fet, no semblava res. No s’assemblava a res ni a ningú.

Quan em vaig fixar en els ulls, em vaig adonar que tenien un color estrany. Eren d’un negre marronós amb un lleu toc de blau, amb una combinació diferent a cada ull. Era com si l’ull dret i l’esquerre pensessin coses diferents. Vaig veure que movia una mica els dits per la falda. Semblava que en qualsevol moment se li haguessin de separar de les mans i posar-se a caminar cap a mi. Eren uns dits estranys. Aquells dits es van acostar a poc a poc cap a la taula i van apagar la cigarreta, de la qual n’havia consumit encara no un terç. Vaig veure com el gel es fonia dins el got i l’aigua transparent es barrejava amb el suc de pomelo. Era una mescla desproporcionada.

A la sala hi regnava un silenci enigmàtic. Era un silenci semblant al que es troba a vegades en entrar en una gran mansió, i que resulta del fet que hi ha massa poques persones per a un espai tan ampli. Tot i així, el silenci que regnava en aquella sala també tenia unes característiques diferents. Era un silenci terriblement feixuc i una mica opressiu. Una mena de silenci que jo ja coneixia d’algun altre lloc, tot i que vaig trigar una mica a recordar-me d’on. Vaig anar revisant els records com si passés fulls d’un àlbum antic fins que al final me’n vaig recordar. Era el silenci que envolta un malalt terminal. Un silenci prenyat d’un pressentiment de mort. L’aire era polsós i eloqüent.

—Tothom es mor —va dir l’home amb calma i sense deixar de mirar-me. Parlava com si sabés perfectament el que em passava pel cap—. Un dia o altre, tots ens hem de morir.

Després de dir això, l’home va tornar a sumir-se en aquell silenci aclaparador. Les cigales continuaven cantant, fregant les ales desesperadament per intentar ressuscitar l’estació que estava a punt d’acabar-se.

—Intentaré parlar-li de la manera més sincera possible —va dir l’home. El seu discurs semblava la traducció literal d’un document oficial. Les frases i la gramàtica que feia servir eren correctes, però a les seves paraules els faltava expressivitat—. Ara bé, parlar amb sinceritat no és el mateix que dir la veritat. La relació entre sinceritat i veritat és similar a la relació entre la proa i la popa d’un vaixell. Primer apareix la sinceritat i després apareix la veritat. El temps entre l’una i l’altra és directament proporcional a la mida del vaixell. La veritat de les coses grans costa més d’aparèixer. A vegades no apareix fins que ja som morts. Per tant, si jo no sóc capaç de mostrar-li la veritat, no serà culpa meva, ni tampoc seva.

Com que no sabia què podia respondre, vaig optar per no dir res. L’home va prosseguir en veure que no feia cap comentari.

—Si l’hem fet venir fins aquí és per fer avançar el vaixell. El farem avançar entre vostè i jo. Parlarem amb sinceritat, i així serem un pas més a prop de la veritat. —En aquell moment es va escurar la gola i es va mirar les mans, posades als reposabraços del sofà—. Però tot això és massa abstracte. Val més que comencem pel problema real. El problema és la revista que va fer. Ja l’hi han explicat, oi?

—Sí, ja m’ho han explicat.

L’home va assentir amb el cap. Va fer una pausa abans de continuar.

—Suposo que a vostè també el deu haver sorprès. Qualsevol es disgusta en veure com es destrueix el fruit dels seus esforços. I més quan es tracta d’un mitjà per guanyar-se la vida. Comporta unes enormes pèrdues reals. És així, oi?

—Sí, és així —vaig dir.

—M’agradaria que em parlés d’aquestes pèrdues reals.

—En la nostra feina, les pèrdues reals són inevitables. No és que els clients no refusin mai de sobte el que els presentem. Però, per a una empresa petita com la nostra, pot ser un cop mortal. Per això, per evitar-ho, ens cenyim al màxim a les idees que ens proposen els clients. Per dir-ho d’una manera una mica exagerada, quedem amb ells per revisar línia per línia les revistes que editem. D’aquesta manera evitem riscos. No és gaire divertit, però som un llop solitari amb pocs recursos.

—Tothom ha de començar d’alguna manera —em va consolar—. Bé, sigui com sigui, pel que diu, entenc que la seva agència ha patit un fort cop financer a causa de la cancel·lació de la revista.

—Sí, podríem dir-ho d’aquesta manera. Com que ja estava impresa i lligada, hem de pagar el paper i la impressió abans d’un mes. També s’han de comptar els honoraris pels articles que hem hagut d’encarregar a autors externs. Tot plegat puja a uns cinc milions de iens, però malauradament són uns diners que hauríem de fer servir per amortitzar un préstec. Ara fa un any vam demanar diners per canviar d’instal·lacions.

—N’estic al corrent —va dir l’home.

—I després hi ha el problema del contracte amb el client. La nostra posició és feble, i un cop hi ha hagut un problema amb una agència, els clients t’eviten. Tenim un contracte d’un any per editar la revista de la companyia asseguradora, i si ara s’anul·la per culpa d’aquest incident, realment ens enfonsem. Som una agència petita i sense contactes, però la nostra feina és molt apreciada i hem crescut gràcies al boca-orella. Només que circuli una opinió dolenta, ja hem begut oli.

Quan vaig acabar de parlar, l’home se’m va quedar mirant sense dir res.

—Parla amb molta sinceritat —va dir finalment—. A més, el que diu coincideix amb les nostres investi gacions. Ho aprecio. ¿Què li semblaria si demanés a la companyia asseguradora que els paguin sense condicions les revistes cancel·lades i que compleixin el contracte que tenen amb vostès?

—No hi hauria res a dir. Tornaríem al nostre avorrit dia a dia, sense saber ben bé què ha passat.

—Fins i tot podria afegir-hi una prima. Només que escrivís una paraula darrere d’una targeta de visita, la seva agència tindria feina assegurada per deu anys més. I res d’aquests fullets de pacotilla.

—¿O sigui que és un tracte?

—Un intercanvi amistós. Si ara vostè em mostra la seva bona voluntat, jo també ho faré. ¿Pot veure-ho d’aquesta manera? La meva bona voluntat pot ser molt útil. No deu pas voler treballar tota la vida amb un borratxo que sempre té el cap emboirat, oi?

—Som amics —vaig dir.

Es va fer un silenci com quan es llança una pedra dins un pou molt fondo. La pedra va tardar mig minut a arribar al fons.

—Molt bé, entesos —va dir l’home—. Vostè sabrà… He revisat amb detall la seva carrera i m’ha semblat molt interessant. Podríem dir que la gent es pot classificar en dos grans grups: els mediocres realistes i els mediocres poc realistes. I vostè pertany clarament al segon grup. Val més que ho sàpiga: el destí que l’espera és el destí dels mediocres poc realistes.

—Ho tindré en compte —vaig dir.

L’home va assentir. Em vaig beure la meitat del suc de pomelo aigualit.

—Va, parlem de coses concretes —va dir—. Parlem de l’ovella.

L’home es va moure per treure de dins un sobre una fotografia gran i en blanc i negre que va deixar sobre la taula, de cara a mi. Va ser com si a la sala s’hi hagués filtrat una mica d’aire real.

—Aquesta és la fotografia de les ovelles que va posar a la revista.

Per ser una ampliació directa de la fotografia, sense fer servir el negatiu, la imatge era sorprenentment clara. Devien haver fet servir una tecnologia especial.

—Pel que sabem, vostè va aconseguir aquesta fotografia personalment i la va fer servir per a la revista. No m’equivoco, oi?

—És tal com diu.

—Segons les nostres investigacions, es tracta d’una fotografia feta els últims sis mesos per un amateur. La càmera és un model barat, de butxaca. No la va fer vostè. Vostè té una Nikon SLR que fa més bones fotos. I aquests últims cinc anys no ha posat els peus a Hokkaido. És així?

—Vostè sabrà —vaig dir.

—Mmm —va fer ell. Llavors es va estar una estona callat, com si volgués copsar les característiques d’aquell silenci—. Bé, l’únic que volem són tres informacions: on va obtenir la fotografia, qui l’hi va proporcionar i amb quina intenció va fer servir una fotografia tan dolenta en aquella revista.

—No l’hi puc dir —vaig respondre, amb tanta rapidesa que jo mateix me’n vaig sorprendre—. Els periodistes tenim el dret a no revelar les fonts.

L’home es va passar el dit del mig de la mà dreta pels llavis, sense deixar de mirar-me. Després de repetir aquest gest uns quants cops, es va tornar a posar la mà a la falda. El silenci va continuar una estona més. Vaig pensar que tant de bo en aquell moment es posés a cantar un cucut. No cal dir, però, que no se’n va sentir cap. Els cucuts no canten al vespre.

—És un personatge ben curiós —va dir l’home—. Si ho volgués, podria prendre-li tota la feina. Llavors s’acabaria aquesta cançoneta dels periodistes. Suposant, és clar, que els pamflets i els fullets ridículs que fan ara es puguin qualificar de periodisme.

Vaig tornar a pensar en els cucuts. ¿Per què no canten al vespre?

—A més, hi ha unes quantes maneres de fer garlar persones com vostè.

—Ja ho crec —vaig dir—. Però tot vol temps, i jo no parlaria fins a l’últim minut. I, si parlés, no ho xerraria pas tot. I vostè no tindria manera de saber què és tot. ¿M’equivoco?

Tot era un bluf, però tenia sentit. La incertesa del silenci que va seguir em va indicar que havia guanyat algun punt.

—És divertit parlar amb vostè —va dir l’home—. El seu poc realisme té un cert aire patètic. Però bé… Parlem d’una altra cosa.

L’home es va treure una lupa de la butxaca i la va deixar sobre la taula.

—Agafi aquesta lupa i miri’s la fotografia tanta estona com vulgui.

Vaig agafar la fotografia amb la mà esquerra i, engrapant la lupa amb la dreta, la vaig observar detingudament. Unes ovelles miraven a la càmera, unes altres miraven cap a altres direccions i encara unes altres pasturaven sense preocupar-se de res. Semblava la fotografia d’una reunió d’antics companys de classe no gaire animada. Vaig inspeccionar una per una totes les ovelles, i em vaig fixar en la manera com creixia l’herba, en el bosc de bedolls que hi havia al costat del prat, en la serralada que s’alçava al fons i ens els núvols lleugers que suraven al cel.

—¿Hi ha vist res estrany? —em va preguntar l’home.

—No —vaig respondre.

No va semblar que quedés decebut.

—Vostè va estudiar la carrera de biologia, oi? —va dir l’home—. ¿Quantes coses sap de les ovelles?

—És com si no en sabés res. El que vaig estudiar són coses d’especialitat que no serveixen pràcticament per a res.

—Expliqui’m el que en sap.

—Són animals artiodàctils, herbívors i gregaris. Van ser introduïdes al Japó al principi del període Meiji.^[2] Se n’aprofita la llana i la carn. Això és tot.

—Exacte —va dir l’home—. Només una petita precisió: no van ser introduïdes al Japó al principi del període Meiji, sinó una mica abans, durant el període Ansei.^[3] Això a part, però, és tal com diu: abans d’aquest moment al Japó no hi havia ovelles. De fet, hi ha una teoria que diu que durant el període Heian^[4] en van arribar algunes des de la Xina, però, encara que fos veritat, després es van extingir. Per tant, es pot afirmar que fins al període Meiji la majoria dels japonesos no havien vist mai cap ovella ni sabien què era. Tot i que és un animal relativament popular en l’antic calendari xinès, ningú no sabia exactament quin aspecte tenia. Diguéssim que era una mena d’animal fantàstic, com un drac o un baku. De fet, totes les il·lustracions d’ovelles fetes per japonesos d’abans del període Meiji tenen ben poc a veure amb tal com és en realitat. Podríem dir que els japonesos tenien el mateix coneixement de les ovelles que el que H. G. Wells tenia dels marcians.

»Fins i tot avui dia, el coneixement que els nostres compatriotes tenen de les ovelles és força pobre. En definitiva, al llarg de la història no hi ha hagut cap moment en què les ovelles hagin tingut un paper important en la vida diària del nostre país. Les ovelles van ser importades des dels Estats Units a iniciativa del govern, van ser criades durant un quant temps i després van ser oblidades. Així són les ovelles. Després de la guerra, amb la liberalització del comerç de llana i carn entre Nova Zelanda i Austràlia, els avantatges de criar ovelles al Japó van desaparèixer. ¿No li fan una mica de llàstima, pobres animalons? Però bé, el Japó modern és així.

»Evidentment, però, no vull pas parlar-li de la buidor del Japó modern. El que li vull dir és que, abans del final del període Tokugawa,^[5] al Japó no hi havia ni una sola ovella, i que les que es van importar després van ser sotmeses a inspeccions rigoroses per part del govern. ¿Entén què volen dir aquestes dues coses?

