5
EL DOCTOR MARTÍ I JULIA I LA TEORIA SOCIALISTA DE L’ALLIBERAMENT NACIONAL

Publicat a Serra d’Or, novembre 1976.

Domènec Martí i Julià va néixer a Barcelona (1861), on es llicencià en Medicina. Especialitzat en psiquiatria, adquirí un gran prestigi tant en l’exercici de les seves activitats professionals com per les monografies mèdiques que va escriure. Dirigí l’Institut Frenopàtic de les Corts (1909-1915) i va ser president de la Societat de Psiquiatria i Neurologia.

Com a psiquiatre, cada any és pòstumament homenatjat amb la concessió del premi que en duu el nom, creat per l’Institut d’Estudis Catalans a iniciativa del doctor Salvador Vives. Però com a polític sembla que ben poques persones es recorden d’ell; i si se’n recorden no en parlen. Durant els darrers trenta-set anys han estat escasses i breus les referències que han aparegut tocant a la seva personalitat política.

El doctor Martí i Julià morí l’any 1917, com Prat de la Riba. Retent homenatge a tots dos, Eugeni d’Ors —l’Eugeni d’Ors que encara era capaç de davallar algun cop del seu aristocratisme per a connectar amb la realitat del país— va publicar una “glossa”, titulada Doble heretatge (1920), en la qual podem llegir: “Havem conegut a Catalunya dues fortes figures polítiques. Havem conegut el President (…) i el Doctor. Autors tots dos, constructors tots dos, l’obra llur viu fora d’ells, viu més que ells. El Doctor ens va deixar una fe; el President, una església. La creença del primer era més pura, la realització del segon era més forta. (…) L’un acostà la política a la intel·ligència, i per això va donar vitalitat a una posició de cultura; l’altre va acostar la política a la justícia, i per això va terminar en adepte del socialisme internacional. Gloriem-nos d’aquest doble heretatge, treballem per la seva perpetuació!”.

Però l’any 1967, cinquantenari de la mort de tots dos, mentre el President era homenatjat amb profusió, del Doctor, com a polític, ningú no semblava recordar-se’n. Els qui hi vam pensar no vam trobar la manera de fer-nos sentir.

Com a polític, el doctor Martí i Julià recorregué Catalunya donant conferencies, animant iniciatives, organitzant activitats; informant-se i informant. Va publicar una gran quantitat d’articles que es troben escampats per la premsa catalanista de l’època: (Una part d’aquests articles va ser recollida al volum Per Catalunya [1913]). Formà part del Comitè executiu de la Solidaritat Catalana i va participar en el primer Congrés Universitari Català amb la comunicació Organització de la Universitat Catalana. El 1903 havia estat elegit president de la Unió Catalanista, a la qual procurà d’infondre una dinàmica clarament progressista; reelegit a cada nova assemblea general, continuà ocupant el càrrec, sense interrupció, fins que, l’any abans de la seva mort, ja molt malalt, va dimitir. El 1914, a iniciativa d’ell, la Unió Catalanista es feia seva una declaració de contingut socialista que fou ratificada per l’assemblea del 1915, en la qual eren elegits com a dirigents (juntament amb el doctor Martí i Julià, que continuava ocupant-ne la presidència). Manuel Serra i Moret, Antoni Sunyol, Frederic Barceló, M. Mallol i Bosch, J. Monés i Costa, J. Grant i Sala, Francesc Xavier Casals, Antoni Rovira i Virgili i el doctor Pla i Armengol.

