XI

L’ogre de Còrsega

Davant l’aspecte d’aquell rostre trasbalsat, Lluís XVIII va apartar violentament la taula davant la qual es trobava.

—¿Què li passa, senyor baró? —va exclamar—. Sembla molt alterat. ¿Tenen alguna relació aquest trastorn i aquesta vacil·lació amb el que em deia el senyor de Blacas i que acaba de confirmar-me el senyor de Villefort?

Per la seva banda, el senyor de Blacas s’acostava ràpidament al baró, però el terror del cortesà impedia que triomfés l’orgull de l’home d’estat. Efectivament, en una circumstància com aquella i tenint en compte l’assumpte del qual es tractava, li resultava molt més avantatjós deixar-se humiliar pel prefecte de policia que no pas humiliar-lo ell.

—Majestat… —va balbucejar el baró.

—Bé, ¿què passa? —va preguntar Lluís XVIII.

El ministre de policia, cedint aleshores a la desesperació, va precipitar-se als peus de Lluís XVIII, que va retrocedir una passa mentre arrufava les celles.

—¿Vol parlar d’una vegada?

—Oh, majestat, quina desgràcia tan espantosa! ¿Sóc mereixedor de compassió? No me’n consolaré mai!

—Senyor —va dir Lluís XVIII—, li ordeno que parli.

—Doncs, bé, majestat, l’usurpador va abandonar l’illa d’Elba el 28 de febrer i ha desembarcat el dia 1 de març.

—¿On? —va preguntar vivament el rei.

—A França, majestat, prop d’Antíbol, al golf de Joan.

—L’usurpador ha desembarcat a França, prop d’Antíbol, al golf de Joan, a dues-centes llegües de París, el primer de març, i vostè no se n’assabenta fins avui, 3 de març! Això que em diu, senyor, és impossible: o l’han informat malament o és boig.

—Per desgràcia, majestat, és cert!

Lluís XVIII va fer un gest indicible de còlera i d’espant, i va posar-se dret, com si un cop imprevist li hagués tocat el cor i la cara alhora.

—A França —va exclamar—, l’usurpador és a França! ¿No vigilaven, doncs, aquest home? Vés a saber! Potser estaven d’acord amb ell!

—Oh, majestat —va exclamar el duc de Blacas—, no es pot acusar de traïció un home com el senyor de Dandré. Tots hem estat cecs, majestat, i el ministre de la policia ha compartit la ceguesa general, això és tot.

—Però… Ah, perdó, majestat, perdó, el meu fervor em domina, que Sa Majestat es digni excusar-me —va dir Villefort, callant de cop i fent una inclinació.

—Parli, senyor, parli sense por —va dir Lluís XVIII—, només vostè ens ha previngut de la desgràcia, ajudi’ns a buscar el remei!

—Majestat —digué Villefort—, al sud, detesten l’usurpador, i, em sembla que, si s’arrisca per aquella banda, podem aixecar fàcilment contra ell la Provença i el Llenguadoc.

—Sí, sens dubte, però avança per Gap i Sisteron.

—Avança, avança —va dir Lluís XVIII—, ¿es dirigeix, doncs, a París?

El ministre de la policia va guardar silenci, cosa que equivalia a una confessió absoluta.

—I el Delfinat, senyor —va preguntar el rei a Villefort—, ¿creu que podem revoltar-lo com la Provença?

—Em sap greu haver de confessar, majestat, una veritat cruel, però l’esperit del Delfinat no és, ni de bon tros, el de la Provença o el del Llenguadoc. Els muntanyesos són bonapartistes, majestat.

—Ell estava, doncs, ben informat —va murmurar Lluís XVIII—. ¿Quants homes l’acompanyen?

—No ho sé, majestat —va dir el ministre de la policia.

—¿Què vol dir que no ho sap? ¿Ha oblidat informar-se d’això? —va fer Lluís XVIII, i va afegir amb un somriure demolidor—: Pel que es veu, es tracta d’un detall de poca importància.

—No podia informar-me’n, majestat; el despatx portava simplement l’anunci del desembarcament i de la ruta seguida per l’usurpador.

—¿I com li ha arribat, aquest despatx?

El ministre va ajupir el cap i va posar-se vermell com un tomàquet.

—Pel telègraf, majestat —va balbucejar.

Lluís XVIII va avançar una passa i va plegar els braços com ho hauria fet Napoleó.

—Així —va dir—, una coalició de set exèrcits fa caure aquest home; un miracle del cel m’instal·la de nou al tron dels meus pares després de vint-i-cinc anys d’exili; durant aquests vint-i-cinc anys, estudio, sondejo i analitzo els homes i les coses d’aquesta França que m’havien promès, i tot plegat perquè, un cop assolits els meus desigs, una força que tenia a les meves mans, esclati i em destrossi!

—És la fatalitat, majestat —va murmurar el ministre, adonant-se que, amb un pes com aquell, lleuger per al destí, n’hi havia prou per esclafar un home.

—Aleshores, el que deien de nosaltres els nostres enemics és veritat! ¿No hem après res, no hem oblidat res? Si m’haguessin traït, com van fer amb ell, encara em consolaria. ¿Trobar-me, però, enmig de persones elevades per mi a les dignitats que ostenten, que havien de vetllar per mi amb més fervor que per elles mateixes, perquè la meva sort és la seva, que abans de mi no eren res, que després de mi no seran res, i morir miserablement per incapacitat, per ineptitud? Ah, senyor, té tota la raó: d’això, se’n diu fatalitat!

El ministre es mantenia inclinat suportant l’espantós anatema, el senyor de Blacas s’eixugava el front cobert de suor, i Villefort somreia interiorment perquè s’adonava que la seva importància augmentava.

—Caure —continuava Lluís XVIII, que des del primer instant havia sondat el precipici sobre el qual trontollava la monarquia—, caure i assabentar-te per telègraf que caus! Oh, m’estimaria més pujar al patíbul del meu germà Lluís XVI que baixar així l’escalinata de les Tulleries, fet fora pel ridícul… Vostè no sap què és el ridícul a França, i tanmateix hauria de saber-ho.

—Majestat, majestat —va murmurar el ministre—, per pietat!

—Acosti’s, senyor de Villefort —va continuar el rei, adreçant-se al jove, que, dret, immòbil i en segon pla, considerava la marxa de la conversa en la qual surava esmaperdut el destí d’un regne—, acosti’s i digui a aquest senyor que podíem saber abans el que ell ignorava.

—Majestat, era materialment impossible endevinar els projectes que aquell home amagava a tothom.

—Materialment impossible! Sí, vet aquí una gran frase, senyor. Desgraciadament, amb les grans frases passa el mateix que amb els grans homes, les tinc ben apamades. Materialment impossible per a un ministre que disposa d’una administració, de serveis, d’agents, de confidents i de cent cinquanta mil francs de fons secrets, saber què passa a seixanta llegües de les costes de França! Doncs, bé, aquí té aquest senyor, que no disposa de cap d’aquests recursos, aquí té aquest senyor, un simple magistrat, que en sabia molt més que vostè amb tota la seva policia, i que hauria salvat la meva corona si hagués tingut, com vostè, el dret de dirigir un telègraf.

La mirada del ministre de la policia va girar-se amb una expressió de profund despit cap a Villefort, que va inclinar el cap amb la modèstia del triomf.

—No ho dic per vostè, Blacas —va continuar Lluís XVIII—, perquè, si bé no ha descobert res, almenys ha tingut la sensatesa de perseverar en la seva sospita: un altre potser hauria considerat la revelació de Villefort insignificant o fins i tot suggerida per una ambició venal.

Aquestes paraules al·ludien a les que el ministre de la policia havia pronunciat amb tanta confiança feia una hora.

Villefort va comprendre el joc del rei. Potser un altre s’hauria deixat emportar per l’embriaguesa de l’elogi; a ell, però, va fer-li por guanyar-se un enemic mortal en la persona del ministre de la policia, tot i que va adonar-se que aquest estava irrevocablement perdut. En efecte, el ministre que, en la plenitud del seu poder, no havia sabut endevinar el secret de Napoleó, podia, en les convulsions de la seva agonia, descobrir el de Villefort: per fer-ho, només li calia interrogar Dantès. En lloc d’aclaparar, doncs, el ministre de la policia, va ajudar-lo.

—Majestat —va dir—, la rapidesa de l’esdeveniment demostra que només Déu podia impedir-lo provocant una tempesta; el que Sa Majestat considera l’efecte d’una profunda perspicàcia per part meva, ha estat degut purament i simplement a l’atzar, i jo l’he aprofitat com un servidor fervorós, això és tot. No m’atribueixi més mèrits que els que em corresponen, majestat, perquè no hagi de rectificar mai la primera idea que s’hagi fet de mi.

El ministre de la policia va donar les gràcies al jove amb una mirada eloqüent i Villefort va comprendre que havia aconseguit el seu objectiu, és a dir que, sense perdre ni una engruna de l’agraïment del rei, acabava de fer-se un amic amb el qual, si es presentava el cas, podria comptar.

—Està bé —va dir el rei—. I ara, senyors —va continuar, adreçant-se al senyor de Blacas i al ministre de la policia—, ja no els necessito i poden retirar-se; el que queda per fer és cosa del ministre de la guerra.

—Sortosament, majestat —va dir el senyor de Blacas—, podem comptar amb l’exèrcit. Sa Majestat sap que els informes diuen que és lleial al govern.

—No em parli d’informes: ara, duc, ja sé la confiança que puc tenir-hi. Ah! A propòsit d’informes, senyor baró, ¿què ha sabut de nou sobre l’afer del carrer Saint-Jacques?

—¿Sobre l’afer del carrer Saint-Jacques? —va exclamar Villefort sense poder contenir-se.

Va aturar-se, però, de cop i volta.

—Perdó, majestat —va continuar—. La meva lleialtat em fa oblidar contínuament no pas el respecte que tinc per Sa Majestat, un respecte profundament gravat al meu cor, sinó les regles de l’etiqueta.

—Digui i faci, senyor —li va respondre Lluís XVIII—, avui s’ha guanyat el dret a fer preguntes.

—Majestat —va dir el ministre de la policia—, precisament avui venia a donar a Vostra Majestat les noves informacions que he recollit sobre l’esdeveniment, quan l’atenció de Vostra Majestat ha estat desviada per la terrible catàstrofe del golf; ara, aquestes informacions ja no tenen cap interès per al rei.

—Al contrari, senyor, al contrari —va dir Lluís XVIII—, em sembla que aquest afer té una relació directa amb el que ens ocupa, i la mort del general Quesnel potser ens posarà sobre la pista d’un gran complot interior.

Quan va sentir el nom del general Quesnel, Villefort va estremir-se.

—En efecte, majestat —va continuar el ministre de la policia—. Tot ens portaria a creure que la mort no és el resultat d’un suïcidi, com havíem pensat a la primeria, sinó d’un assassinat: sembla que el general Quesnel sortia d’un club bonapartista quan va desaparèixer. Un desconegut havia anat a buscar-lo aquell mateix matí i s’havien citat al carrer Saint-Jacques. Desgraciadament, el criat del general, que el pentinava quan el desconegut va ser introduït al gabinet, va sentir clarament que l’home parlava del carrer Saint-Jacques, però no va retenir el número.

A mesura que el ministre de la policia donava aquestes informacions al rei, Villefort, absolutament pendent de les seves paraules, es posava vermell o empal·lidia.

El monarca va girar-se cap a ell.

—¿No opina com jo, senyor de Villefort, que el general Quesnel, al qual es podia considerar afecte a l’usurpador, però que, en realitat, m’era del tot lleial, va morir víctima d’una emboscada bonapartista?

—És probable, majestat —va respondre Villefort—. ¿No se sap, però, res més?

—Seguim la pista de l’home que l’havia citat.

—¿Seguim la pista? —va repetir Villefort.

—Sí, el criat ens en va donar la descripció: un home entre cinquanta i cinquanta-dos anys, morè, amb els ulls negres, celles molt poblades i mostatxo. Anava vestit amb un redingot blau botonat, i portava al trau la roseta de la Legió d’Honor. Ahir, els agents van seguir un individu la descripció del qual corresponia exactament a la que acabo de donar, però el van perdre a la cantonada del carrer Jussienne amb el de Coq-Héron.

Villefort s’havia recolzat al respatller d’una butaca perquè sentia que les cames li flaquejaven a mesura que el ministre de policia parlava. Tanmateix, quan va veure que el desconegut s’havia escapolit, va respirar.

—Busqui aquest home, senyor —va dir el rei al ministre de policia—, perquè si, com tot m’ho fa pensar, el general Quesnel, que ens hauria estat tan útil en aquests moments, ha estat víctima d’un assassinat, vull que els criminals, bonapartistes o no, siguin cruelment castigats.

Villefort va necessitar tota la seva sang freda per no trair el terror que li inspirava la recomanació del sobirà.

—Quina cosa més estranya! —va continuar el rei amb un gest de mal humor—. La policia considera que ja ho ha dit tot afirmant: s’ha comès un assassinat; i que ho ha fet tot quan afegeix: seguim la pista dels culpables.

—Espero, majestat, que es considerarà satisfet, almenys pel que fa a aquest assumpte.

—Bé, ja ho veurem. No el retinc més estona, baró. Vostè, senyor de Villefort, deu estar cansat del llarg viatge, vagi a reposar. Suposo que es quedarà a casa del seu pare, ¿no?

A Villefort, va semblar-li que li agafava un rodament de cap.

—No, majestat —va dir—, m’he instal·lat a l’hotel de Madrid, al carrer de Tournon.

—Suposo, però, que ha vist el pare.

—M’he fet portar primer de tot a casa del senyor de Blacas.

—¿Anirà, almenys, a visitar-lo?

—No ho crec, majestat.

—Ah, és clar! —va dir Lluís XVIII, que va somriure per demostrar que aquelles preguntes reiterades no havien estat fetes sense intenció—. Oblidava que no es fa amb el senyor Noirtier, i que això és un altre sacrifici per la causa reial pel qual és necessari que jo el recompensi.

—La bondat que em demostra, majestat, és un premi que supera tant totes les meves ambicions, que no tinc res més a demanar al rei.

—No hi fa res, senyor, i nosaltres no l’oblidarem, estigui tranquil. Mentrestant —va dir el sobirà traient-se la creu de la Legió d’Honor, que portava habitualment sobre el vestit blau, al costat de la de Sant Lluís, per sobre de la placa de l’orde de Notre-Dame del Mont Carmel i de sant Llàtzer, i va donar-la a Villefort—, mentrestant, agafi aquesta creu.

—S’equivoca, majestat —va dir Villefort—, aquesta creu és la d’oficial.

—Caram, senyor —va dir Lluís XVIII—, agafi aquesta mateix; no tinc temps de demanar-ne una altra. Vostè, Blacas, ocupi’s de fer lliurar el títol al senyor de Villefort.

Una llàgrima d’orgullosa alegria va humitejar els ulls de Villefort; va agafar la creu i va besar-la.

—¿I ara, quines són les ordres que em farà l’honor de donar-me, majestat?

—Prengui’s el descans que necessita i pensi que, sense força a París per servir-me, por resultar-me de gran utilitat a Marsella.

—D’aquí a una hora, majestat, hauré sortit de París —va dir Villefort, fent una reverència.

—Adéu, senyor —va dir el rei—, i, si jo l’oblidés, perquè la memòria dels reis és curta, no tingui por de fer-me recordar… Senyor baró, ordeni que vagin a buscar el ministre de la guerra. Blacas, quedi’s.

—Ah, senyor —va dir el ministre de la policia a Villefort, sortint de les Tulleries—, ha entrat per la porta gran, farà carrera.

«¿Serà llarga?», va preguntar-se Villefort mentre saludava el ministre, que havia arribat al final de la seva, i buscava amb la mirada un cotxe per tornar a l’hotel.

Un fiacre travessava el moll, Villefort fa fer-li un senyal, el vehicle s’acostà. El jove va donar-li l’adreça, va deixar-se caure al seient i s’abandonà als seus somnis d’ambició.

Al cap de deu minuts, havien arribat. Villefort va encarregar que li tinguessin preparats els cavalls per dues hores més tard i va demanar que li servissin el dinar.

Anava a seure a taula quan la campaneta de la porta va sonar sota una mà franca i ferma; el criat va anar a obrir i Villefort va sentir una veu que pronunciava el seu nom.

«¿Qui pot saber ja que sóc aquí?», va preguntar-se el jove.

Aleshores va entrar el criat.

—¿Què passa? —va preguntar-li Villefort—. ¿Qui ha trucat? ¿Qui em demana?

—Un desconegut que no vol dir el nom.

—¿Un desconegut que no vol dir el nom? ¿I què vol de mi?

—Parlar amb el senyor.

—¿Amb mi?

—Sí.

—¿Ha dit el meu nom?

—Perfectament.

—¿Quin aspecte té, aquest desconegut?

—És un home d’una cinquantena d’anys, senyor.

—¿Baix? ¿Alt?

—Aproximadament de la talla del senyor.

—¿Ros o morè?

—Morè, molt morè: cabells negres, ulls negres, celles negres.

—¿I el vestit? —va preguntar vivament Villefort—. ¿Com va vestit?

—Amb un gran redingot negre cordat de dalt a baix; porta la Legió d’Honor.

—És ell —va murmurar Villefort, empal·lidint.

—Caram! —va dir, apareixent a la porta, l’individu del qual ja hem donat dos cops la descripció—. Quants compliments! ¿És costum a Marsella que els fills facin fer avantcambra als pares?

—Pare! —va exclamar Villefort—. No m’havia, doncs, equivocat… ja sospitava que era vostè.

—Aleshores, si sospitaves que era jo —va continuar el nouvingut, deixant el bastó en un racó i el barret a sobre d’una cadira—, permet-me que et digui, estimat Gérard, que no és gaire amable per la teva part haver-me fet esperar així.

—Deixi’ns, sols, Germain —va dir Villefort.

El criat va sortir, donant visibles mostres de sorpresa.

XII

Pare i fill

El senyor Noirtier, perquè era ell, en efecte, qui acabava d’entrar, va seguir amb els ulls el criat fins que aquest va tancar la porta; després, tement sens dubte que no escoltés des de l’avantcambra, va anar a obrir darrere seu: la precaució no era inútil, i la rapidesa amb la qual Germain va retirar-se va demostrar que no estava lliure del pecat que va perdre els nostres primers pares. El senyor Noirtier va ocupar-se personalment d’anar a tancar la porta de l’avantcambra, va fer el mateix amb la del dormitori, va passar el forrellat i va tornar per allargar la mà a Villefort, que havia seguit tots aquells moviments amb una sorpresa de la qual encara no s’havia refet.

—Caram, estimat Gérard —va dir al jove, mirant-lo amb un somriure el significat del qual resultava bastant difícil de definir—, ¿que no t’alegres de veure’m?

—Per descomptat que sí, pare —va dir Villefort—, i molt. Estava, però, tan lluny de sospitar la seva visita, que m’ha atordit una mica.

—Però, amic meu —va continuar el senyor Noirtier mentre seia—, em sembla que jo podria dir-li el mateix. ¿Com és això? M’anuncia el seu prometatge a Marsella per al 28 de febrer, i el 3 de març es troba a París.

—Si sóc a París, pare —va dir Gérard, acostant-se al senyor Noirtier—, no se’n queixi, perquè he vingut per vostè i potser aquest viatge el salvarà.

—¿Ah, sí? —va dir el senyor Noirtier, recolzant-se despreocupadament a la butaca on es trobava assegut—. Expliqui’m això, senyor magistrat, deu ser curiós.

—¿Ha sentit parlar d’un cert club bonapartista del carrer de Saint-Jacques, pare?

—¿Al número 53? Sí, jo en sóc el vicepresident.

—La seva sang freda, pare, m’esgarrifa.

—¿Què vols, estimat? Quan has estat proscrit pels montagnards^[22], has sortit de París amagat en un carro de palla i t’han empaitat per les landes de Bordeus els policies de Robespierre, t’acostumes a moltes coses… Continua, doncs: ¿què ha passat en aquest club del carrer de Saint-Jacques?

—El que ha passat és que van fer-hi anar el general Quesnel, i que el general Quesnel, que havia sortit a les nou del vespre de casa seva, va ser trobat dos dies després al Sena.

—¿I qui li ha contat aquesta història tan interessant?

—El rei en persona, senyor.

—Doncs, bé, jo, a canvi de la seva història —va dir Noirtier—, vaig a donar-li una notícia.

—Em sembla que ja sé el que va a dir-me, pare.

—Ah! ¿Així ja sap que Sa Majestat l’emperador ha desembarcat?

—Silenci, pare, si li plau, primer per vostè i després per mi. Sí, ja sabia aquesta notícia, fins i tot la sabia abans que vostè, perquè, fa tres dies, vaig sortir de Marsella a París com una bala, enrabiat per no poder llançar a dues-centes llegües davant meu el pensament, que em crema el cervell.

—¿Tres dies? Està boig! Fa tres dies, l’emperador encara no havia embarcat.

—No hi fa res, jo coneixia el projecte.

—¿I com és, això?

—Per una carta que li adreçaven a vostè des de l’illa d’Elba.

—¿A mi?

—A vostè, i que jo vaig trobar a la cartera del missatger. Si la carta hagués anat a parar a les mans de qualsevol altre, a hores d’ara, pare, potser, a vostè, ja l’haurien afusellat.

El pare de Villefort va esclafir de riure.

—Caram, caram —va dir—. Sembla que la Restauració ha après de l’imperi la manera de resoldre ràpidament els afers… Afusellat! Va molt de pressa, estimat! ¿I on és, aquesta carta? El conec massa, a vostè, per témer que l’hagi deixat rodar.

—Vaig cremar-la perquè no en quedés cap rastre. Aquella carta era la seva condemna.

—I la ruïna del futur de vostè —va respondre fredament Noirtier—. Sí, ho comprenc, però no he de témer res donat que el meu fill em protegeix.

—Faig una cosa millor, senyor, el salvo.

—Ah, diable! Això es torna més dramàtic. Expliqui’s.

—Senyor, parlem de nou d’aquest club del carrer de Saint-Jacques.

—Sembla que aquest club interessa d’allò més als senyors de la policia. ¿Per què no han buscat millor? L’haurien trobat.

—No l’han trobat però en segueixen la pista.

—És la coneguda frase, ja me la sé; quan la policia no sap res, diu que segueix una pista, i el govern espera tranquil·lament el dia que la policia, amb el cap cot, confessa que l’ha perduda.

—Sí, però han trobat un cadàver; han mort el general Quesnel, i això, en tots els països del món, s’anomena un assassinat.

—¿Un assassinat, diu? Res no demostra, però, que el general hagi estat víctima d’un assassinat: cada dia troben gent al Sena, que s’hi llancen per desesperació o que s’hi ofeguen perquè no saben nedar.

—Pare, sap perfectament que el general Quesnel no va ofegar-se per desesperació, i que un no es banya al Sena al mes de gener. No, no s’enganyi, aquesta mort ha estat qualificada d’assassinat.

—¿I qui l’ha qualificada així?

—El rei en persona.

—El rei! El considerava prou filòsof per comprendre que, en política, l’assassinat no existeix. En política, estimat, ho sap tan bé com jo, no hi ha homes sinó idees, ni sentiments sinó interessos. En política, no mates un home, suprimeixes un obstacle, això és tot. ¿Vol saber com van anar les coses? Doncs, bé, li ho diré. Crèiem que podíem comptar amb el general Quesnel, ens l’havien recomanat des de l’illa d’Elba. Un de nosaltres va a casa seva, l’invita a anar al carrer de Saint-Jacques per assistir a una assemblea on trobarà amics. Hi va, i li exposem tot el pla; la sortida de l’illa d’Elba i el desembarcament projectat. Al final, després d’escoltar-ho tot, de sentir-ho tot, quan ja no queda res per explicar-li, ens respon que és reialista. Tothom es mira. Se li fa jurar que no dirà res. Ho jura, però, realment, amb tanta mala gana que jurar d’aquella manera era temptar Déu. Doncs, bé, malgrat tot, vam deixar-lo sortir lliure, perfectament lliure. Si no va tornar a casa seva, ¿què vol que li digui, estimat? De casa nostra, va sortir-ne. Degué equivocar-se de camí, això és tot. Un assassinat! Realment, Villefort, em sorprèn: un procurador del rei basant una acusació en unes proves tan febles. A mi, mai no m’ha passat pel cap de dir-li, quan vostè exerceix el seu ofici de reialista i fa tallar el cap a un dels meus: fill, ha comès un assassinat! No. He dit: molt bé, senyor, ha aconseguit una victòria; demà, arribarà l’hora de la nostra revenja.

—Vagi, però, amb compte, pare. Quan la prendrem nosaltres, la revenja, serà terrible.

—No l’entenc.

—Vostè compta amb el retorn de l’usurpador.

—Ho confesso.

—S’equivoca, pare, Napoleó no farà ni deu llegües cap a l’interior de França sense ser perseguit, empaitat i enxampat com una fera.

—Benvolgut amic, en aquest moment, l’emperador es troba camí de Grenoble, el 10 o el 12 serà a Lió, i el 20 o el 25, a París.

—Les poblacions es revoltaran…

—Per anar a rebre’l.

—Només compta amb un grapat d’homes, i enviaran contra ell exèrcits sencers.

—Que l’escortaran per tornar a la capital. Realment, estimat Gérard, encara és una criatura. Es considera ben informat perquè el telègraf li diu, tres dies després del desembarcament: «L’usurpador ha desembarcat a Canes amb uns quants homes, l’estem perseguint». ¿On és, però? ¿Què fa? Vostè no en sap res: el persegueixen, vet aquí tot el que sap. Doncs, bé, el perseguiran així fins a París sense disparar ni un tret.

—Grenoble i Lió són ciutats fidels i li oposaran una barrera infranquejable.

—Grenoble li obrirà les portes amb entusiasme, Lió sencera sortirà a rebre’l. Cregui’m, nosaltres estem tan ben informats com vostès, la nostra policia és tan bona com la seva: ¿en vol una prova? Vostè volia ocultar-me el viatge i, tanmateix, jo ja sabia la seva arribada una hora després que passés la barrera; no ha donat l’adreça a ningú tret del postilló, però jo la conec, la prova és que arribo precisament quan es disposa a seure a taula. Truqui, doncs, i demani un segon cobert, dinarem plegats.

—En efecte —va respondre Villefort, mirant el pare amb sorpresa—, en efecte, em sembla ben informat.

—La cosa és ben senzilla, Déu meu! Vostès, que tenen el poder, només disposen dels mitjans que donen els diners; nosaltres, que l’esperem, disposem dels que dóna l’abnegació.

—L’abnegació! —va exclamar Villefort, rient.

—Sí, l’abnegació, així se’n diu, en termes honestos, de l’ambició que espera.

I el pare de Villefort va allargar la mà cap al cordó de la campaneta per cridar ell mateix el criat, donat que el fill no ho feia.

Villefort va agafar-li el braç.

—Esperi, pare —va dir el jove—, falta una cosa.

—Digui.

—Per dolenta que sigui la policia reialista, sap, tanmateix, una cosa terrible.

—¿Quina?

—La descripció de l’home que, el matí del dia que va desaparèixer el general Quesnel, se li va presentar a casa.

—Ah! ¿Sap això, aquesta policia tan bona? ¿I quina és, la descripció?

—Cutis morè, cabells, patilles i ulls negres, redingot blau amb botons fins al mentó, roseta d’oficial de la Legió d’Honor al trau, barret d’ales amples i bastó de jonc.

—Ah, ah! ¿Saben això? —va exclamar Noirtier—. ¿Per què, doncs, en aquest cas, no han enxampat l’home?

—Perquè el van perdre, ahir o abans d’ahir, a la cantonada del carrer Coq-Héron.

—¿No li deia jo que els seus policies són una colla de ximples?

—Sí, però poden enxampar-lo d’un moment a l’altre.

—Sí —va dir Noirtier, mirant despreocupadament al seu voltant—, sempre que aquest home no hagi estat avisat, però, com que ho ha estat —va afegir, somrient—, canviarà de cara i de vestit.

Dit això, va aixecar-se, es va treure el redingot i la corbata, va anar cap a una taula sobre la qual es trobaven preparats els estris del necesser del fill, va agafar una navalla d’afaitar, va ensabonar-se la cara i, amb una mà perfectament segura, va tallar-se les patilles, que proporcionaven un detall tan preciós a la policia.

Villefort l’observava amb un terror no exempt d’admiració.

Després de tallar-se les patilles, Noirtier va pentinar-se els cabells d’una altra manera. En lloc de la seva corbata negra, va agafar-ne una de color que apareixia a la superfície d’una maleta oberta; va canviar el redingot blau i amb botons per un de color marró i acampanat; davant del mirall, va emprovar-se el barret d’ales recollides del jove, va semblar satisfet de com li quedava, i, deixant el bastó de jonc al racó de la xemeneia on l’havia posat, va fer esclafir a la seva mà nerviosa una petita vara de bambú amb la qual el substitut del procurador donava a la seva manera de caminar la desimboltura que n’era una de les principals qualitats.

—I bé! —va dir, girant-se cap al fill estupefacte, un cop enllestit el canvi d’aspecte—. ¿Creus que la teva policia em reconeixerà, ara?

