10

1975

No es van acomplir els mals auguris d’en Joan, és clar. Els anys següents van ser durs, de tota manera. Les coses es negaven obstinadament a canviar. Insensiblement, vivíem en una mena de partida de pòquer, farcida d’estires i arronses, de jugades falses, de cartes amagades, d’enganys. Els jugadors, però, estaven molt amunt i el sentit de les seves estratègies se’ns escapava, a nosaltres, pobres i infeliços mortals.

Jo vaig aprovar les oposicions i vaig esdevenir, doncs, funcionària. Aquest fet, més enllà de l’alleujament inicial, no em va produir ni fred ni calor. Certament, vaig poder copsar com alguns companys, un cop passat el tràmit, van canviar, lentament, però sensiblement, els seus hàbits, van esdevenir menys combatius i, sobretot, més relaxats en la seva feina. No va ser aquest el meu cas, he de dir-ho honestament. Vaig continuar assistint a jornades i a cursets d’estiu, més o menys com continuo fent-ho avui.

Els primers anys del transfranquisme, en Joan va continuar batallant, i fort, en la seva assessoria laboral. Van ser anys d’una forta combativitat, en els quals els treballadors, finalment desvetllats, van aconseguir importants conquestes. Però el meu marit començava a estar cansat d’aquella lluita social, tan esgotadora com poc remunerada. Era massa temps d’escoltar cada dia desenes de casos diferents d’obrers, de participar en negociacions col·lectives denses i histeritzants.

I, d’altra banda, potser en Joan sempre ha tingut un setè sentit que li permet d’estar en el lloc que li pertoca. O potser es tracta simplement d’una sort innata, de l’estrella dels vencedors. El fet és que, lentament, gairebé insensiblement, va anar lliscant cap a noves posicions, com si hagués copsat perfectament l’abast de la crisi econòmica que s’apropava, el procés vers la desmobilització obrera que, si bé aleshores era impossible d’intuir, estava a punt de produir-se, el triomf, fins i tot en sectors d’esquerres, de les idees conservadores.

Potser era, al capdavall, la fi d’un somni. Potser tots plegats ens havíem il·lusionat excessivament amb la utopia. I just quan érem a tocar-la, o això crèiem, quan el món ideal, just i feliç dels nostres somnis era a l’abast de la mà, tocava desvetllar-se, plegar veles, acceptar la lògica natural d’allò que havíem considerat sempre il·lògic i antinatural.

Escric entre dubtes, és clar. El temps de les veritats absolutes, del dogmatisme juvenil s’ha esmorteït definitivament com foc d’encenalls. Però des de la meva posició, més o menys, tot just més o menys, pura i immaculada, em costa d’entendre certs canvis d’actitud, certs lliscaments pragmàtics.

Tot això encara no es podia copsar plenament l’estiu del se-tanta-set, quan, en les primeres eleccions generals, l’esquerra va triomfar fàcilment a Catalunya i el PSUC va mostrar, si més no de cara enfora, una força impressionant. Però després va venir la Constitució espanyola, que a mi sempre m’ha deixat un regust agrejant de derrota, i els pactes de la Moncloa, i el miniestatut de pseudo-autonomia, i el triomf de Pujol, tan aparentment inesperat com, en el fons, previsible. I tot seguit, les corredisses per situar-se, els abandonaments apressats del partit, el crac possiblement definitiu.

L’evolució professional i ideològica d’en Joan va seguir punt per punt aquestes derrotes —o potser en el seu cas he d’abandonar aquesta terminologia, sens dubte massa clàssica, i parlar només d’esdeveniments ineluctables, perfectament previsibles—. Va ser dels primers a abandonar el vaixell, cosa que, ben mirat, potser és un mèrit. No seré pas jo qui li recrimini aquest fet, al capdavall jo mai no havia militat i ell sí que ho havia fet, en anys pitjors. Després, lentament, pas a pas, va anar apropant-se als socialistes, dels quals cada cop admirava més el seny, la capacitat de governar. No sé exactament quan es va afiliar al PSC. Sí que diria, però, que ho va fer per la dreta, perquè si alguna cosa criticava del seu nou partit era tot just l’eixelebrament, l’excessiva radicalitat, el nacionalisme. En aquells temps, certament, els socialistes encara parlaven d’autogestió, d’autodeterminació, d’antimilitarisme, i dissenyaven una política internacional que ara ells mateixos judicarien de tercermundista.