M’ho preguntava a mi.

—Doncs que totes les races d’ovella que hi ha al Japó estan controlades.

—Exacte. A més, la raça de les ovelles és tan important com la dels cavalls de curses, de manera que no costa gens seguir la genealogia de totes les que hi ha al Japó. Així, doncs, es tracta d’un animal absolutament regulat. Les barreges de races també es poden consultar. No hi ha contraban. No hi ha ningú amb uns gustos tan estranys per importar-ne d’amagat. Pel que fa a les races, al Japó trobem la Southdown, la merina espanyola, la Cotswold, la xinesa, la Shropshire, la Corriedale, la Cheviot, la Romanov, l’Ostfriesen, la Border Leicester, la Romney Marsh, la Lincoln, la Doreset Horn, la Suffolk i diria que ja està —va dir l’home—. Ara m’agradaria que tornés a mirar bé la fotografia.

Vaig tornar a agafar la lupa i la fotografia ampliada.

—Miri’s bé la tercera ovella començant per la dreta, en primer pla.

Vaig posar la lupa sobre la tercera ovella començant per la dreta. Llavors vaig mirar l’ovella del costat i em vaig tornar a fixar en la que l’home m’havia indicat.

—¿Ara hi ha vist res? —em va preguntar.

—És d’una raça diferent, oi? —vaig dir.

—Exacte. Tret de la tercera començant per la dreta, totes les altres són Suffolk normals i corrents. Només aquesta és diferent. És més rabassuda que les Suffolk, i també té un color diferent. I no té la cara negra. Sembla molt més forta. He ensenyat aquesta fotografia a uns quants especialistes en ovelles, i la conclusió a què han arribat tots és que aquesta raça d’ovella no existeix al Japó. I pot ser que ni tan sols a la resta del món. O sigui que ens trobem davant d’una ovella d’una raça inexistent.

Vaig agafar la lupa i vaig tornar a mirar la tercera ovella començant per la dreta. Fixant-m’hi bé, vaig veure que al llom hi tenia una taca de color clar, com de cafè. Era una taca vaga i borrosa, que tant semblava una rascada al negatiu com una il·lusió visual. O potser era que realment algú li havia abocat una mica de cafè al llom.

—Se li veu una taca clara al llom —vaig dir.

—No és una taca —va replicar l’home—. És una marca en forma d’estrella. Compari-ho amb això.

L’home va treure una fotocòpia del sobre i me la va allargar. Era la còpia del dibuix d’una ovella fet a llapis. Al full hi havia tot de ditades negres. En conjunt el dibuix era una mica infantil, però tenia alguna cosa que atreia l’atenció. Els detalls estaven dibuixats amb una cura especial. Vaig comparar l’ovella de la fotografia amb la del dibuix i vaig comprovar que eren clarament la mateixa. L’ovella del dibuix tenia una marca en forma d’estrella al llom que coincidia perfectament amb la taca que hi tenia l’ovella de la fotografia.

—I ara miri això —va dir l’home, que es va treure un encenedor de la butxaca i me’l va allargar. Era l’edició especial d’un Dupont de plata, amb el mateix emblema d’una ovella que havia vist al cotxe. Al llom de l’ovella hi havia clarament una marca en forma d’estrella.

Em va agafar un lleu mal de cap.

2. L’ESTRANYA HISTÒRIA DE L’HOME ESTRANY (2)

—Fa una estona li he parlat de la mediocritat —va dir l’home—. No era en absolut una crítica a la seva mediocritat. Dit d’una manera senzilla, si vostè és mediocre és justament perquè el món també ho és. ¿No troba?

—No ho sé…

—El món és mediocre. Això és indubtable. Ara bé, ¿el món ha estat mediocre des de l’origen? De cap manera. L’origen del món és el caos, i el caos no és mediocre. El procés que ens ha dut fins a la mediocritat va començar quan els humans van separar la vida quotidiana dels mitjans de producció. I llavors, quan Karl Marx va introduir el concepte de proletariat, va acabar de consolidar la mediocritat. Per això l’estalinisme està directament relacionat amb el marxisme. Jo admiro Marx. És un dels pocs genis que conserva el record del caos original. En el mateix sentit, també admiro Dostoievski. Amb tot, no m’agrada el marxisme. És massa mediocre.

L’home va fer un sorollet amb el fons de la gola.

—Ara li parlo amb tota franquesa. És un gest d’agraïment per correspondre el fet que vostè m’hi hagi parlat abans. Tot seguit respondré tots els dubtes més senzills que pugui tenir. Però, quan acabi de parlar, les opcions que li quedaran seran extremament limitades. M’agradaria que ho entengués abans de començar. Per dir-ho d’una manera senzilla, vostè ha apujat l’aposta. ¿D’acord?

—No em queda cap altra opció, no? —vaig dir.

—Ara mateix, dins d’aquesta residència, hi ha una persona gran que s’està morint —va dir l’home—. La causa és clara: té un coàgul molt gros al cervell. És tan gros que fins i tot li deforma el cervell. ¿Té coneixements de neurologia?

—No en sé quasi res.

—Dit en poques paraules, és una bomba de sang. La circulació està obstruïda i provoca una inflor estranya, com una serp que s’hagués empassat una pilota de golf. Si el coàgul es rebenta, les funcions del cervell s’aturaran. A més, és impossible d’operar, ja que l’estímul més mínim podria provocar que es rebentés. Parlant de manera realista, només podem esperar la mort. Tant pot ser que es mori d’aquí a una setmana com d’aquí a un mes. No ho sap ningú.

L’home va arrufar els llavis i va exhalar un sospir a poc a poc.

—No hi ha res estrany en el fet que es mori. Ja és gran i la malaltia que té és clara. El que és estrany és que encara sigui viu.

No tenia ni idea del que intentava dir-me.

—En realitat, no hauria estat gens estrany que s’hagués mort fa trenta-dos anys —va prosseguir l’home—. O quaranta-dos. Aquest coàgul el van descobrir els metges de l’exèrcit nord-americà mentre duien a terme les proves mèdiques als criminals de guerra de classe A. Era la tardor del 1946, poc abans del Procés de Tòquio. El metge que va descobrir el coàgul va quedar molt sorprès en veure la radiografia. El fet que una persona amb un coàgul tan gros al cervell fos viva, i fent una vida molt més activa que la gent normal, desafiava el sentit comú. El van traslladar de la presó de Sugamo a l’Hospital de Saint Luke, que en aquell moment era un hospital militar, per fer-li més proves.

»Se li van fer proves durant tot un any, però al final no van aclarir res. Només que no hauria de sorprendre ningú que es morís en qualsevol moment, i que el que era estrany era que fos viu. Tot i així, ell no va tenir mai cap problema i va continuar vivint amb tot el vigor. Les seves funcions cerebrals eren perfectament normals. Ningú sabia explicar-ho. Es trobaven en un atzucac. Un home que teòricament havia de ser mort voltava pel món com si res.

»Amb tot, sí que presentava alguns símptomes lleus. Cada quaranta dies, en passava tres amb una migranya molt forta. Segons va confirmar el mateix pacient, aquestes migranyes van començar el 1936, la data que els metges van establir com la de l’aparició del coàgul. Les migranyes eren tan fortes que van haver de receptar-li calmants, és a dir, narcòtics. Els narcòtics li alleujaven el dolor, però també li provocaven al·lucinacions. Unes al·lucinacions molt intenses. Només ell sap com eren, però en qualsevol cas sembla que no eren gens agradables. L’exèrcit nord-americà encara conserva cròniques detallades d’aquestes al·lucinacions. Els metges les van descriure minuciosament. Jo vaig obtenir els informes de manera il·legal i els vaig llegir diverses vegades, i, tot i que estan escrits amb un llenguatge mèdic, li puc assegurar que són realment esgarrifosos. No crec que hi hagi gaires persones capaces de suportar unes al·lucinacions com aquelles de manera regular.

»Ningú sabia per què les tenia. Van suposar que el coàgul alliberava contínuament algun tipus d’energia, i que les migranyes eren la manera que el cos tenia de reaccionar-hi. Sembla que quan el mur que intentava contenir la reacció s’ensorrava, l’energia li estimulava directament alguna part del cervell i li provocava les al·lucinacions. Evidentment, això només era una hipòtesi, però als americans els va interessar molt. I llavors li van fer unes proves molt completes. Unes proves secretes que va dur a terme el departament d’intel·ligència. No és clar per què el departament d’intel·ligència nord-americà va decidir emprendre aquestes proves centrades en el cas d’un sol pacient, però es poden pensar diverses possibilitats. La primera és que, sota la denominació de proves mèdiques, es duguessin a terme interrogatoris més delicats. Per exemple, per conèixer les rutes de l’espionatge o les rutes de l’opi a la Xina. Amb la derrota definitiva de Chiang Kai-shek, els americans estaven perdent els contactes que tenien a la Xina i els era de vital importància conèixer les rutes que dominava el patró. I aquestes preguntes no es podien pas fer en públic. Ha de pensar que, després d’aquesta nova tanda de proves, el van deixar en llibertat sense passar per cap mena de judici. No costa gaire imaginar que es va produir alguna negociació a l’ombra. Informació a canvi de llibertat, com si diguéssim.

»La segona possibilitat era esbrinar la relació que hi havia entre el coàgul i l’excentricitat del patró com a líder de la dreta. Ja l’hi explicaré més tard, però és una idea d’allò més interessant. Al final, però, sembla que no van trobar res. ¿Com podien entendre una cosa així si ni tan sols podien entendre el fet que fos viu? Evidentment, és una cosa que només es pot saber fent una autòpsia. O sigui que aquesta via també era un atzucac.

»La tercera possibilitat està relacionada amb un rentat de cervell. La idea era que, enviant unes ones determinades al cervell, potser es podia provocar una reacció concreta. En aquella època es feien experiments d’aquesta mena. Ara se sap que en realitat als Estats Units hi havia grups de recerca que investigaven la possibilitat de fer rentats de cervell.

»No és clar quina d’aquestes tres línies era l’objectiu principal de les proves que va dur a terme pel servei d’intel·ligència. Tampoc no se sap quines conclusions en van extreure. Tot ha quedat enterrat per la història. Els únics que coneixen la veritat són un grapat d’oficials d’alt rang de l’exèrcit americà i el patró. Fins ara el patró no n’ha parlat mai a ningú, ni tan sols a mi, i dubto que mai ho faci. Per tant, tot això que li explico no deixen de ser simples suposicions.

Arribat a aquest punt, l’home es va escurar la gola en silenci. Jo havia perdut la noció del temps que havia passat des que havia entrat en aquella sala.

—Amb tot, es coneixen alguns detalls més del moment en què va aparèixer el coàgul, és a dir, dels esdeveniments del 1936. L’hivern del 1932 el patró va ser empresonat sota l’acusació d’haver participat en el complot per assassinar un personatge important, i va fer vida de presidiari fins al juny del 1936. Encara existeixen les cròniques oficials i els informes mèdics de la presó, i a vegades el mateix patró ens n’ha parlat. Resumint-ho molt, el patró va patir un insomni greu durant gairebé tot el temps que va estar a la presó. I no era un simple insomni. Era un insomni tan greu que era perillós. Es podia passar tres o quatre dies sense aclucar l’ull, a vegades fins i tot una setmana. En aquella època, la policia forçava confessions als presos polítics impedint-los que dormissin. Com que estava implicat en la disputa entre la facció imperial i la facció de control de l’exèrcit, el patró devia ser sotmès a uns interrogatoris especialment durs. Si el presoner intentava dormir, el ruixaven amb aigua, el colpejaven amb espases de bambú o l’enfocaven amb un llum potent per trencar-li els patrons de son. Ningú pot aguantar això gaires mesos. Els nervis necessaris per dormir queden destrossats. Et mors, et tornes boig o pateixes un insomni greu. El patró va tirar pel tercer camí, i no se’n va recuperar del tot fins a la primavera del 1936. És a dir, si fa no fa a l’època en què va aparèixer el coàgul. ¿Què me’n diu, d’això?

—¿Que la manca de son extrema va obstruir el reg sanguini del cervell i li va provocar el coàgul?

—Aquesta és la hipòtesi que ens indica el sentit comú. I, si algú que no hi entén és capaç d’arribar-hi, els metges de l’exèrcit americà també la van considerar. Però aquesta explicació no és suficient. Diria que hi falta un factor important. Em sembla que el fenomen del coàgul no és sinó una manifestació secundària d’aquest factor. Hi ha més persones que tenen un coàgul com aquest, però cap no ha tingut uns símptomes com els del patró. A més, això no explica per què només ell ha continuat vivint.

Semblava que el que deia l’home tenia sentit.