—No, pare —va balbucejar Villefort—. Almenys, això espero.

—Ara, estimat Gérard —va continuar Noirtier—, confio en la teva prudència per fer desaparèixer els objectes que deixo sota la teva custòdia.

—Oh, pot estar tranquil, pare —va dir Villefort.

—Sí, sí! I ara crec que tens raó i que, en efecte, potser m’has salvat la vida. Estigues tranquil, però, et tornaré el favor aviat.

Villefort va moure el cap.

—¿No t’ho creus?

—Espero almenys que s’equivoqui.

—¿Tornaràs a veure el rei?

—És possible.

—¿Vols passar davant seu per un profeta?

—Els profetes de desgràcies són mal rebuts a la cort, pare.

—Sí, però, un dia o altre, se’ls fa justícia, i, suposant que hi hagi una segona restauració, passaràs per un gran home.

—En fi, ¿què he dir-li, al rei?

—Digues-li això: «Majestat, l’enganyen sobre la predisposició de França, sobre l’opinió de les ciutats i sobre l’estat d’esperit de l’exèrcit; el qui vostè anomena a París l’ogre de Còrsega, que anomenen encara l’usurpador a Nevers, ja és Bonaparte a Lió, i l’emperador a Grenoble. Vostè el creu empaitat, perseguit, fugint, però avança amb la velocitat de l’àguila del seu emblema. Els soldats, que vostè creu morts de fam, rebentats de fatiga, disposats a desertar, augmenten com les partícules de neu al voltant de la bola que rodola. Majestat, vagi-se’n, abandoni França al seu amo veritable, a qui no la va comprar sinó conquerir; vagi-se’n, majestat, no pas perquè corri perill, ja que l’adversari és prou fort per tenir clemència, sinó perquè resultaria humiliant per a un descendent de Sant Lluís deure la vida a l’home d’Arcola, Marengo i Austerlitz». Digues-li això, Gérard. O més aviat, no li diguis res: treu importància al teu viatge, no presumeixis del que has vingut a fer i has fet a París; pren un altre cop la posta; si has vingut a tot estrop, torna-te’n volant; entra a Marsella de nit, fica’t a casa per la porta del darrere, queda-t’hi i mostra’t d’allò més dòcil, humil, secret, sobretot d’allò més inofensiu, perquè, aquesta vegada, t’ho juro, actuarem com a gent vigorosa i que coneix els seus enemics. Vagi, fill meu, vagi, estimat Gérard, i, si acata les ordres paternes, o, si ho prefereix, mostra deferència pels consells d’un amic, nosaltres el mantindrem en el seu lloc. Serà una manera de salvar-me una segona vegada si la bàscula política torna a situar-lo, a vostè, a dalt, i, a mi, a baix —va afegir Noirtier amb un somriure—. Adéu, estimat Gérard. El pròxim viatge, vingui a hostatjar-se a casa meva.

Dit això, Noirtier se’n va anar amb la tranquil·litat que no l’havia abandonat ni un moment durant aquella entrevista tan difícil.

Villefort, pàl·lid i agitat, va córrer cap a la finestra, va entreobrir la cortina i el va veure passar, impassible i tranquil, entre dos o tres homes de mal aspecte, emboscats a racons i cantonades, que potser es trobaven allí per arrestar l’home de patilles negres, redingot blau i barret d’ales amples.

Villefort va quedar-se així, dret i panteixant, fins que el va veure desaparèixer a la cruïlla de Bussy. Aleshores va ocupar-se dels objectes abandonats pel pare: va amagar al fons de la maleta la corbata negra i el redingot blau, va tòrcer el barret i va entaforar-lo als baixos d’un armari, va trencar en tres bocins el bastó de jonc i va llançar-los al foc. Va posar-se una gorra de viatge, va cridar el servent, va prohibir-li amb una mirada les mil preguntes que l’altre tenia ganes de fer-li, va pagar la factura de l’hotel i va pujar al cotxe, que ja l’esperava amb els cavalls enganxats. A Lió, va assabentar-se que Bonaparte acabava d’entrar a Grenoble, i, enmig de l’agitació que regnava al llarg de la carretera, va arribar a Marsella, dominat per totes les angoixes que s’apoderen del cor de l’home amb l’ambició i els primers honors.

XIII

Els cent dies

El senyor Noirtier era un bon profeta i les coses van anar ràpidament com ell havia dit. Tothom coneix la tornada de l’illa d’Elba, una tornada estranya, miraculosa, que, sense cap exemple en el passat, quedarà probablement sense imitació en el futur.

Lluís XVIII només va provar dèbilment de parar aquell cop tan rude: la poca fe que tenia en els homes li treia la confiança en els esdeveniments. La reialesa, o més aviat la monarquia reconstituïda per ell, va tremolar sobre una base encara insegura, i un sol gest de l’emperador va esfondrar tot l’edifici, barreja informe de vells prejudicis i d’idees noves. Villefort només va aconseguir del rei, doncs, un agraïment no solament inútil de moment sinó fins i tot perillós i la creu d’oficial de la Legió d’Honor, que va tenir la prudència de no lluir, malgrat que el senyor de Blacas, com li havia recomanat el rei, li n’havia fet expedir acuradament.

Napoleó hauria destituït certament Villefort sense la protecció de Noirtier, esdevingut totpoderós a la cort dels Cent Dies, tant pels perills que havia afrontat com pels serveis prestats, així, com li havia promès, el girondí del 93 i senador del 1806, va protegir a qui l’havia protegit abans.

Tot el poder de Villefort va limitar-se, doncs, durant aquella evocació de l’imperi, de la qual, per altra banda, era ben fàcil preveure la segona caiguda, a ofegar el secret que Dantès havia estat a punt de divulgar.

El procurador del rei, acusat de tebior bonapartista, va ser l’únic destituït.

Tanmateix, amb prou feines va quedar restablert el poder imperial, és a dir, tan aviat com l’emperador va ocupar les Tulleries, que Lluís XVIII acabava d’abandonar, i va començar a llençar les seves ordres nombroses i divergents des del petit gabinet —on, seguint Villefort, hem introduït els nostres lectors, i sobre la taula de noguera del qual Napoleó va trobar, encara oberta i mig plena, la tabaquera de Lluís XVIII—, a Marsella, malgrat l’actitud dels seus magistrats, van revifar les brases de la guerra civil, sempre mal apagades al Sud. Va anar de poc que les represàlies no passessin dels esvalots amb els quals els marsellesos van assetjar els reialistes tancats a casa seva, i de les ofenses públiques patides pels que gosaven sortir al carrer.

Per un capgirament d’allò més natural, el digne armador, del qual hem dit que pertanyia al partit popular, va trobar-se al seu torn no direm totpoderós, perquè el senyor Morrel era un home prudent i una mica tímid, com tots els que han fet una lenta i laboriosa fortuna comercial, però sí en situació, tot i superat pels bonapartistes fervorosos que el tractaven de moderat, d’alçar la veu per fer escoltar una reclamació. Aquesta, com s’endevina fàcilment, tenia relació amb Dantès.

Villefort s’havia mantingut dempeus malgrat la caiguda del seu superior. Tanmateix, el seu matrimoni, tot i que continuava decidit, havia estat ajornat fins que els temps esdevinguessin més favorables. Si l’emperador conservava el tron, Gérard necessitava una altra aliança i el pare s’encarregaria de trobar-l’hi; si una segona restauració tornava Lluís XVIII a França, la influència del senyor de Saint-Méran augmentaria encara més, igual que la seva, i la unió esdevindria més convenient que mai.

El substitut del procurador del rei era, doncs, momentàniament el primer magistrat de Marsella, quan, un matí, la seva porta va obrir-se i van anunciar-li la visita del senyor Morrel.

Un altre s’hauria afanyat a sortir a rebre l’armador i, amb la pressa, hauria traït la seva feblesa, però Villefort era un home superior que tenia, si no la pràctica, almenys la intuïció de les coses. Va fer esperar Morrel, com hauria fet sota la restauració, encara que no hagués estat ocupat amb ningú, per la senzilla raó que és habitual que un substitut del procurador del rei faci esperar les visites; al cap d’un quart d’hora, que va dedicar a llegir dos o tres diaris de tendències diverses, va ordenar que fessin entrar l’armador.

El senyor Morrel s’esperava trobar Villefort abatut: va trobar-lo, però, com l’havia vist feia sis setmanes, és a dir tranquil, ferm i en possessió de la freda cortesia, la més infranquejable de les barreres, que separa l’home educat de l’home vulgar.

Havia entrat al despatx de Villefort, convençut que el magistrat es posaria a tremolar en veure’l, i era ell, al contrari, qui se sentia estremit i trasbalsat davant el personatge que l’esperava, recolzat a la taula, amb la mà al mentó i un gest d’interrogació a la cara.

Va aturar-se a la porta. Villefort va mirar-lo com si li costés reconèixer-lo. Finalment, després d’uns segons d’examen i de silenci, durant els quals el digne armador, atabalat, amb el barret a les mans, no sabia què fer, li digué:

—¿El senyor Morrel, oi?

—Sí, senyor, jo mateix —va respondre l’armador.

—Acosti’s, doncs —va continuar el magistrat, fent un gest protector amb la mà—, i digui’m a quina circumstància dec l’honor de la seva visita.

—¿No s’ho imagina, senyor? —va preguntar Morrel.

—No, gens ni mica. Això no treu perquè estigui absolutament disposat a servir-lo, si l’assumpte depèn de mi.

—Depèn absolutament de vostè, senyor —digué Morrel.

—Expliqui’s, doncs.

—Senyor —va continuar l’armador, recobrant la seguretat a mesura que parlava i afermat per la justícia de la seva causa i la claredat de la seva posició—, vostè recorda que, uns quants dies abans que ens assabentéssim del desembarcament de Sa Majestat l’emperador, vaig venir a reclamar-li indulgència per a un desgraciat jove, un mariner, segon a bord del meu vaixell. Si se’n recorda, l’acusaven d’estar en contacte amb l’illa d’Elba. Aquestes relacions, que aleshores eren un crim, són avui dia mèrits. Vostè servia aleshores Lluís XVIII i no va tenir-hi cap mirament: era el seu deure. Avui, serveix Napoleó, senyor, i ara el seu deure és protegir aquell xicot. Vinc, doncs, a preguntar-li què se n’ha fet.

Villefort va fer un esforç evident per dominar el seu trasbals.

—¿Com es diu aquest home? Tingui la bondat de dir-me’n el nom.

—Edmond Dantès.

Evidentment, a Villefort, li feia tanta gràcia sentir pronunciar aquell nom davant seu com haver de suportar, en un duel, el foc de l’adversari a vint-i-cinc passes. Tanmateix, ni solament va parpellejar.

«D’aquesta manera —va dir-se—, ningú no podrà acusar-me d’haver fet de l’arrest del jove una qüestió purament personal».

—¿Dantès? —va repetir—. ¿Dantès, diu?

—Sí, senyor.

Villefort va obrir aleshores un gruixut registre que hi havia en un prestatge al seu costat, va consultar un índex, de l’índex va passar a uns dossiers, i va girar-se cap a l’armador:

—¿Està segur que no s’equivoca, senyor? —va preguntar-li de la manera més natural.

Si Morrel hagués estat un home més subtil o més ben informat sobre aquell assumpte, hauria trobat estrany que el substitut del procurador del rei es dignés respondre-li sobre unes matèries completament alienes a la seva competència; s’hauria preguntat per què Villefort no l’enviava als registres de detinguts, als governadors de presons o al prefecte del departament.

Però Morrel, que buscava en va un Villefort atemorit, en veure que la por semblava absent, només va trobar condescendència: Villefort havia jugat bé.

—No, senyor, no m’equivoco gens ni mica; d’altra banda, fa deu anys que conec aquest pobre noi, i quatre que treballa per a mi. Vaig venir fa sis setmanes, ¿se’n recorda?, a demanar-li clemència, de la mateixa manera que vinc avui a demanar-li justícia per al pobre xicot. Vostè va rebre’m fins i tot força malament i em va respondre amb enuig. Ah, aleshores els reialistes eren durs amb els bonapartistes!

—Senyor —va respondre Villefort, parant el cop amb la rapidesa i sang freda habituals—, jo era reialista perquè creia que els Borbons eren no solament els hereus legítims del tron, sinó també els elegits per la nació, però el retorn miraculós del qual acabem de ser testimonis m’ha demostrat que m’equivocava. El geni de Napoleó ha vençut: el monarca legítim és el monarca estimat.

—En bona hora —va exclamar Morrel amb la seva basta franquesa—, m’agrada sentir-lo parlar així, i auguro que això resultarà beneficiós per a la sort d’Edmond.

—Esperi —va continuar Villefort, fullejant un altre registre—, ja el tinc: es tracta d’un mariner que anava a casar-se amb una noia catalana, ¿oi? Sí, sí, ara ja me’n recordo, la cosa era molt greu.

—¿Què vol dir?

—Vostè sap que, quan el van treure de casa meva, van portar-lo a la presó del palau de justícia.

—Sí, ¿i, doncs?

—Doncs, bé, jo vaig enviar l’informe a París, junt amb els papers que li vam trobar. Era la meva obligació, què vol que li digui…, i vuit dies després de la detenció, van emportar-se el presoner.

—¿Que se’l van emportar? —va exclamar Morrel—. ¿I què n’han pogut fer, del pobre xicot?

—Oh, calmi’s! Deuen haver-lo portat a Fenestrelles, a Pignerol o a les illes de Sainte-Marguerite, el que se’n diu exiliat en termes administratius. Qualsevol matí, el veurà tornar per reprendre el comandament del seu vaixell.

—Que vingui quan vulgui, li guardaré la plaça. ¿Com s’entén, però, que encara no hagi tornat? Em sembla que la primera preocupació de la justícia bonapartista hauria hagut de ser posar en llibertat els empresonats pels reialistes.

—No acusi temeràriament, benvolgut senyor Morrel —va respondre Villefort—, cal procedir legalment en tot. L’ordre de presó va venir de dalt, i d’allí ha de venir també la de llibertat. Amb prou feines fa quinze dies que Napoleó va tornar; les cartes de llibertat tot just deuen haver estat expedides.

—¿No hi ha manera, però, d’accelerar les formalitats ara que hem guanyat? Tinc amics, una certa influència, puc obtenir l’anul·lació de l’arrest.

—No va haver-hi arrest.

—De l’empresonament, doncs.

—En matèria política, no hi ha registre d’empresonament: a vegades, els governs tenen interès a fer desaparèixer un home sense que quedi cap rastre del seu pas; un registre d’empresonament guiaria les investigacions.

—Potser això passava sota els Borbons, però ara…

—Això és sempre així, benvolgut senyor Morrel: els governs se succeeixen i s’assemblen. La màquina penitenciària muntada sota Lluís XIV encara funciona avui, tret de la Bastilla. Pel que fa a l’organització de les seves presons, l’emperador ha estat sempre encara més estricte que el mateix gran rei, i el nombre d’empresonats dels quals no hi ha cap indici als registres és incalculable.

Tanta benvolença hauria dissuadit fins i tot una certesa, i Morrel no tenia ni solament sospites.

—En fi, senyor de Villefort, ¿què m’aconsellaria per accelerar la tornada del pobre Dantès?

—Només una cosa, senyor, faci una petició al ministre de justícia.

—Oh, senyor, ja sabem el que són aquestes peticions: el ministre en rep dues-centes cada dia i no en llegeix ni quatre.

—Sí —va replicar Villefort—, però llegirà una petició enviada per mi, postil·lada per mi i adreçada per mi directament a ell.

—¿I vostè s’encarregaria de fer-la arribar, senyor?

—Amb molt de gust. Dantès podia ser culpable aleshores, però avui és innocent, i el meu deure és tornar la llibertat a qui va ser el meu deure tancar a la presó.

Villefort prevenia així el perill d’una investigació poc probable, però possible, una investigació que el perdria sense remei.

—¿Com s’escriu, però, al ministre?

—Segui aquí, senyor Morrel —va dir Villefort, cedint el seu lloc a l’armador—, jo li dictaré.

—¿Em faria aquest favor?

—Sens dubte. No perdem més temps, ja n’hem perdut prou.

—Sí, senyor. Pensem que el pobre xicot espera, pateix i potser es desespera.

Villefort es va estremir pensant en el presoner, que devia maleir-lo en el silenci i la fosca; ell, però, ja s’havia compromès massa per retrocedir: Dantès havia de ser destrossat entre els engranatges de l’ambició del substitut del procurador.

—Estic preparat, senyor —va dir l’armador, assegut a la butaca de Villefort i amb una ploma a la mà.

Aleshores Villefort va dictar una demanda en la qual, amb un objectiu sens dubte excel·lent, exagerava el patriotisme de Dantès en els serveis que havia fet a la causa bonapartista; segons la petició, Dantès s’havia convertit en un dels agents més actius del retorn de Napoleó. Era evident que, en veure allò, el ministre faria justícia immediatament, si és que ja no havia estat feta.

Enllestida la petició, Villefort la va rellegir en veu alta.

—És això —va dir—, i ara deixi-ho a les meves mans.

—¿Sortirà aviat, la petició, senyor?

—Avui mateix.

—¿Postil·lada per vostè?

—La millor postil·la que hi puc afegir, senyor, és certificar que és veritat tot el que hi diu.

I Villefort va seure al seu torn i va afegir la certificació en un cantó de la sol·licitud.

—¿Què cal fer, ara, senyor? —va preguntar Morrel.

—Esperar, jo responc de tot.

Aquesta seguretat va tornar l’esperança a Morrel. Encantat amb el substitut del procurador, va acomiadar-se i va anar a anunciar al pare de Dantès que no tardaria gaire a reveure el fill.

Quant a Villefort, en lloc d’enviar-la a París, va conservar amb tota cura una petició, que, per salvar Dantès en el present, el comprometia d’una manera espantosa en el futur, suposant una cosa que l’aspecte d’Europa i el gir dels esdeveniments ja permetien intuir: una segona restauració.

Dantès va continuar, doncs, presoner: perdut en les profunditats de la garjola, no va sentir ni el formidable estrèpit de la caiguda del tron de Lluís XVIII, ni el més espantós encara de l’esfondrament de l’imperi.

Villefort, però, ho havia seguit tot amb mirada vigilant, ho havia escoltat tot amb orella atenta. Dues vegades, durant aquella curta resurrecció imperial anomenada els Cent Dies, Morrel havia tornat a la càrrega, insistint sempre en la llibertat de Dantès, i cada vegada Villefort l’havia tranquil·litzat amb esperances i promeses. Finalment va arribar Waterloo. Morrel no va reaparèixer al despatx de Villefort: l’armador havia fet pel seu jove amic tot el que era humanament possible; tornar-ho a intentar sota la segona restauració era comprometre’s inútilment.

Lluís XVIII va pujar de nou al tron. Villefort, per a qui Marsella era plena de records que havien esdevingut remordiments, va demanar i obtenir la plaça vacant de procurador del rei a Tolosa. Quinze dies després d’instal·lar-se a la nova residència, va casar-se amb la senyoreta Renée de Saint-Méran, el pare de la qual tenia més influència que mai a la cort.

Així va ser com Dantès, durant els Cent Dies i després de Waterloo, va continuar tancat, oblidat, si no pels homes, almenys per Déu.

Quan va veure tornar Napoleó a França, Danglars va comprendre tot l’abast del cop que havia assestat a Dantès: la denúncia havia tocat diana, i, com tots els homes amb una certa capacitat per al crim i d’intel·ligència mitjana per a la vida ordinària, va anomenar l’estranya coincidència «un decret de la Providència».

Tanmateix, quan Napoleó va trobar-se de nou a París i la seva veu va ressonar una altra vegada, imperiosa i potent, Danglars va tenir por; esperava veure reaparèixer Dantès a cada moment, un Dantès que ho sabia tot, un Dantès amenaçador i decidit a venjar-se complidament. Aleshores va manifestar al senyor Morrel el desig d’abandonar la navegació i va fer-se recomanar per ell a un negociant espanyol, a l’empresa del qual va entrar com a empleat cap a la fi de març, és a dir deu o dotze dies després de la tornada de Napoleó a les Tulleries. Va anar-se’n, doncs, a Madrid, i no se’n va sentir parlar mai més.

Quant a Fernand, no va entendre res. Dantès no hi era, amb això en tenia prou. ¿Què se n’havia fet? No va intentar esbrinar-ho. Tanmateix, durant el respir que li concedia l’absència de l’altre, va enginyar-se-les d’una banda per enganyar Mercedes sobre els motius d’aquella absència, i de l’altra a rumiar plans d’emigració i de segrest. De tant en tant, també, i eren els moments negres de la seva vida, s’asseia, trist i immòbil com un ocell de presa, a la punta del cap Pharo, el punt des del qual s’albira alhora Marsella i els Catalans, amb el temor de veure tornar per un dels dos camins el jove eixerit, de pas desimbolt, altiu, que havia esdevingut també per a ell missatger d’una dura venjança. Si allò succeïa, Fernand ho tenia decidit: destrossaria el cap a Dantès d’un tret, i a continuació, es deia per acolorir l’assassinat, se suïcidaria. Fernand, però, s’enganyava: no s’hauria matat mai, perquè seguia esperant.

Mentrestant i enmig de tantes fluctuacions doloroses, l’imperi va cridar una última lleva de soldats, i tots els homes en estat de combatre van sortir de França sota la veu estentòria de l’emperador.

Fernand va partir com els altres, abandonant la seva cabana i Mercedes. El turmentava la idea, lúgubre i terrible, que el rival tornés mentre ell era fora i es casés amb la dona que estimava.

Si Fernand hagués pensat a matar-se, ho hauria fet quan va deixar Mercedes.

Les atencions que dedicava a la noia, la pietat que fingia sentir per la seva desgràcia, la cura que prenia d’avançar-se als seus mínims desigs, havien produït l’efecte que sempre provoquen en els cors generosos aquestes aparences de devoció: Mercedes sempre havia estimat Fernand com un amic; ara, a l’amistat, va afegir-se un nou sentiment: l’agraïment.

—Germà —li digué ella mentre lligava la motxilla del recluta a les espatlles del català—, germà meu, l’únic amic que tinc, no es faci matar, no em deixi sola en aquest món on ploro i en el qual em quedaré sola quan vostè no hi sigui.

Aquestes paraules, dites al moment de la partença, van donar una mica d’esperança a Fernand. Si Dantès no tornava, Mercedes podria ser, doncs, seva algun dia.

Mercedes va quedar-se sola en aquella terra nua, que mai no li havia semblat tan àrida, i amb la mar immensa per horitzó. Plorant a llàgrima viva, com la boja de la qual ens conten la dolorosa història, la veien vagar contínuament al voltant del poblet dels Catalans: adés, aturada sota el sol ardent del sud, dreta, immòbil, muda com una estàtua i mirant cap a Marsella; adés, asseguda a la costa, escoltant el lament del mar, etern com el seu dolor, preguntant-se sense parar si no valia més abocar-se, deixar-se caure, obrir l’abisme i deixar-s’hi engolir, que patir les cruels alternatives d’una espera sense confiança.

No va ser valor allò que va faltar-li per realitzar el projecte; va ser la religió el que va ajudar-la i va salvar-la del suïcidi.

Com Fernand, Caderousse també va ser reclutat. Tanmateix, com que tenia vuit anys més que el català i estava casat, no van cridar-lo fins a la tercera lleva i van enviar-lo al servei de costes.

El vell Dantès, ja només sostingut per l’esperança, la va perdre amb la caiguda de l’emperador.

Cinc mesos, dia per dia, després d’haver estat separat del seu fill, i gairebé a la mateixa hora que l’havien arrestat, va retre l’ànima en braços de Mercedes.

El senyor Morrel va fer-se càrrec de les despeses de l’enterrament i va pagar els pobres petits deutes que el vell havia contret durant la malaltia. Hi havia més que bondat en aquella acció, hi havia valor. El sud estava encès, i socórrer, encara que fos en el llit de la mort, el pare d’un bonapartista tan perillós com Dantès era un crim.

XIV

El presoner furiós i el presoner boig

Aproximadament un any després del retorn de Lluís XVIII, va haver-hi una visita del senyor inspector general de presons.

Dantès va sentir la remor i els grinyols dels preparatius des del fons de la masmorra. A dalt, l’estrèpit era fort, però, a baix, el soroll hauria resultat inapreciable per a unes orelles que no haguessin estat les d’un presoner acostumat a escoltar, en el silenci de la nit, l’aranya teixint la seva teranyina i la caiguda periòdica de la gota d’aigua, que tarda una hora a formar-se al sostre de la garjola.

Va endevinar que, entre els vius, passava alguna cosa inhabitual: feia tant de temps que vivia en una tomba que podia considerar-se a si mateix un mort.

En efecte, l’inspector visitava, l’una darrere l’altra, habitacions, cel·les i masmorres. Van ser interrogats diversos presoners, aquells que, per la seva dolçor o la seva estupidesa, provocaven la benvolença de l’administració; l’inspector va preguntar-los com els alimentaven i quines eren les seves reclamacions.

Van respondre unànimement que el menjar era detestable i que reclamaven la llibertat.

L’inspector va preguntar-los aleshores si no tenien res més a dir-li.

Ells van sacsejar el cap. ¿Quin bé, tret de la llibertat, poden reclamar uns presoners?

L’inspector va girar-se, somrient, i digué al governador:

—No sé per quina raó ens fan fer aquestes inspeccions inútils. Veure un presoner és com veure’n cent; escoltar un presoner és escoltar-ne mil. Sempre el mateix: mal alimentats i innocents. ¿En té d’altres?

—Sí, els perillosos o bojos, que tenim a les masmorres.

—Som-hi —va dir l’inspector en un to de cansament profund—, fem el nostre ofici fins al final, baixem a les masmorres.

—Esperi —va dir el governador—, enviarem a buscar almenys un parell d’homes. A vegades, els presoners, fastiguejats de viure i per fer-se condemnar a mort, cometen actes inútils de desesperació; vostè podria ser-ne víctima.

—Prengui, doncs, les precaucions que calgui —digué l’inspector.

En efecte, van enviar a buscar dos soldats i van començar a baixar per unes escales tan pudents, tan infectes, tan florides, que només el fet de passar-hi afectava desagradablement la vista, l’olfacte i la respiració alhora.

—Oh! —va fer l’inspector, aturant-se a la meitat de l’escala—. ¿Qui diable pot viure aquí?

—Un conspirador dels més perillosos; van prevenir-nos que era capaç de tot.

—¿Està sol?

—Certament.

—¿Quant de temps fa que és aquí?

—Cosa d’un any.

—¿I van ficar-lo en aquesta masmorra així que va arribar?

—No, senyor; vam fer-ho després que va voler matar l’escarceller que li portava el menjar.

—¿Va voler matar l’escarceller?

—Sí, senyor, precisament aquest que ens fa llum. ¿No és veritat, Antoine? —va preguntar el governador.

—Sí, senyor, va voler matar-me —va respondre l’escarceller.

—Ah! ¿Aleshores, aquest home és un boig?

—Encara pitjor —va dir l’escarceller—: un dimoni.

—¿Vol formular alguna queixa? —va preguntar l’inspector al governador.

—No cal, senyor; amb això, ja té prou càstig. D’altra banda, a hores d’ara, ja frega la bogeria, i, d’acord amb l’experiència que ens proporcionen les nostres observacions, abans que s’hagi escolat un altre any, estarà completament alienat.

—Millor per a ell, a fe meva —digué l’inspector—; un cop boig del tot, patirà menys.

Com es pot veure, l’inspector era un home ple d’humanitat i ben digne de les funcions filantròpiques que realitzava.

—Té raó, senyor —va dir el governador—, i aquesta reflexió demostra que vostè ha estudiat a fons el tema. Així, tenim en un altre calabós, només separat d’aquest una vintena de peus i al qual es baixa per una altra escala, un vell clergue, antic cap de partit a Itàlia. Es troba aquí des de 1811, va embogir a la fi de 1813 i, d’ençà d’aleshores, està físicament desconegut: abans plorava, ara riu; abans s’aprimava; ara s’engreixa. Potser val més que el vegi en lloc d’aquest. La seva bogeria és divertida i no l’entristirà gens ni mica.

—Els veuré tots dos —va respondre l’inspector—, cal fer la feina a consciència.

Era el seu primer viatge d’inspecció i volia donar bona impressió a les autoritats.

—Entrem, doncs, primer a veure aquest —va afegir.

—D’acord —va respondre el governador i va fer un gest a l’escarceller, que va obrir la porta.

Quan va sentir grinyolar els panys massissos i el xerric dels golfos rovellats girant sobre els pius, Dantès, arraulit en un racó de la masmorra, on rebia amb una felicitat indicible el prim raig de llum que s’hi filtrava a través d’una estreta lluerna enreixada, va aixecar el cap.

En veure un home desconegut, al qual feien llum dos escarcellers amb torxes, acompanyat de dos soldats i a qui el governador parlava amb el barret a la mà, Dantès va endevinar de què es tractava, i, veient que, finalment, es presentava l’ocasió d’implorar a una autoritat superior, va saltar cap a ell ajuntant les mans en un gest de súplica.

