5

LES CARTES D’EN RATA I ALTRES ESDEVENIMENTS

1. LA PRIMERA CARTA D’EN RATA (AMB MATA-SEGELLS DEL 21 DE DESEMBRE DE 1977)

¿Com va?

Sembla que faci molt temps que no ens veiem. ¿Quants anys fa?

¿Quants anys deu fer?

He anat perdent la noció del temps. És com si tingués un ocell negre i pla batent les ales damunt del cap que no em deixa comptar més enllà del tres. Em sap greu, però ho hauràs de comptar tu.

Suposo que quan vaig marxar de la ciutat sense dir res a ningú et vaig causar alguna molèstia. També suposo que et va saber greu que marxés sense dir-te res a tu. He pensat sovint que havia de demanar-te disculpes, però no he pogut. T’he escrit moltes cartes que he acabat estripant. Pot semblar evident, però és impossible explicar a algú una cosa que ni tu mateix no saps explicar-te.

Suposo.

Mai no he tingut gaire traça a escriure cartes. Canvio l’ordre de les coses o em surten les paraules contràries de les que vull dir. O sigui que escriure cartes encara em confon més. I, com que no tinc gens de sentit de l’humor, a mesura que escric em vaig afartant de mi mateix.

Normalment, la gent que sap escriure cartes no té necessitat d’escriure’n. És així perquè ja viuen prou bé dins el context en què es troben. Això, evidentment, només és la meva opinió. Potser és impossible viure dins un context.

Fa tant fred que tinc les mans embalbides. No semblen meves. El cervell tampoc sembla que sigui meu. Ara mateix neva. Cau una neu que sembla el cervell d’algú altre. I també es va acumulant com si fos el cervell d’algú altre. (Aquestes frases no tenen cap sentit).

A banda del fred, jo vaig fent. ¿I tu? No et donaré la meva adreça, però no t’enfadis. No és que vulgui amagar-te res. Ho has d’entendre. Per a mi és una qüestió una mica delicada. Em fa l’efecte que, si et donés l’adreça, a l’instant canviaria alguna cosa dins meu. No sé com dir-ho.

Tinc la sensació que tu sempre entens les coses que jo no sé com dir. Però, com més m’entens tu, menys sé jo com dir-les. Dec tenir algun defecte de naixement.

Evidentment, tothom en té, de defectes.

El meu defecte més gran, però, és que els defectes amb què vaig néixer es fan més grans amb els anys. És com si criés gallines dintre meu. Les gallines ponen ous, aquests ous es converteixen en gallines i, al seu torn, aquestes gallines ponen encara més ous. ¿Es pot viure així, arrossegant aquests defectes? És clar que es pot viure. Al capdavall, aquesta és la qüestió.

Sigui com sigui, no et donaré l’adreça. És millor així. Tant per a mi com per a tu.

Potser hauríem hagut de néixer a la Rússia del segle XIX. Jo seria el príncep Tal i tu el comte Qual, i podríem anar a caçar plegats, ens podríem reptar en duel, podríem competir pel cor de la mateixa dona, podríem tenir preocupacions metafísiques i podríem beure cervesa tot contemplant el crepuscle a la riba del mar Negre. I llavors, en els últims anys de vida, ens veuríem implicats en alguna rebel·lió i ens durien a Sibèria, on moriríem. ¿No ho trobes fantàstic? Em sembla que si hagués nascut al segle XIX podria escriure novel·les més bones. Potser no arribaria a ser Dostoievski, però sí que seria un bon novel·lista de segona fila. ¿I tu, què faries? Tu potser només series el comte Qual i prou. Ser sempre el comte Qual no està gens malament. Queda molt del segle XIX.

Però bé, deixem-ho estar. Tornem al segle XX.

Parlem de ciutats.

No pas de la ciutat on vam néixer, sinó d’altres ciutats.

Al món n’hi ha moltes. A cada ciutat hi ha coses incomprensibles que a mi m’atreuen. Per això aquests últims anys he passat per moltes ciutats diferents.

Baixo a la primera estació que em sembla, i sempre hi ha una petita rotonda, un mapa de la ciutat i un barri comercial. És igual a tot arreu. Fins i tot els gossos són iguals a tot arreu. Després de fer un volt per la ciutat, entro en una immobiliària per trobar un habitatge barat. No cal dir que sóc un foraster i que en una ciutat petita costa que la gent confiï en tu de seguida, però, com ja saps, si m’ho proposo puc ser força agradable, i amb un quart en tinc prou per guanyar-me la gent. D’aquesta manera decideixo el lloc on viuré i obtinc informació útil sobre la ciutat en qüestió.

El pas següent és buscar feina. Això també comença per fer-se amic de la gent. Si fossis tu, segur que en quedaries ben tip (jo també hi quedo, a la meva manera), però penso que com a màxim hi viuré quatre mesos. Fer-se amic de la gent tampoc és gaire complicat. Primer de tot has de trobar la cafeteria o el bar on van tots els joves de la ciutat (a tot arreu hi ha un lloc així; és com si fos el melic de la ciutat). Llavors te’n fas client habitual, comences a conèixer gent i algú t’ofereix una feina. Naturalment, t’has d’inventar un nom i una vida. Per això fins ara he tingut tants noms i tantes identitats que no t’ho pots ni imaginar. Fins al punt que, a vegades, fins i tot m’oblido de qui sóc de debò.

He fet feines de tota mena. Normalment han estat feines avorrides, però tot i així sempre m’ho passo bé treballant. He estat sobretot en gasolineres i també en bars. També he treballat en alguna llibreria i fins i tot en una emissora de ràdio. També he fet de paleta. I he venut cosmètics. Vaig tenir molt d’èxit, fent de venedor. I he dormit amb moltes noies. Dormir amb noies tenint un nom i una història diferent cada cop no està gens malament.

Bé, i així he anat fent el mateix, una vegada i una altra.

Vivint d’aquesta manera vaig fer els vint-i-nou. I d’aquí a nou mesos faré els trenta.

Encara no sé gaire si aquesta vida està feta per a mi. Tampoc sé si el caràcter de vagabund és una cosa que existeix a tot arreu. Tal com va escriure no sé qui, per poder viure com un vagabund durant molt de temps cal tenir un dels tres temperaments següents: un temperament religiós, un temperament artístic o un temperament espiritual. Si no tens com a mínim un d’aquests temperaments, és impossible viure gaires anys com un vagabund. A mi em sembla que no en tinc cap dels tres. (Ara, si hagués de dir quin tinc… bé, deixem-ho córrer).

També pot ser que hagi obert la porta equivocada i ja no hi hagi marxa enrere. Però, ja que l’he obert, val més que ho provi. Ben mirat, no em puc pas passar la vida lamentant-me dels meus errors.

Doncs això.

Tal com t’he dit al principi (¿ho he dit?), quan penso en tu em sento una mica indecís. Deu ser perquè em recordes l’època en què encara era algú més o menys com cal.