—Hi ha un altre fet curiós relacionat amb el coàgul. Es podria dir que a la primavera del 1936 el patró va renéixer, ja que la seva personalitat va canviar per complet. En poques paraules, fins a aquell moment el patró havia estat un activista de la dreta d’allò més mediocre. Havia nascut sent el tercer fill d’una família de pagesos pobres de Hokkaido, als dotze anys havia marxat de casa per anar a Corea, on no li havia anat gens bé, i finalment havia tornat al Japó i havia entrat en un grup de dretes. Havia estat un jove exaltat que sempre brandava l’espasa de samurai. A penes devia saber llegir. Però l’estiu del 1936, quan va sortir de la presó, es va convertir en el líder indiscutible de la dreta en tots els sentits. Tenia carisma per ser líder, una ideologia sòlida, un discurs capaç de provocar reaccions enfervorides, visió política, capacitat de decisió i, sobretot, la capacitat de fer moure la societat aprofitant-se dels punts febles de les masses.

L’home va inspirar i es va tornar a escurar la gola sense fer soroll.

—Evidentment, com a teòric de la dreta, les seves idees i la seva concepció del món eren més aviat senzilles. Però això no tenia importància. La qüestió era fins a quin punt li servien per crear una estructura de poder. Tal com a Hitler li van servir per crear una estructura de poder estatal les seves idees no menys senzilles d’espai vital i de superioritat racial. El patró, però, no va seguir aquest camí. Ell va seguir un camí amagat, un camí a l’ombra. Ha estat una presència que ha dirigit la societat entre bambolines, sense sortir mai a la llum. Per això el 1937 se’n va anar a la Xina. Però bé, deixem-ho estar… Tornem al coàgul. El que li vull dir és que el moment en què va aparèixer el coàgul coincideix exactament amb el moment en què el patró va patir aquesta transformació gairebé miraculosa.

—Segons la seva hipòtesi —vaig dir—, entre el coàgul i la transformació no hi ha una relació de causa-efecte, sinó que són dos fenòmens paral·lels sobre els quals plana un factor secret.

—Veig que ho entén tot de seguida —va dir l’home—. Concís i breu.

—¿I on entra en joc l’ovella?

L’home va treure la segona cigarreta de la petaca, hi va donar uns quants copets amb l’ungla als extrems i se la va posar als llavis. No la va encendre.

—Anem a pams —va dir.

Es va fer un silenci feixuc.

—Hem erigit un regne —va dir finalment—. Un poderós regne subterrani que ens permet controlar-ho absolutament tot: la política, les finances, els mitjans de comunicació, la burocràcia, la cultura i un munt de coses que no es pot ni imaginar. Fins i tot controlem coses que ens van en contra. El poder i el contrapoder, tot. I la majoria ni tan sols en són conscients. En definitiva, es tracta d’una organització terriblement sofisticada. Una organització que ha construït el patró tot sol d’ençà de la guerra. És a dir, el patró ha guiat tot sol el buc d’aquest vaixell gegant que és l’Estat. Només que ell tragués el tap, el vaixell s’enfonsaria. I, abans que els passatgers sabessin què passa, ja serien a l’aigua.

L’home va encendre la cigarreta.

—Amb tot, aquesta organització també té límits. Per exemple, la mort del rei. Quan el rei es mor, el regne s’ensorra. I és que el regne s’ha construït i s’ha mantingut gràcies al geni d’un sol home. Segons la meva hipòtesi, s’ha construït i s’ha mantingut gràcies a un factor secret. Si el patró es mor, tot s’acaba. I és que la nostra organització no és una burocràcia, sinó una màquina perfecta coronada per un sol cervell. Aquest n’és el punt fort i alhora el punt feble. O era. Amb la mort del patró, tard o d’hora l’organització es trencarà, quedarà envoltada per les flames com el palau de Valhalla i s’enfonsarà en un mar de mediocritat. No hi ha ningú que pugui prendre el relleu del patró. L’organització es dividirà… serà com si s’enderroqués un palau enorme per fer-ne cases de propietat pública. Un món probable i homogeni, sense cap mena de propòsit. Tot i que potser a vostè li semblarà correcta. Aquesta divisió, vull dir. Però pensi-hi una mica: ¿seria correcte que tot el Japó fos una plana sense muntanyes, ni mar, ni costa, ni llacs, plena de cases homogènies i de propietat pública?

—No ho sé —vaig dir—. Ni tan sols sé si la pregunta és adequada.

—És molt llest —va dir l’home, encreuant els dits a la falda. Amb la punta dels dits va tamborinar un ritme lent—. Tot això de les cases de propietat pública només és un exemple, és clar. Per ser més precisos, la nostra organització es divideix en dues parts: la part que tira endavant i la part que fa tirar endavant. Hi ha altres parts que compleixen altres funcions, però a grans trets aquestes dues grans parts són les que formen la nostra organització. Les altres no tenen gairebé cap importància. La part que tira endavant és «la part del propòsit», mentre que la que fa tirar endavant és «la part dels beneficis». Quan la gent parla del patró, només es refereixen a «la part dels beneficis». I, quan el patró es mori, tothom es barallarà per repartir-se aquesta part. «La part del propòsit» no la vol ningú, perquè ningú no l’entén. Aquest és el significat de la divisió de què parlo. El propòsit no es pot dividir. O bé s’hereta en la seva totalitat, o bé es perd en la seva totalitat.

L’home continuava tamborinant aquell ritme lent a la falda. Tota la resta continuava igual que al principi. La mateixa mirada difusa, les mateixes pupil·les fredes, la mateixa fesomia regular i inexpressiva. Havia tingut el rostre girat cap a mi tota l’estona en el mateix angle.

—¿Què vol dir «el propòsit»? —li vaig preguntar.

—És el concepte que regeix l’espai, el temps i les possibilitats.

—No ho entenc.

—Evidentment, no ho entén qualsevol. Només el patró és capaç de comprendre-ho, i d’una manera instintiva. Es podria dir que és la negació de l’autoconsciència. És d’on emana la revolució completa. Dit d’una manera que vostè ho pugui entendre, es tracta d’una revolució en què el treball inclou el capital i el capital inclou el treball.

—Sembla una fantasia.

—Al contrari. El que és una fantasia és la consciència. —L’home va fer una pausa—. Evidentment, tot el que li dic només són paraules. Les ordeni com les ordeni, m’és impossible explicar-li la forma del propòsit que posseeix el patró. La meva explicació només serà capaç de mostrar la relació que hi ha entre mi i aquest propòsit per mitjà d’una relació lingüística. Per tant, la negació de la consciència comporta la negació del llenguatge. Quan la consciència individual i la continuïtat evolutiva, que són els dos pilars de l’humanisme occidental, perden el significat, també el perd el llenguatge. L’existència no depèn de l’individu sinó del caos. Vostè ja no és una entitat única sinó tan sols el caos. El meu caos és el seu, i el seu caos és el meu. L’existència és comunicació, i la comunicació és existència.

De sobte vaig notar que a la sala hi començava a fer fred, i vaig tenir la sensació que m’havien preparat un llit ben calent al costat. Algú em convidava a ficar-m’hi. No cal dir que era una il·lusió. Encara érem al setembre, i a fora cantaven les cigales.

—L’expansió de la consciència que la seva generació va dur a terme, o va intentar dur a terme, a la segona meitat dels seixanta, va acabar en un fracàs absolut perquè estava centrada exclusivament en l’individu. És a dir, expandir la consciència sense fer cap canvi qualitatiu en l’individu només porta a la desesperació. Això és el que vull dir quan parlo de mediocritat. Però bé… per més que l’hi expliqui, vostè no ho entendrà. No és que vulgui fer-l’hi entendre. Només és que faig un esforç per parlar amb sinceritat.

»Tornant al dibuix que li he ensenyat abans… —va prosseguir—. Es tracta de la còpia d’un dibuix que es troba entre la documentació de l’hospital de l’exèrcit nord-americà. Porta la data de 27 de juliol de 1946. El va fer el patró a instància dels metges, com un mètode més per descriure les al·lucinacions que tenia. De fet, segons els informes mèdics, aquesta ovella apareixia amb molta freqüència en les al·lucinacions del patró. Per posar-ho en xifres, en el vuitanta per cent; és a dir, en quatre de cada cinc al·lucinacions. I no era una ovella qualsevol: sempre era aquesta ovella castanya, amb la marca de l’estrella al llom.

»I, d’ençà del 1936, el patró ha fet servir la imatge d’aquesta ovella gravada a l’encenedor com el seu emblema personal. Suposo que ja s’ha fixat que es tracta exactament de la mateixa ovella que la del dibuix que es conserva en els informes mèdics. I que, al seu torn, és la mateixa que apareix en la fotografia de la seva revista. ¿No ho troba curiós?

—Deu ser una pura coincidència —vaig fer, intentant treure-hi importància, però no me’n vaig sortir.

—I això no és tot —va continuar l’home—. El patró té una gran col·lecció de tota mena de materials i informacions relacionats amb les ovelles, tant del Japó com de l’estranger. Un cop per setmana, ell mateix dedicava força estona a revisar tots els articles relacionats amb les ovelles que haguessin aparegut durant els últims dies en tots els diaris i revistes publicats en territori japonès. Jo l’he ajudat molts anys en aquesta tasca. El patró hi tenia una veritable passió. Era com si hi busqués alguna cosa. D’ençà que ell va caure malalt, ho he fet jo personalment. Tenia molt interès per veure què sortia. I llavors va sortir vostè. Vostè i la seva ovella. S’ho miri com s’ho miri, no és una coincidència.

Vaig sospesar l’encenedor al palmell. Tenia un pes molt agradable. Ni massa lleuger ni massa pesant. Era curiós que existís un pes tan perfecte.

—¿Com és que el patró buscava amb tanta passió aquesta ovella? ¿Vostè ho sap?

—No en tinc ni idea —vaig respondre—. Seria més ràpid preguntar-ho al patró.

—Si pogués, ja ho faria. Però fa dues setmanes que està inconscient. I és molt possible que ja no torni a recuperar la consciència. Si el patró es mor, el misteri de l’ovella amb l’estrella al llom quedarà enterrat en la foscor per sempre més. I això és una cosa que no puc suportar. No pas perquè sigui una pèrdua personal, sinó per motius molt més importants.

Vaig destapar l’encenedor, vaig fer girar la rodeta per encendre’l i el vaig tornar a tapar.

—Segur que es pensa que el que dic no té ni cap ni peus. I potser és així. Pot ser que en realitat sigui una bajanada. Però vull que entengui que això és l’únic que ens queda. El patró es morirà. El seu propòsit morirà. I tot el que hi ha al voltant d’aquest propòsit també desapareixerà. L’únic que quedarà seran coses que es podran quantificar en xifres. No quedarà res més. Per això he de trobar aquesta ovella.

Va tancar els ulls uns quants segons per primer cop, i es va quedar en silenci.

—Li explicaré la meva hipòtesi. No és més que una hipòtesi. Si no li agrada, la pot oblidar. Però no puc evitar pensar que aquesta ovella és el motlle original del propòsit del patró.

—Sembla que parli de galetes amb forma d’animals —vaig dir. L’home va ignorar el comentari.

—Sospito que l’ovella es va ficar dins el patró. Això devia ser el que va passar el 1936. I pot ser que hagi viscut dins d’ell durant més de quaranta anys. Dins del patró també deu haver-hi un prat per pasturar-hi i un bosc de bedolls com els de la fotografia. ¿Què li sembla?

—Em sembla una hipòtesi molt interessant —vaig dir.

—És una ovella especial. Una… ovella… molt… especial. Vull trobar-la, i per fer-ho necessito la seva col·laboració.

—¿I què farà si la troba?

—No res. Segurament no podré fer res. És massa gran perquè jo pugui fer res. Només vull veure com es perd tot amb els meus propis ulls. I, si aquesta ovella vol alguna cosa, faré tots els possibles per aconseguir-ho. De tota manera, quan el patró es mori, la meva vida ja no tindrà cap sentit.

Llavors va callar. Jo tampoc vaig dir res. Només cantaven les cigales. Les fulles dels arbres del jardí mormolaven amb la brisa del capvespre. Dins la casa continuava regnant un silenci absolut. Era com si per l’aire hi suressin les espores mortals d’una malaltia de la qual fos impossible evitar el contagi. Em vaig intentar imaginar el prat dins el cap del patró. Era un prat erm, sense ovelles i amb l’herba seca.

—L’hi demanaré una altra vegada: m’agradaria que em digués com va obtenir aquesta fotografia —va dir l’home.

—No l’hi puc dir —vaig respondre.

L’home va deixar anar un sospir.

—Li he parlat amb sinceritat. Per tant, espero que vostè em correspongui.

—No estic en posició de poder parlar. Si parlés, la persona que em va donar la fotografia podria tenir problemes.

—O sigui que té una base per pensar que aquesta persona podria tenir problemes relacionats amb l’ovella.