Els soldats van aturar-lo immediatament amb les baionetes perquè van pensar-se que el presoner es llançava cap a l’inspector amb males intencions.

El mateix inspector va recular un pas.

Dantès va adonar-se que l’havien presentat com un home temible.

Aleshores va concentrar en la mirada tota la mansuetud i la humilitat que pot contenir el cor d’un home, i, expressant-se amb una mena d’eloqüència piadosa que va sorprendre tothom, va provar de commoure l’ànima del visitant.

L’inspector va escoltar el discurs de Dantès fins al final; després va girar-se cap al governador i li va dir a mitja veu:

—Tornarà a la docilitat, ja mostra disposició per sentiments més suaus. Vegi, la por li ha fet efecte: ha retrocedit davant les baionetes, i un boig no recula davant res. Vaig fer observacions ben curioses sobre aquest tema a Charenton.

Després va dirigir-se al presoner:

—En resum ¿què vol, vostè?

—Pregunto quin crim he comès, demano jutges, demano que s’instrueixi el meu procés, demano, en fi, que m’afusellin si sóc culpable, o que em posin en llibertat si sóc innocent.

—¿Està ben alimentat?

—Em sembla que sí, no ho sé. Això, però, no té gaire importància. El que ha de tenir-ne, no solament per a mi, desgraciat presoner, sinó per a tots els funcionaris que administren justícia, per al rei que ens governa, és que un innocent no sigui víctima d’una denúncia infame i mori entre reixes, tot maleint els seus botxins.

—Avui, es mostra molt humil —va dir el governador—, però no sempre ha estat així. Parlava d’una manera ben diferent el dia que volia matar el guardià.

—És veritat, senyor —va respondre Dantès—, i demano perdó ben humilment a aquest home, que sempre s’ha portat bé amb mi… Però, ¿què vol?, jo estava boig, furiós.

—¿Ja no ho està?

—No, senyor, perquè la captivitat m’ha doblegat, trencat, aniquilat… Fa tant de temps que sóc aquí!

—¿Tant de temps? ¿Quan van arrestar-lo, doncs? —va preguntar l’inspector.

—El 28 de febrer de 1815, a les dues de la tarda.

L’inspector va calcular.

—Avui és 30 de juliol de 1816. ¿Què diu, doncs? Només fa disset mesos que van empresonar-lo.

—Disset mesos! —va replicar Dantès—. Ah, senyor! Vostè no sap el que són disset mesos de presó: disset anys, disset segles! Sobretot per a un home que, com jo, ja tocava la felicitat; per a un home que, com jo, anava a casar-se amb la dona estimada; per a un home que veia obrir-se davant seu una carrera honorable, i que, de cop i volta, es troba sense res; que, del dia més esplèndid, cau a la nit més profunda, que veu la seva carrera destruïda, que no sap si encara l’estima la dona que ell estimava, que ignora si el seu pare, un ancià, és viu o mort. Disset mesos de presó per a un home acostumat al vent del mar, a la independència del mariner, a l’espai, a la immensitat, a l’infinit, senyor, disset mesos de presó és més que no mereixen tots els crims que la llengua humana designa amb els noms més odiosos. Tingui, doncs, pietat de mi, senyor, i demani per a mi no pas indulgència sinó rigor; no pas el perdó sinó un judici. Jutges, senyor, només demano jutges. A un acusat, no se li poden refusar.

—Està bé —va dir l’inspector—, ho considerarem.

I va afegir, adreçant-se al governador:

—Realment, aquest pobre diable em fa pena. Quan tornem a dalt, ensenyi-me’n l’expedient.

—Per descomptat —va respondre el governador—, però crec que hi trobarà notes terribles sobre ell.

—Senyor —va continuar Dantès—, ja sé que no em pot treure d’aquí per decisió pròpia, però pot transmetre la meva petició a les autoritats, pot provocar una enquesta, pot, en fi, fer que em jutgin: i això, un judici, és tot el que demano: que jo pugui saber quin crim vaig cometre i a quina pena van condemnar-me, perquè aquesta incertesa és el pitjor dels suplicis.

—Informi’m —va dir l’inspector.

—Senyor —va exclamar Dantès—, pel to de la seva veu, m’adono que s’ha emocionat. Senyor, doni’m esperances.

—No puc donar-les-hi —va respondre l’inspector—, només li puc prometre que examinaré el seu expedient.

—Oh! Aleshores, senyor, sóc lliure, estic salvat.

—¿Qui va fer-lo arrestar? —va preguntar l’inspector.

—El senyor de Villefort —va respondre Dantès—. Vagi a veure’l i parli’n amb ell.

—Ja fa un any que el senyor de Villefort no és a Marsella sinó a Tolosa.

—Ah! Aleshores, això ja no em sorprèn —va murmurar Dantès—; el meu únic protector és lluny.

—¿El senyor de Villefort tenia algun motiu per odiar-lo? —va preguntar l’inspector.

—Cap, senyor. Fins i tot va ser bondadós amb mi.

—¿Aleshores puc refiar-me dels informes que va deixar sobre vostè o dels que em donarà?

—Completament, senyor.

—Molt bé, tingui esperança.

Dantès va agenollar-se i va aixecar les mans cap al cel, murmurant una pregària en la qual recomanava a Déu aquell home que havia baixat a la seva presó, semblant al Salvador anant a alliberar les ànimes de l’infern.

La porta es va tancar, però l’esperança que havia baixat amb l’inspector va quedar-se a l’interior de la masmorra de Dantès.

—¿Vol veure el registre de detencions ara mateix —va preguntar el governador—, o prefereix passar a la masmorra del clergue?

—Acabem d’una vegada amb les masmorres —va respondre l’inspector—. Si ara pugés a la llum del dia, potser no tindria el valor de continuar la meva trista missió.

—Ah! Aquest no és un presoner com l’altre, la seva follia és menys depriment que la raó del seu veí.

—¿I quina és la seva follia?

—Oh! Una de ben estranya: es creu en possessió d’un tresor immens. El primer any de captivitat, va fer oferir un milió si el govern accedia a posar-lo en llibertat; el segon any, dos milions; el tercer, tres milions, i així progressivament. És el seu cinquè any de captivitat: li demanarà parlar en secret amb vostè i li oferirà cinc milions.

—Ah, ah! En efecte, és curiós —digué l’inspector—. ¿I com es diu aquest milionari?

—Mossèn Faria.

—Número 27! —va dir l’inspector.

—És aquí. Obri, Antoine.

L’escarceller va obeir, i la mirada curiosa de l’inspector va penetrar en la masmorra del mossèn boig.

Era així com anomenaven generalment el presoner.

Al mig de la peça, dins d’un cercle dibuixat a terra amb un tros de guix desprès de la paret, hi havia estirat un home gairebé nu de tan esparracada com duia la roba. Dibuixava en aquell cercle línies geomètriques molt precises i semblava tan ocupat provant de resoldre el seu problema com Arquimedes quan va matar-lo un soldat de Marcel. Així, doncs, ni solament va fer un gest en sentir el soroll de la porta en obrir-se; només va semblar tornar a la realitat quan les flames de les torxes van il·luminar amb una claror desacostumada el terra humit sobre el qual treballava. Aleshores va girar-se i va mirar amb sorpresa la nombrosa companyia que acabava de baixar a la masmorra.

Va aixecar-se ràpidament, va agafar una manta llançada als peus del miserable llit i va cobrir-se ràpidament per aparèixer en un estat més decent als ulls dels estranys.

—¿Què demana, vostè? —va preguntar l’inspector sense variar la fórmula.

—¿Jo, senyor? —va dir el clergue amb cara de sorpresa—. Jo no demano res.

—No m’entén —va continuar l’inspector—. Sóc un agent del govern, la meva missió és anar a les presons i escoltar les reclamacions dels presos.

—Oh! Aleshores, senyor, això és una altra cosa! —va exclamar vivament el mossèn—. Espero que ens entendrem.

—Miri —va xiuxiuejar el governador—: ¿no comença com jo li havia dit?

—Senyor —va continuar el presoner—, sóc mossèn Faria, nascut a Roma; vaig ser durant vint anys secretari del cardenal Rospigliosi i van arrestar-me, no sé ben bé per què, al començament de l’any 1811. D’ençà d’aleshores, reclamo la llibertat a les autoritats italianes i franceses.

—¿Per què a les autoritats franceses? —va preguntar el governador.

—Perquè van arrestar-me a Piombino, i m’imagino que, com Milà i Florència, Piombino va convertir-se en la capital d’algun departament francès.

L’inspector i el governador van mirar-se i van esclafir de riure.

—Diable, amic meu —va dir l’inspector—, les seves notícies d’Itàlia no són gaire fresques!

—Són del dia que van arrestar-me, senyor —va dir el presoner—, com que Sa Majestat l’emperador havia creat el regne de Roma per al fill que el cel acabava d’enviar-li, suposo que, prosseguint el curs de les seves conquestes, va fer realitat el somni de Maquiavel i Cèsar Borgia: convertir Itàlia en un sol i únic regne.

—Senyor —va dir l’inspector—, la providència va aportar, per sort, alguns canvis a aquest pla gegantesc del qual vostè em sembla un partidari força fervent.

—És l’única manera de fer d’Itàlia un estat fort, independent i feliç —va replicar el clergue.

—És possible —va respondre l’inspector—, però no he vingut aquí a seguir un curs de política ultramuntana amb vostè sinó per demanar-li, cosa que ja he fet, si vol expressar alguna reclamació sobre l’alimentació i l’allotjament.

—El menjar és com a totes les presons —va respondre el mossèn—, és a dir molt dolent; quant a la cel·la, com pot veure vostè mateix, és humida i malsana, però prou passadora tractant-se d’una masmorra. Ara, però, no es tracta d’això sinó d’unes revelacions de la més alta importància i del més alt interès que he de fer al govern.

—Ja hi som —va xiuxiuejar el governador a l’inspector.

—Per això m’alegro tant de veure’l —va continuar el clergue—, malgrat que m’hagi interromput durant un càlcul molt important, que, si té èxit, potser canviarà el sistema de Newton. ¿Pot concedir-me el favor d’una entrevista privada?

—¿Què li deia jo, eh? —va dir el governador a l’inspector.

—Ja veig que coneix el seu personal —li va respondre aquest, amb un somriure, abans d’adreçar-se de nou a Faria:

—El que vostè em demana, senyor, és impossible.

—Tanmateix, senyor —digué el clergue—, ¿què diria si es tractés de fer guanyar al govern una suma enorme, de cinc milions, per exemple?

—A fe meva —va dir l’inspector, mirant el governador—, vostè havia predit fins i tot la xifra.

—Bé —va continuar el clergue, en adonar-se que l’inspector feia un moviment per retirar-se—, tampoc no és necessari que estiguem absolutament sols; el senyor governador pot assistir a l’entrevista.

—Però, benvolgut senyor —va dir el governador—, desgraciadament, ja sabem per endavant i de memòria el que ens dirà. Es tracta dels seus tresors, ¿oi?

Faria va mirar aquell home sarcàstic amb uns ulls en els quals un observador desinteressat hauria vist segurament lluir l’esclat de la raó i de la veritat.

—Sens dubte —va replicar—. ¿De què vol que parli sinó d’això?

—Senyor inspector —digué el governador—, puc contar-li la història tan bé com el mossèn, perquè fa quatre o cinc anys que la sento contínuament.

—Això demostra, senyor governador —va dir el clergue—, que és com aquestes persones de les quals parlen les Escriptures, que tenen ulls i no hi veuen, que tenen orelles i no hi senten.

—Benvolgut senyor —va dir l’inspector—, el govern és ric i, gràcies a Déu, no necessita els diners de vostè. Guardi-se’ls, doncs, per quan surti de la presó.

Els ulls del clergue van dilatar-se. Va agafar la mà de l’inspector.

—Si no surto, però, de la presó —va dir—; si, contra tota justícia, em retenen en aquesta masmorra; si m’hi moro sense haver llegat el meu secret a ningú, ¿es perdrà, doncs, el tresor? ¿No val més que el govern i jo ens n’aprofitem? Arribaré fins a sis milions, senyor! Sí, em desprendré de sis milions i m’acontentaré amb la resta, si volen concedir-me la llibertat.

—Paraula d’honor —va dir l’inspector a mitja veu—, si no sabéssim que aquest home és boig, parla en un to tan convincent que semblaria que diu la veritat.

—No estic boig, senyor, i el que dic és veritat —va replicar Faria, que, amb l’agudesa d’oïda pròpia dels presos, no s’havia perdut ni una de les paraules de l’inspector—. El tresor del qual li parlo existeix realment. M’ofereixo a signar un tracte en virtut del qual vostè em portarà a l’indret indicat per mi. Que cavin la terra davant nostre, i, si menteixo, si no hi troben res, si estic boig, com vostè diu, doncs, bé, que em tornin a aquesta mateixa masmorra, on em quedaré per sempre i on em moriré sense demanar mai res més, ni a vostè ni a ningú.

El governador va esclafir de riure.

—¿Es troba lluny, el seu tresor? —va preguntar.

—A unes cent llegües d’aquí —va dir Faria.

—La cosa no està mal pensada —va dir el governador—. Si tots els presos volguessin divertir-se passejant durant cent llegües els seus guardians, i si aquests accedissin a fer una volta semblant, es presentaria una ocasió excel·lent perquè els presoners toquessin el pirandó a la primera oportunitat, que es presentaria sense cap mena de dubte durant un viatge semblant.

—És un sistema conegut —va comentar l’inspector—, i el senyor no té ni el mèrit d’haver-lo inventat.

I va afegir, adreçant-se al clergue:

—Li he preguntat si l’alimentaven bé.

—Senyor —li respongué Faria—, juri’m per Crist d’alliberar-me si li he dit la veritat, i li indicaré l’indret on està enterrat el tresor.

—¿L’alimenten com cal? —va repetir l’inspector.

—Senyor, no arrisca res amb la meva proposta; ja veu que no pretenc preparar-me una oportunitat de fugir, perquè jo em quedaria a la presó durant el viatge.

—No respon a la pregunta —va repetir l’inspector amb impaciència.

—Ni vostè a la meva petició —va exclamar el clergue—. Sigui, doncs, maleït com els altres insensats que no m’han volgut creure! No vol el meu or, me’l guardaré; em refusa la llibertat, Déu me l’enviarà. Vagi-se’n, no tinc res més a dir.

I el clergue, desempallegant-se de la manta, va recollir el tros de guix i va anar a seure de nou al mig del cercle, on va continuar amb les seves línies i els seus càlculs.

—¿Què fa? —va preguntar l’inspector mentre es retirava.

—Compta els tresors —li va respondre el governador.

Faria va respondre al sarcasme amb una mirada de suprem menyspreu.

Van sortir. L’escarceller va tancar la porta darrere d’ells.

—Deu haver posseït algun tresor, en efecte —va dir l’inspector, pujant les escales.

—O degué somiar que el tenia —respongué el governador—, i, l’endemà, va despertar-se boig.

—Efectivament —va dir l’inspector amb la ingenuïtat de la corrupció—. Si hagués estat realment ric, no es trobaria a la presó.

Així es va acabar l’aventura per a mossèn Faria. Va continuar presoner i, després d’aquesta visita, la seva reputació de boig encara va augmentar.

Calígula o Neró, aquells grans cercadors de tresors, que desitjaven l’impossible, haurien prestat atenció a les paraules del bon home i li haurien concedit l’aire que desitjava, l’espai que valorava en un preu tan alt i la llibertat que oferia de pagar tan cara. Però els reis dels nostres dies, que es mantenen al límit d’allò que resulta probable, ja no tenen l’audàcia de la voluntat; temen l’orella que escolta les ordres que donen, l’ull que escruta les seves accions; ja no senten la superioritat de la seva essència divina, són homes coronats, això és tot. Abans es creien o almenys es deien fills de Júpiter i conservaven alguna cosa del comportament del seu pare el déu: no resulta senzill controlar el que passa més amunt dels núvols; avui, els reis són fàcilment accessibles. Ara bé, de la mateixa manera que, al govern despòtic, sempre li ha repugnat mostrar a la llum del dia els efectes de la presó i de la tortura; de la mateixa manera que hi ha pocs exemples de víctimes de la Inquisició que hagin pogut reaparèixer amb els ossos trencats i les ferides sagnant, també la bogeria, aquesta úlcera nascuda al fang de les masmorres com a conseqüència de les tortures morals, és amagada gairebé sempre amb cura a l’indret on ha nascut, o, si en surt, l’enterren en algun hospital llòbrec, on els metges ja no poden identificar ni l’home ni el seu pensament en la despulla informe que els transmet l’escarceller fatigat.

Faria, que s’havia tornat boig a la presó, estava condemnat, per raó de la mateixa follia, a cadena perpètua.

Quant a Dantès, l’inspector va mantenir la seva paraula. En pujar al despatx del governador, va fer-se portar el registre de detenció. La nota que concernia el presoner estava concebuda així:

Edmond Dantès: Bonapartista fanàtic; va prendre part activa en el retorn de l’illa d’Elba. Mantenir-lo sota el màxim secret i la vigilància més estricta.

La nota estava escrita amb una lletra i una tinta diferents de les de la resta del registre, cosa que demostrava que havia estat afegida després de l’encarcerament de Dantès.

L’acusació era massa contundent per intentar rebatre-la. L’inspector va escriure, doncs, a sota:

«Res a fer».

La visita havia, per dir-ho així, revifat Dantès. D’ençà que era a la presó, havia oblidat de comptar els dies, però l’inspector li havia donat una nova data i Dantès no l’havia oblidat. Darrere seu, amb un tros de guix desprès del sostre, va escriure a la paret: 30 de juliol de 1816. I, a partir de llavors, va afegir-hi un cran cada dia perquè no se li tornés a escapar la mesura del temps.

Van escolar-se els dies, les setmanes, els mesos: Dantès continuava esperant. Havia començat per fixar un termini de quinze dies per a la seva llibertat. Només que posés en l’afer la meitat de l’interès que havia semblat demostrar, l’inspector devia tenir-ne prou amb quinze dies. Escolats els quinze, va dir-se que era absurd creure que l’inspector s’havia ocupat d’ell abans de tornar a París. Evidentment, no havia pogut tornar-hi sense acabar el recorregut d’inspecció, i aquest podia durar un mes o dos; va concedir-se, doncs, tres mesos en lloc de quinze dies. Passats els tres mesos, un altre raonament va ajudar-lo i se’n va concedir sis. Tanmateix, un cop escolats aquests, va comptar els dies i va adonar-se que havia esperat deu mesos i mig. Mentrestant, res no havia canviat en la seva captivitat: no li havia arribat cap notícia consoladora, l’escarceller continuava tan mut com sempre davant les seves preguntes. Dantès va començar a dubtar dels seus sentits, a creure que allò que ell prenia per un record només era una al·lucinació, i que l’àngel consolador que havia aparegut a la masmorra, hi havia baixat en el transcurs d’un somni.

Al cap d’un any, van canviar el governador, que havia obtingut la direcció de la fortalesa d’Ham. Va emportar-se uns quants dels seus subordinats, entre altres l’escarceller de Dantès. Va arribar un nou governador. Li hauria resultat massa pesat aprendre’s els noms dels presoners, i només va voler que li’n diguessin els números. L’horrible hotel moblat tenia cinquanta habitacions; els hostes van ser designats amb el número de la cambra que ocupaven. Així, al desgraciat jove van deixar de denominar-lo amb el nom, Edmond, o el cognom, Dantès, i va convertir-se en el número 34.

XV

El número 34 i el número 27

Dantès va passar per tots els graus de la desgràcia que pateixen els detinguts oblidats en una presó.

Va començar per l’orgull, una conseqüència de l’esperança i del sentiment d’innocència; a continuació, va començar a dubtar de la pròpia innocència, cosa que no deixava de justificar en certa manera les idees del governador sobre l’alienació mental; finalment, va caure del cim de l’orgull i va pregar, no pas encara a Déu sinó als homes. Déu és l’últim recurs. El desgraciat, que hauria de començar pel Senyor, només arriba a confiar-hi quan ha esgotat les altres esperances.

Dantès va suplicar, doncs, que li concedissin la gràcia de treure’l de la seva masmorra per posar-lo en una altra, malgrat que fos encara més fosca i més profunda. Un canvi, fins i tot desavantatjós, era sempre un canvi i proporcionaria a Dantès uns quants dies de distracció. Va pregar que li concedissin el passeig, l’aire lliure, llibres, instruments. No van atorgar-li res de tot això; tant li feia, però, continuava demanant-ho. S’havia acostumat a parlar amb el nou escarceller malgrat que era, tot i que sembli impossible, encara més mut que l’anterior. Tanmateix, parlar amb algú, ni que fos amb un mut, continuava sent un plaer. Dantès parlava per sentir el so de la pròpia veu. Ho havia provat ell sol, però aleshores s’espantava.

Sovint, quan estava en llibertat, Dantès s’havia fet una idea esgarrifosa d’aquelles cambrades de presoners, compostes de vagabunds, bandits i assassins, en l’alegria innoble de les quals es barregen orgies secretes i amistats horribles. Va acabar desitjant que el llencessin en alguna d’aquelles cofurnes per poder veure altres cares que no fossin la de l’escarceller impassible que no volia parlar. Trobava a faltar els treballs forçats, amb el vestit infamant dels presos, la cadena al turmell i la marca a l’espatlla. Almenys els de les galeries vivien en companyia dels seus semblants, respiraven l’aire lliure, veien el sol; els de les galeries eren ben feliços.

Un dia, va suplicar l’escarceller que demanés un company per a ell, fos quin fos, encara que es tractés del clergue de qui havia sentit parlar. Sota l’escorça d’un escarceller, per rude que sigui, queda sempre una mica d’humanitat. I aquell, encara que la seva cara no ho expressés, planyia sovint en el fons del seu cor el desgraciat xicot, la captivitat del qual era tan dura. Va transmetre la petició del número 34 al governador, però aquest, tan prudent com un polític, va pensar-se que Dantès volia amotinar els presos, tramar algun complot, buscar l’ajuda d’un amic per a una temptativa d’evasió, i va refusar.

Dantès havia esgotat el cercle dels recursos humans. Com ja hem dit que passaria, va tornar-se aleshores cap a Déu.

Totes les idees piadoses escampades pel món, que espigolen els desgraciats doblegats pel destí, van refrescar-li l’esperit. Va recordar les oracions que li havia ensenyat la mare i els hi va trobar un sentit que antany ignorava, perquè, per a l’home feliç, l’oració és solament un agrupament monòton i buit de sentit fins al dia que el dolor explica a l’infortunat aquest llenguatge sublim amb l’ajuda del qual parla amb Déu.

Va resar, doncs, no pas amb fervor sinó amb ràbia. Resant en veu alta, ja no s’espantava de les seves paraules. Queia en una mena d’èxtasis, veia brillar el Senyor en cada mot que pronunciava, relacionava amb la voluntat d’aquell Déu totpoderós els actes de la seva vida humil i perduda, n’extreia lliçons, es proposava tasques per realitzar, i, al final de cada pregària, hi esmunyia el desig interessat que els homes troben la manera d’adreçar més sovint als altres homes que no pas a Déu: i perdona’ns les nostres ofenses com nosaltres les perdonem als qui ens han ofès.

Malgrat aquestes oracions fervents, Dantès va continuar presoner.

Aleshores va tornar-se taciturn, va sumir-se en la tristesa. Era una persona simple i sense educació; per a ell, el passat havia quedat cobert amb el vel fosc que aixeca la ciència. En la solitud de la masmorra i en el desert del seu pensament, no podia reconstruir èpoques passades, revifar pobles extingits o reconstruir les ciutats antigues, que la imaginació engrandeix i poetitza, i que passen per davant dels ulls, gegantesques i il·luminades pel foc del cel, com els quadres babilònics de Martin; ell només tenia un passat molt curt, un present molt fosc i un futur molt incert: deu anys de llum per meditar durant una nit potser eterna! Cap distracció no podia, doncs, ajudar-lo: el seu esperit enèrgic, que no hauria volgut res millor que emprendre el vol a través dels temps, es veia obligat a romandre presoner com una àguila en una gàbia. Aleshores s’aferrava a una idea, la de la seva felicitat destruïda sense causa aparent i per una fatalitat inaudita; s’hi acarnissava, li donava voltes, l’examinava per totes bandes, la devorava, per dir-ho així, a queixalades, com, a l’infern de Dante, l’implacable Ugolino devora el crani de l’arquebisbe Roger. Dantès només havia tingut una fe passatgera basada en la puixança; la va perdre com altres la perden després de l’èxit. Ell, però, no l’havia aprofitat.

La ràbia va succeir l’ascetisme. Edmond llançava unes blasfèmies que feien recular d’horror l’escarceller, es feria contra les parets de la presó, l’emprenia amb fúria contra tot el que l’envoltava, sobretot contra ell mateix, irritat per la mínima contrarietat que pogués provocar-li un gra de sorra, un bri de palla o una bufada d’aire. Aleshores, la carta de la denúncia, que ell havia vist, que Villefort li havia ensenyat, li tornava al pensament; cada línia flamejava a la muralla com el Mane, Thecel, Phares, de Baltasar. Es deia que era l’odi dels homes i no pas la venjança de Déu el que l’havia enfonsat en l’abisme on es trobava; desitjava a aquells homes desconeguts tots els suplicis que la seva imaginació ardent inventava, i encara considerava que els més terribles eren massa suaus i sobretot massa curts per a ells, perquè, després del suplici, venia la mort, i la mort era, si no el repòs, almenys la insensibilitat, que se li assembla.

A força de dir-se, a propòsit dels enemics, que la calma era la mort, i que qui vol castigar cruelment necessita altres mitjans fora d’aquesta, va caure en la llòbrega immobilitat de les idees suïcides. Desgraciat l’home que, en el pendent de la desgràcia, s’atura en tan tristes idees. És una d’aquestes mars mortes, que semblen aigües blaves i pures, en les quals, però, el nedador sent els peus cada cop més enfonsats en un fang bituminós que l’atreu, el xucla, se l’empassa. Un cop enxampat així, si l’auxili diví no acudeix a ajudar-lo, no té salvació; cada esforç que fa l’enfonsa més en la mort.

Tanmateix aquest estat d’agonia moral és menys terrible que el patiment que l’ha precedit i el càstig que potser el seguirà. És una mena de consolació vertiginosa, que us mostra l’abisme obert i, al fons, el no-res. Arribat allí, Edmond va trobar un cert consol en la idea: dolors, sofriments i el seguici d’espectres que arrossegaven darrere van semblar desaparèixer del racó de la masmorra on l’àngel de la mort podia posar els seus peus silenciosos. Dantès va contemplar amb calma la seva vida passada i amb terror la futura, i va escollir aquell punt del mig, que li semblava un lloc d’asil.

«A vegades —es deia aleshores—, durant els meus viatges llunyans, quan encara era un home, i aquest home, lliure i poderós, donava ordres a altres homes que les executaven, vaig veure cobrir-se el cel, estremir-se i grunyir el mar, néixer la tempesta en un racó dels núvols i, com una àguila gegantesca, batre amb les ales els dos horitzons. Aleshores m’adonava que el vaixell només era un refugi impotent, perquè, lleuger com una ploma en la mà d’un gegant, també tremolava i s’estremia. Aviat, enmig del soroll espantós de les onades, l’aspecte de les roques tallants m’anunciava la mort, i la mort m’espantava. Jo feia tot el que podia per esquivar-la, reunia les forces de l’home i la intel·ligència del mariner per lluitar amb Déu! Que feliç era llavors, retornant a la vida, retornant a la felicitat! Aquell final, jo no l’havia cridat ni escollit; el repòs en el llit d’algues i de pedres em semblava dur. A mi, que em considerava una criatura feta a imatge de Déu, m’indignava servir de pastura als gavians i als voltors després de la mort. Avui, però, és una altra cosa: he perdut tot allò que em podia fer estimar la vida; avui, la mort em somriu com una dida a l’infant al qual es disposa a bressolar; avui, em moro per voluntat meva, m’adormo cansat i baldat, com ho feia després d’un d’aquells vespres de ràbia i desesperació durant els quals havia comptat tres mil voltes a la meva cel·la, és a dir trenta mil passes, és a dir unes deu llegües».

D’ençà que aquest pensament va germinar-li a l’esperit, el jove va tornar-se més dolç, més somrient; va adaptar-se millor al llit dur i al pa negre, va menjar menys, no dormia, i va trobar gairebé suportable aquella resta d’existència, que estava segur de poder abandonar quan volgués, com qui es desprèn d’un vestit gastat.

Hi havia dues maneres de morir. Una de simple: lligar el mocador a un barrot de la finestra i penjar-se; l’altra consistia a fer veure que menjava i deixar-se morir de fam. La primera li repugnava molt. L’havien educat inculcant-li l’horror pels pirates, una gent a la qual pengen de les vergues dels vaixells. La forca era, doncs, per a ell una mena de suplici infamant que no volia aplicar-se; va adoptar, doncs, la segona i va començar a posar-la en pràctica aquell mateix dia.

En les alternatives que acabem de contar, s’havien escolat prop de quatre anys. A la fi del segon, Dantès havia deixat de comptar els dies i havia tornat a caure en la ignorància del temps de la qual, antany, l’havia tret l’inspector.