El doctor Martí i Julià —sempre fou anomenat així, Doctor, respectuosament i sense èmfasi— defineix el catalanisme com “un moviment social que té per únic fi la renaixença absoluta i completa de la nacionalitat catalana”, i com “l’esclat de vida que determina la consciència de la nostra nacionalitat”. Assegura que “qui no aspiri a res més que a modificar l’organització present de l’Estat espanyol no és catalanista”. I, tot puntualitzant que la “intransigència” i la “integritat amb què el catalanisme ha de propagar els seus principis no són la intransigència i la integritat de la política sectària ni les del fanàtic delirant”, advertint que “totes les reivindicacions socials accepten qualsevulla de les vies que poden conduir-les al triomf”, que a cada moment convé triar “la via que resol millor les situacions d’actualitat”, afirma que cap d’aquests plantejaments tàctics mai no ha de significar, ni implícitament ni explícita, la més lleu desviació doctrinal. “L’heterodòxia no hi cap, en el catalanisme. De catalanista, se n’és o no se n’és. Un catalanista heterodox ja té el seu nom: és un espanyolista”, ens diu. “L’oportunisme i la transigència del catalanisme no poden tenir altres resultats que pertorbar les consciències. (…) L’oportunisme i la transigència del catalanisme no compleixen el fi de fer renéixer la nacionalitat catalana”. Recorda que, al llarg de la història, els pactes que Espanya, “quan es veia en mala situació”, establia amb els catalans van significar arranjaments momentanis que han preludiat “una altra envestida uniformista”. És per això que “el catalanisme no pot voler que la realització del fi que persegueix vingui de l’Estat espanyol”. El catalanisme no pot admetre “decrets que no poden fer foc nou a Catalunya”.

El doctor Martí i Julià, tant en els plantejaments teòrics com en l’actuació —té ben clar que teoria i pràctica no poden dissociar-se—, es mantindrà sempre fidel, sense “sectarisme” ni “fanatisme delirant”, amb un indefallent sentit crític, a l’ortodoxia catalanista que va assumir des que, de molt jove, començà a intervenir en política. Aquest catalanisme, pouat en la tradició democràtica dels Països Catalans, a la qual ell sovint es refereix amb orgull patriòtic, té unes connotacions obertament progressistes que el duran al socialisme. I cada dia anirà clarificant més el concepte de pàtria que es troba a la base de les seves formulacions. Si el patriotisme el duu cap al socialisme, el socialisme li obre unes noves perspectives per a contemplar el fet nacional; fins que, passant per un període de simbiosi d’ambdós conceptes, patriotisme i socialisme esdevenen un tot homogeni, indestriable, en les seves teoritzacions.

El doctor Martí i Julià s’adona que la pàtria no és un ens ideal, sinó “la totalitat de la vida”, d’una col·lectivitat, una suma de vides viscudes en comú que ha de ser, solidàriament, de tothom. Si hi existeixen privilegis, si hi ha explotats i explotadors, no hi ha comunitat de vida, sinó apropiació, absorció dels uns en detriment dels altres; llavors no hi ha pàtria possible, perquè la pàtria, “totalitat de la vida”, és patrimoni de tothom o no existeix. I la pàtria de tothom, “la pàtria per a tots, vol dir força per a tots, vol dir la possessió natural de la terra per a tots, vol dir per a tots una completa llibertat per a la vida humana, que consenti avançar sense entrebancs ni esclavatges, per les vies de la perfecció humana”. Unes vies de perfecció que no tenen límit. És per això que “les pàtries han de viure l’hora en que la humanitat es troba. Una pàtria que no viu l’hora que passa, no és una pàtria viva. La pàtria ha d’afirmar contínuament el que vindrà”. A mesura que la pàtria s’obre de cara a l’esdevenidor i es converteix en expressió de la vida en el sentit més complet del mot, esdevé el component bàsic de l’internacionalisme socialista. El nacionalisme, reivindicació de la llibertat política dels pobles, i el socialisme, reivindicació de la justícia social, no poden dissociar-se perquè “que serien les pàtries i que el socialisme, la universaletat per al bé de l’existència de les pàtries, la de la vida lliure de les nacions del món, la contraria a l’imperialisme, si no es fonguessin i directament no ataquessin els grans imperialismes, els grans Estats que ofegant els pobles petits han creat en ells el predomini de la força per damunt del dret?”, es pregunta. I aclareix: “El socialisme és el que crea l’internacionalisme, que és la base de la llibertat del món; perquè el món sense llibertat no es concep, i, de llibertat, no n’hi ha d’altra que la que esdevé del lliure existir de tots els pobles de la terra”.

