1

DIMECRES, 9 DE MARÇ DE 1988

L’aula és buida. Les persianes, abaixades, tot just deixen passar pel seu filtre pesant uns enriolats esquitxos de llum. Ella travessa la sala lentament, silenciosament, com amb por de trencar l’encís de la fosca. S’atura ran de la paret del fons. Un penja-robes mig esberlat li recorda altre cop els habitants habituals de l’aula.

De lluny estant, en la penombra, esguarda el tauler d’anuncis i la pissarra. Encara hi albira les restes d’alguna fosca demostració matemàtica. I damunt el tauler, intueix —més que no pas veu— un paper que coneix prou bé, perquè ella mateixa el va redactar ahir al matí.

De cop se sent cansada, ensopida, com si el silenci plàcid i ombrívol del local li hagués travessat la pell i amarat els ossos.

Pren una cadira, desada curosament cap per avall en una taula, i s’asseu. Ara se sent alumna. Esguarda altre cop la pissarra i s’imagina també allí, a l’altra banda del local, dalt de la tarima, armada del seu guix, explicant el pensament d’algun filòsof enterrat fa segles.

Què deuen pensar ells? Sovint s’ho ha preguntat, amb un martelleig incessant i, de vegades, culpable. Ho inquireix molts cops a casa, mentre prepara les classes, entre cigarret i cigarret —ella fuma, fuma massa, sovint s’ho diu mentre s’empassa el fum o apaga nerviosament una punta exhaurida—. O en aquella mateixa aula, tot explicant, quan descobreix un esguard atent, quan intueix un gest de cansament, quan albira un rostre que deu fer estona que ha desconnectat ja de la seva explicació.

Què deuen pensar ells? Sempre ha volgut que les seves classes siguin participatives. Li agraden els debats, els comentaris lliures, les acotacions espontànies. Però hi ha molts alumnes que mai no baden boca. I els debats sovint són grisos, mediocres, anodins, com si tots plegats esperessin que toqués la sirena que els anuncia la fi de la classe per guardar apressadament els llibres i preparar-se per a una altra hora de qualsevol altra matèria densa i, potser, críptica.

Què deuen pensar ells? Sovint els fita un a un, mentre preparen individualment un comentari de text o intenten resoldre, millor o pitjor, un examen. Hi ha rostres tranquils, desperts, amb la seguretat i l’aplom dels disset anys. I n’hi ha de tortuosos, angoixats, potser amb la lleugera consciència d’un fracàs prematur.

I ben mirat, què pensa ella? ¿Quines sensacions, quins records, quins pensaments furtius li passen pel cap mentre prepara les classes, entre cigarret i cigarret, mentre els explica el pensament d’algun filòsof il·lustre, carregat d’anys i de raons, mentre dirigeix els debats o vigila els exàmens?

Sempre ha cregut que li agrada la feina que fa. Li agrada tractar amb nois, ensenyar-los el que ella sap, apropar-los als grans pensadors. I en la mesura del possible —perquè ella, potser no gaire encertadament, se sent més pragmàtica que no pas idealista—, pretén ajudar-los a pensar per ells mateixos.

És curiós. En Joan li ho va dir un dia, quan encara vivien junts: «ets una idealista». I va espetegar-ho tot somrient i acotant els ulls, com si volgués fer-se perdonar aquell insult. I ella es va rebel·lar, és clar. No era cert, ella era una materialista, una materialista històrica i dialèctica, més exactament, com s’usava en aquella època en què fer política era aplicar una metodologia científica, objectiva i objectivable, a l’anàlisi de la realitat.

Somriu. Velles històries, sobre les quals, tanmateix, sovint retorna. I, ara que ningú no la veu, encén un cigarret. Fumar a l’aula li produeix una fruïció estranya. La trasllada en el temps, als seus anys d’estudiant universitària, als primers cursos de professora, quan encara era permès de fumar a classe.

I es diu altre cop que sí, que la seva feina li agrada. Que, és clar, no és el mateix que al principi, quan tot li venia de nou, quan devorava amb fruïció tota mena de llibres per preparar-se les classes —i es gastava un dineral a les llibreries, i omplia prestatges i més prestatges de la seva biblioteca—. Que potser, ben mirat, també aleshores en feia un gra massa. I que la veterania també és un grau, i que ara li costa molt menys de saber com introduir un concepte nou a classe o resoldre les preguntes dels alumnes.

