Prev Next

XXI

L’illa de Tiboulen

Atordit, gairebé asfixiat, Dantès va tenir tanmateix la presència d’ànim d’aguantar-se la respiració, i, com que amb la mà dreta, com ja hem dit, preparat per a qualsevol eventualitat, agafava el ganivet, va estripar ràpidament el sac, va treure un braç i després el cap. A desgrat, però, dels seus moviments per detenir la bala de canó, va continuar sentint-se arrossegat. Aleshores va corbar-se, buscant la corda que li lligava les cames, i, amb un esforç suprem, va tallar-la justament quan estava a punt d’ofegar-se. Impulsant-se amb força amb els peus, va alliberar-se i va pujar a la superfície del mar mentre la bala n’enfonsava a les profunditats desconegudes la basta tela que havia estat a punt de convertir-se en la mortalla de Dantès.

Va treure el cap de l’aigua el temps just per respirar i va submergir-se de nou, perquè la primera precaució que havia de prendre era evitar que el veiessin.

Quan va reaparèixer, ja es trobava a cinquanta passes del punt de la caiguda. Va albirar un cel negre i tempestuós, on el vent escombrava alguns núvols ràpids, descobrint a vegades un petit espai blau adornat amb un estel. Davant seu s’estenia la plana negra i rugent, les onades de la qual començaven a bullir com quan s’acosta una tempesta, mentre que, al darrere, encara més negre que el cel i que el mar, s’elevava, com un fantasma amenaçador, el gegant de granit, la punta negra del qual semblava un braç allargat per agafar de nou la presa. Sobre la roca més alta, un fanal il·luminava dues ombres.

Va semblar-li que les dues ombres s’inclinaven amb inquietud sobre el mar; en efecte, els estranys enterramorts devien haver sentit el crit que ell havia llançat mentre travessava l’espai. Dantès va submergir-se, doncs, de nou, i va fer un llarg trajecte entre dues aigües. Antany, la maniobra li era familiar i, habitualment, atreia al seu voltant, a la caleta de Pharo, nombrosos admiradors, que l’havien proclamat molt sovint el nedador més hàbil de Marsella.

Quan va tornar a la superfície, el fanal havia desaparegut.

Calia orientar-se: de les illes que envolten el castell d’If, les més pròximes són Ratonneau i Pomègue. Aquestes estan, però, habitades, igual que la petita illa de Daume. Les més segures eren, doncs, Tiboulen o Lemaire, situades a una llegua del castell d’If.

Dantès va decidir anar a una de totes dues. ¿Com trobar-les, però, enmig de la nit, que s’espessia per moments al seu voltant?

Aleshores va veure brillar com un estel el far de Planier.

Si es dirigia en línia recta al far, deixava l’illa de Tiboulen una mica a l’esquerra. Desviant-se, doncs, lleugerament en aquesta direcció, havia de trobar-la tot fent camí.

Tanmateix, com hem dit, hi havia almenys una llegua entre el castell d’If i l’esmentada illa.

Sovint, a la presó, Faria li repetia, quan el veia abaltit o mandrós:

—No es deixi emmandrir, Dantès. Si prova de fugir sense estar en forma, s’ofegarà.

Sota les aigües feixugues i amargues, aquestes paraules havien ressonat a les orelles de Dantès. Aleshores s’havia apressat a pujar a la superfície i a tallar les onades per comprovar si, en efecte, no havia perdut les forces. Va adonar-se amb alegria que la inacció forçosa no li havia tret gens de potència ni d’agilitat; va sentir que continuava dominant l’element del qual s’havia mofat quan ell era encara una criatura.

D’altra banda, la por, aquesta ràpida perseguidora, redoblava el vigor de Dantès. Inclinat sobre la superfície de l’aigua, escoltava per si sentia algun soroll. Cada cop que s’elevava a la cresta d’una onada, la seva ràpida mirada abastava l’horitzó visible i provava de travessar l’espessor de la fosca: cada ona una mica més alta que les altres li semblava una barca que el perseguia, i aleshores redoblava els esforços. Això, sens dubte, l’allunyava del suposat perill, però, a força de repetir-ho, acabaria ràpidament amb les seves forces.

Mentrestant, el terrible castell ja s’havia fos una mica en la boira nocturna: no l’albirava, però encara en sentia la presència.

Va transcórrer una hora durant la qual Dantès, exaltat per la sensació de llibertat que l’havia envaït de cap a peus va continuar tallant les onades en la direcció que s’havia marcat.

«A veure —es deia—, aviat farà una hora que nedo, però, com que tinc el vent en contra, hauré perdut una quarta part de la velocitat; tanmateix, si no m’he equivocat de direcció, a hores d’ara, no dec trobar-me lluny de Tiboulen. Però, ¿i si m’he equivocat?».

Un estremiment va recórrer el cos del nedador. Va intentar fer el mort una estona per descansar, però la mar esdevenia cada cop més forta, i Dantès va comprendre aviat que aquell sistema de repòs, amb el qual havia comptat, era impossible.

«Doncs, bé —va dir-se—, arribaré al final, fins que els braços se’m cansin, fins que la rampa m’envaeixi, i aleshores m’enfonsaré!».

I va posar-se a nedar de nou amb la força i l’impuls de la desesperació.

De cop va semblar-li que el cel, ja tan obscur, encara s’enfosquia més, que un núvol espès, feixuc, compacte, li queia a sobre. Al mateix temps, va sentir un dolor violent al genoll: la imaginació, amb la seva velocitat incalculable, va dir-li que era el xoc d’una bala i que sentiria immediatament la detonació del fusell. Aquesta, però, no va esclatar. Dantès va allargar la mà i va notar una resistència. Llavors va tocar terra amb l’altre peu i va veure allò que havia pres per un núvol.

A vint passes, s’elevava una massa de roques estranyes, que semblava un fogar immens petrificat en el moment més intens de la combustió: l’illa de Tiboulen.

Dantès va aixecar-se, va avançar una mica i va trobar-se donant gràcies a Déu sobre aquelles puntes de granit, que aleshores van semblar-li més suaus que el llit més tou que recordava.

Després, malgrat el vent, malgrat la tempesta, malgrat la pluja que començava a caure, va enfonsar-se en el son deliciós de l’home que té el cos adormit, però l’ànima del qual vetlla amb la consciència d’una felicitat inesperada.

Al cap d’una hora, el retruny d’un tro immens va despertar-lo; la tempesta s’havia desencadenat a l’espai i batia l’aire amb el seu vol enlluernador. De tant en tant, un llampec baixava del cel com una serp de foc, il·luminant l’aigua i els núvols, que s’empaitaven com les onades d’un caos immens.

Amb la seva mirada de mariner, Dantès no s’havia equivocat: havia abordat la primera de les dues illes, que és, efectivament, la de Tiboulen. Sabia que era una illa pelada, descoberta, que no oferia cap mena de refugi. Tanmateix, es llançaria de nou al mar quan es calmés la tempesta i arribaria nedant a la de Lemaire, igualment àrida, però més ampla i, per tant, més hospitalària.

El bec d’una roca va oferir-li un refugi momentani. Dantès va arrecerar-s’hi, i, gairebé en aquell instant, la tempesta va esclatar amb tota la seva fúria.

Edmond sentia tremolar la roca sota la qual es trobava; les onades, trencant-se contra la base de la gegantesca piràmide, arribaven fins a ell. Malgrat que es trobava en un indret segur, el dominava una mena de vertigen enmig d’aquell soroll profund i dels esclats fulgurants: li semblava que l’illa tremolava i que, d’un moment a l’altre, com un vaixell ancorat, trencaria el cable i l’arrossegaria al centre de l’immens remolí.

Va recordar que feia vint-i-quatre hores que no havia menjat res: tenia fam, tenia set.

Va posar-se de quatre grapes i va beure aigua de la tempesta en un clot de la roca.

Quan s’aixecava, un llampec que va semblar que obria el cel fins a la base del tron enlluernador de Déu va il·luminar l’espai. A la llum del llampec, i entre l’illa de Lemaire i el cap de Croisille, a un quart de llegua de distància, Dantès va veure aparèixer, com un espectre que lliscava de la cresta d’una onada a l’abisme, un petit vaixell de pesca, arrossegat alhora pel vent i per l’aigua; un segon més tard, el fantasma va reaparèixer al cim d’una nova onada, acostant-se a una velocitat esgarrifosa. Dantès va voler cridar, va buscar algun parrac per agitar-lo enlaire i fer veure als tripulants que anaven a naufragar. Prou, però, que se n’adonaven. A la claror d’un altre llampec, va veure quatre homes aferrats als pals i als estais; un cinquè s’agafava a la barra del timó trencat. Sens dubte, aquells homes també van veure’l a ell perquè uns crits desesperats van arribar-li a les orelles enmig de la xiuladissa del vent. A la punta del pal, torçat com una canya, espetegava una vela esquinçada; de cop i volta, les drisses que encara la retenien van trencar-se i va desaparèixer a les llòbregues profunditats del cel, com els gran ocells blancs que destaquen contra els núvols negres.

Al mateix temps, va deixar-se sentir un espetec esgarrifós i uns crits d’agonia van arribar a Dantès. Aferrat com una esfinx a la roca, abocat a l’abisme, va veure a la llum d’un altre llampec el petit vaixell destrossat, i, entre les restes, caps amb fesomies desesperades, braços implorant al cel.

Després la nit va engolir-s’ho tot, el terrible espectacle havia tingut la durada del llampec.

Dantès va precipitar-se pel pendís lliscós de les roques, a risc de rodolar ell mateix fins al mar. Va mirar, va escoltar, però ja no va veure ni va sentir res més: ni crits, ni esforços humans. Només la tempesta, el gran fenomen diví, continuava fent rugir el vent i escumejant l’aigua.

El vent va caure a poc a poc, grossos núvols grisos i, per dir-ho així, destenyits per la tempesta, rodolaven pel cel cap a l’oest; el firmament va reaparèixer amb els estels espurnejant més que mai. Aviat, a l’est, una franja rogenca va dibuixar ondulacions d’un blau negre a l’horitzó, les onades van enrossir, una sobtada lluentor en va recórrer les crestes escumoses i va transformar-les en crineres d’or.

Es feia de dia.

Dantès va quedar-se immòbil i mut davant el gran espectacle, com si el veiés per primera vegada; en efecte, feia tant de temps que era al castell d’If que ja l’havia oblidat.

Va girar-se cap a la fortalesa, interrogant alhora la terra i el mar amb una llarga mirada circular.

El llòbrec edifici sortia del si de les ones amb la majestat imponent de les coses immòbils, que semblen vigilar i manar al mateix temps.

Podien ser les cinc de la matinada, el mar continuava calmant-se.

«D’aquí a dues o tres hores —va dir-se Edmond—, l’escarceller entrarà a la meva masmorra, trobarà el cadàver del meu pobre amic, el reconeixerà, em buscarà en va i donarà l’alarma. Aleshores trobaran el forat, la galeria; interrogaran els homes que van llançar-me al mar i que degueren sentir el crit que vaig amollar. Immediatament, barques plenes de soldats armats començaran a perseguir el desgraciat fugitiu, que saben que no pot trobar-se gaire lluny. El canó avisarà tota la costa perquè, si troben un home errant, nu i famolenc, no li donin asil. Els espies i agutzils de Marsella seran advertits i escorcollaran la costa mentre el governador del castell d’If explorarà el mar. Encerclat per terra, perseguit per l’aigua, ¿què serà de mi aleshores? Tinc fam, tinc fred, vaig desprendre’m fins i tot del ganivet salvador, que em molestava per nedar. Estic a mercè del primer paisà que voldrà guanyar vint francs lliurant-me als perseguidors. Ja no tinc ni força, ni idees, ni decisió. Oh, Déu meu, Déu meu, si considereu que ja he patit prou, mireu de fer per mi i el que jo ja no puc realitzar!».

Quan Edmond, en una mena de deliri ocasionat per l’esgotament de les forces i el buit del cervell, pronunciava aquesta pregària ardent mirant el castell d’If, va veure aparèixer a la punta de l’illa de Pomègue, dibuixant la seva vela llatina a l’horitzó encara mig fosc del mar i semblant a una gavina que vola a frec d’aigua, un petit vaixell que només l’ull d’un marí podia identificar com una tartana genovesa. Venia del port de Marsella i es dirigia a alta mar. La proa aguda empenyia l’escuma espurnejant i obria un camí més fàcil als flancs bombats de la nau.

«Oh! —va dir-se Edmond—. I pensar que, en cosa de mitja hora, podria arribar a aquest vaixell si no tingués por que em fessin preguntes, reconeguessin en mi un fugitiu i em tornessin a Marsella! ¿Què puc fer? ¿Què puc dir? ¿Quina història puc inventar-me que puguin empassar-se? Tota aquesta gent són contrabandistes, mig pirates. Amb el pretext de fer cabotatge, assolen les costes; preferiran vendre’m abans que fer una bona acció estèril.

»Esperem.

»Esperar, però, és impossible: em moro de fam, i, d’aquí a unes hores, la poca força que em queda haurà desaparegut; d’altra banda, al castell, l’hora de la visita s’acosta. Encara no han donat l’alarma, potser els del vaixell no sospitaran res. Puc fer-me passar per un dels mariners de la petita embarcació que ha naufragat aquesta nit. A la història, no li faltarà versemblança; ningú no vindrà a contradir-me, tots s’han ofegat. Anem-hi».

Mentre es deia això, Dantès va dirigir la mirada a l’indret on el vaixell s’havia destrossat, i va estremir-se. El barret frigi d’un dels nàufrags s’havia quedat enganxat a l’aresta d’una roca, i, molt a prop d’allí, suraven restes de la carena, taulons inerts que el mar empenyia una vegada i una altra contra la base de l’illa, que batien com ariets impotents.

Dantès va prendre una decisió immediatament: va llançar-se al mar, va dirigir-se cap al barret, va posar-se’l, va agafar un dels taulons i va començar a nedar per tallar la ruta que havia de seguir el vaixell.

—Ara, ja estic salvat —va murmurar.

I aquesta convicció va tornar-li les forces.

Aviat va veure la tartana, que, amb el vent gairebé de proa, navegava a bordades entre el castell d’If i la torre de Planier. Dantès va témer per un instant que, en lloc de cenyir-se a la costa, no sortís a alta mar, com hauria fet, per exemple, si el seu destí hagués estat Còrsega o Sardenya. De la manera, però, que el vaixell maniobrava, el nedador va adonar-se aviat que volia passar entre l’illa de Jaros i la de Casalaraigne, com fan habitualment les naus que van a Itàlia.

Mentrestant, el nedador i el vaixell s’acostaven imperceptiblement. Durant una de les bordades, el bastiment va arribar a situar-se gairebé a un quart de llegua de Dantès. Aleshores va treure el cos de l’aigua i va agitar el barret demanant auxili, però ningú no el va veure des del vaixell, que va virar de bord i va començar una nova bordada. Dantès va pensar a cridar, però va amidar la distància amb la vista i va comprendre que la veu no arribaria a la nau, perquè la brisa marina i el soroll de les onades se l’emportarien i la taparien abans.

Llavors va felicitar-se per haver adoptat la precaució d’estirar-se sobre un tauló. Afeblit com estava, potser no hauria pogut mantenir-se a la superfície el temps necessari per arribar a la tartana; i, per descomptat, no hauria pogut tornar a la costa si la nau passava sense veure’l, com era possible.

Encara que estava gairebé segur de la ruta que seguia el vaixell, va acompanyar-lo amb la vista amb una certa ansietat fins al moment que va veure’l tornar.

Aleshores va anar al seu encontre. Abans, però, que es trobessin, la tartana va començar a virar.

De seguida, Dantès, amb un esforç suprem, va posar-se gairebé dret, agitant el barret i proferint un d’aquests crits lamentables que llancen els mariners en perill i que semblen els laments d’un geni de la mar.

Aquella vegada, el van veure i van sentir-lo. La tartana va interrompre la maniobra i va enfilar la proa cap a la banda on ell es trobava. Al mateix temps, va veure que la tripulació es preparava per llançar una xalupa al mar.

Un instant després, la xalupa, tripulada per dos homes, va dirigir-se cap a ell, vogant amb els dos rems. Dantès va deixar anar el tauló, pensant-se que ja no necessitava, i va nedar vigorosament per estalviar la meitat del camí als que venien a buscar-lo.

Tanmateix havia comptat amb unes forces gairebé exhaurides. Va ser llavors quan va adonar-se de la utilitat del tros de fusta que ja surava, inert, a cent passes d’ell. Els braços se li començaven a encarcarar, les cames li havien perdut flexibilitat, els seus moviments es tornaven durs i bruscs, panteixava.

Va llançar un segon crit, els dos remadors van redoblar els esforços i un d’ells va cridar en italià:

—Coratge!

La paraula va arribar-li al moment que una onada, que ja no tingué la força de remuntar, li passava per sobre i el cobria d’escuma.

Va reaparèixer, bracejant amb els moviments desiguals i desesperats d’un home que s’ofega, va llançar un tercer crit i va sentir que s’enfonsava com si encara portés lligada al peu la bala mortal.

Les onades van cobrir-li el cap, i, a través de l’aigua, va veure el cel lívid amb taques negres.

Amb un esforç violent, va tornar a la superfície.

Va semblar-li que l’agafaven pels cabells i ja no va veure ni va sentir res més. S’havia desmaiat.

Quan va reobrir els ulls, va trobar-se al pont de la tartana, que continuava el seu camí. La primera mirada va ser per veure quina direcció seguia: continuava allunyant-se del castell d’If.

Dantès estava tan esgotat que l’exclamació d’alegria que va llançar va ser interpretada com un sospir de dolor.

Com acabem de dir, es trobava estirat al pont: un mariner li fregava els membres amb una manta de llana; un altre, al qual va identificar com el que li havia cridat que tingués coratge, li introduïa a la boca el bec d’una cantimplora; un tercer, un vell mariner, patró i pilot alhora, el mirava amb el sentiment de pietat egoista que experimenten, en general, els homes davant d’una desgràcia de la qual ells mateixos han escapat el dia abans i que pot colpir-los l’endemà.

La mica de rom que contenia la cantimplora va reanimar el cor defallent del jove mentre que les fregues que el mariner agenollat davant seu continuava fent-li amb la manta de llana li tornaven l’elasticitat als membres.

—¿Qui és vostè? —va preguntar-li el patró en mal francès.

—Sóc un mariner maltès —li respongué Dantès en mal italià—. Veníem de Siracusa, carregats de vi i tela de lli. La tempesta d’anit ens va sorprendre al cap Morgion i el vaixell va destrossar-se contra les roques que vostè veu allà lluny.

—¿D’on ve?

—D’aquelles roques, a les quals vaig tenir la sort d’aferrar-me mentre el nostre bon capità s’hi destrossava el cap. Els altres tres companys van ofegar-se. Crec que sóc l’únic supervivent. Vaig veure el seu vaixell, i, tement que hauria d’esperar molt de temps en aquelles roques aïllades i desertes, vaig aventurar-me sobre un tauló del nostre vaixell per intentar arribar fins a vostès. Gràcies, m’han salvat la vida; ja estava perdut quan uns dels seus mariners m’ha agafat pels cabells.

—Era jo —va dir un mariner de cara franca i oberta, emmarcada per unes llargues patilles negres—. I he arribat a temps, vostè s’enfonsava.

—Sí —va dir Dantès, allargant-li la mà—, sí, amic meu, i li repeteixo el meu agraïment.

—A fe meva que gairebé he dubtat! —replicà el mariner—. Amb aquesta barba de sis polzades de llargària i aquests cabells d’un peu, feia més cara de bandit que de persona honrada.

Dantès va recordar, efectivament, que, d’ençà que era al castell d’If, no s’havia tallat els cabells ni s’havia fet la barba.

—Sí, es tracta d’una promesa que vaig fer a Nostra Senyora del Pie de la Grotta^[26], en un moment de perill: no tallar-me els cabells ni la barba durant deu anys. Avui expira la promesa i he estat a punt d’ofegar-me per l’aniversari.

—¿I què en farem ara, de vostè? —va preguntar el patró.

—Ai, el que vulguin! —va respondre Dantès—. El falutx on navegava s’ha perdut, el capità és mort. Com veu, m’he alliberat del mateix destí, però absolutament nu. Per sort, sóc un mariner bastant bo. Deixi’m al primer port on faci escala i sempre trobaré feina en un vaixell mercant.

—¿Coneix la Mediterrània?

—Hi navego des de la infància.

—¿Sap on són els bons ancoratges?

—Hi ha pocs ports, fins i tots dels més difícils, en els quals jo no pugui entrar o no en pugui sortir amb els ulls tancats.

—Doncs, bé, patró —va dir el mariner que havia cridat a Dantès que tingués coratge—, si el company diu la veritat, ¿què impedeix que es quedi amb nosaltres?

—Sí, si diu la veritat —va respondre el patró, en to de dubte—. Però, en l’estat d’aquest pobre diable, ens promet molt per obtenir el que sigui.

—Donaré més que no prometo.

—Oh, oh! —va exclamar el patró, rient—. Ja ho veurem, això!

—Quan vostè vulgui —va replicar Dantès mentre s’aixecava—. ¿On va?

—A Livorno.

—Doncs, bé, en lloc de navegar a bordades, que li fan perdre un temps preciós, ¿per què no es cenyeix més al vent i prou?

—Perquè aniríem de dret a l’illa de Rion.

—En passarà a més de vint braces.

—Agafi, doncs, el timó perquè jutgem la seva traça.

El jove va anar a seure al governall, va assegurar-se amb una pressió lleugera que el vaixell obeïa, i, veient, que malgrat que no era d’una finor de primera classe, responia a la maniobra, digué:

—Als braços i les bolines.

Els quatre mariners que formaven la tripulació van córrer als seus llocs mentre el patró se’ls mirava.

—Haleu —va continuar Dantès.

Els mariners van obeir amb bastant precisió.

—I ara, amarreu; bé.

Aquesta ordre va ser executada com les dues primeres, i el petit vaixell, en lloc de continuar fent bordades, va començar a avançar cap a l’illa de Rion, prop de la qual va passar, com havia predit Dantès, deixant-la una vintena de braces a estribord.

—Bravo! —digué el patró.

—Bravo! —van repetir els mariners.

I tots miraven, meravellats, aquell home la mirada i el cos del qual havien retrobat respectivament una intel·ligència i un vigor que tothom estava lluny de suposar-li.

—Com pot veure —digué Dantès, deixant la barra—, podria ser-li d’alguna utilitat, si més no durant la travessia. Si, un cop a Livorno, no em vol, doncs bé, pot deixar-me allí. I li reemborsaré amb el meu sou la manutenció i el vestit que vostè em prestarà.

—Bé, bé —va respondre el patró—. Ens podrem entendre si es mostra raonable.

—Un home val un altre home —digué Dantès—. Doni’m el que dóna als companys i tancarem el tracte.

—Això no és just —va dir el mariner que havia tret Dantès del mar—, vostè sap molt més que nosaltres.

—¿I què diable n’has de fer, tu, d’això, Jacopo? —va preguntar el patró—. Cadascú és lliure de llogar-se per la suma que li convingui.

—Té raó —va dir Jacopo—. Només era una simple observació.

—Seria molt millor que deixessis a aquest bon xicot uns pantalons i una marinera, si en tens de recanvi, perquè va nu.

—De marinera, no en tinc cap més, però puc deixar-li uns pantalons i una camisa.

—És tot el que necessito —va respondre Dantès—. Gràcies, amic meu.

Jacopo va deixar-se lliscar per l’escotilla i va pujar al cap d’un instant amb les dues peces de roba, que Dantès va posar-se amb una felicitat indicible.

—¿Necessita alguna cosa més? —va preguntar el patró.

—Un bocí de pa i un segon glop de l’excel·lent rom que ja he tastat, perquè fa molta estona que no menjo res.

En efecte, feia quaranta hores aproximadament.

Van portar-li un tros de pa i Jacopo va allargar-li la cantimplora.

—Barra a babord! —va cridar el capità, adreçant-se al timoner.

Dantès va llançar una mirada cap a la mateixa banda mentre s’acostava la cantimplora a la boca.

—Guaita —va fer el patró—, ¿què passa al castell d’If?

Efectivament, un nuvolet blanc, que havia atret l’atenció de Dantès, acabava d’aparèixer, coronant els merlets del bastió sud de la fortalesa.

Un segon després, el soroll d’una explosió llunyana va venir a morir a bord de la tartana.

Els mariners van aixecar el cap i van mirar-se els uns als altres.

—¿Què significa, això? —va preguntar el patró.

—Deu haver-se evadit algun pres aquesta nit —va comentar Dantès—, i disparen el canó d’alarma.

El patró va llançar una mirada al jove, que, mentre pronunciava aquestes paraules, s’havia acostat la cantimplora a la boca. El va veure, però, assaborir el licor amb tanta calma i satisfacció, que, si havia tingut alguna sospita, no va fer sinó travessar-li el pensament i morir a l’instant.

—Un rom endimoniadament fort —va dir Dantès, eixugant-se amb la màniga de la camisa el front xop de suor.

«En tot cas —va dir-se el patró, mirant-lo—, si és ell, millor, perquè acabo de llogar un home valent».

Amb el pretext de la fatiga, Dantès va demanar aleshores de seure al governall. El timoner, encantat que el rellevessin de les seves funcions, va consultar amb la mirada el patró, que va fer-li un signe amb el cap autoritzant-lo a deixar la barra al nou company.

En aquella posició, Dantès va poder continuar amb la vista clavada a la banda de Marsella.

—¿Quin dia és, avui? —va preguntar Dantès a Jacopo, que havia anat a seure al seu costat en perdre de vista el castell d’If.

—El 28 de febrer.

—¿De quin any?

—¿Què vol dir de quin any? ¿Em pregunta l’any?

—Sí —va respondre el jove—, li pregunto l’any.

—¿L’ha oblidat?

—¿Què vol? Vaig passar tanta por anit —va dir Dantès, rient—, que vaig estar a punt de perdre el senderi i tinc la memòria enterbolida. Li pregunto, doncs: ¿el 28 de febrer de quin any?

—Del 1829 —va dir Jacopo.

En feia catorze, dia per dia, que Dantès havia estat detingut.

Havia entrat als dinou al castell d’If i en sortia als trenta-tres.

Un somriure dolorós va aflorar-li als llavis. Va preguntar-se què s’havia fet de Mercedes durant el temps que devia haver-lo cregut mort.

A continuació, un llampec d’odi li va encendre els ulls quan va pensar en els tres homes als quals devia una captivitat tan llarga i cruel.

I va renovar contra Danglars, Fernand i Villefort el jurament de venjança implacable que ja havia pronunciat a la presó.

I el jurament ja no era solament una vana amenaça, perquè, aleshores, ni el veler més fi de la Mediterrània no hauria pogut enxampar la petita tartana que navegava a tot drap cap a Livorno.

XXII

Els contrabandistes

Quan encara no havia passat ni un dia a bord, Dantès ja sabia el pa que s’hi donava. Sense haver anat a l’escola de mossèn Faria, el digne patró de la Jeune-Amélie, el nom de la tartana genovesa, sabia gairebé totes les llengües que es parlen al voltant del gran llac que anomenem la Mediterrània, des de l’àrab fins al provençal. Allò, estalviant-li els intèrprets, gent sempre empipadora i a vegades indiscreta, li donava grans facilitats de comunicació tant amb els vaixells que trobava a alta mar o les petites barques que ensopegava al llarg de les costes, com amb la gent sense nom i sense pàtria, sense professió aparent, que sempre hi ha als molls dels ports de mar i que viuen de recursos misteriosos i amagats que cal creure que els arriben directament de la providència, ja que no tenen mitjans de subsistència visibles a cop d’ull: el lector ja deu haver endevinat que Dantès es trobava a bord d’un vaixell de contrabandistes.

El patró havia rebut, doncs, Dantès a bord amb una certa desconfiança: el coneixien tots els duaners de la costa, i, com que hi havia entre aquests senyors i ell un intercanvi constant d’ardits d’allò més astuts, a la primeria havia pensat que Dantès era simplement un emissari de la senyora Gabella^[27], que feia servir aquell enginyós sistema per descobrir els secrets de l’ofici. Però la brillant manera de Dantès de sortir-se’n de la prova a què l’havia sotmès, l’havia deixat plenament convençut. Després, en veure el petit torterol de fum a sobre del bastió del castell d’If i sentir el soroll llunyà de l’explosió, havia pensat que acabava de rebre a bord el personatge a qui retien els honors del canó, com a les rebudes i comiats dels reis. Cal dir que això l’inquietava menys que si el nouvingut hagués estat un duaner. Aquesta segona suposició havia desaparegut com la primera a la vista de la perfecta tranquil·litat del nou membre de la tripulació.