PS: T’adjunto la novel·la que he escrit. Per a mi no té cap sentit, o sigui que pots fer-ne el que et sembli.

Envio la carta urgent, perquè la rebis el 24 de desembre. Espero que t’arribi a temps.

Sigui com sigui, per molts anys

i

White Christmas

La carta d’en Rata va arribar tota arrugada a la bústia del meu pis el dia 29 de desembre, a punt d’acabar l’any. Duia enganxat un full de reenviament. Hi havia posat la meva adreça anterior. M’havia estat impossible fer-li saber que havia canviat de pis.

Després de llegir tres vegades els quatre fulls de color verd clar atapeïts, vaig agafar el sobre i vaig mirar el mata-segells, que estava mig borrós. Era un lloc que no havia sentit a dir mai. Vaig agafar l’atles de la prestatgeria i hi vaig buscar el nom d’aquella població. Pel que en Rata deia a la carta, m’imaginava que m’havia escrit des d’algun lloc de l’extrem nord de l’illa de Honshu i, en efecte, era una població de la prefectura d’Aomori. Era una població petita que es trobava si fa no fa a una hora en tren de la ciutat d’Aomori. Segons la guia ferroviària, hi paraven cinc trens al dia. Dos al matí, un al migdia i dos al vespre. He estat uns quants cops a Aomori en ple mes de desembre, i hi fa un fred terrible. Fins i tot es gelen els semàfors.

Vaig ensenyar la carta a la meva dona. «Pobre paio», es va limitar a dir ella. Potser havia volgut dir «Pobres paios». És clar que ara ja no té cap importància.

La novel·la, d’uns dos-cents fulls, la vaig desar al calaix de l’escriptori sense ni tan sols mirar-ne el títol. No sé per què, però no em va venir de gust llegir-la. Amb la carta n’havia tingut prou.

Em vaig asseure en una cadira davant de l’estufa i vaig fumar tres cigarretes.

La segona carta d’en Rata va arribar al maig de l’any següent.

2. LA SEGONA CARTA D’EN RATA (AMB MATA-SEGELLS D’ALGUN DIA DE MAIG DE 1978)

Em sembla que a la carta anterior vaig parlar una mica massa, tot i que no recordo de què.

He tornat a canviar de lloc. El d’ara no té res a veure amb tots els altres on he estat fins ara. El d’ara és un lloc molt tranquil. Potser una mica massa i tot per a mi.

D’alguna manera, però, per a mi és com una mena de destinació final. Tinc la sensació que he vingut aquí perquè havia de venir-hi, i que hi he vingut remuntant el corrent. És una cosa que sóc incapaç de jutjar com cal.

Quina manera més penosa d’escriure. Faig unes frases tan vagues que no deus entendre res. Potser penses que dono massa importància al meu destí. Evidentment, si penses això, tota la culpa és meva.

El que vull que sàpigues és que, com més intento explicar-te clarament les circumstàncies en què em trobo, més dispers és el que escric. Tot i així, sóc sincer. Més del que ho havia estat mai.

Parlem de coses concretes.

Tal com t’he dit abans, aquí tot és molt tranquil. Com que no hi ha res més per fer, cada dia llegeixo llibres (aquí n’hi ha tants que no te’ls acabaries ni en deu anys), escolto música a la ràdio i poso discos (aquí també n’hi ha una bona col·lecció). Feia deu anys que no escoltava tanta música. M’he quedat parat de veure que els Rolling Stones i els Beach Boys encara estan tan de moda. El temps és un flux constant i ininterromput. Nosaltres el tallem en trossos de la mida que ens convé i ens creiem que és així, però en realitat és un contínuum.

Aquí no hi ha res de la meva mida. Tampoc hi ha ningú de la meva mida que pugui lloar o criticar la mida dels altres. El temps passa com un riu transparent, tal com és. Sent aquí, a vegades tinc la sensació que m’he dissolt fins a tornar al meu estat original. Per exemple, si veig un cotxe sense esperar-me’l, tardo uns quants segons a saber que és un cotxe. Evidentment, en tinc una mena de coneixement bàsic, però no es combina bé amb el meu coneixement empíric. Últimament em passa cada cop més. Potser és perquè fa molt temps que visc sol.

La ciutat que queda més a prop és a una hora i mitja en cotxe. I ni tan sols arriba a ciutat. És com l’esquelet d’una ciutat petitíssima. Segur que no t’ho pots ni imaginar. Sigui com sigui, és una ciutat, i s’hi pot comprar roba, menjar i gasolina. I, si en tens ganes, també hi pots veure gent.

A l’hivern el camí queda gelat i gairebé no s’hi pot passar amb cotxe. Al costat del camí hi ha uns aiguamolls que també queden glaçats. A més, quan neva és impossible saber on és el camí. És un paisatge que sembla la fi del món.

Jo hi vaig arribar a principi de març. Vaig haver de travessar aquest paisatge amb un jeep amb cadenes. Semblava que em deportessin a Sibèria. Ara som al maig i la neu ja s’ha fos tota. A l’abril no vaig parar de sentir la remor de les allaus a les muntanyes. ¿N’has sentit mai cap? Després d’una allau hi ha un silenci perfecte. És un silenci tan complet que fins i tot perds la noció d’on ets. No se sent absolutament res.

Com que he estat aquí tancat entre muntanyes, fa tres mesos que no dormo amb cap noia. Això no és dolent per si mateix, però si continuo gaire temps així perdré tot l’interès que pugui tenir pels altres, cosa que no vull. Per això penso que, quan faci una mica més de bo, sortiré una mica i aniré a buscar una noia. No me’n vanto, però no m’ha costat mai gaire trobar noies. Només que m’ho plantegi —sembla que visqui en un món on només calgui plantejar-se les coses— puc desplegar el meu sex appeal. Per tant, puc aconseguir una noia amb relativa facilitat. Podríem dir que el problema és que no estic gaire acostumat a aquesta habilitat que tinc. És a dir, arriba un punt que ja no puc distingir on acabo jo i on comença el meu sex appeal. És el mateix que no saber veure on acaba Lawrence Olivier i on comença Otel·lo. Per això, quan estic enmig d’aquest procés i veig que no en puc recollir els resultats, ho engego tot a rodar. I llavors molesto a tothom que tinc al voltant. Fins ara la meva vida ha estat la repetició constant d’aquest procés.

Per sort (realment és una sort), ara mateix no he d’engegar res a rodar. Aquesta sensació és fantàstica. En cas que hagués d’engegar a rodar alguna cosa, seria a mi mateix. La idea d’engegar-me a rodar a mi mateix no està malament. No, aquesta última frase és una mica massa patètica. La idea en si no és patètica, però quan la poses per escrit s’hi torna.

Quin desastre.

A veure… ¿de què parlava?

Ah, sí, de noies.