Dantès havia dit: vull morir, i havia escollit la mena de mort que desitjava. Ho havia considerat a fons, i, per por de no fer-se enrere, s’havia jurat acabar d’aquella manera.

«Quan em serviran el menjar del matí i el del vespre —va pensar—, llençaré els aliments per la finestra i faré veure que me’ls he menjat».

Va fer-ho com s’ho havia promès, dos cops cada dia, llançava els queviures per la petita obertura enreixada que només li deixava percebre el cel. A la primeria, ho feia alegrement, després amb reflexió, finalment amb recança. Li va caldre recordar el jurament que s’havia fet per tenir la força de perseverar en el terrible designi. La fam, amb les seves dents esmolades, tornava apetitosos a la vista i exquisits a l’olfacte, els aliments que abans li feien fàstic. A vegades, s’estava una hora amb el plat a la mà, amb la vista clavada en un tros de carn podrida o de peix infecte, en el pa negre i florit. Eren els últims instints de la vida que encara lluitaven en ell i que, de tant en tant, feien trontollar la seva resolució. Aleshores, la masmorra no li semblava tan fosca, considerava la situació menys desesperada. Encara era jove, devia tenir vint-i-cinc o vint-i-sis anys, li’n quedaven aproximadament cinquanta de vida, és a dir el doble del que havia viscut. Durant aquell immens lapse de temps, qui sap quins esdeveniments podien forçar les portes, enrunar les muralles del castell d’If i tornar-li, a ell, la llibertat! Aleshores, acostava les dents al menjar, que, Tàntal voluntari, ell mateix s’allunyava de la boca. Llavors, però, recordava el jurament, i el seu esperit generós tenia massa por de menysprear-se per trencar-lo. Implacable i rigorós, doncs, va consumir la poca energia que li quedava i va arribar un dia que ja no va tenir força ni per aixecar-se per llançar per la finestra el sopar que van portar-li.

L’endemà, ja no hi veia, amb prou feines hi sentia. L’escarceller va pensar que es tractava d’una malaltia greu i Edmond confiava en una mort pròxima.

El dia va escolar-se així. Edmond sentia un vague ensopiment apoderar-se d’ell, cosa que no deixava de produir-li un cert benestar. Les sacsejades nervioses de l’estómac s’havien esmorteït, els ardors de la set s’havien calmat. Quan tancava els ulls, veia una munió de lluentors semblants als focs follets que es produeixen de nit sobre els terrenys fangosos: es tractava del crepuscle del país desconegut que anomenem la mort.

De sobte, al vespre, cap a les nou, va sentir un soroll sord a la paret al costat de la qual es trobava estirat.

Tants animals immunds feien soroll a la presó, que, a poc a poc, Edmond s’havia acostumat a dormir sense que el molestessin. Aquella vegada, però, bé perquè l’abstinència li hagués afinat els sentits, bé perquè el soroll fos realment més fort que de costum, bé perquè en aquest moment suprem tot adquireix importància, Edmond va aixecar el cap per escoltar millor.

Es tractava d’un gratament uniforme, que semblava degut a unes urpes enormes, a unes dents potents o, en fi, a la pressió de qualsevol instrument sobre les pedres.

Encara que afeblit, el cervell del jove va ser trasbalsat per la idea banal sempre present a l’esperit dels presoners: la llibertat. La remor arribava tan exactament a l’instant que tots els sorolls anaven a cessar per a ell, que Edmond va pensar que Déu es compadia finalment dels seus sofriments i l’hi enviava per advertir-li que s’aturés a la vora de la tomba sobre la qual ja trontollava. ¿Qui podia saber si un dels seus amics, un dels éssers estimats en els quals havia pensat tan sovint, no s’ocupava aleshores d’ell i pretenia escurçar la distància que els separava?

Però no, sens dubte Edmond s’equivocava i es tractava d’un d’aquests somnis que suren a la porta de la mort.

Tanmateix, seguia escoltant el soroll. Va durar aproximadament tres hores. Després, el presoner va sentir una mena d’esllavissada, i, a continuació, la remor va cessar.

Al cap d’unes hores, va reprendre amb força i més a prop. Edmond ja s’interessava per aquell treball que li feia companyia. De cop i volta, l’escarceller va entrar.

Des de feia vuit dies aproximadament, quan havia decidit morir, des dels quatre que feia que havia començat a posar en execució el projecte, Edmond no li adreçava la paraula. No li havia respost quan l’altre li havia preguntat quina malaltia creia patir, i s’havia girat cap a la paret quan se sentia observat amb massa atenció. Aleshores, però, l’escarceller podia sentir aquella fressa sorda, alarmar-se, posar-hi fi i potser destarotar vés a saber quina esperança, només amb la idea de la qual n’hi havia prou per endolcir els últims moments de Dantès.

L’escarceller portava l’esmorzar.

Dantès va incorporar-se i, inflant la veu, va posar-se a parlar sobre tots els temes possibles, la mala qualitat del menjar que li portaven, o el fred que passava a la masmorra, renegant i grunyint per tenir dret a cridar més fort, i esgotant la paciència de l’escarceller, que, justament aquell dia, havia sol·licitat per al pres malalt brou i pa fresc, i els hi portava.

Afortunadament, es va pensar que Dantès delirava. Va deixar els aliments sobre la desballestada taula coixa, com acostumava a fer, i va retirar-se.

Un cop sol, Dantès va posar-se a escoltar de nou amb alegria.

El soroll esdevenia tan clar que el jove aconseguia sentir-lo sense haver d’esforçar-se.

«Ja no hi ha dubte —va dir-se—. Si el soroll continua malgrat que s’ha fet de dia, és que algun presoner tan desgraciat com jo mateix treballa per escapar-se. Oh, si em trobés a prop seu, amb quines ganes l’ajudaria!».

Després, un núvol negre va enfosquir l’aurora d’esperança en un cervell habituat a la desgràcia, que només amb dificultat podia experimentar de nou les alegries humanes. Va pensar immediatament que la causa del soroll era el treball d’uns obrers que el governador havia destinat a fer unes reparacions a la masmorra del costat.

Era fàcil comprovar-ho, però, ¿podia arriscar-se a fer cap pregunta? Certament, només calia esperar l’arribada de l’escarceller, fer-li escoltar el soroll i veure quina cara hi feia. ¿Donar-se, però, una satisfacció semblant, no era trair uns interessos molt preciosos a canvi d’un plaer tan breu? Per desgràcia, el cap d’Edmond semblava una campana buida, i només el murmuri d’una idea ja l’ensordia; estava tan feble que el pensament li surava com un vapor incapaç de condensar-se al voltant d’un concepte. Edmond va veure solament una manera de tornar a reflexionar amb claredat i recobrar la lucidesa mental: va dirigir la vista al brou encara fumejant que l’escarceller acabava de deixar a sobre de la taula, va aixecar-se, va anar-hi trontollant, va agafar la tassa, va acostar-se-la als llavis i, amb una indicible sensació de benestar, va empassar-se el beuratge que contenia.

Va tenir el valor d’aturar-se: havia sentit dir que uns desventurats nàufrags, extenuats per la fam, quan van recollir-los van morir per haver devorat amb golafreria un menjar massa substanciós. Edmond va deixar a sobre de la taula el pa que ja tenia gairebé a la boca i va anar a estirar-se de nou. No volia morir.

Va adonar-se aviat que el cervell se li aclaria. Les idees, vagues i gairebé incomprensibles, tornaven a ocupar el seu lloc en aquest escaquer meravellós, on, amb una casella de més potser n’hi ha prou per establir la superioritat de l’home sobre els animals. Va poder pensar i fortificar el pensament amb la reflexió.

«Cal intentar la prova —va dir-se aleshores—, però sense comprometre ningú. Si el treballador és un obrer ordinari, l’únic que he de fer és clavar un cop a la paret i ell aturarà a l’instant la feina per provar d’esbrinar qui ho ha fet i amb quina finalitat. Com que la seva feina, però, no és solament lícita sinó també manada, la reprendrà aviat. Si, al contrari, es tracta d’un presoner, el soroll que faré l’esglaiarà, tindrà por de ser descobert, aturarà i no hi tornarà fins al vespre, quan considerarà que tothom és al llit i dormint».

Va aixecar-se de seguida una altra vegada. Les cames ja no li vacil·laven i no tenia la vista enterbolida. Va dirigir-se a un racó de la masmorra, en va desprendre una pedra rosegada per la humitat, va tornar a la vora del jaç i va colpejar la paret al punt on el soroll resultava més perceptible.

Va pegar-hi tres vegades.

D’ençà de la primera, el soroll va cessar com per art d’encantament.

Va escoltar amb ànsia. Va escolar-se una hora, dues. No va sentir cap més soroll. Edmond havia provocat un silenci absolut a l’altre costat de la paret.

Ple d’esperança, va menjar una mica de pa, va beure uns glops d’aigua, i, gràcies a la forta constitució amb què la natura l’havia dotat, va tornar a trobar-se gairebé com abans.

Va transcórrer el dia, continuava el silenci.

Va fer-se de nit sense que el soroll hagués recomençat.

«És un pres», va pensar Edmond amb una alegria indicible.

A partir d’aleshores, se li va encendre la imaginació, la seva activitat va reprendre amb violència.

La nit va escolar-se sense que ressonés el més mínim soroll.

Edmond no va aclucar l’ull.

Va fer-se de dia, l’escarceller va entrar amb les provisions. Edmond ja havia devorat les altres i va menjar-se les noves sense deixar de parar l’orella per captar un soroll que no es produïa. Tremolava de por que no hagués cessat per sempre més. Caminant deu o dotze llegües per la masmorra, agafant-se als barrots de la lluerna i provant durant hores de fer-los trontollar, retornant l’elasticitat i el vigor als membres mitjançant un exercici abandonat feia molt de temps, es disposava a enfrontar-se amb el destí, com ho fa, estirant els braços i untant-se el cos amb oli, el lluitador abans de sortir a l’arena. Després, durant les pauses d’aquesta activitat febril, escoltava per veure si el soroll reprenia, impacientant-se per la prudència del presoner, que no endevinava que la seva obra de llibertat havia estat interrompuda per un altre engarjolat, que, pel cap baix, tenia tantes ganes com ell de ser lliure.

Van passar tres dies, setanta-dues hores mortals, comptades minut a minut!

Finalment, un vespre, quan l’escarceller acabava de fer l’última visita, quan Dantès collava l’orella a la paret per enèsima vegada, va semblar-li que una esllavissada imperceptible li ressonava al cap, que mantenia recolzat a les pedres silencioses.

Va recular perquè se li asserenés el cervell trasbalsat, va fer unes quantes voltes a la masmorra i va collar de nou l’orella al mateix indret.

Ja no hi havia dubte; a l’altra banda, passava alguna cosa. El presoner s’havia adonat del perill de la maniobra i havia adoptat un altre sistema. Segurament, per prosseguir la feina amb més seguretat, havia substituït l’escarpra per la palanca.

Encoratjat pel descobriment, Edmond va decidir ajudar l’incansable treballador. Va començar per desplaçar el llit darrere el qual va semblar-li que tenia lloc l’obra d’alliberament, i va buscar amb la mirada un objecte amb el qual poder atacar la muralla, fer caure el ciment humit i, finalment, extreure una pedra.

No va veure res. No tenia ganivet ni cap instrument tallant. Només els barrots de la lluerna eren de ferro, i s’havia assegurat tantes vegades que estaven ben collats que ja no valia la pena provar un cop més de fer-los trontollar.

El mobiliari només constava d’un llit, una cadira, una taula, una galleda i un càntir.

Al llit, hi havia bastants pius de ferro, però fixats amb cargols a les fustes. Hauria calgut un tornavís per treure els cargols i arrencar els pius.

A la taula i a la cadira, res. La galleda, abans, havia tingut nansa, però l’hi havien treta.

A Dantès, solament li quedava un recurs: trencar el càntir i, amb un dels trossos de gres tallat en angle, posar-se a la feina.

Va deixar caure el càntir a terra i va fer-se miques.

Va escollir dos o tres trossos esmolats, va amagar-los a la màrfega i va deixar la resta escampada per terra. Que un càntir es trenqués era un accident massa natural per provocar sospites.

Edmond tenia tota la nit per treballar. A les fosques, però, la feina anava malament perquè havia de fer-la a les palpentes, i aviat va adonar-se que esmussava l’instrument informe contra un gres més dur. Va posar de nou el llit al seu lloc i va esperar el dia. Amb la il·lusió, també havia recuperat la paciència.

Va escoltar tota la nit el minaire desconegut, que continuava la seva obra subterrània.

Va fer-se de dia, l’escarceller va entrar. Dantès va dir-li que, la nit abans, mentre bevia aigua amb el càntir, el recipient se li havia esmunyit de les mans i s’havia esmicolat en caure. L’escarceller, remugant, va anar a buscar-ne un de nou sense prendre’s ni la feina d’emportar-se els trossos del vell.

Va tornar al cap d’un instant, va recomanar al pres que parés més de compte i va sortir.

Dantès va escoltar amb una alegria indicible el grinyol del pany, que, abans, quan es tancava, li encongia el cor. Va sentir com s’allunyava el soroll de les passes fins que va extingir-se. Aleshores va fer un salt cap al llit, va desplaçar-lo i, a la feble claror del dia que penetrava a la masmorra, va poder adonar-se de la feina inútil de la nit precedent, ja que havia atacat el cos de la pedra en lloc del guix que n’envoltava les vores.

Com a conseqüència de la humitat, el guix s’havia tornat friable.

Dantès va sentir que el cor li bategava més de pressa a causa de l’alegria quan va veure que el guix s’engrunava fàcilment. Les engrunes eren molt petites, però, al cap d’una hora, havia aconseguit desprendre’n gairebé un grapat. Un matemàtic hauria pogut calcular que, en dos anys, aproximadament, suposant que no ensopegués la roca, el pres podia excavar un passadís de dos peus quadrats i vint de llargària.

El presoner va reprotxar-se aleshores no haver dedicat a aquella feina les llargues hores passades a la masmorra, cada cop més lentes, perdudes entre l’esperança, la pregària i la desesperació.

¿Quina feina no hauria pogut realitzar, per lenta que hagués estat, durant els sis anys, aproximadament, que feia que es trobava tancat en aquell forat?

La idea va donar-li nous ànims.

En tres dies i amb precaucions inaudites, va aconseguir treure tot el guix i deixar la pedra al descobert: la muralla era de còdols, enmig dels quals, per fer-la més sòlida, hi havia de tant en tant un bloc de pedra de talla. La que Dantès havia gairebé descalçat, n’era una. Ara es tractava de sorollar-la en la seva cavitat.

Dantès va provar-ho amb les ungles, però va resultar insuficient.

Els trossos de càntir que introduïa a les ranures es trencaven quan volia fer-los servir a manera de palanques.

Al cap d’una hora de temptatives inútils, va aixecar-se. La suor li regalimava del front, estava angoixat.

¿Hauria d’aturar-se tan bon punt havia començat? ¿Li caldria esperar, inútil i inert, que el veí fes tota la feina? ¿I si l’altre se’n cansava?

Aleshores, va tenir una idea. Va quedar-se dret, somrient. El front xop de suor se li va eixugar sol.

L’escarceller li portava cada dia la sopa en una cassola de llauna, que contenia també la d’un segon pres ja que Dantès havia observat que el recipient era o bé ple o bé mig buit, segons que el funcionari comencés la distribució del menjar per ell o pel seu company.

La cassola tenia el mànec de ferro. Era aquell mànec el que volia Dantès i l’hauria pagat amb deu anys de la seva vida, si els hi haguessin demanat a canvi.

L’escarceller abocava el contingut de la cassola al plat de Dantès. Després de menjar-se la sopa amb una cullera de fusta, el presoner rentava el plat que feia servir cada dia.

Al vespre, Dantès va col·locar el plat a terra, a mig camí de la porta a la taula. En entrar, l’escarceller va posar-li el peu a sobre i va esbocinar-lo.

Aquella vegada, no hi havia res a dir contra Dantès: s’havia equivocat, era cert, deixant el plat a terra, però l’escarceller també havia badat en no mirar on posava els peus.

L’home va buscar amb la mirada un recipient on poder abocar la sopa, però la vaixella de Dantès es limitava a aquell únic plat, no hi havia res més.

—Deixi la cassola —va dir Dantès—, ja l’agafarà demà, quan em porti l’esmorzar.

El consell amanyagava la mandra de l’escarceller, que, d’aquella manera, no tenia necessitat de tornar a pujar, baixar de nou i tirar amunt un altre cop.

Va deixar la cassola.

Dantès va estremir-se d’alegria.

Aquella vegada, va menjar-se ràpidament la sopa i la carn, que, segons el costum de les presons, hi afegien. Després d’esperar una hora per assegurar-se que l’escarceller no canviaria d’opinió, va separar el llit de la paret, va agafar la cassola, va ficar la punta del mànec entre la pedra de talla, desproveïda de l’argamassa, i els còdols del costat, i va començar a fer palanca.

Una lleugera oscil·lació va demostrar-li que la feina anava bé.

Efectivament, al cap d’una hora, havia extret la pedra de la paret, on va deixar un forat de més d’un peu i mig de diàmetre.

Dantès va recollir amb cura la runa, va repartir-la pels racons de la masmorra, va gratar el paviment grisenc amb un dels bocins del càntir i va cobrir-la amb terra.

A continuació, volent aprofitar una nit en què l’atzar, o més aviat la sàvia combinació que se li havia acudit, li havia posat a les mans un instrument tan valuós, va continuar cavant aferrissadament.

A l’alba, va tornar la pedra al seu lloc, va acostar el llit a la paret i va estirar-s’hi.

L’esmorzar consistia en un tros de pa: l’escarceller va entrar i l’hi va deixar a sobre de la taula.

—¿No em porta, doncs, un altre plat? —va preguntar-li Dantès.

—No —li respongué l’escarceller—, és vostè un destraler: va trencar el càntir, i, per la seva culpa, jo vaig esbocinar el plat; si tots els presos feien tantes destrosses, el govern no podria suportar-ho. Li deixem la cassola i l’hi abocarem la sopa, potser així no trencarà la vaixella.

Dantès va aixecar els ulls al cel i va ajuntar les mans sota la manta.

El tros de ferro que es quedaria li feia néixer al cor un rampell d’agraïment cap al cel més intens que els que, en el passat, li havien provocat els béns més valuosos que havia obtingut. Tanmateix, havia observat que, d’ençà que ell havia començat a treballar, l’altre presoner havia parat.

No hi feia res, allò no era un motiu per abandonar la tasca; si el veí no venia cap a ell, ell aniria cap al veí.

Va treballar tot el dia sense descans. Gràcies al nou instrument, al vespre, havia tret de la muralla més de deu grapats de còdols, guix i argamassa.

Quan va arribar l’hora de la visita, va adreçar tan bé com va poder el mànec torçat de la cassola i va deixar el recipient al lloc de costum, on abans deixava el plat. L’escarceller va abocar-hi la ració ordinària de sopa i carn, o més aviat de sopa i peix, perquè era dia d’abstinència, cosa que feien practicar als presoners tres cops per setmana. Allò hauria estat encara una altra manera de calcular el temps si Dantès no hagués deixat de fer-ho molt abans.

Després d’abocar-li la sopa, l’escarceller va retirar-se.

Aquella vegada, Dantès va voler comprovar si el veí havia deixat realment de treballar o no.

Va escoltar.

El silenci era total, com durant els tres dies que la feina havia quedat interrompuda.

Dantès va sospirar. Era evident que el veí no es refiava d’ell.

Tanmateix, no va desanimar-se i va continuar treballant tota la nit. Al cap de dues hores de feina, va trobar, però, un obstacle.

El ferro ja no mossegava, lliscava sobre una superfície plana.

Dantès va palpar l’obstacle i va adonar-se que es tractava d’una biga.

La biga travessava, o, més ben dit, barrava totalment el forat que Dantès havia començat a fer.

Calia, doncs, continuar cavant per sobre o per sota.

L’infortunat jove no havia pensat en aquell obstacle.

—Oh, Déu meu, Déu meu! —va exclamar—. Havia resat tant que esperava que m’havíeu sentit. Déu meu, després d’haver-me pres la llibertat de la vida, després d’haver-me pres la calma de la mort, després de fer-me reviure, tingueu pietat de mi, no em deixeu morir en la desesperació!

—¿Qui parla de Déu i de desesperació alhora? —digué una veu que semblava pujar de sota terra i que, esmorteïda, arribava fins al jove amb un accent sepulcral.

Edmond va sentir que els cabells se li eriçaven i va recular de genollons.

—Ah! —va murmurar—. Sento parlar un home.

Feia quatre o cinc anys que Edmond només sentia parlar l’escarceller, i, per al pres, l’escarceller no és un home: és una porta viva afegida a la de roure, un barrot de carn afegit als de ferro.

—En nom del cel! —va exclamar Dantès—. Qui ha parlat, que parli un altre cop, encara que la seva veu m’espanti. ¿Qui és, vostè?

—¿I vostè? —va preguntar la veu.

—Un desgraciat presoner —va replicar Dantès, que, per la seva banda, no tenia cap inconvenient a respondre.

—¿De quin país?

—Francès.

—¿Nom?

—Edmond Dantès.

—¿Professió?

—Mariner.

—¿Quant temps fa que és aquí?

—Des del 28 de febrer de 1815.

—¿Quin crim va cometre?

—Sóc innocent.

—¿De què l’acusen, però?

—D’haver conspirat per a la tornada de l’emperador.

—¿Què diu? ¿El retorn de l’emperador? ¿Ja no ocupa, doncs, el tron?

—Va abdicar a Fontainebleau el 1814 i van confinar-lo a l’illa d’Elba. ¿Quant temps fa, doncs, que és aquí, si ignora tot això?

—Des de 1811.

Dantès va estremir-se. Feia quatre anys més que ell que aquell home estava a la presó.

—Molt bé, no cavi més —va dir la veu molt de pressa—. Digui’m, però, a quina altura es troba el forat que ha fet.

—Arran de terra.

—¿Com l’amaga?

—Es troba darrere el meu llit.

—¿Han canviat el llit de lloc d’ençà que vostè es troba a la presó?

—Mai.

—¿A on dóna, la seva masmorra?

—A un passadís.

—¿I el passadís?

—Desemboca al pati.

—Pobre de mi! —va murmurar la veu.

—Oh, Déu meu! ¿Què passa? —va preguntar Dantès.

—Que vaig equivocar-me, que la imperfecció dels meus dibuixos va enganyar-me, que la manca d’un compàs m’ha perdut, que una ligne^[23] d’error en el meu pla ha equivalgut a quinze peus en la realitat, i que vaig prendre la paret que vostè forada per la de la ciutadella!

—Aleshores, hauria anat a parar al mar, ¿no?

—Era el que volia.

—¿I si ho hagués aconseguit?

—M’hauria llançat a l’aigua i, nedant, hauria arribat a alguna de les illes que envolten el castell d’If, la de Daume o la de Tiboulen, o potser a la costa, i aleshores m’hauria salvat.

—¿Hauria pogut nedar fins allí?

—Déu m’hauria donat la força. Ara tot està perdut.

—¿Tot?

—Sí. Torni a tapar el forat amb cura, no treballi més, no s’ocupi de res i esperi notícies meves.

—¿Qui és, vostè? Almenys digui’m qui és!

—Sóc…, sóc el número 27.

—¿Desconfia de mi, doncs? —va preguntar Dantès.

A Edmond, va semblar-li sentir una mena de riallada amarga que travessava la volta i pujava fins a ell.

—Oh, sóc un bon cristià! —va exclamar, endevinant instintivament que l’home pensava abandonar-lo—. Li juro per Crist que em deixaré matar abans que deixar entreveure als seus botxins i als meus l’ombra de la veritat. Però, en nom del cel, no em privi de la seva presència, no em privi de la seva veu, o, li ho juro, perquè estic al final de les meves forces, que em trencaré el cap contra la muralla i vostè haurà de reprotxar-se la meva mort.

—¿Quina edat té? La seva veu sembla la d’un home jove.

—No la sé perquè no he comptat el temps d’ençà que sóc aquí. El que sé és que anava a fer-ne dinou quan van arrestar-me, el 28 de febrer de 1815.

—Encara no vint-i-sis anys —va murmurar la veu—. En aquesta edat, encara no ets un traïdor.

—Oh, no, no! Li ho juro —va repetir Dantès—. Ja li he dit, i torno a fer-ho, que em deixaré tallar a bocins abans que trair-lo.

—Ha fet bé de parlar-me, ha fet bé de pregar-me, perquè anava a fer un altre pla i allunyar-me de vostè. La seva edat, però, em tranquil·litza. Em reuniré amb vostè, esperi’m.

—¿Quan serà, això?

—He de calcular les nostres oportunitats, ja li donaré el senyal.

—¿No m’abandonarà, però, no em deixarà sol? ¿Vindrà vostè o em permetrà que vagi jo a on vostè es troba? Fugirem plegats, i, si no podem fugir, parlarem, vostè de la gent que estima, jo de la gent que estimo. Deu estimar algú, suposo.

—Estic sol en aquest món.

—Aleshores, m’estimarà a mi. Si és jove, jo seré el seu company; si és vell, seré el seu fill. El meu pare deu tenir setanta anys, si encara viu. Jo només l’estimava a ell i a una noia que es deia Mercedes. El meu pare no m’ha oblidat, n’estic segur; ella, però, Déu sap si encara pensa en mi. L’estimaré, a vostè, com estimava el pare.

—Està bé —va dir el presoner—. Fins demà.

Aquestes poques paraules van ser pronunciades en un to que va convèncer Dantès. No va demanar res més, va aixecar-se, va prendre les mateixes precaucions que abans amb la runa que havia tret de la paret i va acostar de nou el llit a la muralla.

D’ençà d’aleshores, va abandonar-se completament a la felicitat. Deixaria d’estar sol, certament, potser fins i tot recobraria la llibertat. En el pitjor dels casos, si continuava presoner, tindria un company, i la captivitat compartida només és mitja captivitat. Les queixes en comú són gairebé oracions; les oracions entre dos, gairebé accions de gràcies.

Dantès, amb el cor ple d’alegria, va anar tot el dia amunt i avall per la masmorra. De tant en tant, l’entusiasme l’ofegava. Aleshores seia al llit i es premia el pit amb la mà. Quan sentia un soroll, per petit que fos, al passadís, saltava cap a la porta. Una vegada o dues, va témer que el separessin d’aquell home, a qui no coneixia però que ja estimava com a un amic. Va prendre una decisió: quan l’escarceller apartés el llit i s’inclinés per examinar el forat, li trencaria el cap amb la llamborda sobre la qual hi havia el càntir.

El condemnarien a mort, ho sabia perfectament. ¿No anava a morir, però, de tristor i desesperació quan el soroll miraculós l’havia tornat a la vida?

L’escarceller va presentar-se al vespre. Dantès es trobava estirat al llit. D’aquella manera, li semblava que protegia millor l’obertura inacabada. Sens dubte, va llançar una mirada estranya al visitant inoportú perquè aquest li va dir:

—¿Què passa? ¿Pensa embogir una altra vegada?

Dantès no va respondre, temia que l’emoció de la veu no el traís.

L’escarceller va retirar-se, sacsejant el cap.

Quan va fer-se de nit, Dantès va pensar-se que el veí aprofitaria el silenci i la fosca per reprendre la conversa, però s’equivocava. La nit va escolar-se sense que cap soroll respongués a la seva espera febril. L’endemà, però, després de la visita matinal i quan acabava de separar el llit de la muralla, va sentir tres cops a intervals iguals. Va agenollar-se immediatament.

—¿És vostè? —va preguntar—. Sóc aquí.

—¿L’escarceller se n’ha anat? —va preguntar la veu.

—Sí, no tornarà fins al vespre. Tenim, doncs, dotze hores de llibertat.

—¿Puc actuar, doncs?

—Oh, sí, sí, de seguida, ara mateix, l’hi prego!

Immediatament, la porció de terra sobre la qual, Dantès, mig entaforat a l’obertura, havia posat les mans, va cedir a sota seu. Va recular mentre una massa de terra i pedres es precipitava en un clot que acabava d’obrir-se sota el que ell havia excavat. Aleshores, del fons del forat fosc la profunditat del qual Edmond no podia calcular, va veure emergir un cap, unes espatlles i, finalment, el cos sencer d’un home, que va sortir-ne amb prou agilitat.

XVI

Un savi italià

Dantès va abraçar el nou amic, esperat durant tant de temps i amb tanta impaciència, i va portar-lo a la vora de la finestra a fi que la poca llum que penetrava a la masmorra l’il·luminés de cap a peus.

Era un personatge baix, amb els cabells blancs, més pel dolor que no pas per l’edat, d’ulls penetrants, amagats sota unes pestanyes espesses i canudes, amb una barba encara negra que li queia sobre el pit. La primesa de la cara, solcada per arrugues profundes, l’atrevida línia dels trets facials revelaven un home més habituat a exercir les facultats morals que la força física. El nouvingut tenia el front cobert de suor.

Quant a la roba, era impossible distingir-ne la forma primitiva perquè només en quedava un parrac. Aparentava almenys seixanta-cinc anys, malgrat que un cert vigor de moviments feia pensar que en tenia menys que els que semblava de resultes d’una llarga captivitat.