Edmond gaudia, doncs, de l’avantatge de saber què era el seu patró sense que el patró sabés què era ell. Donant força detalls sobre Nàpols i Malta, que coneixia tan bé com Marsella, i mantenint la seva història amb una fermesa que feia honor a la seva memòria, no va confessar res i va sortir airós de les preguntes amb què van assetjar-lo el vell marí o els seus companys. Va ser, doncs, el genovès, malgrat la seva subtilesa, qui va deixar-se enganyar per Edmond, en favor del qual parlaven la seva amabilitat, l’experiència nàutica i sobretot el fingiment més savi.

A més, potser el genovès era una d’aquestes persones intel·ligents que no saben sinó allò que han de saber, i creuen solament allò que els interessa creure.

Va ser, doncs, en aquesta situació recíproca que van arribar a Livorno.

Allí, Edmond havia d’intentar una nova prova: saber si es reconeixeria a si mateix després de catorze anys de no haver-se vist. Havia conservat una idea força precisa de la seva imatge de jove, ara veuria com era l’home. Als ulls dels seus companys, el seu desig s’havia complert: havia fet escala vint vegades a Livorno, coneixia un barber al carrer de sant Ferran i va entrar-hi per fer-se afaitar la barba i tallar els cabells.

El barber va mirar amb sorpresa l’home de llarga cabellera i barba espessa i negra, que semblava un dels bells caps del Tiziano. En aquell temps, encara no era moda portar el cabells i la barba tan llargs: avui, un barber se sorprendria si un home dotat amb uns avantatges físics tan grans consentia a privar-se’n voluntàriament.

El barber livornès va posar-se a la feina sense fer cap comentari.

Quan l’operació va quedar enllestida, quan Edmond va sentir-se el mento completament afaitat, quan els cabells van quedar-li reduïts a la llargària ordinària, va demanar un mirall i s’hi va contemplar.

Aleshores tenia trenta-tres anys, com ja hem dit, i els catorze de presó havien aportat, per dir-ho així, un gran canvi moral a les seves fesomies.

Dantès havia entrat al castell d’If amb la cara rodona, riallera i lluminosa del xicot feliç a qui els primers passos en la vida han resultat fàcils i que compta que el futur serà una conseqüència natural del passat: allò havia canviat força.

La cara oval se li havia allargat, la boca riallera havia adquirit les línies fermes i marcades que indiquen decisió; les celles s’arquejaven sota una sola arruga, pensarosa; els ulls se li havien tenyit d’una profunda tristesa, del fons de la qual brollaven de tant en tant els foscos esclats de la misantropia i l’odi; el cutis, allunyat tant de temps de la llum del dia i dels raigs del sol, havia agafat el to mat que constitueix, quan la cara està emmarcada per cabells negres, la bellesa aristocràtica dels homes del nord; la ciència profunda que havia adquirit imprimia al rostre una aurèola de seguretat intel·ligent. A més, malgrat que era d’una talla força alta, havia adquirit el vigor rabassut d’un cos amb les forces sempre concentrades en ell mateix.

L’elegància de les formes nervioses i fràgils havia estat substituïda per la solidesa de les arrodonides i musculoses. Quant a la veu, les pregàries, els sanglots i les imprecacions l’havien transformat: ara tenia un timbre d’una tendresa estranya, ara un accent rude i gairebé ronc.

A mes, els ulls contínuament en la penombra o en la fosca, havien adquirit la singular facultat de distingir els objectes durant la nit, com els de la hiena i el llop.

Edmond va somriure en veure’s: era impossible que el seu millor amic si encara li’n quedava algun, l’identifiqués: ni ell mateix es reconeixia.

El patró de la Jeune-Amélie, que volia de totes passades conservar entre els seus homes un de la vàlua d’Edmond, li havia proposat un avançament sobre la seva part de futurs beneficis, i ell ho havia acceptat. Així, doncs sortint de la barberia on acabava d’experimentar la primera metamorfosi va entrar en un magatzem i va comprar-s’hi un vestit complet de mariner, que, com sabem, es molt simple: consta d’uns pantalons blancs, una camisa de ratlles i un barret frigi.

Vestit aixi i portant a Jacopo la camisa i els pantalons que el xicot li havia deixat, Edmond va reaparèixer davant del patró de la Jeune-Amélie a qui va haver de repetir la seva història. L’home no volia reconèixer en aquell mariner elegant i presumit l’home de la barba espessa, amb algues enredades als cabells i el cos xop d’aigua de mar, que havia acollit, nu i agonitzant, al pont del vaixell.

Engrescat pel bon aspecte d’Edmond, el patró va renovar-li les proposicions de feina, peto Dantès, que tenia els seus propis projectes, només va voler comprometre’s per tres mesos.

D’altra banda, la tripulació de la Jeune-Amélie era molt activa i sotmesa a les ordres d’un patró que havia agafat el costum de no perdre mai el temps. Quan feia amb prou feines vuit dies que es trobaven a Livorno, els flancs arrodonits del vaixell ja eren plens de mussolines estampades, tela de cotó prohibida, pólvora anglesa i tabac, mercaderies sobre les quals l’administració pública havia oblidat de posar el seu segell. Es tractava de treure-ho de Livorno, port franc, i desembarcar-ho a la costa de Còrsega, des d’on certs especuladors s’encarregaven de fer-ho passar a França.

Van salpar. Edmond va recórrer de nou aquella mar blava, primer horitzó de la seva joventut i que tan sovint havia recordat en somnis a la presó. Va deixar la Gorgona a la dreta, la Pianosa a l’esquerra, i va avançar en direcció a la pàtria de Paoli^[28] i de Napoleó.

L’endemà, quan el patró va pujar al pont, cosa que feia sempre d’hora, va trobar Dantès recolzat a la borda del vaixell i mirant amb una expressió estranya un amuntegament de roques granítiques que el sol naixent cobria amb una claror rosada: l’illa de Montecristo.

La Jeune-Amélie va deixar-la aproximadament a tres quarts de llegua a estribord i va continuar rumb a Còrsega.

Mentre vorejaven l’illa amb un nom tan evocador per a ell, Dantès pensava que només li calia llançar-se al mar per trobar-se al cap de mitja hora en la terra promesa. ¿Què hi faria, però, sense eines per descobrir el tresor ni armes per defensar-lo? Calia esperar.

Feliçment, Dantès en sabia: havia esperat catorze anys la llibertat, i, ara que era lliure, podia esperar perfectament sis mesos o un any la riquesa.

¿És que no hauria acceptat la llibertat sense riquesa si l’hi haguessin proposat?

¿No es tractava, d’altra banda, d’una fortuna absolutament quimèrica? Nascuda en el cervell malalt del pobre mossèn Faria, ¿no havia mort amb ell?

Era cert, però, que la carta del cardenal Spada resultava estranyament precisa.

I Dantès se la repetia de memòria, de punta a punta. No n’havia oblidat ni una paraula.

Al vespre, Edmond va veure passar l’illa per totes les tonalitats que acompanyen el crepuscle, abans de perdre’s enmig de la fosca. Ell, però, amb els ulls acostumats a l’obscuritat de la presó, sens dubte continuava veient-la, perquè va quedar-se l’últim a coberta.

L’endemà, van despertar-se a l’altura d’Aleria. Tot el dia van navegar a bordades. Al vespre, van albirar fogueres a la costa. Per la situació d’aquestes, van veure que podien desembarcar, perquè el patró va fer hissar un fanal en lloc del pavelló a l’antena del petit vaixell i van acostar-se a un tret de fusell de la riba.

Dantès havia observat que, mentre s’acostaven a terra, el patró, sens dubte per la solemnitat de les circumstàncies, havia fet muntar dues petites colobrines semblants a fusells de fortificació, que, sense fer gaire soroll, podien enviar una bona bala d’un quart de lliura a mil passes.

Aquella nit, però, la precaució va resultar supèrflua: tot va transcórrer de la manera més tranquil·la i més educada del món. Quatre xalupes van acostar-se força silenciosament al vaixell, que, òbviament en honor dels nouvinguts, va arriar la seva pròpia llanxa. Les cinc embarcacions s’ho van muntar tan bé que, a les dues de la matinada, la càrrega de la Jeune-Amélie havia passat a terra ferma.

El patró de la Jeune-Amélie era un home tan complidor que va fer el repartiment dels beneficis la mateixa nit: cadascun dels homes va rebre cent lliures toscanes, és a dir vuitanta francs aproximadament de la nostra moneda.

L’expedició, tanmateix, no s’havia acabat i van posar proa a Sardenya. Es tractava de carregar de nou el vaixell que acabaven de buidar.

La segona operació va anar tan bé com la primera, la Jeune-Amélie tenia una bona ratxa.

La nova càrrega era per al ducat de Lucca. Constava gairebé tota de cigars de l’Havana, vi de Xerès i de Màlaga.

Allí van tenir una topada amb els duaners, els eterns enemics del patró de la Jeune-Amélie. Un duaner va quedar estès i van resultar ferits dos mariners. Dantès n’era un: una bala li havia travessat l’espatlla esquerra.

A Dantès, l’escaramussa l’havia fet gairebé feliç i estava gairebé content de la ferida: aquelles rudes mestres li havien fet descobrir com s’enfrontava amb el perill i el valor amb què suportava el patiment. Havia encarat el risc rient, i, en rebre el tret, havia dit com el filòsof grec: «Dolor, no ets un mal».

A més, havia examinat el duaner ferit mortalment i, a causa de l’escalfament de la sang durant l’acció, o perquè els seus sentiments humans s’havien refredat, no li havia fet gaire impressió. Dantès es trobava en el camí que volia recórrer, es dirigia a l’objectiu que pretenia atènyer: el cor se li petrificava al pit.

D’altra banda, Jacopo, que, en veure’l caure, l’havia cregut mort, s’havia precipitat cap a ell, l’havia recollit, i, després, l’havia cuidat com un excel·lent company.

El món no era, doncs, tan bo com el veia el doctor Pangloss^[29]; però tampoc tan malvat com el veia Dantès, tenint en compte que l’altre mariner, que només podia esperar heretar la seva part de les primes, s’havia sentit tan afligit en creure’l mort.

Feliçment, com ja hem dit, Edmond només estava ferit. Gràcies a certes herbes, collides en determinades èpoques de l’any i venudes als contrabandistes per les velles sardes, la ferida va tancar-se de pressa i bé. Aleshores Edmond va voler temptar Jacopo i va oferir-li la seva part de la prima a canvi de les atencions rebudes, però el mariner va refusar amb indignació.

De la simpatia que li havia demostrat des del primer moment, va resultar una mena d’afecte d’Edmond per Jacopo. El mariner, però, no demanava res més: havia endevinat instintivament la gran superioritat d’Edmond, que aquest havia aconseguit amagar als altres. I el bon Jacopo estava content amb el poc que Edmond li concedia.

Així, durant els llargs dies a bord, quan el vaixell, navegant amb seguretat per aquella mar blava, només necessitava l’atenció del timoner gràcies al vent favorable que inflava les veles, Edmond, amb una carta marina a la mà, feia de mestre amb Jacopo, com el pobre mossèn Faria havia fet amb ell. Li mostrava la situació de les costes, li explicava les variacions de la brúixola, li ensenyava a llegir en el gran llibre obert per sobre dels nostres caps, que anomenem el firmament, on Déu ha escrit amb lletres de diamant.

I quan Jacopo li preguntava:

—¿Per a què li serveix aprendre aquestes coses a un pobre mariner com jo?

Edmond li responia:

—Vés a saber si, un dia, potser seràs capità de vaixell. El teu compatriota Bonaparte, bé va esdevenir emperador!

Ens havíem descuidat de dir que Jacopo era cors.

En aquestes expedicions successives, s’havien escolat dos mesos i mig. Edmond s’havia convertit en un navegant de cabotatge tan hàbil com audaç mariner havia estat antany. Havia conegut tots els contrabandistes de la costa i havia après els signes maçons amb l’ajuda dels quals aquells mig pirates s’identifiquen entre ells.

Havia passat i repassat vint vegades per davant de la seva illa de Montecristo, però mai no havia trobat l’ocasió de desembarcar-hi.

Havia pres, doncs, una decisió.

Així que finalitzaria el compromís amb el patró de la Jeune-Amélie, llogaria pel seu compte una petita barca, cosa que es podia permetre perquè, en els diferents viatges, havia reunit un centenar de piastres, i, amb un pretext qualsevol, aniria a l’illa de Montecristo.

Un cop allí, faria les seves investigacions en total llibertat.

Bé, no pas en total llibertat perquè, sens dubte, seria espiat pels qui l’hi portessin.

Però, en aquest món, cal córrer algun risc.

La presó havia tornat Edmond prudent, i hauria preferit no arriscar res.

Malgrat, però, que s’hi trencava el cap, tot i que tenia una imaginació fecunda, no trobava una altra manera d’arribar a l’illa tan desitjada tret de fer-s’hi portar.

Dantès surava en aquesta indecisió quan el patró, que havia posat tanta confiança en ell i que volia de totes totes conservar-lo al seu servei, va agafar-lo un dia pel braç i va portar-lo a una taverna del carrer de l’Oglio, on s’acostumava a reunir la crema dels contrabandistes de Livorno.

Allí es tractaven habitualment els negocis de la costa. Dantès ja havia entrat dues o tres vegades en aquella borsa marítima, i, veient els audaços pirates que proporciona un litoral de dues mil milles de perímetre aproximadament, s’havia preguntat de quin poder gaudiria un home que arribés a donar l’impuls de la seva voluntat a tots aquells fills units o divergents.

Aquell cop es tractava d’un gran afer: un vaixell carregat de catifes turques, caixmir i teles de Llevant. Calia trobar un terreny neutral on poder fer l’intercanvi, i, després, desembarcar la mercaderia a la costa francesa.

Si s’aconseguia l’èxit, la prima era enorme: de cinquanta a seixanta piastres per home.

El patró de la Jeune-Amélie va proposar com a indret de desembarcament l’illa de Montecristo. Completament deserta, sense soldats ni duaners, sembla haver estat situada al mig del mar, des dels temps de l’Olimp pagà, per Mercuri, el déu dels comerciants i dels lladres, dos estaments que nosaltres considerem separats, si no distints, però que els antics, pel que sembla, arrengleraven en la mateixa categoria.

Quan va sentir el nom de Montecristo, l’alegria va estremir Dantès. Va aixecar-se per amagar l’emoció i va fer un tomb per la taverna plena de fum, on tots els idiomes del món venien a fondre’s en la llengua franca.

Quan va acostar-se de nou als dos interlocutors, aquests havien decidit fondejar a Montecristo. L’expedició salparia la nit següent.

Edmond, consultat, va opinar que l’illa oferia tota la seguretat possible, i que les grans empreses, per tenir èxit, havien de ser realitzades ràpidament.

No es va canviar res, doncs, del programa establert. Van acordar que salparien l’endemà al vespre i que intentarien, si hi havia bona mar i el vent era favorable, trobar-se dos dies més tard en aigües de l’illa neutral.

XXIII

L’illa de Montecristo

En fi, per un d’aquests cops inesperats de fortuna que arriben a vegades a les persones en les quals s’ha aferrissat durant molt de temps la desgràcia, Dantès anava a aconseguir el seu objectiu d’una manera simple i natural: posaria els peus a l’illa sense inspirar sospites a ningú.

Només una nit el separava de la partença tan esperada.

Aquella nit va ser una de les més febrils que mai havia passat Dantès. Al llarg de les hores, totes les oportunitats, les bones i les dolentes, van passar-li pel cap. Si tancava els ulls, veia la carta del cardenal Spada, escrita en lletres flamejants a la paret; si s’adormia un instant, els somnis més insensats se li arremolinaven al cervell. Baixava a grutes amb paviments de maragdes, parets de robins i estalactites de diamants. Les perles queien gota a gota, com es filtra habitualment l’aigua subterrània.

Edmond, encantat, meravellat, s’omplia les butxaques de pedres precioses. Quan sortia, però, a la llum del dia, les pedreries es tornaven simples còdols. Aleshores provava d’entrar de nou a les grutes meravelloses, solament entrevistes, però el camí giravoltava en espirals infinites: l’entrada havia esdevingut de nou invisible. Buscava inútilment a la memòria cansada la paraula màgica i misteriosa que obria per al pescador àrab les esplèndides cavernes d’Alí Babà. Tot era inútil, el tresor amagat tornava a ser propietat dels genis de la terra, als quals ell havia tingut durant un instant esperances de robar-lo.

El dia va ser gairebé tan febril com la nit, però va aportar la lògica en ajuda de la imaginació, i Dantès va poder concretar un pla que fins aleshores li surava d’una manera vaga al cervell.

Va arribar la tarda, van començar els preparatius de la partença, que eren per a Dantès una manera d’amagar l’agitació. A poc a poc, havia agafat autoritat sobre els companys i els manava com si ell fos l’amo del vaixell. I, com que les seves ordres eren sempre clares, precises i fàcils d’executar, els altres l’obeïen no solament amb rapidesa sinó també de gust.

El vell patró el deixava fer. També ell havia reconegut la superioritat de Dantès sobre els altres mariners i sobre ell mateix. Veia el jove com el seu successor natural i li sabia greu no tenir una filla per encadenar Edmond amb aquella alta aliança.

A les set del vespre, havien enllestit els preparatius. Deu minuts més tard, van doblar el far exactament quan s’encenia.

El mar estava tranquil. Amb un vent fresc del sud-est, navegaven sota un cel blau fosc on Déu també encenia d’un a un els seus fars, cadascun dels quals és un món. Dantès va dir que tothom podia anar-se’n a dormir i que ell s’encarregaria del timó.

Tot el que deia el maltès (així anomenaven Dantès) anava a missa, i els tripulants van gitar-se tranquils.

Allò li passava a vegades: llançat de la solitud a la societat, de tant en tant experimentava una imperiosa necessitat de trobar-se sol. ¿Hi ha, però, una solitud més immensa i poètica alhora que la d’un vaixell surant, aïllat, al mig del mar durant la foscor de la nit, en el silenci de la immensitat i sota la mirada del Senyor?

Aquell cop, la solitud va poblar-se amb els seus pensaments, les il·lusions van il·luminar la nit, les promeses van trencar el silenci.

Quan el patró va despertar-se, el vaixell navegava a tot drap, no hi havia ni un pam de vela que el vent no inflés. Feien més de dues llegües i mitja per hora.

L’illa de Montecristo creixia a l’horitzó.

Edmond va passar el timó del vaixell a l’amo i va anar a estirar-se al seu torn a l’hamaca. Tanmateix, malgrat la nit d’insomni, no va poder aclucar l’ull.

Dues hores després, va pujar de nou al pont. El vaixell doblava aleshores l’illa d’Elba. Es trobaven a l’altura de Mareciana, a sobre de l’illa plana i verda de la Pianosa. Veien elevar-se cap al cel el cim resplendent de Montecristo.

Dantès va ordenar el timoner que posés la barra a babord, a fi de deixar la Pianosa a la dreta. Havia calculat que la maniobra escurçaria dos o tres nusos la ruta.

Pels volts de les cinc de la tarda, van tenir una vista completa de l’illa. N’albiraven els més petits detalls gràcies a la limpidesa atmosfèrica característica de la llum projectada pels raigs del sol quan declina.

Edmond devorava amb els ulls la massa de roques que passava per tots els colors crepusculars, des del rosat intens fins al blau fosc. De tant en tant, alenades ardents li pujaven a la cara, el front se li envermellia, un núvol porpra li passava davant els ulls.

Cap jugador que arrisca tota la seva fortuna en una tirada amb els daus no ha patit mai les angoixes que sentia Edmond en aquells paroxismes d’esperança.

Va fer-se de nit: van abordar a les deu. La Jeune-Amélie era la primera que arribava a la cita.

A desgrat del seu domini habitual sobre si mateix, Dantès no es va poder contenir: va saltar el primer a la vora. Si s’hagués atrevit, com Brut, hauria baixat a terra.

Feia una nit molt negra. A les onze, però, la lluna va aixecar-se al mig de l’horitzó i va platejar cadascun dels estremiments del mar. A mesura que s’elevava, els seus raigs van començar a abocar-se en blanques cascades de llum sobre l’amuntegament de roques d’aquell altre Pilion^[30].

L’illa resultava familiar a la tripulació de la Jeune-Amélie, era una de les seves escales habituals. Quant a Dantès, l’havia vist durant els viatges per Llevant, però mai no hi havia baixat.

Va interrogar Jacopo.

—¿On passarem la nit?

—A bord de la tartana, per descomptat —li va respondre el mariner.

—¿No estaríem millor a les coves?

—¿Quines coves?

—Les de l’illa.

—No en conec cap —digué Jacopo.

Una suor freda va amarar el front de Dantès.

—¿No hi ha coves, a Montecristo?

—No.

Dantès va quedar-se atordit un instant. Després va pensar que potser havien quedat ocultes a causa d’algun accident o que, fins i tot, com a mesura de precaució, el cardenal Spada les havia tapat.

En aquest cas, tot consistia a retrobar l’entrada perduda. Era inútil buscar-la de nit. Dantès va ajornar, doncs, la investigació fins a l’endemà. D’altra banda, un senyal hissat al mar, a mitja llegua, al qual la Jeune-Amélie va respondre immediatament amb un altre de semblant, va indicar que havia arribat l’hora de començar la feina.

El vaixell que arribava amb retard, tranquil·litzat pel senyal que havia d’indicar a l’últim que podia abordar amb seguretat, va aparèixer aviat, blanc i silenciós com un fantasma, i va llançar l’àncora a un cable de la costa.

El transport va començar immediatament.

Tot treballant, Dantès s’imaginava el crit d’alegria que ell podia provocar amb una sola paraula entre aquells homes si expressava en veu alta el pensament incessant que li brunzia a les orelles i al cor. Tanmateix, no solament no volia revelar el magnífic secret sinó que temia haver parlat massa i haver despertat sospites amb les seves anades i vingudes, les seves preguntes repetides, les seves observacions minucioses i la seva preocupació contínua. Per sort, si més no en aquelles circumstàncies, un passat molt dolorós li imprimia una tristesa indeleble a la cara, i els esclats d’alegria entrevistos sota aquest núvol no eren sinó llampecs.

Ningú, doncs, no sospitava res, i quan, l’endemà, agafant un fusell, bales i pólvora, Dantès va manifestar el desig d’anar a matar alguna de les nombroses cabres salvatges que veien saltar de roca en roca, ningú no va atribuir l’excursió a un altre motiu que no fos la caça o el desig de solitud d’Edmond. Només Jacopo va insistir a acompanyar-lo. Dantès no va voler oposar-s’hi, tement que el refús inspirés sospites. Tanmateix, amb prou feines havien fet un quart de llegua quan va tenir l’oportunitat de tirar i matar un cabrit, i va enviar Jacopo a portar-lo als companys perquè el coguessin. Quan el tinguessin preparat, que disparessin un tret perquè ell anés a menjar-se’n la seva part. Uns quants fruits secs i un flascó de vi de Montepulciano havien de completar el menú de l’àpat.

Dantès va continuar el seu camí, girant-se de tant en tant. Arribat al cim d’una roca, va veure, a mil peus a sota, els companys. Jacopo acabava de reunir-se amb ells i ja s’ocupaven activament dels preparatius del dinar, al qual la traça d’Edmond acabava d’afegir una peça capital.

Edmond va mirar-los un instant amb el somriure tendre i trist de l’home superior.

«D’aquí a dues hores —va dir-se—, aquesta gent se n’aniran amb cinquanta piastres cadascun a la butxaca i arriscaran la vida per guanyar-ne cinquanta més. Després tornaran amb sis-centes lliures per dilapidar-les a qualsevol ciutat, amb l’orgull d’un soldà i la confiança d’un nabab. Avui, l’esperança fa que jo menyspreï la seva riquesa, que em sembla la misèria més gran del món; demà, potser la decepció farà que em vegi obligat a mirar aquesta gran misèria com la felicitat suprema… Oh, no! Això no passarà. El savi, l’infal·lible Faria no s’hauria equivocat solament en això. D’altra banda, més em valdria morir-me que continuar amb aquesta vida inferior i miserable».

Així, Dantès, que, tres mesos abans, només aspirava a la llibertat, ja en tenia prou i aspirava a la riquesa. La culpa no era de Dantès sinó de Déu, que, tot limitant el poder de l’home, li ha donat desigs infinits!

Mentrestant, per un camí perdut entre dues parets de roca, seguint una senda excavada pel torrent i que, segons totes les probabilitats, mai no havia estat trepitjada pel peu humà, Dantès s’havia acostat a l’indret on suposava que havien estat les coves. Mentre seguia la vora del mar i examinava amb molta atenció els més petits accidents del terreny, va semblar-li observar en certes roques unes osques fetes per la mà de l’home.

El temps, que llença sobre les coses físiques una capa de molsa de la mateixa manera que cobreix les morals amb la de l’oblit, semblava haver respectat aquells senyals traçats amb una certa regularitat, probablement amb l’objectiu d’indicar un rastre. Tanmateix, de tant en tant, desapareixien sota les mates de murtra, que s’obrien en grans poms carregats de flors, o sota els líquens paràsits. Aleshores calia que Edmond separés les branques o aixequés la molsa per retrobar les marques indicadores que el guiaven pel laberint. D’altra banda, els senyals havien donat esperança a Edmond. ¿Per què no podia haver-los fet el cardenal amb la intenció que, en cas d’una catàstrofe que no havia pogut suposar tan completa, servissin de guia al nebot? Aquell indret solitari era ben bé el que convenia a un home que volia amagar un tresor. Ara bé, ¿les marques infidels havien atret uns altres ulls en lloc dels de la persona per a la qual havien estat fetes? ¿L’illa de les fosques meravelles havia guardat lleialment el seu magnífic secret?

A unes seixanta passes del port, a Edmond, sempre amagat als seus companys pels accidents del terreny, va semblar-li que les osques s’acabaven; no desembocaven, però, en cap cova. L’únic indret al qual semblaven conduir era una gran roca rodona, assentada sobre una base sòlida. Edmond va pensar que, en lloc d’arribar al final, potser es trobava precisament al principi. En conseqüència, va fer mitja volta i va tornar sobre les seves passes.

Mentrestant, els companys preparaven el dinar, anaven a buscar aigua a la font, portaven el pa i la fruita a terra i coïen el cabrit. Just quan treien aquest de la broqueta que havien improvisat, van veure Edmond saltant de roca en roca, atrevit i lleuger com un isard. Van disparar un tret per avisar-lo. El caçador va canviar immediatament de direcció i va tornar corrent cap a ells. Tanmateix, quan tots el seguien amb la mirada en aquella mena de vol, titllant de temeritat la seva agilitat, i com per confirmar les seves temences, a Edmond va fallar-li el peu, van veure’l vacil·lar al cim d’una roca, llançar un crit i desaparèixer.

Tots van arrencar a córrer alhora perquè tots apreciaven Edmond a desgrat de la seva superioritat. Tanmateix, el primer d’arribar va ser Jacopo.

Va trobar Edmond estès a terra, cobert de sang i gairebé sense coneixement. Devia haver rodolat d’una altura de dotze o quinze peus. Van ficar-li a la boca unes gotes de rom, i el remei, que ja li havia resultat tan eficaç, va produir-li el mateix efecte que la primera vegada.

Va reobrir els ulls, va queixar-se d’un dolor agut al genoll, de pesadesa al cap i de fiblades insuportables a la ronyonada. Van voler transportar-lo a la costa, però, quan van tocar-lo, malgrat que era Jacopo qui dirigia l’operació, va declarar gemegant que no se sentia amb forces per suportar el transport.

Es comprèn que Dantès no tingués ganes de dinar. Tanmateix, va exigir als companys, que no tenien cap raó per fer dieta, que tornessin a la costa. Quant a ell, va assegurar que només necessitava una mica de repòs, i que, a la tornada, ja el trobarien alleujat.

Els mariners no van fer-se pregar gaire. Tenien fam, els arribava l’olor del cabrit i, a més, els llops de mar no són gaire cerimoniosos.

Van tornar una hora més tard. Tot el que Edmond havia pogut fer era arrossegar-se una dotzena de passes per recolzar-se en una roca coberta de molsa.