I tanmateix, de vegades, la fibla el dubte. Hi ha cops que engegaria els apunts i els llibres a rodar. Hi ha cops que els centenars d’exàmens, de lletres guerxes i apressades, li pesen massa, que la vista se li enterboleix, que s’exaspera de llegir els mateixos disbarats, de corregir les mateixes faltes d’expressió o d’ortografia, una vegada, i una altra, i una altra.

Catorze anys de docència són molt anys, es diu, comprensiva, disposada a perdonar-se. I un sentiment que li puja de ben endins —perquè ha estat après i ben après en els seus trenta-vuit anys d’estudi i de vida— malda per apaivagar-la, per fer-la de nou bonhomiosa i activa, com ha estat sempre. Com és…

Alena pregonament, amb ganes. L’aire és net aquest mati, dins l’aula. Quina diferència amb la resta de dies feiners, amb ahir mateix, quan, entrant a classe, la va sobtar de nou aquella vella i coneguda olor d’humanitat, de quaranta ganàpies que havien sortit feia algunes hores de la classe d’educació física, de vuitanta aixelles fermentant la suor destil·lada en una estona d’esport! Encara recorda el seu rostre irat, les ordres apressades d’esbatanar finestres, la seva indignació i el sermonet habitual —i sempre ineficaç— que recordava als alumnes que les dutxes dels vestidors no eren simples objectes decoratius, ni bombetes per descargolar i endur-se’n com a record. Perquè, en el fons, ho sap prou bé, ella no ha perdut encara la capacitat d’indignar-se, ni la paciència per repetir discursos estèrils. I més val així, es diu.

S’esguarda altra vegada l’aula buida i se’n fa creus. En aquesta habitació s’hi encabeixen quaranta ganàpies, ni un més ni un menys. Observa les taules, les cadires, pensades per a una generació anterior, quan la raça era més petita i descolorida, i li costa d’imaginar-se alguns dels seus alumnes estrenyent les cames, com faquirs orientals, per entatxonar-s’hi. Recorda la vella reivindicació, que algú deu haver llençat a la paperera: «tren-ta-cinc alumnes per aula». I, no sap massa bé per què, somriu de nou.

I ara, recolzada en el respatller de la cadira, s’estira mentre badalla ostensiblement. I de cop s’atura, com si algú l’observés. I es pregunta què dirien els alumnes, si l’haguessin vista. Ella que més aviat passa per rígida i per antiquada en afers d’urbanitat…

I, ben mirat, es diu, ¿què hi fa ella, en aquesta aula, ara mateix? Recorda que les males novel·les de lladres i serenos sovint es resolen amb aquell tòpic tan suat que diu que l’assassí sempre retorna al lloc del crim. Però ella no és una criminal, és clar. I ha vingut per simple curiositat. O potser no: tal vegada ho ha fet per una deformació professional irrefrenable, perquè sap que tots els dimecres de deu a onze li toca d’explicar, en aquesta aula justament, algun punt fosc del temari de filosofia.

Es palpa les butxaques dels pantalons i, efectivament, descobreix avergonyida l’arma del crim, o el cos del delicte, tant li fa, ara: un guix diminut.

Ara sí que riu amb força. No, tot plegat és més senzill, perfectament explicable, pensa. I com justificant-se, recorda que avui és un dia especial. Que avui el professorat ha decidit de fer vaga, per reclamar unes condicions de treball dignes i un sou acceptable. «Homologació», heus aquí la mare dels ous, el mot quasi críptic que d’antuvi li va costar d’entendre —¿per què quasi sempre acaben buscant les parauletes més difícils per referir-se als conceptes més evidents?—, i que resumeix uns objectius incontestables.

Ella mateixa va redactar, ahir al matí, el full informatiu que resumia les seves reivindicacions, un exemplar del qual penja ara, solitari, del tauler d’anuncis d’aquesta aula. Gairebé se’l sap de memòria. Però ara prefereix oblidar-lo.

Si ha entrat en aquesta aula, si l’ha travessada amb un silenci reverent, si s’ha assegut a la darrera fila de la classe, com un alumne poc avançat o escassament motivat, si s’ha abandonat per una estona als seus pensaments, és perquè necessitava la solitud. I ara s’hi troba bé i no se’n voldria moure.