Va acollir amb una mena de plaer les exclamacions d’entusiasme del jove; va semblar per un instant que la seva ànima glaçada s’escalfava i es fonia en contacte amb l’ànima ardent de Dantès.

Va agrair-li la cordialitat amb una certa calidesa malgrat que la decepció devia haver estat enorme en veure’s en una segona masmorra quan es pensava trobar la llibertat.

—Primer de tot —va dir—, vejam si hi ha manera de fer desaparèixer als ulls dels escarcellers els rastres del meu pas. La nostra tranquil·litat futura depèn de la seva ignorància del que ha succeït.

Llavors va inclinar-se cap a l’obertura, va agafar la pedra, que va aixecar fàcilment malgrat el seu pes, i va ficar-la en el forat.

—Ha descalçat aquesta pedra amb molt poca cura —va dir, movent el cap—. ¿Que no té eines, doncs?

—¿Que en té, vostè? —va preguntar Edmond, sorprès.

—Me n’he fabricat algunes. Tret d’una llima, tinc tot el que necessito: enformador, tenalles i palanca.

—Oh! M’agradaria veure aquests productes de la paciència i de l’enginy —va dir Dantès.

—Miri, per començar, aquí té un enformador.

I va ensenyar-li una fulla forta i esmolada, amb un mànec fet amb un tros de fusta de faig.

—¿Amb què l’ha fet?

—Amb una de les clavilles del llit. Amb aquest instrument, m’he obert camí fins aquí, uns cinquanta peus.

—Cinquanta peus! —va exclamar Dantès amb una mena de terror.

—Parli més baix, jove, parli més baix. Sovint, els escarcellers escolten darrere la porta dels presos.

—Saben que estic sol.

—No hi fa res.

—¿I diu que ha fet un forat de cinquanta peus per arribar aquí?

—Sí. És, si fa no fa, la distància que separa la meva masmorra de la seva. El que passa és que, sense instruments de geometria per estimar l’escala de proporció, vaig calcular malament la corba. En lloc de quaranta peus d’el·lipse, van sortir-me’n cinquanta. Com ja li vaig dir, em pensava que arribaria a la paret exterior, que la foradaria i que em llençaria al mar. He vorejat el corredor al qual dóna la masmorra de vostè, en lloc de passar per sota. La meva feina se n’ha anat en orris, perquè aquest passadís desemboca en un pati ple de guàrdies.

—És cert —va dir Dantès—, però el passadís només voreja una de les parets, i la masmorra en té quatre.

—Sí, sens dubte. Però, miri, en aquesta banda, la paret és el mateix penyal. Deu miners amb les eines adequades necessitarien deu anys per foradar-lo; aquesta altra deu estar adossada als fonaments del pis del governador; aniríem a parar als soterranis, tancats evidentment amb clau, i ens enxamparien. L’altra paret dóna… Esperi, ¿a on dóna, aquesta altra?

Es referia a la de l’espitllera per on entrava la llum. L’espitllera, que s’anava estrenyent cap a l’exterior i per la qual no hauria pogut passar ni una criatura, estava guarnida, a més a més, amb tres fileres de barrots de ferro, que podien tranquil·litzar l’escarceller més suspicaç pel que feia a la possibilitat d’una evasió.

Mentre feia la pregunta, el nouvingut va arrossegar la taula sota la finestra.

—Pugi a la taula —va dir a Dantès.

Edmond va obeir i, endevinant les intencions del company, va recolzar l’esquena a la paret i va presentar les dues mans.

El pres que s’havia identificat amb el número de la masmorra i del qual Dantès encara ignorava el nom de veritat, va pujar aleshores, amb més agilitat que no feia presagiar la seva edat i amb la traça d’un gat o d’un llangardaix, primer a la taula, de la taula a les mans de Dantès i després a les espatlles del jove. Inclinat, perquè la volta de la masmorra li impedia posar-se dret, va passar el cap per la primera filera de barrots i va poder guaitar a baix.

Un instant més tard, va retirar-lo ràpidament.

—Oh! Oh! —va exclamar—. Ja ho suposava.

Va deixar-se lliscar pel cos de Dantès fins a la taula i va saltar a terra.

—¿Què és el que ja suposava? —va preguntar el jove, ansiós, saltant també a terra.

El vell presoner meditava.

—Sí, és això —digué—. La quarta paret de la seva masmorra dóna a una galeria exterior, una espècie de camí de ronda pel qual passen les patrulles, vigilat per sentinelles.

—¿N’està segur?

—He vist el xacó del soldat i la punta del canó del fusell, i m’he retirat tan de pressa per por que ell no em veiés.

—¿I, doncs? —va preguntar Dantès.

—Com pot veure, és impossible fugir d’aquesta masmorra.

—¿Aleshores? —va continuar preguntant el jove.

—Aleshores, que es faci la voluntat de Déu!

I una ombra de profunda resignació va escampar-se per les fesomies del vell.

Amb una barreja de sorpresa i admiració, Dantès va mirar aquell home, que renunciava així i amb tanta filosofia a una esperança alimentada durant tant de temps.

—¿Ara, vol dir-me qui és? —va preguntar-li.

—Oh, sí, Déu meu! Si encara li interessa saber-ho, ara que ja no li puc servir de res.

—Pot servir-me per consolar-me i sostenir-me, perquè em sembla fort entre els forts.

El clergue va somriure amb tristesa.

—Sóc mossèn Faria —digué—, presoner des del 1811, com vostè ja sap, al castell d’If, però ja havia passat tres anys a la fortalesa de Fenestrelle. L’any 1811, van transferir-me del Piemont a França. Aleshores vaig saber que el destí, que li semblava submís en aquella època, havia donat un fill a Napoleó i que aquell fill, al bressol mateix, havia estat nomenat rei de Roma. Llavors jo estava lluny de sospitar el que vostè m’ha dit: que, quatre anys més tard, el colós cauria. ¿Qui regna, doncs, a França? ¿Napoleó II?

—No, Lluís XVIII.

—Lluís XVIII, el germà de Lluís XVI! Els designis del cel són estranys i misteriosos. ¿Quina va ser, doncs, la intenció de la providència, enderrocant l’home que havia elevat, i elevant el que havia enderrocat?

Dantès seguia amb els ulls aquell home que oblidava un instant el propi destí per preocupar-se així pel del món.

—Sí, sí —va continuar l’altre—, igual que a Anglaterra. Després de Carles I, Cromwell; després de Cromwell, Carles II; potser, després de Jaume II, algun gendre, algun parent, algun príncep d’Orange, un stadhouder^[24] que es farà rei. I, aleshores, noves concessions al poble; aleshores, una constitució; aleshores, la llibertat! Ja ho veurà, jove —va afegir, adreçant-se a Dantès i mirant-lo amb ulls brillants i profunds com els que devien tenir els profetes—. Vostè encara té edat per veure-ho, vostè ho veurà.

—Sí, si surto d’aquí.

—Ah, és veritat! —va dir mossèn Faria—. Som uns presoners. Hi ha moments que me n’oblido, que els meus ulls foraden la paret i em penso que estic en llibertat.

—¿Per què van tancar-lo?

—¿A mi? Perquè vaig somiar l’any 1807 el projecte que Napoleó va voler realitzar el 1811; perquè, com Maquiavel, vaig voler fer un imperi únic i gran, compacte i fort amb tots els minúsculs principats que feien d’Itàlia un niu de petits regnes tirànics i febles; perquè vaig pensar-me que havia trobat el meu Cèsar Borgia en un ximplet coronat que va fer veure que em comprenia per trair-me millor. Era el projecte d’Alexandre VI i de Clement VII. Fracassarà sempre, tenint en compte que ells el van emprendre inútilment i que Napoleó no ha pogut acabar-lo. Decididament, Itàlia està maleïda!

I el vell va abaixar el cap.

Dantès no entenia que un home pogués arriscar la vida per uns interessos semblants. És veritat que coneixia Napoleó per haver-lo vist i haver-hi parlat, però, en canvi, ignorava completament qui eren Clement VII i Alexandre VI.

—¿No és vostè el mossèn que tothom creu que està… malalt? —va preguntar Dantès, començant a compartir l’opinió de l’escarceller, que era l’opinió general al castell d’If.

—Vol dir que tothom creu que està boig, ¿oi?

—No m’atrevia —va dir Dantès, somrient.

—Sí, sí —va continuar Faria, amb una riallada amarga—; si, sóc el que passa per boig, el que diverteix fa molt de temps els hostes d’aquesta presó, i que divertiria també les criatures, si n’hi hagués en el sojorn del dolor sense esperança.

Dantès va quedar-se immòbil i mut un instant.

—¿Així, renuncia a fugir?

—Veig la fugida impossible. És revoltar-se contra Déu intentar allò que Déu no vol que s’acompleixi.

—¿Per què es desanima? Voler aconseguir l’èxit a la primera seria també demanar massa a la providència. ¿No pot tornar a començar en una altra direcció el que ha fet fins ara en aquesta?

—¿Sap, però, el que he fet, per atrevir-se a parlar-me de recomençar? ¿Sap que va costar-me quatre anys fer les eines que tinc? ¿Sap que en fa dos que esgarrapo i cavo una terra dura com el granit? ¿Sap que m’ha calgut descalçar pedres que abans no m’hauria imaginat que podria ni sorollar? ¿Que he consumit dies sencers en aquesta feina titànica i que, a vegades, al vespre, em sentia feliç quan havia pogut treure una polzada d’aquesta vella argamassa, que s’ha tornat tan dura com la mateixa pedra? ¿Sap, vostè, sap, vostè, que, per amagar la terra i les pedres que treia, vaig haver de foradar la volta d’una escala, en el tambor de la qual vaig enterrar a poc a poc tota la runa, de manera que, avui, el tambor és ple i no sabria on ficar ni un grapat de pols? ¿Sap, per acabar, que, quan ja em creia al final de la tasca, quan em quedava la força justa per assolir el meu objectiu, Déu no solament me l’allunya, aquest objectiu, sinó que se l’emporta qui sap on? Ah! Li ho dic, li ho repeteixo, d’ençà d’avui, ja no faré res més per intentar reconquerir la llibertat, ja que la voluntat de Déu és que la perdi per sempre.

Edmond va abaixar el cap per no confessar-li que l’alegria de tenir un company li impedia compadir-lo, com hauria hagut de fer-ho, pel fracàs de la seva evasió.

Mossèn Faria va desplomar-se sobre el llit d’Edmond, aquest va quedar-se dret.

El jove no havia pensat mai en la fugida. Hi ha coses que semblen tan impossibles que no penses ni a intentar-les i que evites instintivament. Excavar cinquanta peus sota terra, consagrar tres anys a l’operació per arribar, si tens èxit, a un precipici a pic sobre el mar; llançar-te des de cinquanta, seixanta, potser cent peus per esclafar-te el cap contra una roca, si les bales dels sentinelles no t’han matat abans; veure’t obligat, si t’escapes de tots aquests perills, a fer una llegua nedant, era massa perquè no et resignessis, i ja hem vist que Dantès havia estat a punt de portar la resignació fins a la mort.

Ara, però, que el jove havia vist un vell aferrar-se a la vida amb tanta energia, donant-li l’exemple de les decisions desesperades, va posar-se a reflexionar i a mesurar el seu coratge. Un altre havia intentat allò que, a ell, ni solament se li havia acudit; un altre, menys jove, menys fort, menys traçut que ell, havia aconseguit, a força d’habilitat i de paciència, les eines que necessitava per aquella operació increïble, que només havia fracassat per un càlcul erroni; un altre havia fet tot allò; res no era, doncs, impossible per a Dantès. Faria havia excavat una galeria de cinquanta peus; ell l’excavaria de cent; Faria, als cinquanta anys, n’havia invertit tres en la seva obra; ell només tenia la meitat dels anys que Faria i en tardaria sis; Faria, sacerdot, savi, home d’església, no tenia por d’arriscar-se a fer la travessia des del castell d’If a l’illa de Daume, a la de Ratonneau o a la de Lemaire; ell, Edmond, el mariner, ell, el bussejador audaç, que havia baixat tan sovint a buscar una branca de corall al fons del mar, ¿vacil·laria a l’hora de fer una llegua nedant? ¿Quanta estona calia per fer-la? ¿Una hora? I bé, ¿no s’havia passat, ell, hores senceres al mar sense fer peu a la costa? No, no. Dantès no tenia cap necessitat que l’encoratgessin amb l’exemple. Tot allò que un altre havia pogut fer, Dantès ho faria.

El jove va reflexionar un instant.

—He trobat el que vostè buscava —va dir al vell.

Faria va estremir-se.

—¿Vostè? —va preguntar, alçant el cap i fent una cara que indicava que, si Dantès deia la veritat, el desànim del company no duraria gaire—. ¿Vostè? A veure, ¿què ha trobat?

—La galeria que ha excavat per arribar aquí va en el mateix sentit que la galeria exterior, ¿no?

—Sí.

—A tot estirar, deu quedar a una quinzena de passes.

—Com a màxim.

—Doncs, bé, cap a la meitat de la galeria, obrim una desviació com la branca d’una creu. Aquesta vegada calculant millor les mides. Desemboquem a la galeria exterior. Matem el sentinella i ens evadim. Perquè aquest pla tingui èxit, només cal valor, i vostè en té; vigor, i, a mi, no me’n falta. No parlo de paciència, vostè ja n’ha demostrat i jo faré el mateix.

—Un instant —va replicar el mossèn—: no sap de quina mena és el meu valor ni què penso fer amb la meva força. Pel que fa a la paciència, crec haver-ne tingut reprenent cada matí la tasca de la nit, i cada nit la del dia. Però, escolti’m bé, jove: vaig fer-ho perquè em semblava que servia Déu alliberant una de les seves criatures, que, innocent com era, no podia ser condemnada.

—¿I què? —va preguntar Dantès—. ¿No ens trobem en el mateix punt? ¿Es considera culpable d’ençà que m’ha conegut?

—No, però no vull convertir-m’hi. Fins ara només m’enfrontava amb les coses i vostè em proposa d’anar contra els homes. He pogut foradar una paret i destruir una escala, però no foradaré el pit de ningú ni destruiré cap existència.

Dantès va fer un lleuger moviment de sorpresa.

—¿Què diu? ¿Davant la possibilitat de ser lliure, l’aturaria un escrúpol semblant?

—¿I per què, vostè —va preguntar Faria—, una nit, no ha estamordit l’escarceller amb una pota de la taula, s’ha posat la seva roba i ha intentat fugir?

—Perquè no se m’ha acudit la idea.

—El que passa és que sent un horror instintiu per una cosa semblant, un horror tan fort que ni solament hi ha pensat —va continuar el vell—. Perquè, en les coses simples i permeses, els nostres apetits naturals ens adverteixen perquè no ens desviem de la línia del nostre dret. El tigre, que vessa sang per naturalesa, perquè és el seu estat i el seu destí, només necessita una cosa: que l’olfacte l’avisi que té una presa a l’abast. Immediatament, se li llança a sobre i la destrossa. És el seu instint i l’obeeix. A l’home, al contrari, li repugna la sang; no són les lleis socials les que fan que li repugni l’assassinat, són les lleis naturals.

Dantès va quedar-se confós: era, en efecte, l’explicació del que, sense que ell se n’hagués adonat, havia passat en el seu cervell o més aviat en la seva ànima, perquè hi ha pensaments que surten del cap, i altres del cor.

—Encara més! —va continuar Faria—. Durant els dotze anys de presó, he repassat mentalment totes les evasions cèlebres. Són rares les que han tingut èxit. Les que han sortit bé, les coronades per l’èxit total són les meditades amb cura i preparades lentament: així van fugir el duc de Beaufort del castell de Vincennes, Dubuquoi de Fort-l’Évêque, i Latude de la Bastilla. També hi ha les que pot oferir l’atzar i que són les millors. Esperem una ocasió, cregui’m, i, si es presenta, aprofitem-la.

—Vostè ha pogut esperar —va dir Dantès, sospirant—. Aquest llarg treball l’ocupava tothora, i, quan no tenia la feina per distreure’s, tenia l’esperança per consolar-lo.

—No m’ocupava solament d’això.

—¿Què feia, doncs?

—Escrivia o estudiava.

—¿Li donen, doncs, paper, plomes i tinta?

—No, però m’ho faig.

—¿Es fa paper, plomes i tinta? —va exclamar Dantès.

—Sí.

Dantès va mirar-lo amb admiració, malgrat que encara li costava creure’s el que li deia. Faria va copsar el petit dubte.

—Quan vingui a la meva masmorra —li digué—, li ensenyaré una obra, el resultat dels pensaments, les investigacions i les reflexions de tota la meva vida, que vaig meditar a l’ombra del Colosseu de Roma, al peu de la columna de Sant Marc, a Venècia, a la vora de l’Arno, a Florència, i que mai no m’imaginava que, un dia, els meus escarcellers em concedirien el lleure per realitzar-la entre les quatre parets del castell d’If. És un Tractat sobre la possibilitat d’una monarquia general a Itàlia. Farà un volum en quart molt gruixut.

—¿I l’ha escrit?

—Sobre dues camises. Vaig inventar una preparació que torna la roba llisa i compacta com el pergamí.

—¿És, doncs, químic?

—Una mica. Vaig conèixer Lavoisier i vaig tenir amistat amb Cabanis.

—Per a una obra com aquesta, va haver de fer investigacions històriques. ¿Disposava, doncs, de llibres?

—A Roma, en tenia aproximadament cinc mil a la meva biblioteca. A força de llegir-los i rellegir-los, vaig descobrir que, amb cent cinquanta obres ben escollides, tens, si no un resum complet dels coneixements humans, almenys tot el que resulta útil a un home culte. Vaig consagrar tres anys de la meva vida a llegir i rellegir aquells cent cinquanta volums, de manera que gairebé me’ls sabia de memòria quan van detenir-me. A la presó, amb un petit esforç, vaig recordar-me’n de tots. Així, podria recitar-li Tucídides, Xenofont, Plutarc, Tit Livi, Tàcit, Strada, Jornandés, Dante, Montaigne, Shakespeare, Spinoza, Maquiavel i Bossuet. Li cito solament els més importants.

—¿Sap, doncs, diverses llengües?

—Parlo cinc llengües vives: alemany, francès, italià, anglès i espanyol; amb l’ajuda del grec antic, comprenc el modern, però el parlo malament i l’estic estudiant.

—¿L’està estudiant? —va preguntar Dantès.

—Sí, vaig fer-me un vocabulari amb les paraules que conec, vaig agrupar-les i vaig combinar-les de mil maneres perquè em resultessin suficients per expressar el meu pensament. En sé aproximadament mil, totes les que, en rigor, necessito malgrat que em sembla que n’hi ha més de cent mil als diccionaris. No seré gaire eloqüent, però em faré comprendre a meravella, i, amb això, en tinc prou.

Cada cop més esbalaït, Edmond començava a trobar gairebé sobrenaturals les facultats d’aquell home estrany. Va voler agafar-lo en falta en algun punt i va preguntar-li:

—¿Si no van donar-li plomes, com ha pogut escriure un tractat tan voluminós?

—Me’n vaig fer d’excel·lents, que tothom apreciaria més que les ordinàries si en coneguessin el material, amb els cartílags del cap dels enormes lluços que ens donen a vegades els dies d’abstinència. Em fa feliç, per tant, veure arribar els dimecres, els divendres i els dissabtes perquè tinc l’esperança d’augmentar la provisió de plomes. Els treballs històrics són, ho confesso, la meva ocupació més agradable. Retrocedint en el passat, oblido el present; movent-me amb independència i llibertat per la història, no recordo que estic presoner.

—¿I la tinta? —va preguntar Dantès—. ¿Amb què se l’ha fet?

—Antany hi havia una xemeneia a la meva masmorra —va dir Faria—. Sens dubte, van tapar-la un temps abans de la meva arribada, però hi havien fet foc durant molt de temps. L’interior, doncs, està entapissat d’estalzí. Dissolc aquest estalzí en una mica del vi que em donen els diumenges, i això em proporciona una tinta excel·lent. Per a les notes especials, les que cal que atreguin la mirada, em punxo als dits i escric amb la meva sang.

—¿I quan podré veure tot això?

—Quan vulgui —va respondre Faria.

—Oh, ara mateix! —va exclamar el jove.

—Segueixi’m, doncs —digué el mossèn.

Va entrar en el passadís subterrani, on va desaparèixer. Dantès va seguir-lo.

XVII

La cel·la del mossèn

Després de passar, inclinant-se, però, malgrat tot, amb força facilitat, per la galeria subterrània, Dantès va arribar a l’altra punta, que donava a la cel·la del mossèn. Allí, el pas s’estrenyia i amb prou feines deixava espai suficient perquè un home pogués esmunyir-s’hi reptant. La masmorra del clergue estava enllosada; aixecant una de les lloses del racó més obscur de la peça, era com havia començat la laboriosa operació el final de la qual Dantès havia presenciat.

Tan aviat com va entrar-hi i va posar-se dret, el jove va examinar la masmorra amb molta atenció. A primera vista, no presentava res de particular.

—Bé —va dir el mossèn—, és només un quart d’una, tenim encara unes quantes hores.

Dantès va mirar al seu voltant per buscar el rellotge on Faria havia pogut llegir l’hora d’una manera tan precisa.

—Miri el raig de llum que entra per la finestra —va dir el mossèn— i les línies traçades per mi a la paret. Gràcies a aquestes línies, combinades amb el doble moviment de la terra i l’el·lipse que aquesta descriu al voltant del sol, sé l’hora amb més exactitud que si tingués un rellotge, perquè un rellotge pot desajustar-se, però el sol i la terra no es desajusten mai.

Edmond no havia entès gens ni mica l’explicació. Veient sortir el sol darrere les muntanyes i com es ponia a la Mediterrània, sempre havia cregut que es movia el sol i no la terra. El doble moviment, que ell no percebia, del planeta que habitava li semblava gairebé impossible. En cadascuna de les paraules del seu interlocutor, veia misteris científics tan admirables per penetrar-hi com a les mines d’or i de diamants que havia visitat durant un viatge a Guzarate i Golconda, quan encara era gairebé una criatura.

—A veure —va dir al clergue—, estic ansiós per examinar els seus tresors.

El mossèn va dirigir-se a la xemeneia. Amb l’enformador, que encara duia a la mà, va desplaçar la pedra que antany havia estat la llar i que ocultava una cavitat força profunda. Allí es trobaven tancats els objectes dels quals havia parlat a Dantès.

—¿Què vol veure primer?

—Ensenyi’m la seva gran obra sobre la reialesa a Itàlia.

Faria va treure del valuós armari tres o quatre rotlles de tela. Es tractava de bandes de roba de quatre polzades, aproximadament, d’amplària i divuit de longitud, enrotllades com fulles de papir. Aquestes bandes, numerades, eren cobertes d’una escriptura que Dantès va poder llegir perquè es tractava de la llengua materna del mossèn, és a dir l’italià, un idioma que, en la seva qualitat de provençal, Dantès entenia perfectament.

—Miri, tot és aquí. Fa vuit dies aproximadament que vaig escriure la paraula fi a l’acabament de la banda seixanta-vuit. Vaig utilitzar dues de les meves camises i tots els mocadors que tenia. Si algun dia torno a ser lliure a Itàlia, si hi ha un impressor que s’atreveixi a publicar-ho, tinc la fama assegurada.

—Sí —va dir Dantès—. Ja ho veig. I ara, si li plau, ensenyi’m les plomes amb les quals ha escrit aquesta obra.

—Miri —digué Faria.

I va mostrar al jove un bastonet de sis polzades de longitud, de la grossària del mànec d’un pinzell, a la punta del qual, lligat amb un fil, hi havia, encara tacat de tinta, un dels cartílags dels quals el clergue havia parlat a Dantès: tenia forma de bec i estava tallat com una ploma corrent.

Dantès va examinar-lo. Després, va buscar amb els ulls l’instrument amb el qual la ploma havia estat tallada d’una manera tan correcta.

—Ah, sí! —va exclamar Faria—. ¿La navalla, oi? És la meva obra mestra. Vaig fer-la, com aquest ganivet que veu aquí, amb un vell candeler de ferro.

L’instrument tallava com una navalla d’afaitar. Quant al ganivet, tenia un avantatge: tant podia servir de ganivet com de punyal.

Dantès va inspeccionar els objectes amb la mateixa atenció que, a les botigues de curiositats de Marsella, havia examinat a vegades instruments fets pels salvatges dels mars del Sud i que portaven els capitans d’altura.

—Quant a la tinta —digué Faria—, ja sap com procedeixo: la faig a mesura que la necessito.

—El que em sorprèn —va dir Dantès—, és que hagi tingut prou dies per a tota aquesta feinada.

—Tenia les nits.

—¿Les nits? ¿És, doncs, com els gats, que hi veuen de nit?

—No, però Déu va donar a l’home la intel·ligència per compensar la pobresa dels seus sentits: vaig procurar-me llum.

—¿Com s’ho va fer?

—De la carn que em porten, separo el greix, el fonc i en trec una mena d’oli compacte. Miri, aquí té la meva espelma.

I el mossèn va mostrar-li una mena de llàntia semblant a les utilitzades en l’enllumenat públic.

—¿I el foc?

—Tinc dos còdols i roba cremada.

—¿I llumins?

—Vaig fingir que patia una malaltia de la pell, vaig demanar sofre i me’l van concedir.

Dantès va deixar els objectes a sobre de la taula i va abaixar el cap, aclaparat per la perseverança i la força d’aquell esperit.

—Això no és tot —va continuar Faria—, perquè mai no s’han de posar tots els tresors al mateix amagatall. Tanquem aquest.

Va posar la llosa al seu lloc, va escampar-hi una mica de pols a sobre i va passar-hi un peu per fer desaparèixer tot rastre de solució de continuïtat. Després va dirigir-se al llit i va desplaçar-lo.

Darrere el capçal, amagat per una pedra que el tancava d’una manera gairebé hermètica, hi havia un clot que contenia una escala de corda de vint-i-cinc a trenta peus de llarga.

Dantès va examinar-la, era d’una solidesa a tota prova.

—¿Qui va proporcionar-li la corda necessària per aquesta obra meravellosa?

—Primer algunes camises, després els llençols del llit, que vaig desfilar durant tres anys de captivitat a Fenestrelle. Quan van traslladar-me al castell d’If, vaig trobar la manera d’emportar-me els fils, i vaig continuar la feina aquí.

—¿No s’adonaven, però, que els llençols no tenien vora?

—Els tornava a cosir.

—¿Amb què?

—Amb aquesta agulla.

I el mossèn, obrint un parrac del seu vestit, va ensenyar a Dantès una espina de peix llarga, punxeguda i encara enfilada, que portava a sobre.

—Sí —va continuar Faria—, primer vaig pensar a treure els barrots i fugir per la finestra, que és una mica més ampla que la de vostè, com pot veure, i que encara hauria eixamplat més al moment de l’evasió. Vaig adonar-me, però, que donava a un pati interior i vaig renunciar al projecte per massa arriscat. Tanmateix, vaig conservar l’escala per si es produïa alguna circumstància imprevista, una d’aquestes evasions que proporciona l’atzar.

Tot i semblar que examinava l’escala, Dantès pensava en una altra cosa: se li havia acudit una idea: aquell home tan intel·ligent, tan enginyós i tan profund, segurament hi veuria clar en la seva pròpia desgràcia, de la qual ell mateix havia estat incapaç de treure l’entrellat.

—¿En què pensa? —va preguntar-li el clergue, somrient, prenent la concentració de Dantès per admiració en el grau més alt.

—Primer de tot, penso en l’enorme quantitat d’intel·ligència que ha hagut de gastar per arribar a aquest punt. ¿Què hauria estat capaç de fer en llibertat?

—Potser res: probablement aquest excés d’energia mental s’hauria evaporat en foteses. Cal la desgràcia per entrar en certes mines misterioses amagades a la intel·ligència humana; cal pressió per fer esclatar la pólvora. La captivitat va reunir en un sol punt totes les meves facultats escampades, que suraven aquí i allà; van topar en un espai reduït i, com vostè sap, de la topada dels núvols surt l’electricitat, de l’electricitat, el llamp, i, del llamp, la llum.

—No, jo no sé res —va dir Dantès, abaltit per la seva ignorància—. Una part de les paraules que vostè diu, per a mi són buides de sentit. Vostè té molta sort de ser tan savi!

El clergue va somriure.

—¿No em deia fa un moment que pensava en dues coses?

—Sí.

—Només m’ha dit la primera. ¿Quina és la segona?

—Que vostè m’ha contat la seva vida, però no sap res de la meva.

—La seva vida, jove, és molt curta per contenir esdeveniments d’una certa importància.

—Conté una desgràcia immensa —va dir Dantès—, una desgràcia que no vaig merèixer. I, per no blasfemar contra Déu, com he fet algunes vegades, voldria culpar els homes del meu infortuni.

—¿Aleshores, es considera innocent del fet que li imputen?

—Completament innocent, per la vida de les dues úniques persones que estimo, la del meu pare i la de Mercedes.

—A veure, doncs —va dir el mossèn, tancant l’amagatall i tornant el llit al seu lloc—, conti’m la seva història.