El doctor Martí i Julià, que creu que el socialisme pot ser considerat una doctrina obrerista en l’actual societat dividida en classes, és conscient que, en els seus plantejaments globals, és molt més que això; va més enllà de totes les reivindicacions socials del proletariat: vol transformar el món, íntegrament, acabant amb els principis generals que ara el regeixen. “Aquests principis fonamentats en l’individualisme, esclavitzen l’home”; li dificulten “des del més elemental sosteniment de la vida fins a l’exercici més ampli del poder”. Són precisament aquests principis, fonamentats en l’individualisme, els causants de “l’esclavatge de l’individu”, ja que, en virtut d’ells, “només queden en possessió de la pròpia llibertat i valor de la vida, de la plenitud de la vida, un comptat nombre d’individus (…) l’oligarquia social dominadora de tots els altres”. La persistència d’aquests principis afavoreix l’existència dels imperialismes i les diverses modalitats teocràtiques. El socialisme, que, en combatre-ho, esdevé “la representació de la consciència humana que cerca la llibertat”, “es dreça enfront dels poders sobrenaturals”, de tota mena de mites, fent que “la bondat i la justícia” que eren atribuïdes a l’omnipotència sobrenatural, siguin assumides d’una manera responsable per l’home, com a atributs propis de la humanitat. El socialisme, fonamentant-se en la realitat de l’existència, considera necessari “que sia a la vida mateixa dels homes on resideixin totes les perfeccions que per tantes centúries han estat adorades com a existents enfora de la vida humana”. Cal, però, adverteix, tenir el màxim respecte i la màxima tolerància amb els qui, moguts per ideologies sentimentals, les sostenen “amb lleialtat” i “lluny de tot utilitarisme moral i material”. A poc a poc, aquestes ideologies seran incorporades a la concepció socialista, “que respon a la consciència normal de la humanitat”, per a “fondre-s’hi biològicament”.

El socialisme i el nacionalisme, fosos l’un en l’altre, compareixen a la vida social per a exigir que “la sobirania de l’home i de la col·lectivitat siguin efectives en l’organització del món”, “vénen a destruir un Estat creat per poders fraccionaris, per a organitzar i determinar l’existència efectiva de l’Estat, representació natural de la consciència col·lectiva”; vénen a fer desaparèixer les classes socials i a alliberar les nacions oprimides: “laboren per la socialització de la força, laboren per la socialització absoluta del pensament, laboren per la socialització absoluta de la riquesa, perquè els homes posseeixin la terra, laboren per la socialització de la pàtria, amb el fi que només així la pàtria serà per a tots”.

Coherent amb aquests plantejaments, en comentar les conseqüències d’una de les vagues que han estat declarades a Catalunya, el doctor Martí i Julià fa avinent que la vaga no perjudica l’economia d’un país, perquè res del que són justes reivindicacions no atempta contra la nació. Considera que no és riquesa allò que s’obté amb el fruit de la injustícia; en tot cas, és només riquesa per a uns quants. La riquesa que hi ha a Catalunya, afegeix, no és precisament riquesa nacional, sinó únicament la riquesa d’uns quants catalans, ja que no està socialitzada.

Lògicament, el doctor Martí i Julià s’enfronta radicalment amb tota mena d’imperialismes. En articles que escriu tot just iniciat el segle, pren una posició antiimperialista del tot precisa i clara. És aquest un dels aspectes que col·locaran el seu nacionalisme enfront del de Prat de la Riba. També, en aquesta qüestió, anirà molt més lluny que una gran part de socialistes que, coincidint en aquest punt amb Prat de la Riba, deien que un cert grau de colonialisme afavoria els pobles endarrerits, ja que, així, accedien a la civilització. Cal no oblidar que, 1’any 1907, al Congrés de la Segona Internacional celebrat a Stuttgart, una resolució presentada per Van Kohl i defensada pels partits socialistes alemany i francès, en la qual s’acceptava com a normal la direcció dels pobles menys desenvolupats pels que eren a l’avançada del progrés, i la continuació, per bé que assauaujada, del colonialisme, va ser rebutjada, amb penes i treballs, per una diferència de vots molt petita.