Lluny, però, de calmar-se, els dolors de Dantès semblaven haver-se tornat més violents. El vell patró, que estava obligat a salpar a la matinada per anar a deixar la càrrega a la frontera del Piemont amb França, entre Niça i Fréjus, va insistir perquè Dantès provés d’aixecar-se. Edmond va fer esforços sobrehumans per complaure’l, però cada vegada tornava a desplomar-se gemegant i pàl·lid.

—S’ha trencat la ronyonada —va dir el patró en veu molt baixa—. No hi fa res, però, és un bon company i no podem abandonar-lo. Provem de portar-lo a la tartana.

Tanmateix, Dantès va declarar que preferia morir on es trobava abans que suportar els dolors terribles que li ocasionaria el moviment per lleuger que fos.

—Doncs, bé —va dir el patró—, que sigui el que vulgui, però ningú no podrà dir que hem deixat un company com vostè sense auxiliar-lo. No salparem fins al vespre.

La decisió va sorprendre molt els mariners malgrat que cap d’ells no va oposar-s’hi, al contrari. Era el primer cop que veien el patró, un home molt estricte, renunciar a un afer o fins i tot retardar-ne l’execució.

De manera que Dantès no va voler que es cometés a favor seu una infracció tan greu de les regles de la disciplina establerta a bord.

—No —va dir al patró—, he estat un poca-traça i és just que ho pagui. Deixi’m una petita provisió de bescuit, un fusell, pólvora i bales per caçar cabrits o fins i tot per defensar-me, i un pic per construir-me una mena de casa si tardeu massa a tornar a buscar-me.

—Però et moriràs de fam —li va dir el patró.

—Ho prefereixo abans que patir els terribles dolors que sento quan faig el més mínim moviment —va respondre Edmond.

El patró va girar-se cap al vaixell, que es balancejava al petit port. Havia començat a maniobrar i només esperava el moment de fer-se a la mar.

—¿Què vols que fem, doncs, maltès? No podem abandonar-te, però tampoc podem quedar-nos.

—Salpeu, salpeu! —va exclamar Dantès.

—Serem fora almenys vuit dies —digué el patró—, i, a més, haurem de desviar-nos de la nostra ruta per venir a recollir-te.

—Escolti —li va respondre Dantès—, si d’aquí a dos o tres dies troba algun vaixell de pescadors que vingui a aquests paratges, encarregui’ls que em recullin. Els donaré vint-i-cinc piastres per portar-me a Livorno. Si no en troba cap, torni.

El patró va moure el cap.

—Escolti, patró Baldi, hi ha una manera de solucionar-ho —va dir Jacopo—: vagi-se’n, jo em quedaré amb el ferit per cuidar-lo.

—¿I renunciaràs a la teva part dels beneficis per quedar-te amb mi? —va preguntar-li Edmond.

—Sí —va respondre Jacopo—, i no em fa res.

—Ets un bon xicot, Jacopo —li digué Edmond—, i Déu et recompensarà per la bona voluntat, però no necessito ningú, gràcies: amb un dia o dos de repòs em refaré, i espero trobar en aquestes roques certes herbes excel·lents contra les contusions.

I un estrany somriure va aflorar als llavis de Dantès. Va estrènyer amb efusió la mà de Jacopo, però va mantenir-se inamovible en la decisió de quedar-se, i de quedar-se sol.

Els contrabandistes van deixar a Edmond el que demanava i van allunyar-se, no pas sense girar-se diverses vegades, fent-li cada cop senyals d’un adéu cordial, al qual Edmond responia solament amb la mà, com si no pogués moure la resta del cos.

—Es curiós que sigui entre aquesta mena d’homes on trobes proves d’amistat i actes d’afecte —va murmurar Dantès, rient, quan els altres van desaparèixer.

Aleshores va arrossegar-se amb precaució fins al cim d’una roca que li tapava la vista del mar. Des d’allí, va veure com la tartana acabava d’aparellar, llevava l’àncora, es balancejava graciosament com una gavina que es disposa a aixecar el vol i salpava.

Una hora més tard, havia desaparegut totalment. Almenys des de l’indret on s’havia quedat el ferit, era impossible veure-la.

Aleshores Dantès va aixecar-se més àgil i lleuger que un dels cabrits que saltaven entre les mates de murtra i de llentiscles sobre els roquissars salvatges, va agafar el fusell amb una mà, el pic amb l’altra, i va córrer cap al punt on desembocaven les marques que havia observat a les roques.

—I ara —va exclamar, recordant la història del pescador àrab que li havia contat Faria—, ara: sèsam, obre’t!

XXIV

Enlluernament

El sol havia arribat a un terç aproximadament de la seva cursa, i els raigs de maig, càlids i vivificants, queien sobre les roques, que semblaven sensibles a la seva escalfor. Milers de cigales, invisibles enmig dels brucs, amollaven un murmuri monòton i continu. Les fulles de les murtres i les oliveres s’agitaven, estremides, i produïen un soroll gairebé metàl·lic. Cada passa d’Edmond sobre el granit escalfat provocava la fugida de llangardaixos que semblaven maragdes. Al lluny, sobre els talussos, saltaven les cabres que, a vegades, hi atrauen els caçadors. En una paraula, l’illa estava habitada, viva, animada, i, tanmateix, Edmond s’hi sentia sol sota la mà de Déu.

Experimentava una mena de sensació força semblant al temor. Era la malfiança que provoca la intensa llum solar, que, fins i tot en el desert, fa suposar que uns ulls inquisidors ens vigilen.

Aquesta sensació va ser tan forta que, quan anava a començar la feina, Edmond va aturar-se, va deixar el pic a terra, va agafar el fusell, va pujar un cop més al punt més elevat de l’illa i, des d’allí, va recórrer amb la mirada tot el que l’envoltava.

Hem de dir, però, que el que va atreure la seva atenció no va ser ni aquella Còrsega poètica de la qual podia distingir fins i tot les cases, ni la Sardenya gairebé desconeguda que la seguia, ni l’illa d’Elba, de records gegantescs, ni, finalment, la línia imperceptible de l’horitzó, que revelava a l’ull expert del marí l’esplèndida Gènova i la comercial Livorno; no, va ser el bergantí que havia salpat a punta de dia, i la tartana que acabava de fer-ho.

El primer es trobava a punt de desaparèixer a l’estret de Bonifaziu; l’altre, seguint la ruta contrària, costejava l’illa de Còrsega, la qual es preparava per doblar.

Allò va tranquil·litzar Edmond.

Llavors va dirigir la vista al que tenia més a prop. Es va veure sobre el punt més alt de l’illa cònica, com una fràgil estàtua sobre l’immens pedestal. A baix, no hi havia ningú; al voltant, ni una barca: només la mar blava que batia la base de l’illa i hi brodava, en aquell xoc etern, una franja d’escuma.

Aleshores va baixar ràpidament, però amb molta prudència. Li feia molta por un accident semblant al que havia fingit amb tanta habilitat i èxit.

Com ja hem dit, Dantès havia començat a retrocedir seguint les osques de les roques i havia vist que la línia conduïa a una mena de caleta amagada, com el bany d’una nimfa antiga. A l’entrada, la caleta era prou ampla i profunda perquè una barca petita i de fons pla pogués entrar-hi i quedar-hi amagada. Llavors, seguint el fil de les deduccions, el fil que, en mans de mossèn Faria, li havia guiat el pensament d’una manera tan enginyosa en el laberint de les probabilitats, va pensar que el cardenal Spada, en el seu interès per no ser vist, havia abordat en aquella caleta, hi havia amagat la seva petita barca, havia seguit la línia indicada per les osques i havia enterrat el tresor al final.

Era la suposició que havia fet tornar Dantès a la vora de la roca circular.

Només l’inquietava una cosa i li trasbalsava les seves idees sobre dinàmica: ¿com havien pogut aixecar aquella roca, que devia pesar cinc mil o sis mil quilos, de la mena de base on descansava, sense fer servir forces considerables?

De cop i volta, va tenir una idea.

En lloc d’aixecar-la, va dir-se, devien haver-la fet baixar.

I va acostar-s’hi per buscar-ne el primer emplaçament.

En efecte, aviat va veure que havien practicat un lleuger talús: la roca havia lliscat sobre la base i s’havia aturat al nou indret. Una altra, de la grandària d’una pedra ordinària de talla, li havia servit de falca. Havien tornat a posar acuradament pedres i còdols per fer desaparèixer el rastre de la petita feina de paleta, i ho havien recobert amb terra vegetal. L’herba hi havia crescut, la molsa s’hi havia escampat, s’hi havien aturat algunes llavors de murtra i de llentiscle: la vella roca semblava soldada al terreny.

Dantès va treure amb precaució la terra i va reconèixer, o l’hi va semblar, l’enginyós artifici.

Aleshores va posar-se a atacar amb el pic la paret intermèdia assentada pel temps.

Al cap de deu minuts de feina, la paret va cedir i va aparèixer un forat on cabia el braç.

Dantès va anar a tallar l’olivera més forta que va poder trobar, va esbrancar-la i va ficar-la al forat per fer palanca.

La roca, però, era massa pesada i estava falcada massa sòlidament per la inferior perquè una força humana, ni solament la d’Hèrcules, pogués fer-la trontollar.

Dantès va comprendre que calia atacar la mateixa falca.

¿Amb quina eina, però?

Va mirar al seu voltant, com fan les persones atabalades, i va fixar-se en la banya de mufló plena de pólvora que li havia deixat el seu amic Jacopo.

Va somriure: l’invent infernal faria la feina.

Amb l’ajut del pic, va excavar entre la roca superior i la que li feia de base el forat per una mina, com acostumen a fer els soldats de sapadors quan volen estalviar al braç de l’home una feina massa feixuga. A continuació, va omplir el conducte de pólvora, va esfilagarsar el mocador, va impregnar-lo de salnitre, va convertir-lo en una metxa, i, després de calar-hi foc, va allunyar-se.

L’explosió no es va fer esperar: la roca superior va elevar-se un instant a causa de la força incalculable, i la inferior va volar a trossos. Pel petit forat que havia practicat primer, va fugir un món d’insectes esgarrifats, i una serp enorme, guardiana del camí misteriós, va desaparèixer reptant sobre les seves volutes blavenques.

Dantès va acostar-se: la roca superior, sense base d’ençà d’aleshores, s’inclinava sobre l’abisme. L’intrèpid cercador va rodejar-la, va escollir-ne el punt més vacil·lant, va recolzar la palanca sobre una de les arestes i, semblant a Sísif, va fer pressió amb tota la seva potència.

Ja somoguda per l’explosió, la roca va trontollar. Dantès va redoblar l’esforç: semblava un dels Titans que arrencaven muntanyes per fer la guerra contra el rei dels déus. Finalment la pedra va cedir, rodolà, saltà, va precipitar-se a l’abisme i va desaparèixer, enfonsant-se al mar.

Va deixar al descobert un espai circular, amb una anella de ferro encastada al mig d’una llosa quadrada.

Dantès va llançar un crit d’alegria i sorpresa: mai un resultat tan magnífic havia coronat un primer intent.

Va voler continuar. Les cames, però, li tremolaven tant, el cor li bategava amb tanta violència, un núvol tan abrusador li emboirava els ulls, que va veure’s obligat a parar.

El moment de vacil·lació va tenir la durada d’un llampec. Edmond va enfilar l’anella amb la palanca, va aixecar aquesta vigorosament i la llosa va obrir-se, destapant el pendent empinat d’una mena d’escala que s’enfonsava a l’ombra d’una cova cada cop més fosca.

Un altre s’hi hauria precipitat, hauria llençat exclamacions d’alegria. Dantès va aturar-se, va empal·lidir, va dubtar.

«A veure —va dir-se—, comportem-nos com un home acostumat a l’adversitat, no ens deixem abatre per una decepció. Si no fos així, hauria patit per no res! El cor es trenca quan, després d’haver-se dilatat desmesuradament a causa de l’esperança de tebi alè, s’encongeix i es tanca davant la freda realitat! Allò de Faria era només un somni: el cardenal Spada no va enterrar res en aquesta cova, potser ni solament va venir-hi mai, o, si va fer-ho, Cèsar Borgia, l’intrèpid aventurer, el lladre infatigable i tenebrós, va venir darrere seu, va trobar-ne el rastre, va seguir les mateixes osques que jo, va aixecar també aquesta pedra, va baixar a la cova i no va deixar res per a mi».

Va quedar-se immòbil una estona, pensarós, amb els ulls clavats en el clot fosc i allargat.

«Bé, ara que ja no compto amb res, ara que m’he dit que seria una insensatesa conservar alguna esperança, la continuació d’aquesta aventura ja no és per a mi sinó una qüestió de curiositat, això és tot».

Va continuar, però, immòbil i meditant.

«Sí, sí, és una aventura que ha de trobar el seu lloc en la vida d’ombres i llums barrejades d’aquell bandit reial, en el teixit d’esdeveniments estranys que formen l’ordit jaspiat de la seva existència. Aquest fabulós esdeveniment degué encadenar-se inevitablement a les altres coses. Sí, Borgia va venir aquí una nit, amb una torxa a la mà i una espasa a l’altra mentre, a vint passes d’ell, potser al peu d’aquesta roca, s’estaven dos sicaris, malcarats i amenaçadors, escodrinyant la terra, l’aire i el mar mentre l’amo entrava a la cova com vaig a fer jo, sacsejant les tenebres amb el seu braç temible i flamejant. ¿Què degué fer-ne, però, Cèsar, dels esbirros als quals havia lliurat el seu secret? Segurament —es va respondre Dantès amb un somriure—, el que van fer amb els enterradors d’Alaric: colgar-los amb ell. Tanmateix, si hagués vingut, hauria trobat el tresor i l’hauria agafat, Borgia, l’home que comparava Itàlia amb una carxofa i que se la menjava fulla a fulla, coneixia massa bé el valor del temps per perdre’l tornant a col·locar la roca sobre la base. Baixem…».

Va començar el descens, amb el somriure del dubte als llavis i murmurant l’última paraula de la saviesa humana: «Potser…».

Tanmateix, en lloc de les tenebres que esperava trobar, en lloc d’una atmosfera opaca i viciada, Dantès va veure solament una claror suau i blavenca. L’aire i la llum no es filtraven només pel forat de l’entrada, que ell acabava d’obrir; també ho feien per les esquerdes d’unes roques invisibles des de l’exterior, a través de les quals veia el blau del cel, entre les branques tremoloses dels roures verds i les espinoses i enfiladisses dels esbarzers.

Al cap d’uns quants segons d’estada en la cova, l’atmosfera de la qual, més tèbia que humida, més olorosa que fada, equivalia a la de l’illa com la claror blavenca equivalia a la llum del sol, la mirada de Dantès, acostumada, com ja hem dit, a les tenebres, va poder escrutar els racons més recòndits. La caverna era de granit, les facetes del mineral espurnejaven com diamants.

«Ai! —va dir-se Edmond, somrient—. Aquests deuen ser sens dubte els tresors que va deixar el cardenal, i el bon mossèn, en veure en somnis les parets brillants, degué alimentar esperances de riquesa».

Però va recordar les paraules del testament que se sabia de memòria: «En el racó més allunyat de la segona obertura», deia el document.

Solament havia entrat a la primera cova, li calia buscar l’entrada de la segona.

Va orientar-se: la segona cova havia d’enfonsar-se per força cap a l’interior de l’illa. Va examinar les capes de pedres i va colpejar la paret que va semblar-li la més indicada perquè s’hi trobés l’obertura, dissimulada sens dubte per precaució.

El pic va ressonar una estona, arrencant de la roca un so mat i tan compacte que feia aflorar la suor al front de Dantès. Finalment, al minaire perseverant, va semblar-li que una part de la muralla granítica responia a la crida amb un eco més sord i més profund. Edmond va acostar la mirada ardent a la paret i, amb el tacte del presoner, va adonar-se d’allò que potser un altre no hauria captat: allí havia d’haver-hi una obertura.

Tanmateix, per estalviar-se una feina inútil, Dantès, que, com Cèsar Borgia, havia estudiat el preu del temps, va sondar les altres parets amb el pic, va interrogar el terra amb la culata del fusell, va separar la sorra en els indrets sospitosos, i, no havent trobat res, va tornar a la part de la muralla que responia amb el so consolador.

Va colpejar de nou i amb més força.

Aleshores va veure una cosa singular: sota els cops de l’instrument, una mena d’arrebossat, semblant al que s’aplica a les parets per pintar-hi al fresc, s’aixecava i queia en escames, destapant una pedra blanquinosa i tova, com la de les pedres de talla ordinàries. Havien tapat l’obertura de la roca amb pedres d’una altra mena, les havien arrebossat i, finalment, hi havien imitat a sobre el color i la qualitat cristal·lina del granit.

Llavors Dantès va colpejar amb la punta del pic, que va penetrar una polzada en la porta-muralla.

Era allí on calia cavar.

Per un estrany misteri de la condició humana, l’acumulació de proves que demostraven que Faria no s’havia equivocat, en lloc de tranquil·litzar Dantès, n’augmentaven la inseguretat. El cor li defallia, es deixava anar al dubte, gairebé al desànim. La nova experiència, que havia de donar-li noves forces, va treure-li les que li quedaven: va abaixar el pic, que gairebé se li va escapar de les mans, va deixar-lo a terra; va eixugar-se el front i va pujar a l’exterior, donant-se a si mateix el pretext de veure si algú l’espiava, però, en realitat, perquè necessitava aire i s’adonava que anava a desmaiar-se.

L’illa era deserta, i el sol, al zenit, semblava cobrir-la amb un ull de foc. Al lluny, petites barques de pescadors obrien les ales sobre el mar d’un blau de safir.

Dantès encara no havia menjat res. Fer-ho, però, li costaria massa estona en un moment com aquell: va empassar-se un glop de rom i va tornar a la cova amb el cor més enfortit.

El pic, que li semblava tan feixuc, s’havia tornat lleuger una altra vegada; va aixecar-lo com si es tractés d’una ploma i va posar-se de nou i vigorosament a la feina.

Després d’uns quants cops, va veure que les pedres no es trobaven unides per cap mena d’argamassa: les havien posat solament unes a sobre de les altres i les havien cobert amb l’arrebossat del qual ja hem parlat. Va introduir la punta del pic en una de les esquerdes, va fer pressió sobre el mànec, i va veure amb alegria que la pedra girava com si ho fes sobre uns golfos i li queia als peus.

D’ençà d’aleshores, només hagué d’anar estirant les pedres amb la dent de ferro del pic perquè caiguessin rodolant al costat de la primera.

Dantès hauria pogut entrar de seguida, però no va fer-ho. Així retardava uns instants la certesa aferrant-se a l’esperança.

En fi, després d’una nova vacil·lació, va passar de la primera cova a la segona.

Aquesta era més baixa, més fosca i d’un aspecte més esgarrifós. L’aire, que hi penetrava pel forat acabat de fer, feia l’olor mefítica que, a Dantès, li havia estranyat no trobar a la primera. Va donar temps a l’aire exterior perquè revifés l’atmosfera morta, i va entrar-hi.

A l’esquerra del forat, hi havia un racó fosc i profund.

Tanmateix, ja ho hem dit, per als ulls de Dantès, la tenebra no existia.

Va escodrinyar amb la mirada la segona cova: es trobava tan buida com la primera.

El tresor, si existia, era enterrat en aquell angle fosc.

Havia arribat l’hora de l’angoixa. Dos peus de terra per cavar: això era el que separava Dantès de la suprema alegria o de la suprema desesperació.

Va avançar cap al racó, i, com si s’hagués apoderat d’ell una decisió sobtada, va atacar atrevidament el terra.

Al cinquè o sisè cop, el ferro del pic va ressonar contra ferro.

Mai un toc fúnebre, mai el toc de morts d’una campana estremida havia produït un efecte semblant sobre ningú. Dantès ja no podia haver-se posat més pàl·lid.

Va sondar el terra al costat del punt on acabava de fer-ho i va trobar la mateixa resistència, però no pas el mateix so.

«Es un cofre de fusta folrat de ferro», es digué.

Aleshores una ombra ràpida va passar i va interceptar la llum.

Dantès va deixar caure el pic, va agafar el fusell i va sortir de la cova.

Una cabra salvatge havia saltat per sobre de l’entrada de la primera gruta i brostejava a poques passes d’allí.

Era una bona ocasió per assegurar-se el sopar, però, a Dantès, va fer-li por que la detonació del fusell no atragués algú.

Va reflexionar un instant, va tallar un arbre resinós, va anar a encendre’l al foc encara fumejant on els contrabandistes havien cuit el dinar, i va tornar a la cova amb aquella torxa.

No es volia perdre ni un detall del que anava a veure.

Va acostar la torxa al forat informe i inacabat i va adonar-se que no s’havia equivocat: els cops havien tocat alternativament fusta i ferro.

Va clavar la torxa a terra i va reprendre la feina.

En un instant, va desembarassar un espai de tres peus de llarg per dos d’ample i va poder veure un cofre de fusta de roure, reforçat amb ferro cisellat. Al mig de la tapa, sobre una placa de plata que la terra no havia pogut desllustrar, brillaven les armes de la família Spada, és a dir una espasa en pal sobre un escut oval, com són els escuts italians, i coronat per un birret de cardenal.

Dantès va identificar-les fàcilment: mossèn Faria les hi havia dibuixat tantes vegades!

Ja no hi havia dubte, el tresor es trobava allí, ningú no hauria adoptat tantes precaucions per posar de nou al seu lloc un cofre buit.

Va desembarassar en un moment els voltants del cofre i va veure aparèixer successivament el pany del mig, entre dos cadenats, i les nanses de les cares laterals. Tot cisellat a la manera d’aquella època, quan l’art convertia en preciosos els metalls més vils.

Agafant el cofre per les nanses, va intentar aixecar-lo: era impossible.

Va provar d’obrir-lo: pany i cadenats es trobaven tancats, semblava que els fidels guardians no volien lliurar el tresor.

Després d’introduir la part de tall del pic entre el cofre i la tapa, va fer pressió sobre el mànec de l’eina, i la tapa, després de grinyolar, va rebentar-se. Un ample forat a la fusta va fer inútils les peces de ferro, que, al seu torn, amb les seves ungles tenaces encara clavades a les planxes de roure, també van cedir: el cofre va quedar obert.

Una febre vertiginosa va apoderar-se de Dantès. Va agafar el fusell, va armar-lo i va posar-se’l al costat. Primer de tot va tancar els ulls, com fan les criatures per captar, en la nit espurnejant de la imaginació, més estels que els que poden comptar en un cel encara il·luminat; després va reobrir-los i va quedar-se esbalaït.

El cofre estava dividit en tres compartiments.

En el primer, brillaven rutilants escuts d’or amb lluentors lleonades.

En el segon, hi havia pesats lingots d’or polits a mitges, col·locats en ordre.

Finalment, en el tercer, mig ple, Edmond va remenar a grapats diamants, perles, robins, que, quan queien els uns sobre els altres com cascades rutilants, feien un soroll semblant al de la calamarsa contra els vidres.

Després de tocar, palpar i enfonsar les mans tremoloses en l’or i la pedreria, Edmond va aixecar-se i va sortir corrents de les coves amb l’agitada exaltació d’un home a un pas de la bogeria. Va saltar a una roca des de la qual podia descobrir el mar i no va veure res. Es trobava sol, completament sol, amb aquelles riqueses incalculables, increïbles, fabuloses, que li pertanyien. Ara bé, ¿somiava o estava despert? ¿Es tractava d’una il·lusió fugitiva o d’una realitat tangible?

Necessitava tornar a veure el seu or, malgrat que s’adonava que, en aquells moments, no tindria forces per suportar-ne la visió. Durant un moment, va agafar-se el cap com si volgués impedir que la raó li fugis. Després va començar a recórrer l’illa, no pas seguint un camí, perquè no n’hi ha a l’illa de Montecristo, sinó sense rumb, fent fugir les cabres salvatges i espantant els ocells marins amb crits i gesticulacions. Finalment, fent marrada i encara dubtant, va tornar, va precipitar-se de la primera cova a la segona i va trobar-se de nou davant aquella mina d’or i diamants.

Aquell cop va agenollar-se, prement-se el cor embogit amb les mans convulses i murmurant una oració nomes intel·ligible per a Déu.

Després va sentir-se més tranquil i, per tant, mes feliç, perquè solament aleshores va començar a creure en la seva felicitat.

Va posar-se a comptar la seva fortuna. Hi havia mil lingots d’or de dues a tres lliures; a continuació va fer una pila de vint-i-cinc mil escuts d’or, cadascun dels quals podia valer vuitanta francs de la nostra moneda actual, tots amb l’efígie del papa Alexandre VI i dels seus predecessors, i va adonar-se que el compartiment només era mig buit Finalment va mesurar deu almostes de perles, pedreria i diamants, molts dels quals, muntats pels millors orfebres de l’època, afegien al seu valor intrínsec el d’una execució notable.

La llum del dia va començar a minvar i a extingir-se a poc a poc. Dantès va tenir por que el sorprenguessin si es quedava a la cova i va sortir-ne amb el fusell a la mà. Un tros de bescuit i uns glops de vi van constituir tot el sopar Després va tornar la llosa al seu lloc, va estirar-s’hi a sobre i va dormir amb prou feines unes hores, protegint amb el cos l’entrada de la gruta.

Va set una nit deliciosa i terrible alhora, com les dues o tres de semblants que aquell home d’emocions fulminants havia passat al llarg seva vida.

XXV

El desconegut

Va fer-se de dia. Dantès, amb els ulls oberts, feia molta estona que ho esperava. Va aixecar-se als primers raigs de sol, va pujar, com el dia abans, a la roca més elevada de l’illa a fi d’explorar els voltants; també com el dia abans, tot estava desert.

Va baixar, va aixecar la llosa, va entrar a la cova, va omplir-se les butxaques de pedres precioses, va tornar a posar tan bé com va poder les fustes i els ferros del cofre, va recobrir-lo de terra, va trepitjar-la, va llençar-hi sorra al damunt, a fi que l’indret acabat d’excavar tingués el mateix aspecte que la resta, i va sortir de la cova. Va encaixar de nou la llosa, va amuntegar-hi a sobre pedres de diverses grossàries, va ficar terra a les juntes, va plantar-hi murtres i brucs, va regar-los perquè semblessin plantes antigues, va esborrar els rastres de passos concentrats en l’indret, i va esperar amb impaciència el retorn dels companys. Efectivament, ja no es tractava de perdre el temps mirant l’or i els diamants, ni de quedar-se a Montecristo com un drac vigilant tresors inútils. Ara calia tornar a la vida, als homes, i ocupar en la societat el rang, la influència i el poder que, en aquest món, dóna la riquesa, la primera i la més gran de les forces de les quals pot disposar la criatura humana.

Els contrabandistes van tornar el sisè dia. Dantès va reconèixer de lluny la silueta i la manera de navegar de la Jeune-Amélie. Va arrossegar-se fins al port com Filoctetes ferit i, quan els seus companys van abordar, va anunciar-los, tot i queixant-se encara, una millora sensible; després va escoltar el relat dels aventurers. Havien tingut èxit, era veritat. Tanmateix, amb prou feines acabaven de deixar la càrrega, els havien avisat que una corbeta de vigilància de Toló acabava de sortir del port i es dirigia cap aquella banda. Aleshores havien fugit a tot drap, lamentant que Dantès, que sabia imprimir una velocitat superior al vaixell, no es trobés allí per pilotar-lo. Havien albirat de seguida la nau perseguidora, però, a l’empara de la nit i doblant el Capicorsu, havien aconseguit escapar.

En resum, el viatge no havia estat dolent, i a tothom, sobretot a Jacopo, li sabia greu que Dantès no hi hagués anat a fi d’obtenir la part dels beneficis que l’operació havia reportat i que ascendia a cinquanta piastres per cap.

Edmond va romandre impenetrable, ni solament va somriure quan van enumerar-li els avantatges que hauria compartit si hagués pogut deixar l’illa. I, com que la Jeune-Amélie havia vingut expressament a buscar-lo, va reembarcar aquella mateixa tarda i va seguir el patró a Livorno.

Allí, va anar a l’establiment d’un jueu i va vendre quatre dels diamants més petits per cinc mil francs cadascun. El jueu hauria pogut preguntar com era que un mariner es trobava en possessió d’unes joies semblants, però va guardar-se’n prou: guanyava mil francs per cada peça.

L’endemà, va comprar una barca nova de trinca i va regalar-la a Jacopo, afegint cent piastres al regal perquè pogués contractar una tripulació, només amb la condició que Jacopo aniria a Marsella a demanar notícies d’un vell anomenat Louis Dantès, que vivia a l’avinguda de Meilhan, i d’una noia que es deia Mercedes, del poble dels Catalans.