Cada noia té un calaixet molt bonic ple de quincalla que no serveix per a res. A mi m’encanta, aquest calaixet. Vaig agafant els objectes un per un, els trec la pols i els busco el sentit. Em sembla que això és l’essència del sex appeal. Ara bé, ¿a què treu cap, això? Doncs a res. Després he de deixar de ser jo.

Per això ara només penso purament en el sexe. Si centro el meu interès purament en el sexe, no cal que pensi si sóc patètic o no.

És com beure cervesa a la riba del mar Negre.

He rellegit el que he escrit fins ara. Hi ha alguna incoherència, però per ser jo trobo que he escrit amb prou sinceritat. El millor de tot és que és avorrit.

A més, m’ho miri com m’ho miri, no sembla una carta que t’hagi escrit a tu. Sembla més aviat una carta adreçada a la bústia. Tot i així, no m’ho tinguis en compte. La bústia que queda més a prop és a una hora i mitja en jeep.

A partir d’aquí aquesta carta sí que va adreçada a tu.

Tinc dos favors per demanar-te. Cap dels dos no és urgent, o sigui que pots fer-los quan et vingui més de gust. Si me’ls fas, t’estaré molt agraït. Tres mesos enrere no t’hauria pogut demanar res, però ara sí. Suposo que és un pas endavant.

El primer favor és més aviat sentimental. És a dir, té a veure amb «el passat». Fa cinc anys, quan vaig marxar de la ciutat, ho vaig fer d’una manera tan precipitada que em vaig oblidar d’acomiadar-me d’unes quantes persones. Concretament, de tu, d’en Jay i d’aquella noia que no coneixes. Amb tu em sembla que ens podem veure un altre cop i acomiadar-nos com cal, però amb els altres potser ja no en tindré l’oportunitat. Per tant, si tornes a la ciutat, m’agradaria que els diguessis adéu de part meva.

Ja sé que és un favor una mica egoista de demanar. En realitat, penso que els hauria d’escriure una carta. Però, sincerament, m’estimo més que hi tornis i quedis amb ells personalment. Em sembla que els meus sentiments els arribaran millor que no pas si els escric una carta. Et poso l’adreça i el telèfon d’ella en un full separat. Si ha canviat de pis o s’ha casat, no passa res. No cal que hi quedis. Però si continua vivint al mateix lloc, m’agradaria que anessis a veure-la i li donessis records de part meva.

Dóna records també a en Jay. Pren-te una cervesa a la meva salut.

Aquest és el primer favor.

El segon és una mica estrany.

T’incloc una foto al sobre. És una foto d’ovelles. M’agradaria que la posessis en algun lloc on la pugui veure gent. Ja sé que també és un favor una mica interessat, però no tinc ningú més a qui demanar-ho. Si em fas aquest favor, estic disposat a donar-te tot el sex appeal que tinc. No puc dir-te per què, però per a mi és una foto molt important. Suposo que més endavant ja tindré ocasió d’explicar-t’ho.

També t’incloc un xec. Fes-lo servir per a les despeses que puguis tenir. No t’amoïnis pels diners. Aquí no sé ni com gastar-los i, de moment, és tot el que puc fer per tu.

Sobretot no t’oblidis de prendre’t una cervesa a la meva salut.

Després d’arrencar el full de reenviament, el mata-segells va quedar il·legible. Dins el sobre hi havia un xec per cent mil iens, un paper amb el nom i l’adreça de la noia, i la fotografia en blanc i negre d’un ramat d’ovelles.

Vaig trobar la carta a la bústia en sortir de casa i la vaig llegir a l’escriptori de l’oficina. Estava escrita en els mateixos fulls de color verd clar que la primera. El xec estava expedit per un banc de Sapporo. Allò volia dir que en Rata havia arribat a Hokkaido.

El fragment sobre les allaus no m’acabava d’encaixar, però, tal com havia reconegut ell mateix, en general em va semblar una carta força sincera. A més, no hi ha ningú que enviï un xec per valor de cent mil iens només per fer una broma. Vaig obrir el calaix de l’escriptori i ho vaig desar tot a dins.

Com que la relació amb la meva dona s’estava acabant, aquella primavera no estava sent gaire memorable. Feia quatre dies que ella no tornava a casa. La llet de la nevera feia pudor, i el gat sempre tenia gana. El seu raspall de dents estava ressec com un fòssil. Els dèbils raigs de sol de la primavera il·luminaven el pis. Almenys els raigs de sol són sempre de franc.

Un llarg carreró sense sortida… Potser la meva dona tenia raó.

3. S’HA ACABAT LA CANÇÓ

Al juny vaig tornar a la ciutat.

Em vaig empescar una excusa creïble per agafar tres dies de festa i, un dimarts al matí, vaig pujar al shinkansen. Anava amb una samarreta d’esport blanca de màniga curta, uns pantalons verds de cotó descolorits dels genolls i unes vambes blanques. No portava equipatge, i fins i tot em vaig oblidar d’afaitar-me al matí. Feia molt temps que no em posava aquelles vambes, que tenien els talons increïblement gastats i deformats. Potser caminava d’una manera estranya sense ser-ne conscient.

El fet d’agafar un tren de llarga distància sense equipatge va ser una sensació fantàstica. Em vaig sentir com si, mentre feia una passejada tranquil·la, hagués pujat en un avió torpediner atrapat en una distorsió de l’espaitemps on no hi havia absolutament res. Ni hores al dentista, ni feines pendents al calaix. Ni relacions personals tan enrevessades que no poden tornar a ser com abans, ni llaços de confiança que t’obliguen a ser benvolent. Ho vaig llançar tot al fons d’un abisme provisional. L’únic que portava eren unes vambes velles amb la sola de goma deformada. Res més. Se m’arrapaven als peus com si fossin el record vague d’un altre espaitemps, però no era cap problema. Ho podia deixar enrere amb unes quantes llaunes de cervesa i un entrepà sec de pernil.

Feia quatre anys que no posava els peus a la ciutat, quan hi havia tornat per fer-hi els tràmits relacionats amb el casament. El fet que hagués estat un viatge només per fer paperassa el convertia als meus ulls en un viatge inútil, tot i que els altres no ho veien pas així. Cadascú té la seva manera de veure les coses. Pot ser que una cosa que per a algú s’ha acabat, per a algú altre encara duri. Només això. Ara, si cadascú continua avançant pel seu camí, al final hi ha una gran distància.

D’ençà d’aquell viatge que no tinc «ciutat». Ja no tinc cap lloc on em sembli que he de tornar. Quan me’n vaig adonar, em vaig sentir molt alleujat. Ja ningú volia veure’m. Ja ningú em volia, ni volia que jo el volgués.

