IX

L’unglot malferit del Boxer va trigar molt a sanar. Havien començat la reconstrucció del molí l’endemà d’acabar-se els festejos de la victòria. El Boxer es va negar a prendre ni tan sols un dia franc, i va fer qüestió d’honor el no deixar veure que estava adolorit. A les nits li admetia reservadament a la Clover que la peülla li molestava molt. La Clover li guaria amb emplastres d’herbes, que preparava mastegant-les, i tant ella com a Benjamí, demanaven al Boxer que treballés menys. «Els pulmons d’un cavall no són eterns», li deia ella. Però en Boxer no li feia cas. Només li quedava encara, va dir ell, una veritable ambició: veure el molí ben avançat abans d’arribar a l’edat de retirar-se.

Al principi, quan es van formular les lleis de la Granja Animal, es van fixar les següents edats per jubilar-se: cavalls i porcs als dotze anys, vaques als catorze, gossos als nou, ovelles als set i les gallines i les oques als cinc. Es van establir pensions liberals per a la vellesa. Fins a llavors cap animal s’havia retirat, però últimament la discussió de l’assumpte va anar en augment. Ara que el camp darrere de l’horta havia quedat destinat per a l’ordi, circulava el rumor que filferrarien un racó de la prada llarga convertint-lo en camp de pasturatge per a animals jubilats. Per a cavalls, es deia, la pensió seria de cinc lliures de blat de moro per dia i, a l’hivern, quinze lliures de fenc, amb una pastanaga o possiblement una poma els dies de festa. Boxer anava a complir els dotze anys a finals de l’estiu de l’any següent.

Mentrestant, la vida seguia dura. L’hivern va ser tan fred com l’anterior, i el menjar encara més escàs. Novament van ser reduïdes totes les racions, exceptuant les dels porcs i les dels gossos. «Una igualtat massa rígida en les racions —va explicar l’Squealer—, seria contrària als principis de l’Animalisme». De qualsevol manera, no va tenir dificultat a demostrar als altres que, en realitat, no estaven mancats de menjar, malgrat les aparences. Certament, va ser necessari fer un reajustament de les racions (l’Squealer sempre parlava d’un «reajustament», mai d’una «reducció»), però comparat amb els temps del Jones, la millora era enorme. Llegint-los les xifres amb veu virolada i ràpida, els va demostrar detalladament que comptaven amb més civada, més fenc i més nap del que tenien en el temps del Jones, que treballaven menys hores, que l’aigua que bevien era de millor qualitat, que vivien més anys que una major proporció de criatures sobrevivia a la infància i que tenien més palla en els seus corrals i menys puces. Els animals van creure tot el que va dir. En veritat, Jones i el que ell representava gairebé s’havien esborrat de les seves memòries. Ells sabien que la vida era dura i aspra, que moltes vegades tenien gana i fred, i generalment estaven treballant quan no dormien. Però, sens dubte, va anar pitjor en els vells temps. Es sentien contents de creure-ho així. A més, en aquells dies van ser esclaus i ara eren lliures, i això representava molta diferència, com l’Squealer no deixava d’assenyalar-los.

Hi havia moltes boques més que alimentar. A la tardor les quatre truges van tenir cries simultàniament alletant entre totes trenta-un garrins. Els joves porcs eren tacats, i com Napoleó era l’únic verro de la granja, va ser possible endevinar el seu origen patern. Es va anunciar que més endavant, quan es compressin maons i fustes, es construiria una escola al jardí. Mentrestant, els garrins van ser educats per Napoleó mateix a la cuina de la casa. Feien la seva gimnàstica al jardí, i se’ls dissuadia de jugar amb els altres animals joves. En aquesta època, es va implantar també la regla de què quan un porc o qualsevol altre animal es trobaven en el camí, el segon havia de fer-se a un costat; i així mateix que els porcs de qualsevol categoria, tindrien el privilegi d’usar cintes a la cua els diumenges.