Llavors Dantès va contar el que anomenava la seva història, que es limitava a un viatge a l’Índia i dos o tres per Llevant: va arribar a l’última travessia, a la mort del capità Leclère, al paquet d’aquest per al gran mariscal, a la carta del mariscal adreçada a un tal senyor Noirtier, i, finalment, a l’arribada a Marsella, l’entrevista amb el pare, els amors amb Mercedes, el dinar d’esposalles, l’arrest, l’interrogatori, la presó provisional al Palau de Justícia i la definitiva al castell d’If. Arribat aquí, Dantès ja no sabia res més, ni solament el temps que feia que estava presoner.

Acabada la narració, el mossèn va reflexionar profundament.

—En dret, hi ha un axioma d’una gran profunditat i que té a veure amb el que li deia fa un instant: llevat que la maldat no neixi d’un organisme trastocat, a la natura humana li repugna el crim. Tanmateix, la civilització ens ha donat necessitats, vicis, apetits ficticis que, a vegades, exerceixen sobre nosaltres una influència que ens ofega els bons instints i ens empeny al mal. D’aquí prové la màxima: si vols descobrir el culpable, esbrina primer de tot qui pot sortir beneficiat pel crim! ¿A qui podia resultar útil la seva desaparició?

—A ningú, Déu meu! Jo era tan poca cosa!

—No digui això, perquè la resposta manca de lògica i de filosofia alhora. Tot és relatiu, amic meu, des del rei que fa nosa al seu futur successor fins a l’empleat que molesta al supernumerari: si el rei mor, el successor hereta una corona; si l’empleat mor, el supernumerari hereta un sou de mil dues-centes lliures. Aquestes mil dues-centes lliures són la seva llista civil, li són tan necessàries per viure com els dotze milions al rei. Cada individu, des del grau més baix fins al més alt de l’escala social, agrupa al seu voltant un petit món d’interessos, amb els seus remolins i els seus àtoms ganxuts, com els mons de Descartes. El que passa és que aquests mons van eixamplant-se a mesura que pugen. És una espiral invertida, que, per un joc d’equilibris, es manté sobre la punta. Tornem, doncs, al món de vostè. ¿Anaven a fer-lo capità del Pharaon?

—Sí.

—¿Anava a casar-se amb una noia bufona?

—Sí.

—¿Interessava a algú que no arribés a capità del Pharaon? ¿Algú volia impedir que es casés amb Mercedes? Respongui primer la primera pregunta, l’ordre és la clau de tots els problemes. ¿Interessava a algú que no esdevingués capità del Pharaon?

—No, jo era molt estimat a bord. Si els mariners haguessin pogut escollir un cap, estic segur que hauria estat jo. Només un home tenia alguna cosa contra mi; feia un temps que m’hi havia barallat i l’havia desafiat a un duel, que ell havia refusat.

—Caram! ¿I com es deia?

—Danglars.

—¿Què era, a bord?

—Comptable.

—¿Si l’haguessin fet capità, vostè l’hauria mantingut en el càrrec?

—No, si la decisió hagués estat cosa meva, perquè m’havia semblat detectar-li algunes irregularitats en els comptes.

—Bé. Ara, digui’m: ¿algú va assistir a l’entrevista amb el capità Leclère?

—No, érem sols.

—¿Algú va poder sentir la conversa?

—Sí, perquè la porta era oberta, i, fins i tot… esperi, sí, sí. Danglars va passar just quan el capità Leclère em donava el paquet destinat al gran mariscal.

—Bé —va dir el clergue—, anem pel bon camí. ¿Va acompanyar-lo algú a terra quan va fer escala a l’illa d’Elba?

—Ningú.

—¿Van donar-li una carta?

—Sí, el gran mariscal.

—¿Què va fer-ne?

—Vaig posar-me-la a la cartera.

—¿Portava, doncs, la cartera? ¿Com s’explica que una cartera que havia de contenir una missiva oficial cabés a la butxaca d’un mariner?

—Té raó, la meva cartera es trobava a bord.

—¿Va ser, doncs, a bord que va posar la missiva a la cartera?

—Sí.

—¿Què va fer-ne, de la carta, de Portoferraio a bord?

—Vaig portar-la a la mà.

—¿Quan va embarcar al Pharaon, tothom va poder veure que duia una carta?

—Sí.

—¿També Danglars?

—Igual que els altres.

—Ara, escolti’m bé, aplegui tots els detalls: ¿recorda en quins termes estava redactada la denúncia?

—Sí, sí, vaig rellegir-la tres vegades i la recordo paraula per paraula.

—Repeteixi-me-la.

Dantès va concentrar-se un instant.

—Deia així, textualment:

Un amic de la corona i de la religió avisa el senyor procurador del rei que l’anomenat Edmond Dantès, segon del vaixell Pharaon, arribat aquest matí d’Esmirna, després de fer escala a Nàpols i a Portoferraio, va estar encarregat per Murat de portar una carta a l’usurpador, i que aquest va donar-n’hi una altra per al comitè bonapartista de París. Arrestant-lo, s’obtindrà la prova del seu crim, perquè l’esmentada carta li serà trobada a sobre, a casa del seu pare o a la seva cabina a bord del Pharaon.

El mossèn va arronsar les espatlles.

—Més clar que la llum del dia —digué—. Cal ser molt ingenu i bona persona per no haver-ho endevinat a l’instant.

—¿Ho creu de veritat? —va exclamar Dantès—. Ah, seria una infàmia ben grossa!

—¿Quina lletra feia habitualment Danglars?

—Un cursiva molt bonica.

—¿I com era la de la carta anònima?

—Inclinada enrere.

El mossèn va somriure.

—¿Estrafeta, oi?

—Molt decidida per a ser estrafeta.

—Esperi.

Va agafar la ploma, o allò que anomenava així, va sucar a la tinta i va escriure amb la mà esquerra i sobre una tela preparada expressament les dues o tres primeres ratlles de la denúncia.

Dantès va recular i va mirar, gairebé aterrit, el clergue.

—Oh, és sorprenent la semblança d’aquesta lletra amb aquella!

—Perquè la denúncia estava escrita amb la mà esquerra —va respondre Faria—. He observat una cosa.

—¿Quina?

—Que els textos escrits amb la mà dreta són tots diferents i els escrits amb l’esquerra s’assemblen.

—¿Ho ha vist tot, doncs, ho ha observat tot?

—Continuem.

—Oh, sí, sí!

—Passem a la segona qüestió.

—L’escolto.

—¿Interessava a algú que vostè no es casés amb Mercedes?

—Sí, a un xicot que l’estimava.

—¿Com es deia?

—Fernand.

—¿És un nom espanyol?

—Ell era català.

—¿El creu capaç d’escriure la carta?

—No, aquell m’hauria clavat una ganivetada, això és tot.

—Sí, això és ben espanyol: un assassinat, sí; una covardia, no.

—D’altra banda, ell ignorava els detalls consignats a la denúncia.

—¿No els havia comunicat a ningú?

—A ningú.

—¿Ni solament a la seva amant?

—Ni solament a la meva promesa.

—Va ser Danglars.

—Oh, ara ja n’estic segur!

—Esperi… ¿Danglars coneixia Fernand?

—No… sí… Recordo…

—¿Què?

—La vigília de la meva boda, els vaig veure entaulats sota l’emparrat de l’oncle Pamphile. Danglars estava cordial i burleta; Fernand, pàl·lid i trasbalsat.

—¿Sols?

—No. Hi havia amb ells un tercer company, un conegut meu, amb el qual sens dubte s’havien fet amics, un sastre anomenat Caderousse. Aquest, però, ja estava borratxo. Esperi… esperi… ¿Com és que no me n’havia recordat, d’això? A prop de la taula on bevien, hi havia un tinter, paper i plomes —Dantès va posar-se la mà al front—. Oh, els infames, els infames!

—¿Vol saber alguna cosa més? —va preguntar el mossèn, rient.

—Sí, sí, donat que vostè profunditza en tot i hi veu clar en totes les coses. Vull saber per què només van interrogar-me una vegada, per què no van jutjar-me i per què van condemnar-me sense procés.

—Oh, això és una mica més greu —va dir el mossèn—; la justícia té aspectes foscos i misteriosos, difícils de penetrar. El que hem fet fins ara amb els seus dos enemics ha estat un joc d’infants. Sobre aquest altre tema, haurà de donar-me indicacions més precises.

—Pregunti’m, doncs, perquè, realment, vostè hi veu més clar en la meva vida que jo mateix.

—¿Qui va interrogar-lo? ¿El procurador del rei, el substitut, el jutge d’instrucció?

—El substitut.

—¿Jove o vell?

—Jove, vint-i-set o vint-i-vuit anys.

—Bé. No corromput encara, però ja ambiciós —va dir el mossèn—. ¿Com va comportar-se amb vostè?

—Benigne més que sever.

—¿Li ho va contar tot?

—Tot.

—¿Va canviar de comportament durant l’interrogatori?

—Va alterar-se un instant quan va llegir la carta que em comprometia; va semblar com aclaparat per la meva desgràcia.

—¿Per la desgràcia de vostè?

—Sí.

—¿Està ben segur que es planyia per la seva desgràcia?

—Almenys va donar-me una gran demostració de simpatia.

—¿Quina?

—Va cremar l’única prova que em podia comprometre.

—¿Quina? ¿La denúncia?

—No, la carta.

—¿N’està segur?

—Ho va fer davant meu.

—Es tracta d’una altra cosa. Aquell home podria ser molt més malvat que vostè no es pensa.

—M’esgarrifa, paraula d’honor! —va exclamar Dantès—. ¿El món és, doncs, poblat de tigres i cocodrils?

—Sí. El que passa, però, és que els tigres i els cocodrils de dos peus són molt més perillosos que els altres.

—Continuem, continuem.

—Amb molt de gust. ¿Diu que va cremar la carta?

—Sí, mentre em deia: «Miri, només hi ha aquesta prova contra vostè, i la destrueixo».

—Una conducta massa sublim per ser natural.

—¿Ho creu així?

—N’estic segur. ¿A qui anava adreçada, la carta?

—Al senyor Noirtier, carrer Coq-Héron, 13, de París.

—¿Se li acut alguna raó per la qual el substitut estigués interessat a fer-la desaparèixer?

—És possible, perquè va fer-me prometre dues o tres vegades, en interès meu, deia, que no parlaria amb ningú de la carta, i va fer-me jurar que no pronunciaria mai el nom de la persona a qui anava adreçada.

—¿Noirtier? —va dir el mossèn—. ¿Noirtier? Vaig conèixer un Noirtier a la cort de l’antiga reina d’Etrúria, un Noirtier que havia estat girondí durant la revolució. ¿Com es deia el substitut que va interrogar-lo?

—De Villefort.

El clergue va esclafir de riure.

Dantès va mirar-lo amb estupefacció.

—¿Què li passa?

—¿Veu aquest raig de llum? —va preguntar Faria.

—Sí.

—Doncs, bé, ara tot està més clar per a mi que aquest raig lluminós i transparent. Pobra criatura, pobre xicot! ¿I diu que aquell magistrat va ser bo amb vostè?

—Sí.

—¿El digne substitut va cremar la carta, va destruir-la?

—Sí.

—¿L’honrat proveïdor del botxí va fer-li jurar que no pronunciaria mai el nom de Noirtier?

—Sí.

—¿I vostè, pobre cec, sap qui era aquest Noirtier? El seu pare!

Un llamp que hagués caigut als peus de Dantès i hagués obert un abisme amb l’infern al fons, no li hauria produït un efecte menys ràpid, menys electritzant, menys aclaparador que les inesperades paraules. Va aixecar-se i va agafar-se el cap amb les mans per impedir que li esclatés.

—El seu pare, el seu pare! —va exclamar.

—Sí, el seu pare, que es diu Noirtier de Villefort —va continuar el mossèn.

Una llum fulgurant va travessar el cervell del presoner, tot allò que fins aleshores havia romàs obscur va quedar il·luminat per una claror enlluernadora. Les tergiversacions de Villefort durant l’interrogatori, la carta destruïda, el jurament exigit, la veu gairebé suplicant del magistrat, que, en lloc d’amenaçar, semblava implorar, tot va tornar-li a la memòria. Va llançar un crit, va vacil·lar un instant com un borratxo i, a continuació, va llançar-se cap a la galeria que conduïa de la masmorra del clergue a la seva:

—Oh! —va exclamar—. Necessito estar sol per pensar en tot això.

Quan va arribar a la seva cel·la va desplomar-se al llit, on l’escarceller, al vespre, va trobar-lo assegut, amb la mirada fixa i les fesomies crispades, però immòbil i mut com una estàtua.

Durant les hores de meditació, que s’havien escolat com si fossin segons, havia pres una decisió i havia fet un jurament formidable!

Una veu va treure Dantès de l’embadaliment. Era la de mossèn Faria, que, després de rebre al seu torn la visita de l’escarceller, venia a invitar Dantès a sopar amb ell. La seva qualitat de boig reconegut, i sobretot de boig divertit, donava certs privilegis al vell presoner, com el de menjar un pa una mica més blanc i rebre un petit flascó de vi cada diumenge. I, com que era precisament diumenge, el clergue venia a invitar el seu jove company a compartir el pa i el vi.

Dantès va seguir-lo: els trets de la cara li havien tornat a la normalitat, però conservant una rigidesa i una fermesa, si podem dir-ho així, que delataven que havia pres una decisió. El mossèn va mirar-lo de fit a fit.

—Em sap greu haver-lo ajudat en les seves investigacions i haver-li dit el que li he dit.

—¿Per què? —va preguntar Dantès.

—Perquè li he infiltrat al cor un sentiment que no hi era: la venjança.

Dantès va somriure.

—Parlem d’una altra cosa —va dir.

El mossèn va mirar-lo un altre cop i va moure tristament el cap. Després, com li havia demanat Dantès, va canviar de tema.

El vell pres era un home la conversa del qual, com la de les persones que han patit molt, conté molts ensenyaments i ofereix un interès sostingut. No era, però, gens egoista; l’infortunat no parlava mai de les seves desgràcies.

Dantès escoltava amb admiració cadascuna de les seves paraules: unes corresponien a idees que ell ja tenia i a coneixements inherents a la seva professió de marí; d’altres es referien a coses desconegudes i, com les aurores boreals que il·luminen els navegants a les latituds australs, mostraven al jove paisatges i horitzons nous sota clarors fantàstiques. Dantès va comprendre la felicitat que suposaria per a una ment intel·ligent seguir aquell esperit elevat per les altures morals, filosòfiques o socials a les quals tenia el costum d’enfilar-se.

—Hauria d’ensenyar-me una mica del que sap —li digué Dantès—, encara que només fos per no avorrir-se amb mi. Ara bé, em sembla que deu estimar-se més la solitud que no pas un company sense educació i amb poca capacitat com jo. Si accedeix al que li demano, em comprometo a no parlar més d’evasió.

El mossèn va somriure.

—Ai, fill meu! —va dir—. La ciència humana és molt limitada. Quan li hauré ensenyat matemàtiques, física, història i les tres o quatre llengües vives que parlo, sabrà tot el que jo sé. I abocar aquesta ciència del meu esperit al seu em costarà amb prou feines un parell d’anys.

—Dos anys! —va exclamar Dantès—. ¿Creu que jo podria aprendre totes aquestes coses en dos anys?

—En les seves aplicacions, no; sí, però, pel que fa als principis. Aprendre no és saber. Hi ha els sabuts i els savis; la memòria fa els primers, la filosofia els altres.

—¿No es pot aprendre, doncs, la filosofia?

—La filosofia no s’aprèn, és la unió de les ciències adquirides amb el geni que les aplica; la filosofia és el núvol esclatant sobre el qual Crist va posar els peus per pujar al cel.

—A veure —va dir Dantès—, ¿què m’ensenyarà primer? Vull començar de seguida, tinc set de ciència.

—Tot! —digué el mossèn.

En efecte, aquell vespre, els dos presos van establir un pla d’educació que van començar a executar l’endemà. Dantès tenia una memòria prodigiosa i una facilitat de concepció extraordinària: la disposició matemàtica de la seva ment el feia apte per comprendre-ho tot mitjançant el càlcul, mentre que la poesia del marí corregia el que podia tenir d’excessivament material la demostració reduïda a la sequedat de les xifres o a la rectitud de les línies. D’altra banda, ja sabia italià i una mica de grec modern, que havia après durant els viatges a Orient. Amb aquestes dues llengües va comprendre aviat el mecanisme de totes les altres, i, al cap de sis mesos, ja començava a parlar espanyol, anglès i alemany.

Com li havia dit al mossèn, bé perquè la distracció que li proporcionava l’estudi feia de substitut de la llibertat, bé perquè era, com ja hem vist, un rígid complidor de la seva paraula, ja no parlava de fugir, i els dies se li feien curts i instructius. Al cap d’un any, era una altra persona.

Quant a mossèn Faria, Dantès observava que, malgrat la distracció que la seva presència havia aportat a la captivitat del clergue, aquest s’anava entristint de dia en dia. Una idea incessant i eterna semblava assetjar-li l’esperit: queia en embadaliments profunds, sospirava involuntàriament, s’aixecava de cop, plegava els braços i es passejava, taciturn, per la masmorra.

Un dia va aturar-se de sobte durant una de les voltes, repetides cent vegades, que feia per la cel·la i va exclamar:

—Ah, si no hi hagués un sentinella!

—N’hi haurà un mentre vostè vulgui —va dir Dantès, que li havia seguit el pensament com si hagués tingut el crani de vidre.

—Ah! —va replicar el mossèn—. Ja li vaig dir que l’assassinat em repugna.

—I tanmateix, aquest assassinat, si el cometem serà per instint de conservació i en defensa pròpia.

—No hi fa res, seria incapaç de cometre’l.

—¿Tanmateix hi pensa?

—Sense parar, sense parar —va murmurar el mossèn.

—¿I ha trobat una manera, oi? —va dir vivament Dantès.

—Sí, a condició que posessin un sentinella cec i sord a la galeria.

—Serà sord i cec —va respondre el jove en un to tan decidit que va espantar el clergue.

—No, no —va exclamar aquest—, és impossible.

Dantès va voler que Faria continués parlant del tema, però el mossèn va moure el cap i va rebutjar.

Van passar tres mesos.

—¿És fort, vostè? —va preguntar un dia el mossèn a Dantès.

Aquest, sense respondre, va agafar l’enformador, el va tòrcer com una ferradura i després va redreçar-lo.

—¿Es compromet a no matar el sentinella tret que no hi hagi altre remei?

—Sí, pel meu honor.

—Aleshores —va dir el mossèn—, podrem executar el nostre projecte.

—¿Quant de temps ens caldrà?

—Almenys un any.

—¿Quan podríem posar-nos a la feina?

—Immediatament.

—Oh! —va lamentar-se Dantès—. Hem perdut, doncs, un any!

—¿Considera que l’hem perdut? —va preguntar-li el mossèn.

—Oh, perdó, perdó! —va exclamar Edmond, posant-se vermell.

—Xut! —digué Faria—. L’home no és més que un home, i vostè encara és dels millors que he conegut. Miri, vet aquí el meu pla.

El mossèn va ensenyar aleshores a Dantès un dibuix que havia fet. Era el pla de la seva masmorra, de la de Dantès i del passadís que les unia. Al mig del passadís, havia traçat un túnel semblant als de les mines, que conduïa els dos presos sota la galeria per la qual es passejava el sentinella; un cop allí, feien un clot ample i descalçaven una de les lloses que formaven el paviment de la galeria; en un moment donat, la llosa s’enfonsava sota el pes del soldat, que desapareixia a l’interior del clot; Dantès se li llançava a sobre quan l’altre, atordit per la caiguda, no podia defensar-se, el lligava i l’emmordassava. Aleshores, els dos presos, sortint per una de les finestres de la galeria, baixaven per la muralla exterior amb l’escala de corda i fugien.

Dantès va aplaudir i els ulls li espurnejaven d’alegria; el pla era tan simple que havia de tenir èxit.

Aquell mateix dia, els minaires van posar-se a la feina amb entusiasme, tenint en compte, a més, que el treball venia després d’un llarg repòs i, segons totes les probabilitats, no era sinó la continuació del pensament íntim i secret de cadascun d’ells. Només ho deixaven a l’hora que havien de tornar per força a les masmorres respectives per rebre la visita de l’escarceller. D’altra banda, havien après a distingir el soroll gairebé imperceptible de les passes de l’home al moment que baixava, i mai no els va agafar desprevinguts. La terra que treien de la nova galeria, i que hauria acabat per omplir l’antic túnel, era llançada a poc a poc i amb precaucions infinites per la finestra de la masmorra de Dantès o per la de Faria. La reduïen a pols amb molta cura i el vent de la nit se l’emportava sense que en quedés cap rastre.

Van invertir més d’un any en la feina, executada només amb un enformador, un ganivet i una palanca de fusta. Tot i treballant, Faria va continuar instruint Dantès, parlant-li ara en una llengua, ara en una altra, ensenyant-li la història de les nacions i la dels grans homes que deixen de tant en tant darrere seu un d’aquests rastres lluminosos que anomenem la glòria. D’altra banda, les maneres del clergue, home de món i del gran món, tenien una mena de majestat malenconiosa de la qual Dantès, gràcies a l’esperit d’assimilació amb què la natura l’havia dotat, va saber extreure la finor elegant que li faltava i el comportament aristocràtic que només s’acostuma a adquirir amb el contacte amb les classes altes o amb el tracte amb persones superiors.

Al cap de quinze mesos, havien acabat la feina, el túnel arribava sota la galeria. Sentien el sentinella anar amunt i avall. Els dos obrers, que es veien obligats a esperar una nit fosca i sense lluna per acabar d’assegurar l’evasió, només tenien por d’una cosa: que el terra s’esfondrés sol sota els peus del soldat. Van obviar l’inconvenient col·locant com a suport una mena de biga petita que havien trobat en els fonaments. Dantès l’estava posant quan va sentir mossèn Faria, que s’havia quedat a la masmorra del jove, on esmolava una sivella destinada a sostenir l’escala de corda, que el cridava amb veu angoixada. Dantès va anar-hi ràpidament i va veure el clergue dret al mig de la masmorra. Estava pàl·lid, tenia el front xop de suor i les mans crispades.

—Oh, Déu meu! ¿Què té, què li passa?

—Ràpid, ràpid —va dir el mossèn—, escolti’m.

Dantès va mirar el rostre lívid de Faria: els ulls envoltats per uns cercles blavencs, els llavis blancs, els cabells eriçats. A causa de l’espant, va deixar caure l’enformador que duia a la mà.

—¿Què li passa? —va preguntar Edmond.

—Estic perdut! —va respondre el mossèn—. Escolti’m. Un mal terrible, potser mortal, és a punt d’apoderar-se de mi. L’atac s’acosta, me n’adono. Ja va passar-me l’any que va precedir el meu empresonament. Per aquesta malaltia, només hi ha un remei, ara l’hi diré: vagi corrents a la meva masmorra, aixequi el peu del llit; el peu és buit, hi trobarà una ampolleta de vidre mig plena d’un líquid vermell. Porti-me’l, o més aviat no, podrien sorprendre’m aquí. Ajudi’m a tornar a la cel·la mentre encara em queda força. ¿Qui sap què passarà o el temps que durarà l’atac?

Sense ofuscar-se, encara que la desgràcia l’afectava moltíssim, Dantès va baixar pel corredor, arrossegant l’infortunat company, portant-lo amb un esforç infinit fins a l’altre extrem. Un cop a la masmorra del mossèn, va estirar-lo al llit.

—Gràcies —va dir Faria, tremolant de cap a peus com si sortís d’unes aigües glaçades—. El mal s’acosta, tindré un atac de catalèpsia. Potser no faré cap moviment, potser ni em queixaré. També pot passar, però, que tregui escuma per la boca, que em posi rígid, que cridi. Procuri que no em sentin cridar. Això és important perquè potser aleshores em canviarien de masmorra i ens separarien per sempre. Quan em vegi immòbil, fred i mort, per dir-ho així, però solament en aquest cas, escolti’m bé, separi’m les dents amb el ganivet i aboqui’m a la boca vuit o deu gotes d’aquest líquid. Potser llavors revifaré.

—¿Potser? —va exclamar Dantès dolorosament.

—Auxili, auxili —va exclamar el mossèn—, em… em… m…

L’atac va ser tan sobtat i violent que l’infortunat no va poder ni acabar la paraula començada. Un núvol, ràpid i fosc com les tempestes marines, va cobrir-li el front; la crisi va dilatar-li els ulls, va torçar-li la boca, va cobrir-li les galtes de porpra. El malalt va agitar-se, va començar a treure escuma per la boca, va rugir. Tanmateix, com el mossèn li havia recomanat, Dantès va ofegar els crits amb la manta. Allò va durar dues hores. Llavors, completament inert, més pàl·lid i fred que el marbre, destrossat com una canya trepitjada, va encarcarar-se un altre cop després d’una última convulsió i va posar-se lívid.

Edmond va esperar que aquella mort aparent hagués envaït el cos i l’hagués glaçat fins al cor; aleshores, va agafar el ganivet, va posar la fulla entre les dents del malalt, va separar amb un esforç enorme les mandíbules crispades, va comptar una per una deu gotes del licor vermell i va esperar.

Va transcórrer una hora sense que el vell es mogués. Edmond temia haver esperat massa i el mirava amb les mans enfonsades als cabells. Finalment, una mica de color va aparèixer a les galtes de Faria; els ulls, que s’havien mantingut oberts i esmorteïts, van recobrar la mirada; un feble sospir va sortir-li de la boca, va fer un moviment.

—Salvat, salvat! —va exclamar Dantès.

El malalt encara no podia parlar, però va allargar la mà en direcció a la porta amb una ansietat visible. Dantès va escoltar i va sentir les passes de l’escarceller: eren gairebé les set i Dantès no havia tingut l’ocasió de comprovar l’hora.

El jove va llançar-se cap al clot, va ficar-s’hi, va posar de nou la llosa al seu lloc i va tornar a la seva masmorra.

Un instant després, la porta va obrir-se i l’escarceller, com de costum, va trobar el pres assegut al llit.

Amb prou feines l’home va sortir i el soroll de les passes va perdre’s pel passadís, Dantès, devorat per la inquietud, sense pensar en el menjar, va refer el camí i, aixecant la llosa amb el cap, va entrar a la masmorra del clergue.

Aquest havia recobrat els sentits, però continuava estirat, inert i sense forces, al llit.

—Em pensava que no el veuria mai més —digué a Dantès.

—¿Per què? —va preguntar-li el jove—. ¿S’imaginava que es moriria?

—No, però tot es troba preparat per a la fugida i em creia que s’escaparia.

La indignació va envermellir les galtes de Dantès.

—¿Sense vostè? —va exclamar—. ¿Realment m’ha cregut capaç d’una cosa així?

—Ara ja veig que m’equivocava —digué el malalt—. Ah, que feble, baldat i estamordit em trobo!

—Valor, recobrarà les forces —va dir Dantès, seient al costat del llit i agafant les mans de Faria.

El clergue va moure el cap.

—L’última vegada —va dir—, l’atac va durar una mitja hora; després vaig tenir fam i vaig aixecar-me sol. Avui, no puc moure ni la cama ni el braç drets, tinc el cap tèrbol, cosa que demostra que hi ha hagut un vessament cerebral. La tercera vegada, em quedaré totalment paralitzat o em moriré durant l’atac.

—No, no, tranquil·litzi’s, no es morirà. Quan es produeixi el tercer atac, si es presenta, vostè ja serà lliure. El superarem com aquesta vegada, i encara millor perquè tindrem tots els auxilis necessaris.

—No s’enganyi, amic meu —digué el vell—, la crisi que acabo de patir m’ha condemnat a presó perpètua: per fugir, cal poder caminar…

—Doncs, bé, esperarem vuit dies, un mes, dos mesos si és necessari. Mentrestant recobrarà la força. Tot es troba a punt per a l’evasió i som lliures d’escollir-ne l’hora i el moment. El dia que se senti prou fort per nedar, doncs, bé, executarem el nostre projecte.

—Ja no nedaré mai més —va dir Faria—, tinc aquest braç paralitzat i no pas per un dia sinó per sempre. Aixequi’l vostè mateix i vegi com pesa.

El jove va aixecar-li el braç, que va tomar a caure, insensible. Va sospirar.

—Ara ja n’està convençut, ¿oi, Edmond? —va dir Faria—. Sé el que em dic, cregui’m; d’ençà que vaig tenir el primer atac d’aquesta malaltia, no he parat de reflexionar-hi. M’ho esperava perquè és una herència de família: el meu pare va morir a la tercera crisi, l’avi també. El metge que va preparar-me l’elixir era el famós Cabanis^[25], que va predir-me el mateix destí.

—El metge s’equivocava —va exclamar Dantès—. Quant a la paràlisi de vostè, no em destorba gens ni mica. Me’l posaré a coll i nedaré tot sostenint-lo.