L’any 1901, el doctor Martí i Julià havia escrit: “No volem que se civilitzi ningú, o més ben dit, que s’esclavitzi i anorreï cap poble, ni els pobles més endarrerits, per l’acció dels bàrbars blancs”. Considerant la relativitat del que entenem per civilització, el doctor Martí i Julià creu que, si bé cal afavorir l’assimilació de tot el que pugui significar progrés, és necessari que aquesta assimilació no desviï fonamentalment la personalitat ètnica de cap poble.

El concepte de civilització, ens dirà, ha estat utilitzat per a encobrir les “vexacions” i la “tirania de l’explotació”. Amb l’excusa d’expandir la civilització occidental, certs pobles, més ben dit, les oligarquies que els governen, “asseguren llur vida econòmica realitzant tota mena de depredacions”, duent a terme “una acció econòmica centrípeta”. I per tal que no hi hagi dubtes tocant a la seva oposició absoluta al colonialisme i a l’imperialisme, es manifesta explícitament contrari a tota mena de penetració pacífica: “la penetració pacífica és una mentida política inventada per evitar la rebel·lió de la consciència col·lectiva”.

En tractar de la relació existent entre Nació, Estat i Raça, el doctor Martí i Julià posa en relleu que l’Estat és un organisme que “implica poder”, i sol ésser reunió accidental, en el transcurs de la història, “d’individus o pobles ajuntats voluntàriament o sotmesos al govern del dret creat per la força”, i que, “per ésser institució de dret determinada pels accidents de la vida dels pobles”, canvia contínuament. La raça, es perfecciona o desapareix degut a circumstàncies específiques; no crea vincles d’unitat persistents i esdevé modificada per la nacionalitat, en la formació i l’evolució de la qual concorren, sovint, races diferents. Quan les races s’enfronten l’una amb l’altra, és pels mateixos motius que provoquen enfrontaments entre pobles d’una mateixa raça: l’afany de domini, l’explotació econòmica. La nació, “organisme històric natural”, “existeix sempre, per més que evolucioni i es modifiqui”, “persisteix com a sediment de la vida social, malgrat les seguides variacions, i malgrat el seguit trasbalsament de races”. (Cal posar de banda, ens fa notar, el cas de les races invasores que exerceixen un “poder hegemònic que dóna caràcter a la lluita d’una raça amb l’altra”). La persistència de la nacionalitat, assenyala, és deguda al fet que “inconscientment els pobles agombolen els fets socials del lloc geogràfic i no la circumscriuen [la nació] a l’evolució de l’Estat ni a la tradició de la raça”. La història dels pobles, observa, “és la història de llur societat; la història de les races és més d’ordre científic especulatiu”.

El doctor Martí i Júlia posa en relleu que “és tan persistent la nació, és tant l’organisme de societat natural, que l’afany dels polítics que governen els grans Estats és voler anomenar-los nacions, amb el fi que sigui indiscutible l’estat de dret que els sosté”.

Els Estats que apleguen més d’una nació, afirma, no responen a la realitat social. A cada nació, gran o petita, li ha de correspondre un Estat; llavors, en fondre’s l’Estat —l’ordre jurídic— en la nacionalitat, tindrem “l’Estat natural”, o sigui “la funció fisiològica del dret dels homes i dels pobles”. Amb el temps, considerant que la societat és un “organisme constant i natural”, i l’Estat un “organisme accidental i secundari”, tenint en compte que “el progrés no pot conduir a supeditar la vida dels pobles a organismes artificials”, cal que, pel predomini de la “societat en l’Estat”, l’Estat tendeixi a desaparèixer, “quedant sols la societat”, per tal que “sigui funció de tot el poble la de regir-se i governar-se”.