—No tinc cap base per pensar això. Només és el que em sembla. Hi ha alguna cosa que em preocupa. M’ha preocupat tota l’estona que he parlat amb vostè. És com una intuïció.

—I per això no m’ho pot dir.

—Exacte —vaig dir, i em vaig quedar un moment pensarós—. Sóc un especialista a crear problemes. Conec més maneres que ningú de crear problemes a la gent. Per això visc intentant evitar-ho. I, fent-ho així, a vegades en creo encara més. Tant se val el que faci. Ara bé, per més que ho sàpiga, no puc actuar d’una altra manera. És una qüestió de principis.

—No l’entenc.

—El que vull dir és que la mediocritat es pot manifestar de moltes maneres.

Em vaig posar una cigarreta als llavis, la vaig encendre amb l’encenedor i hi vaig fer una pipada. Em vaig tranquil·litzar una mica.

—Si no m’ho vol dir, no m’ho digui —va dir l’home—. Però, a canvi, haurà d’anar a buscar l’ovella. És la nostra última condició. Si la troba abans de dos mesos, estem disposats a recompensar-lo amb el que ens demani. Però si no la troba, serà el final de vostè i de la seva empresa. Entesos?

—No em queda cap altra opció, oi? —vaig dir—. Però, ¿què passarà si tot plegat és un error i aquesta ovella amb la marca de l’estrella al llom no ha existit mai?

—El mateix. Tant per a vostè com per a mi, només hi ha dues possibilitats: o bé troba l’ovella, o bé no la troba. No hi ha terme mitjà. Em sap greu, però, com li he dit abans, vostè ha apujat l’aposta. Ara que té la pilota als peus, no té altra opció que córrer fins a la porteria. Encara que no hi hagi porteria.

—Ja l’entenc —vaig dir.

L’home es va treure un sobre gruixut de la butxaca de l’americana i el va deixar davant meu.

—Faci’ls servir per a les despeses. I, si se li acaben, truqui’m. De seguida n’hi farem arribar més. ¿Té cap pregunta?

—No tinc cap pregunta, però sí un comentari.

—¿Què vol dir?

—Tot plegat és una història increïblement ridícula, però sentint-la per boca seva té un regust de veritat. Si explico el que m’ha passat avui, segur que no em creu ningú.

L’home va torçar una mica els llavis. Podia ser que rigués.

—Posi-s’hi demà mateix. Tal com li he dit, té dos mesos.

—No és una feina fàcil. Potser amb dos mesos no en tindré prou. He de trobar una sola ovella que pot ser en qualsevol lloc del país.

L’home es va quedar mirant-me en silenci. En ser observat d’aquella manera, em vaig sentir com una piscina buida. Una piscina buida, bruta i esquerdada, que no era segur si es podria fer servir l’any següent. L’home em va continuar mirant durant més de mig minut sense parpellejar. Finalment va parlar a poc a poc.

—Val més que se’n vagi —va dir.

Era ben bé el que em semblava.

3. EL COTXE I EL XOFER (2)

—¿Torna a l’oficina? ¿O va a algun altre lloc? —em va preguntar el xofer. Era el mateix que a l’anada, però es mostrava una mica més amable. Es devia acostumar de pressa a la gent.

Jo vaig estirar els braços i les cames tant com vaig poder en aquell seient espaiós i vaig pensar on havia d’anar. No tenia ganes de tornar a l’oficina. Només de pensar que hauria d’explicar-ho tot al meu soci em va venir mal de cap (de fet, ¿com podria explicar-l’hi?). A més, encara estava de vacances. Això, però, no volia dir que volgués tornar a casa. Em feia l’efecte que abans de tornar a casa necessitava veure un món com cal, on persones com cal caminessin com cal amb totes dues cames.

—A la sortida oest de l’estació de Shinjuku —vaig dir.

A aquella hora del vespre hi havia una bona cua en direcció a Shinjuku. Passat un punt concret, els cotxes quedaven com ancorats a terra i pràcticament no es movien. Era com si de tant en tant una onada els gronxés i els fes avançar uns quants centímetres. Vaig pensar una estona en la velocitat de rotació de la Terra. ¿A quants quilòmetres per hora es movia la superfície d’aquella carretera en l’espai? Ho vaig calcular mentalment, però no vaig saber si anava més de pressa que una tassa en un parc d’atraccions. Hi ha moltes coses que no sabem. Només ens pensem que les sabem. Si vinguessin uns extraterrestres i em preguntessin a quants quilòmetres per hora gira l’equador, no sabria pas què dir-los. Potser ni tan sols sabria explicar-los per què després del dimarts ve el dimecres. ¿Es riurien de mi? He llegit tres cops Els germans Karamàzov i El Don de plàcides aigües. També he llegit un cop La ideologia alemanya. Puc dir fins a setze decimals del nombre pi. Tot i així, ¿els extraterrestres es riurien de mi? Segur que sí. Es petarien de riure.

—¿Li ve de gust escoltar música? —em va preguntar el xofer.

—Bona idea —vaig respondre.

Llavors va començar a sonar la «Serenata per a corda» de Txaikovski. Vaig tenir la sensació que em transportava a una sala on es feien els preparatius d’un casament.

—Perdoni —vaig dir al xofer—. ¿Sap el nombre pi?

—¿Vol dir el 3,14?

—Sí, però, ¿quants decimals pot dir-ne?

—Trenta-dos —va respondre el xofer com si res—. A partir d’aquí ja…

—¿Trenta-dos?

—Sí, hi ha un truc per aprendre-ho. ¿Per què m’ho pregunta?

—Ah, no, per res —vaig dir, decebut—. No s’hi amoïni.

Llavors vam escoltar Txaikovski mentre el cotxe avançava encara no deu metres. Els conductors dels cotxes i dels autobusos que teníem al voltant miraven de fit a fit el nostre cotxe fantasmagòric. Encara que els vidres fossin tintats, ser observat d’aquella manera no era una sensació gaire agradable.

—Déu n’hi do, quin trànsit —vaig comentar.

—Sí —va dir el xofer—. Però no hi ha cap nit ni cap embús que no s’acabi.

—Això és veritat —vaig dir—. Però ¿no es posa nerviós?

—És clar que m’hi poso. A vegades em poso nerviós i a vegades m’enfado. Sobretot quan tinc pressa. Però intento pensar que tot és una prova que hem de passar. Enutjar-se és una derrota.

—Sembla una interpretació força religiosa dels embussos.

—Sóc cristià. No vaig a l’església, però fa molt temps que sóc cristià.

—Ah —vaig fer—. Però, ¿no és contradictori ser cristià i xofer d’un personatge destacat de la dreta?

—El patró és una persona honorable. Després del Senyor, és la persona més honorable que he conegut mai.

—¿Ha conegut el Senyor?

—És clar. Li truco cada nit.

—Però… —vaig començar, però llavors vaig dubtar. Tornava a tenir el cap ple de confusió—. Però, si tothom truqués a Déu, ¿la línia no estaria sempre ocupada i comunicaria tota l’estona? Com el servei d’informació al migdia.

—No hi ha cap problema. Déu existeix simultàniament. Per això, encara que rebi un milió de trucades, Ell és capaç d’atendre-les totes alhora.

—Jo no hi entenc gaire, però ¿això no és una interpretació una mica ortodoxa? Des del punt de vista teològic, vull dir.

—Jo sóc radical. Per això no vaig a l’església.

—Ja —vaig fer.

El cotxe va avançar cinquanta metres. Quan em vaig posar una cigarreta als llavis i vaig anar per encendre-la, em vaig adonar que havia tingut tota l’estona l’encenedor a la mà. M’havia endut sense adonar-me’n el Dupont amb l’emblema de l’ovella que m’havia deixat aquell home. Aquell encenedor de plata se m’emmotllava al palmell com si l’hi hagués tingut tota la vida. Tenia un pes i un tacte perfectes. Vaig pensar-m’ho un moment i vaig decidir que me’l quedaria. Ningú no trobaria a faltar un encenedor. Després d’obrir-lo i tancar-lo dos o tres cops, vaig encendre la cigarreta i me’l vaig ficar a la butxaca. Llavors vaig deixar el meu Bic d’un sol ús al compartiment de la porta.

—El Patró me’l va donar fa uns quants anys —va dir en sec el xofer.

—¿El què?

—El número de telèfon de Déu.

Vaig deixar anar un sospir a penes audible. ¿Qui era el boig: ells o jo?

—¿L’hi va donar a només vostè, en secret?

—Exacte. Només a mi, en secret. És una gran persona. ¿També vol saber-lo?

—Si pot ser… —vaig dir.

—Va, l’hi dic. El prefix de Tòquio, i 9-4-5…

—Un moment —vaig dir. Vaig treure la llibreta i el bolígraf i vaig apuntar el número—. Però ¿no passarà res perquè me l’hagi donat?

—És clar que no. No el dono pas a tothom. A vostè l’hi he donat perquè sembla bona persona.

—S’agraeix —vaig dir—. Però ¿de què puc parlar amb Déu? Jo no sóc cristià.

—No és cap problema. Només cal que parli sincerament del que pensa o del que l’amoïna. Per més insignificant que sigui el que li expliqui, Déu no es cansa ni se’n riu mai.

—Gràcies. Ja li trucaré.

—Ben fet —va dir el xofer.

El cotxe va començar a avançar sense problemes i davant nostre van aparèixer els gratacels de Shinjuku. No vam dir res més en el que quedava de trajecte.

4. FINAL D’ESTIU, PRINCIPI DE TARDOR

Quan el cotxe va arribar a la destinació, la ciutat ja estava tenyida del pàl·lid anyil del capvespre. Una brisa suau que anunciava el final de l’estiu bufava entre els edificis i feia voleiar les faldilles de les noies que tornaven de treballar. El repic de les seves sandàlies ressonava al terra enrajolat.

Vaig pujar fins al pis més alt d’un hotel situat en un gratacel, vaig entrar al bar, molt espaiós, i vaig demanar una Heineken. Van tardar deu minuts a portar-me-la. Mentre m’esperava, vaig posar un colze al reposabraços del sofà, em vaig aguantar el cap amb la mà i vaig tancar els ulls. No se’m va acudir res. Amb els ulls tancats sentia el soroll de centenars de nans escombrant-me dins el cap. Escombraven i escombraven sense parar. A cap no se li havia acudit fer servir una pala.

Quan em van dur la cervesa, me la vaig beure en dos glops. Tot seguit em vaig menjar els cacauets que m’havien portat en un platet. El soroll de les escombres va desaparèixer. Em vaig ficar a la cabina que hi havia al costat de la caixa i vaig trucar a la meva nova xicota, la de les orelles boniques. No era ni al seu pis ni al meu. Devia haver sortit a sopar. No menjava mai a casa.

Llavors vaig trucar al pis nou de la meva exdona, però després del segon to m’ho vaig repensar i vaig penjar l’auricular. Ben mirat, no tenia res concret per dir-li, i no volia que em prengués per un desconsiderat.

A part d’elles dues, no tenia ningú més a qui pogués trucar. Era en un barri per on hi havia un milió de persones voltant i només n’hi havia dues amb qui podia parlar. I, a sobre, una era la dona de qui m’havia divorciat. Resignat, em vaig ficar la moneda de deu iens a la butxaca i vaig sortir de la cabina. Llavors vaig demanar dues Heinekens més a un cambrer que passava a prop d’on seia.

I així era com s’acabava el dia. Tenia la sensació que havia estat el dia més inútil de la meva vida. L’últim dia d’estiu hauria hagut de tenir un altre regust, però el cert era que havia arribat a la fi rebregat i malmenat. A l’altra banda dels finestrals s’estenia la foscor freda de principi de tardor. Els fanals grocs plantats als carrers formaven un enfilall interminable. Vistos des de dalt, semblava que esperessin que algú els esclafés.

Em van portar les cerveses. Vaig buidar la primera, em vaig posar els cacauets del platet a la mà i me’ls vaig anar menjant. A la taula del costat hi havia quatre dones de mitjana edat que acabaven de fer una classe de natació a la piscina de l’hotel i que xerraven mentre es prenien uns còctels tropicals molt acolorits. El cambrer, plantat fent guàrdia, va tòrcer el cap per badallar. Un altre cambrer explicava el menú a una parella americana de mitjana edat. Em vaig acabar els cacauets i em vaig beure la tercera cervesa. Quan me la vaig haver acabat, ja no tenia res més per fer.

Em vaig treure el sobre de la butxaca dels Levi’s, el vaig obrir i vaig comptar el feix de bitllets de deu mil iens. Semblava més una baralla de cartes que un feix de bitllets nous. Cap a la meitat del feix se’m van començar a enrampar els dits. Quan anava pel noranta-sis, un cambrer més gran va venir a retirar les ampolles i em va preguntar si volia una altra cervesa. Jo vaig assentir amb el cap sense deixar de comptar. Ell no va mostrar cap interès pels bitllets.