Però el seu sentit del deure l’obliga a fitar el rellotge, a retornar a la realitat, a constatar el pas del temps. Les busques no han parat de moure’s mecànicament, fredament, mentre ella fruïa en la fosca. I ara són tres quarts d’onze: hora de marxar.

Ella dibuixa un darrer badall. Les assemblees l’ensopeixen. La vocació parlamentària d’alguns dels seus companys la treu de polleguera. Per això ha fugit de la sala de professors i, caminant caminant, ha vingut a refugiar-se en aquesta aula.

Però ara tot és diferent. Han de marxar a la manifestació. I ella no se la vol perdre. Lentament, d’esma, s’alça, desa la cadira al seu lloc i travessa altre cop, vers la porta, l’aula silenciosa. Al llindar, la claror del passadís l’encega. Parpelleja per fer-se de nou a la lluminositat d’un dia tebi, primaveral.

Baixen a Hospital Clínic i enfilen carrer d’Urgell amunt, cap a la plaça de Francesc Macià. Són tot just una quinzena de professors. Ja se sap. A les assemblees tothom és molt radical. Però, a l’hora de sortir al carrer, tot són excuses. Que si els nens, que avui tampoc no tenen escola, que si un encàrrec urgent, que si he quedat amb no-sé-qui.

Esguarda de nou el rellotge. I pensa que el fita massa. De vegades, realment, li sembla que ha esdevingut una esclava de la puntualitat. Però comenta, encara:

—Fem un xic tard.

Tanmateix, no per això el grup apressa el pas.

—La gent important sempre es fa esperar —fa, enriolat, l’Albert, un penene molt flamenc, que durant tot el viatge no ha parat d’explicar acudits de professors i alumnes.

—Ja ho veureu: serem quatre gats —augura la Matilde.

—Tu sempre tan optimista —fa en Gomis, el professor d’educació física.

El grup avança, força compacte. Tot just algunes professores s’aturen un moment davant una botiga de roba.

—Au va, noies, que us perdreu —gairebé les renya ella, uns metres més endavant. I després es mossega els llavis, avergonyida del seu to, rere el qual endevina una deformació professional impenitent.

—La Carme sempre tan seca —comenta una, a mitja veu.

Però ella l’ha sentida. I pensa que potser té raó, que potser tenen raó tots plegats, perquè està segura que aquesta és una opinió força generalitzada entre els companys. I no és ben bé que sigui seca, es diu, però sí que sovint ho sembla. Tot per aquesta timidesa que l’obliga a retreure’s, a alçar sovint barreres, a defensar-se dels qui l’envolten.

Són a dues travessies de la plaça i l’ambient ja és força animat. Arreu petits i grans grups badoquegen, fan petar la xerrada o esguarden aparadors mentre esperen l’inici de la manifestació.

—Doncs potser sí que hi haurà gent —rectifica la Matilde.

—De seguida ho veurem… —fa un professor de física, per formació més empíric.

El grup s’atura en una cantonada de la plaça. Arreu es veuen grups i grupets. Alguns porten pancartes, curosament embolicades. Però la majoria només es delaten pels atributs clàssics dels ensenyants: les carpetes, potser farcides d’exàmens que caldrà corregir, més tard, a casa; les carpetes i els sarrons…

—Això no comença —s’impacienta en Pitu, un professor de llengua.

—Que tens pressa? —li fa algú, burleta.

Hi ha qui s’ha trobat un vell amic de facultat; i qui descobreix, entre la gentada, els companys del seu antic institut; i qui es fa trobadís amb una noia superba, que havia conegut potser en unes jornades de didàctica… El grup es deixata, es desarticula, es desfà. Ella queda sola amb l’Agnès, una professora de dibuix amb qui mai no s’ha fet gaire. I, tot de cop, la manifestació arrenca.

—On són la gent? —fa, esverada, com si de sobte li fes por trobar-se sola enmig d’aquella gentada.

—Esperem una mica —fa l’Agnès—. Ja vindran.

Però només un parell retornen. La majoria han optat per seguir la manifestació amb les velles coneixences.

—Sortosament, la Matilde s’equivocava —fa un d’ells.