El doctor Martí i Julià denuncia els qui, en nom d’un universalisme que oblida la realitat dels diversos pobles, neguen la vida lliure de les nacions. La pàtria universal que ells prediquen, forçosament hauria d’encaixar-se en el motlle d’una determinada nació, òbviament la més poderosa, amb la qual cosa tindríem una universaletat artificial i imposada. Aquesta mena d’universalistes —que, ben sovint, consideren que és un pas vers l’universalisme l’existència de grans Estats plurinacionals— no són res més que imperialistes disfressats. Enfront d’ells es dreça l’internacionalisme que, partint de l’existència real de les nacions —de les nacions naturals, grans i petites, no dels Estats plurinacionals que, d’una manera impròpia, s’anomenen nacions—, pretén coordinar-les en profit de totes en general i de cada una en particular. De la mateixa manera que, dintre cada nació, aboleix les classes socials per tal que no hi hagi privilegis ni hegemonia d’uns homes damunt els altres, l’internacionalisme és incompatible amb l’existència d’Estats plurinacionals, els quals signifiquen l’hegemonia i els privilegis d’una nació —de la nació, o bé de l’oligarquia d’aquesta nació, que s’ha apropiat de l’Estat i l’ha configurat d’acord amb les seves conveniències— damunt d’una o d’unes altres nacions.

Partint d’aquest internacionalisme, en considerar el fet nacional català en relació amb els altres fets nacionals, el doctor Martí i Julià escriu que l’objectiu del catalanisme és “determinar que el poble català sigui element cooperador de la sobirania espiritual del món”. El catalanisme, que “té filiació particularista”, si en concretar vol que Catalunya es desenvolupi plenament com a nació i obtingui “l’autonomia integral”, en generalitzar “desitja la llibertat de tots els pobles i el progressiu expandiment i individualització de llurs organismes socials”, i que totes les nacions, entre les quals Catalunya, “es federin les unes amb les altres, no en el sentit de federació que resta lliure acció als pobles, sinó de federació en el sentit de regulació de les relacions econòmiques i de civilització internacionals”. Al mateix temps, tot afirmant que el catalanisme “no vol Catalunya oprimida ni tirana”, s’oposa a la política d’«Espanya endins». Creu que la idea de catalanitzar l’Estat espanyol és “delirant” i “inviable”; però, adverteix, si s’arribés a realitzar, esdevindria “una acció estatista en benefici, no de la nacionalitat catalana, que també en rebria perjudicis desnaturalitzant-se, sinó del partit de l’hegemonia catalana, o sigui de la colla dels catalans que, redreçats damunt de fonaments econòmics d’utilitat individual, exercirien l’oligarquia a l’Estat espanyol”.

El doctor Domènec Martí i Julià —que amb el seu programa socialista convertí la Unió Catalanista en el precedent immediat de la Unió Socialista de Catalunya i influí considerablement en el pensament polític de Francesc Macià, al qual, tot assenyalant-lo com l’home més honest i més apte per a conduir els destins de Catalunya, contraposava a Cambó— deia que el catalanisme dels qui havien procurat obtenir l’hegemonia política a Catalunya com a mitjà per a arribar a exercir-la a l’Estat espanyol, corresponia al patriotisme burgès, un patriotisme que ja havia entrat en crisi. Els nacionalistes catalans burgesos que van cap a la política espanyola, deia, no poden construir cap pàtria perquè no viuen els temps actuals i són un obstacle per al futur; però el renaixement d’un poble, un cop iniciat, ja ningú no el detura. Pertot arreu, a causa de “la desnacionalització dels elements conservadors i religiosos”, sembla que el patriotisme desapareix; però no és així: “tant com conservadors i burgesos es desnacionalitzen, els elements obrers es nacionalitzen i s’apoderen de l’afirmació nacional, ajuntant-la a llurs reivindicacions econòmiques i fent de totes dues accions la gran actuació de llur esperit”. És així com, afirma, en constant progrés, s’assoleix una pàtria lliure, sense explotats ni explotadors, sense opressors ni oprimits, harmònicament unida a les altres pàtries lliures.