Jacopo va creure que somiava. Edmond va contar-li aleshores que s’havia fet mariner per un cop de cap, i perquè la família li refusava els diners necessaris per viure. En arribar a Livorno, però, havia cobrat el llegat d’un oncle que l’havia fet l’únic hereu. L’educació elevada de Dantès donava al relat tanta versemblança que Jacopo no va dubtar ni un instant que l’antic company no li digués la veritat.

D’altra banda, com que el compromís d’Edmond a bord de la Jeune-Amélie ja havia expirat, va acomiadar-se del patró, que va intentar primer de retenir-lo, però que, en assabentar-se com Jacopo de la història de l’herència, va renunciar a l’esperança de fer canviar d’idea el seu antic mariner.

L’endemà, Jacopo va salpar rumb a Marsella: havia de retrobar-se amb Edmond a Montecristo.

El mateix dia, Dantès va anar-se’n sense dir a on, acomiadant-se de la tripulació de la Jeune-Amélie amb una esplèndida gratificació, i del patró amb la promesa de donar-li algun dia notícies seves.

Va anar a Gènova.

Just quan hi arribava, provaven un petit iot encarregat per un anglès, que, havent sentit a dir que els genovesos eren els millors constructors navals de la Mediterrània, havia volgut que li’n fessin un. L’anglès havia fet el tracte per quaranta mil francs; Dantès va oferir-ne seixanta mil amb la condició que havien de lliurar-li el iot aquell mateix dia. L’anglès se n’havia anat de viatge a Suïssa mentre esperava que li acabessin el vaixell. No tornaria fins al cap de tres setmanes o un mes: el constructor va calcular que tindria temps de fer-ne un altre. Dantès va acompanyar-lo a l’establiment d’un jueu, va passar amb ell a la rebotiga, i el comerciant va lliurar seixanta mil francs al constructor.

Aquest va oferir els seus serveis a Dantès per aconseguir-li una tripulació, però ell va refusar dient-li que tenia el costum de viatjar sol. L’única cosa que volia era que, a la cabina, al capçal del llit, li fessin un armari secret amb tres compartiments, també secrets. Va donar-li les mides i els hi van instal·lar l’endemà.

Dues hores més tard, Dantès sortia del port de Gènova, seguit per les mirades d’una gernació de curiosos que volien veure el senyor espanyol que tenia el costum de navegar sol.

Dantès se’n va sortir a meravella: amb l’ajuda del governall i sense necessitat de deixar-lo va fer executar al vaixell totes les maniobres que volia. El iot semblava un ésser intel·ligent preparat per obeir el més mínim desig, i Edmond es va dir que els genovesos es mereixien la seva reputació dels primers constructors del món.

Els curiosos van seguir amb la mirada el petit vaixell fins que van perdre’l de vista i aleshores van començar a discutir per esbrinar on anava: els uns van decantar-se per Còrsega, els altres per l’illa d’Elba; aquests apostaven que anava a Espanya, aquells que es dirigia a l’Àfrica; ningú no va pensar en l’illa de Montecristo.

Era aquí, tanmateix, on anava Dantès.

Va arribar-hi al capvespre del segon dia. El iot era un veler excel·lent i havia recorregut la distància en trenta-cinc hores. Dantès havia calculat perfectament la demora de la costa i, en lloc d’abordar al port habitual, va llançar l’àncora a la caleta.

L’illa era deserta. No semblava haver-hi desembarcat ningú d’ençà que Dantès se n’havia anat. Va fer cap al seu tresor. Tot es trobava com ell ho havia deixat.

L’endemà, va transportar la immensa fortuna a bord del iot i va amagar-la en els tres compartiments de l’armari secret.

Va esperar encara vuit dies. Mentrestant, va fer maniobrar el iot al voltant de l’illa, estudiant-lo com un genet fa amb el seu cavall: al final, en coneixia qualitats i defectes, i es va prometre augmentar les primeres i posar remei als segons.

El vuitè dia, va veure un petit vaixell que s’acostava a tot drap a l’illa, i va identificar el de Jacopo. Va fer-li un senyal al qual l’amic va respondre, i dues hores després la barca es trobava al costat del iot.

Hi havia una resposta trista per a cadascuna de les preguntes d’Edmond.

El vell Dantès era mort.

Mercedes havia desaparegut.

Edmond va escoltar les dues notícies amb expressió tranquil·la. Immediatament després, però, va baixar a terra i va prohibir que el seguissin.

Va tornar dues hores més tard. Dos homes de la barca de Jacopo van passar al iot per ajudar-lo en la maniobra i Dantès va donar l’ordre de salpar i posar proa a Marsella.

Havia previst la mort del pare. ¿Què s’havia fet, però, de Mercedes?

Edmond no podia donar instruccions suficients a un investigador sense divulgar el seu secret. D’altra banda, volia aconseguir altres informacions, però volia fer-ho personalment. El mirall li havia demostrat a Livorno que no corria perill que el reconeguessin. D’altra banda, ara tenia a la seva disposició tots els mitjans per disfressar-se. Un matí, doncs, el iot, seguit de la petita barca, va entrar intrèpidament al port de Marsella i va fondejar just al davant de l’indret on, un vespre de nefasta memòria, l’havien embarcat per portar-lo al castell d’If.

Dantès no va poder evitar un cert neguit quan va veure que un gendarme s’acostava amb la llanxa de sanitat. Tanmateix, amb la perfecta seguretat que havia adquirit, va presentar-li un passaport anglès comprat a Livorno, i, amb el passi estranger, molt més respectat a França que el nostre, va desembarcar sense cap dificultat.

El primer que va veure en arribar a la Canebière va ser un mariner del Pharaon. L’home havia servit a les seves ordres i constituïa una prova per tranquil·litzar Dantès a propòsit dels canvis que s’havien operat en ell. Va dirigir-s’hi de dret i va fer-li diverses preguntes, que l’altre va respondre sense que res permetés sospitar, ni per les paraules ni per l’expressió de la cara, que recordava haver vist mai la persona amb qui parlava.

Va donar una moneda al mariner per agrair-li les informacions. Un instant després, va sentir el bon home que corria darrere seu. Dantès va girar-se.

—Perdoni, senyor —digué el mariner—, però, sens dubte, s’ha equivocat. Potser es pensava que em donava una peça de quaranta sous i m’ha donat un doble napoleó.

—Efectivament, amic meu —va respondre Dantès—, m’havia equivocat. Com que la seva honestedat es mereix, però, una recompensa, aquí en té un altre, que li prego que accepti per beure a la meva salut amb els amics.

El mariner va quedar-se tan bocabadat mirant Edmond que no se li va acudir ni donar-li les gràcies.

—És algun nabab que torna de l’índia —va dir mentre mirava com s’allunyava.

Dantès va continuar el seu camí. Cada passa li oprimia el cor amb una nova emoció: els records d’infància, indelebles, eternament presents en el seu pensament, apareixien als racons de les places, a cantonades i cruïlles. Al final del carrer de Noailles, en veure l’avinguda de Meilhan, va sentir que les cames li flaquejaven i va anar-li de poc que no va caure sota les rodes d’un carruatge. Finalment va arribar a la casa on havia viscut el pare. Les aristolòquies i les caputxines havien desaparegut de les golfes, on antany les mans del bon home les emparraven amb tanta cura.

Va recolzar-se en un arbre i va quedar-se pensarós una estona, mirant els últims pisos de la humil caseta. Finalment, va acostar-se a la porta, va travessar el llindar, va preguntar si hi havia algun pis per llogar, i, malgrat que tots es trobaven ocupats, va insistir tant a visitar el del cinquè, que el porter va pujar-hi i va demanar, de part d’un estranger, permís per visitar les dues peces que el formaven a les persones que hi vivien.

Els llogaters del petit apartament eren una parella jove que només feia vuit dies que s’havien casat.

En veure’ls, Dantès va amollar un profund sospir.

D’altra banda, res no li recordava el pis del pare: el paper de les parets ja no era el mateix; els vells mobles, aquells amics d’infància d’Edmond, presents amb tots els detalls en la seva memòria, havien desaparegut. Només les parets eren les mateixes.

Va girar-se cap al llit. Es trobava al mateix lloc que el de l’antic llogater. A desgrat seu, els ulls se li van omplir de llàgrimes: el vell devia haver expirat allí, demanant pel fill.

La jove parella mirava esbalaïda aquell home d’expressió severa per les galtes del qual lliscaven dues grosses llàgrimes sense que les fesomies se li alteressin. Tanmateix, com que el dolor sempre inspira respecte, els joves no van fer cap pregunta al desconegut i van retirar-se per deixar-lo plorar sense empegueir-se. Quan va sortir, van acompanyar-lo i li digueren que podia tornar sempre que volgués, que tindria oberta la seva pobra casa.

Dantès va aturar-se al pis de sota davant d’una altra porta i va preguntar si encara hi vivia el sastre Caderousse. El porter, però, li va respondre que, a l’home pel qual demanava, els negocis li havien anat malament i que ara tenia una petita fonda a la carretera de Belagarda a Béucaire.

Dantès va baixar, va demanar l’adreça del propietari de l’edifici, va anar a veure’l, va fer-se anunciar amb el nom de lord Wilmore (el nom i el títol que figuraven al seu passaport) i va comprar-li la casa per vint-i-cinc mil francs, almenys deu mil més del que valia. Tanmateix, Dantès n’hauria pagat mig milió si l’hi haguessin demanat.

El mateix dia, el notari que havia fet el contracte, va comunicar a la jove parella del cinquè que el nou propietari els deixava escollir l’apartament que volguessin de la casa, sense augmentar-los gens ni mica el lloguer, amb la condició que havien de cedir les dues habitacions que ocupaven.

L’estrany esdeveniment va proporcionar tema de conversa durant més de vuit dies a la gent de l’avinguda de Meilhan i va donar lloc a mil conjectures, cap de les quals va resultar exacta.

Allò que va fer sobretot ballar el cap a la gent i la va trasbalsar més va ser que, aquella mateixa tarda, l’home que havien vist entrar a la casa de l’avinguda de Meilhan, va fer una volta pel petit poble dels Catalans i va entrar en una pobra casa de pescadors, on va estar-se més d’una hora demanant notícies de diversos personatges que ja eren morts o que havien desaparegut feia més de quinze o setze anys.

L’endemà, els habitants de la casa on havia entrat a preguntar van rebre com a regal una barca catalana nova de trinca, equipada amb dues xàvegues i una teranyina.

La bona gent hauria volgut donar les gràcies al generós preguntaire, però, quan aquest els havia deixat, l’havien vist pujar a cavall i sortir de Marsella per la porta d’Ais de Provença, després de donar algunes ordres a un mariner.

XXVI

La fonda del pont del Gard

Els qui, com jo, han recorregut a peu el sud de França han pogut observar entre Belagarda i Béucaire, aproximadament a mig camí del poble a la ciutat, però més a prop tanmateix de Béucaire que de Belagarda, una petita fonda sobre la porta de la qual hi ha penjada una xapa de ferro, que grinyola a la més mínima bufada de vent, amb una grotesca representació del pont del riu Gard. Aquesta petita fonda, si prenem com a referència el curs del Roine, es troba situada a la banda esquerra de la carretera, d’esquena al riu, i té el que, al Llenguadoc, anomenen un jardí: és a dir, la façana oposada a la que obre la seva porta als viatgers dóna a un clos amb algunes oliveres desnerides i unes quantes figueres amb el fullatge platejat per la pols. Les úniques hortalisses que hi creixen entre els arbres són alls, pebrots i escalunyes; finalment, en un dels angles, com un sentinella oblidat, un gran pi pinyoner eleva, malenconiós, el seu tronc flexible mentre la capçada, oberta com un ventall, li crepita sota un sol de trenta graus.

Tots aquests arbres, grans o petits, s’inclinen de manera natural en la direcció del mestral, una de les tres plagues de la Provença; les altres dues, com tothom sap o no sap, eren el riu Durença i el Parlament.

A la plana del voltant, que sembla un gran llac de pols, vegeten algunes tiges de forment, que els horticultors del país sembren sens dubte per curiositat, cadascuna de les quals serveix de perxa a una cigala, que persegueix amb el seu cant agre i monòton els viatgers extraviats en aquest desert.

Feia set o vuit anys aproximadament, portaven la petita fonda un home i una dona sense més criats que una cambrera anomenada Trinette i un mosso de quadra que responia al nom de Pacaud; doble cooperació que, d’altra banda, resultava més que suficient per a les necessitats del servei, d’ençà que un canal obert de Béucaire a Aigüesmortes havia fet que les barques reemplacessin el transport sobre rodes, i els vaixells de viatgers substituïssin les diligències.

El canal, com per fer encara més dolorosa la pena del desgraciat fondista al qual arruïnava, passava, entre el Roine que l’alimenta i la carretera que ell empobreix, a cent passes aproximadament de l’alberg del qual acabem de donar una descripció curta però fidel.

L’home que regentava la petita fonda podia tenir entre quaranta i quaranta-cinc anys. Era alt, sec i nerviós, un veritable tipus meridional amb ulls enfonsats i brillants, nas aguilenc i dents blanques com les d’un animal carnisser. Els cabells, que, malgrat l’edat, semblaven no voler decidir-se a encanudir, eren, igual que la barba en forma de collar, espessos, arrissats i amb prou feines en tenia algun de blanc. El cutis, morè de mena, encara s’havia enfosquit més amb una nova capa de bistre pel costum que el pobre diable havia agafat d’estar-se de matí a vespre al llindar de la porta per veure si li arribava algun client, bé a peu, bé amb carruatge. Una espera gairebé sempre decebuda i durant la qual només es protegia la cara de l’ardor devoradora del sol amb un mocador roig lligat al cap a la manera dels traginers espanyols. Aquest home era el nostre vell conegut Gaspard Caderousse.

La seva dona, de soltera Madeleine Radelle, era, al contrari, pàl·lida, prima i malaltissa. Nascuda als voltants d’Arles, tot i que conservava els trets primitius de la bellesa tradicional de les seves compatriotes, havia vist com la cara se li havia malmès lentament a conseqüència dels accessos gairebé seguits d’una d’aquestes febres sordes, tan comunes entre les poblacions properes als estanys d’Aigüesmortes i els aiguamolls de la Camarga. S’estava, doncs, gairebé sempre asseguda i tremolant de fred en un racó de la seva habitació, situada al primer pis, descansant en una butaca o estirada al llit mentre el marit feia la guàrdia habitual a la porta. Una guàrdia que allargava voluntàriament, ja que, cada cop que es trobava amb la seva agra companya, ella el perseguia amb eternes queixes contra el destí, a les quals el marit només responia habitualment amb aquestes paraules filosòfiques:

—Calla, Carconte, Déu ho vol així!

El malnom es devia al fet que Madeleine Radelle havia nascut al poblet de Carconte, entre Selon i Lambesc. Ara bé, seguint un costum del país, que vol que es designi sempre una persona amb un renom en lloc de fer-ho amb el nom, el marit havia substituït per l’altre el de Madeleine, potser massa dolç i massa eufònic per al seu rude llenguatge.

Tanmateix, malgrat la seva pretesa resignació davant els designis de la providència, que ningú es pensi que el nostre fondista no patia profundament a causa de la misèria a què el reduïa el maleït canal de Béucaire, ni que era invulnerable a les queixes incessants amb què la dona el perseguia. Com tots els meridionals, era sobri, sense grans necessitats, però vanitós pel que fa a les aparences. Així, durant els temps de prosperitat, no deixava passar ni una ferrade^[31] ni una processó de la tarasca^[32] sense presentar-s’hi amb la Carconte, ell amb la pintoresca indumentària dels homes del sud, que té elements catalans i andalusos alhora; ella, amb l’encisador vestit de les dones d’Arles, que sembla emprat a Grècia i Aràbia. A poc a poc, però, cadenes de rellotge, collarets, cinturons multicolors, cossets brodats, jaquetes de vellut, mitges elegants, polaines bigarrades i sabates amb sivelles de plata, havien desaparegut, i Gaspard Caderousse, en no poder-se mostrar al nivell de l’esplendor passat, havia renunciat junt amb la dona a totes aquelles pompes mundanes, l’estrèpit alegre de les quals sentia, fent-se mala sang, des de la porta de la pobra fonda, que continuava conservant més com un refugi que no pas com un negoci.

Caderousse, doncs, com era el seu costum, s’havia passat una part del matí a la porta, passejant la mirada malenconiosa des d’una petita gespa pelada on picotejaven algunes gallines, als dos extrems del camí desert, que travessava la contrada de nord a sud, quan, de cop i volta, la veu escardalenca de la dona va obligar-lo a abandonar el seu lloc. Va entrar remugant i va pujar al primer pis, deixant tanmateix la porta oberta de bat a bat, com invitant els viatgers que no l’oblidessin quan passaven.

Mentre Caderousse entrava, la carretera de la qual hem parlat i que ell recorria amb la mirada, es trobava tan solitària i pelada com un desert al migdia: infinita i blanca, s’allargava entre dues rengleres d’arbres prims, i resultava perfectament comprensible que cap viatger amb llibertat per escollir una altra hora del dia s’aventurés en aquell espantós Sàhara.

Tanmateix, malgrat tenir totes les probabilitats en contra, si Caderousse s’hagués quedat al seu lloc, hauria pogut albirar pel cantó de Belagarda un genet que s’acostava al pas franc i cordial que revela unes relacions immillorables entre cavaller i muntura. L’animal era un cavall capat que amblava agradablement; el genet, un sacerdot vestit de negre i cofat amb un tricorni a pesar de la calor devoradora del sol del migdia. La bèstia anava a un trot força assenyat i va aturar-se davant la porta de la fonda.

Hauria estat difícil dir si el cavall va aturar l’home o l’home va aturar el cavall. Sigui el que vulgui, el genet va desmuntar, i, portant l’animal agafat per la brida, va anar a lligar-lo al molinet d’un finestró fet malbé, sostingut només per un golfo. Després, acostant-se a la porta mentre s’eixugava amb un mocador vermell el front xop de suor, el mossèn va trucar tres vegades amb la punta ferrada del basto que duia a la mà.

Immediatament, un gran gos negre va aixecar-se i va avançar unes passes, bordant i ensenyant les dents blanques i esmolades; doble demostració hostil que evidenciava el poc costum que tenia de veure gent.

A l’instant, unes passes feixugues van fer trontollar l’escala de fusta adossada a la paret, i l’amo del pobre alberg a la porta del qual s’esperava el sacerdot, va baixar, inclinat i a reculons.

—Ja sóc aquí! —deia Caderousse, d’allò més sorprès—. Ja sóc aquí! ¿Vols callar, Margotin? No tingui por, senyor: borda però no mossega. ¿Vol vi, oi? Amb aquesta calor… Ah, perdoni! —es va interrompre, en veure amb quina mena de viatger tractava—. Perdoni, no sabia a qui tenia l’honor de rebre! ¿Què desitja, què vol, mossèn? Estic a les seves ordres.

El sacerdot va mirar l’home durant dos o tres segons amb un interès estrany; va semblar fins i tot que, per la seva banda, pretenia atraure l’atenció del fondista. Després, en veure que les fesomies d’aquest no expressaven cap sentiment tret de la sorpresa per no rebre una resposta, va considerar que ja era hora d’acabar amb l’esmentada sorpresa, i va dir amb un accent italià molt pronunciat.

—¿És vostè el senyor Caderousse, oi?

—Sí, senyor —digué el fondista, potser encara més desconcertat per la pregunta que pel silenci precedent—, sóc, efectivament, Gaspard Caderousse, per servir-lo.

—Gaspard Caderousse…, sí, em sembla que aquests són el nom i el cognom. Abans vivia a l’avinguda de Meilhan, ¿no? Al quart.

—Això mateix.

—¿I exercia la professió de sastre?

—Sí, però la cosa va anar-me malament: fa tanta calor en aquella maleïda Marsella, que jo penso que la gent acabarà per no vestir-se. Però, a propòsit de calor, ¿no vol refrescar-se una mica, mossèn?

—I tant! Doni’m una ampolla del seu millor vi, i continuarem la conversa on ara la deixem, si li sembla bé.

—Com vostè vulgui, mossèn —digué Caderousse.

I per no perdre l’ocasió de vendre una de les últimes ampolles de vi de Caurs que li quedaven, Caderousse va afanyar-se a aixecar una trapa situada al terra mateix d’aquella peça de la planta baixa, que servia alhora de sala i de cuina.

Quan va reaparèixer al cap de cinc minuts, va trobar el mossèn assegut en un escambell i recolzat a la llarga taula, mentre Margotin, que semblava haver-hi fet les paus, comprenent que, en contra del que acostumava a passar, aquell viatger singular anava a beure alguna cosa, allargava el coll descarnat sobre la seva cuixa i el mirava amb ulls llangorosos.

—¿Està sol? —va preguntar el mossèn al fondista mentre aquest li posava al davant l’ampolla i un got.

—Oh, Déu meu, sí, sol, o gairebé sol, mossèn. Tinc la meva dona, que no pot ajudar-me en res perquè sempre està malalta, la pobra Carconte.

—Ah, és casat! —digué el mossèn amb una mena d’interès i llançant al seu voltant una mirada que semblava calcular el poc valor de l’escàs mobiliari del pobre matrimoni.

—¿Troba que no sóc ric, oi, mossèn? —va fer Caderousse amb un sospir—. ¿Què vol fer-hi? Per prosperar en aquest món, no n’hi ha prou amb ser honrat.

El mossèn va adreçar-li una mirada penetrant.

—Sí, honrat. D’això, senyor, puc presumir-ne —digué el fondista, amb una mà al pit, movent afirmativament el cap i sostenint la mirada del sacerdot—. I, avui en dia, no tothom pot dir el mateix.

—Millor per a vostè, doncs, si això que em diu és veritat —va comentar el mossèn—, perquè tinc la ferma convicció que, tard o d’hora, l’home honrat rep el seu premi, i el dolent, el càstig.

—Dir això és la seva feina, mossèn, dir això és la seva feina —respongué Caderousse amb una expressió amarga—, i nosaltres som lliures de creure’ns-ho o no.

—S’equivoca, senyor —digué el mossèn—, perquè potser jo mateix seré una prova per a vostè d’això que li dic.

—¿Què vol dir? —va preguntar Caderousse, sorprès.

—Vull dir que primer de tot cal que jo m’asseguri que vostè és la persona que busco.

—¿Quines proves vol que li doni?

—¿Va conèixer, l’any 1814 o el 1815, un mariner anomenat Dantès?

—Dantès!… ¿Si vaig conèixer el pobre Edmond? I tant! Fins i tot era un dels meus millors amics! —va exclamar Caderousse, que havia envermellit mentre els ulls clars i segurs del mossèn semblaven dilatar-se per abastar-lo de cap a peus.

—Sí, em sembla que es deia Edmond.

—I tant que es deia Edmond, el xicot! Com jo em dic Gaspard Caderousse! ¿I què s’ha fet del pobre Edmond, senyor? ¿Que el coneix, vostè? ¿Encara viu? ¿Es troba en llibertat? ¿És feliç?

—Va morir a la presó, més desesperat i miserable que els forçats que arrosseguen una bola de ferro encadenada al turmell al penal de Toló.

Una pal·lidesa mortal va substituir la vermellor que s’havia apoderat del rostre de Caderousse feia un instant. Va girar-se, i el mossèn va veure com s’eixugava una llàgrima amb una punta del mocador roig amb què es cobria el cap.

—Pobre petit! —va murmurar Caderousse—. Doncs, bé, vet aquí una prova del que jo li deia, mossèn: el bon Déu només és bo per als dolents. Ah! —va continuar amb el llenguatge ple de color de la gent del sud—, el món va de mal en pitjor. Que caigui, doncs, del cel, pólvora durant dos dies i foc durant una hora, i acabem!

—Sembla que estimava el xicot amb tota l’ànima, senyor, ¿no? —va preguntar el mossèn.

—Sí, l’estimava molt —respongué Caderousse—, malgrat que he de reprotxar-me haver-ne envejat un instant la felicitat. D’ençà de llavors, però, l’hi juro, paraula de Caderousse, que he lamentat la seva desgràcia.

Va fer-se un moment de silenci durant el qual la mirada fixa del mossèn no va deixar d’escrutar les fesomies canviants del fondista.

—¿I vostè el va conèixer, el pobre noi? —va preguntar Caderousse.

—Van cridar-me al seu llit de mort per oferir-li els últims auxilis de la religió —va respondre el mossèn.

—¿I de què va morir? —va preguntar Caderousse amb la veu mig nuada.

—¿De què et mors a la presó als trenta anys, si no és de la mateixa presó?

Caderousse va eixugar-se la suor que li regalimava del front.

—L’estrany de tot això és que Dantès —va continuar el mossèn—, en el seu llit de mort, va jurar-me, pel crucifix del qual besava els peus, que ignorava la veritable causa de la seva captivitat.

—És veritat, és veritat —va murmurar Caderousse—, no podia saber-la; no, mossèn, no podia saber-la. El pobre noi no mentia.

—Per això va encarregar-me que aclarís la seva desgràcia, cosa que ell no va poder fer mai, i que rehabilités la seva memòria, si és que havia estat tacada.

I la mirada del mossèn, que esdevenia cada cop més fixa, va devorar l’expressió ombrívola que va adoptar la cara de Caderousse.

—Un anglès ric —va continuar el mossèn—, company seu d’infortuni i que va sortir de la presó quan la segona restauració, posseïa un diamant de gran valor. En sortir de la garjola, va voler deixar a Dantès, que l’havia cuidat com un germà durant una malaltia, un testimoni d’agraïment donant-li el diamant. Dantès, en lloc de servir-se’n per subornar els escarcellers, que, d’altra banda, haurien pogut acceptar-lo i trair-lo després, va conservar-lo per si sortia de la presó, ja que, aleshores, només amb la venda del diamant seria ric.

—¿Es tractava, doncs, com vostè diu —va preguntar Caderousse, amb els ulls encesos—, d’un diamant de gran valor?

—Tot és relatiu —li respongué el mossèn—. De gran valor per a Edmond: cinquanta mil francs.

—Cinquanta mil francs! —va exclamar Caderousse—. ¿Era, doncs, com una nou?

—No tan gros —li respongué el mossèn—, però vostè mateix ho veurà perquè el porto a sobre.

Va semblar que Caderousse buscava sota la roba del mossèn la pedra de la qual aquest parlava.

El sacerdot es va treure de la butxaca un estoig de pell negra, va obrir-lo i va fer brillar davant els ulls enlluernats de Caderousse la rutilant meravella, muntada sobre un anell d’un treball admirable.

—¿I això val cinquanta mil francs?

—Sense la muntura, que també és d’un cert valor —va respondre el mossèn.

Va tancar l’estoig i va tornar-se a ficar a la butxaca la joia, que continuava brillant al cervell de Caderousse.

—¿Com és que es troba en possessió d’aquest diamant, mossèn? ¿Edmond va fer-lo hereu?

—No, però va fer-me marmessor. «Tenia tres bons amics i la meva promesa —va dir-me—; tots quatre, n’estic segur, deuen enyorar-me amargament. Un d’ells es deia Caderousse».

Caderousse va estremir-se.

—Va explicar-me que l’altre es deia Danglars —va continuar el mossèn sense semblar adonar-se de l’emoció del fondista—, i que el tercer, malgrat que era el seu rival, també l’estimava.

Un somriure diabòlic va il·luminar la cara de Caderousse, que va fer un moviment per interrompre el mossèn.

—Esperi —va dir aquest—, deixi’m acabar. Si té alguna observació a fer, en parlarem després. Edmond va dir-me que l’altre, malgrat que era el seu rival, també l’estimava, i que es deia Fernand. Quant a la promesa, el nom era… Ara ja no me’n recordo…

—Mercedes —digué Caderousse.

—Ah, sí, això! —va fer el mossèn amb un sospir ofegat—. Mercedes.

—¿I bé? —va preguntar Caderousse.

—Doni’m una ampolla d’aigua.

Caderousse va afanyar-se a obeir.

El mossèn va omplir-se el got i va beure uns quants glops.

—¿On érem? —va preguntar mentre deixava el got sobre la taula.

—La promesa es deia Mercedes.

—Sí, això mateix. «Vostè anirà a Marsella…». És Dantès qui parla, ¿m’entén?

—Perfectament.

—«Vendrà el diamant, en farà cinc parts i les distribuirà entre aquests bons amics, les úniques persones que m’han estimat en aquest món!».

—¿Què diu, cinc parts? —va preguntar Caderousse—. Vostè només ha parlat de quatre persones.