N’hi havia cent cinquanta. Els vaig tornar a posar dins el sobre i, just quan me’l ficava a la butxaca, em van portar l’altra cervesa. Em vaig menjar un altre plat de cacauets. Quan me’ls vaig haver acabat, em vaig preguntar què ho feia que mengés tant. Només hi havia una resposta: tenia gana. Quan ho vaig pensar, em vaig adonar que en tot el dia només havia menjat un tros de pastís de fruita.

Vaig cridar el cambrer i li vaig demanar que em dugués la carta. No hi havia truita, però sí entrepans. Em vaig decantar per un de formatge i cogombre. Li vaig preguntar quin acompanyament portava i em va dir que patates xips i verdures en escabetx. Li vaig demanar que, en lloc de les patates, em posés doble ració de verdures. Llavors li vaig preguntar si tindrien un tallaungles. En tenien, és clar. Als bars dels hotels tenen de tot. Una vegada fins i tot em van deixar un diccionari francès-japonès.

Em vaig prendre la cervesa a poc a poc, vaig contemplar el paisatge nocturn, em vaig tallar les ungles amb parsimònia damunt el cendrer, vaig tornar a mirar el paisatge i, finalment, em vaig llimar les ungles. Així es va anar fent de nit. M’estava convertint en tot un expert a matar el temps a la ciutat.

Pels altaveus encastats al sostre van cridar el meu nom. De primer no em vaig adonar que fos el meu nom. Pocs segons després que s’acabés l’anunci, dins el meu cap el meu nom va anar agafant les propietats del meu nom fins que, a poc a poc, es va acabar convertint en el meu nom.

Vaig aixecar la mà per fer un senyal al cambrer, que em va portar un telèfon sense fil a la taula.

—Han canviat lleugerament els plans —va fer una veu que em sonava—. La salut del patró ha empitjorat de manera sobtada. No tenim gaire temps. Hem d’escurçar el termini.

—Quant?

—Un mes. No podem esperar més. Si d’aquí a un mes no ha trobat l’ovella, està acabat. Ja no tindrà cap lloc on tornar.

Un mes, vaig pensar. Tenia el cap tan espès que m’era impossible tenir la noció del temps. Entre un mes i dos no hi havia gaire diferència. Com que no hi havia cap mesura per saber quant es tardava normalment a trobar una ovella, era ben igual.

—¿Com han sabut que era aquí? —vaig dir.

—Ho sabem gairebé tot —va respondre l’home.

—Menys on és l’ovella —vaig dir.

—Exacte —va dir ell—. En qualsevol cas, comenci’s a moure. Està perdent un temps preciós. No s’oblidi de la situació en què es troba. Ni que s’hi ha posat vostè mateix.

Tenia raó. Vaig pagar el compte amb el primer bitllet de deu mil de dins del sobre i vaig agafar l’ascensor per baixar al carrer. La gent normal continuava caminant amb dues cames normals, però veure aquella escena no em va calmar gaire.

5. 1/5.000

En tornar al pis vaig trobar tres cartes i el diari de la tarda a la bústia. La primera era un extracte del banc, la segona una invitació a una festa que prometia ser d’allò més avorrida i la tercera un fullet d’un concessionari de cotxes de segona mà. Al fullet hi havia una frase que deia: «Compri’s un cotxe de gamma alta i visqui millor». A mi no em calia. Vaig posar els tres sobres junts, els vaig estripar pel mig i els vaig llençar a la paperera.

Vaig treure un suc de la nevera i me’l vaig beure assegut a la taula de la cuina. Damunt la taula hi havia una nota de la meva xicota: «Surto a sopar. Tornaré a les 9.30». El rellotge digital de damunt de la taula marcava les 9.30. Em vaig quedar mirant com canviava a les 9.31 i, al cap d’una estona, a les 9.32.

Quan em vaig cansar de mirar el rellotge, em vaig despullar, vaig entrar a la dutxa i em vaig rentar el cap. Al lavabo hi havia quatre tipus de xampú i tres tipus de condicionador. Cada cop que la meva xicota anava al súper comprava algun producte nou. El lavabo estava cada cop més atapeït. Vaig comptar quatre pots de crema d’afaitar i cinc tubs de pasta de dents. Hi havia tants productes que les combinacions eren gairebé infinites. En sortir de la dutxa, em vaig posar uns pantalons curts d’esport i una samarreta. La sensació desagradable que m’havia envoltat tot el dia va desaparèixer i per fi em vaig poder relaxar.

Ella va tornar a les deu i vint amb una bossa del súper. Sempre hi anava al vespre. A la bossa hi havia tres raspalls de neteja, una capsa de clips i sis llaunes de cervesa ben fresques. Me’n vaig beure una altra.

—Anava d’ovelles —vaig dir.

—Ja t’ho he dit, no? —va fer ella.

Vaig treure una llauna de salsitxes de la nevera, les vaig escalfar a la paella i ens les vam menjar. Jo tres i ella dues. Per la finestra de la cuina entrava la brisa fresca del vespre.

Li vaig parlar del que havia passat a l’agència amb el meu soci, del trajecte amb el cotxe, de la mansió on m’havien portat, de la trobada amb aquell secretari tan estrany, del coàgul que «el patró» tenia al cervell i d’aquella ovella rabassuda amb una marca en forma d’estrella al llom. Vaig parlar molta estona. Quan vaig acabar, les busques del rellotge marcaven les onze.

—Doncs això és el que ha passat —vaig dir.

Quan vaig acabar les explicacions, ella no es va mostrar gens sorpresa. Mentre m’escoltava s’havia netejat les orelles i havia badallat uns quants cops.

—Així, ¿quan marxes?

—¿Quan marxo?

—Bé has d’anar a buscar l’ovella, no?

Vaig aixecar el cap per mirar-la, amb els dits a l’anella de la segona llauna de cervesa.

—No penso anar enlloc —vaig dir.

—Però, si no hi vas, tindràs problemes, no?

—No especialment. De totes maneres ja pensava deixar l’agència. I, encara que algú em faci la guitza, ja m’espavilaré a trobar prou feina per anar tirant. No crec que em vulguin matar.

Ella va treure un altre bastonet de la capsa i hi va joguinejar una estona.

—No és tan fàcil. A més, només es tracta de trobar una ovella, no? Pot ser divertit i tot.

—No penso anar-hi. Hokkaido és molt més gran del que et penses, i segur que hi ha centenars de milers d’ovelles. ¿Com vols trobar-ne una entre tantes? És impossible. Encara que tingui la marca d’una estrella al llom.

—Cinc mil.

—¿Cinc mil què?

—Les ovelles que hi ha a Hokkaido. El 1947 n’hi havia dues-centes setanta mil, però actualment només en queden cinc mil.

—¿I tu com ho saps, això?

—Quan has marxat, he anat a la biblioteca per informar-me.

Vaig sospirar.

—Ho saps tot, oi?

—No és veritat. Hi ha moltes més coses que no sé que no pas que sé.

—Ja —vaig fer.

Vaig obrir la segona llauna de cervesa i la vaig repartir entre el seu got i el meu.

—Sigui com sigui, segons les estadístiques oficials a Hokkaido només hi ha cinc mil ovelles. ¿Què me’n dius? ¿No et tranquil·litza una mica?

—És el mateix —vaig dir—. Tant és que n’hi hagi cinc mil com que n’hi hagi dues-centes setanta mil: no hi ha cap gran diferència. El problema és trobar una sola ovella en un lloc tan gran. I, a més, sense tenir cap pista.

—No és veritat, que no tinguis cap pista. Per començar, tens la fotografia, i després hi ha aquell amic teu, no? Per una via o per l’altra segur que pots trobar alguna cosa.

—Són dues pistes molt vagues. El paisatge que surt a la fotografia és massa normal. I, pel que fa a en Rata, ni tan sols es pot llegir el mata-segells de les cartes que m’ha enviat.

Ella va fer un glop de cervesa. Jo també.

—¿No t’agraden les ovelles? —em va preguntar.

—Sí que m’agraden —vaig respondre.

Tornava a tenir el cap una mica espès.

—Però ja he decidit que no hi aniré —vaig afegir. Ho vaig dir per intentar convèncer-me a mi mateix, però no me’n vaig sortir.

—¿Faig una mica de cafè?

—Bona idea —vaig dir.

Va retirar les llaunes buides i els gots i va posar aigua a bullir. Mentre s’escalfava l’aigua, va escoltar un casset a l’habitació del costat. Johnny Rivers va cantar «Midnight Special», seguida de «Roll Over Beethoven». Llavors va ser el torn de «Secret Agent Man». Quan l’aigua va arrencar el bull, va fer el cafè cantant «Johnny B. Goode». Jo llegia el diari. Era una escena ben casolana. Si no hagués estat per allò de l’ovella, fins i tot hauríem pogut ser feliços.

Ens vam beure el cafè i vam menjar unes quantes galetes en silenci, fins que la cinta es va aturar amb un clec. Després vaig continuar llegint el diari. Quan el vaig acabar, vaig tornar a començar per la primera pàgina. Un cop d’estat, la mort d’un actor, un gat que feia acrobàcies… No hi havia cap notícia que tingués res a veure amb mi. Johnny Rivers cantava les seves velles cançons de rock and roll. Quan la cinta es va acabar, vaig plegar el diari i vaig mirar la meva xicota.

—No sé què he de fer. Però suposo que val més que vagi a buscar l’ovella, encara que no la trobi, que no pas que em quedi aquí sense fer res. Per altra banda, no m’agrada que em donin ordres, que m’amenacin i que em coaccionin.

—Però, en més o menys mesura, a tothom el manen, l’amenacen i el coaccionen. I, a sobre, pot ser que ni tan sols tinguin res per buscar.

—Sí, pot ser —vaig dir jo al cap d’un moment.

Ella continuava netejant-se les orelles en silenci. Els seus lòbuls molsuts despuntaven de tant en tant entre els cabells.

—En aquesta època Hokkaido està molt bé. No hi ha gaires turistes, encara fa bo i les ovelles són a l’aire lliure. És una època ideal.

—Suposo.

—A veure… —va començar, i va mossegar l’última galeta que quedava—, si vols que t’hi acompanyi, segur que et puc ser útil.

—¿Per què tens tantes ganes d’anar a buscar aquesta ovella?

—Perquè també m’agradaria veure-la.

—Pot ser que gasti tota l’energia inútilment per una ovella de no res. I no voldria arrossegar-t’hi.

—A mi no m’importa. Els teus problemes també són meus. —Va somriure una mica—. M’agrades molt.

—Gràcies —vaig dir.

—¿Això és tot?

Vaig empènyer el diari plegat cap a un extrem de la taula. La brisa suau que entrava per la finestra s’enduia el fum de la cigarreta.

—Si t’he de dir la veritat, en aquest assumpte hi ha alguna cosa que no m’agrada. Hi ha alguna cosa que m’amoïna.

—Quina?

—Una mica tot —vaig dir—. Tot plegat és un despropòsit, però els detalls són molt clars i, a sobre, encaixen. Em fa mala espina.

Ella va agafar la goma dels cabells de damunt de la taula i se la va embolicar al voltant dels dits.

—A més, ¿què passaria si trobés l’ovella? Si fos una ovella tan especial com diu aquell home, el fet de trobar-la potser em portaria problemes encara més greus que els que tinc ara.

—Però ¿vols dir que el teu amic no els té, aquests problemes tan greus? Si no els tingués, no t’hauria enviat aquella foto.

Tenia raó. Jo havia posat totes les cartes sobre la taula, i ella me les havia guanyat totes. Era com si pogués llegir-me el pensament.

—Pel que sembla, no hi ha altre remei que anar-hi —vaig dir, rendint-me.

Ella va somriure.

—Per a tu també serà el millor. Ja veuràs com la trobem.

Va acabar de netejar-se les orelles, va embolicar els bastonets amb un mocador de paper i els va llençar. Llavors es va fer una cua i va deixar les orelles al descobert. Va ser com si l’habitació s’hagués airejat.

6. EL PÍCNIC DELS DIUMENGES

Em vaig despertar a les nou del matí. La meva xicota ja no hi era. Potser havia sortit a esmorzar i havia tornat directament al seu pis. No m’havia deixat cap nota. Al lavabo hi havia la seva roba interior i un mocador estesos.

Vaig treure un suc de taronja de la nevera i vaig posar a la torradora un pa de feia tres dies. El pa tenia gust de guix. Per la finestra de la cuina es veia el baladre de la casa del costat. Al lluny algú tocava el piano. Sonava com algú baixant per unes escales mecàniques que pujaven. Tres coloms grassos posats en un pal elèctric parrupaven absurdament. També podia ser que parrupessin alguna cosa amb sentit. Podia ser que parrupessin per queixar-se del mal que els feien les durícies de les potes. Als seus ulls, potser era jo qui feia coses absurdes.