Després de la segona llauna de cervesa vaig dormir potser mitja hora. Quan em vaig despertar, aquella sensació inicial de llibertat ja havia desaparegut per complet. A mesura que el tren avançava, el cel era cada cop més gris, com si fóssim a la temporada de pluges. Sota el cel s’estenia el mateix paisatge avorrit de sempre. Per més ràpid que anéssim, era impossible escapar-se d’aquell avorriment. Més aviat al contrari, com més ràpid anàvem, més de ple ens trobàvem en l’avorriment. L’avorriment és així.

Al meu costat hi havia un home de negocis d’uns vint-i-cinc anys que estava immers en la lectura d’un diari econòmic, sense moure cap múscul. Vestit blau marí sense ni una arruga, camisa blanca acabada de sortir de la bugaderia i sabates negres. Vaig fumar una cigarreta mirant el sostre del tren. Llavors, per passar l’estona, vaig intentar recordar el títol de totes les cançons que havien gravat els Beatles. Vaig arribar a la setanta-tres, però no me’n va sortir cap més. ¿Fins a quantes podia arribar el Paul McCartney?

Després de mirar una estona per la finestra, vaig tornar a fixar els ulls al sostre.

Tenia vint-i-nou anys. Faltaven sis mesos perquè la vintena abaixés el teló. Havia estat una dècada buida. Ben buida. Tot el que tenia no tenia cap valor, i tot el que havia aconseguit no tenia cap sentit. L’únic que n’havia tret era l’avorriment.

Ni tan sols podia recordar si abans hi havia hagut alguna cosa. Segur que sí. Segur que hi havia hagut alguna cosa que m’havia commogut i que, a través del meu cor, havia commogut algú altre. Fos com fos, però, ho havia perdut. Potser no havia tingut altre remei que perdre-ho. ¿Quina altra cosa hauria pogut fer a part d’això, a part de deixar-ho anar tot?

Com a mínim, jo havia sobreviscut. Encara que diguessin que un indi bo era un indi mort, jo havia de continuar vivint.

¿Per a què?

¿Per explicar llegendes a una paret de pedra?

Quin disbarat.

—¿Com és que has anat a un hotel? —em va preguntar en Jay quan li vaig escriure l’adreça on m’estava darrere d’una capsa de mistos i l’hi vaig allargar—. Tens casa teva, no? ¿Com és que no hi vas?

—Ja no és casa meva —li vaig respondre.

En Jay no va dir res més.

Tenia tres plats per picar i una cervesa al davant. Després de beure-me’n mitja, vaig treure les cartes d’en Rata i les vaig donar a en Jay. Ell es va eixugar les mans amb un drap, va llegir les dues cartes d’una tirada i llavors les va rellegir a poc a poc, paraula per paraula.

—Vaja —va fer, admirat—. O sigui que és viu.

—Sí, fresc com una rosa —vaig dir abans de fer un altre glop de cervesa—. Per cert, vull afaitar-me. ¿Pots deixar-me una mica de crema i una maquineta?

—És clar —va dir en Jay, traient un necesser de sota la barra—. Pots anar al lavabo, tot i que no hi ha aigua calenta.

—Amb aigua freda ja em va bé —vaig dir—. Mentre no m’hi trobi una noia borratxa estesa a terra… Llavors sí que seria una mica incòmode.

El Jay’s Bar havia canviat completament.

L’antic Jay’s Bar era un local humit al soterrani d’un edifici que hi havia al costat de l’autopista. Les nits d’estiu, amb l’aire condicionat engegat, s’hi formava una lleu boirina. Si t’hi estaves una estona, la samarreta et quedava amarada.

El nom real d’en Jay era un nom xinès llarg i difícil de pronunciar. Jay era el sobrenom que li havien posat els soldats americans de la base on havia treballat després de la guerra. Al cap de poc tothom havia oblidat el seu nom real.

Segons el que m’havia explicat ell mateix feia temps, el 1954 havia deixat la feina que feia i havia obert un petit bar a prop de la base. Aquell havia estat el primer Jay’s Bar. Va rutllar prou bé. La majoria dels clients eren alumnes de l’escola d’aviació, i l’ambient no estava gens malament. Quan el bar va estar en marxa, en Jay es va casar, però la seva dona es va morir al cap de cinc anys. En Jay no va dir mai res de la causa de la mort.

El 1963, quan la guerra del Vietnam es va fer més cruenta, en Jay es va vendre el bar i se’n va anar ben lluny, a la «meva ciutat», on va obrir el segon Jay’s Bar.

Això era tot el que sabia d’ell. I també que tenia un gat, que fumava un paquet de tabac al dia i que no tocava l’alcohol.

Fins que no vaig conèixer en Rata, sempre havia anat sol al Jay’s Bar. Em prenia la cervesa a poc a poc, fumava i ficava monedes al jukebox per escoltar música. En aquella època en Jay no tenia gaire clientela, i jo seia a la barra parlant llargues estones amb ell. No recordo de què parlàvem. ¿De què podien parlar un tímid estudiant d’institut de disset anys i un xinès vidu?

Quan vaig marxar de la ciutat als divuit anys, en Rata em va agafar el relleu i va continuar bevent cervesa a la barra. El 1973, quan en Rata va marxar de la ciutat, ningú va prendre el seu relleu. Al cap de sis mesos, quan es va ampliar l’autopista, el bar es va haver de traslladar. Així és com es va acabar la llegenda del nostre segon Jay’s Bar.

El tercer Jay’s Bar era a uns cinc-cents metres de l’anterior, al costat del riu. Era al tercer pis d’un edifici nou de quatre plantes, no gaire gran però amb ascensor. Se’m va fer molt estrany haver d’agafar l’ascensor per anar-hi. També em va estranyar que des dels tamborets de la barra es veiés la ciutat il·luminada.

Al nou Jay’s Bar hi havia dos grans finestrals, un a l’oest i l’altre al sud, per on es veia la serralada i el lloc on hi havia hagut el mar. Feia uns quants anys havien reomplert el mar i hi havien construït tot de gratacels a tocar els uns dels altres, talment com si fossin làpides. Vaig estar una estona contemplant el paisatge nocturn pels finestrals abans de tornar a la barra.

—Abans s’hauria vist el mar, oi? —vaig dir.

—Sí —va respondre en Jay.

—Abans anava sovint a banyar-m’hi.

—Ja —va fer en Jay, que es va posar una cigarreta als llavis i la va encendre amb un encenedor pesant—. Ja entenc com et sents. Han gratat tota la muntanya per fer-hi cases, han dut la terra fins al mar per guanyar terreny i hi han fet més cases. I encara hi ha gent que ho troba bé.

Em vaig beure la cervesa en silenci. Pels altaveus del sostre sonava el nou èxit de Boz Scaggs. El jukebox ja no hi era. La majoria dels clients eren parelles d’universitaris ben vestits que anaven fent glopets als còctels o als whiskys amb gel amb tota la correcció del món. No hi havia noies a punt de caure borratxes ni agres baralles de cap de setmana. En tornar a casa tots els que eren allà devien posar-se el pijama, rentar-se les dents i ficar-se al llit. I en allò no hi havia cap mal. Ser net i endreçat està molt bé. Ni als bars ni al món en general, no hi ha res que digui que les coses hagin de ser d’una manera determinada.