I és cert. De la cantonada estant, la manifestació fa patxoca. I això que molts grups continuen confluint-hi tot just ara.

—Què, ens hi fiquem? —pregunta l’Agnès.

—És clar… —fa ella.

I avancen d’esma vers la cua de la manifestació. La capçalera ja puja, Diagonal amunt, vers la seu del Departament d’Educació. Però la ressaga no para d’engruixir-se, de manera que, aparentment, no aconsegueix sortir mai de la plaça. Ben aviat tenen tanta gent darrere com davant.

És una manifestació estranya. Nodrida, poderosa, però silent. Cap crit, cap consigna, cap cançó. Sembla més una trobada de gent en moviment. Com en una cita múltiple i prevista, com en un acte social esperat, grups d’ensenyants, que potser feia anys que no es veien, es retroben i aprofiten per parlar dels respectius cònjuges i fills, dels projectes professionals, de l’ambient que es respira als diversos instituts i escoles.

Diagonal endins, ella es posa de puntetes, per intentar apamar el nombre de gent que es manifesta.

—Som molts, milers —comenta—. Deu mil, quinze mil…

L’Agnès assenteix:

—Mai no havia vist tanta gent en una manifestació d’ensenyants.

—El govern haurà de cedir… —i ho ha dit confiada, convençuda de la força d’aquests milers d’homes i dones. Francament, està contenta. No s’imaginava pas tanta gent. És de natural pessimista, ho sap prou bé. I els auguris que la Matilde ha fet públics abans també traduïen el seu estat d’ànim. Així, doncs, vencerem?, es pregunta com donant marxa enrere a la seva afirmació anterior. I es respon: si seguim així, forts i units, segurament…

De cop, algú l’encalça, des de més endarrere.

—Carmeta!

Fa temps que no sentia el seu nom en diminutiu. A l’institut tothom, professors i alumnes, l’anomenen Carme, tot simplement. Carmeta… El sufix la mena a la seva infància rural, a la Universitat, tot just als primers anys de docència.

Es gira, amb un somriure als llavis. És la Sílvia, una antiga companya de facultat, que fa anys que no trobava.

—Sílvia! —fa, contenta—. Que t’has perdut?

I es fonen en una abraçada, seguida de les preguntes, dels comentaris convencionals: què fas?, on treballes?, ¿t’has casat?, com et va?, estàs preciosa, ens hem de veure un dia tranquil·lament, dóna’m el teu telèfon…

La manifestació continua avançant, lentament, com un immens rèptil.

Gairebé les tres. Entra a casa d’una revolada. Pensa que té el temps just d’encendre la televisió i sentir què diuen de la manifestació al telenotícies del migdia.

El pis és petit, però bufó. El coneix de sobres, el té ben apamat. És fet just a la seva mida. Prem el botó de la tele. Anuncis. La posa a tot volum, per sentir-la bé, mentre trafega per la casa.

Està ben xopa, regalima suor pertot arreu. L’ascensor no funciona i ha tingut l’humorada de pujar el esglaons de quatre en quatre, de por de perdre’s les notícies. I això que viu en un àtic o, més pròpiament, en unes golfes. Entra al lavabo i es renta apressadament la cara. L’aigua, freda, la revifa de cop. Es treu la roba i la llança apressadament damunt el llit, que està sense fer. S’esguarda un moment tota la cambra, petita, preciosa i terriblement desordenada, com ella mateixa. «Ets un desastre», es diu. I «ja l’endreçaré a la tarda», després. Se’n va cap a la cuina i se serveix un refresc.

Ara ja és al menjador, amb un got a la mà. Damunt la taula, encara resten les engrunes del sopar d’ahir i un cendrer, curull de puntes de tabac. Mentre sonen els acords del noticiari, abaixa la televisió, per no molestar els veïns. Se sent cansada. Però a casa s’hi està bé, pensa encara.

Segueix les notícies amb atenció. Sovint pensa que la televisió és sedant, que no requereix cap esforç intel·lectual, al contrari de la lectura. Per això la mira molts cops al vespre, quan està cansada. De vegades s’adorm, tombada al sofà, amb la companyia de la veu llunyana de l’aparell, i es desperta, hores més tard, amb el brunzit metàl·lic de la fi de la programació.