Quan em vaig haver empassat la segona torrada, els coloms van desaparèixer i només van quedar el pal elèctric i el baladre. Era diumenge al matí. A l’edició dominical del diari hi apareixia la fotografia en color d’un cavall saltant una tanca. Muntat al cavall, un genet malcarat i amb un barret negre llançava una mirada funesta a la pàgina del costat, on hi havia un article llarguíssim sobre el cultiu d’orquídies. Segons l’article, hi ha un centenar de varietats d’orquídia, i cadascuna té una història pròpia. A l’article s’explicava que el monarca d’un cert país havia mort per culpa d’una orquídia, i també que les orquídies estan relacionades amb el destí. En tot hi ha una filosofia i un destí.

Com que al final havia decidit que aniria a buscar l’ovella, em trobava una mica millor. Notava la vitalitat fins i tot a les puntes dels dits. Era el primer cop que em sentia així des que havia travessat el gran fossat dels vint anys. Després de deixar els plats de l’esmorzar a la pica i de posar menjar al gat, vaig marcar el número de l’home del vestit negre. Va contestar al cap de sis tons.

—Espero no haver-lo despertat —vaig dir.

—No es preocupi. Sempre em llevo d’hora —va dir—. ¿Què volia?

—¿Quins diaris llegeix?

—Tots els nacionals i vuit de regionals. Els regionals no arriben fins a la tarda, però.

—¿I els llegeix tots?

—Forma part de la meva feina —va dir pacientment—. ¿Per què ho pregunta?

—¿També llegeix els dominicals?

—Sí, també els llegeixo —va dir l’home.

—¿Ha vist la fotografia del cavall al diari d’avui?

—Sí, he vist la fotografia del cavall —va respondre.

—¿No li sembla que el genet i el cavall estan pensant dues coses totalment diferents?

El silenci es va filtrar per l’auricular i es va esquitllar a l’habitació com si fos la lluna creixent. No se sentia ni la respiració. Era un silenci tan absolut que em feia mal a les orelles.

—¿M’ha trucat per això? —va preguntar l’home.

—No, era per fer conversa. No hi ha cap mal, que tinguem algun tema de conversa, no?

—Tenim altres temes de conversa. Per exemple, la qüestió de l’ovella. —Es va escurar la gola—. Em sap greu, però no estic tan ociós com vostè. ¿Pot dir-me breument per què ha trucat?

—Aquesta és la qüestió —vaig dir—. Dit d’una manera senzilla, demà començaré a buscar l’ovella. Hi he donat moltes voltes, però al final he decidit anar-hi. Però, ja que ho faig, vull fer-ho al meu ritme. Quan parli, vull parlar com vulgui. Com a mínim tinc el dret de fer una mica de conversa. No vull que em vigilin tots els moviments ni que em coaccionin persones que ni tan sols sé com es diuen. Només això.

—No entén la posició en què es troba.

—Vostè tampoc l’entén. Escolti’m: m’he passat la nit pensant. I m’he adonat que no hi ha res que tingui por de perdre. Estic separat de la meva dona, i avui penso deixar la feina. El pis on visc és de lloguer, i les meves pertinences no tenen cap valor. Els únics béns que tinc són dos milions de iens al banc, un cotxe de segona mà i un gat que ja té un munt d’anys. Tota la meva roba està passada de moda, i tots els meus discos semblen una antigalla. No tinc ni reputació, ni credibilitat, ni sex appeal. Tampoc tinc talent, i ja no sóc jove. Sempre dic inconveniències de les quals després em penedeixo. En resum, i fent servir la seva expressió, sóc una persona d’allò més mediocre. A banda d’això, ¿tinc res més per perdre? Si és que sí, li agrairia que m’ho digués.

Es va fer un silenci. Mentre va durar, vaig arrencar un fil que penjava d’un botó de la camisa i vaig dibuixar tretze estrelles amb bolígraf en una pàgina d’un bloc de notes.

—Tothom té una o dues coses que no vol perdre de cap manera. Vostè també —va dir l’home—. Nosaltres som experts a trobar-les. Tothom té un punt intermedi entre els desitjos i l’orgull, de la mateixa manera que tots els objectes tenen un centre de gravetat. Nosaltres sabem trobar aquest punt. Vostè ja ho sap. No és fins que el perdem que ens adonem que existia. —Un silenci breu—. Però bé, aquest és un problema que ja sortirà més endavant. De moment, entenc el que vol dir-me. Tindré en compte el que em demana. No m’entremetré en el seu camí. Faci el que li sembli. Durant un mes. Entesos?

—Entesos —vaig dir.

—Molt bé, doncs —va dir l’home.

I llavors va penjar. Ho va fer d’una manera que em va deixar un mal gust de boca. Per fer-me’l passar, vaig fer trenta flexions i vint abdominals, vaig rentar els plats i vaig fer la bugada de tres dies. Amb això em vaig tornar a animar. Era un diumenge de setembre ben agradable. L’estiu havia desaparegut com un vell record impossible de recuperar.

Em vaig posar una camisa neta, els Levi’s que no estaven tacats de quètxup i un parell de mitjons del mateix color, i em vaig pentinar. Tot i així, no vaig poder recuperar la sensació dels diumenges al matí de quan tenia disset anys. Era lògic. Diguessin el que diguessin, m’havia fet gran. Vaig treure del pàrquing de l’edifici el Volkswagen, que estava a punt de ser retirat de circulació, vaig anar fins al súper i hi vaig comprar una dotzena de llaunes de menjar de gat, un sac de sorra per a gats, un kit d’afaitar de viatge i roba interior. Llavors vaig seure a la barra de la botiga de dònuts, on em vaig prendre un cafè dessabeït i em vaig menjar un dònut de canyella. A la paret de davant de la barra hi havia un mirall on es reflectia la meva cara mossegant el dònut. Em vaig quedar una estona mirant-me, amb el dònut a mig menjar a la mà. ¿Com em devien veure els altres? No tenia manera de saber-ho. Em vaig acabar el dònut i el cafè i vaig marxar.

A l’agència de viatges de davant de l’estació vaig reservar dos bitllets d’avió per volar a Sapporo l’endemà. Tot seguit vaig entrar a l’edifici de l’estació i em vaig comprar una bossa de lona que es pogués penjar a l’espatlla i un barret de pluja. Cada cop pagava amb un d’aquells bitllets nous de deu mil iens que treia del sobre que duia a la butxaca, però, per més que en tragués, no semblava que el feix disminuís. Només jo em sentia una mica més gastat. Al món existeixen aquesta mena de diners: et molesta tenir-los, et fa sentir malament gastar-los i t’odies a tu mateix quan te’ls poleixes. I quan t’odies a tu mateix, et vénen ganes de gastar-ne més. Però llavors ja no en tens. Com tampoc tens salvació.

Em vaig asseure en un banc de l’estació, vaig fumar dues cigarretes i vaig parar de pensar en els diners. La plaça de davant de l’estació era plena de famílies i de parelles que havien sortit a passejar aquell diumenge al matí. Mentre em distreia mirant aquella escena, em va venir al cap el comentari que havia fet la meva dona abans de marxar, dient que potser hauríem hagut de tenir fills. De fet, a la meva edat no hauria estat estrany que ja en tingués algun. Però quan em vaig imaginar sent pare em vaig deprimir profundament. Vaig pensar que, si fos un nen, no voldria pas tenir un pare com jo.

Amb una bossa de paper amb tot el que havia comprat sota cada braç, vaig fumar una altra cigarreta i llavors em vaig obrir pas entre la gent fins al pàrquing del súper, on havia deixat el cotxe. Mentre m’omplien el dipòsit i em canviaven l’oli del motor a la gasolinera, vaig entrar en una llibreria d’allà a prop i hi vaig comprar tres llibres. D’aquesta manera van marxar dos bitllets de deu mil més i em van quedar les butxaques ben plenes de xavalla. En tornar al pis la vaig ficar tota en un bol de vidre que tenia a la cuina i em vaig rentar la cara amb aigua freda. Em feia l’efecte que havien passat moltes hores des que m’havia llevat, però quan vaig mirar el rellotge vaig veure que no eren ni les dotze.

La meva xicota va tornar a les tres. Portava una brusa de quadres, uns pantalons de color mostassa, unes ulleres de sol tan fosques que només de veure-les em feien venir mal de cap i una bossa de lona de la mida de la meva penjada a l’espatlla.

—Ja estic a punt per marxar —va dir, donant un cop amb el palmell a la bossa plena—. Ens hi estarem uns quants dies, no?

—Suposo que sí.

Sense treure’s les ulleres de sol, es va estirar al sofà del costat de la finestra i es va fumar una cigarreta mentolada mirant al sostre. Jo vaig agafar un cendrer i em vaig asseure al seu costat, amoixant-li els cabells. El gat se’ns va acostar, es va enfilar al sofà i va posar la barbeta i les potes del davant als seus turmells. Quan ella es va cansar de fumar, em va posar la cigarreta als llavis i va badallar.

—¿Estàs contenta d’anar de viatge? —li vaig preguntar.

—Sí, molt. Sobretot perquè puc anar-hi amb tu.

—Però si no trobem aquesta ovella, ja no tindrem cap lloc per tornar. Pot ser que hàgim de continuar viatjant tota la vida.

—¿Com el teu amic?

—Exacte. En certa manera, ens hi assemblem. La diferència és que ell fuig per voluntat pròpia; jo, en canvi, m’hi veig obligat.

Vaig apagar la cigarreta al cendrer. El gat va aixecar el cap, va fer un bon badall i va tornar a la posició en què estava.

—¿Tu ja has fet els preparatius? —em va preguntar ella.

—No, ara m’hi posaré. Però no prendré gaires coses. Un parell de mudes i un necesser. Tu no cal que t’enduguis tot això. Quan hi siguem, ja comprarem el que ens faci falta. Tinc diners de sobres.

—M’ho estimo més així —va fer ella amb una rialleta—. Si no m’enduc una bossa ben grossa, és com si no anés de viatge.

—¿Ho fas per això?

Per la finestra va entrar el cant estrident d’un ocell que no havia sentit mai. Era un ocell de l’estació acabada d’arribar. Vaig entomar amb el palmell la llum de la tarda que entrava per la finestra i després el vaig posar a la galta de la meva xicota. Ens vam estar una bona estona en aquella postura. Em vaig distreure mirant com un núvol blanc travessava la finestra de punta a punta.

—¿Que passa res? —em va preguntar ella.

—No sé com dir-ho, però és com si ara no fos ara. Tinc la sensació que jo no sóc jo, i que aquí no és aquí. Sempre és així. Les coses no acaben d’encaixar fins molt després. Aquests últims deu anys ha estat sempre així.

—¿Per què deu anys?

—Perquè no sé per on tallar. Per això.

Ella va riure. Va agafar el gat i el va deixar a terra.

—Abraça’m.

Ens vam abraçar al sofà. Quan vaig acostar la cara a la tela d’aquell sofà antic que havia comprat en una botiga de segona mà, vaig sentir una olor d’una altra època. El seu cos suau es fonia amb aquella flaire. Era càlida i agradable com un record vague. Li vaig apartar els cabells amb els dits i li vaig fer un petó a l’orella. El món es va estremir lleument. Era un món realment petit. A partir d’aquell moment el temps va començar a passar com una brisa suau.

Li vaig descordar tots els botons de la brusa, vaig posar els palmells sota els pits i vaig contemplar el seu cos.

—Sembla que estigui viva, oi? —va dir.

—¿Vols dir tu?

—Sí. El meu cos, jo.

—Sí, i tant —vaig dir—. Sembla que estiguis viva.

Vaig pensar que estava tot molt tranquil. Al nostre voltant no se sentia cap soroll. Tothom menys nosaltres havia sortit a celebrar el primer diumenge de tardor.

—M’agrada molt, això —va mormolar.

—Ja.

—És com si estiguéssim fent un pícnic. M’encanta.

—¿Un pícnic?

—Sí.

Li vaig passar les mans per l’esquena i la vaig estrènyer ben fort. Llavors li vaig apartar el serrell amb el nas i li vaig fer un altre petó a l’orella.

—¿Se t’han fet llargs, aquests deu anys? —em va preguntar a cau d’orella.

—Sí —li vaig respondre—. Se m’han fet molt llargs. I em fa l’efecte que no s’ha acabat res.

Ella va tòrcer una mica el coll al reposabraços del sofà i va somriure. Era un somriure que havia vist en algun lloc, però no vaig poder recordar ni on ni en qui. Totes les noies despullades tenen tantes coses en comú que sempre confonen.

—Anem a buscar l’ovella —va dir amb els ulls tancats—. Ja veuràs com, quan ens hi posem, tot millorarà.

Em vaig quedar una estona mirant-la a la cara, i després li vaig mirar les orelles. La llum suau de la tarda li embolcallava el cos com en una antiga natura morta.