La granja va tenir un any bastant pròsper, però àdhuc anaven escassos de diners. Faltava adquirir els maons, sorra i ciment per a l’escola i caldria estalviar novament per a la maquinària del molí. Es requeria, a més, petroli per als llums, espelmes per a la casa, sucre per a la taula del Napoleó (va prohibir això als altres porcs, basant-se en què els feia engreixar) i tots els recanvis corrents, com a eines, claus, fils, carbó, filferro, ferro vell i bescuits per als gossos. Una parva de fenc i una part de la collita de patates van ser venudes i el contracte d’ous es va augmentar a sis-cents per setmana, de manera que aquest any les gallines amb prou feines van covar suficients pollets per mantenir les xifres al mateix nivell. Les racions, rebaixades al desembre, van ser disminuïdes novament al febrer, i es van prohibir les llanternes en els corrals per economitzar petroli. Però els porcs semblaven estar bastant còmodes en realitat, augmentaven de pes. Una tarda, a finalitats de febrer, un tebi, gustós i apetitós aroma, com mai havien percebut els animals, va arribar al pati, transportat per la brisa, des de la caseta on s’elaborava cervesa, en desús des dels temps del Jones, i que es trobava més enllà de la cuina. Algú va dir que era l’olor de l’ordi bullint. Els animals van ensumar famolencs l’aire i es preguntaven si se’ls estava preparant una massa calenta per al sopar. Però no va aparèixer cap massa calenta, i el diumenge següent es va anunciar que des d’aquest moment tot l’ordi seria reservada per als porcs. El camp darrere de l’horta ja havia estat sembrat amb ordi. I aviat es va saber que tots els porcs rebien una ració d’una pinta de cervesa per dia, i mig galó per al mateix Napoleó, que sempre la hi servia en la sopera del joc guardat en la vitrina de cristall.

Però si bé no faltaven penúries que aguantar, en part estaven compensades pel fet que la vida tenia major dignitat que abans. Hi havia més cançons, més discursos, més processons. Napoleó va ordenar que una vegada per setmana es fes una cosa denominada Demostració Espontània, l’objecte de la qual era celebrar les lluites i triomfs de la Granja Animal. A l’hora indicada els animals abandonaven les seves tasques i marxaven pels límits de la granja en formació militar, amb els porcs al capdavant, després els cavalls, les vaques, les ovelles i després les aus. Els gossos anaven als flancs i al capdavant de tots marxava el gall negre del Napoleó. En Boxer i la Clover portaven sempre una bandera verda marcada amb l’asta i la peülla i l’encapçalament: «Visca el Camarada Napoleó!». Després venien recitals de poemes composats en honor del Napoleó i un discurs de l’Squealer donant els detalls dels últims augments en la producció d’aliments, i en algunes ocasions es disparava un tret d’escopeta. Les ovelles eren les més aficionades a les Demostracions Espontànies, i si algú, es queixava (com ho feien de vegades alguns animals, quan no hi havia a prop porcs ni gossos) al·legant que es perdia el temps i s’aguantava una llarga estona palplantats en ple fred, les ovelles ho silenciaven infal·liblement amb un tremend: «Quatre potes sí, dos peus no!». Però, a la llarga, als animals els agradaven aquestes celebracions. Resultava satisfactori el record que, després de tot, ells eren realment els seus propis amos i que tot el treball que efectuaven era en benefici propi. I així, amb les cançons, les processons, les llistes de xifres de l’Squealer, el tronar de l’escopeta, l’escataineig del gall i el flamejar de la bandera, podien oblidar que les seves panxes estaven buides, almenys per algun temps.

A l’abril, Granja Animal va ser proclamada República, i es va fer necessari triar un President.

Hi havia un sol candidat: Napoleó, que va resultar triat per unanimitat. El mateix dia es va revelar que s’havien descobert nous documents donant més detalls referents a la complicitat de l’Snowball amb en Jones. Semblava que l’Snowball no només va mirar de fer perdre la «Batalla de l’Estable de les Vaques» mitjançant una estratagema, com suposaven abans els animals, sinó que va estar lluitant obertament a favor del Jones. En realitat, va ser ell qui va dirigir les forces humanes i va arremetre en la batalla amb les paraules «Visca la Humanitat!». Les ferides sobre el llom de l’Snowball, que diversos animals encara recordaven haver vist, van ser infligides per les dents del Napoleó.