El seu despatx d’advocat també es va anar transformant. La faceta laboralista es va anar reduint, lentament, mentre introduïa altres funcions millor remunerades, com la comptabilitat d’empreses, l’assessorament fiscal, el Consulting… L’oficina va deixar de ser un local desordenat, curull de papers mal endreçats, de pòsters i adhesius polítics, per esdevenir un despatx funcional, de mobles de disseny i ordinadors. I el personal que el visitava ja no anava amb texans i en mànigues de camisa, sinó amb vestits cars i corbata. Fins i tot les olors van canviar, i la sentor de suor o de desodorant barat van donar pas a una barreja de perfums cars i colònies molt baronívoles. I ell, és clar, també es va transformar amb el medi, com si es tractés d’un animal inferior, capaç d’una mutació genètica espectacular. Vestia bé, ara, amb peces de tall modern, d’inequívoc disseny italià, que combinaven satisfactòriament un to de modernitat amb una essència de classicisme.

Sí, en Joan va esdevenir un yuppie, tot i que aquesta paraula, aleshores, no havia estat incorporada al nostre vocabulari. I un yuppie intel·ligent, amb èxit, com cal, perquè, certament, en Joan sempre ha fet les coses ben fetes. Ben aviat va aconseguir la representació d’empreses importants, algunes de les quals, tot seguint la inevitable línia successòria, havien passat a homes de la seva generació, que potser havien estat companys de facultat, i fins i tot de partit. I aquests nous gestors tenien interès a triomfar de pressa, encara que fos a costa de reduir plantilles, de regatejar salaris, d’introduir contractes temporals més beneficiosos, o subterfugis dels que ara anomenem pietosament «economia submergida». I per això, comptaven amb l’ajut inestimable d’en Joan, de qui ben aviat van poder comprovar les qualitats.

Caricaturitzo, és clar. M’ho esguardo des de la distància del temps, des de les moltes reflexions que he hagut de fer per sobreviure, de la nostra separació ençà. Però els canvis no són mai tan evidents en la realitat immediata. Talment com costa de copsar el creixement d’un nen quan el veus cada dia, i en canvi és ben evident per a qui feia alguns mesos que no el trobava, talment aquell cúmul de transformacions eren d’entrada inapreciables, o secundàries, per a mi. La quotidianitat tot ho pot, tot ho emmascara, certament. Ja se sap, els arbres del primer rengle mai no deixen veure el bosc…

I, d’altra banda, viure amb un triomfador, mastegar l’èxit cada dia, és francament agradable, afalagador. Ves per on, podia començar a fer coses que mai no hauria pogut ni imaginar, què sé jo, comprar roba cara, fumar ros americà, autèntic, d’ulls blaus, beure diàriament vi de marca, de tap de suro, fins i tot fer unes vacances d’hotels de quatre i cinc estrelles. Perquè vivíem al dia, tanmateix. En el terreny econòmic, continuàvem sent uns calaveres, com el nou ric que s’ha acostumat a uns ingressos sobtats i els dilapida des de la inconsciència de qui creu que duraran tota la vida. No ens vam plantejar cap inversió seriosa més enllà dels raconets que en Joan tenia guardats en accions segures o en emissions del deute públic. Ni tan sols ens vam decidir a comprar un pis, o un cotxe gros, en consonància amb el nou tipus de relacions que freqüentàvem.

Penso que és molt fàcil acostumar-se a la bona vida. Passar de la picadura al Celtas, del Celtas al Ducados, del Ducados al Fortuna, del Fortuna al Marlboro, poso per cas, són tot just uns canvis imperceptibles, còmodes de realitzar. El problema, en tot cas, és iniciar l’escala en sentit contrari. Si ho fas, descobreixes, ves per on, que allò que tant t’havia satisfet en altres èpoques té un regust agrejant, o lleugerament insípid, o que no tira prou bé, o que t’embruta les mans de nicotina.

I potser també, jo m’esguardava en Joan amb una secreta admiració, fruit tant del seu èxit com del meu sentit d’inferioritat. Ell era un triomfador, algú que havia pogut situar-se, que avançava pas a pas, amb saviesa, per la llarga carrera d’obstacles del món. Enfront d’ell, la meva figura s’empetitia, dia rere dia. Ben mirat, el meu únic triomf havia estat aprovar unes oposicions, el meu únic horitzó era romandre tota la vida de professora agregada d’institut, envellir tot ensenyant marrecs.

De manera que, he de confessar-ho sincerament, jo també he viscut la seducció del triomf, l’embadaliment davant l’èxit rutilant, valorat en pessetes comptables. Com també he arribat a pensar que hem nascut per competir, que el món és, en la línia de Darwin, una mena de medi hostil, on només triomfen els forts, i on això només és possible a costa d’esclafar els febles. I he tingut complex d’ensenyant, sentiment de culpabilitat per fer una feina aparentment tan poc productiva, tan alienant, com ensenyar criatures. I penso que, tot i les moltes reflexions que m’he anat fent de la separació d’en Joan ençà, aquest complex tot just l’estic superant avui, mentre faig vaga.