Avui s’han portat bé, al noticiari. La informació de la vaga ha sortit en portada. Els locutors parlen d’un vuitanta per cent de vaguistes a tot l’Estat, i un xic més a Catalunya. També diuen que hi havia uns deu mil manifestants a la Diagonal. Possiblement tenen raó, pensa. I fins i tot han enregistrat les declaracions d’alguns sindicalistes. El ministre, òbviament, s’ha negat a parlar, però sí que ho ha fet un seu vassall. Diu que no negociaran, que són més xulos que ningú, i, molt hàbilment, insinua que, pel que treballen els ensenyants, encara els paguen massa.

Ella somriu. Més val prendre-s’ho de broma, pensa. ¿I la Generalitat? La Generalitat calla. O més ben dit, surten amb la vella cantarella que no tenen competències. Un país petit, una autonomia petita i un govern baix de sostre. ¿Qui era el que deia que cada país té el govern que es mereix?

Les notícies es perden ara entre terratrèmols i inundacions. No passa res al món, es diu. Ella pensa que ha d’alçar-se, apagar el televisor, preparar el dinar. Però li costa de fer el primer pas. Està tan ben asseguda, l’aparell llança uns raigs tan hipnòtics… i el cansament la venç. Ha de buscar de nou la seva força de voluntat per aconseguir desprendre’s del sofà i encaminar-se vers la cuina.

No, decididament no té ganes de preparar un àpat calent. Es farà un entrepà i es prendrà un got d’aigua. Si la mare la veiés! Ella sempre tan capficada per la salut de la seva filla. «Noia, estàs amb la pell i els ossos», li va dir el darrer cop que la va veure. I «ja menges prou?». Les mares… sempre seran mares, es diu.

Retorna al menjador, amb l’entrepà i la beguda. Apaga la televisió, amb un gest lleugerament agressiu. No suporta els esports. Li sembla idiota, fins i tot immoral, que al voltant de les cuixes peludes de qualsevol futbolista es moguin tants milions. I creu que els noticiaris, darrerament, dediquen més temps a la tendonitis d’algun jugador, de qui és incapaç de recordar el nom, que a les matances produïdes arreu del món per la fam o per la guerra.

Tria un disc i fa girar el plat del tocadiscs. Mozart. Li sembla que Mozart està bé quan necessita tranquil·litat, quan cerca repòs. Hi ha estones per a tot, pensa. Beethoven requereix més estómac, és ideal per als matins de diumenge, quan es lleva tard i es permet un esmorzar pesant i espectacular, a base de croissants i nata. Verdi té més trempera, va bé per saltar del llit, o per animar una vesprada pansida. Bach l’ensopeix gairebé sempre, li recorda, tot i que —ara ho sap prou bé— era protestant, les vetllades marianes a les quals assistia de petita. En canvi, Vivaldi la desvetlla, l’encén: és ideal contra la depressió. Liszt, Chopin… bé, aquests són els millors per fer l’amor. I Wagner és massa, és heroïna pura, no recomanada per a menors de divuit anys, i tot just tolerada pels adults en petites dosis.

Somriu i clava una queixalada a l’entrepà. Sembla mentida com canvien els gustos musicals, es diu. A ella també li agrada la música moderna, certament. Però no s’encasella amb un únic corrent musical, com fa la joventut d’avui. Té alumnes punkies, rockers, modies, funnies, heavy-metals… Això vol dir, més o menys, que s’entusiasmen amb el seu corrent i que no suporten les melodies dels altres. A les festes de l’institut, sempre hi ha baralles per veure qui posarà el nou disc. I sempre n’hi ha que es neguen a ballar quan sona la música de la competència.

Ella sempre es diu que és la joventut que els fa ser tan radicals. Calen uns quants anyets per aprendre el dolç joc de la ironia, de la tolerància, del «segons com» que supera la trista dicotomia del «sí» i el «no».

Ha acabat l’entrepà i pensa que s’ha quedat amb gana. Recorda vagament que al congelador hi deu haver restes de gelat. S’adreça a la cuina, prepara la cafetera i se’l cruspeix a peu dret, mentre espera que els esbufecs aromàtics que ompliran la cambra li anunciïn que el cafè ja sobreïx, en un ball recargolat i violent.