A mitjans d’estiu, Moses, el corb, va reaparèixer sobtadament a la granja, després d’una absència de diversos anys. No havia canviat gens, continuava sense fer treball algun i s’expressava igual que sempre respecte al Mont Caramel. Solia parar-se sobre un pal, batia les seves negres ales i parlava durant hores a qualsevol que volgués escoltar-ho. «Allà a dalt, camarades —deia assenyalant solemnement el cel amb el seu bec llarg—, allà a dalt, just darrere d’aquest núvol fosc que vostès poden veure, allà està situat el Mont Caramel, aquesta terra feliç, on nosaltres, pobres animals descansarem per sempre de les nostres labors». Fins sostenia que va estar allí en un dels seus vols a gran altura i havia vist els camps sempiterns de trèvol i les coques de llavor de lli i els terrossos de sucre creixent en els marges. Molts dels animals se’l creien. Actualment, raonaven ells, les seves vides no eren més que gana i treball; no resultava, llavors, correcte i just que existís un món millor en alguna part? Una cosa difícil de determinar era l’actitud dels porcs cap a Moses. Tots ells declaraven desdenyosament, que els seus contes respecte al Mont Caramel eren mentides i, no obstant això, li permetien romandre a la granja, sense treballar, amb una petita ració de cervesa per dia.

Després d’haver-se-li guarit el casc, el Boxer va treballar més fort que mai. En veritat, tots els animals van treballar com a esclaus aquest any. A part de les feines corrents de la granja i la reconstrucció del molí, estava l’escola pels garrins, que es va començar al març. De vegades les llargues hores de treball amb insuficient menjar eren difícils d’aguantar, però en Boxer mai va vacil·lar. En res del que ell deia o feia s’exterioritzava senyal alguna que la seva força ja no fos la d’abans. Únicament el seu aspecte estava una mica canviat; el seu pelatge era menys brillant i les seves anques semblaven haver-se contret. Els altres deien que el Boxer es restabliria quan aparegués la pastura de primavera; però va arribar la primavera i el Boxer no va engreixar. De vegades, en el vessant que porta cap al cim de la pedrera, quan esforçava els seus músculs contra el pes d’alguna pedra enorme, semblava que res el mantindria en peus, excepte la seva voluntat de continuar. En aquestes ocasions es veia que els seus llavis formulaven les paraules «Treballaré més fort»; veu no li quedava. Novament la Clover i en Benjamí li van advertir que cuidés la seva salut, però en Boxer no va parar esment. El seu dotzè aniversari s’aproximava. No li importava el que anés a succeir amb la condició que s’hagués acumulat una bona quantitat de pedra abans que ell es jubilés.

Un dia d’estiu, en fosquejar, es va difondre ràpidament per la granja el rumor que alguna cosa li havia succeït al Boxer. S’havia anat sol a arrossegar un munt de pedres fins al molí. I, en efecte, el rumor era veritat. Uns minuts després dues colomes van arribar a tot vol amb la notícia: «En Boxer ha caigut! Està estès de costat i no es pot aixecar!».

Aproximadament la meitat dels animals de la granja van sortir corrent cap a la lloma on estava el molí. Allí jeia el Boxer, entre les vares del carro, el bescoll estirat, sense poder aixecar el cap. Tenia els ulls vidriosos i els seus costats estaven coberts de suor. Un filet de sang li sortia per la boca. La Clover va caure de genolls al seu costat.

—Boxer! —va cridar— com et sents?

—És el meu Pulmó —va dir en Boxer, amb veu feble—. No importa. Jo crec que podran acabar el molí sense mi. Hi ha una bona quantitat de pedra acumulada. De qualsevol manera, només em quedava un mes més. Francament, estava esperant la jubilació. I com també Benjamí s’està posant vell, tal vegada li permetin retirar-se al mateix temps, i així serem companys.

—Hem d’obtenir ajuda immediatament —va reclamar la Clover—. Que corri algú a comunicar-li a l’Squealer el que ha succeït.

