IV
Cap a finals de l’estiu la notícia del succeït a la Granja Animal s’havia difós per gairebé tot el comtat. Tots, els dies l’Snowball i el Napoleó enviaven estols de colomes amb instruccions de barrejar-se amb els animals de les granges veïnes, explicar-los la història de la rebel·lió i ensenyar-los-hi la cançó Bèsties d’Anglaterra.
Durant la major part d’aquest temps en Jones romania a la taverna «El Lleó Roig», a Willingdon, queixant-se a qualsevol que volgués escoltar-lo de la monstruosa injustícia que havia sofert en ser despatxat de la seva propietat per una banda d’animals inútils. Els altres grangers simpatitzaven amb ell, en principi, però al començament no li van donar gaire ajuda. Per dins, cadascun pensava secretament si no podria en alguna forma transformar la mala fortuna del Jones en benefici propi. Era una sort que els amos de les dues granges que limitaven amb Granja Animal estiguessin sempre enemistats. Una d’elles, que es deia Foxwood, era una granja gran, antiquada i descurada, coberta d’arbrat, amb els seus camps de pasturatge esgotats i les seves tanques en un estat lamentable. El seu propietari, el senyor Pilkington, era un agricultor indolent que passava la major part del temps pescant o caçant, segons l’estació. L’altra granja, que es deia Pinchfield, era més petita i millor cuidada. El seu amo, un tal Frederick, era un home dur, astut, sempre ficat en plets i que tenia fama de gasiu. Els dos s’odiaven tant que era difícil que es posessin d’acord, ni àdhuc en defensa dels seus propis interessos. Però no obstant això, tots dos estaven espantats per la rebel·lió de la Granja Animal i ansiosos per evitar que els seus animals arribessin a saber res de l’ocorregut. Al principi aparentaven riure’s i menysprear la idea dels animals administrant la seva pròpia granja. «Tot l’assumpte estarà acabat en quinze dies», es deien. Afirmaven que els animals a la Granja Manor (insistien a dir-li Granja Manor; no podien tolerar el nom de Granja Animal) es barallaven de continu entre si i acabarien morint-se de gana. Passat un temps, quan va ser evident que els animals no perien de gana, en Frederick i el Pilkington van canviar de to i van començar a parlar de la terrible maldat que, floria en la Granja Animal. Van difondre el rumor que els animals practicaven el canibalisme, es torturaven els uns als altres amb ferradures escalfades roent i menyspreaven el matrimoni. «Aquest és el resultat de rebel·lar-se contra les lleis de la Natura», sostenien en Frederick i en Pilkington.
No obstant això, mai es va donar molta fe a aquests contes. Rumors sobre una granja meravellosa on els éssers humans havien estat eliminats i els animals administraven els seus propis assumptes, van continuar circulant en forma vaga i falsejada, i durant tot aquest any es va estendre una ona de rebel·lia a la comarca. Toros que sempre havien estat dòcils, es van tornar sobtadament salvatges; ovelles que trencaven els tancats, devoraven el trèvol; vaques que bolcaven les galledes quan les munyien i cavalls de caça que es negaven a saltar els marges, llançaven als seus genets per l’aire. A més, la melodia i fins a la lletra de Bèsties d’Anglaterra eren conegudes per onsevulla. S’havien difós amb una velocitat sorprenent. Els éssers humans no podien contenir el seu furor quan sentien aquesta cançó, encara que aparentaven considerar-la simplement ridícula. No podien entendre, deien, com fins els animals mateixos s’atrevien a cantar una cosa tan menyspreable. Qualsevol animal que fos sorprès cantant-la, era assotat en l’acte. No obstant això, la cançó va resultar irreprimible. Les merles la xiulaven en els tancats, les colomes la parrupaven en els àlbers, es va introduir en el soroll de les forges i en el toc de les campanes de les esglésies. I quan els éssers humans l’escoltaven, tremolaven secretament, doncs sentien en ella una profecia de la seva futura perdició.
A principis d’octubre, quan el blat de moro havia estat tallat i part del mateix ja trillat, un estol de colomes va creuar el cel a tota velocitat i va descendir, molt excitada, al pati de la Granja Animal. En Jones i tots els seus obrers, amb mitja dotzena més d’homes d’en Foxwood i d’en Pinchfield, havien entrat pel portó i s’aproximaven per la sendera cap a la casa. Tots brandaven pals, exceptuant en Jones, qui venia amb una escopeta a la mà. Evidentment, anaven a provar de reconquerir la granja.
Això feia temps que estava previst i s’havien adoptat les precaucions necessàries. L’Snowball que estudià en un vell llibre, trobat a la casa, les campanyes de Juli César, estava a càrrec de les operacions defensives. Va donar les ordres ràpidament, i en pocs minuts cada animal ocupava el seu lloc.
Quan els éssers humans es van apropar als edificis de la granja, l’Snowball va llançar el seu primer atac. Totes les colomes, —eren unes trenta-cinc—, volaven sobre els caps dels homes i els embrutaven des de l’aire; i mentre els homes estaven ocupats en això, les oques, amagats darrere de la tanca, els van escometre a cops de bec els panxells furiosament. Però això era una mera escaramussa amb el propòsit de crear una mica de desordre, i els homes van espantar fàcilment les oques amb els seus pals. L’Snowball va llançar la seva segona línia d’atac: la Muriel, en Benjamí i totes les ovelles, amb l’Snowball al capdavant, van avançar envestint i empenyent als homes des de tots costats, mentre que en Benjamí es va tornar i va començar a distribuir cosses amb les seves potes posteriors. Però novament els homes, amb els seus pals i les seves botes clavetejades, van ser massa forts per a ells; i sobtadament, en sentir-se el xiscle de l’Snowball, que era el senyal per retirar-se, tots els animals van donar mitja volta i es van ficar pel portal al pati.