En Jay anava mirant el que jo mirava.

—Què? Ho trobes tot tan canviat que no et relaxes, oi?

—No és això —vaig dir—. Només és que el caos ha canviat de forma. La girafa i l’ós s’han intercanviat el barret, i l’ós i la zebra s’han intercanviat la bufanda.

—O sigui que no ha canviat res —va fer en Jay amb una rialla.

—Ha canviat l’època —vaig dir—. Quan l’època canvia, també canvien altres coses. Però, ben mirat, ja està bé. Tothom ha d’evolucionar. No ho critico.

En Jay no va dir res.

Jo em vaig prendre una altra cervesa. En Jay va fumar una altra cigarreta.

—Així, ¿com va la vida? —em va preguntar.

—Anar fent —vaig contestar, sense entrar en detalls.

—¿I la teva dona?

—No ho sé. Ja saps com és una relació. Hi ha moments que sembla que vagi bé, i moments que sembla que no hi vagi tant. El matrimoni ja és això, no?

—No ho sé… —va fer en Jay, gratant-se el nas amb el dit petit—. No recordo com és la vida de casat. Ja fa massa temps.

—¿Què fa el gat?

—Es va morir fa quatre anys. Just després que tu et casessis. Alguna cosa intestinal… Però en realitat va tenir una vida molt llarga. Dotze anys. Hi vaig viure més temps que amb la meva dona. Dotze anys no està gens malament, no?

—No, és clar.

—El vaig enterrar al cementiri d’animals que hi ha al capdamunt de la muntanya. Des d’allà dalt es veuen els gratacels. De fet, vagis on vagis només es veuen els gratacels. És clar que no crec que a un gat li importi, això.

—¿El trobes a faltar?

—I tant. Si s’hagués mort una persona, no la trobaria a faltar tant. ¿Oi que és estrany?

Vaig fer que no amb el cap.

Mentre en Jay preparava un còctel complicat i una amanida Cèsar per a uns clients, jo em vaig distreure amb un trencaclosques escandinau que hi havia a la barra. S’havia de formar la figura de tres papallones volant sobre un camp de trèvols dins un marc amb vidre, però al cap de deu minuts me’n vaig cansar i ho vaig deixar córrer.

—¿No teniu fills? —em va preguntar en Jay quan va tornar—. Ara és l’edat, no?

—No en vull tenir.

—No?

—Si sortís un fill com jo, no sabria pas què fer.

En Jay va riure divertit i em va posar més cervesa al got.

—Penses en massa endavant.

—No, no és això. El que vull dir és que no sé realment si és correcte crear una nova vida. Els nens creixen, les generacions canvien. ¿I de què serveix? Més muntanyes gratades i més terreny guanyat al mar. Més cotxes que van cada cop més ràpid i més gats que moren atropellats. Això és tot, no?

—Aquesta és la cara fosca de les coses. També passen coses bones, i també hi ha gent bona.

—Si em pots donar tres exemples de cada, et creuré —vaig dir.

En Jay hi va pensar un moment i va somriure.

—Però això ho hauria de jutjar la generació dels teus fills, no pas tu. La teva generació…

—Ja està acabada, oi?

—En certa manera, sí —va dir en Jay.

—S’ha acabat la cançó, però la melodia encara ressona.

—Sempre trobes la manera de dir les coses.

—Només ho faig per lluir —vaig dir.

Quan el Jay’s Bar va començar a omplir-se, vaig dir bona nit a en Jay i me’n vaig anar. Eren les nou. La cara em picava d’haver-me afaitat amb aigua freda. També hi ajudava que, en lloc de massatge, m’hagués posat vodka amb llimona. Segons en Jay era el mateix, però ara la cara em feia olor de vodka.

Feia una nit estranyament càlida, si bé el cel continuava estant encapotat. Com sempre, bufava una brisa del sud suau i humida. L’olor de mar i la premonició de pluja es barrejaven. Tot estava cobert d’un tel de lànguida nostàlgia. A les herbes del banc del riu ressonaven els cants dels insectes. Era com si hagués de ploure en qualsevol moment. Quan s’hi va posar, va caure un plugim tan fi que era impossible saber si plovia o no, però tot i així vaig quedar ben moll.

Amb la tènue claror blanca dels fanals de vapor de mercuri es veia el riu, per on baixava un corrent poc fondo, només fins als turmells. L’aigua, transparent com sempre, arribava directa de la muntanya, sense res que l’embrutés. A la llera del riu, la sorra i les pedres que havia transportat el corrent havien format petits saltants aquí i allà. Sota els saltants s’hi havien fet bassals més fondos on nedaven peixos petits.

Durant les èpoques que no hi baixava aigua, el riu era una llera seca que es convertia en un camí de sorra blanca i humida. Anys enrere, tot passejant, havia remuntat aquell camí cap a la muntanya buscant el punt en què el riu es convertia en una llera seca. Em vaig aturar allà on em va semblar veure l’última veta d’aigua, que al cap de no res desapareixia. Era com si hi hagués algú que la xuclava des de la foscor.

El camí que anava paral·lel al riu m’agradava molt. Vaig caminar amb el corrent. I, mentre caminava, vaig notar com el riu respirava. Era viu. Ell era qui havia creat la ciutat. Durant desenes de milers d’anys, havia erosionat les muntanyes, havia transportat terra, havia guanyat terreny al mar i hi havia fet créixer els arbres. La ciutat havia estat sempre del riu, i ho seria per sempre més.

Gràcies a l’època de pluges, el corrent no s’assecava i anava baixant fins al mar. Se sentia l’olor de les fulles tendres dels arbres plantats a la riba. L’aire estava impregnat d’aquella verdor. A la gespa hi havia unes quantes parelles joves que estaven assegudes de costat i gent gran que passejava gossos. Alguns estudiants d’institut s’hi aturaven amb la moto per fumar una cigarreta. Era un típic vespre de principi d’estiu.

Vaig entrar en una bodega que hi havia a mig camí, hi vaig comprar un parell de llaunes de cervesa i me les vaig endur fins a la platja dins una bossa de paper. El riu desembocava al mar formant una petita badia o un canal mig tapat. Aquella zona, d’uns cinc-cents metres d’amplada, era tot el que quedava de l’antiga línia de costa. Fins i tot quedava un tros de platja. Hi rompien unes onades petites que duien trossos de fusta arrodonits. Se sentia olor de mar. A l’escullera de formigó s’hi veien claus i antics grafits pintats amb esprai. Eren només cinquanta metres de costa que evocaven temps passats. Tot i així, estaven envoltats per uns murs de formigó de deu metres d’alçada. Aquells murs s’estenien al llarg d’uns quants quilòmetres empresonant el mar en un canal estret. I allà s’aixecaven les fileres de gratacels. Havia quedat tot arrasat excepte aquells cinquanta metres de platja.