Tots els animals van córrer immediatament cap a la casa per donar-li la notícia a l’Squealer. Solament la Clover es va quedar, i en Benjamí, que es va jaure al costat del Boxer i, sense dir ni una paraula, espantava les mosques amb la seva llarga cua. Al quart d’hora va aparèixer l’Squealer, demostrant alarma i summe interès. Va dir que el camarada Napoleó, assabentat amb la major aflicció d’aquesta desgràcia que havia sofert un dels més lleials treballadors de la granja, estava realitzant gestions per enviar al Boxer a un hospital de Willingdon per al seu tractament. Els animals es van sentir una mica intranquils en sentir això. Exceptuant la Mollie i l’Snowball, cap altre animal havia sortit mai de la granja, i no els agradava la idea de deixar al seu camarada malalt en mans d’éssers humans. No obstant això, l’Squealer els va convèncer fàcilment que el veterinari a Willingdon podia tractar el cas del Boxer més satisfactòriament que a la Granja. I mitja hora després, quan el Boxer es va reposar una mica, el van aixecar amb certa dificultat, i així va aconseguir tornar, ranquejant, fins a la seva pessebrera, on la Clover i el Benjamí li havien preparat un confortable jas de palla.

Durant els dos dies següents, el Boxer va romandre estirat. Els porcs havien enviat una ampolla gran del remei rosat que van trobar en la farmaciola de la cambra de bany, i la Clover l’hi administrava al Boxer dues vegades al dia després dels àpats. A les tardes romania a la pessebreres conversant amb ell, mentre el Benjamí li espantava les mosques. En Boxer va manifestar que no lamentava el que havia passat. Si es reposava, podria viure uns tres anys més, i pensava en els dies afables que passaria en el racó de la prada gran. Seria la primera vegada que tindria temps lliure, per estudiar i perfeccionar-se. Tenia intenció, va dir, de dedicar la resta de la seva vida a aprendre les vint-i-dues lletres restants de l’abecedari.

No obstant això, el Benjamí i la Clover només podien estar amb el Boxer després de les hores de treball, i al migdia va arribar el carro per emportar-se’l. Els animals estaven treballant, eliminant les males herbes dels naps sota la supervisió d’un porc, quan es van sorprendre en veure a en Benjamí venir al galop des de la casa, bramant amb totes les seves forces. Mai havien notat a Benjamí tan excitat; en veritat, era la primera vegada que algú el veia galopar. «Ràpid, Ràpid!, —va cridar—. Veniu de seguida! S’estan enduent el Boxer!». Sense esperar ordres del porc, els animals van abandonar el treball i van córrer cap als edificis de la granja. Efectivament, al pati hi havia un carro tancat amb rètols en els costats, tibat per dos cavalls, i un home d’aspecte murri al seient del conductor. La pessebrera del Boxer estava buida.

Els animals es van amuntegar al costat del carro.

—Adéu, Boxer! —van cridar a l’uníson—. Adéu!

—Ximples! Estúpids! —va exclamar en Benjamí saltant al voltant d’ells i calcigant el terra amb els seus unglots menuts—. Ximples! No veieu el que està escrit en els costats d’aquest carro?

Això va apaivagar als animals i es va fer el silenci. La Muriel va començar a lletrejar les paraules. Però Benjamí la va empènyer a un costat i enmig d’un silenci sepulcral va llegir:

—«Alfred Simmonds, escorxador de cavalls i fabricant de cola, Willingdon. Comerciant en cuirs i farina d’ossos. Es fan subministraments a gosseres». No enteneu el que significa això? El porten a l’escorxador!

Els animals van llançar un crit d’horror. En aquest moment el conductor va fustigar als cavalls i el carro va partir del pati a un trot lleuger. Tots els animals el van seguir, cridant. La Clover es va avançar al capdavant. El carro va començar a prendre velocitat. La Clover va intentar galopar, però les seves pesades potes només van aconseguir mig galop.

—Boxer! —va cridar ella—. Boxer! Boxer!

I just en aquell moment, com si hagués sentit el xivarri fora, la cara del Boxer, amb la taca blanca en el musell, va aparèixer per la finestreta posterior del carro.

—Boxer! —va cridar la Clover amb terrible veu—. Boxer! Surt d’aquí! Surt ràpid! Et porten cap a la mort!