7. SOBRE TENIR IDEES LIMITADES PERÒ AGOSARADES

Quan van ser les sis es va vestir i, plantada davant el mirall del lavabo, es va pentinar, es va posar colònia en esprai i es va rentar les dents. Jo em vaig quedar assegut al sofà llegint L’arxiu de Sherlock Holmes. El llibre començava amb aquesta frase: «Les idees del meu company Watson estan limitades a un àmbit restringit, però són d’allò més agosarades». Em va semblar una bona arrencada.

—Avui arribaré tard —em va dir la meva xicota—. No m’esperis per anar a dormir.

—Feina?

—Sí. En realitat avui tenia festa, però què hi farem… Com que a partir de demà m’agafo uns quants dies, ja ho recuperaré.

Va marxar, però al cap d’un moment la porta es va tornar a obrir.

—Per cert, ¿què en faràs, del gat, mentre siguis fora? —va dir.

—Ostres, me n’havia oblidat. Però ja me’n cuidaré.

I la porta es va tancar.

Vaig treure llet i una barreta de formatge de la nevera per al gat, que s’ho va menjar tot amb dificultat. Tenia les dents molt malament.

Com que a la nevera no hi havia res que jo pogués menjar, no em va quedar altre remei que beure’m una cervesa mentre mirava les notícies de la tele. Era un diumenge sense notícies. En vespres com aquell, sempre surten escenes d’algun zoològic. Quan vaig haver vist les girafes, els elefants i els óssos panda de rigor, vaig apagar la tele i vaig marcar un número de telèfon.

—Truco pel gat —vaig dir a l’home.

—¿Quin gat?

—El que tinc a casa.

—I?

—Si no tinc qui me’l cuidi, no puc pas marxar.

—Segur que al seu barri hi ha molts llocs per deixar-lo.

—Ja és gran i està delicat. Si el deixo un mes tancat en una gàbia, segur que es mor.

Vaig sentir unes ungles repicant damunt d’una taula.

—I?

—M’agradaria que el cuidés vostè. Té un jardí ben gran i segur que es pot cuidar d’un gat, oi?

—Impossible. El patró no suporta els gats, i el jardí està pensat per atreure els ocells. Si hi hagués un gat, no hi vindrien.

—El patró està inconscient, i el gat és incapaç de caçar cap ocell.

El repic d’ungles va durar una estona més, fins que de sobte es va aturar.

—Entesos. Demà a les deu passarà un cotxe a buscar el gat.

—Li donaré menjar i sorra. Només menja aquesta marca, o sigui que, si se li acaba, compri-li la mateixa.

—¿Per què no dóna les instruccions al xofer? Em sembla que ja l’hi he dit: sóc un home ocupat.

—M’agradaria mantenir un canal de comunicació obert. Perquè quedi clar on és la responsabilitat.

—¿La responsabilitat?

—És a dir, si el gat es mor o es perd mentre jo no hi sóc, encara que trobi l’ovella no li diré res.

—Mmm —va fer l’home—. Bé, d’acord. Es desvia una mica, però no ho fa gens malament per ser un aficionat. Prenc nota. Parli a poc a poc, sisplau.

—No li doni carn greixosa. Ho vomita tot. I no li doni res gaire dur, que té les dents molt malament. Al matí pren llet i menjar de llauna, i al vespre un grapat de peix sec, carn o una barreta de formatge. Canviï-li la sorra cada dia. No li agrada que estigui bruta. Sovint té diarrea, però si al cap de dos dies no li ha passat, vagi al veterinari a buscar un medicament per donar-li.

Després de dir això, vaig sentir el frec d’un bolígraf sobre un paper a l’altre cap del fil.

—¿Què més? —va dir l’home.

—Té àcars a les orelles. Un cop al dia se li han de netejar amb un bastonet xopat en oli d’oliva. No li agrada i s’hi resisteix. Ha d’anar amb compte de no rebentar-li els timpans. I, si pateix perquè li ratlli els mobles, talli-li les ungles un cop per setmana. Em sembla que no té puces, però per si de cas val més que de tant en tant el banyi amb xampú antipuces. En pot trobar en qualsevol botiga d’animals. Després de banyar-lo, eixugui’l bé amb una tovallola, raspalli’l bé i al final faci-li un cop d’assecador. Si no, es refredarà.

Rec-rec-rec.

—¿Alguna cosa més?

—Això és tot.

L’home va llegir el que havia apuntat. Eren uns apunts molt ben presos.

—¿Està bé?

—Correcte.

—Molt bé, doncs —va dir. I va penjar.

Ja era ben fosc. Em vaig ficar unes quantes monedes, el tabac i l’encenedor a la butxaca dels pantalons, em vaig posar les vambes i vaig sortir al carrer. Vaig entrar al bar del barri on anava sempre, vaig demanar un filet de pollastre i un panet, i, mentre esperava que m’ho preparessin, em vaig prendre una altra cervesa escoltant l’últim disc dels Brothers Johnson. Quan aquest disc es va acabar, en van posar un de Bill Withers, que és el que va sonar mentre em menjava el pollastre. Després em vaig prendre un cafè mentre escoltava el tema de «Star Wars», de Maynard Ferguson. Al final no vaig tenir la sensació d’haver sopat.

Quan em van retirar la tassa, vaig ficar tres monedes de deu iens al telèfon públic de color rosa que hi havia a la barra i vaig trucar al meu soci. S’hi va posar el seu fill gran, que encara anava a primària.

—Bona tarda —vaig dir.

—Bona nit —em va corregir. Vaig mirar el rellotge. Tenia raó ell.

Al cap d’un moment s’hi va posar el meu soci.

—¿Com ha anat? —em va preguntar.

—¿Et va bé si parlem ara? ¿No estàs sopant ni res?

—Estic sopant, però és igual. No és cap gran sopar, i segur que el que tens per dir és més interessant.

Li vaig explicar fragments de la conversa amb l’home del vestit negre. Li vaig parlar del cotxe gros, de la mansió enorme i del patró que s’estava morint. No li vaig dir res de l’ovella. No s’ho hauria cregut i hauria estat massa llarg d’explicar. Per això mateix el que li vaig dir va semblar encara més absurd.

—No entenc res —va dir el meu soci.

—Tot això és confidencial. Si ho expliques, tindràs problemes. A més, tu tens família… —Mentre parlava, em vaig imaginar el pis de luxe de quatre habitacions pel qual pagava hipoteca; la seva dona, que tenia la pressió baixa, i els seus dos fills impertinents—. Bé, així és com ha anat.

—Ja.

—Sigui com sigui, demà marxo. Pot ser que sigui un viatge llarg. Un mes, dos, tres… no t’ho sé dir. Pot ser que ja no torni a Tòquio.

—Vaja.

—Vull que continuïs tu sol amb l’agència. Jo plego. No vull fer-te nosa. He acabat la feina que tenia començada i, encara que diguem que som socis, tu sempre has portat la part més important. Jo ho he fet sempre mig per passar l’estona.

—Però, si tu no hi ets, ¿qui es cuidarà dels detalls?

—Redueix el front de batalla. És a dir, torna a ser com abans. Elimina totes les feines de publicitat i d’edició i torna a ser només una agència de traducció, tal com deies l’altre dia. Mantingues la secretària i prescindeix de tots els altres col·laboradors. No els necessites. Si els dónes una indemnització equivalent a dos mesos de sou, no es queixaran. Pots traslladar l’oficina a un lloc més petit. Els ingressos baixaran, però també baixaran les despeses, i com que jo ja no hi seré, et podràs quedar la meva part i no serà tan traumàtic. I també tindràs menys preocupacions pels impostos i per si explotes massa les coses o no. Per a tu és ideal.

El meu soci es va estar uns moments pensant en silenci.

—No pot ser —va dir finalment—. Segur que no me’n surto.

Em vaig posar una cigarreta als llavis i vaig buscar l’encenedor. Mentre el buscava, la cambrera va encendre un misto i em va donar foc.

—Tot anirà bé. T’ho dic jo, que he arribat amb tu fins aquí. Creu-me.

—Si ho he pogut fer ha estat perquè tu també hi eres —va dir ell—. Res del que he fet sol ha anat mai bé.

—Escolta’m: no t’estic dient que ampliïs el negoci. T’estic dient que el redueixis. Que tornis a la feina manual i preindustrial de traduir. Tu, una secretària i cinc o sis persones externes que et puguin ajudar puntualment. Segur que te’n surts.

—No em coneixes.

Una moneda de deu iens va caure dins la cabina amb un soroll metàl·lic. Hi vaig posar tres monedes més.

—Jo no sóc com tu —va dir—. Tu saps espavilar-te sol. Però jo no. Si no tinc algú a qui queixar-me o amb qui consultar les coses, sóc incapaç de tirar endavant.

Vaig tapar l’auricular amb la mà i vaig sospirar. Anava fent cercles. Semblava aquella cançó en què la cabra negra es menja la carta de la cabra blanca, i la cabra blanca es menja la carta de la negra…

—Ei —va fer ell.

—T’escolto —vaig dir.

A l’altra banda del fil se sentia com els dos nens es barallaven per posar el canal de televisió que volien mirar.

—Pensa en els teus fills —li vaig dir. No era gaire elegant, però no em quedava cap altra carta—. No pots pas estar sempre queixant-te, no? Si tu penses que ja està, s’ha acabat per a tots. Si tens queixes davant del món, no tinguis fills. Treballa com cal i para de beure.

Va fer un llarg silenci. La cambrera em va acostar un cendrer. Li vaig demanar una altra cervesa fent-li un senyal amb les mans.

—Tens raó —va dir—. Ho intentaré. Tot i que no crec que vagi bé.

—Hi anirà. Fa sis anys no teníem diners ni contactes i bé ens en vam sortir, no? —vaig dir després d’abocar la cervesa al got i fer-ne un glop.

—No saps la tranquil·litat que sentia amb tu al costat —va dir el meu soci.

—Et tornaré a trucar.

—D’acord.

—Gràcies per tot aquest temps. Ha estat divertit —li vaig dir.

—Si després del viatge tornes a Tòquio, podem tornar a fer negocis plegats.

—És clar.

I vaig penjar.

Tant ell com jo sabíem que segurament no tornaria a la feina. Després de treballar sis anys amb algú, això ja ho saps.

Vaig tornar a la taula amb l’ampolla i el got de cervesa i vaig continuar bevent.

Havent deixat la feina, em vaig sentir més alleujat. La meva vida era cada cop més senzilla. Havia deixat enrere la meva ciutat, l’adolescència, els amics, la meva dona… i ara estava a punt de deixar enrere la vintena. Vaig intentar imaginar-me com seria als seixanta anys. Però era inútil. Ni tan sols sabia com seria al cap d’un mes.

Vaig tornar a casa, em vaig rentar les dents, em vaig posar el pijama i em vaig ficar al llit per continuar llegint L’arxiu de Sherlock Holmes. A les deu vaig apagar el llum i em vaig adormir com un soc. Vaig dormir d’una tirada fins l’endemà al matí.

8. EL NAIXEMENT DEL SARDINA

A les deu del matí aquell cotxe ridícul, com un submarí, es va aturar davant de casa. Vist des de la finestra del segon pis, més que un submarí semblava un motlle de fer galetes tombat de cap per avall. Era com si s’hi pogués fer una galeta gegant que tres-centes criatures tardarien dues setmanes a menjar-se. La meva xicota i jo ens vam quedar una estona asseguts al costat de la finestra mirant-lo.

El cel estava tan ras que feia una mica de basarda. Era un cel que recordava l’escena d’alguna pel·lícula expressionista d’abans de la guerra. Un helicòpter que volava molt amunt es veia més petit del compte. Sense cap núvol, el cel semblava un ull enorme sense parpella.

Vaig tancar totes les finestres, vaig desendollar la nevera i vaig comprovar que la clau del gas estigués tancada. Tota la roba estava plegada i desada, el llit estava tapat amb una funda, els cendrers estaven nets i els incomptables productes que hi havia al lavabo estaven endreçats. Havia pagat dos mesos de lloguer per avançat i havia anul·lat la subscripció al diari. Vist des de la porta, aquell pis deshabitat estava estranyament silenciós. Mentre mirava a dins, vaig pensar en els quatre anys de casat que hi havia passat i en els fills que no havia tingut amb la meva dona. La porta de l’ascensor es va obrir, i la meva xicota em va cridar. Llavors vaig tancar la porta metàl·lica.

Mentre ens esperava, el xofer s’havia posat a fregar tot concentrat el parabrisa amb un drap sec. El cotxe estava net com una patena i brillava tant amb els raigs del sol que enlluernava. Semblava que només de tocar-lo una mica t’haguessis de cremar.

—Bon dia —va dir el xofer. Era el mateix xofer religiós que feia un parell de dies.