El cafè. Heus aquí el seu pitjor vici, juntament amb el tabac. Li agrada flairar-lo, glopejar-lo lentament, amb voluptuositat, sentir-lo baixar canyó avall, amb el seu pessigolleig càlid. L’entusiasma el seu gust sec, lleugerament amargant, autèntic. El pren ben sol, sense un terròs de sucre o un glop de llet, que trencarien el seu encís. «Tallat»: heus aquí un mot perfecte, una veritable prova de la saviesa popular que presideix sovint l’ordre de la llengua. No, ella el prefereix «sencer».

Entra al menjador amb una safata on ha encabit una tassa i la cafetera. Gira la cara del disc i s’asseu còmodament al sofà. Demà tampoc no hi ha classe, i avui no té gaire feina, doncs. Aprofitarà la tarda per fer avançar la lectura d’una novel·la de Proust, que fa setmanes que té aparcada damunt la tauleta de nit. Proust li produeix una sensació ambivalent, estranya. L’enerva la seva erudició, la seva lentitud, el seu detallisme recargolat i decadent. Però l’entusiasma el seu misteri, l’habilitat per fer aflorar els sentiments humans més pregons i, aparentment, més intranscendents, la capacitat de sorpresa en les accions més quotidianes.

Sí, decididament, llegirà Proust. Avui toca aquest exercici de sofrença i de plaer, masoquista d’entrada, hedonista després. S’ho diu i s’ho repeteix un parell de cops. I tanmateix, pensa que ara no li importaria que truqués algun amic, o alguna amiga, que la convidessin a sopar o a ballar aquesta nit. No li sabria gens de greu passar-se una hora al telèfon, tafanejant una estoneta, fent safareig d’algú que no els pogués escoltar. El telèfon… Pensa que és un gran invent, un aparell imprescindible, tant o més que el rellotge. Més car de mantenir, òbviament —encara se li ericen els cabells quan recorda la darrera factura—, però també més plaent. És com el cordó umbilical que la manté unida al món des del seu modest piset.

Somriu de la imatge agosarada que se li acaba d’ocórrer. ¿Què en dirien Freud, Reich, Fromm i la munió encabritada de psiquiatres sudaques lacanians, d’aquest pensament? Que els bombin, es diu. I s’alça per anar a buscar el seu estimat-odiat Marcel Proust.

I tot de cop, sense saber per què, se li acut que està bé a casa, ara, tota sola. I s’esguarda les parets, d’un blanc impol·lut, els mobles senzills, els quadres, pocs però bons. I fa un gest com per encabir-ho tot entre els seus braços, com per fondre-ho en una encaixada cordial. Sí, és un pis petit però ben agençat. Li sembla que cada detall traspua el seu tarannà, la seva personalitat, vacil·lant a voltes, però també dura.

La solitud, d’entrada, li feia por. Quan en Joan la va deixar, en aquell pis tan gran de l’Eixample, tot se li feia feixuc, angoixés. Sempre havia viscut amb molta gent. Era la petita d’una família de cinc germans. Havia viscut amb tres companyes, en un piset d’estudiants, quan anava a la facultat. I s’havia casat amb en Joan, entre flors i violes, amb el ferm desig d’establir una família nombrosa, tot i que sense presses, perquè primer calia que ell se situés…

Belluga una mà, amb un gest violent, com per apartar aquests pensaments. No, aquesta tarda no toca viure de records. Ja hi ha moments per fer-ho. Per a això, secretament, s’ha comprat un quadern, que omple d’anotacions, de vivències quotidianes, de records sobretot, potser com aquell dietari d’Anna Frank que li van fer llegir de petita. O com les confessions de Rousseau, que sempre li han semblat massa agosarades i tremendament ensopides. I ara, sincerament, no té ganes d’escriure.

I pensa que certament ara viu prou bé, en la seva solitud, en la modesta intimitat del jo, en aquest pis que és com ella mateixa, perquè l’ha bastit tota sola a força d’intuïcions i de detalls.

Entra a l’habitació i pren el seu amic-enemic Marcel Proust entre les mans, amb un gest de resignació.

—Carmeta?

—Sí.

—Sóc ta mare.

—Sí. Ja l’he coneguda.

—Mira què et dic: ¿que m’has comprat aquella roba que et vaig demanar?

—No encara, mare. He anat molt atabalada aquests dies.

—Sí, ja ho he vist a la tele. Perquè tu hi eres, a la manifestació, oi?