Però és que la vida professional d’en Joan era tan diferent de la meva, ell en un despatx ben emmoquetat, i jo en uns bar-racons provisionals que feien d’institut, i els seus ingressos, sempre en progressió geomètrica, s’allunyaven tan astronòmicament dels meus, que mai no han deixat de mantenir-se ran de terra, que jo cada cop sentia més la síndrome de mestressa de casa.

M’explicaré, perquè aquest és només un terme familiar, que jo mateixa m’he inventat, sense cap afany científic. No em refereixo pas a la feina de casa, certament dura, embrutidora fins i tot. Aquest no era pas el problema. Els forts ingressos d’en Joan ens van permetre, justament aleshores, d’agafar una senyora que venia a casa tres dies la setmana per endreçar i planxar. Tot plegat és més complex, ideològic fins i tot. Ell duia el sou fort, el sou amb majúscules. D’ell depenia, gairebé en exclusiva, el tren de vida que portàvem, en veritat no gens modest.

Els meus ingressos eren tan sols el complement secundari, l’afegitó més o menys negligible, que tot just servia per cobrir petites despeses.

Va arribar un moment en què feia l’efecte que treballava per caprici, com les senyores de casa bona que s’apunten a cursos de macramé, o d’anglès, o de català, només per no avorrir-se, per omplir jornades massa feixuges. I el més greu és que jo mateixa compartia aquesta opinió, que treballava des del desinterès i la mancade motivació amb què una senyora rica s’apunta en una associació de caritat, potser simplement per fer coneixen-ces. Si calia fer alguna gestió, si calia resoldre algun afer important a casa, era obvi que no podia comptar amb en Joan, tan enfeinat, el pobre, en qüestions serioses, transcendents, i, com a tals, remunerades. Era jo qui havia de demanar una hora lliure a la feina, o fer campana, planament, tot argüint algun dolor inexistent o algun compromís familiar ineludible. Fins i tot en algun moment ens vam plantejar seriosament que jo deixés de treballar. Si no ho vaig fer, en part ho dec a la meva tossuderia, que tant de bé m’ha fet sempre, i, en part, també, a la inseguretat dels ingressos d’en Joan, a la manca de consolidació encara d’una empresa d’assessorament, de la qual no acabàvem d’intuir un futur inesgotable, a diferència dels meus ingressos de funcionària.

Quan ara m’esguardo algunes companyes que viuen angoixades pels mateixos problemes que jo tenia aleshores, quan les veig insegures pel fet que els seus marits són brillants economistes, o arquitectes, o simples especuladors, encara em retrobo en aquella època, poruga, convençuda de fer un treball de segona categoria, perfectament negligible, tot just perdonable.

De tot el que he escrit fins aquí es pot pensar que, en aquells anys, vaig patir molt. Res de tan incert. A la meva manera, vivia prou bé. La meva vida, de fet, era fàcil, regalada, feliç. Els dies s’escolaven entre la fragilitat i la inconsciència de qui ho té tot fet, de qui no necessita res més per justificar-se.

La nostra vida sexual era aleshores minsa, reiterativa, segurament insuficient per a tots dos. Havíem entrat en la inèrcia de les parelles velles, per a les quals el sexe és tan sols un recurs conegut i apamat. En Joan arribava a casa esgotat, i no tenia unes exigències excessives, com tampoc jo mateixa. La veritat és que el meu marit mai no ha estat un home fogós, un animal gaire calent. De manera que anàvem tirant, amb el polvet setmanal de qualsevol parella.

Però, sense poder precisar prou bé quan, en Joan va començar a defugir-me, a buscar excuses, fins i tot a les vacances i en els moments en què estàvem més relaxats. Aquest fet, d’entrada, no em va alarmar. L’edat, em deia, canvia les persones. Un dia, una amiga em va assegurar que havia vist en Joan sopant amb una noieta rossa, molt més jove que nosaltres, en un restaurant de moda. Jo, és clar, no li vaig donar més importància, tot i que ell m’havia assegurat que aquella nit tenia un sopar concertat amb un important executiu.

Però les sospites van anar pujant de to fins que van esdevenir gairebé certeses. Arribat aquest punt, jo vaig decidir prendre el toro per les banyes. Sincerament, prefereixo passar per alt aquella escena de melodrama italià, densa, irada fins i tot.

Alguna cosa va canviar després, però. En Joan arribava més aviat a casa, em convidava sovint a sopar fora, s’excusava quan tornava tard, entre carícies i regals. I jo vaig preferir oblidar, fer el cor fort, mantenir el meu to de dona ofesa, però d’esposa complidora, d’amant lleial.

Les coses haurien tornat a la més planera quotidianitat, el nostre matrimoni s’hauria enfonsat de nou en una monotonia anodina, en una relació silent i grisa, si no hagués aparegut, entremig, la Mireia.

Però aquest és, òbviament, un altre afer, que algun dia segurament hauré de posar també per escrit.