—Criatura —va dir el mossèn—, vostè és marí, és nedador, i ha de saber per tant que un home carregat amb un pes semblant no faria ni cinquanta braces al mar. Deixi d’enganyar-se amb quimeres que no ensarronen ni el seu excel·lent cor. Em quedaré, doncs, aquí fins que soni l’hora del meu alliberament, que ara ja no pot ser sinó la de la mort. Pel que fa a vostè, fugi, escapi’s! És jove, traçut i fort, no s’inquieti per mi, el deslliuro de la seva paraula.

—Molt bé —va dir Dantès—. Aleshores, jo també em quedaré.

Després va aixecar-se i, amb tota solemnitat, va estendre una mà sobre el vell.

—Per la sang de Crist, juro que no l’abandonaré fins que mori.

Faria va observar aquell jove tan noble, tan simple, tan sublim, i va llegir-li a les fesomies, animades per l’expressió de la devoció més pura, la sinceritat de l’afecte i la lleialtat del jurament.

—Bé —va dir el malalt—, accepto, gràcies.

Després va allargar-li la mà.

—Potser serà recompensat per aquesta devoció tan desinteressada —li digué—, però, com que jo no puc anar-me’n i vostè no vol, cal que tapem el túnel que hem fet sota la galeria: caminant, el soldat pot descobrir la sonoritat de l’indret excavat i avisar un inspector. Aleshores ens descobririen i en separarien. Vagi a fer aquesta tasca, malgrat que jo, desgraciadament, no pugui ajudar-lo. Treballi tota la nit si cal, i no torni fins demà al matí, després de la visita de l’escarceller. Li diré una cosa important.

Dantès va agafar la mà del mossèn, que va tranquil·litzar-lo amb un somriure, i va sortir amb l’obediència i el respecte que havia jurat al vell amic.

XVIII

El tresor

Quan Dantès va tornar l’endemà al matí a la masmorra del seu company de captivitat, va trobar Faria assegut i amb aspecte tranquil. Sota el raig de llum que lliscava a través de l’estreta finestra de la cel·la, mantenia obert amb la mà esquerra, l’única, com recordarem, que encara podia moure, un tros de paper al qual el costum de romandre enrotllat havia donat la forma d’un cilindre difícil d’estendre.

Sense dir res, va ensenyar el paper a Dantès.

—¿Què és això? —va preguntar aquest.

—Miri-ho amb atenció —va respondre el mossèn amb un somriure.

—Ja ho faig —digué Dantès—, i no veig sinó un paper mig cremat amb un text en lletra gòtica escrit amb una tinta singular.

—Aquest paper, amic meu —digué Faria—, és, i ara li ho puc confessar perquè ja l’he posat a prova, a vostè, aquest paper és el meu tresor, la meitat del qual li pertany a partir d’avui.

Una suor freda va cobrir el front de Dantès. Fins aquell dia i durant tot aquell temps, havia evitat parlar amb Faria del tresor, causa de l’acusació de bogeria que pesava sobre el pobre clergue. Amb la seva delicadesa instintiva, Edmond havia preferit no tocar una corda dolorosament vibrant. Faria, per la seva banda, havia callat, i Dantès havia interpretat el silenci del vell com un retorn a la raó. Aquell dia, les paraules de Faria després d’una crisi tan penosa, semblaven anunciar una greu recaiguda d’alienació mental.

—¿El seu tresor? —balbucejà Dantès.

Faria va somriure.

—Sí —digué—. Té un cor molt noble, Edmond, i, per la seva pal·lidesa i el seu sobresalt, endevino què està pensant ara mateix. No, tranquil·litzi’s, no estic boig. El tresor existeix, Dantès, i, si a mi no m’ha estat concedit de posseir-lo, serà per a vostè. Ningú no ha volgut escoltar-me ni creure’m perquè em consideraven boig, però vostè, que deu saber que no ho estic, escolti’m, i després cregui’m si vol.

«Ai —va dir-se Edmond—, vet aquí una recaiguda, només em faltava aquesta desgràcia!».

I va afegir en veu alta:

—Amic meu, potser l’atac l’ha fatigat. ¿No vol reposar una mica? Demà, si ho desitja, escoltaré la història, però, avui, solament vull cuidar-lo, això és tot. D’altra banda —va continuar, amb un somriure—, ¿vol dir que això del tresor és urgent, ara, per a nosaltres?

—Molt urgent, Edmond! —va replicar el vell—. ¿Qui sap si el tercer atac no es produirà demà o potser demà passat? Pensi que, aleshores, serà el final! Sí, és veritat, sovint he pensat amb un plaer amarg en aquestes riqueses, que farien la fortuna de deu famílies, perdudes per als homes que em perseguien; la idea em servia de venjança i l’assaboria lentament en la nit de la masmorra i en la desesperació de la captivitat. Ara, però, que he perdonat el món per amor a vostè, ara que penso en la felicitat que una revelació semblant pot significar per a una persona jove i amb el futur per davant, tremolo pel retard i em fa por no assegurar-li a un propietari tan digne la possessió de tantes riqueses enterrades.

Edmond va desviar la mirada i va sospirar.

—Persisteix en la incredulitat, Edmond —va continuar Faria—, la meva veu no l’ha convençut. Ja veig que necessita proves. Doncs, bé, llegeixi aquest paper, que mai no he ensenyat a ningú.

—Demà, amic meu —va dir Edmond, al qual li repugnava prestar-se a la bogeria del vell—, em pensava que havíem acordat que no parlaríem d’això fins demà.

—No en parlarem fins demà, però llegeixi aquest paper avui.

«No l’irritem», va pensar Edmond.

I agafant el paper, al qual li faltava la meitat, desapareguda sens dubte a causa d’algun accident, va llegir:

—¿I bé? —va preguntar Faria quan el jove va acabar-ne la lectura.

—Només hi veig línies trencades —li respongué Dantès—, paraules sense continuació, les lletres han estat interrompudes per l’acció del foc i resulten inintel·ligibles.

—Per a vostè, amic meu, que les llegeix per primera vegada, però no pas per a mi, que m’hi he cremat les celles durant moltes nits i n’he reconstruït cada frase, completat cada idea.

—¿I creu haver-ne trobat el sentit?

—N’estic segur, vostè mateix podrà jutjar-ho. Primer de tot, però, escolti la història d’aquest paper.

—Silenci! —va exclamar Dantès—. Passos! Algú s’acosta… Me’n vaig… Adéu.

I Dantès, content d’estalviar-se la història i l’explicació, que no haurien deixat de confirmar-li la desgràcia de l’amic, va lliscar com una serp per l’estret passadís, mentre Faria, que havia recobrat una mena d’activitat causada pel terror, va empènyer la llosa amb el peu i va cobrir-la amb una estora a fi d’ocultar a la vista les juntes, que no havia tingut temps de fer desaparèixer.

Era el governador, que, havent-se assabentat per l’escarceller de l’accident de Faria, venia a assegurar-se’n personalment de la gravetat.

Faria el va rebre assegut, va evitar qualsevol gest comprometedor i va aconseguir amagar-li la paràlisi que ja li havia immobilitzat mig cos. Temia que el governador, compadit, no el volgués traslladar a una cel·la més sana i el separés així del jove company. Feliçment, però, no va ser així, i el governador va retirar-se convençut que el seu pobre boig, pel qual sentia en el fons del cor un cert afecte, només patia una indisposició lleu.

Mentrestant, Edmond, assegut al llit i agafant-se el cap amb les mans, intentava ordenar els seus pensaments. Tot el que Faria deia d’ençà que el coneixia era tan raonable, elevat i sublim, que Dantès no podia comprendre que aquella suprema saviesa, que abastava tots els temes, només anés aliada a la follia en un punt: ¿s’equivocava Faria sobre el tresor o tothom s’equivocava amb Faria?

Dantès va quedar-se tot el dia a la seva masmorra, sense atrevir-se a anar a la de l’amic. Provava de retardar així el moment d’admetre la certesa de la bogeria del mossèn. Aquesta convicció li devia resultar espantosa.

Cap al vespre, però, passada l’hora de la visita habitual, Faria, en veure que el jove no es presentava, va provar de recórrer la distància que els separava. Edmond va estremir-se en sentir els dolorosos esforços que el vell feia per arrossegar-se: tenia una cama inerta i ja no podia fer servir un braç. Edmond es va veure obligat a estirar-lo perquè Faria mai no hauria pogut sortir sol per l’estret forat que donava a la masmorra de Dantès.

—Aquí em té, perseguint-lo aferrissadament sense pietat —li digué, amb un somriure ple de bondat—. Es pensava que podria escapar-se de la meva magnificència, però no serà així. Escolti’m, doncs.

Edmond va veure que no podia recular, va fer seure el vell al llit i va seure a l’escambell al seu costat.

—Vostè sap que jo era el secretari, l’home de confiança, l’amic del cardenal Spada, l’últim dels prínceps d’aquest nom. Dec a aquest digne senyor tota la felicitat que he gaudit a la vida. No era ric, malgrat que les riqueses de la família eren proverbials i que jo sentia dir sovint: ric com un Spada. Ell, però, com deia el rumor públic, vivia amb aquesta reputació d’opulència. El seu palau va ser el meu paradís. Vaig instruir els seus nebots, que ja són morts, i, quan va quedar-se sol al món, vaig tornar-li, amb una dedicació absoluta, el que ell havia fet per mi durant deu anys.

»La casa del cardenal aviat no va tenir secrets per a mi. Jo havia vist sovint monsenyor treballar consultant llibres antics i investigant àvidament polsosos manuscrits familiars. Un dia que vaig reprotxar-li les vetlles inútils i la mena d’abaltiment que les seguia, va mirar-me amb un somriure amarg i va obrir-me un llibre amb la història de la ciutat de Roma. Allí, en el vintè capítol de la vida del papa Alexandre VI, hi havia les línies següents, que mai no he pogut oblidar:

»Escollint dos dels grans personatges de Roma, sobretot rics, vet aquí el que l’especulació proporcionava al Sant Pare: primer, vendria els grans càrrecs i les magnífiques col·locacions en possessió dels dos cardenals, i, segon, podria comptar vendre els dos capells per un preu altíssim.

»Quedava una tercera part de l’especulació, que apareixerà aviat.

»El Papa i Cèsar Borgia van trobar primer els dos futurs cardenals: eren Giovanni Rospigliosi, que reunia ell sol quatre de les més altes dignitats de la Santa Seu, i Cesare Spada, un dels romans més nobles i rics. Tant l’un com l’altre s’adonaven del preu d’un favor com el del Papa. Eren ambiciosos. Un cop trobades les persones, Cèsar va trobar aviat compradors per als seus càrrecs.

»Va resultar que Rospigliosi i Spada van pagar per ser cardenals i que vuit altres persones van pagar per ser el que eren abans els dos cardenals de nova creació. Vuit-cents mil escuts van entrar als cofres dels especuladors.

»Ja és hora que passem a l’última part de l’especulació. Després de cobrir de favors Rospigliosi i Spada, de conferir-los les insígnies del cardenalat, d’assegurar-se que, per pagar el deute gens fictici del seu reconeixement, havien hagut de reunir i convertir en diners les seves fortunes per establir-se a Roma, el papa i Cèsar Borgia van invitar a dinar els dos cardenals.

»Això va ser el tema d’una discussió entre el Sant Pare i el seu fill. Cèsar pensava que podien utilitzar un dels dos mitjans que ell tenia sempre a disposició dels amics íntims. Primer, la famosa clau amb la qual demanaven a certes persones que obrissin un cert armari. Aquesta clau tenia una petita punxa de ferro, una negligència del manyà. Quan la persona encarregada feia força per obrir l’armari, el pany del qual era difícil, es punxava, i es moria l’endemà. També hi havia l’anell amb un cap de lleó, que Cèsar es posava al dit quan havia de fer certes encaixades de mà. El lleó mossegava l’epidermis de les mans afavorides i la ferida era mortal al cap de vint-i-quatre hores.

»Cèsar va proposar al seu pare enviar els cardenals a obrir l’armari o fer-los una encaixada d’allò més cordial, però Alexandre VI li va respondre:

»—No regategem un dinar quan es tracta dels excel·lents cardenals Spada i Rospigliosi. Alguna cosa em diu que recuperarem la despesa. D’altra banda, Cèsar, oblida que una indigestió es declara de seguida mentre que una punxada o una mossegada no donen resultat fins al cap d’un dia o dos.

»Cèsar va rendir-se davant d’aquest raonament. Vet aquí per què els dos cardenals van ser invitats a dinar.

»Van preparar la taula a la vinya que el papa tenia a San Pietro in Vincoli, un lloc deliciós la reputació del qual coneixien bé els cardenals.

»Rospigliosi, d’allò més atordit per la nova dignitat, va preparar el seu estómac i el seu millor semblant. Spada, home prudent i que només estimava el seu nebot, un jove capità amb un gran futur, va agafar paper i ploma i va fer testament.

»Després va encarregar que diguessin al nebot que l’esperés als voltants de la vinya, però sembla que el criat no va trobar-lo.

»Spada coneixia el costum de les invitacions. D’ençà que el cristianisme, eminentment civilitzador, havia aportat els seus progressos a Roma, ja no arribava cap centurió de part del tirà per dir-te: “Cèsar vol que moris”. Ara, qui venia era un llegat a latere, tot somrient, a dir-te de part del papa: “Sa Santedat vol que dinis amb ell”.

»Spada va anar-se’n cap a les dues a la vinya de San Pietro in Vincoli. El papa ja l’esperava. La primera persona que Spada va veure va ser el seu propi nebot, tot mudat i d’allò més elegant, a qui Cèsar Borgia prodigava afalacs. Spada va empal·lidir, i Cèsar, que va llançar-li una mirada plena d’ironia, va donar-li a entendre que ho havia previst tot, que la trampa havia estat ben preparada.

»Van dinar. Spada només havia pogut preguntar al nebot: “¿Ha rebut el meu missatge?”. El nebot va respondre que no i va comprendre perfectament la importància de la pregunta. Era massa tard perquè s’acabava de beure un got d’un vi excel·lent, escollit per a ell pel coper del papa. En aquell instant, Spada va veure que portaven una altra ampolla de la qual van servir-li generosament. Una hora més tard, un metge va declarar-los intoxicats per múrgoles verinoses. Spada va morir al llindar de la vinya, el nebot va expirar a la porta de casa seva, tot fent un senyal que la seva dona no va entendre.

»Cèsar i el papa van apressar-se a envair les seves possessions sota el pretext de buscar els papers dels difunts. Però l’herència només consistia en un tros de paper on Spada havia escrit:

»“Deixo al meu nebot estimat els meus cofres i els meus llibres, entre els quals el breviari de cantoneres d’or, amb el desig que guardi aquest record del seu oncle estimat”.

»Els hereus van escorcollar-ho tot, van admirar el breviari, van lladreguejar els mobles i els va sorprendre que Spada, home ric, fos efectivament el més miserable dels oncles. De tresors, cap ni un, tret dels tresors de ciència tancats a la biblioteca i als laboratoris.

»Allò era tot. Cèsar i el seu pare van buscar, escorcollar, espiar. No van trobar res o ben poca cosa. Potser un miler d’escuts en peces d’orfebreria, i una quantitat semblant en monedes. El nebot, però, havia tingut temps de dir a la seva dona:

»—Busqui entre els papers de l’oncle, hi ha un testament real.

»Van buscar potser encara més activament que els augustos hereus. En va: només hi havia dos palaus i una vinya darrere el Palatí. En aquella època, però, els béns immobles tenien un valor mediocre; els dos palaus i la vinya, indignes de la rapacitat del papa i del seu fill, van quedar per a la família.

»Van escolar-se els mesos, els anys. Alexandre VI va morir enverinat per culpa d’una equivocació que el lector ja sap. Cèsar, emmetzinat al mateix temps que ell, va salvar-se, però va canviar de pell com una serp; a la nova, el verí va deixar unes taques semblants a les del pelatge d’un tigre. Finalment, obligat a abandonar Roma, va fer-se matar obscurament en una escaramussa nocturna gairebé oblidada per la història.

»Després de la mort del papa i de l’exili del fill, tothom esperava que la família Spada recobraria el tren de vida que portava als temps del cardenal, però no va ser així. Els Spada van romandre en un dubtós benestar, un misteri etern va caure sobre el fosc afer i va córrer la brama que Cèsar, millor polític que el pare, havia robat al papa la fortuna dels dos cardenals. Dic de tots dos perquè el cardenal Rospigliosi, que no havia pres cap precaució, fou despullat del que tenia».

—Suposo que, fins ara —digué Faria amb un somriure—, això no li sembla gaire insensat, ¿oi?

—Oh, amic meu, al contrari! —va fer Edmond—. Diria que estic llegint una crònica plena d’interès. Continuï, si li plau.

—Continuo: la família va acostumar-se a aquesta obscuritat. Van passar els anys. Entre els descendents, uns van ser soldats, altres diplomàtics; aquests banquers, aquells eclesiàstics; uns van enriquir-se, els altres van acabar d’arruïnar-se. I ara arribo a l’últim de la família, al comte de Spada, del qual vaig ser secretari.

»L’havia sentit queixar-se sovint de la desproporció entre la seva fortuna i el seu rang i vaig aconsellar-li que invertís en renda vitalícia els pocs béns que li quedaven. Va seguir el consell i va doblar així els ingressos.

»El famós breviari havia quedat en mans de la família i el tenia el comte de Spada: havia passat de pares a fills perquè l’estranya clàusula de l’únic testament trobat en feia una veritable relíquia conservada amb una supersticiosa veneració familiar. Era un llibre adornat amb unes bellíssimes miniatures gòtiques i pesava tant a causa de l’or, que, els dies de gran solemnitat, un criat el portava sempre davant del cardenal.

»A la vista d’aquells papers de tota mena, títols, contractes, pergamins, que es conservaven als arxius de la família i procedien del cardenal enverinat, jo, com els vint criats, els vint administradors i els vint secretaris que m’havien precedit, vaig posar-me a escodrinyar els formidables lligalls. Malgrat el zel i la devoció de les investigacions, no vaig trobar absolutament res. Mentrestant, havia llegit, fins i tot havia escrit una història exacta, gairebé una efemèride de la família Borgia, amb l’única finalitat d’assegurar-me si la fortuna d’aquells prínceps havia augmentat arran de la mort del cardenal Cèsar Spada, i només hi havia observat l’increment degut als béns del cardenal Rospigliosi, el seu company d’infortuni.

»Estava, doncs, gairebé segur que ni els Borgia ni la seva família havien aprofitat l’herència, que aquesta s’havia quedat sense amo, com els tresors dels contes àrabs que dormen al si de la terra sota la mirada vigilant d’un geni. Vaig escorcollar, comptar i comprovar mil i mil vegades les despeses de la família des de feia tres-cents anys: va resultar inútil, jo vaig continuar en la ignorància i el comte de Spada en la misèria.

»El meu patró va morir. De la renda vitalícia, havia exceptuat els papers de família, la biblioteca, que comptava amb més de cinc mil volums, i el famós breviari. Va deixar-m’ho tot, junt amb un miler d’escuts romans que tenia en metàl·lic, sota la condició que pagaria misses d’aniversari per la seva ànima i que faria un arbre genealògic i una història del llinatge, cosa que vaig dur a terme molt puntualment…

»Tranquil·litzi’s, estimat Edmond, ja ens acostem al final.

»L’any 1807, un mes abans de la meva detenció i quinze dies després de la mort del comte de Spada, el 25 de desembre, i vostè comprendrà de seguida per què la data d’aquest dia memorable se’m va quedar gravada, rellegia per enèsima vegada els papers, que estava ordenant. Com que el palau ja pertanyia a un estrany, em disposava a abandonar Roma, emportant-me les mil dues-centes lliures, la biblioteca i el famós breviari, quan, cansat per aquell estudi assidu, indisposat també per un dinar massa copiós, vaig recolzar el cap sobre les mans i vaig adormir-me. Eren les tres de la tarda.

»Vaig despertar-me quan tocaven les sis.

»Vaig aixecar el cap, em trobava en una fosca total. Vaig tocar la campaneta perquè em portessin llum, ningú no va venir. Aleshores vaig decidir servir-me a mi mateix. Era, d’altra banda, una actitud de filòsof que em caldria adoptar. Amb una mà vaig agafar una palmatòria ja preparada; amb l’altra, com que la capsa dels llumins era buida, vaig buscar un tros de paper per encendre’l en una flameta que encara perdurava a la xemeneia. Tement, però, prendre un paper important per un d’inútil, vaig vacil·lar. Aleshores vaig recordar haver vist entre les pàgines del famós breviari, que tenia al meu costat, a sobre de la taula, un vell paper, esgrogueït per la part de dalt, que semblava haver servit de punt de llibre i que, gràcies a la veneració dels hereus, havia travessat els segles sense que ningú el toqués del seu lloc. Vaig buscar a les palpentes el full inútil, vaig trobar-lo, el vaig tòrcer, vaig acostar-lo a la flama moribunda i el vaig encendre.

»Tanmateix, com per art de màgia, a mesura que el foc s’escampava, vaig veure aparèixer lletres groguenques sobre el full de paper blanc. Aleshores vaig espantar-me, vaig prémer el paper amb les mans, vaig apagar el foc, vaig encendre la palmatòria directament a la xemeneia, vaig desplegar amb una emoció indicible la carta arrugada i vaig adonar-me que les lletres havien estat escrites amb tinta simpàtica i només eren visibles en contacte amb una calor intensa. Una mica més d’un terç del full havia estat consumit per la flama; és el paper que vostè ha llegit al matí. Rellegeixi’l, Dantès, i, després, jo li completaré les frases interrompudes i el sentit incomplet».

I Faria, triomfant, va oferir el paper a Dantès, que, aquest cop, va rellegir àvidament les paraules següents, escrites amb una tinta rogenca, semblant al rovell:

—Ara —va continuar el mossèn—, llegeixi aquest altre paper.

I va ensenyar a Dantès un segon full amb altres fragments de línies. Dantès va agafar-lo i va llegir:

Faria el seguia amb una mirada ardent.

—I ara —va dir, en veure que Dantès havia arribat a l’última línia—, ajunti els dos fragments i jutgi vostè mateix.

Dantès va obeir. Els dos fragments units donaven el conjunt següent:

—¿Què? ¿Ho comprèn finalment? —va preguntar Faria.

—Era la declaració del cardenal Spada i el testament que buscaven feia tant de temps —va dir Edmond, encara incrèdul.

—Sí, mil vegades sí.

—¿Qui va reconstruir-lo així?

—Jo, que, amb l’ajuda del fragment que quedava, vaig endevinar la resta amidant la longitud de les línies per la del paper i penetrant en el sentit ocult mitjançant el sentit visible; de la mateixa manera que t’orientes en un subterrani amb la mica de llum que baixa de dalt.

—¿I què va fer quan va arribar a aquesta convicció?

—Vaig decidir anar-me’n i vaig fer-ho immediatament, emportant-me el començament del meu gran treball sobre la unitat del regne d’Itàlia. Feia molt de temps, però, que la policia imperial em vigilava perquè aleshores, al contrari del que va pretendre quan li va néixer un fill, Napoleó volia la divisió de les províncies. La meva partença precipitada, el motiu de la qual no podien endevinar, va provocar sospites i van arrestar-me al moment d’embarcar a Piombino.

»Ara —va continuar Faria, mirant Dantès amb una expressió gairebé paternal—, ara, amic meu, sap tant com jo: si mai fugim plegats, la meitat del tresor és seva; si jo moro aquí i vostè s’escapa sol, li’n pertany la totalitat.

—¿Aquest tresor, però, no té cap propietari més legítim que nosaltres? —va preguntar Dantès, vacil·lant.

—No, no, tranquil·litzi’s, la família va extingir-se completament. D’altra banda, l’últim comte de Spada va fer-me hereu; llegant-me el simbòlic breviari, va llegar-me el que contenia. No, no, tranquil·litzi’s: si arribem a aconseguir el tresor, podrem gaudir-ne sense remordiments.

—I diu que la quantitat és de…

—Dos milions d’escuts romans, tretze milions aproximadament de la nostra moneda.

—Impossible! —va exclamar Dantès, esgarrifat per l’enormitat de la suma.

—¿Impossible? ¿I per què? —va replicar el vell—. La família Spada era una de les més antigues i poderoses del segle XV. D’altra banda, en uns temps que no hi havia indústria ni especulació, aquestes quantitats d’or i joies no eren rares. Encara avui, hi ha famílies romanes que es moren de fam al costat de gairebé un milió en diamants i pedres precioses, transmeses per primogenitura i que no poden tocar.

A Edmond, allò li semblava un somni: surava entre la incredulitat i l’alegria.

—Si he guardat tant de temps el secret sense dir-li’n res —va continuar Faria—, ha estat, primer, per provar-lo i, després, per sorprendre’l. Si ens haguéssim evadit abans del meu atac de catalèpsia, l’hauria portat a l’illa de Montecristo; ara —va afegir amb un sospir—, serà vostè qui m’hi portarà a mi. I bé, Dantès, ¿no pensa donar-me les gràcies?

—El tresor li pertany, amic meu —li respongué Dantès—, li pertany a vostè sol, jo no hi tinc cap dret, no som ni parents.

—És el meu fill, Dantès! —va exclamar el vell—. El fill de la meva captivitat. La meva condició em condemnava al celibat: vostè m’ha estat enviat per Déu per consolar alhora l’home que no podia ser pare i el presoner que no podia ser lliure.

Faria va allargar al jove el braç que encara podia moure, i Dantès el va abraçar plorant a llàgrima viva.

XIX

El tercer atac

Ara que el tresor, objecte durant tant de temps de les meditacions del mossèn, podia assegurar la felicitat d’aquell que Faria estimava realment com si fos fill seu, havia doblat el valor als seus ulls. Cada dia, hi insistia, explicant a Dantès tot el bé que un home amb tretze o catorze milions podia fer als amics en els nostres temps moderns. Aleshores, a Dantès, se li enfosquia la cara perquè pensava en el jurament de venjança que havia fet i en tot el mal que un home amb tretze o catorze milions de fortuna també podia fer als seus enemics en els nostres temps moderns.

El mossèn no coneixia l’illa de Montecristo, però Dantès sí. Havia passat sovint per davant de l’illa, situada a vint-i-cinc milles de Pianosa, entre Còrsega i l’illa d’Elba, fins i tot hi havia fet escala una vegada. L’illa estava, havia estat sempre i continua estant completament deserta. Es tracta d’una roca de forma gairebé cònica, que sembla haver estat projectada des del fons de l’abisme a la superfície del mar per un cataclisme volcànic.

Dantès feia el pla de l’illa a Faria, i Faria donava consells a Dantès sobre els mitjans necessaris per trobar el tresor.

Dantès, però, no tenia ni de bon tros l’entusiasme i sobretot la confiança del vell. Certament, ara ja sabia amb seguretat que Faria no estava boig, i la manera com havia arribat al descobriment que havia fet creure en la seva follia encara augmentava la seva admiració per ell. Tanmateix no podia creure que el tresor, suposant que hagués existit, es trobés encara a l’amagatall, i, quan no li semblava quimèric, el considerava almenys desaparegut.

Mentrestant, com si el destí hagués volgut arrabassar als presoners l’última esperança i fer-los comprendre que estaven condemnats a cadena perpètua, una nova desgràcia va colpir-los: la galeria de la vora del mar, que amenaçava ruïna des de feia molt de temps, havia estat reconstruïda; n’havien reparat els fonaments i tapat amb enormes blocs de roca el clot ja mig omplert per Dantès. Sense aquesta precaució, suggerida, com recordem, pel mossèn al jove, la desgràcia encara hauria estat més greu perquè haurien descobert la temptativa d’evasió i els haurien separat sense remei: una nova porta, més forta i més inexorable que les altres, s’havia tancat, doncs, a sobre d’ells.

—Ja veu que el Senyor vol treure’m fins i tot el mèrit del que vostè anomena la meva lleialtat —deia el jove a Faria amb una dolça tristesa—. Li havia promès quedar-me sempre al seu costat, i ja no sóc lliure ni de mantenir la promesa; ni vostè ni jo tindrem el tresor, i cap dels dos no sortirà d’aquí. D’altra banda, el meu veritable tresor, amic meu, no és el que m’esperava sota les roques fosques de Montecristo, sinó la seva presència, la nostra convivència de cinc o sis hores diàries a desgrat dels escarcellers; el meu tresor són els raigs d’intel·ligència que m’ha fet penetrar al cervell, les llengües que m’ha implantat a la memòria i que hi creixen amb totes les seves ramificacions filosòfiques. Les diverses ciències que m’ha fet tan fàcils gràcies a la profunditat dels coneixements que en té i la claredat dels principis als quals les ha reduïdes, això és el meu tresor, amb això m’ha fet ric i feliç. Cregui’m i consoli’s, per a mi això val més que tones d’or i caixes de diamants, problemàtiques com els núvols que veiem surar al matí sobre el mar, que prenem per terra ferma i que s’evaporen, es volatilitzen i s’esvaneixen a mesura que ens hi acostem. Tenir-lo al costat com més estona millor, escoltar la seva veu eloqüent, adornar el meu esperit, donar un nou tremp a la meva ànima, fer tot el meu organisme capaç de coses grans i terribles si algun dia sóc lliure, i fer-les tan bé que la desesperació a la qual em trobava a punt d’abandonar-me quan el vaig conèixer no hi tingui un lloc mai més, vet aquí la meva fortuna. Aquesta no té res de quimèrica, és de debò i tots els sobirans de la terra, encara que fossin com Cèsar Borgia, no aconseguirien prendre-me-la.