—Perquè la cinquena és morta, segons m’han dit… Era el pare de Dantès…

—Ai, sí! —va exclamar Caderousse, trasbalsat per les passions que el sacsejaven—. Ai, sí, el pobre home és mort!

—Vaig assabentar-me’n a Marsella —digué el mossèn, fent un esforç per semblar indiferent—. Fa, però, tant de temps que va succeir que no vaig poder recollir-ne ni un detall… ¿En sap alguna cosa, vostè, del final del vell?

—Home! ¿Qui pot saber-ne més que jo? Vivia al costat del bon home… Déu meu, sí, amb prou feines un any després de la desaparició del fill, el pobre vell va morir!

—¿De què?

—Els metges van anomenar la malaltia… una gastroenteritis, crec. Els qui el coneixien van dir que havia mort de pena…, i jo, que gairebé el vaig veure expirar, dic que va morir de…

Caderousse es va aturar.

—¿Morir de què? —va preguntar ansiosament el mossèn.

—Doncs, bé, de fam!

—¿De fam? —va exclamar el mossèn fent un salt a l’escambell—. ¿De fam? Ni els animals més vils es moren de fam! Els gossos que roden pels carrers troben una mà compassiva que els llança un tros de pa, i un home, un cristià, va morir de fam enmig d’altres homes que es deien cristians com ell! Oh, impossible!

—Això és el que he dit —va replicar Caderousse.

—I t’has equivocat —digué una veu a l’escala—. ¿Per què et fiques en aquesta història?

Tots dos van girar-se i, a través dels barrots de la barana, van veure la cara malaltissa de la Carconte. La dona s’havia arrossegat fins allí i, asseguda a l’últim esglaó, amb el cap recolzat sobre els genolls, escoltava la conversa.

—¿I per què t’hi fiques, tu, dona? —va preguntar Caderousse—. El senyor demana informació, la cortesia m’obliga a donar-l’hi.

—Sí, però la prudència t’obliga a refusar-l’hi. ¿Saps amb quina intenció vol fer-te parlar, imbècil?

—Amb una d’excel·lent, senyora, li’n responc —va replicar-li el mossèn—. Si em respon francament, el seu marit no ha de témer res.

—No ha de témer res, ja! Sempre comencen amb bones promeses, t’acontenten dient que no has de témer res, després se’n van sense complir res del que han dit, i, un bon dia, la desgràcia cau sobre la pobra gent sense que sàpigues ni solament d’on ve.

—Estigui tranquil·la, bona dona, la desgràcia no li arribarà per culpa meva, li ho garanteixo.

La Carconte va remugar alguna cosa que no van poder comprendre, va deixar caure de nou el cap, que havia aixecat un moment, sobre els genolls i va continuar tremolant de febre, permetent que el marit continués parlant, però situada de manera que no se li escapés ni una paraula.

Mentrestant, el mossèn havia begut uns quants glops d’aigua i s’havia calmat.

—¿Tan abandonat es trobava, però, el pobre vell —va preguntar—, per acabar morint així?

—Oh, senyor, no és que Mercedes, la catalana, ni el senyor Morrel l’abandonessin. El que passava era que el pobre vell havia agafat una profunda antipatia envers Fernand, aquell que Dantès li digué a vostè que era amic seu —va comentar Caderousse amb un somriure irònic.

—¿No ho era, doncs? —va preguntar el mossèn.

—Gaspard, Gaspard! —va murmurar la dona des del capdamunt de l’escala—. Compte amb el que vas a dir.

Caderousse va fer un gest d’impaciència i, sense respondre a qui l’interrompia, va continuar:

—¿Pots ser amic d’algú la dona del qual desitges? —va respondre al mossèn—. Dantès, que tenia el cor d’or, considerava amics seus tots aquells… Pobre Edmond! De fet, val més que no s’hagi assabentat de res, li hauria costat molt perdonar-los quan va morir… I, malgrat el que diuen —va continuar Caderousse amb la seva manera de parlar, que no es trobava desproveïda d’una grossera poesia—, encara em fa més por la maledicció dels morts que l’odi dels vius.

—Imbècil! —digué la Carconte.

—¿Sap què va fer Fernand contra Dantès? —va preguntar el mossèn.

—I tant!

—Parli, doncs.

—Gaspard, fes el que vulguis, tu manes —va dir la dona—. Si em creguessis a mi, però, no badaries boca.

—Em sembla que ara tens raó, dona —li va respondre Caderousse.

—¿No vol dir-m’ho, doncs? —va preguntar el mossèn.

—¿Per a què? —va fer Caderousse—. Si el noi fos viu i vingués a mi per saber una vegada per sempre quins són els seus amics i quins els enemics, no dic que no. El xicot, però, ja menja terra, no pot odiar ni venjar-se. Deixem-ho córrer.

—¿Aleshores —va fer el mossèn—, vol que jo doni a aquesta gent, que vostè considera indignes i falsos amics, una recompensa a la fidelitat?

—És veritat, té raó —va dir Caderousse—. D’altra banda, ¿què significaria ara per a ells el llegat d’Edmond? Una gota d’aigua al mar!

—Sense comptar que poden esclafar-te amb un gest —va afegir la dona.

—¿Què vol dir? ¿Han esdevingut rics i poderosos?

—¿No en coneix, doncs, la història?

—No, conti-me-la.

Va semblar que Caderousse reflexionava un instant.

—No —va respondre—, seria massa llarg.

—És ben lliure de callar, amic meu —digué el mossèn en un to que manifestava la més profunda indiferència—, i jo respecto els seus escrúpols. D’altra banda, això que fa és d’una persona bona de veritat. No en parlem més, doncs. Al capdavall, van encarregar-me una simple formalitat i prou. Vendré, doncs, el diamant.

Es va treure l’estoig de la butxaca, va obrir-lo i va fer brillar la pedra davant la mirada esbalaïda de Caderousse.

—Vine a veure això, dona! —va dir amb veu ronca el fondista.

—Un diamant! —va dir la Carconte, aixecant-se i baixant per l’escala amb un pas força ferm—. ¿Què és, doncs, això?

—¿Que no ho has sentit, dona? Es tracta d’un diamant que el noi va deixar-nos: primer al seu pare, i després als seus tres amics, a Fernand, a Danglars i a mi, i a Mercedes, la seva promesa. Val cinquanta mil francs.

—Oh, quina joia tan bella! —va dir la dona.

—¿Aleshores ens en pertany la cinquena part, oi? —va preguntar Caderousse.

—Sí, senyor, més la del pare de Dantès, que em considero autoritzat a repartir entre tots quatre.

—¿I per què per a nosaltres quatre? —va preguntar la Carconte.

—Perquè els amics d’Edmond eren quatre.

—Els traïdors no són amics! —va murmurar sordament la dona, al seu torn.

—Sí, sí, és el que jo deia —va comentar Caderousse—: recompensar la traïció, potser fins i tot el crim, és gairebé una profanació, un sacrilegi.

—Vostès ho hauran volgut —va dir tranquil·lament el mossèn, tornant-se a ficar el diamant a la butxaca de la sotana—. Ara, doni’m les adreces dels amics d’Edmond perquè jo pugui executar la seva última voluntat.

Grosses gotes de suor regalimaven del front de Caderousse. Va veure que el mossèn s’aixecava, es dirigia a la porta, com per fer un cop d’ull al cavall, i tornava.

Caderousse i la dona es miraven amb una expressió indicible.

—El diamant seria tot per a nosaltres —digué Caderousse.

—¿N’estàs convençut? —va preguntar-li ella.

—Un capellà no pretendria enganyar-nos.

—Fes el que vulguis —digué la dona—. Pel que fa a mi, no m’hi vull ficar.

I va tornar-se’n a l’escala sense deixar de tremolar; malgrat la calor que feia, les dents li petaven.

Va aturar-se un moment a l’últim esglaó.

—Pensa-t’ho bé, Gaspard!

—Estic decidit —respongué Caderousse.

La Carconte va entrar sospirant a la seva habitació. El paviment va grinyolar sota les seves passes fins que va arribar a la butaca i s’hi va deixar caure feixugament.

—¿Decidit a fer què? —va preguntar el mossèn.

—A dir-l’hi tot.

—Crec de debò que és el millor que pot fer. No és que jo vulgui saber de totes totes el que vostè voldria amagar-me, però, en fi, valdrà més que m’ajudi a distribuir el llegat segons la voluntat del testador.

—Això espero —li respongué Caderousse amb les galtes enceses per l’esperança i la cobdícia.

—L’escolto.

—Esperi, ens podrien interrompre en el punt més interessant i seria desagradable; d’altra banda, val més que ningú no sàpiga que vostè ha vingut aquí.

I va anar a tancar la porta de la fonda, que, per augmentar les precaucions, va barrar com feia sempre de nit.

Mentrestant, el mossèn havia escollit l’indret per escoltar còmodament: s’havia assegut en un racó a fi de quedar-se a l’ombra i que la llum caigués de ple sobre la cara de l’interlocutor. Amb el cap inclinat i les mans juntes, o més aviat crispades, es disposava a escoltar amb els cinc sentits.

Caderousse va acostar un escambell i va seure davant el mossèn.

—Recorda que jo no t’empenyo a res! —digué la veu tremolosa de la Carconte, com si pogués veure a través del paviment l’escena que es preparava.

—Molt bé, molt bé —li va respondre el marit—, no en parlem més, jo carrego amb tota la responsabilitat.

I va començar.

XXVII

El relat

—Primer de tot, senyor, he de pregar-li que em prometi una cosa —digué Caderousse.

—¿Quina?

—Que, si fa ús alguna vegada dels detalls que vaig a donar-li, ningú no sabrà mai que surten de mi, perquè les persones de les quals vaig a parlar-li són riques i poderoses, i, només que em toquessin amb la punta del dit, em trencarien com si jo fos de vidre.

—Estigui tranquil, amic meu —digué el mossèn—, sóc un sacerdot i les confessions moren dintre meu. Recordi que el nostre únic objectiu és complir dignament l’última voluntat de l’amic. Parli, doncs, sense miraments però també sense odi. Digui la veritat, tota la veritat. No conec ni, probablement, coneixeré mai les persones de les quals em parlarà. D’altra banda, sóc italià, no pas francès, pertanyo a Déu i no als homes, i tornaré al convent del qual només he sortit per complir l’última voluntat d’un moribund.

Va semblar que la promesa donava una mica de seguretat a Caderousse.

—Doncs, bé, en aquest cas, vull, fins i tot diré més, és el meu deure desenganyar-lo sobre les amistats que el pobre Edmond tenia per sinceres i lleials.

—Comencem pel pare, si li plau —digué el mossèn—. Edmond va parlar-me molt d’aquell ancià pel qual sentia un amor profund.

—La història és trista, senyor —va dir Caderousse, sacsejant el cap—; probablement, vostè en coneix el principi.

—Sí, Edmond va contar-m’ho tot fins al moment que ell va ser arrestat en un cabaret a prop de Marsella.

—A la Réserve. Oh, Déu meu, ho veig com si encara m’hi trobés.

—¿No va ser durant el dinar mateix de les esposalles?

—Sí, el dinar que havia tingut un començament ben alegre va tenir un final trist: un comissari de policia, seguit de quatre fusellers, va entrar i Dantès va ser detingut.

—Aquí s’acaba el que jo sé, senyor —va dir el mossèn—. El mateix Dantès no sabia més que allò que li havia succeït personalment, perquè no va veure mai més cap de les cinc persones que jo li he anomenat, ni solament va sentir-ne parlar.

—Doncs, bé, un cop arrestat Dantès, el senyor Morrel va anar corrents a informar-se: les notícies van ser ben tristes. El vell va tornar sol a casa, va plegar plorant el vestit de boda i va passar-se el dia anant amunt i avall pel pis. Al vespre, no se’n va anar al llit, perquè jo vivia a sota seu i vaig sentir-lo caminar tota la nit. He de dir que jo tampoc no vaig aclucar l’ull perquè el dolor d’aquell pobre pare m’amoïnava moltíssim, i cada passa que sentia m’oprimia el cor, com si l’home em trepitgés realment el pit.

»L’endemà, Mercedes va anar a Marsella per implorar la protecció del senyor de Villefort: no va obtenir-ne res. Aprofitant l’ocasió, va anar a visitar el vell. Quan el va veure tan trist i abaltit, i va adonar-se que havia passat la nit sense ficar-se al llit i que no havia menjat res des del dia abans, va voler emportar-se’l a casa seva per cuidar-lo, però ell no va accedir-hi mai.

»—No —deia—, mai no abandonaré aquesta casa, perquè el meu pobre fill m’estima com la nineta dels seus ulls, i, si surt de la presó, el primer que farà serà venir a veure’m. ¿Què diria si no em trobés esperant-lo?

»Jo ho escoltava des del replà perquè hauria desitjat que Mercedes hagués convençut el vell de seguir-la; aquelles passes ressonant nit i dia sobre el meu cap no em deixaven un instant de repòs».

—¿Vostè no pujava, però, a consolar el vell? —va preguntar el mossèn.

—Ah, senyor! És impossible consolar els qui no volen ser consolats, i ell no volia. D’altra banda, ignoro per quin motiu, semblava que li feia fàstic veure’m. Tanmateix, una nit que el sentia plorar, no vaig poder resistir-ho i vaig pujar; quan vaig arribar a la seva porta, però, ja no sanglotava: pregava. No sabria repetir-li, senyor, les eloqüents paraules i les patètiques súpliques que li sortien. Allò ultrapassava la pietat i el dolor, fins al punt que jo, que no sóc cap beat ni m’agraden els jesuïtes, aquell dia vaig dir-me: és una sort que jo estigui sol i que el bon Déu no m’hagi enviat criatures, perquè, si fos pare i sentís un dolor semblant al d’aquest pobre vell, no podria trobar en la meva memòria ni el meu cor el que ell diu a Déu i aniria de pet a llançar-me al mar per deixar de patir.

—Pobre pare! —va murmurar el mossèn.

—Cada dia vivia més sol i més aïllat. El senyor Morrel i Mercedes venien a veure’l sovint, però trobaven la porta tancada i ell no responia, encara que jo sabia de segur que es trobava a casa. Un dia que, en contra del seu costum, havia rebut Mercedes, i la pobra noia, també desesperada, provava de reconfortar-lo, li digué:

»—Creu-me, filla meva, és mort, i és ell qui ens espera a nosaltres. Sóc molt feliç perquè sóc el més vell i qui, per tant, el veurà primer.

»Per bo que siguis, aviat deixes de visitar les persones que et posen trist. El vell Dantès va acabar quedant-se completament sol: jo només veia pujar gent desconeguda de tant en tant a casa seva, que en baixaven amb algun paquet mal dissimulat. Aviat vaig comprendre què eren aquells paquets: per viure, s’anava venent a poc a poc tot el que tenia.

»Finalment va quedar-se sense un sacre. Devia tres mensualitats i van amenaçar-lo de treure’l del pis. Va demanar un ajornament de vuit dies i els hi van concedir. Sé tot això perquè el propietari va entrar a casa meva en sortir de la seva.

»Durant els tres primers dies, vaig sentir-lo caminar com de costum; el quart, però, no vaig sentir res. Vaig atrevir-me a pujar: la porta era tancada, però vaig veure’l pel forat del pany. Es trobava tan pàl·lid i desfet que va semblar-me molt malalt. Vaig fer avisar el senyor Morrel mentre jo anava corrents a casa de Mercedes. Tots dos van venir a corre-cuita. Al senyor Morrel, l’acompanyava un metge; aquest va diagnosticar una gastroenteritis i va prescriure dieta. Jo hi era, senyor, i no oblidaré mai el somriure del vell davant la recepta.

»D’ençà d’aleshores, obria la porta: ja tenia una excusa per no menjar, el metge l’havia posat a dieta».

El mossèn va amollar una mena de gemec.

—¿La història li interessa, oi, senyor? —va preguntar Caderousse.

—Sí —va respondre el sacerdot—, és entendridora.

—Mercedes va tornar: va trobar-lo tan canviat que, com la primera vegada, se’l va voler emportar. El senyor Morrel opinava el mateix i volia fer-ho per la força. El vell, però, va cridar tant que es van fer por. Mercedes va quedar-se a la capçalera del seu llit. El senyor Morrel se’n va anar després de fer un gest a la catalana per indicar-li que deixava una bossa amb diners a sobre de la xemeneia. El vell, però, armat amb la recepta del metge, no va voler menjar res. Finalment, després de nou dies de desesperació i abstinència, va expirar tot maleint els responsables de la seva desgràcia i dient a Mercedes:

»—Si torna a veure Edmond, digui-li que em moro beneint-lo».

El mossèn va aixecar-se, va fer dues voltes per la sala, posant-se una mà tremolosa a la gola seca.

—I vostè creu que es va morir…

—De fam… senyor, de fam —digué Caderousse—, i això és tan cert com que nosaltres dos som aquí ara mateix.

Amb mà tremolosa, el mossèn va agafar el got d’aigua encara mig ple, va buidar-lo d’un glop i va tornar a seure. Tenia els ulls vermells i les galtes pàl·lides.

—Reconegui que va ser una gran desgràcia! —va dir amb veu ronca.

—I encara més, senyor, si tenim en compte que Déu no hi va tenir res a veure, que només els homes en van ser la causa.

—Passem, doncs, als homes —digué el mossèn, i va afegir en un to gairebé amenaçador—: Pensi, però, que s’ha compromès a dir-m’ho tot. A veure: ¿quines són les persones que van fer morir el fill de desesperació i el pare de fam?

—Dos homes gelosos d’ell, senyor, l’un per amor, l’altre per ambició: Fernand i Danglars.

—¿I com va manifestar-se, digui’m, aquesta gelosia?

—Van denunciar Edmond per agent bonapartista.

—¿Quin dels dos va denunciar-lo? ¿Qui va ser el veritable culpable?

—Tots dos, senyor, l’un va escriure la carta, l’altre va posar-la al correu.

—¿On van escriure la carta?

—A la mateixa Réserve, el dia abans de la boda.

—Molt bé, molt bé —va murmurar el mossèn—. Oh, Faria, Faria, que bé que coneixies els homes i les coses!

—¿Què diu, senyor? —va preguntar Caderousse.

—Res, continuï.

—Danglars va escriure la denúncia amb la mà esquerra perquè no li reconeguessin la lletra, i Fernand va enviar-la.

—Vostè, però, era allí!

—¿Jo? —va fer Caderousse, sorprès—. ¿Qui li ha dit que jo hi era?

El mossèn va adonar-se que s’havia precipitat.

—Ningú —digué—, però, per saber tots aquests detalls, cal que n’hagués estat testimoni.

—És veritat —digué Caderousse amb veu ofegada—, jo hi era.

—¿I no va oposar-se a aquella infàmia? Aleshores n’és còmplice.

—Senyor —va dir Caderousse—, m’havien fet beure fins al punt que gairebé ja no sabia què feia. Ho veia tot emboirat. Vaig dir el que pot dir una persona en aquest estat, però em van respondre que només es tractava d’una broma i que no tindria conseqüències.

—L’endemà, senyor, l’endemà mateix, vostè va veure que en tenia. Es trobava allí quan van detenir-lo i, tanmateix, no va dir res.

—Sí, senyor, jo hi era i vaig voler parlar, dir-ho tot, però Danglars va retenir-me.

»—Si resulta que és culpable —va dir-me—, si realment va fer escala a l’illa d’Elba, si realment van donar-li una carta per al comitè bonapartista de París, si li troben la carta a sobre, els qui l’hauran recolzat passaran per còmplices.

»Vaig tenir por de la política que es feia aleshores, ho confesso. Vaig callar, va ser una covardia, ho admeto, però no pas un crim».

—Ho comprenc; va deixar fer, això és tot.

—Sí, senyor, i el remordiment em tortura nit i dia. Sovint demano perdó a Déu, l’hi juro, perquè aquella acció, l’única que he de reprotxar-me seriosament de tota la meva vida, és, sens dubte, la causa de les meves adversitats. Expio un instant d’egoisme. És el que li dic sempre a la Carconte quan es queixa: «Calla, dona, Déu ho vol així».

I Caderousse va abaixar el cap, demostrant un veritable penediment.

—Bé, senyor —va dir el mossèn—, ha parlat amb franquesa. Acusar-se així és merèixer el perdó.

—Desgraciadament —digué Caderousse—, Edmond és mort i ell no va perdonar-me!

—Ho ignorava.

—Ara, però, potser ja ho sap —va respondre Caderousse—. Diuen que els morts ho saben tot.

Va haver-hi un instant de silenci. El sacerdot s’havia aixecat i es passejava, pensarós. Va tornar al seu lloc i va seure.

—Ha citat dues o tres vegades un tal senyor Morrel —va dir—. ¿Qui era?

—L’armador del Pharaon, el patró de Dantès.

—¿I quin paper va jugar en aquell trist afer? —va preguntar el mossèn.

—El d’un home honest, valent i afectuós, senyor. Va intercedir per Edmond una pila de vegades. Quan l’emperador va tornar, ell va escriure, va pregar, va amenaçar, tant que, durant la segona restauració, van perseguir-lo per bonapartista. Com ja li he dit, havia vingut molts cops a veure el vell Dantès per emportar-se’l a casa seva, i, un dia o dos abans de la mort del pare d’Edmond, com també li he dit, havia deixat a sobre de la xemeneia una bossa amb diners, amb els quals es van pagar els deutes de l’ancià i les despeses de l’enterrament. De manera que el pobre vell va poder morir almenys com havia viscut, sense perjudicar ningú. Encara conservo la bossa, una bossa gran de tela vermella.

—¿Viu, aquest senyor Morrel?

—Sí —digué Caderousse.

—Aleshores —va comentar el mossèn—, deu tractar-se d’un home beneït pel Senyor: ric… feliç, ¿oi?

Caderousse va somriure amargament.

—Sí, tan feliç com jo.

—¿És, doncs, desgraciat?

—Frega la misèria, senyor; encara més greu, el deshonor.

—¿Què diu?

—Això mateix. Després de vint-i-cinc anys de treballar, d’haver-se guanyat la posició més honorable en el comerç de Marsella, el senyor Morrel es troba completament arruïnat. Ha perdut cinc vaixells en dos anys, ha suportat tres fallides espantoses i només li queda l’esperança d’aquell Pharaon que comandava el mateix Dantès i que ha de tornar de l’Índia amb una càrrega de cotxinilla i d’anyil. Si passa amb aquest vaixell el mateix que amb els altres, el senyor Morrel està perdut.

—¿I el desgraciat té dona, fills?

—Sí. Una dona que, en tot això, es comporta com una santa, una filla que anava a casar-se amb un xicot que estimava, la família del qual ja no li permet, però, la boda amb una noia arruïnada, i, finalment, un fill, tinent de l’exèrcit. Tanmateix, com vostè pot comprendre, aixo, augmenta el dolor del pobre home en lloc d’alleujar-l’hi. Si fos sol, es clavaria un tret al cap, i llestos!

—Espantós! —va murmurar el mossèn.

—Així és com Déu recompensa la virtut, senyor —digué Caderousse—. Miri, jo, que mai no he fet una mala acció tret del que li he contat em trobo en la misèria, i, després que veuré perir la dona a causa de les febres, sense poder fer res per ella, em moriré de fam com el vell Dantès. En canvi, Fernand i Danglars tenen els diners a palades.

—¿Com és això?

—Perquè tot els ha anat bé, mentre, a la gent honrada, tot ens va malament.

—¿Què s’ha fet de Danglars, pel que sembla, el més culpable de tots, l’instigador?

—¿Què se n’ha fet? Va anar-se’n de Marsella i, recomanat pel senyor Morrel, que n’ignorava el crim, va entrar com a comissionista en l’empresa d’un banquer espanyol. A l’època de la guerra d’Espanya, va encarregar-se d’una part del subministrament de l’exèrcit francès^[33] i va fer diners. Aleshores va especular amb aquest primer capital i va triplicar-lo, quadruplicar-lo. Vidu de la filla del seu banquer, va casar-se amb una vídua, la senyora de Nargonne, filla del senyor de Servieux, camarlenc de rei actual, i que gaudeix de gran consideració. Ell s’havia fet milionari, els altres van fer-lo baró, de manera que, ara, és el baró Danglars, amb un palau al carrer de Mont-Blanc, deu cavalls als estables, sis lacais a l’avantcambra i no se quants milions a les seves caixes.

—Ah! —va exclamar el mossèn en un to singular—. ¿I es feliç?

—Ah, feliç! ¿Qui pot dir-ho, això? La desgràcia o la felicitat son secrets tancats entre parets, i, malgrat que les parets tinguin orelles, no tenen llengua. Si els diners donen la felicitat, Danglars es feliç.

—¿I Fernand?

—Fernand és un cas molt diferent!

—¿Com va poder fer fortuna, però, un pobre pescador català sense recursos ni educació? No ho entenc, ho confesso.

—A tothom li passa el mateix. Cal que hi hagi en la seva vida un secret estrany que ningú no sap.

—¿Quins esglaons visibles li han servit, però, per arribar a un posició tan elevada o a una fortuna tan gran?

—A totes dues, senyor, a totes dues. Té alhora fortuna i posició.

—Vostè vol encolomar-me una fantasia!

—El fet és que la cosa ho sembla d’allò mes, però, escolti’m i ho entendrà.

»Uns dies abans del retorn de Napoleó, Fernand havia estat reclutat. Els Borbons l’havien deixat ben tranquil als Catalans, però, quan l’emperador va tornar, van decretar una lleva extraordinària i Fernand es va veure obligat a presentar-se. També vaig fer-ho jo, però, com que era més vell que Fernand i acabava de casar-me amb la meva pobra dona, només van enviar-me al servei de costa.

»A Fernand van destinar-lo a un regiment de línia amb el qual va arribar a la frontera i va assistir a la batalla de Ligny.

»El vespre després de la batalla, Fernand estava de guàrdia a la porta d’un general que tenia contactes secrets amb l’enemic. Aquella mateixa nit el general havia d’unir-se als anglesos. Va proposar a Fernand que l’acompanyes, ell va acceptar, va abandonar el seu lloc i va seguir el general.

»El que hauria costat un consell de guerra a Fernand si Napoleó s’hagués mantingut al tron, va servir-li de recomanació amb els Borbons. Va tornar a França amb el grau de tinent, i, com que la protecció del general que té molta influencia no va faltar-li, l’any 1823, quan la guerra d’Espanya, és a dir quan Danglars s’arriscava a fer les primeres especulacions, ja havia ascendit a capità. Fernand era espanyol i van enviar-lo a Madrid per estudiar-hi l’estat d’opinió dels seus compatriotes. Va retrobar-hi Danglars va relacionar-s’hi, va prometre al seu general el recolzament dels reialistes de la capital i de les províncies, va rebre promeses, va contreure compromisos, va guiar el seu regiment per camins que només ell coneixia, per congosts guardats pels reialistes, i, en fi, va prestar uns serveis tan importants en aquella curta campanya, que després de la presa del Trocadero, van fer-lo coronel i va rebre la creu d’oficial de la Legió d’Honor amb el títol de comte.

—Destí, destí! —va murmurar el mossèn.

—Sí, però escolti, això no és tot. Acabada la guerra d’Espanya, la carrera de Fernand es trobava compromesa per la llarga pau que semblava que havia de regnar a Europa. L’únic conflicte era que Grècia s’havia rebel·lat contra Turquia i havia iniciat la guerra per la independència. Totes les mirades estaven pendents d’Atenes. Plànyer els grecs i recolzar-los estava de moda. Sense protegir-los obertament, el govern francès, com vostè sap tolerava que s’anés a prestar-los ajuda. Fernand va sol·licitar i va obtenir permís per anar a servir a Grècia, sempre, tanmateix, sota el control de l’exèrcit.

»Al cap d’un temps, es va saber que el comte de Morcerf, el nom que Portava, havia entrar al servei d’Alí Paixà amb el grau de general instructor.

»Com vostè sap, van matar Alí Paixà. Abans de morir, però, va recompensar els serveis de Fernand deixant-li una suma considerable amb la qual va tornar a França, on van confirmar-li el grau de tinent general».

—De manera que, avui…? —va preguntar el mossèn.

—De manera que, avui —va prosseguir Caderousse—, té un magnífic palau a Prís, al numero 27 del carrer Helder.

El mossèn va obrir la boca, va quedar-se un moment vacil·lant i finalment, fent un esforç per dominar-se, va preguntar:

—¿I Mercedes? M’han assegurat que havia desaparegut.

—Desaparegut, sí —va dir Caderousse—, com desapareix el sol, per sortir l’endemà encara més brillant.