Els homes van llançar un crit de triomf. Van veure, —és el que es van imaginar—, als seus enemics en fugida i van córrer després d’ells en desordre. Això era precisament el que l’Snowball volia. Tan aviat com van estar dins del pati, els tres cavalls, les tres vaques i els altres porcs, que havien estat a l’aguait en l’estable de les vaques, van aparèixer sobtadament per darrere d’ells, tallant-los la retirada. L’Snowball va donar el senyal per a la càrrega. Ell mateix va escometre a en Jones. Aquest el va veure venir, va apuntar amb la seva escopeta i va fer foc. Els perdigons van deixar la seva petjada sagnant en el llom de l’Snowball, i una ovella va caure morta. Sense vacil·lar un instant, l’Snowball va llançar el seu cos contra les cames del Jones, que va anar a caure sobre una pila de fem mentre l’escopeta se li va escapar de les mans. Però l’espectacle més aterridor l’oferia en Boxer, encabritat sobre els seus membres posteriors i picant amb les seves enormes potes ferrades. El seu primer cop el va rebre al cap un mosso de la quadra de Foxwood, quedant estès estabornit en el fang. En veure aquest quadre alguns homes van deixar caure els seus pals i van intentar disparar. Però els va agafar el pànic i, al moment, els animals els estaven empaitant per tot el pati. Van ser banyegats, trepollats, mossegats, trepitjats. No va haver-hi ni un animal en la granja que no es vengés a la seva manera. Fins la gata va saltar sobtadament des d’un terrat sobre l’esquena d’un vaquer i li va clavar les urpes al coll, fent-li xisclar horriblement. En el moment en què es va presentar un buit per a la sortida, els homes es van alegrar de poder escapar del pati i sortir com un llamp cap al camí principal. I així, als cinc minuts de la invasió, es trobaven en retirada ignominiosa per la mateixa via d’accés, amb un esbart d’oques empastifant després d’ells i espicassant-els-hi els panxells durant tot el camí.
Tots els homes s’havien anat, menys un. Allà al pati, en Boxer estava empenyent amb la pota al mosso de quadra que estava de cap per avall en el fang, tractant de donar-li volta, el noi no es movia.
—Està mort, —va dir en Boxer tristament—. No tenia intenció de fer això. Em vaig oblidar de què tenia ferradures. Qui pot creure que he fet això a posta?
—Res de sentimentalismes, camarada —va cridar l’Snowball, de les ferides del qual encara rajaven sang—. La guerra és la guerra. L’únic ésser humà bo és el que ha mort.
—Jo no desitjo llevar una vida, ni tan sols humana —va repetir en Boxer amb els ulls plens de llàgrimes.
—On és la Mollie? —va preguntar algú.
Efectivament, faltava la Mollie. Per un moment es va produir una gran alarma; es va témer que els homes l’haguessin fet mal d’alguna forma, o fins i tot que se l’haguessin emportat amb ells. Al final, no obstant això, la van trobar amagada en el seu corral, a l’estable, amb el cap enterrat en el fenc del pessebre. S’havia escapat tan aviat com va sonar el tir de l’escopeta. I, quan els altres van retornar de la seva cerca, es van trobar amb que el mosso de quadra, que en realitat només estava atordit, ja s’havia refet i havia fugit. Els animals es van congregar molt exaltats, cadascun explicant a veu en coll les seves gestes en la batalla. De seguida es va realitzar una celebració improvisada de la victòria. Es va hissar la bandera i es va cantar diverses vegades Bèsties d’Anglaterra, i després se li va donar sepultura solemne a l’ovella que va morir en l’acció, plantant-se un arç blanc sobre el seu sepulcre. En aquest acte Snowball va pronunciar un discurs, recalcant la necessitat que tots els animals estiguessin disposats a morir per la Granja Animal, si fos necessari.
Els animals van decidir unànimement crear una condecoració militar: ‘Heroi Animal, Primer Grau’, que els va ser conferida en aquest mateix instant a l’Snowball i al Boxer. Consistia en una medalla de bronze (en realitat eren uns guarniments de bronze per a cavalls que havien trobat a la cambra dels estris), que havien de fer-se servir els diumenges i dies de festa. També es va crear l’Ordre ‘Heroi Animal de Segon Grau’, que li va ser atorgada pòstumament a l’ovella morta.
Es va discutir molt el nom que havia de donar-se-li a la batalla. Al final li van dir la «Batalla de l’Estable de les Vaques», doncs va estar allí on es va realitzar l’emboscada. L’escopeta del senyor Jones va ser trobada en el fang i se sabia que a la casa hi havia projectils. Es va decidir emplaçar l’escopeta al peu del màstil, com si fos una peça d’artilleria, i disparar-la dues vegades a l’any; una vegada, el quatre d’octubre, aniversari de la «Batalla de l’Estable de les Vaques», i l’altra, el dia de Sant Joan, aniversari de la rebel·lió.