Jeremies recordava el pare de Sara. Ara el veia de bracet de la seva filla, alt, eixut, elegant dins la seva indumentària de pagès mudat, avançant pel passadís d’una església, Sara vestida de núvia caminant amb passes lentes i compassades. Ell els esperava dret al peu de l’altar: també anava molt mudat i el clavell blanc en el trau de la seva jaqueta emetia iridiscències que no aconseguien penetrar l’obscuritat dins la qual s’esvaïen les bancalades que ocupaven els assistents. Se sentia bell mentre esperava la que s’havia de convertir en la seva esposa, però l’importunava la ferida que tenia en el front, els polsos que li bategaven i l’espessor de la sang davallant-li per la cara fins al coll de la camisa i el nus de la corbata. El sacerdot també esperava, dempeus darrere l’altar, però Jeremies no volia mirar-lo perquè sabia que tenia el cap d’un mul i, a més, se l’havia fet coronar amb una tiara. Magnòlies, rododèndrons, camèlies al voltant de Jeremies, desbordant-se, dibuixant perfils de caprici, arabescos gravitant dins l’aire estancat damunt la pedra de l’altar, la fredor, retxes de blau i groc i vermell i blanc pur travessant la fosca per dissoldre-s’hi tot seguit. I ell, Jeremies, estàtic, esperant, la núvia i son pare mai no acabaven de recórrer el passadís, tal volta fos un efecte de la llum, però tan aviat com es trobaven a tocar, queia un colom ferit al davant de Jeremies i llavors Sara recomençava la seva desfilada des del fons del passadís, de bracet del seu pare. D’on queien aquells coloms amb les ales trencades que s’amuntegaven sagnants als peus de Jeremies? Va aixecar el cap però les voltes del temple es perdien dins la penombra, dins la negror indefinida, i feia la impressió que l’edifici, com un cos viu, creixia per moments. Se li acudia que si amb la vista recorria l’obscuritat en sentit descendent podria arribar a contemplar la línia de l’horitzó, la volta celeste, el firmament sencer contrapuntat per la immediatesa del mar. Però dins aquella església no es veia res, tret de la resplendor de Sara dins el seu vestit de núvia avançant una vegada i una altra pel passadís de bracet de son pare, i després les pampallugues disparant-se des del clavell fixat al seu trau i les flors tumultuoses simulant una allau que hauria de sepultar l’altar i el sacerdot, fins que aquest, a qui Jeremies no volia veure fins que no tingués Sara al seu costat, obria la boca i deixava anar un bram d’ase sonor, rotund i temible, que reverberava dins l’obscuritat i s’enlairava cap a les voltes del temple, més llunyanes i més invisibles a cada moment. Aleshores el pare de Sara s’amagava reptant veloç sota les faldilles i els enagos del vestit de núvia de la seva filla, i ella es posava a tremolar amb tanta intensitat que amb prou feines es podia dir que existia. Les camèlies es replegaven, les hortènsies es mustiaven, els rododèndrons es pansien, i tot aquell aparat floral s’escampava pel terra (tiges, fulles, pètals), formant un túmul vegetal i multicolor que començava a podrir-se a gran velocitat juntament amb els cossos dels coloms. La ferida en el front de Jeremies sagnava amb més abundància i ja li havia tintat de vermell gairebé tota la corbata. El clavell en el trau ara també es marcia i s’esfullava: queia la flor en bocins que lliscaven contra l’obscuritat, ja palpable com una pàtina de magnitud còsmica. Pressentia un nou bram del sacerdot, però fins i tot el mul coronat amb tiara hagué de callar quan s’imposava, sobtat, greu i cadenciós, el so d’unes campanes.

I ara Jeremies es despertava.

Una vegada més.

Jeremies es despertava una vegada més, i un altre cop notava aquella sensació.

Li estaven canviant els bolquers. Havia tornat a embrutar-se mentre somniava un d’aquells deliris que li provocava la morfina. Últimament s’adormia atemorit, notava una intensitat, un estremiment de por en l’interregne de mínima consciència que precedia a l’instant de cedir a la son: era perquè sabia que durant les hores que dormia, quan es trobava més desvalgut, aprofitaven per acudir a visitar-lo els monstres convocats per les drogues, les substàncies que li impedien morir-se de dolor, com un ca rabiós. A canvi de mantenir-lo en l’artifici d’una vida prostrada dins el llit, la morfina li malbaratava moments del seu passat, records que patien una distorsió neuronal prou fonda per quedar desposseïts de la seva bellesa original i convertir-se en una desfilada d’horrors.