—Sí, mare.

—No, si ja ho dic, jo: que on hi ha un problema, a la capital, sempre hi ets.

—Exagera, mare.

—Exagero, exagero… No em facis parlar.

—…

—Que diu ton pare si pujaràs aquest cap de setmana.

—No ho crec.

—I doncs?

—Tinc una reunió dissabte.

—Una altra? Però si sempre estàs reunida. Jo crec que treballes massa. Ja menges bé, almenys?

—Sí, mare.

—Noia, que seca estàs. Que molesto, potser?

—No, mare.

—Com que només em respons amb monosílabos.

—…

—Carmeta?

—Què, mare?

—Noia, és que no et sentia i em pensava que s’havia tallat. I ara, què feies?

—Estava llegint un llibre, mare.

—Un altre llibre? Si ja li dic jo, a ton pare, que llegeixes massa i et diverteixes poc.

—…

—El que et convé, Carmeta, és trobar un xicot, un xicot com cal, treballador, honrat, que sàpiga estar al seu puestu: que et sàpiga tractar. Fer una família, que ja en tens l’edat. Els fills… són molt importants per a una dona.

—No comenci, mare. Per sortir-me amb els sermons de sempre no calia que llencés els diners d’una trucada.

—… Un xicot com en Joan. Si no et feia peça, o si no us aveníeu, ja està bé el que vau fer. Però de nois n’hi ha molts, en una capital.

—…

—Saps què penso? Que potser ets massa exigent, en qüestió d’homes. Has sortit massa intel·lectual i encara et quedaràs per vestir sants.

—Volia alguna cosa més, mare?

—Així doncs, no vindràs aquest cap de setmana? És una llàstima perquè pujarà el fill de l’Isidro. Ja el coneixes. És un xicot molt ferm i treballador. I es guanya molt bé la vida, que treballa a la Caixa.

—No pujaré, no. I si en tenia algun dubte, ara l’he confirmat.

—Carmeta.

—Què?

—Segur que menges?

—Sí, mare.

—I et prens les medecines?

—Tots els dies, mare.

—Quan has d’anar a revisió?

—Ui! D’aquí a quinze o vint dies. Ja no me’n recordo. Però ho tinc ben apuntat.

—De vegades em fas patir, filla. Segur que et trobes bé?

—Massa bé, massa bé, mare. No segueixi per aquí, que el tema no m’agrada, ho sap prou bé.

—D’acord. És una llàstima que no pugis. Vindrà ta germana, amb els seus dos fills. Els hauries de veure. En Josep és alt com un santpau. I la Núria fa patxoca, amb les seves trenes rosses tan llargues.

—Me n’alegro.

—Ta germana sí que ha tingut sort. No és tan saberuda com tu. Però sap el que és la vida. S’ha casat, ha fet una família, i tot li va bé. I l’Oriol, el seu marit, potser no és molt llegit, però és un home com cal, treballador i de bona jeia… Aquest cap de setmana passat va venir en Josep, amb els seus nanos. S’ha comprat un cotxàs, saps?, d’aquests que anuncien per la televisió.

—Ja ho sabia. Ho ha dit a tota la família…

—És molt modern. Mira que pitges un botó i els vidres s’apugen i s’abaixen! Ton pare hi va voler pujar, i diu que és molt suau de motor. Volien que jo hi pugés també, però jo, pla, ja no estic per aquestes coses. ¿Saps alguna cosa d’en Joan, del teu germà, vull dir?

—Fa temps que no el veig, mare.

—…

—Us hauríeu de veure més. La família ha d’estar unida.

—En Pere et dóna records. Té ganes de veure’t. Diu: «¿Quan vindrà la petita?».

—Ja no en sóc, de petita, mare.

—I què vols? La petita sempre serà la petita, tingui l’edat que tingui.

—Suposo… Quin temps fa per aquí dalt, mare?

—No fugis d’estudi. Em fas patir, Carmeta. Ton pare i jo som grans i voldríem saber la nostra filla ben casada i veure néixer més néts.

—Mare: tinc el sopar al foc. Ja li trucaré més tard.

—Sempre em surts amb les mateixes. Ja veig que et molesto, ja.

—Ja li trucaré jo, eh? Adéu, mare.

—Adiós, adiós.