Els dies següents no van ser feliços per als dos infortunats, però almenys van escolar-se aviat: Faria, que havia guardat silenci durant tants anys sobre el tresor, ara en parlava tothora. Com havia previst, havia quedat paralític del braç i de la cama, i gairebé havia perdut l’esperança de gaudir algun dia d’aquelles riqueses, però continuava somiant un alliberament o una evasió per al jove company, i en gaudia per ell. Per por que la carta no s’extraviés o es perdés, havia obligat Dantès a aprendre-se-la de memòria i el jove se la sabia de la primera lletra fins a l’última. Aleshores, n’havia destruït la segona part, amb la seguretat que, encara que algú trobés i agafés la primera, no n’endevinaria el veritable sentit. A vegades, Faria dedicava hores senceres a donar instruccions a Dantès, instruccions que havien de servir-li el dia de la llibertat. A partir del dia, de l’hora, de l’instant de l’alliberament, només havia de tenir un pensament: arribar fos com fos a Montecristo, quedar-s’hi sol amb un pretext que no provoqués sospites, i, un cop allí, una vegada sol, intentar trobar les grutes meravelloses i escorcollar l’indret indicat. Recordem que el punt era el racó més allunyat de la segona obertura.

Mentrestant, les hores passaven, si no ràpides almenys suportables. Faria, sense recobrar, com ja hem dit, l’ús de la mà ni del peu, havia reconquerit tota la claredat de la seva intel·ligència, i, a poc a poc, a més dels coneixements morals que ja hem detallat, va ensenyar al jove company l’ofici pacient i sublim del pres, que sap fer alguna cosa de no res. Es trobaven, doncs, sempre ocupats: Faria per por de veure’s envellir; Dantès per por de recordar un passat ja gairebé extingit i que només surava a la part més profunda de la seva memòria com una llum llunyana perduda en la nit. Tot anava així, com en aquestes vides on la desgràcia no ha destarotat res i que transcorren, maquinals i tranquil·les, observades per la mirada de la providència.

Sota la calma superficial, però, al cor del jove i també potser al del vell, hi havia molts impulsos reprimits, molts sospirs ofegats, que sortien a la llum quan Faria es quedava sol i Edmond tornava a la seva masmorra.

Una nit, Edmond va despertar-se sobresaltat, pensant-se que havia sentit que el cridaven.

Va obrir els ulls i va provar de traspassar l’espessor de la fosca.

Va sentir el seu nom, o més aviat una veu queixosa que provava d’articular-lo.

Amb el front cobert de suor a causa de l’angoixa, va llevar-se i va parar l’orella. No hi havia dubte, la queixa venia de la masmorra del company.

—Per Déu! —va murmurar—. ¿No serà que…?

Va desplaçar el llit, va treure la pedra, va travessar el túnel i va arribar a l’altra punta: la llosa es trobava aixecada.

A la claror del llum incert i vacil·lant del qual ja hem parlat, va veure que el vell, molt pàl·lid, encara dret, s’aferrava a la fusta del llit. Tenia les fesomies alterades pels horribles símptomes que Edmond ja coneixia i que l’havien espantat tant quan s’havien manifestat la primera vegada.

—Bé, amic meu —digué Faria, resignat—, suposo que s’adona del que passa. No cal que li digui res, ¿oi?

Edmond va proferir un crit de dolor i, perdent completament el cap, va voler dirigir-se a la porta.

—Auxili, auxili!

Faria va tenir encara forces per agafar-lo pel braç.

—Silenci —va dir—, o estarà perdut. Pensem només en vostè, amic, en fer-li suportable la captivitat o possible l’evasió. Li caldrien anys per refer sol tot el que jo he fet aquí i que quedaria destruït en un instant perquè els vigilants s’assabentarien de la nostra complicitat. D’altra banda, estigui tranquil, amic meu, la masmorra que estic a punt d’abandonar no es quedarà gaire temps buida: un altre desgraciat vindrà a ocupar el meu lloc i vostè li semblarà un àngel salvador. Potser serà jove, fort i pacient com vostè i podrà ajudar-lo a fugir mentre que jo li ho impedia. Ja no tindrà mig cadàver lligat al cos per paralitzar-lo. Decididament, Déu fa finalment alguna cosa per vostè: li dóna el que jo li trec, i ja és hora que em mori.

L’únic que Edmond va poder fer va ser ajuntar les mans i exclamar:

—Oh, amic meu, amic meu, calli!

Després, recobrant la força, desballestada un instant per aquell cop imprevist, i el valor, doblegat per les paraules del vell, digué:

—Oh, vaig salvar-lo una vegada i el salvaré de nou!

I va aixecar els peus del llit i en va treure el flascó, on encara quedava un terç del licor vermell.

—Miri, encara queda beuratge salvador. De pressa, de pressa, digui’m què he de fer aquesta vegada. ¿Hi ha noves instruccions? Parli, amic meu, l’escolto.

—No hi ha esperança —va respondre Faria, movent el cap—. Tanmateix, no hi fa res. Déu vol que l’home que va crear, i en el cor del qual es troba tan arrelat l’amor a la vida, faci tot el que pugui per conservar aquesta existència a voltes tan penosa, però tan estimada sempre.

—Oh, sí, sí —va exclamar Dantès—, i ja li dic que el salvaré!

—Doncs, bé, intenti-ho! El fred s’apodera de mi, sento que la sang m’aflueix al cervell, aquesta tremolor horrible que em fa petar les dents i sembla dislocar-me els ossos comença a sacsejar-me tot el cos. D’aquí a cinc minuts, el mal esclatarà i només quedarà de mi un cadàver.

—Oh! —va exclamar Dantès, colpit pel dolor.

—Faci com la primera vegada, però sense esperar tanta estona. A hores d’ara, els ressorts de la vida es troben molt gastats, la mort només haurà de fer la meitat de la feina —va continuar Faria, assenyalant el braç i la cama paralitzats—. Si, després d’abocar-me a la boca dotze gotes en lloc de deu, veu que no revifo, aboqui’m la resta. Ara, porti’m al llit perquè no puc aguantar-me dret.

Edmond va agafar el vell en braços i va estirar-lo al llit.

—Ara, amic meu, únic consol de la meva miserable vida —digué Faria—, que el cel m’ha donat una mica tard, però que, al capdavall, m’ha donat, present inapreciable que agraeixo, en el moment de separar-nos per sempre, li desitjo tota la felicitat, tota la prosperitat que es mereix: fill meu, el beneeixo!

El jove va agenollar-se i va recolzar el cap sobre el llit del vell.

—Sobretot, però, escolti bé el que li dic en aquest moment suprem: el tresor de Spada existeix. Déu permet que, per a mi, ja no hi hagi ni distàncies ni obstacles: el veig al fons de la segona gruta. El meus ulls foraden les profunditats de la terra i tanta riquesa els enlluerna. Si aconsegueix fugir, recordi que el pobre mossèn que tothom tenia per boig, no n’estava. Corri a Montecristo, aprofiti la nostra fortuna. Vostè ja ha patit prou!

Una sacsejada violenta va interrompre’l. Dantès va aixecar el cap, va veure que els ulls de l’amic s’injectaven de vermell: hauríeu dit que una onada de sang acabava de pujar-li del pit al front.

—Adéu, adéu! —va murmurar el vell, prement convulsivament la mà del jove—. Adéu…

—Oh, encara no, encara no! —va exclamar aquest—. No ens abandoni! Oh, Déu meu, ajudeu-lo… auxili…, a mi!

—Silenci, silenci! —va murmurar el moribund—. Que no ens separin si vostè em salva!

—Té raó! Oh, sí, sí, estigui tranquil, el salvaré! D’altra banda, malgrat que pateix molt, sembla que el dolor no és tan fort com la primera vegada.

—Oh, desenganyi’s! Pateixo menys perquè em queden menys forces per patir. A l’edat de vostè, tens fe en la vida, el privilegi de la joventut és creure i esperar. Els vells, però, veuen més clarament la mort. Oh, ja la veig…, s’acosta…, és el final…, perdo la vista…, la raó fuig de mi… Doni’m la mà, Dantès! Adéu, adéu!

Va incorporar-se fent un últim esforç en el qual va reunir totes les seves facultats:

—Montecristo! —va exclamar—. No oblidi Montecristo!

I va desplomar-se al llit.

La crisi va ser terrible: uns membres torçats, les parpelles inflades, una escuma sanguinolenta, un cos sense moviment, vet aquí el que va quedar sobre aquell llit de dolor en lloc de l’ésser intel·ligent que l’ocupava feia un instant.

Dantès va agafar el llum, va posar-lo a la capçalera del llit, sobre una pedra que sobresortia. Des d’allí, la claror tremolosa il·luminava amb un reflex estrany i fantàstic les fesomies desencaixades i el cos inert i rígid.

Amb els ulls clavats en l’agonitzant, Edmond va esperar intrèpidament l’instant d’administrar el remei salvador.

Quan va semblar-li el moment, va agafar el ganivet, va separar les dents, que van oferir menys resistència que la primera vegada, va comptar les deu gotes d’una a una i va esperar. El flascó encara contenia aproximadament el doble de la quantitat que acabava d’administrar.

Va esperar deu minuts, una quart d’hora, mitja hora: no hi hagué cap reacció. Tremolant, amb els cabells eriçats i el front glaçat a causa de la suor, comptava els segons d’acord amb els batecs del cor.

Aleshores va semblar-li que era el moment de fer l’últim intent: va acostar el flascó als llavis morats de Faria, i, sense necessitat de separar-li les mandíbules, que s’havien quedat obertes, va abocar el líquid que quedava.

El remei va produir un efecte galvànic. Una tremolor violenta va sacsejar els membres del vell, que va reobrir els ulls d’una manera esgarrifosa i va amollar un sospir que semblava un crit. Després, el cos tremolós va recobrar a poc a poc la immobilitat.

Els ulls, però, van romandre oberts.

Va escolar-se mitja hora, una hora, una hora i mitja. Durant aquest temps d’angoixa, Edmond, inclinat sobre l’amic i aplicant-li una mà al cor, va sentir com es refredava i el batec es tornava a poc a poc més sord i profund. Finalment, no va sobreviure res: l’últim estremiment del cor va cessar, el rostre de Faria esdevingué lívid, i, malgrat que els ulls continuaven oberts, la mirada es va apagar.

Eren les sis del matí, començava a fer-se de dia, i la llum esgrogueïda, envaint la masmorra, feia empal·lidir la claror moribunda del llum. Lluentors estranyes passaven sobre les fesomies del cadàver, conferint-li de tant en tant aparences de vida. Mentre va durar la lluita entre el dia i la nit, Dantès encara va poder dubtar. Tanmateix, quan el dia va vèncer, el jove va comprendre que es trobava sol amb un cadàver.

Aleshores un terror invencible i profund va apoderar-se d’ell. Ja no va gosar continuar prement la mà que penjava fora del llit ni mirar els ulls fixos i blancs, que va intentar tancar inútilment diverses vegades perquè tornaven a obrir-se. Va apagar el llum, va amagar-lo amb cura i va fugir, tornant a col·locar la llosa sobre el seu cap tan bé com va poder.

D’altra banda, ja era hora perquè l’escarceller anava a presentar-se d’un moment a l’altre.

Aquell cop va començar la visita per Dantès: sortint de la masmorra d’aquest, passaria a la de Faria, a qui portava l’esmorzar i roba blanca.

D’altra banda, res no indicava que l’home tingués notícia del que acabava de passar.

Va sortir.

A Dantès, va agafar-li una enorme impaciència per saber què passaria a la masmorra del seu desgraciat amic. Va entrar, doncs, a la galeria subterrània i va arribar a temps de sentir els crits de l’escarceller, que demanava ajuda.

Aviat van presentar-se els altres escarcellers, després va ressonar el pas feixuc i regular, característic dels soldats fins i tot fora de servei. Darrere els militars, va arribar el governador.

Edmond va sentir el soroll del llit mentre sacsejaven el cadàver, la veu del governador ordenant que li llancessin aigua a la cara, i que, en veure que el presoner no revifava malgrat això, va enviar a buscar el metge.

El governador va sortir. Algunes paraules de compassió, barrejades amb riures burletes, van arribar a les orelles de Dantès.

—Guaita —deia l’un—, el boig ha anat a reunir-se amb el seu tresor, bon viatge!

—Amb tots els seus milions, no podrà ni pagar-se la mortalla —deia l’altre.

—Oh, les mortalles del castell d’If no són cares! —va intervenir una tercera veu.

—Tractant-se d’un eclesiàstic —digué un dels primers interlocutors—, potser faran alguna despesa per ell.

—Aleshores tindrà els honors del sac.

Edmond escoltava, no es perdia ni una paraula, però no n’entenia gran cosa. Aviat les veus van cessar i va semblar-li que els escarcellers abandonaven la masmorra.

Tanmateix no va gosar entrar-hi: podien haver deixat algú vigilant el mort.

Va quedar-se, doncs, mut, immòbil i aguantant-se la respiració.

Al cap d’una hora, aproximadament, un soroll feble, que va anar creixent, va animar el silenci.

Era el governador que tornava, acompanyat pel metge i uns quants oficials.

Fa fer-se un moment de silenci: era evident que el metge s’havia acostat al llit i examinava el cadàver.

Aviat van començar les preguntes.

El metge va analitzar el mal al qual el presoner havia sucumbit i va declarar que era mort.

Preguntes i respostes eren d’una despreocupació que indignava Dantès. Li semblava que tothom havia de sentir pel pobre mossèn una part de l’afecte que ell li tenia.

—Em sap greu el que m’anuncia —va dir el governador, com a resposta a la certesa manifestada pel metge, és a dir que el vell estava realment mort—, era un pres tranquil, inofensiu, que feia gràcia amb la seva bogeria, i sobretot fàcil de vigilar.

—Oh! —va intervenir l’escarceller—. No hauria necessitat ni vigilància, s’hauria estat ben bé cinquanta anys aquí sense fer cap intent d’evasió, en responc.

—Tanmateix —va dir el governador al metge—, malgrat la convicció de vostè, i no pas perquè dubti de la seva ciència sinó per la meva pròpia responsabilitat, és urgent que ens assegurem que el pres és realment mort.

Va seguir un moment de silenci absolut, durant el qual Dantès, que continuava escoltant, va deduir que el metge examinava i palpava un altre cop el cadàver.

—Pot estar tranquil —digué aleshores el metge al governador—, és mort, jo en responc.

—Ja sap, senyor —va insistir el governador—, que, en casos semblants, no ens acontentem amb un simple examen. Malgrat les aparences, faci el favor, doncs, d’acabar la feina realitzant les formalitats prescrites per la llei.

—Que escalfin els ferros —digué el metge—, però, realment, és una precaució ben inútil.

L’ordre d’escalfar els ferros va estremir Dantès.

Va sentir passos apressats, el grinyol de la porta, anades i vingudes interiors, i, al cap d’una estona, un escarceller va entrar i va dir:

—Vet aquí el braser amb un ferro.

Aleshores va haver-hi un instant de silenci, després va sentir-se la remor de la carn que es cremava. Una pudor densa i nauseabunda va travessar fins i tot la paret darrere la qual Dantès escoltava horroritzat.

La pudor de carn humana carbonitzada va fer que la suor cobrís el front del jove, que va creure que anava a esvanir-se.

—Com pot veure, senyor, és ben mort —digué el metge—. Aquesta cremada al taló és decisiva: el pobre boig s’ha curat de la seva bogeria i s’ha alliberat de la captivitat.

—¿No es deia Faria? —va preguntar un dels oficials que acompanyaven el governador.

—Sí, senyor, i segons ell pretenia, era un cognom antic. D’altra banda, era força savi i bastant raonable en tot, tret del que feia referència al seu tresor. Pel que fa a això, cal confessar-ho, era intractable.

—És la malaltia que nosaltres anomenem monomania —va dir el metge.

—¿Va tenir mai alguna queixa d’ell? —va preguntar el governador a l’escarceller encarregat de portar el menjar al mossèn.

—Mai, senyor governador —va respondre l’escarceller—, mai de la vida! Al contrari: en altres temps, fins i tot em divertia contant-me històries. Un cop que la meva dona va caure malalta, va arribar a donar-me una recepta que va curar-la.

—Ah, ah! Ignorava que fos un col·lega —va dir el metge, i va afegir, amb una rialla—: Espero, senyor governador, que el tractarà en conseqüència.

—Sí, sí, estigui tranquil, l’amortallarem amb el sac més nou que trobem. ¿Satisfet?

—¿He d’acomplir aquesta última formalitat davant seu, senyor? —va preguntar un escarceller.

—Sens dubte, però cal afanyar-se; no puc quedar-me tot el dia en aquesta masmorra.

Van haver-hi noves anades i vingudes. Al cap d’un instant, Dantès va sentir soroll de tela rebregada, les molles del llit van grinyolar, un pas feixuc, com el d’un home que aixeca un fardell, va afermar-se sobre la llosa. Després, el llit va grinyolar de nou sota el pes que li tornaven.

—Fins al vespre! —digué el governador.

—¿Hi haurà missa? —va preguntar un dels oficials.

—Impossible —va respondre el governador—. Ahir, el capellà del castell va demanar-me permís per fer un petit viatge de vuit dies a Ièras, i jo vaig respondre dels meus presos durant aquest temps. Si el pobre mossèn no hagués anat de pressa i corrents, hauria tingut el seu rèquiem.

—Bah, bah! —digué el metge, amb la impietat habitual dels de la professió—. És un eclesiàstic: Déu ho tindrà en compte i no proporcionarà als de l’infern el malvat plaer d’enviar-los un sacerdot.

Una riallada va seguir la broma de mal gust.

Mentrestant prosseguia l’operació d’amortallament.

—Fins a la nit! —digué el governador quan va quedar enllestida.

—¿A quina hora? —va preguntar l’escarceller.

—Vora les deu o les onze.

—¿Vetllarem el mort?

—¿A què treu cap, això? Tancarem la masmorra, com si encara fos viu, i prou.

Les passes van allunyar-se, les veus van anar-se afeblint, van ressonar el pany sorollós i els forrellats estridents de la porta, i un silenci més tètric que el de la solitud, el silenci de la mort, va envair-ho tot, començant per l’ànima glaçada del jove.

Aleshores Dantès va aixecar lentament la llosa amb el cap i va llançar una mirada escrutadora a la masmorra.

No hi havia ningú: va sortir de la galeria.

XX

El cementiri del castell d’If

Estirat en sentit longitudinal i feblement il·luminat per la llum bromosa que entrava per la finestra, hi havia sobre el llit un sac de tela basta, sota els amples plecs del qual es dibuixava confusament una forma llarga i rígida; era el sudari de Faria, el sudari que, segons els escarcellers, sortia tan bé de preu. Tot s’havia acabat. Entre Dantès i el seu vell amic ja existia una separació material. El jove ja no podia veure els ulls, que s’havien quedat oberts com per mirar enllà de la mort, ja no podia estrènyer la mà traçuda que havia aixecat per a ell el vel que cobria les coses amagades. Faria, l’útil, el bon company al qual s’havia acostumat tant, ja només existia en el record. Aleshores va seure a la capçalera d’aquell llit terrible i va enfonsar-se en una negra i amarga malenconia.

Sol! Tornava a estar sol! Havia caigut de nou en el silenci, es retrobava davant del no-res!

Sol! No podia veure, ni solament sentir la veu, de l’únic ésser humà que encara el lligava a la terra! ¿No valia més anar-se’n, com Faria, a preguntar-li a Déu l’enigma de la vida, a risc de passar per la lúgubre porta dels sofriments?

La idea del suïcidi, rebutjada per l’amic, allunyada per la seva presència, va tornar a aixecar-se aleshores com un fantasma al costat del cadàver de Faria.

—Si pogués morir, aniria on ell va i, certament, el retrobaria. ¿Com morir, però? És molt fàcil —va dir, amb una riallada—, em quedaré aquí, em llançaré a sobre del primer que entrarà, l’escanyaré i em guillotinaran.

Com que succeeix, però, que, tant en els grans dolors com en les grans tempestes, l’abisme es troba entre les crestes de dues onades, Dantès va retrocedir davant la idea d’una mort infamant, i va passar precipitadament de la desesperació a una set ardent de llibertat i de vida.

—¿Morir? Oh, no! —va exclamar—. No val la pena haver viscut tant, haver patit tant, per morir ara! Morir era bo quan vaig prendre’n la decisió, abans, fa anys; ara seria realment ajudar massa el meu destí miserable. No, vull viure, vull lluitar fins al final! No, vull reconquerir la felicitat que van robar-me! Oblidava que, abans de morir, he de castigar els meus botxins i també potser, vés a saber, recompensar alguns amics. Ara, però, m’oblidaran aquí i només sortiré de la masmorra com Faria.

Quan va pronunciar aquesta paraula, Edmond va quedar-se immòbil, amb la mirada fixa, com una persona colpida per una idea sobtada i que l’espanta. De cop, va aixecar-se, va posar-se la mà al front com si tingués vertigen, va fer dues o tres voltes a la masmorra i va aturar-se de nou davant del llit…

—Oh, oh! —va murmurar—. ¿Qui m’envia aquest pensament? ¿Sou vós, Senyor? Com que només els morts surten d’aquí, prenem el lloc dels morts.

I sense repensar-s’ho, com si no volgués donar al pensament l’oportunitat de destruir aquella decisió desesperada, va inclinar-se sobre el sac horrorós, va obrir-lo amb el ganivet que Faria havia fet, va treure el cadàver, va emportar-se’l a la seva masmorra, va estirar-lo al seu llit, va cobrir-li el cap amb el mateix parrac amb que ell es cofava, va tapar-lo amb la seva manta, va besar una última vegada el front glaçat, va intentar tancar els ulls rebels, que continuaven oberts, esgarrifosos per l’absència de pensament. Després, va girar-li el cap contra la paret a fi que l’escarceller, en portar-li el sopar, es pensés que ja dormia, com feia sovint; va entrar de nou a la galeria, va estirar el llit contra la paret, va entrar a l’altra masmorra, va agafar l’agulla i el fil de l’amagatall, va llançar els parracs perquè es notés bé sota la tela la carn nua, va esmunyir-se dins el sac tallat, va col·locar-se en la posició del cadàver i va cosir l’obertura per dintre.

Si, per desgràcia, algú hagués entrat en aquell moment, hauria pogut sentir els batecs del cor de Dantès.

Edmond hauria pogut esperar perfectament fins després de la visita del vespre, però va fer-li por que, mentrestant, el governador no canviés d’opinió i que traguessin abans el cadàver.

Aleshores hauria perdut l’última esperança.

Ara, en tot cas, ja havia rumiat el seu pla.

Vet aquí el que pensava fer.

Si, durant el trajecte, els enterradors s’adonaven que portaven una persona viva en lloc d’un mort, Dantès no els donaria temps de res: obriria el sac de dalt a baix amb una vigorosa ganivetada, aprofitaria el terror dels altres i fugiria; si intentaven detenir-lo, faria servir el ganivet.

Si el portaven al cementiri i el ficaven en una fossa, es deixaria cobrir de terra; després, com que ja era de nit, amb prou feines els enterradors farien mitja volta, s’obriria pas a través de la terra flonja i fugiria. Esperava que el pes no seria excessiu i que podria sortir-se’n.

Si s’equivocava i la terra, al contrari, pesava massa, moriria asfixiat i tot s’hauria acabat. Millor!

Dantès no havia menjat des del dia abans, però no havia pensat en la fam al matí, ni hi pensava aleshores. Es trobava en una posició massa precària i no li deixava temps per a cap altra idea.

El primer perill que corria era que l’escarceller, quan li portes el menjar de les set, s’adonés de la substitució: sortosament, bé per misantropia, be per fatiga, Dantès havia rebut estirat al llit l’escarceller una pila de vegades. En aquestes ocasions, l’home deixava el pa i la sopa sobre la taula i es retirava sense parlar-li.

En aquella ocasió, però, l’escarceller podia trencar el mutisme habitual, parlar a Dantès i, veient que no li responia, apropar-se al llit i descobrir-ho tot.

L’angoixa va començar realment a mesura que s’acostaven les set. Amb una mà sobre el cor, provava de comprimir-ne els batecs, mentre amb altra s’eixugava la suor del front, que li regalimava per les temples De tant en tant, un estremiment li recorria el cos i sentia una opressió glaçada al cor. Aleshores es pensava que anava a morir-se. Les hores van escolar-se sense que hi hagués cap moviment al castell, i Dantès va comprendre que havia superat el primer perill. Era un bon auguri. Finalment, pels volts de l’hora fixada pel governador, van sonar passes a l’escala. Edmond va intuir que havia arribat el moment. Va reunir tot el seu valor, retenint la respiració. Tant de bo que hagués pogut frenar alhora les precipitades pulsacions de les artèries.

Algú va aturar-se a la porta. Els passos eren dobles. Dantès va endevinar que es tractava dels dos enterramorts que venien a buscar-lo. La sospita va esdevenir certesa quan va sentir el soroll que feien en deixar a terra la llitera.

La porta va obrir-se, Dantès va percebre una llum velada. A traves de la tela que el cobria, va veure que s’acostaven dues ombres. Una tercera, am un fanal a la mà, va quedar-se al llindar. Cadascun dels homes que s’havien acostat al llit va agafar una punta del sac.

—Encara pesa per tractar-se d’un vell tan flac! —va dir el que l’aixecava pel cap.

—Diuen que cada any afegeix mitja lliura al pes dels ossos —digué l’altre, agafant-lo pels peus.

—¿Has fet el nus? —va preguntar el primer.

—Seria una bestiesa carregar amb un pes inútil —li va respondre segon—, ja el faré allà baix.

«¿Un nus per fer què?», va preguntar-se Dantès.

Van traslladar el pretès mort a la llitera. Edmond es mantenia rígid per representar millor el paper de difunt. Un cop van instal·lar-lo a la llitera, el seguici, il·luminat per l’home del fanal, va enfilar les escales.

De sobte, va sentir el vent aspre i fred de la nit. Dantès va reconèixer el mestral. Va ser una sensació sobtada, alhora plena de delícies i angoixes.

Els portadors van fer una vintena de passes, després van aturar-se i van deixar la llitera a terra.

Un d’ells va allunyar-se, Dantès va sentir-ne ressonar les sabates sobre les lloses.

«¿On sóc, doncs?», va preguntar-se.

—¿Saps que no és gens ni mica de lleuger? ——va dir el que s’havia quedat al costat de Dantès, tot seient a la llitera.

El primer impuls de Dantès havia estat escapar-se. Feliçment, però va contenir-se.

—Fes-me llum, animal —va dir el portador que s’havia allunyat—, o no trobaré mai el que busco.

L’home del fanal va obeir l’ordre malgrat que, com hem vist, va ser donada en termes poc educats.

«¿Què busca, doncs? —va preguntar-se Dantès—. Una pala, sens dubte».

Una exclamació de satisfacció va indicar que l’enterrador havia trobat allò que buscava.

—Ha costat, però ja ho tenim —digué l’altre.

—Sí, però no haurà perdut res per esperar.

Mentre deia aixo, va acostar-se a Edmond, que va sentir que deixaven al seu costat una cosa dura i ressonant. Al mateix moment, una corda va envoltar-li els peus amb una viva i dolorosa pressió.

—¿I be, has fet el nus? —va preguntar l’enterrador que s’havia quedat inactiu.

—Sí, i ben fet. Te’n responc.

—Aleshores, en marxa.

Van aixecar la llitera i van reprendre el camí.

Van fer una cinquantena de passes i van aturar-se per obrir una porta; després, van continuar. El soroll de les onades trencant-se contra les roques sobre les quals estava construït el castell arribava amb més nitidesa a Dantès a mesura que avançaven.

—Mal temps! —digué un dels portadors—. No donarà bo trobar-se al mar aquesta nit.

—Sí, el mossèn corre el risc de mullar-se —va respondre l’altre i tots dos van esclafir de riure.

Dantès no va acabar d’entendre la broma. Malgrat això, se li van posar els cabells de punta.

—Bé, ja hem arribat! —digué el primer portador.

—Més lluny, més lluny —va dir l’altre—. Ja saps que l’últim va quedar-se pel camí, destrossat sobre les roques, i que el governador va dir-nos l’endemà que érem uns ganduls.

Van fer quatre o cinc passes més, sempre pujant. Després, Edmond va sentir que l’agafaven pel cap i pels peus i que el balancejaven.

—Una! —van exclamar els enterradors.

—Dues!

—Tres!

Dantès va sentir-se llançat a un buit enorme, travessant l’aire com un ocell ferit, caient, caient, amb un espant que li gelava el cor. Encara que alguna cosa pesant l’estirava cap avall i precipitava el ràpid vol, va semblar-li que la caiguda durava un segle. Finalment, amb un soroll esgarrifós, va penetrar com una fletxa a l’aigua glaçada. Va llançar un crit, ofegat instantàniament per la immersió.

L’havien llançat al mar, al fons del qual l’arrossegava una bala de canó del trenta-sis lligada als peus.

El mar és el cementiri del castell d’If.