Em vaig allunyar del riu i vaig tirar cap a l’est, en paral·lel al que havia estat la carretera de la costa. Curiosament, encara quedava l’antic espigó. Un espigó sense mar era una presència ben estranya. Em vaig aturar al lloc on abans m’aturava amb el cotxe per contemplar el mar, em vaig asseure a l’espigó i em vaig beure una cervesa. En lloc de l’aigua, davant meu s’estenia el terreny guanyat al mar, amb uns gratacels plens de pisos. Aquells apartaments impersonals, que eren l’intent de fer una ciutat aèria, semblaven les bigues infaustes d’un pont que s’hagués quedat a mig construir, o uns nens petits que s’haguessin cansat d’esperar el seu pare.

Els carrers asfaltats s’estenien com un fil cosit entre els edificis, amb uns quants pàrquings enormes aquí i allà i una estació d’autobusos. També hi havia supermercats, gasolineres, un parc molt gran i un centre cívic preciós. Tot era nou i artificial. La terra que havien portat de la muntanya tenia el típic color desolat del terreny guanyat al mar, mentre que les zones que encara no s’havien urbanitzat eren plenes d’herbes que hi havia dut el vent. Aquelles herbes havien arrelat amb una velocitat sorprenent en aquella terra nova. S’havien ficat pertot arreu, com si haguessin volgut riure’s dels arbres i la gespa plantats a la vora dels carrers asfaltats.

Però, ¿què podia dir-hi, jo? Allà havia començat un joc nou regit per unes normes noves. Ningú no podia aturar-ho.

Em vaig beure les dues cerveses i vaig llençar les llaunes cap al terreny guanyat al mar, allà on abans hi havia hagut l’aigua. Van desaparèixer entre el mar d’herbes engronsades pel vent. Llavors vaig encendre una cigarreta.

Quan estava a punt d’acabar-la, vaig veure un home que se m’acostava a poc a poc, amb una llanterna a la mà. Tenia uns quaranta anys, i anava amb una camisa grisa, uns pantalons grisos i una gorra grisa. Devia ser un guarda de seguretat.

—Ha llençat una cosa, oi? —va dir quan va estar plantat al meu costat.

—Sí, he llençat una cosa —vaig respondre.

—¿I què era?

—Unes coses cilíndriques, metàl·liques i tancades per dalt i per baix —vaig dir.

El guarda de seguretat va fer cara de confós.

—¿I per què les ha llençat?

—Per cap motiu en concret. Fa dotze anys que en llenço. Algun cop en vaig llençar sis, i ningú em va dir res.

—Això era abans —va dir el guarda—. Ara això és terreny municipal, i està prohibit llençar-hi escombraries.

Vaig estar una estona en silenci. Durant un instant alguna cosa va tremolar dins meu, i llavors es va aturar.

—La qüestió és que el que diu vostè és ben lògic —vaig dir.

—És el que diu la llei —va respondre l’home.

Vaig sospirar i em vaig treure el paquet de tabac de la butxaca.

—¿Què he de fer?

—No puc pas dir-li que vagi a recollir-les. Està tot fosc i comença a ploure. Només cal que no llenci res més.

—No ho faré —vaig dir—. Bona nit.

—Bona nit —va dir ell, i se’n va anar.

Em vaig estirar a l’espigó i vaig mirar el cel. Tal com havia dit el guarda, començava a ploure. Vaig encendre una altra cigarreta i vaig revisar la conversa que acabava de tenir amb aquell home. Deu anys enrere jo hauria estat més violent. O potser només m’ho semblava. Bé, tant era.

Vaig tornar a la carretera de la vora del riu i, quan vaig aturar un taxi, ja queia una pluja com una boirina. Vaig dir el nom de l’hotel al taxista.

—¿Està de viatge? —em va preguntar ell, un home gran.

—Sí.

—¿És el primer cop que ve?

—El segon —li vaig respondre.

4. ELLA PARLA DE LA REMOR DE LES ONADES MENTRE ES PREN UN SALTY DOG

—Tinc dues cartes per a vostè —li vaig dir.

—¿Per a mi? —va fer ella.

El telèfon se sentia molt lluny i amb interferències, de manera que havíem de cridar més del compte, i el que dèiem perdia tots els matisos. Era com si parléssim amb el coll de l’abric aixecat al cim d’un turó enmig d’una ventada.

—De fet, les cartes van a nom meu, però em sembla que hi ha una part més adreçada a vostè.

—Ah, això és el que li sembla.

—Sí, això —vaig dir. Quan vaig acabar de dir-ho, vaig tenir la sensació que estava cometent una estupidesa.

Ella va estar una estona sense dir res. Durant aquell silenci les interferències van desaparèixer.

—Jo no sé com estan les coses entre en Rata i vostè. Però ell m’ha demanat que quedi amb vostè, i per això li he trucat. A més, penso que val més que llegeixi les cartes vostè mateixa.

—¿I per això ha vingut expressament de Tòquio?

—Exacte.

Es va aclarir la gola i es va disculpar.

—¿Perquè són amics?

—Diria que sí.

—¿Com és que no m’ha escrit a mi directament?

El que deia era assenyat.

—No ho sé —li vaig respondre amb franquesa.

—Jo tampoc ho sé. Ja s’ha acabat tot, no? ¿O és que encara no?

Jo tampoc ho sabia.

—No ho sé —li vaig dir.

Estava estirat al llit de l’hotel, mirant el sostre i amb l’auricular a la mà. Era com si estigués estirat al fons del mar comptant les ombres dels peixos que passaven per dalt. No tenia ni idea de quants n’hauria de comptar abans de dir que ja estava.

—Fa cinc anys que va desaparèixer. Jo en tenia vint-i-set —va dir amb una veu serena, tot i que semblava que ressonés des del fons d’un pou—. Amb cinc anys canvien moltes coses.

—Sí —vaig dir.

—I, encara que no hagués canviat res, no ho puc assumir. No ho vull assumir. Si ho assumís, ja no podria anar enlloc. Per això m’esforço a pensar que tot ha canviat.

—Em sembla que l’entenc —vaig dir.

Vam estar un moment en silenci. El va trencar ella.

—¿Quan el va veure per últim cop?

—La primavera d’ara fa cinc anys, poc abans que desaparegués.

—¿I li va explicar res? Per exemple, per què marxava de la ciutat.

—No —vaig dir.

—Va marxar sense dir res, oi?

—Exacte.

—¿I què li va semblar en aquell moment?

—¿Que marxés sense dir res?

—Sí.

Em vaig aixecar del llit i em vaig repenjar a la paret.

—Doncs… vaig pensar que al cap de sis mesos segur que se’n cansaria i tornaria. No em pensava que fos capaç de fer res gaire temps seguit.

—Però no va tornar.