—¿També ha fet fortuna? —va preguntar el mossèn amb un somriure irònic.

—A hores d’ara, Mercedes és una de les grans dames de París —respongué Caderousse.

—Continuï —va dir el mossèn—, em sembla que escolto el relat d’un somni. Jo mateix, però, he vist coses tan extraordinàries, que les que vostè m’explica em sorprenen menys.

—A la primeria, Mercedes va desesperar-se a causa del cop que va deixar-la sense Edmond. Ja li he parlat de les seves gestions amb el senyor de Villefort i del seu afecte pel pare de Dantès. Enmig de la desesperació, va colpir-la un altre dolor: la marxa de Fernand, a qui considerava un germà i del qual ignorava el crim.

»Fernand se’n va anar, Mercedes va quedar-se sola.

»Van escolar-se tres mesos entre llàgrimes, sense notícies d’Edmond ni de Fernand. Davant seu, només veia un vell que s’anava morint de desesperació.

»Un vespre, després de passar-se el dia, com acostumava a fer, asseguda a la cruïlla dels camins que van de Marsella als Catalans, va tornar a casa més abaltida que mai: ni l’amant ni l’amic apareixien per enlloc i no tenia notícies ni de l’un ni de l’altre.

»De cop i volta, va semblar-li sentir uns passos coneguts. Va girar-se amb ansietat, la porta va obrir-se i va aparèixer Fernand amb uniforme de sotstinent.

»No era ni de bon tros allò pel que ella plorava, però es tractava d’una part de la seva vida que tornava.

»Mercedes va agafar les mans de Fernand amb una emoció que ell va prendre per amor malgrat que només era l’alegria de no trobar-se sola al món i de reveure finalment un amic després d’aquelles llargues hores de tristesa solitària. A més, cal dir que, si bé no odiava Fernand, tampoc no l’estimava, això és tot. El cor de Mercedes l’ocupava un altre, però aquest altre estava absent, havia desaparegut, potser era mort… Aquesta última idea, que abans refusava si l’hi suggeria un altre, però que ara li venia tota sola al pensament, feia que Mercedes esclafís en sanglots i es retorcés les mans de dolor. D’altra banda, el vell Dantès no parava de dir-li: “El nostre Edmond és mort, perquè, si no fos així, tornaria amb nosaltres”.

»El vell va morir, com ja li he dit: si hagués viscut, potser Mercedes no hauria esdevingut mai la dona d’un altre, perquè el vell hauria estat allí per reprotxar-li la infidelitat. Fernand ho va comprendre. Quan va saber la mort de l’ancià, va tornar. Aleshores ja era tinent. El primer viatge, no havia parlat d’amor a Mercedes; el segon, va recordar-li que l’estimava. Ella va demanar-li tres mesos més per esperar i plorar Edmond».

—De fet —va dir el mossèn amb un somriure amarg—, allò sumava divuit mesos en total. ¿Què més pot demanar l’amant més adorat?

Després va murmurar les paraules del poeta anglès: «Frailty, thy name is woman!^[34]»

—Sis mesos més tard, van casar-se a l’església dels Accoules.

—La mateixa on ella havia de fer-ho amb Edmond —va murmurar el mossèn—; només canviava el promès, això és tot.

—Mercedes, doncs, va casar-se —va prosseguir Caderousse—, però, malgrat que semblava tranquil·la als ulls de tothom, va desmaiar-se quan passava per davant de la Réserve, on feia divuit mesos que s’havien celebrat les esposalles amb aquell que hauria sabut que encara estimava, si s’hagués atrevit a mirar-se al fons del cor.

»Més feliç, però no pas més tranquil (jo el vaig veure en aquella època i temia contínuament el retorn d’Edmond), Fernand va afanyar-se a endur-se la dona del país i d’exiliar-se ell mateix. Els guaitaven massa perills i massa records si es quedaven als Catalans. Van anar-se’n vuit dies després del casament.

—¿Va tornar a veure Mercedes, vostè? —va preguntar el capellà.

—Sí, quan la guerra d’Espanya, a Perpinyà, on Fernand l’havia deixat. Aleshores ella s’encarregava de l’educació del fill.

El mossèn va estremir-se.

—¿Del fill?

—Sí —va respondre Caderousse—, del petit Albert.

—¿Per instruir, però, aquell fill —va prosseguir el mossèn—, primer devia haver rebut educació ella, no? Em sembla haver sentit dir a Edmond que era la filla d’un simple pescador, bella, però inculta.

—Oh! Edmond coneixia tan poc la seva pròpia promesa! —va exclamar Caderousse—. Hauria pogut esdevenir reina, senyor, si la corona hagués de posar-se solament sobre els caps més bells i més intel·ligents. La seva fortuna i ella creixien alhora. Mercedes aprenia dibuix, aprenia música, ho aprenia tot. D’altra banda, entre vostè i jo, penso que ho feia per distreure’s, per oblidar, i que només es ficava tantes coses al cap per combatre el que tenia al cor. Ara, però, tot això ja deu ser aigua passada: sens dubte, la fortuna i els honors l’han consolada. És rica, és comtessa, i tanmateix…

Caderousse va callar.

—¿Tanmateix, què? —va preguntar el mossèn.

—Tanmateix, estic segur que no és feliç.

—¿Què li fa creure una cosa així?

—Doncs, bé, quan jo mateix vaig sentir-me massa desgraciat, vaig pensar que els vells amics m’ajudarien una mica. Vaig presentar-me a casa de Danglars, que ni solament em va rebre. Vaig anar a casa de Fernand, que va fer-me donar cent francs per un criat.

—¿Aleshores no va veure ni l’un ni l’altre?

—No, però la senyora de Morcerf sí que em va veure.

—¿Com va estar, això?

—Quan vaig sortir de casa seva, una borsa va caure’m als peus. Contenia vint-i-cinc lluïsos. Vaig aixecar ràpidament el cap i vaig veure Mercedes, que tancava la persiana.

—¿I el senyor de Villefort? —va preguntar el mossèn.

—Oh, ell no havia estat amic meu! No el coneixia i no havia de demanar-li res.

—¿I no sap què se’n va fer i el paper que va jugar en la desgràcia d’Edmond?

—No, solament sé que, al cap d’un temps d’haver-lo fet arrestar, va casar-se amb la senyoreta de Saint-Méran i se’n va anar de seguida de Marsella. Sens dubte, la fortuna deu haver-li somrigut igual que als altres; deu ser tan ric com Danglars i gaudir d’una consideració com la de Fernand. Només jo, ja ho veu, continuo sent pobre, miserable i oblidat de Déu.

—S’equivoca, amic meu —va dir el mossèn—. A vegades, quan la seva justícia descansa, pot semblar que Déu ha oblidat. Sempre arriba, però, un moment que se’n recorda, i vet aquí la prova.

Mentre deia això, el mossèn va treure’s el diamant de la butxaca i va allargar-lo a Caderousse.

—Tingui, amic meu, agafi’l, és per a vostè.

—¿Què? ¿Per a mi sol? —va exclamar Caderousse—. Ah, senyor! ¿No es tracta d’una broma?

—Aquest diamant s’havia de repartir entre els amics d’Edmond, però, d’amic, només en tenia un. Per tant, el repartiment és inútil. Agafi’l i vengui-se’l. Val cinquanta mil francs, l’hi repeteixo, i espero que aquesta quantitat servirà per treure’l, a vostè, de la misèria.

—Oh, senyor! —va fer Caderousse, allargant tímidament una mà mentre amb l’altra s’eixugava la suor que li perlejava el front—. Oh, senyor, no faci broma amb la felicitat o la desgràcia d’un home!

—Sé què és la felicitat i també la desesperació, i mai no jugaria amb aquests sentiments. Agafi’l, doncs. En compensació…

Caderousse, que ja tocava el diamant, va retirar la mà.

El mossèn va somriure.

—En compensació —va continuar—, doni’m la bossa de seda vermella que el senyor Morrel va deixar sobre la xemeneia del vell Dantès i que vostè m’ha dit que encara conserva.

Cada cop més sorprès, Caderousse va dirigir-se a un gran armari de roure, va obrir-lo i va donar al mossèn una bossa llarga, de seda vermella, envellida, amb dues anelles de coure, antany daurat.

El mossèn va agafar-la i, en canvi, va donar el diamant a Caderousse.

—Oh, senyor, vostè és un home de Déu —va exclamar Caderousse—, perquè ningú no sabia que Edmond li havia donat aquest diamant i se l’hauria pogut quedar.

«Bé —va dir-se el mossèn—, pel que sembla, tu ho hauries fet».

Va aixecar-se, va agafar el barret i els guants.

—¿De manera que tot el que m’ha dit és veritat i m’ho puc creure a ulls clucs?

—Miri, mossèn —va respondre Caderousse—: en aquell racó de paret, hi ha un crucifix beneït de fusta, i a sobre d’aquest bagul, els evangelis de la meva dona: obri el llibre i l’hi juraré a sobre, amb la mà allargada cap a la creu, per la salvació de la meva ànima i la meva fe de cristià, que li he dit les coses com van passar, i com l’àngel dels homes ho dirà a l’orella de Déu el dia del judici final!

—Està bé —va dir el mossèn, convençut pel to de Caderousse—, està bé, i que els diners li aprofitin! Adéu, me’n torno lluny dels homes que tant de mal es fan els uns als altres.

I el mossèn, desempallegant-se amb penes i treballs de les entusiàstiques efusions de Caderousse, va aixecar ell mateix la barra de la porta, va sortir, va pujar a cavall, saludà per última vegada el fondista, que es desfeia en sorollosos comiats, i se’n va anar per on havia vingut.

Quan Caderousse va girar-se, va veure darrere seu la Carconte, més pàl·lida i tremolosa que mai.

—¿És veritat el que he sentit?

—¿Que ens ha donat el diamant per a nosaltres sols? —va fer Caderousse, gairebé boig d’alegria.

—Sí.

—Veritat de la bona, mira’l.

La dona va mirar-lo un moment i després va dir amb veu sorda:

—¿I si fos fals?

Caderousse va empal·lidir i trontollà.

—Fals —va murmurar—, fals… ¿I per què aquest home hauria d’haver-me donat un diamant fals?

—Per assabentar-se del teu secret sense pagar-lo, imbècil!

Caderousse va quedar-se atordit un instant sota el pes de la sospita.

—Oh! —va dir mentre agafava el barret i se’l posava sobre el mocador vermell que duia lligat al cap—. De seguida ho sabrem.

—¿I com?

—A la fira de Béucaire. Hi ha joiers de París: vaig a ensenyar-los-el. Tu, dona, vigila la casa. Tornaré d’aquí a dues hores.

Caderousse va sortir com un llamp de la fonda i se’n va anar corrents en direcció contrària a la que havia agafat el desconegut.

—Cinquanta mil francs! —va murmurar la Carconte en quedar-se sola—. Són diners…, però tampoc cap fortuna!

XXVIII

Els registres de les presons

L’endemà del dia que havia tingut lloc, a la carretera de Belagarda a Béucaire, l’escena que acabem de narrar, un home de trenta a trenta-dos anys, vestit amb un frac blau cel, pantalons d’alanquins i armilla blanca, amb aspecte i accent britànics, va presentar-se al despatx de l’alcalde de Marsella.

—Senyor —digué—, sóc el representant de la casa Thomson i French, de Roma. Fa deu anys que treballem amb Morrel i fills, de Marsella. Tenim un centenar de milers de francs invertits en aquesta firma i estem una mica inquiets perquè es diu que hi ha el perill que faci fallida: vinc, doncs, expressament de Roma per demanar-ne informes.

—Senyor —li va respondre l’alcalde—, sé, efectivament, que fa quatre o cinc anys que la desgràcia sembla perseguir el senyor Morrel. Ha perdut quatre o cinc vaixells successivament i ha tingut tres o quatre fallides, però, malgrat que jo mateix en sóc creditor per un valor de deu mil francs, no em correspon donar cap informació sobre l’estat de la seva fortuna. Pregunti’m el que, com a alcalde, penso del senyor Morrel, i li respondré que és un home honrat fins a la rigidesa, i que, fins avui, ha complert els seus compromisos amb una exactitud perfecta. És tot el que li puc dir, senyor. Si vol saber més coses, adreci’s al senyor de Boville, inspector de presons, al carrer de Noailles, número 15. Crec que té invertits dos-cents mil francs a la casa Morrel, i, si hi ha alguna cosa a témer, com que aquesta suma és molt més considerable que la meva, probablement el trobarà més ben informat que jo sobre l’assumpte.

Va semblar que l’anglès apreciava aquesta suprema delicadesa, va saludar, va sortir i va dirigir-se, amb la manera típica de caminar dels fills de la Gran Bretanya, al carrer indicat.

El senyor de Boville era en un gabinet. En veure’l, l’anglès va fer un gest de sorpresa que semblava indicar que no era el primer cop que es trobava davant la persona a la qual anava a visitar. Pel que fa al senyor de Boville, estava tan desesperat que era evident que les seves facultats, concentrades en el pensament que llavors el preocupava, no deixaven a la seva memòria ni a la seva imaginació temps per perdre’s en el passat.

Amb la flegma de la seva nació, l’anglès va plantejar-li, si fa no fa en els mateixos termes, la pregunta que acabava de fer a l’alcalde de Marsella.

—Oh, senyor —va exclamar el senyor de Boville—, les seves temences són, malauradament, d’allò més justificades, i es troba davant d’un home desesperat. Tenia dos-cents mil francs invertits en la firma Morrel: la dot de la meva filla, que pensava casar d’aquí a quinze dies. Els diners eren reemborsables: cent mil el dia 15 d’aquest mes, cent mil el 15 del pròxim. Havia avisat el senyor Morrel que volia que el reemborsament es fes puntualment. I vet aquí, senyor, que se m’ha presentat fa amb prou feines mitja hora per dir-me que, si el seu vaixell, el Pharaon, no tornava abans del 15, es trobaria en la impossibilitat de pagar-me.

—Això, però —va dir l’anglès—, s’assembla molt a un ajornament.

—Digui, senyor, que això s’assembla més aviat a una fallida! —va exclamar el senyor de Boville, desesperat.

Va semblar que l’anglès reflexionava. Després va dir:

—¿El crèdit, doncs, li provoca temor?

—Més aviat el veig com una pèrdua.

—Doncs, bé, l’hi compro.

—¿Vostè?

—Sí, jo.

—¿Amb una rebaixa enorme, suposo?

—No. Per dos-cents mil francs. La nostra firma no fa aquesta mena de negocis —va dir l’anglès, rient.

—¿I el pagament…?

—Al comptat.

I l’anglès es va treure de la butxaca un feix de bitllets de banc, que podia equivaler al doble de la quantitat que el senyor de Boville tenia por de perdre.

Un llampec d’alegria va il·luminar-li el rostre. Tanmateix, va dominar-se i va dir:

—Senyor, he de prevenir-lo que, segons totes les probabilitats, no recuperarà ni el sis per cent d’aquesta suma.

—Això no m’afecta —va replicar l’anglès—, afecta en tot cas a la firma Thomson i French, per compte de la qual actuo. Potser tenen interès a accelerar la ruïna d’una casa rival. El que sé, senyor, és que estic preparat per donar-li els diners en canvi de la transferència del crèdit que vostè em farà. Només demanaré el meu corretatge.

—I tant, senyor! És d’allò més just! —va exclamar el senyor de Boville—. Habitualment, la comissió és d’un u i mig. ¿Vol el dos? ¿El tres? ¿El cinc? ¿En vol més? Parli.

—Senyor —va dir l’anglès, rient—, jo sóc com la casa per a la qual treballo: no faig aquesta mena de negocis. No. La meva comissió de corretatge és d’una altra mena.

—Parli, doncs, senyor, l’escolto.

—¿Vostè és inspector de presons?

—Fa més de catorze anys.

—¿Té registres d’entrada i de sortida?

—Sens dubte.

—¿Hi ha notes sobre els presoners afegides als registres?

—Cada pres té el seu dossier.

—Doncs, bé, senyor, jo vaig ser educat a Roma per un pobre diable de mossèn que va desaparèixer de cop i volta. Més tard, vaig saber que l’havien tancat al castell d’If, i voldria saber detalls sobre la seva mort.

—¿Com es deia?

—Mossèn Faria.

—Oh, el recordo perfectament —va exclamar el senyor de Boville—, estava boig.

—Això deien.

—Oh, segur que ho estava.

—És possible. ¿I quina mena de follia patia?

—Pretenia saber l’amagatall d’un tresor immens, i oferia quantitats delirants al govern si el posaven en llibertat.

—Pobre diable. ¿I va morir?

—Sí, senyor, fa uns cinc o sis mesos, pel febrer.

—Té bona memòria, per recordar així les dates.

—Recordo aquesta perquè la mort del pobre diable va anar acompanyada d’una circumstància singular.

—¿Es pot saber quina? —va preguntar l’anglès amb una expressió de curiositat que, a un observador atent, li hauria sobtat trobar en una cara tan flegmàtica.

—Oh, Déu meu, sí, senyor! La masmorra del mossèn es trobava a uns quaranta-cinc o cinquanta peus de la d’un antic agent bonapartista, un dels que més havien contribuït a la tornada de l’usurpador l’any 1815, un home molt decidit i molt perillós…

—Caram! —va fer l’anglès.

—Sí —va respondre el senyor de Boville—, jo mateix vaig tenir ocasió de veure’l, l’any 1816 o el 1817. Ningú no baixava a la seva cel·la sense un piquet de soldats. Va fer-me una impressió molt profunda i mai no n’oblidaré la cara.

L’anglès va somriure imperceptiblement.

—I diu, senyor, que entre les dues masmorres…

—Hi havia uns cinquanta peus, però sembla que Edmond Dantès…

—¿Aquell home perillós es deia així?

—Sí, senyor, Edmond Dantès. I sembla que s’havia procurat eines o n’havia fabricat, perquè van trobar un passadís pel qual els presos es comunicaven.

—¿I, sens dubte, havien cavat el passadís per evadir-se?

—Exactament. Per desgràcia per als presos, però, mossèn Faria va patir un atac de catalèpsia i va morir.

—Ja ho entenc, això degué parar en sec els projectes d’evasió.

—Pel que fa al mort, sí —va respondre el senyor de Boville—, però no pas per al viu. Al contrari, Dantès hi va veure la manera d’accelerar la fugida. Sens dubte, es pensava que enterraven en un cementiri ordinari els presos morts al castell d’If. Va transportar el difunt a la seva cel·la, va ocupar el lloc de mossèn Faria dins el sac on l’havien cosit i va esperar el moment de l’enterrament.

—Un sistema audaç i que demostrava cert valor —va comentar l’anglès.

—Oh, ja li he dit, senyor, que era un home molt perillós. Per sort, ell mateix va deslliurar el govern del temor que inspirava.

—¿I com va anar, això?

—¿Com? ¿No ho entén?

—No.

—El castell d’If no té cementiri: simplement, llencen els difunts al mar després de lligar-los als peus una bala de canó del trenta-sis.

—¿I bé? —va preguntar l’anglès com si la cosa li resultés difícil de copsar.

—Doncs, bé, van lligar-li una bala del trenta-sis als peus i van llençar-lo al mar.

—Ostres! —va exclamar l’anglès.

—Sí, senyor —va continuar l’inspector—. Suposo que es fa càrrec de la sorpresa del fugitiu quan va sentir-se precipitat des del cim de les roques. Hauria volgut veure-li la cara en aquell instant.

—Hauria estat difícil.

—No hi fa res —digué el senyor de Boville, a qui la certesa de recuperar els seus dos-cents mil francs posava de bon humor—. No hi fa res, me la imagino.

I va esclafir de riure.

—Jo també —va dir l’anglès.

I també va posar-se a riure, però com ho fan els anglesos; és a dir, amb la punta de les dents.

—De manera que el fugitiu va ofegar-se —va dir després de recobrar la sang freda del començament.

—Sense cap dubte.

—¿I el governador del castell va desempallegar-se alhora del furiós i del boig?

—Exactament.

—¿Van aixecar una acta de l’esdeveniment, suposo? —va preguntar l’anglès.

—Sí, sí, una acta de defunció. Pensi que els parents de Dantès, si en té, podien tenir interès a assegurar-se si era viu o mort.

—¿De manera que, ara, poden estar tranquils si hereten d’ell? És mort i ben mort.

—Oh, Déu meu, sí. I se’ls donarà el certificat quan vulguin.

—Així sigui —va dir l’anglès—. Tornem, però, als registres.

—És veritat. Aquesta història ens n’havia allunyat. Perdó.

—¿Perdó per què? ¿Per la història? En absolut. M’ha semblat curiosa.

—Ho és, en efecte. ¿Així, vol veure el que fa referència al pobre mossèn, que era la tendresa personificada?

—M’agradaria.

—Passi al meu despatx, li ensenyaré el que hi ha.

I van entrar al despatx del senyor Boville.

Tot s’hi trobava, efectivament, en un ordre perfecte: cada registre en el número corresponent, cada dossier a la seva carpeta. L’inspector va fer seure l’anglès a la seva butaca i va posar-li al davant el registre i el dossier relatiu al castell d’If, concedint-li tot el temps que volgués per fullejar-lo, mentre ell, assegut en un racó, llegia el diari.

L’anglès va localitzar fàcilment el dossier relatiu a mossèn Faria. Semblava, però, que la història que li havia contat el senyor de Boville li havia interessat vivament, perquè, després de consultar el que feia referència al mossèn, va continuar fullejant el registre fins que va arribar al lligall d’Edmond Dantès. Allí, va trobar cada cosa al seu lloc: denúncia, interrogatori, petició de Morrel, postil·la del senyor de Villefort. Va plegar d’amagat la denúncia i va ficar-se-la a la butxaca; va llegir l’interrogatori i va veure que el nom de Noirtier no hi figurava; va llegir la instància amb data del 10 d’abril de 1815, en la qual Morrel, seguint el consell del substitut, exagerava amb una excel·lent intenció, donat que aleshores regnava Napoleó, els serveis que Dantès havia prestat a la causa imperial, serveis que el certificat de Villefort feia indiscutibles. Aleshores ho va comprendre tot. Aquella instància adreçada a Napoleó, conservada per Villefort, havia esdevingut una arma terrible entre les mans del procurador del rei quan la segona restauració. Fullejant el registre, ja no el va sorprendre, doncs, gens ni mica el comentari afegit al nom:

Edmond Dantès; Bonapartista fanàtic; va prendre una part activa en el retorn de l’illa d’Elba. Cal mantenir-lo en secret absolut i estrictament vigilat.

Sota aquestes línies, amb una altra escriptura, hi posava:

Vista la nota anterior, no hi ha res a fer.

Ara bé, comparant la lletra del comentari afegit al nom amb la del certificat que figurava al peu de la instància de Morrel, va adquirir la certesa que totes dues eren de la mateixa mà, és a dir la de Villefort.

Quant a la nota, l’anglès va comprendre que devia haver estat consignada per algun inspector que devia haver tingut un interès passatger per la situació de Dantès, però que s’havia vist en la impossibilitat de tirar-lo endavant en veure l’informe que acabem de citar.

Com ja hem dit, l’inspector, per discreció i per no molestar l’alumne de mossèn Faria durant la recerca, s’havia allunyat i llegia el Drapeau blanc.

No va veure, doncs, com l’anglès plegava i es ficava a la butxaca la denúncia escrita per Danglars sota l’emparrat de la Réserve, que duia el segell de l’oficina de correus de Marsella, amb la data, 27 de febrer, i l’hora de la recollida, les 6 de la tarda.

Cal dir, però, que, si ho hagués vist, concedia molt poca importància a aquell paper i massa als seus dos-cents mil francs per oposar-se al que feia l’anglès, per incorrecte que fos.

—Gràcies —va dir aquest, tancant sorollosament el registre—. Ja tinc el que necessito. Ara em toca mantenir la meva promesa: faci’m una simple transferència del crèdit, reconegui haver-ne rebut l’import, i li abonaré la quantitat.

I va cedir el seu lloc a l’escriptori al senyor de Boville, que hi va seure sense formalitats i va apressar-se a fer la transferència demanada, mentre l’anglès comptava els bitllets al cantell de l’arxivador.

XXIX

La casa Morrel

Qualsevol que hagués abandonat Marsella uns quants anys abans, coneixent l’interior de la casa Morrel, i que hi hagués tornat a l’època en què nosaltres hi som, l’hauria trobat molt canviada.

En lloc de la sensació de vida, benestar i felicitat que exhala, per dir-ho així, una casa pròspera; en lloc de les cares alegres que apareixen darrere les cortines de les finestres, dels dependents enfeinats travessant els passadissos amb un llapis a l’orella; en lloc del pati enfarfegat de paquets on ressonen els crits i les riallades dels factors, hi hauria experimentat a cop d’ull una impressió indefinible de tristor i de mort. En el passadís desert i en el pati buit, dels nombrosos empleats que antany omplien les oficines, només en quedaven dos: l’un era un jove de vint-i-tres o vint-i-quatre anys, anomenat Emmanuel Raymond, enamorat de la filla del senyor Morrel i que s’havia quedat a la casa malgrat tot el que els seus pares havien arribat a fer per treure’l; l’altre, un vell caixer borni, a qui anomenaven Coclès. El malnom l’hi havien posat els joves que omplien abans el gran rusc brunzinaire, ara gairebé deshabitat, i havia substituït tan completament el seu, que, molt probablement, ni s’hauria girat si l’haguessin cridat pel nom real.

Coclès s’havia quedat al servei del senyor Morrel, i s’havia produït un canvi singular en la seva situació. El bon home havia ascendit a la categoria de caixer al mateix temps que descendia a la de criat.

Continuava sent, però, el Coclès de sempre: bo, pacient, lleial, però inflexible pel que feia a l’aritmètica, l’únic punt sobre el qual hauria plantat cara al món sencer, fins i tot al senyor Morrel, malgrat que només coneixia la taula de Pitàgores, que se sabia de memòria, però tan a fons que no hi havia manera d’enxampar-lo en cap error.

Enmig de la tristesa general que havia envaït la casa Morrel, Coclès era l’únic que s’havia mantingut impassible. Que ningú, però, ho interpreti malament: l’esmentada impassibilitat no provenia d’una manca d’afecte, sinó, ben al contrari, d’una convicció indestructible. Igual que, segons diuen, les rates deixen a poc a poc el vaixell condemnat pel destí a morir al mar, de manera que aquestes hostesses egoistes ja l’han abandonat completament quan lleva l’àncora, la multitud d’oficinistes i dependents que vivia de l’empresa de l’armador havia fugit dels despatxos i del magatzem. I Coclès els havia vist desaparèixer sense que ni li passés pel cap esbrinar-ne el motiu. Per a Coclès, com ja hem dit, tot es reduïa a una qüestió de números: al llarg dels vint anys que feia que treballava a la firma Morrel, sempre havia vist que els pagaments es feien amb una regularitat tan absoluta que no admetia que allò es pogués trencar i que els pagaments se suspenguessin, com un moliner que posseeix un molí mogut per les aigües d’un riu cabalós no admet que aquest pugui deixar de fluir. I, en efecte, fins aleshores res no havia fet trontollar aquella convicció. L’últim final de mes s’havia efectuat amb una puntualitat rigorosa. Coclès havia detectat un error de setanta cèntims comès pel senyor Morrel en perjudici seu, i ell, el mateix dia, havia portat els catorze sous d’excedent a l’armador, que els havia agafat amb un somriure trist i els havia deixat caure en un calaix gairebé buit, tot dient:

—Molt bé, Coclès, és vostè la perla dels caixers.

I Coclès s’havia retirat d’allò més satisfet, perquè un elogi del senyor Morrel, aquella perla de la gent honrada de Marsella, l’afalagava més que una gratificació de cinquanta escuts.

Tanmateix, a partir d’aquell final de mes tan victoriosament resolt, el senyor Morrel havia passat hores molt cruels. Per fer-hi front, havia reunit tots els seus recursos, i ell mateix, tement que el rumor de la seva mala situació no s’escampés per Marsella, havia fet un viatge a la fira de Béucaire per vendre algunes joies de la dona i la filla, i una part de la vaixella de plata. Mitjançant aquell sacrifici, l’honor de la firma Morrel encara havia aconseguit salvar-se. La caixa, però, havia quedat completament buida. El crèdit, esgarrifat pels rumors que corrien, s’havia retirat amb l’egoisme habitual, i per fer front als cent mil francs que calia reemborsar al senyor de Boville el 15 d’aquell mes, i als altres cent mil que vencien el 15 del mes següent, l’única esperança amb què comptava el senyor Morrel era la tornada del Pharaon, de la sortida del qual havien tingut notícies per un altre vaixell, que havia llevat l’àncora al mateix temps i que ja havia arribat a bon port.