—Bon dia —vaig dir.

—Bon dia —va dir la meva xicota.

Ella duia el gat en braços. Jo portava el menjar i el sac de sorra.

—Fa un dia esplèndid —va dir el xofer, mirant el cel—. És… ¿com ho diria?… un cel ben transparent.

Vam assentir amb el cap.

—Amb aquest cel tan ras, deu ser més fàcil que els missatges arribin de Déu —vaig dir.

—No es pensi —va fer el xofer, somrient—. Els missatges són en totes les coses: a les flors, a les pedres, als núvols…

—¿I als cotxes?

—Als cotxes també.

—Però els cotxes els fan a les fàbriques —vaig dir.

—La voluntat de Déu penetra en totes les coses, independentment de qui les faci.

—¿Com els àcars de les orelles? —va fer ella.

—Com l’aire —la va corregir el xofer.

—Així, en els cotxes fabricats a l’Aràbia Saudita deu haver-hi Al·là, no?

—A l’Aràbia Saudita no es fabriquen cotxes.

—¿De debò? —vaig dir.

—De debò.

—Així, ¿quin déu hi ha en els cotxes que es fabriquen als Estats Units i que s’exporten a l’Aràbia Saudita? —va preguntar la meva xicota.

Era una pregunta difícil.

—Ah, sí! Hem d’explicar-li com s’ha de cuidar el gat —vaig dir, llançant-li un bot salvavides.

—És un gat molt bufó —va dir el xofer, alleujat.

El gat, però, no ho era gens, de bufó. De fet, era més aviat el contrari: tenia el pèl aspre com una catifa gastada, la punta de la cua doblegada en un angle de seixanta graus, les dents esgrogueïdes i l’ull dret pràcticament cec per culpa d’una ferida que s’hi havia fet feia tres anys i que no li havia parat de supurar. No era segur que pogués distingir una vamba d’una patata. Tenia els coixinets de les potes com si fossin faves seques, les orelles infestades d’àcars i, per culpa de l’edat, feia com a mínim vint pets al dia. Quan la meva dona l’havia dut a casa després de trobar-lo sota un banc del parc era un mascle jove i sa, però en els últims anys havia rodolat ràpidament cap a la destrucció, com una bola de bitlles deixada anar pendent avall. Per acabar-ho d’adobar, no tenia ni nom. Jo no sabia si, per a ell, el fet de no tenir-ne era una tragèdia o un descans.

—Mix, mix —va fer el xofer, sense allargar la mà—. ¿Com es diu?

—No té nom.

—Llavors, ¿com el criden?

—No el cridem —vaig dir—. Hi és i prou.

—Però no es deu estar sempre quiet. Segur que es mou per voluntat pròpia, no? És estrany que una cosa que es mou per voluntat pròpia no tingui nom.

—Les sardines es mouen per voluntat pròpia i no en tenen pas.

—Bé, entre les sardines i els humans no hi ha cap vincle emocional. A més, encara que les cridessin pel nom, no el sentirien. Però bé, cadascú fa el que vol.

—¿O sigui que, segons vostè, els animals que es mouen per voluntat pròpia, tenen un vincle emocional amb els humans i hi senten tenen dret a tenir un nom?

—Exacte —va respondre el xofer, assentint uns quants cops, convençut—. ¿Què els sembla si li poso el nom que vulgui?

—Cap problema. Però ¿quin nom li posarà?

—¿Què els sembla Sardina? De fet, fins ara l’han tractat com si ho fos…

—No està malament —vaig dir.

—¿Oi que no? —va fer el xofer, satisfet.

—¿Què et sembla? —vaig demanar a la meva xicota.

—No està gens malament —va respondre ella—. És com assistir al moment de la creació.

—Que sigui el Sardina —vaig dir.

—Vine, Sardina —va dir el xofer, intentant agafar el gat, que, espantat, va mossegar el dit gros del xofer i es va fer un pet.

El xofer ens va dur a l’aeroport. El gat seia tot quiet al seient de l’acompanyant, i de tant en tant feia un pet. Ho sabíem perquè el xofer anava obrint la finestra. Durant el trajecte li vaig donar instruccions sobre el gat: com se li havien de netejar les orelles, les botigues on venien desodorant per a la sorra, les quantitats que menjava, etcètera.

—No s’amoïni —va dir el xofer—. El cuidaré bé. Al capdavall, sóc el seu padrí.

Hi havia poc trànsit, i el cotxe s’acostava a l’aeroport com un salmó remuntant el riu en època de fresa.

—¿Com deu ser que els vaixells tinguin nom i en canvi els avions no? —vaig preguntar al xofer—. ¿Per què se’ls anomena vol 971 o vol 326, i no se’ls posa un nom com cal, com ara Muguet o Margarida?

—Deu ser perquè hi ha més avions que no pas vaixells. Els produeixen en massa.

—¿Vol dir? Molts vaixells també els produeixen en massa, i potser n’hi ha més que d’avions i tot.

—Però… —va començar el xofer, però es va quedar uns quants segons en silenci—. Des d’un punt de vista realista, seria impossible posar nom a tots els autobusos urbans.

—Doncs seria molt bonic que cada autobús tingués un nom —va dir la meva xicota.

—Però ¿això no faria que els passatgers triessin en quin autobús volen pujar? Per exemple, per anar de Shinjuku a Sendagaya, tothom voldria pujar a la Gasela però no a la Somera —va dir el conductor.

—¿Què et sembla? —vaig preguntar a la meva xicota.

—És veritat: jo no pujaria mai a un autobús que es digués Somera —va respondre ella.

—Però pensin en el pobre conductor de la Somera —va assenyalar el xofer, parlant per tots els xofers del món—. El conductor de la Somera no en tindria cap culpa.

—Té tota la raó —vaig dir.

—Sí —va convenir ella—. Ara, a la Gasela hi pujaria encantada.

—¿Ho veu? —va fer el xofer—. Això és el que passa. Els vaixells tenen nom perquè és un costum que ve d’abans que es comencessin a fabricar en massa. En principi, és com posar noms als cavalls. Per això els avions que són pilotats com si fossin cavalls sí que tenen nom. Per exemple, l’Spirit of Saint Louis o l’Enola Gay. Hi ha un vincle conscient.

—O sigui que, en això, el concepte de vida és bàsic.

—Exacte.

—Per tant, a l’hora de posar un nom la utilitat és un factor secundari.

—Exacte. Si només fos per la utilitat, amb un número n’hi hauria prou. Tal com van fer amb els jueus a Auschwitz.

—Ja —vaig dir—. Però suposem que la base del nom és aquest procés d’establir un vincle conscient amb les coses vives. ¿Com és que les estacions, els parcs i els estadis de beisbol també tenen nom, si no són éssers vius?

—Si una estació no tingués nom seria un problema, no?

—M’agradaria que m’ho expliqués, no des del punt de vista de la utilitat, sinó dels principis.

El xofer es va quedar tot pensarós i no es va adonar que el semàfor es posava verd. L’autocaravana que teníem al darrere va fer sonar el clàxon, que va interpretar l’obertura d’Els set magnífics.

—Suposo que és perquè no són intercanviables. Per exemple, d’estació de Shinjuku només n’hi ha una, i és impossible canviar-la per l’estació de Shibuya. No són intercanviables i no es produeixen en massa. ¿Què li semblen aquests dos punts?

—Doncs seria divertit que l’estació de Shinjuku fos a Ekoda —va comentar la meva xicota.

—Si l’estació de Shinjuku fos a Ekoda, seria l’estació d’Ekoda —va replicar el xofer.

—Però encara estaria connectada amb la línia Odakyu —va dir ella.

—Tornem al que dèiem —vaig dir—. ¿Què passaria si les estacions fossin intercanviables? ¿Què passaria en el supòsit que totes les estacions dels ferrocarrils nacionals fossin produïdes en massa, com edificis desmuntables, i l’estació de Shinjuku i la de Tòquio fossin intercanviables?

—És ben fàcil: si fos a Shinjuku, seria l’estació de Shinjuku, i si fos a Tòquio, seria l’estació de Tòquio.

—Així, aquests noms no indicarien un objecte físic sinó una funció. ¿I això no és utilitat?

El xofer no va dir res. Aquest cop, però, el silenci no va durar gaire.

—Només és la meva opinió —va dir—, però em sembla que hauríem de mirar-nos-ho amb més atenció.

—¿Què vol dir?

—Vull dir que les ciutats, els parcs, els carrers, les estacions, els estadis de beisbol, els cinemes… tots tenen nom, no? I en tenen per compensar que estan fixats a terra.

Una nova teoria.

—Així —vaig dir—, si jo perdés la consciència i em quedés fixat en algun lloc, ¿també em posarien un nom ben bonic?

El xofer em va mirar un moment pel retrovisor. Era una mirada desconfiada, com si sospités que li havia parat alguna trampa.

—¿Què vol dir, fixat?

—Que em quedés congelat, per exemple. Com la Bella Dorment.

—Però vostè ja té un nom, no?

—Sí, és clar —vaig dir—. No hi pensava.

Després de recollir la targeta d’embarcament al taulell ens vam acomiadar del xofer. Ell volia esperar-se fins que marxéssim, però com que encara faltava una hora i mitja per al vol se’n va tornar.

—Quin home més estrany —va comentar la meva xicota.

—Conec un lloc on només hi viu gent com ell —vaig dir—. I hi ha vaques que volten buscant estenalles.

—Sembla l’himne «Home on the Range».

—Potser sí —vaig dir.

Vam entrar al restaurant de l’aeroport i vam dinar encara que fos una mica d’hora. Jo vaig demanar un gratinat de gambes i ella uns espaguetis. A l’altra banda dels finestrals, els 747 i els Tristar aterraven i s’enlairaven amb una mena de pesantor que feia pensar en el destí. Ella es menjava els espaguetis un per un, mirant-se’ls amb recel.

—Em pensava que als avions sempre servien dinar —va fer, queixosa.

—Doncs no —vaig dir. Vaig esperar que el mos de gratinat que tenia a la boca es refredés una mica per empassar-me’l, i llavors vaig fer un glop d’aigua. Era tan calent que no tenia cap gust—. Només en serveixen als vols internacionals. En vols nacionals més llargs, com a màxim et donen un bento.^[6] Però no és gaire bo.

—¿I pel·lícules?

—Tampoc. Fins a Sapporo hi ha poc més d’una hora de vol.

—Així, no hi ha res.

—Res de res. Seus al teu seient, llegeixes una estona i arribes a lloc. És com anar amb autobús.

—Però sense semàfors.

—Exacte, sense semàfors.

—Vaja —va dir, sospirant. Llavors va deixar la forquilla al plat, on encara quedava la meitat dels espaguetis, i es va eixugar els llavis amb un tovalló de paper—. Així, no val la pena posar-hi nom.

—Exacte. És avorrit. L’únic és que tardes menys. Amb tren t’hi estàs dotze hores.

—¿I on fa cap el temps restant?

Jo també vaig deixar el gratinat a mitges i vam demanar dos cafès.

—¿El temps restant?

—Si vas amb avió, t’estalvies més de deu hores, no? ¿On va a parar aquest temps?

—El temps no va a parar enlloc. Només s’acumula. Aquestes deu hores les podem fer servir com vulguem, a Tòquio o a Sapporo. Amb deu hores, pots mirar quatre pel·lícules i fer dos àpats. No?

—¿I què passa si no vols mirar cap pel·lícula ni menjar?

—Això ja és problema teu. No és culpa del temps.

Es va mossegar el llavi i es va quedar una estona mirant el gruixut fusellatge dels 747. Jo també els vaig mirar. Els 747 sempre em recorden una dona gran molt grassa que vivia al meu barri i que tenia uns pits enormes i flàccids, les cames inflades i el coll sec. L’aeroport semblava una reunió de dones com aquella. N’hi havia unes quantes desenes que anaven i venien. Els pilots i les hostesses que voltaven per la sala d’espera amb el coll ben estirat es veien estanyament plans, com si els haguessin arrencat l’ombra. Em va semblar que a l’època dels DC-7 i els Friendship això no passava, però potser era que no ho recordava. Segurament m’ho semblava perquè els 747 m’havien recordat aquella senyora grassa del meu barri.

—Escolta, ¿el temps s’expandeix? —va preguntar la meva xicota.

—No, el temps no s’expandeix —li vaig contestar. Parlava jo, però no semblava que fos la meva veu. Em vaig escurar la gola i vaig fer un glop de cafè—. El temps no s’expandeix.

—Però, en realitat, el temps no augmenta. Com has dit, només s’acumula.

—Només és que el temps necessari per als desplaçaments s’ha reduït. La quantitat total de temps no canvia. Només és que pots mirar més pel·lícules.

—Si és que vols mirar-ne —va dir ella.

En realitat, en arribar a Sapporo vam anar a veure una sessió doble.