—No, no va tornar.

Va estar uns moments dubtant a l’altre cap del fil. Sentia la seva respiració pausada a cau d’orella.

—¿On s’està vostè? —em va preguntar.

—A l’hotel X.

—Demà a les cinc aniré a la cafeteria de l’hotel. Al vuitè pis. ¿Va bé?

—Entesos —vaig dir—. Aniré amb una samarreta d’esport blanca i uns pantalons de cotó de color verd. Porto els cabells curts…

—No cal. Ja me’n faig una idea —va dir, tallant serenament les meves paraules. I llavors va penjar.

Després de tornar l’auricular al lloc, vaig pensar què havia volgut dir amb «Ja me’n faig una idea». No ho sabia. Hi havia moltes coses que no sabia. Fer anys no et fa pas més llest. Tal com va escriure un escriptor rus, el caràcter pot canviar, però la mediocritat és invariable. Els russos a vegades diuen coses molt encertades. Potser les pensen tot l’hivern.

Em vaig dutxar per rentar-me el cap moll de la pluja, i amb la tovallola al voltant de la cintura vaig mirar una antiga pel·lícula americana de submarins a la televisió. Un capità i un oficial estaven sempre com gat i gos, el submarí era una carraca, i un membre de la tripulació patia un atac de claustrofòbia, però al final tot se solucionava. La pel·lícula venia a dir que, si tot s’acabava bé, llavors potser la guerra no era tan dolenta. Qualsevol dia en faran una en què la raça humana quedi aniquilada per una bomba nuclear però amb un final feliç.

Vaig apagar el televisor, em vaig ficar al llit i al cap de deu segons ja dormia.

L’endemà a les cinc de la tarda continuava plovisquejant. La pluja havia arribat després de quatre o cinc dies amb el cel ras, com a principi d’estiu, que havien fet que tothom pensés que la temporada de pluges s’havia acabat. Des dels finestrals del vuitè pis de l’hotel la terra es veia fosca i xopa. A l’autopista elevada hi havia una retenció d’uns quants quilòmetres en sentit est. Si les miraves fixament, era com si les fileres de cotxes s’anessin dissolent sota la pluja. De fet, totes les coses de la ciutat s’havien començat a dissoldre. Es dissolia l’espigó, però també les grues, i les rengleres d’edificis, i la gent que caminava sota els paraigües negres. Fins i tot la verdor de la muntanya es fonia i baixava en silenci cap al peu del vessant. Llavors, però, vaig tancar els ulls, i quan els vaig obrir al cap d’uns quants segons la ciutat tornava a estar com sempre. Sis grues s’alçaven cap al cel fosc i plujós; les fileres de cotxes avançaven a poc a poc cap a l’est, com si de sobte es recordessin de moure’s; ramats de paraigües creuaven els carrers, i la verdor de la muntanya absorbia satisfeta la pluja de juny.

Al mig de la cafeteria, en una zona que quedava més enfonsada que la resta, hi havia un piano de cua de color blau marí amb què una noia amb un llampant vestit rosa tocava melodies típiques de cafeteria d’hotel, carregades d’arpegis i de síncopes. No ho feia malament, tot i que quan l’última nota d’una melodia desapareixia xuclada per l’aire no en quedava absolutament res.

Ja eren les cinc tocades i ella no havia comparegut. Com que no tenia res més per fer, em vaig prendre un altre cafè mentre mirava distretament la noia del piano, que devia tenir vint anys. Portava els cabells fins a l’espatlla i ben pentinats, com si fossin la crema del damunt d’un pastís. Els cabells se li gronxaven agradablement a dreta i esquerra al ritme de la música, i quan la peça s’acabava li tornaven a quedar al mig. I llavors començava la peça següent.

Em va recordar una nena que havia conegut. Jo feia tercer de primària i encara estudiava piano. Com que teníem una edat i un nivell similars, vam tocar molts cops plegats. Havia oblidat per complet com es deia i la cara que feia. L’únic que en recordava era que tenia uns dits blancs i prims, uns cabells molt bonics i un vestit molt suau. Vaig ser incapaç de recordar-ne res més.

Quan ho vaig pensar, ho vaig trobar molt estrany. Era com si li hagués arrencat els dits, els cabells i el vestit, i la resta d’ella continués vivint en algun lloc. Evidentment, però, allò era impossible. El món es movia sense fer-me gens de cas. Tothom creuava el carrer sense que jo hi tingués res a veure, feien punta als llapis, avançaven cinquanta metres per minut cap a l’est i anaven a les cafeteries per escoltar una música refinada però que es perdia en el no-res.

El món… aquesta paraula em feia pensar sempre en un elefant i una tortuga aguantant un disc gegantí amb totes les forces. L’elefant no entenia el paper de la tortuga; la tortuga no entenia el paper de l’elefant, i cap dels dos no entenia el món.

—Perdoni pel retard —va dir una veu de dona al meu darrere—. La feina s’ha allargat i no podia marxar de cap manera.

—No passa res. Jo no he de fer res en tot el dia.

Va deixar la clau del paraigüer sobre la taula i va demanar un suc de taronja sense mirar el menú.

Només per l’aspecte, no hauria sabut pas quants anys tenia. Si no m’ho hagués dit per telèfon, segurament no ho hauria sabut mai.

Si m’hagués dit que en tenia trenta-tres, m’hauria semblat que en tenia trenta-tres. I si m’hagués dit que en tenia vint-i-set, m’hauria semblat que en tenia vint-i-set.

Vestia amb senzillesa i bon gust. Portava uns pantalons blancs de cotó força amples; una brusa de quadres grocs i taronges amb les mànigues arromangades fins als colzes, i una bossa de pell penjada a l’espatlla. Res del que duia era nou, però estava molt ben cuidat. No portava anells, ni collarets, ni braçalets, ni arracades. El serrell, curt, li queia cap a un costat.

Les petites arrugues que tenia al costat dels ulls semblaven més de naixement que no pas a causa de l’edat. L’únic que delatava els anys que tenia era el coll blanc i prim, que li sortia dels dos botons oberts del coll de la brusa, i l’anvers de les mans, que tenia posades damunt la taula. La gent es fa gran a partir de detalls ben petits que llavors s’escampen lentament cap a la resta del cos, com si fossin una taca impossible d’eixugar.

—¿On treballa? —li vaig preguntar.

—En un bufet d’arquitectes. Ja fa temps.

La conversa no va continuar. Vaig agafar una cigarreta a poc a poc i la vaig encendre sense gens de pressa. La pianista va tapar les tecles, es va aixecar i se’n va anar a descansar. La vaig envejar una mica.

—¿Quant fa que és amic d’ell? —em va preguntar.

—Onze anys, diria. ¿I vostè?

—Dos mesos i deu dies —va respondre a l’instant—. Des que el vaig conèixer fins que va desaparèixer. Dos mesos i deu dies. Ho sé perquè escric un diari.