Però aquest vaixell, procedent de Calcuta, com el Pharaon, ja feia quinze dies que havia arribat, mentre que no hi havia cap notícia de l’altre.

En aquest estat de coses, l’endemà d’haver tancat amb el senyor de Boville l’important negoci que hem explicat, l’enviat de la firma Thomson i French de Roma va presentar-se a casa del senyor Morrel.

El va rebre Emmanuel. El jove, a qui espantava cada cara desconeguda, perquè cadascuna d’elles anunciava un nou creditor inquiet que es presentava a demanar explicacions al propietari de la firma, va voler estalviar al patró la molèstia de la visita. Va preguntar al nouvingut què volia, però el desconegut va declarar que no tenia res a parlar amb el senyor Emmanuel i que volia veure el senyor Morrel en persona.

Sospirant, Emmanuel va cridar Coclès. El caixer va aparèixer i el jove va manar-li que acompanyés l’estranger a veure el senyor Morrel.

Coclès anava al davant, l’estranger el seguia.

A l’escala, van trobar una noia bufona de setze o disset anys, que va mirar el foraster amb inquietud.

Coclès no va adonar-se d’aquesta expressió del rostre de la jove, que, tanmateix, va semblar que no passava desapercebuda al desconegut.

—¿El senyor Morrel és al seu despatx, senyoreta Julie? —va preguntar el caixer.

—Sí, o almenys m’ho sembla —va dir la noia, dubtant—. Miri-ho primer, Coclès, i, si el pare hi és, anunciï el senyor.

—Anunciar-me seria inútil, senyoreta —va respondre l’anglès—, el senyor Morrel no coneix el meu nom. Només cal que aquest bon home li digui que sóc el representant de la firma Thomson i French, de Roma, amb la qual té tractes el pare de vostè.

La noia va empal·lidir i va continuar escales avall mentre Coclès i l’estranger seguien pujant.

La jove va entrar a l’oficina on es trobava Emmanuel, i Coclès, amb la clau que posseïa i que proclamava el seu privilegi d’entrar directament al despatx del patró, va obrir una porta situada en un racó del replà del segon pis, va introduir el foraster en una avantcambra, va obrir una segona porta, que va tancar darrere seu, i després de deixar sol un instant el representant de la casa Thomson i French, va reaparèixer i li va indicar que entrés.

L’anglès va fer-ho i va trobar el senyor Morrel assegut en una taula, pàl·lid davant les espantoses columnes del llibre de comptabilitat on era apuntat el passiu.

En veure l’estranger, va tancar el llibre, va aixecar-se, va oferir un seient al visitant i no va tornar a seure fins que el desconegut va fer-ho.

Catorze anys havien canviat molt el digne comerciant, que en tenia trenta-sis al començament d’aquesta història i ara fregava els cinquanta. Els cabells se li havien tornat blancs, arrugues de preocupació li solcaven el front, i, finalment, la mirada, antany tan ferma i decidida, havia esdevingut insegura i vaga, com si temés contínuament veure’s obligada a fixar-se en un pensament o en una persona.

L’anglès va mirar-lo amb curiositat, barrejada, evidentment, amb interès.

—¿Volia parlar amb mi, senyor? —va preguntar Morrel, el malestar del qual semblava redoblat per aquell examen.

—Sí, senyor. ¿Sap de part de qui vinc, oi?

—De part de Thomson i French, almenys això m’ha dit el meu caixer.

—Li ha dit la veritat, senyor. La casa Thomson i French havia de pagar a França, entre aquest mes i el següent, tres-cents mil o quatre-cents mil francs. Coneixent la rigorosa exactitud de vostè, la casa ha reunit totes les lletres amb la seva signatura i m’ha encarregat de cobrar-les a mesura que vencin per invertir els fons.

Morrel va amollar un profund sospir i va passar-se una mà pel front cobert de suor.

—¿Per tant, senyor, posseeix totes les lletres firmades per mi?

—Sí, senyor, per una quantitat bastant considerable.

—¿Quina? —va preguntar Morrel amb una veu que intentava que semblés tranquil·la.

—Primer de tot —digué l’anglès, traient-se uns papers de la butxaca—, aquí tinc un traspàs de dos-cents mil francs fet pel senyor de Boville, l’inspector de presons, a la nostra firma. ¿Reconeix deure aquesta suma al senyor de Boville?

—Sí, senyor, és una inversió al quatre i mig per cent, que va fer aviat farà cinc anys.

—¿Quan havia de reemborsar-la?

—La meitat, el quinze d’aquest mes, la resta el quinze del pròxim.

—Exacte. També tinc aquí trenta-dos mil cinc-cents francs en lletres signades per vostè i que ens han passat terceres persones.

—Les reconec —va dir Morrel, vermell a causa de la vergonya que li provocava el fet que, per primer cop en la seva vida, no podria fer honor a la seva firma—. ¿És tot?

—No, senyor, encara tinc, per a la fi del mes que ve, aquests valors que van passar-nos la casa Pascal i la casa Wild i Turner de Marsella: uns cinquanta-cinc mil francs. En total, dos-cents vuitanta-set mil cinc-cents francs.

És impossible descriure el patiment del desgraciat Morrel durant aquella enumeració.

—Dos-cents vuitanta-set mil cinc-cents francs! —va repetir maquinalment.

—Sí, senyor —va respondre l’anglès, i va continuar després d’un instant de silenci—. Ara bé, no li amagaré, senyor Morrel, que, deixant de banda la seva honestedat impecable fins al present, el rumor públic de Marsella diu que vostè no es troba en situació de fer front als seus afers.

Davant d’aquestes paraules gairebé brutals, Morrel va empal·lidir espantosament.

—Senyor —digué—, fa més de vint-i-quatre anys que vaig rebre aquesta casa de mans del meu pare, que l’havia dirigit durant trenta-cinc, i, fins ara, mai no s’ha presentat al cobrament una lletra signada per Morrel i fills que no hagi estat pagada.

—Sí, ja ho sé —va respondre l’anglès—. Però, d’home d’honor a home d’honor, parli amb franquesa, senyor: ¿pagarà aquestes amb la mateixa puntualitat?

Morrel va estremir-se i va mirar l’altre amb més seguretat que fins aleshores.

—A preguntes fetes amb tanta franquesa, cal respondre de la mateixa manera. Sí, senyor, pagaré si, com espero, el meu vaixell arriba a bon port, perquè la seva arribada em tornarà el crèdit que m’han tret els successius accidents dels quals he estat víctima. Ara bé, si, per desgràcia, aquest últim recurs amb el qual compto, em fallés…

Els ulls del pobre armador van omplir-se de llàgrimes.

—¿I si aquest últim recurs li fallés…? —va preguntar-li el seu interlocutor.

—Doncs, bé, senyor —va continuar Morrel—, resulta cruel dir-ho…, però, acostumat ja a la desgràcia, cal que m’acostumi també a la vergonya…: crec que em veuria obligat a fer suspensió de pagaments.

—¿No té amics que puguin ajudar-lo en aquestes circumstàncies?

Morrel va somriure amb tristesa.

—Vostè, senyor, sap perfectament que, en els negocis, no hi ha amics sinó competidors.

—És cert —va murmurar l’anglès—. ¿És a dir que només té una esperança?

—Només una.

—¿L’última?

—L’última.

—De manera que, si li falla…

—Estic perdut, senyor, completament perdut.

—Quan jo venia cap aquí, un vaixell entrava al port.

—Ja ho sé, senyor. Un jove que ha continuat sent-me fidel en la desgràcia, es passa una part del temps en un mirador situat dalt de tot de la casa, amb l’esperança de venir el primer a anunciar-me una bona notícia. He sabut per ell l’arribada d’aquest vaixell.

—¿I no és el seu?

—No, és de Bordeus, el Gironde, i també ve de l’índia, però no es tracta del meu.

—Potser ha sabut alguna cosa del Pharaon i li’n porta notícies.

—Cal que li digui, senyor, que em fa tanta por tenir notícies del meu veler com romandre en la incertesa. La incertesa suposa encara esperança.

I va afegir amb veu apagada:

—Aquest retard no és normal: el Pharaon va salpar de Calcuta el 5 de febrer, fa un mes llarg que hauria de ser aquí.

—¿Què és això? —va dir l’anglès, parant l’orella—. ¿Què significa aquest soroll?

—Oh, Déu meu, Déu meu! —va exclamar Morrel, empal·lidint—. ¿Què passa, ara?

En efecte, hi havia un gran estrèpit a l’escala: tothom anava i venia, fins i tot va esclatar un crit de dolor.

Morrel va aixecar-se per anar a obrir la porta, però van faltar-li les forces i va desplomar-se de nou a la butaca.

Els dos homes van quedar-se l’un enfront de l’altre: Morrel tremolant, l’anglès mirant-lo amb una expressió de profunda pietat. L’estrèpit havia cessat, però pareixia que Morrel esperés alguna cosa. El soroll tenia una causa i havia de tenir un efecte.

A l’estranger va semblar-li que algú pujava lentament per l’escala i que les passes de diverses persones s’aturaven al replà.

Van ficar una clau al pany de la primera porta, van sentir el grinyol dels golfos.

—Només dues persones tenen la clau d’aquesta porta —va murmurar Morrel—: Coclès i Julie.

Al mateix temps, va obrir-se la segona i van veure aparèixer la noia, pàl·lida i amb les llàgrimes regalimant-li galtes avall.

Morrel va aixecar-se tremolant i va recolzar-se als braços de la butaca perquè no hauria pogut mantenir-se dret. Volia preguntar, però li fallava la veu.

—Oh, pare! —va dir la noia, ajuntant les mans—. Perdona a la teva filla per fer de missatgera d’una mala notícia.

Morrel va posar-se esgarrifosament blanc. Julie se li va llançar als braços.

—Oh, pare, pare, valor!

—¿El Pharaon, doncs, ha naufragat? —va preguntar Morrel amb veu ofegada.

La noia no va respondre, però va fer un senyal afirmatiu amb el cap, recolzat al pit del pare.

—¿I la tripulació?

—Salvada —digué la noia—, salvada pel vaixell bordelès que acaba d’entrar al port.

Morrel va aixecar les mans cap al cel amb una expressió sublim de resignació i d’agraïment.

—Gràcies, Déu meu, almenys només em colpeges a mi.

Malgrat la seva flegma, l’anglès no va poder evitar que una llàgrima li mullés la parpella.

—Entreu —va dir Morrel—, entreu, perquè m’imagino que sou tots a la porta.

En efecte, amb prou feines acabava de pronunciar aquestes paraules, la senyora Morrel va entrar plorant; Emmanuel la seguia i, als fons de l’avantcambra, es veien les cares rudes de set o vuit mariners mig despullats.

En veure’ls, l’anglès va estremir-se, va fer un pas com si volgués anar cap a ells, però va contenir-se i va retrocedir al racó més fosc i més allunyat.

La senyora Morrel va anar a seure a la butaca i va agafar una mà del marit mentre Julie continuava recolzada al pit del pare. Emmanuel s’havia quedat al mig del despatx i semblava fer de lligam entre el grup de la família Morrel i els mariners que s’estaven a la porta.

—¿Com va passar?

—Acosti’s, Penelon —va dir Emmanuel—, i conti el succés.

Un vell mariner, colrat pel sol de l’equador, va avançar, tot prement nerviosament amb les mans les restes d’un barret.

—Bon dia, senyor Morrel! —digué, com si se n’hagués anat el dia abans de Marsella i tornés d’Ais o de Toló.

—Bon dia, amic meu! —li va respondre l’armador, sense poder evitar de somriure enmig de les llàgrimes—. ¿On és, però, el capità?

—Pel que fa al capità, senyor Morrel, va quedar-se malalt a Palma; si Déu vol, però, no serà res i el veurà arribar d’aquí a pocs dies tan bé de salut com vostè o jo.

—Molt bé… Ara parli, Penelon —digué el senyor Morrel.

Penelon va passar-se de la galta dreta a la galta esquerra el tabac de mastegar, va posar-se una mà davant la boca, va llançar a l’avantcambra un raig de saliva negrenca, va avançar un peu i, balancejant-se sobre els malucs, va dir:

—Llavors, senyor Morrel, ens trobàvem si fa no fa entre el cap Blanc i el cap Bojador, navegant amb una bona brisa sud-sudoest, després de patir vuit dies de calma, quan el capità Gaumard se m’acosta, perquè cal aclarir que jo anava al timó, i em diu: «¿Què li semblen els núvols que s’aixequen allà lluny, a l’horitzó, oncle Penelon?».

»Precisament jo me’ls mirava aleshores.

»—¿Què en penso, capità? Doncs, que pugen més de pressa que no cal i que són més negres que no convé a uns núvols que no tinguessin males intencions.

»—Opino el mateix —va dir el capità—, i, per si de cas, vaig a prendre les meves precaucions. Tenim massa veles per al vent que farà de seguida… Ep! Plegueu les sobregonetes i arrieu el petifloc!

»Va anar-hi d’un fil. Amb prou feines havien executat l’ordre, el vent va empaitar-nos i el vaixell va començar a bandejar.

»—Bé! —va dir el capità—. Encara tenim massa drap, carregueu la vela gran!

»Al cap de cinc minuts, ho havien fet i ja navegàvem amb la trinqueta, les gàbies i els perroquets.

»—I bé, Penelon —va dir-me el capità—, ¿per què mou el cap així?

»—Doncs, perquè jo, si fos de vostè, no em quedaria aquí.

»—Crec que tens raó, oncle, tindrem una ventada.

»—¿Què diu, capità? —vaig exclamar—. Tant de bo que allò que passa allà lluny fos només una ventada! O jo no hi entenc gens ni mica o allò és una tempesta de categoria!

»Vull dir que vèiem venir el vent com la pols a Montredon. Per sort, se les tenia amb un entès.

»—Amarreu dos risos a les gàbies! —cridà el capità—. Amolleu les bolines, braça al vent, recolliu les gàbies, carregueu els palanquins sobre les vergues».

—En aquells paratges, no n’hi havia prou amb això —digué l’anglès—. Jo hauria agafat quatre risos i m’hauria desempallegat de la trinqueta.

Aquella veu ferma, sonora i inesperada va estremir tothom. Penelon va fer visera amb les mans i va mirar la persona que controlava amb tant d’aplom la maniobra del seu capità.

—Encara vam fer una cosa millor, senyor —digué el vell mariner amb un cert respecte—, perquè vam carregar la cangrea i vam posar la barra al vent per córrer davant la tempesta. Deu minuts més tard, vam carregar les gàbies i navegàvem sense veles.

—El vaixell era massa vell per arriscar-se així —va dir l’anglès.

—Precisament això ens va perdre. Al cap de dotze hores de trontollar de mala manera, va declarar-se una via d’aigua.

»—Penelon —va dir-me el capità—, em sembla que ens enfonsem, amic meu; dóna’m, doncs, el timó i baixa a la cala.

»Li dono la barra, baixo. Ja hi havia tres peus d’aigua. Pujo cridant: A les bombes, a les bombes! Ah, ja era massa tard! Vam posar-nos a la feina, però em sembla que, com més en trèiem, més n’hi havia.

»—A fe meva —vaig dir al cap de quatre hores de feina—, si ens enfonsem de totes totes, deixem-nos enfonsar! Només mors una vegada!

»—¿Aquest és l’exemple que dones, oncle Penelon? —va preguntar-me el capità—. Espera’t, doncs, espera’t!

»Va anar a buscar un parell de pistoles a la cabina.

»—Al primer que deixi la bomba —va dir—, li foradaré la closca!».

—Bé —va dir l’anglès.

—No hi ha res com les bones paraules per donar-te valor —va continuar el mariner—, sobretot si tenim en compte que, mentrestant, el temps s’havia esclarit i el vent havia caigut. També és veritat que l’aigua continuava pujant. No molt, potser dues polzades per hora, però, en fi, pujava. Dues polzades per hora, veieu, sembla poca cosa. Tanmateix, en dotze hores, són vint-i-quatre polzades, i vint-i-quatre polzades fan dos peus. Dos peus afegits als tres que ja teníem, són cinc. I quan un vaixell té cinc peus d’aigua al ventre, pot passar per hidròpic.

»—Bé —va dir el capità—, ja n’hi ha prou, i el senyor Morrel no podrà reprotxar-nos res: hem fet tot el que hem pogut per salvar el vaixell. A la xalupa, nois, i de pressa!

—Escolti, senyor Morrel —va continuar Penelon—, nosaltres estimàvem molt el Pharaon, però, per molt que el mariner s’estimi el seu vaixell, encara s’estima més la pell. No ens ho vam fer dir dues vegades. Mentrestant, el vaixell es queixava i semblava dir-nos: «Aneu-vos-en, aneu-vos-en!». I no mentia el pobre Pharaon, el sentíem enfonsar-se literalment sota els nostres peus. De manera que, en un instant, vam arriar la xalupa i vam embarcar-hi els vuit.

»El capità va baixar-hi l’últim, o més aviat no: no va baixar perquè no volia abandonar el vaixell i vaig ser jo qui va agafar-lo amb un braçat i vaig llançar-lo als companys. Després vaig saltar jo. Just a temps. Quan acabava de fer-ho, el pont es va trencar amb un espetec que semblava una andanada d’una nau de quaranta-vuit canons.

»Deu minuts més tard, va enfonsar-se de proa, a continuació de popa, i després es va posar a girar sobre ell mateix com un gos que vol agafar-se la cua. Finalment, adéu-siau, brrrrrum!… Tot es va acabar, el Pharaon ja no hi era!

»Pel que fa a nosaltres, vam passar-nos tres dies sense beure ni menjar. Ja parlàvem, doncs, de fer a la sort qui serviria d’aliment als altres, quan vam albirar el Gironde: vam fer-li senyals, ens van veure, van venir cap a nosaltres, van enviar-nos la xalupa i ens van recollir. Vet aquí el que va passar, senyor Morrel, paraula d’honor, paraula de mariner! ¿No és veritat, vosaltres?

Un murmuri general d’aprovació va indicar que el narrador havia reunit tots els vots pel que feia a la veritat de fons i al pintoresquisme dels detalls.

—Bé, amics meus —va dir el senyor Morrel—, sou bona gent i jo ja sabia per endavant que, en les meves desgràcies, l’únic culpable és el meu destí. És la voluntat de Déu, no pas culpa dels homes. Acceptem la voluntat del Senyor. Bé, ¿quina paga us dec?

—Oh, bah! No parlem d’això, senyor Morrel.

—Al contrari, parlem-ne —va dir l’armador amb un somriure trist.

—Doncs, bé, ens deu tres mesos… —va dir Penelon.

—Coclès, pagui dos-cents francs a cadascun d’ells. En uns altres temps, amics meus —va dir Morrel—, hauria afegit: i doni dos-cents francs més a cadascun com a gratificació. Però els temps són dolents i els pocs diners que em queden ja no em pertanyen. Perdoneu-me, doncs, i no m’estimeu menys per culpa d’això.

Penelon va fer una ganyota d’entendriment, va girar-se cap als seus companys, va bescanviar algunes paraules amb ells i va tornar.

—Pel que fa a això, senyor Morrel —va dir, passant-se el tabac de mastegar a l’altra banda de la boca i llançant un segon raig de saliva a l’avantcambra, que va anar a fer joc amb el primer—, pel que fa a això…

—¿Pel que fa a què?

—Als diners…

—¿Sí?

—Doncs, bé, senyor Morrel, els companys diuen que, de moment, en tindran prou amb cinquanta francs per cap i que ja s’esperaran per cobrar la resta.

—Gràcies, amics meus, gràcies —va exclamar el senyor Morrel, d’allò més emocionat—, sou tots unes bones persones, però preneu els diners, preneu-los, i si trobeu una bona feina, agafeu-la; sou lliures.

L’última part de la frase va produir un efecte prodigiós sobre els dignes mariners. Van mirar-se els uns als altres amb cara d’astorament. Penelon, va quedar-se sense respiració i va estar a punt d’empassar-se el tabac; per sort, va posar-se a temps la mà a la gola.

—¿Què diu, senyor Morrel? —va preguntar amb veu escanyada—. ¿Ens acomiada? ¿Està, doncs, descontent de nosaltres?

—No, fills meus —li respongué l’armador—, no estic descontent de vosaltres, ben al contrari. No us acomiado. ¿Què voleu, però? Ja no tinc vaixells i ja no necessito mariners.

—¿Que ja no té vaixells? —digué Penelon—. Doncs, bé, ja en farà construir d’altres. Esperarem. Ja sabem què és passar-ne de verdes i de madures.

—Ja no tinc diners per fer construir vaixells, Penelon —va dir l’armador amb un trist somriure—, i no puc acceptar la vostra oferta malgrat que és molt generosa.

—Doncs, bé, si no té diners no cal que ens pagui, farem com el pobre Pharaon, navegarem sense veles, això és tot.

—Prou, prou, amics meus —va dir Morrel, trasbalsat per l’emoció—. Aneu, ens retrobarem en temps millors. Emmanuel, acompanyi’ls i vigili que es faci el que he dit.

—Si més no, a reveure, ¿oi, senyor Morrel? —va preguntar Penelon.

—Sí, amics meus, almenys això espero, aneu.

Va fer un gest a Coclès, que va sortir el primer. Els mariners van seguir-lo, i Emmanuel va seguir els mariners.

—Ara —va dir l’armador a la dona i la filla—, deixeu-me sol un moment, he de parlar amb aquest senyor.

I va assenyalar amb la mirada el representant de la casa Thomson i French, que s’havia quedat dret i immòbil en un racó durant tota l’escena, en la qual només havia pres part amb les poques paraules que hem reproduït.

Les dues dones van aixecar els ulls cap a l’estranger, a qui havien oblidat completament, i van retirar-se. Quan sortien, però, la noia va adreçar-li una mirada sublim de súplica a la qual ell va respondre amb un somriure que, a un observador fred, li hauria estranyat veure aparèixer en aquelles fesomies de glaç. Els homes van quedar-se sols.

—Bé, senyor —digué Morrel, deixant-se caure a la butaca—, ho ha vist tot, ho ha sentit tot, no cal que li expliqui res.

—He vist, senyor —va dir l’anglès—, que ha patit una nova desgràcia, immerescuda com les altres, i això m’ha confirmat en el desig d’ajudar-lo.

—Oh, senyor! —va exclamar Morrel.

—A veure —va continuar l’estranger—, jo sóc un dels seus principals creditors, ¿no?

—És almenys qui té els valors de venciment més proper.

—¿Vol un ajornament del pagament?

—Un ajornament podria salvar el meu honor i, en conseqüència, la meva vida.

—¿Quant de temps vol?

Morrel va dubtar.

—Dos mesos —digué.

—Bé, li’n dono tres.

—¿Creu, però, que la casa Thomson i French…?

—Estigui tranquil, senyor, això és cosa meva. ¿Avui som 15 de juny?

—Sí.

—Doncs bé, renovi’m totes aquestes lletres per al 5 de setembre. I el 5 de setembre, a les onze del matí —en aquell moment, el rellotge tocava les onze—, em presentaré aquí.

—L’esperaré —digué Morrel—. Li pagaré o seré mort.

Va dir les últimes paraules en veu tan baixa que l’estranger no les va poder sentir.

Van renovar les lletres, van esquinçar les velles, i el pobre armador va trobar-se almenys amb tres mesos de coll per reunir els seus últims recursos.

L’anglès va rebre les gràcies amb la flegma característica de la seva nació i va acomiadar-se de Morrel, que, beneint-lo, va acompanyar-lo fins a la porta.

A l’escala, va trobar Julie. La noia feia veure que baixava, però, en realitat, l’esperava.

—Oh, senyor! —va exclamar, ajuntant les mans.

—Senyoreta —li digué l’estranger—, un dia rebrà una carta signada… Sindbad el Marí… Faci punt per punt tot el que hi digui malgrat que li sembli estrany.

—Sí, senyor —va respondre Julie.

—¿M’ho promet?

—L’hi juro.

—Bé! Adéu, senyoreta. Continuï sent una filla tan bona i santa com fins ara, i estic convençut que Déu la recompensarà donant-li Emmanuel per marit.

Julie va llençar un petit xiscle, va posar-se vermella com un tomàquet i va agafar-se a la barana per no caure.

L’estranger va continuar el seu camí, fent-li un petit senyal d’adéu.

Al pati, va trobar Penelon. El mariner tenia un cartutx de cent francs la mà i semblava que no s’acabava de decidir a emportar-se’ls.

—Vingui, amic meu —li digué l’anglès—, he de parlar amb vostè.

XXX

El cinc de setembre

L’ajornament concedit pel representant de la casa Thomson i French, quan Morrel menys s’ho esperava, va semblar-li al pobre armador un d’aquests canvis de sort que anuncien a l’home que la desgràcia, finalment, ha deixat d’aferrissar-se amb ell. El mateix dia, va contar a la filla, a la dona i a Emmanuel el que li havia passat, i una mica d’esperança, si no de tranquil·litat, va tornar a la família. Desgraciadament, però, Morrel no tenia solament tractes amb la casa Thomson i French, que s’havia mostrat tan comprensiva amb ell. Com ell mateix havia dit, en el món del comerç, no hi amics sinó rivals. Quan hi pensava a fons, no arribava a entendre la generosa conducta dels senyors Thomson i French. Només se l’explicava atribuint a la firma un càlcul intel·ligentment egoista: val més sostenir un home que ens deu gaire-be tres-cents mil francs i recuperar-los al cap de tres mesos, que accelerar-ne la ruïna i obtenir només el sis o el vuit per cent del capital.

Dissortadament, bé per odi, bé per ceguesa, no tots els creditors de Morrel van fer-se la mateixa reflexió; fins i tot alguns van pensar el contrari. Les lletres signades per Morrel van ser presentades, per tant, al cobrament amb un rigor escrupolós, i, gràcies a l’ajornament concedit per l’anglès, Coclès va pagar-les al comptat. El caixer va continuar, doncs, instal·lat en la seva calma fatídica. Només el senyor Morrel va adonar-se amb terror que, si hagués hagut de reemborsar, el dia 15, els cinquanta mil francs del senyor de Boville i el 30, els trenta-dos mil cinc-cents en lletres, per als quals, com per a la inversió de l’inspector de presons, havia obtingut l’ajornament, hauria estat perdut aquell mateix mes.

L’opinió general dels comerciants de Marsella era que, esclafat per aquell seguit de desgracies, Morrel no podria sortir-se’n. La sorpresa, doncs, va ser grossa quan es va veure que, a final de mes, complia amb la puntualitat de sempre. Malgrat això, però, ningú no va recobrar la confiança, i tothom va posposar al proper final de mes la fallida de l’infortunat armador.

El mes va escolar-se per a Morrel enmig d’esforços increïbles per reunir tots els seus recursos. Abans, les seves lletres eren acceptades amb confiança, fossin de la data que fossin, i fins i tot anaven buscades. Aleshores va intentar negociar-ne a noranta dies, però els bancs van refusar-les. Per sort, podia comptar encara amb algunes entrades. Aquestes van realitzar-se i Morrel va trobar-se un cop més en condicions de fer front als seus compromisos a la darreria de juliol.

D’altra banda, ningú no havia tornat a veure a Marsella el representant de Thomson i French; havia desaparegut un dia o dos després de la visita a l’armador. Ara bé, com que només s’havia entrevistat amb l’alcalde, l’inspector de presons i el senyor Morrel, el seu pas no havia deixat cap rastre, tret del record diferent que n’havien conservat aquestes tres persones. Quant als mariners del Pharaon, pel que semblava, havien trobat alguna feina, perquè també havien desaparegut.

El capità Gaumard, refet de la indisposició que l’havia retingut a Palma, va tornar. No gosava presentar-se a casa del senyor Morrel, però aquest va assabentar-se’n de l’arribada i va anar ell mateix a veure’l. Pel relat de Penelon, el digne armador ja coneixia la valerosa conducta del capità durant el sinistre, i va intentar consolar-lo. També va portar-li la paga, que el capità Gaumard no s’hauria atrevit a anar a cobrar.