Tots els animals es van posar a cridar: «Surt d’aquí, Boxer, surt d’aquí!», però el carro ja havia pres velocitat i s’allunyava d’ells. No es va saber si el Boxer va entendre el que va dir la Clover. Però un instant després la seva cara va desaparèixer de la finestreta i es va sentir el soroll de timbaleig de peülles dins del carro. Estava tractant d’obrir-se camí a guitzes. En uns altres temps, unes quantes cosses dels unglots del Boxer haguessin fet miques el carro. Però, desgraciadament, la seva força l’havia abandonat; i al poc temps el soroll dels unglots, es va fer feble i es va apagar. En la seva desesperació els animals van començar a apel·lar als dos cavalls que tibaven del carro perquè es detinguessin. «Camarades, camarades! —van cridar—. No porteu al vostre propi germà cap a la mort!». Però les estúpides bèsties, massa ignorants per adonar-se del que ocorria, van tirar enrere les orelles i van accelerar el pas. La cara del Boxer no va tornar a aparèixer per la finestreta. Era massa tard quan a algú se li va ocórrer avançar-se per tancar el portó; en un instant el carro va sortir i va desaparèixer pel camí. En Boxer no va tornar a ser vist. Tres dies després es va anunciar que havia mort a l’hospital de Willingdon, no obstant això rebre tota l’atenció que es podia dispensar a un cavall, l’Squealer va anunciar la notícia als altres. Ell hi havia estat present, va dir, durant les últimes hores del Boxer.

—Va ser l’escena més commovedora que mai hagi vist! —va expressar l’Squealer, aixecant una pota per eixugar una llàgrima—. Vaig estar al costat del seu llit fins a l’últim instant. I al final, gairebé massa feble per parlar, em va murmurar que el seu únic pesar era morir abans d’haver-se acabat el molí. «Endavant camarades —va murmurar—. Endavant en nom de la Rebel·lió. Visca la Granja Animal! Visca el camarada Napoleó! Napoleó sempre té raó!». Aquestes van ser les seves últimes paraules, camarades.

Aquí el posat de l’Squealer va canviar sobtadament. Va romandre callat un instant, i els seus ullets van llançar mirades de desconfiança d’un costat a un altre abans de continuar. Havia arribat al seu coneixement —va dir— que un rumor absurd i maliciós va circular quan es van emportar al Boxer. Alguns animals van notar que el carro que va transportar al Boxer portava la inscripció «Escorxador de cavalls», i van treure precipitadament la conclusió que aquesta era, en realitat, la destinació del Boxer. Resultava gairebé increïble, va dir l’Squealer, que un animal pogués ser tan estúpid. Segurament, va cridar indignat, agitant la cua i saltant de costat a costat, segurament ells coneixien al seu benvolgut Líder, camarada Napoleó, millor que això. Però l’explicació, en veritat, era molt senzilla. El carro va ser anteriorment propietat del despeçador i havia estat comprat pel veterinari, que encara no havia esborrat el nom anterior. Així va ser com va sorgir l’error.

Els animals van quedar molt alleujats en escoltar això. I quan l’Squealer va continuar donant-los més detalls gràfics del llit de mort del Boxer, l’admirable atenció que va rebre i les costoses medicines que pagà Napoleó sense fixar-se en el cost, els seus últims dubtes van desaparèixer i el pesar que sentien per la mort del seu camarada va ser mitigat per la idea que, almenys, havia mort feliç.

Napoleó mateix va aparèixer en la reunió del diumenge següent i va pronunciar una breu oració a la memòria del Boxer. No era possible portar de tornada les restes del seu malaurat camarada per ser enterrats a la granja, però havia ordenat que es confeccionés una gran corona amb els llorers del jardí de la casa, per ser col·locada sobre la tomba del Boxer. I passats uns dies els porcs pensaven realitzar un banquet commemoratiu en el seu honor. Napoleó va finalitzar el seu discurs recordant-los els dos lemes favorits del Boxer: «Treballaré més fort» i «El camarada Napoleó té raó sempre», lemes, va dir, que tot animal faria bé d’adoptar per a si mateix.

El dia fixat per al banquet, el carro d’un repartidor va venir des de Willingdon i va descarregar un gran calaix de fusta. Aquella nit es va sentir el soroll de cants de gatzara, seguits per quelcom que semblava una violenta disputa que va acabar a això de les onze amb un tremend estrèpit de vidres. Ningú es va moure a la casa abans del migdia següent i es va córrer la veu que, d’alguna forma, els porcs s’havien agenciat diners per comprar un altre calaix de whisky.