Li van portar el suc de taronja i es van endur la meva tassa buida.

—Vaig esperar tres mesos després que desaparegués. Desembre, gener i febrer. L’època de més fred. ¿Va fer un hivern fred, aquell any?

—No me’n recordo —vaig respondre. Parlava del temps de feia cinc anys com si fos el que havia fet ahir.

—¿Ha esperat mai una dona d’aquesta manera?

—No —vaig dir.

—Quan esperes una cosa amb tantes ganes, arriba un punt que ja tant se val el que passi. Tant és que siguin cinc anys, com deu anys, com un mes. Tot és igual.

Vaig assentir amb el cap.

Ella es va beure la meitat del suc de taronja.

—Al principi d’estar casada també era així —va dir—. Sempre havia d’esperar-me, i quan me’n vaig cansar ja tot era igual. Em vaig casar als vint-i-un anys, i als vint-i-dos em vaig divorciar i vaig venir a aquesta ciutat.

—Igual que la meva dona.

—¿El què?

—Que es va casar als vint-i-un anys i es va divorciar als vint-i-dos.

Es va quedar una estona mirant-me a la cara. Llavors va remenar el suc de taronja amb el remenador. Em va semblar que acabava de dir una inconveniència.

—És molt dur casar-se jove i divorciar-se de seguida —va dir—. En poques paraules, és com si busquessis una cosa plana i irreal. Però les coses irreals no duren gaire. ¿No troba?

—Pot ser.

—Els cinc anys que van passar des que em vaig divorciar fins que el vaig conèixer a ell, vaig viure sola en aquesta ciutat, fent una vida ben irreal. No coneixia quasi ningú, no tenia ganes de sortir, no tenia cap xicot… Em llevava per anar a treballar, feia plànols, en plegar passava pel supermercat i sopava sola a casa. Escoltava la ràdio, llegia llibres, escrivia el diari i rentava mitges a la banyera. Visc en un pis a prop del mar, de manera que sempre sentia les onades. Era una vida trista i solitària.

Es va acabar el suc de taronja que li quedava.

—Sembla que l’estic avorrint.

Vaig fer que no amb el cap sense dir res.

Ja eren més de les sis. La il·luminació del sostre es va abaixar per ambientar l’hora dels còctels. Els fanals de la ciutat començaven a encendre’s. A la punta de les grues hi brillaven uns llums vermells. Enmig del crepuscle continuaven caient unes gotes de pluja fines com agulles.

—¿Li ve de gust una copa? —li vaig preguntar.

—¿Com es diu un vodka amb suc de pomelo?

—Salty dog.

Vaig cridar el cambrer i li vaig demanar un salty dog i un Cutty Sark amb gel.

—¿Per on anava?

—Per la vida trista i solitària.

—Però, si he de dir la veritat, no ho era tant —va dir—. Només era la remor de les onades, que era una mica freda. Quan vaig entrar a viure-hi, l’administrador va dir que de seguida m’hi acostumaria, però no.

—Ara el mar ja no hi és.

Va fer una rialla serena. Les arrugues del costat dels ulls se li van moure només una mica.

—Sí. Té raó. El mar ja no hi és. Però a vegades encara em sembla que sento la remor de les onades. L’he tingut gravada molt temps a les orelles.

—I llavors va aparèixer en Rata, oi?

—Exacte. Però jo no li deia així.

—¿Com li deia?

—Pel nom. Com tothom, no?

Ara que ho deia, tenia raó. «Rata» era massa infantil fins i tot per ser un malnom.

—Sí, és clar —vaig dir.

Ens van dur les begudes. Ella va fer un glop al salty dog i es va eixugar la sal dels llavis amb un tovalló de paper. Al tovalló hi va quedar un lleu rastre de pintallavis. Llavors el va plegar amb molta traça amb només dos dits.

—Ell… ¿com ho diria? Era força irreal. ¿Entén què vull dir?

—Diria que sí.

—Em va semblar que la seva irrealitat m’aniria bé per trencar la meva pròpia irrealitat. El primer cop que ens vam veure, vull dir. Per això em va agradar. O potser m’ho va semblar després. Sigui com sigui, el resultat és el mateix.

La pianista va tornar de l’intermedi i es va posar a tocar música de pel·lícules antigues. Semblava una banda sonora equivocada per a una escena equivocada.

—A vegades penso que, al capdavall, potser només el vaig utilitzar. I ell devia notar-ho des del principi. ¿Què en pensa, vostè?

—No ho sé —vaig dir—. És un problema entre vostè i ell.

No va dir res.

Després de vint segons de silenci, em vaig adonar que havia acabat de parlar. Vaig fer l’últim glop de whisky, vaig treure les dues cartes d’en Rata de la butxaca i les vaig deixar al mig de la taula. Es van quedar una estona allà damunt.

—¿Les he de llegir aquí?

—Emporti-se-les i llegeixi-les a casa. Si no les vol llegir, les pot llençar.

Ella va assentir i es va ficar les dues cartes a la bossa. La va tancar amb un agradable clec metàl·lic. Jo vaig encendre la segona cigarreta i vaig demanar el segon whisky. El segon whisky és el que m’agrada més. Amb el segon whisky em relaxo i el cap em comença a funcionar. A partir del tercer no hi noto el gust. És només una cosa que em poso a l’estómac.

—¿I ha vingut de Tòquio expressament per això? —em va demanar.

—Podríem dir que sí.

—Si que és amable.

—No ho he vist mai així. És una qüestió de costum. Si fos al revés, em sembla que ell també ho faria per mi.

—¿Ho ha fet mai?

Vaig fer que no amb el cap.

—Però vam estar molt temps imposant-nos les nostres irrealitats l’un a l’altre. Si ara les tractem d’una manera realista o no ja és un altre tema.

—Em sembla que no hi ha ningú que pensi així.

—Potser no.

Es va aixecar fent un somriure i va agafar el compte.

—Convido jo. A sobre, he arribat quaranta minuts tard.

—Si ho vol així, endavant —vaig dir—. Per cert, ¿puc fer-li una pregunta?

—És clar.

—Per telèfon va dir que ja es feia una idea de com era, oi?

—Sí, ho vaig dir referint-me a l’ambient que desprèn.

—Així, ¿m’ha conegut de seguida?

—L’he conegut de seguida —va dir ella.

Continuava plovent exactament amb la mateixa força. Per la finestra de l’hotel es veien els rètols de neó de l’edifici del costat. Les incomptables línies de pluja es precipitaven cap a terra travessant aquella llum verda i artificial. Mirant avall plantat al costat de la finestra, era com si la pluja caigués en un sol punt concret de terra.

Em vaig estirar al llit i vaig fumar un parell de cigarretes. Llavors vaig trucar a recepció perquè em reservessin un seient en un tren per a l’endemà al matí. Ja no tenia res més per fer en aquella ciutat.

Va ploure tota la nit.