Mentre baixava per l’escala, el senyor Morrel va trobar Penelon, que pujava. Pel que semblava, Penelon havia fet bon ús dels diners, ja que portava un vestit nou de trinca. En veure’l, el digne timoner va semblar atabalar-se força, va retrocedir al racó més allunyat del replà, va passar-se alternativament d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra el tabac de mastegar, va fer uns ulls com unes taronges i només va respondre amb una pressió tímida a l’encaixada que el senyor Morrel va oferir-li amb la seva cordialitat habitual. L’armador va atribuir l’atabalament de Penelon a l’elegància de la indumentària: era evident que el bon home s’havia pogut permetre un luxe semblant perquè ja havia trobat feina a bord d’un altre vaixell, i la vergonya li venia del fet de no haver portat dol, per dir-ho així, gaire temps pel Pharaon. Potser fins i tot es trobava allí per explicar la seva bona sort a capità Gaumard i fer-li alguna proposició de part del nou patró.

—Bona gent —va dir Morrel mentre s’allunyava—, tant de bo el vostre nou amo us estimi tant com jo us estimava, i tingui més sort que jo…!

Agost va transcórrer mentre Morrel provava sense descans de recobrar l’antic crèdit o de guanyar-se’n un de nou. El dia 20, va saber-se a Marsella que l’armador havia ocupat un seient a la diligència, i tothom va dir-se aleshores que, com que a la darreria de mes tindria lloc la suspensió pagaments, Morrel se n’havia anat per no assistir-hi i que havia delegat aquell acte cruel en el seu encarregat, Emmanuel, i en Coclès, el caixer. Contra totes les previsions, però, el 30 d’agost, la caixa va obrir-se com de costum. Coclès va aparèixer darrere la reixa, tranquil com el just d’Horaci, va examinar amb l’atenció habitual les lletres que li presentaven i, també amb l’exactitud de sempre, va pagar-les totes. Van haver-hi fins i tot dos reemborsaments previstos pel senyor Morrel, i que Coclès va abonar amb la mateixa puntualitat que els pagarés personals de l’armador. Ningú no entenia res, i, amb la tenacitat característica dels profetes de males notícies, s’ajornava la fallida a la fi de setembre.

Morrel va arribar el dia 1: la família l’esperava amb una gran ansietat; d’aquell viatge a París havia de sortir l’últim camí de salvació. Morrel havia pensat en Danglars, ara milionari i abans el seu deutor, perquè era per recomanació de l’armador que l’antic comptable havia entrat al servei del banquer espanyol on havia començat la seva immensa fortuna. Avui, es deia, Danglars tenia sis o vuit milions i un crèdit il·limitat; sense treure’s ni un escut de la butxaca, podia salvar Morrel: només havia de garantir un préstec i Morrel estava salvat. Feia temps que l’armador havia pensat en ell, però hi ha repulsions instintives que no pots controlar, i havia tardat tant com havia pogut a recórrer a aquell mitjà suprem. I no s’havia equivocat, perquè havia tornat destrossat per la humiliació d’un refús.

Tanmateix, de tornada, Morrel no havia proferit ni una queixa ni una recriminació. Havia abraçat plorant la dona i la filla, havia allargat una mà amistosa a Emmanuel, s’havia tancat al despatx del segon pis i havia cridat Coclès.

—Aquesta vegada —havien dit les dones a Emmanuel—, estem perduts.

Després, en un breu conciliàbul entre elles, havien acordat que Julie escriuria al seu germà, de guarnició a Nimes, perquè es presentés immediatament a Marsella.

Les pobres dones s’adonaven instintivament que necessitaven totes les seves forces per aguantar el cop que els amenaçava.

D’altra banda, Maximilien Morrel, malgrat que amb prou feines tenia vint-i-dos anys, gaudia d’una gran influència sobre el pare.

Era un jove ferm i recte. Quan havia arribat el moment d’escollir una carrera el seu pare no havia volgut imposar-li un futur i havia consultat els gustos del jove Maximilien. El noi havia declarat aleshores que volia seguir a carrera militar. En conseqüència, havia fet uns estudis excel·lents, havia entrat per oposició a l’Escola Politècnica, i n’havia sortit sotstinent del 53 de línia. Feia un any que tenia aquell grau i li havien promès que el farien tinent a la primera ocasió, en el regiment, Maximilien era citat com un rígid observador no solament de les obligacions imposades als soldats, sinó també dels deures proposats a l’home, i li deien l’estoic. No cal dir que molts dels qui li aplicaven l’epítet, el repetien sense haver-lo entès, ni solament sabien què significava.

Aquest era el jove l’ajuda del qual reclamaven la mare i la germana per sostenir-les en les greus circumstàncies que s’adonaven que anaven a travessar.

No s’havien equivocat pel que feia a la gravetat del moment, perquè, un instant després que el senyor Morrel entrés al despatx amb Coclès, Julie va veure sortir aquest molt pàl·lid, tremolós i amb la cara trasbalsada.

Va voler preguntar-li quan passava pel seu costat, però el bon home va continuar escala avall amb una precipitació que no li era habitual, limitant-se a exclamar tot aixecant els braços al cel:

—Oh, senyoreta, senyoreta, quina desgràcia tan espantosa! Mai no m’hauria imaginat una cosa així!

Al cap d’un moment, Julie va veure’l pujar un altre cop, carregat amb dos o tres gruixuts llibres de comptabilitat, una cartera i una bossa amb diners.

Morrel va consultar els llibres, va obrir la cartera, va comptar els diners.

Els recursos ascendien a uns sis mil o vuit mil francs, les entrades fins al 5, a quatre mil o cinc mil. Això feia, com a màxim, un actiu de catorze mil francs per fer front a un pagament de dos-cents vuitanta-set mil cinc-cents francs. No n’hi havia ni per oferir un acompte.

Tanmateix, quan va baixar per dinar, Morrel semblava força tranquil. Aquesta calma va espantar més les dues dones que l’abaltiment més profund.

Morrel tenia el costum de sortir després de dinar, anava a prendre cafè al cercle dels Foceus i a llegir-hi el «Sémaphore». Aquell dia, no va fer-ho i va pujar de nou al despatx.

Quant a Coclès, semblava absolutament embajanit. Durant una part del dia, s’havia estat al pati, assegut en una pedra, sense barret i sota un sol de trenta graus.

Emmanuel intentava tranquil·litzar les dones però no se’n sortia. El jove estava massa al corrent dels afers de la casa per no veure que una gran catàstrofe planava sobre la família Morrel.

Va fer-se de nit: les dues dones havien vetllat, esperant que, en baixar del despatx, Morrel entraria a veure-les. Tanmateix, van sentir-lo passar per davant de la porta, accelerant el pas per por que no el cridessin.

Van parar l’orella: va entrar a la seva habitació i va tancar la porta per dintre.

La senyora Morrel va enviar la filla a dormir. Una mitja hora després que Julie es retirés, la dona va aixecar-se, va treure’s les sabates i va esmunyir-se pel passadís per veure pel forat del pany què feia el marit.

Al passadís, va veure retirar-se una ombra: era Julie, que, també inquieta, havia precedit la mare.

La noia va acostar-se a la senyora Morrel.

—Escriu —va dir.

Totes dues s’havien entès sense paraules.

La senyora Morrel va guaitar pel forat del pany. Efectivament, el marit escrivia. Ella, però, va observar una cosa que la noia no havia vist: ho feia sobre paper oficial.

Se li va acudir la terrible idea que estava redactant el testament. Va estremir-se de cap a peus, però va tenir la força de no dir res.

L’endemà, el senyor Morrel semblava completament tranquil. Va estar-se al despatx com feia habitualment; també com de costum va baixar a dinar. Després, però, va fer seure la filla al seu costat, va abraçar-la i va prémer força estona el cap de la noia contra el seu pit.

Al vespre, Julie va dir a la mare que, malgrat que el pare semblava tranquil, ella s’havia adonat que el cor li bategava amb violència.

Els dos dies següents van escolar-se d’una manera semblant. El 4 de setembre al vespre, el senyor Morrel va demanar a la filla la clau del despatx.

Julie va estremir-se, va trobar la petició sinistra. ¿Per què el pare li demanava una clau que ella sempre havia tingut i que només li prenia, de criatura, quan volia castigar-la?

La noia va mirar-lo.

¿Què he fet malament —va preguntar-li—, perquè em prengui aquesta clau?

—Res, filla meva —li va respondre el desgraciat Morrel, a qui aquella pregunta tan simple va omplir-li els ulls de llàgrimes—, res, però la necessito.

Julie va fingir que la buscava.

—Dec haver-me-la deixat a l’habitació.

I va sortir. En lloc d’anar, però, al dormitori, va baixar corrents a consultar a Emmanuel.

No li torni la clau —li va dir aquest—, i, demà al matí, si és possible, no el deixi sol.

Va tractar de fer-li unes preguntes, però, o bé el noi no sabia res més, o no volia dir-ho.

La senyora Morrel va passar-se la nit del 4 al 5 de setembre amb l’orella collada a la porta. Va sentir el marit anar agitadament amunt i avall per l’habitació fins a les tres del matí.

Fins aleshores, Morrel no va ficar-se al llit.

Les dues dones van passar la nit plegades. Des del vespre, esperaven Maximilien.

A les vuit, el senyor Morrel va entrar a la seva habitació. Estava tranquil, però la cara, pàl·lida i desfeta, reflectia l’agitació de la nit.

Les dones no van gosar preguntar-li si havia dormit bé.

Morrel va mostrar-se bondadós amb la dona i més paternal que mai amb la filla. No es cansava de mirar i besar la pobra criatura.

Julie va recordar la recomanació d’Emmanuel i va voler seguir el pare quan sortia, però ell va rebutjar-la amb suavitat:

Queda’t al costat de la mare.

Julie volia insistir.

T’ho mano.

Era la primera vegada que li deia una cosa semblant, però va fer-ho amb un accent paternal tan tendre, que Julie no va gosar fer un pas.

Va quedar-se clavada, dreta, immòbil i muda. Al cap d’un instant, la porta va obrir-se de nou, Julie va sentir que algú l’abraçava i que una boca li feia un petó al front.

Va obrir els ulls i va llançar una exclamació d’alegria.

—Maximilien, germà! —va exclamar.

En sentir el crit, la senyora Morrel va entrar i va llançar-se als braços del fill.

—¿Què passa, mare? —va preguntar el jove, mirant alternativament les dues dones—. La seva carta m’ha espantat i he vingut tan de pressa com he pogut.

—Julie —digué la senyora Morrel mentre feia un gest al xicot—, vés a dir al pare que Maximilien acaba d’arribar.

La noia va sortir corrents, però, al primer esglaó de l’escala, va trobar un home amb una carta a la mà.

—¿És vostè la senyoreta Julie Morrel? —va preguntar-li amb un accent italià molt pronunciat.

—Sí, senyor —va respondre Julie, balbucejant—, però ¿què vol? No el conec.

—Llegeixi aquesta carta —va dir l’home allargant-li un sobre.

La noia l’hi va treure de les mans.

Després, va obrir-lo ràpidament i va llegir:

Vagi ara mateix a l’avinguda de Meilhan, a la casa número 15, demani al porter la clau del cinquè, entri-hi, agafi la bossa de seda vermella que veurà a la lleixa de la xemeneia, i porti-la al seu pare.

És important que la rebi abans de les onze.

Vostè em va prometre obeir-me cegament, li recordo la promesa.

SINDBAD EL MARÍ.

La noia va llançar un crit d’alegria, va aixecar la vista per interrogar el missatger, però havia desaparegut.

Va fixar de nou la vista sobre la carta per rellegir-la i va veure que hi havia un post scriptum.

Va llegir:

És important que porti a terme aquesta missió en persona i sola. Si hi va acompanyada o es presenta algú que no sigui vostè, el porter respondrà que no sap de què li parlen.

El post scriptum va significar un fre per a l’alegria de la noia. ¿No havia de témer res? ¿No li paraven alguna trampa? La seva innocència li permetia ignorar els perills que podia córrer una noia de la seva edat, però no cal conèixer el perill per sentir por, i hem de destacar una cosa: precisament els perills desconeguts són els que inspiren els terrors més intensos.

Julie vacil·lava, va decidir demanar consell.

Estranyament, però, no va adreçar-se ni a la mare ni al germà, sinó a Emmanuel.

Va baixar i va contar-li el que havia passat el dia que el representant de la casa Thomson i French havia vingut a veure el pare. Va explicar-li l’escena de l’escala, li repetí la promesa que havia fet i va ensenyar-li la carta.

—Cal anar-hi, senyoreta —li digué Emmanuel.

—¿Anar-hi? —va murmurar Julie.

—Sí, jo l’acompanyaré.

—¿Que no ha vist que he de fer-ho tota sola?

—I hi anirà tota sola, però jo l’esperaré a la cantonada del carrer del Museu. Si tarda i em sento inquiet, aniré a buscar-la, i pobres dels qui vostè em digui que té alguna queixa! Li’n responc!

—¿Per tant, Emmanuel —va preguntar la noia, encara vacil·lant—, opina que he d’acceptar la invitació?

—Sí. ¿No li ha dit el missatger que es tractava de la salvació del pare?

—¿Al capdavall, però, quin perill corre?

Emmanuel va vacil·lar un instant, però el desig de fer prendre una decisió a la noia va acabar guanyant.

—Escolti —li digué—, ¿avui és 5 de setembre, no?

—Sí.

—A les onze, el seu pare ha de pagar gairebé tres-cents mil francs.

—Sí, ja ho sabem.

—Doncs, bé —digué Emmanuel—, a la caixa, només n’hi ha ni quinze mil.

—¿Aleshores, què passarà?

—Passarà que, si, avui, abans de les onze, el seu pare no ha trobat algú que l’ajudi, al migdia es veurà obligat a declarar-se en fallida.

—Oh, vingui, vingui! —va exclamar la noia, emportant-se el xicot amb ella.

Mentrestant, la senyora Morrel ho havia explicat tot al fill.

El jove sabia que, com a conseqüència de les successives desgràcies patides pel pare, les despeses de la casa havien estat considerablement retallades, però ignorava que les coses haguessin arribat en aquell punt.

Va quedar-se aclaparat.

Després, va sortir de cop del pis, va tirar escales amunt ràpidament perquè es pensava que el pare era al despatx, però va trucar-hi en va.

Quan encara es trobava a la porta, va sentir que s’obria la del pis, va girar-se i va veure el pare. En lloc de pujar directament al despatx, el senyor Morrel havia anat a la seva habitació, de la qual no havia sortit fins aleshores.

El senyor Morrel va llançar un crit de sorpresa en veure Maximilien. Ignorava l’arribada del jove. Va quedar-se immòbil, prement amb el braç esquerre un objecte que mantenia amagat sota el redingot.

Maximilien va llançar-se als braços del pare. De cop, però, va retrocedir, deixant només la mà dreta sobre el pit del progenitor.

—Pare —va dir, posant-se pàl·lid com la mort—, ¿per què portes un parell de pistoles sota el redingot?

—Oh, temia que passaria això! —va dir Morrel.

—Pare, pare, en nom del cel —va exclamar el jove—, ¿què vols fer amb aquestes armes?

—Maximilien —va respondre Morrel, mirant el fill de fit a fit—, ets un home, i un home d’honor. Vine, t’ho explicaré.

I va pujar amb pas segur al despatx mentre Maximilien el seguia, vacil·lant.

Morrel va obrir la porta i va tancar-la de nou darrere Maximilien. Després, va travessar l’avantcambra, va acostar-se a l’escriptori, deixà les pistoles en un cantó de la taula i va indicar al fill amb un dit un llibre de comptabilitat obert.

Hi havia consignat l’estat exacte de la situació.

Al cap de mitja hora, Morrel havia de pagar dos-cents vuitanta-set mil cinc-cents francs.

En total, en tenia quinze mil dos-cents cinquanta-set.

—Llegeix —digué Morrel.

El jove va fer-ho i va quedar-se un moment com esclafat.

Morrel no deia res. ¿Què hauria pogut afegir a l’inexorable veredicte dels números?

—¿I ha fet tot el que ha pogut, pare —va dir el jove al cap d’un instant—, per afrontar aquesta desgràcia?

—Sí.

—¿No compta amb cap altre ingrés?

—No.

—¿Ha esgotat tots els recursos?

—Tots.

—¿I, d’aquí a mitja hora, el nostre nom quedarà deshonrat?

—La sang renta el deshonor —digué Morrel.

—Té raó, pare, i el comprenc.

I va afegir, allargant la mà cap a les pistoles:

—N’hi ha una per a vostè i una altra per a mi. Gràcies!

Morrel va agafar-li la mà.

—¿I la teva mare, i la teva germana…? ¿Qui les mantindrà?

Un estremiment va recórrer el jove de cap a peus.

—¿S’adona que em demana que visqui, pare?

—Sí, t’ho demano, perquè és el teu deure. Tens un esperit tranquil i fort, Maximilien… No ets un home corrent. No et mano res, no t’ordeno res, solament et dic: examina la situació com si no t’afectés, i jutja-la.

El jove va reflexionar un moment. Després, els seus ulls van reflectir una expressió de resignació sublim. Amb un moviment lent i trist, va limitar-se a treure’s de l’uniforme les insígnies del seu grau.

—Molt bé, pare —digué, allargant-li la mà—, mori en pau, jo viuré! Morrel va intentar agenollar-se davant del fill, Maximilien va abraçar-lo i els dos nobles cors van bategar plegats un instant.

—¿Cal que et digui que no és culpa meva? —digué Morrel.

Maximilien va somriure.

—Ja ho sé, pare: vostè és la persona més honrada que mai he conegut.

—Bé, ja està tot dit. Ara torna al costat de la mare i la teva germana.

—Pare —va dir el jove, fent una genuflexió—, beneeixi’m!

Morrel va agafar el cap del fill amb les mans, va acostar-se’l i va besarlo diverses vegades.

—Oh, sí —digué—, et beneeixo en nom meu i en el de tres generacions d’homes irreprotxables. Escolta el que et diuen amb la meva veu: l’edifici que la desgràcia ha destruït, pot reconstruir-lo la providència. En veure’m morir així, els més inexorables tindran pietat de mi. Potser et donaran, a tu, el temps que m’han refusat a mi. Intenta aleshores que la paraula infame no sigui pronunciada. Posa mans a l’obra, treballa, fill, lluita amb ardor i coratge. Passeu, la teva mare, la teva germana i tu, amb l’estrictament necessari perquè, dia a dia, els béns de les persones de qui sóc deutor fructifiquin en les teves mans. Pensa que serà un gran dia, un dia solemne, el de la rehabilitació, quan, en aquest mateix despatx, puguis dir: el meu pare va morir perquè no podia fer el que jo faig avui; però va morir tranquil i serè perquè sabia que jo ho faria per ell.

—Oh, pare, pare —va exclamar el jove—, si malgrat tot poguessis viure!

—Si visqués, tot canviaria; si visqués, l’interès es transformaria en dubte, la pietat en aferrissament; si visqués, seria solament l’home que va faltar a la seva paraula, que no va complir els seus compromisos, en fi, un bancarroter. Si moro, en canvi, pensa-hi, Maximilien, el meu cadàver només serà el d’un home honest desgraciat. Viu, els meus millors amics evitaran casa meva; mort, tot Marsella m’acompanyarà plorant a l’última morada. Si visc, tu t’avergonyiràs del meu nom; si moro, aixecaràs el cap ben alt i podràs dir: «Sóc el fill d’aquell que es va matar perquè, per primer cop, es va veure obligat a faltar a la seva paraula».

El jove va gemegar però va semblar resignat. Era la segona vegada que la seva raó, no pas el seu cor, es deixava convèncer.

—I ara —digué Morrel—, deixa’m sol i prova d’allunyar les dones.

—¿No vol tornar a veure la meva germana? —va preguntar-li Maximilien.

En aquella entrevista, el jove veia una última i sorda esperança. Per això la proposava.

El senyor Morrel va moure el cap.

—L’he vist aquest matí i ja li he dit adéu.

—¿No vol fer-me cap altra recomanació, pare? —va preguntar Maximilien amb veu alterada.

—Sí, una de sagrada.

—Digui.

—La casa Thomson i French és l’única que, per humanitat, o potser per egoisme, però no em correspon a mi llegir en el cor de les persones, ha tingut pietat de mi. El seu representant, el que, d’aquí a deu minuts, es presentarà a cobrar l’import d’una lletra de dos-cents vuitanta-set mil cinc-cents francs, va oferir-me un ajornament de tres mesos sense que jo l’hi demanés. Vull que aquesta casa sigui la primera que recobri els diners i que aquest home sigui sagrat per a tu.

—Sí, pare —digué Maximilien.

—I ara, adéu una vegada més. Vés-te’n, necessito estar sol. Trobaràs el testament al secreter del meu dormitori.

El jove va quedar-se dret i inert. Volia obeir, però no podia.

—Escolta, Maximilien —li digué el pare—, imagina’t que sóc militar, com tu, que he rebut l’ordre de conquerir una posició i tu saps que moriré conquerint-la, ¿no em diries el que em deies fa un instant: endavant, pare, perquè, si no ho fa, quedarà deshonrat i val més la mort que la vergonya?

—Sí, sí —va respondre el fill, abraçant-lo convulsivament—, endavant, pare.

I va sortir ràpidament del despatx.

Morrel va quedar-se un instant dret i amb els ulls clavats a la porta. Després va allargar la mà, va trobar el cordó d’una campaneta i va estirar-lo.

Al cap d’un instant, va aparèixer Coclès.

Coclès no era la mateixa persona, aquells tres dies de certesa l’havien destrossat. La idea que la casa Morrel anava a fer suspensió de pagaments l’aclaparava més que si li haguessin caigut vint anys a sobre de cop.

—Estimat Coclès —li digué Morrel en un to impossible de transcriure—, tu et quedaràs a l’avantcambra. Quan el senyor que va venir fa tres mesos, ja saps qui vull dir, el representant de la firma Thomson i French, arribi, avisa’m.

Coclès no va respondre. Va moure el cap afirmativament, va anar a seure a l’avantcambra i va esperar.

Morrel va desplomar-se de nou al seient. Va mirar el rellotge de paret. Li quedaven set minuts, allò era tot. Va semblar-li que les manetes es movien a una velocitat increïble.

Es impossible expressar el que aleshores, en aquell moment suprem, passava pel cap d’aquell home, encara jove, que, com a conseqüència d’un raonament potser fals, però almenys especiós, anava a separar-se d’allò que més estimava al món i a abandonar la vida, que tenia, per a ell, tota la dolçor de la família. Per fer-se’n una idea, hauria calgut veure-li el front cobert de suor i tanmateix resignat, i els ulls plens de llàgrimes, però alçats cap al cel.

Les manetes del rellotge continuaven avançant, les pistoles es trobaven carregades. Va allargar la mà, va agafar-ne una i va murmurar el nom de la filla.

Després va deixar l’arma mortal, va agafar la ploma i va escriure unes quantes paraules.

Va semblar-li que no s’havia acomiadat com calia de la seva criatura estimada.

A continuació va girar-se cap al rellotge. Ja no comptava els minuts sinó els segons.

Amb la boca entreoberta i els ulls clavats a les manetes, va agafar de nou la pistola. Va estremir-se en sentir el soroll que va fer quan va armar-la.

Aleshores va sentir una suor més freda al front, una angoixa més terrible va encongir-li el cor.

Va sentir grinyolar els golfos de la porta de l’escala.

Com s’obria després la del despatx.

Al rellotge, anaven a tocar les onze.

Morrel no va girar-se, esperava que Coclès li digués:

«El representant de la casa Thomson i French».

Va acostar-se l’arma a la boca…

De sobte, va sentir un crit: era la veu de la filla.

Va girar-se i va veure Julie, la pistola li va caure de les mans.

—Pare! —va cridar la noia sense alè i gairebé boja d’alegria—. Salvat! Vostè està salvat!

I va llançar-se-li als braços, ensenyant-li una bossa de seda vermella que portava a la mà.

—¿Salvat, filla meva? ¿Què vols dir?

—Sí, salvat! Miri. Miri.

Morrel va agafat la bossa i va estremir-se, perquè un vague record va fer-li a la memòria que l’objecte li havia pertangut.

En una banda, hi havia la lletra de dos-cents vuitanta-set mil cinc-cents francs.

Estava pagada.

A l’altra, va trobar un diamant de la grossària d’una avellana, amb tres paraules escrites sobre un trosset de pergamí:

«Dot de Julie».

Morrel va passar-se la mà pel front: creia que somiava.

Aleshores al rellotge van tocar les onze.

Va sentir les campanades com si cada cop del martell d’acer li vibrés al cor.

—A veure, filla, explica’t. ¿On has trobat aquesta bossa?

—En una casa de l’avinguda de Meilhan, al número 15, a la lleixa de la xemeneia d’una habitació petita i pobra del cinquè pis.

—Però no et pertany! —va exclamar Morrel.

Julie va allargar-li la carta rebuda al matí.

—¿Hi has anat sola? —va preguntar-li Morrel després de llegir-la.

—M’acompanyava Emmanuel, pare. Havia d’esperar-me a la cantonada del carrer del Museu, però, cosa estranya, quan hi he tornat, ell ja no hi era.

—Senyor Morrel! —va cridar una veu a l’escala—. Senyor Morrel!

—És la seva veu —digué Julie.

Al mateix temps, Emmanuel va entrar amb la cara trasbalsada per l’alegria i l’emoció.

—El Pharaon! —va exclamar—. El Pharaon!

—¿El Pharaon? ¿Que t’has tornat boig, Emmanuel? ¿Que no saps que va naufragar?

—El Pharaon, senyor! Avisen que el Pharaon entra al port!

Morrel va tornar a desplomar-se a la cadira, li faltaven les forces: la seva intel·ligència refusava admetre aquella sèrie d’esdeveniments increïbles, inaudits, fabulosos.

Aleshores va entrar el fill.

—Pare —va exclamar Maximilien—, ¿per què em deia que havíem perdut el Pharaon? El guaita acaba d’avisar que entra al port.

—Amics meus —va dir Morrel—, si això fos veritat, caldria creure en un miracle de Déu! Impossible, impossible!

Allò que també era real i no menys increïble, era la bossa que tenia a les mans, la lletra pagada, el magnífic diamant.

—¿Què significa això del Pharaon, senyor? —va preguntar Coclès.

—Anem, fills meus —va dir Morrel, aixecant-se—, anem a veure-ho i que Déu tingui pietat de nosaltres si és una falsa notícia.

Van baixar. A mitja escala, els esperava la senyora Morrel; la pobra dona no s’havia atrevit a pujar.

En un moment van arribar a la Canebière.

Al port, hi havia una gernació.

La multitud va deixar pas a Morrel.

—El Pharaon, el Pharaon! —deia tothom.

Efectivament, cosa meravellosa, inaudita: davant la torre de Saint-Jean, un vaixell amb les paraules «Pharaon, Morrel i fills, de Marsella», escrites a la popa amb lletres blanques, absolutament idèntic a l’altre i carregat també de cotxinilla i d’anyil, llançava l’àncora i recollia les veles. Des del pont, el capità Gaumard donava ordres, i mestre Penelon feia senyals al senyor Morrel.

Ja no hi havia cap mena de dubte: els sentits n’eren testimonis i deu mil persones confirmaven el testimoniatge.

Mentre Morrel i el seu fill s’abraçaven a l’escullera enmig dels aplaudiments de tota la ciutat, testimoni del prodigi, un home amb la cara mig coberta per una barba negra, i que, amagat darrere la garita d’un sentinella, contemplava l’escena entendrit, va murmurar:

—Sigues feliç, cor noble; sigues beneït per tot el bé que has fet i que encara faràs, i que el meu agraïment romangui a l’ombra com la teva bona acció.

I amb un somriure que revelava alegria i felicitat, va abandonar l’indret on era amagat, i, sense que ningú se n’adonés, perquè tothom estava pendent de l’esdeveniment del dia, va baixar per una de les petites escales que serveixen de desembarcador i va cridar tres vegades:

—Jacopo! Jacopo! Jacopo!

Aleshores va acostar-se una xalupa, que va rebre’l a bord i va portar-lo a un iot magníficament ormejat, al pont del qual va enfilar-se amb l’agilitat d’un mariner. Des d’allí, encara va mirar un altre cop Morrel, que, plorant d’alegria, distribuïa encaixades cordials a tota aquella gernació, i donava les gràcies amb una vaga mirada el benefactor desconegut el qual semblava buscar al cel.

—I ara —va dir el desconegut—, adéu bondat, humanitat, agraïment… Adéu a tots els sentiments que obren el cor! He substituït la providència per recompensar els bons…, que el Déu venjador em cedeixi el seu lloc per castigar els malvats!

Després de dir això, va fer un senyal, i, com si l’hagués estat esperant per llevar àncores, el iot va salpar immediatament.

Prev Next

XXI

XXII

XXIII

XXIV

XXV

XXVI

XXVII

XXVIII

XXIX

XXX

El comte de Montecristo