Allargat d’esquena dins el llit, examinava amb un moviment d’ulls els objectes que entraven dins el seu camp visual. Escombrant en semicercle d’esquerra a dreta, distingia un fragment de la tauleta de nit, sobreeixida de les medecines que li havien d’administrar amb una regularitat que cada dia es tornava més severa i exagerada (a ell, que no s’havia medicat en la seva vida més que en una sola ocasió, feia un parell d’anys, quan es va constipar per primera i única vegada i la seva nora Noemí li havia portat un xarop: se’n va beure més de mitja ampolla després de sopar i ja no hi hagué més refredat, però recordava l’escàndol de tothom davant de la seva manca de respecte envers la posologia dels fàrmacs), i eren tantes, les medecines, que gairebé ocultaven la grossa làmpada al voltant de la qual s’agrupaven. A continuació hi havia el canterano, aquell moble de fusta de cirerer, alt i panxut, dividit de dalt a baix en calaixos dins els quals s’estotjava a l’hivern la roba d’estiu, o a l’inrevés, ben plegada i protegida de les arnes per boles de parafina. Es rematava, el canterano, amb una superfície de pedra marbre damunt la qual s’hi havia disposat una curiosa col·lecció de bibelots: petites marededéus i figures de sants tallades en plàstic, entre les quals destacava una Verge de Lourdes transparent que havia fet les funcions d’ampolla d’aigua del Carme: la corona feia de tap. A l’habitació també hi havia un santcristo enclavat, fet de fusta, que penjava d’un clau ganxo part damunt la capçalera del llit. En la posició en què es trobava, Jeremies no podia veure’l sense forçar la postura del coll, però tanmateix el pressentia, i, després de tota una vida comportant-se com un agnòstic instintiu, havia d’admetre que de vegades el reconfortava saber que tenia aquella andròmina penjada a dalt del seu jaç. Pel que feia al canterano, es tractava sens dubte d’un bon canterano: constituiria una de les poques peces de valor amb què podrien comptar els seus fills i néts quan —ben aviat, massa aviat— ni Sara ni ell ja no hi fossin.

Enfront seu, una passa més enllà del peu del llit, hi havia l’armari. Era un armari de lluna, amb el vidre poc polit i construït amb una fusta de magra qualitat. No era un bon moble, però no tot podia ser de primera. Contenia més boles de parafina i més roba, entre la qual calia comptar-hi el seu darrer vestit de mudar, el que li havien fet cosir perquè li servís de mortalla. A Jeremies ja li semblava bé: aquestes coses sempre era millor tenir-les previstes, i no se sentia indiferent sobre el fet d’anar a la fossa una mica empolainat. Només desitjava que, quan haguessin de posar-li-ho, el vestit no li anàs massa balder: aixecant una mica el cap, podia veure el seu rostre reflectit en el mirall de l’armari, i havia de reconèixer que no li agradava gens la imatge malaltissa i desnerida que hi descobria. Feia molts anys que havia perdut els cabells i veure’s la calba no li feia res, però el molestava constatar l’esfondrament de les galtes i dels llavis, els penjolls malsans de pell sota el coll i els ulls, l’aparició d’unes taques de pigmentació negrosa que li esquitxaven tota la cara, l’insòlit protagonisme de les orelles, que semblaven haver augmentat de mida per convertir-se en dos enormes apèndixs carnosos erigits en els ornaments lúgubres que li decoraven els dos costats del cap. Era evident que s’havia aprimat molt, i d’una manera lletja: més que amagrir-se, s’estava consumint. Alt, fort, robust i ben plantat com havia estat sempre, li pareixia mentida. A més, ara que el llençol i el cobertor estaven retirats i la seva camisa de dormir aixecada, podia contemplar també en el mirall el reflex dels seus atributs virils, però s’hauria estimat més no fer-ho. La falta de pèl, l’acumulació de teixits rugosos, l’absència total de vigor, constituïen una visió massa depriment. Com havia arribat a fer-se tan vell? De veritat era tan vell?

Per si li quedava cap dubte al respecte, a la blanca paret de la dreta, contigua a l’armari, hi havia, recolzats al costat d’una butaca, els seus caminadors. Jeremies mirava els caminadors abandonats entre l’armari i la butaca i s’adonava que veia la imatge de totes les humiliacions que havia patit en aquesta vida. Valia a dir que no els havia hagut de fer servir gaire temps: a penes un parell de mesos. Després ja s’havia instal·lat al llit, dins el qual hi feia la poca vida que li quedava, incloent-hi les necessitats d’orinar i defecar.

La nora Carme entrava ara per la porta que li quedava just al costat esquerre, perpendicular al llit. Li tocava guàrdia: havia estat ella qui l’havia alliberat dels bolquers bruts i era ella la que arribava amb un gibrell ple d’aigua calenta i sabó, tovalloles, un pot de talc en pols i un joc de bolquers nets. Absorbir talc i canviar els bolquers: a això es reduïa l’activitat de Jeremies en les últimes setmanes, i encara era incapaç de portar-la a terme sense l’ajut dels altres.

Aquella situació havia començat a l’estiu, a finals de juny, poc més d’un mes i mig després d’aquell darrer dinar de família que havien celebrat el primer de maig passat. No havia transcorregut una setmana des del dia del dinar quan Melquíades ja s’havia presentat a casa dels seus pares amb els caminadors del dimoni acabats de comprar en una botiga de Palma, disposat a instruir amb gran paciència Jeremies a propòsit del seu bon ús, que per altra banda, afirmava, era d’una senzillesa extrema. Quan Jeremies veié arribar el seu fill gran carregat amb aquell trasto i amb aquelles intencions, li sobrevingué un dels seus abscessos de còlera, en el decurs del qual recomanà a Melquíades que els fes servir ell, els caminadors, o si no que se’ls guardàs allà on li cabessin, mentre al·legava que les seves cames, ajudades pel seu vell gaiato, podien encara transportar-lo sense cap problema fins allà on fos, i fins i tot desafià Melquíades a seguir-li el pas mentre anava a parar llobes a la pleta de Cas Garriguer. Sara sortí del seu ensopiment habitual per opinar, prudent i tranquil·la, que Jeremies no tenia cap motiu per posar-se d’aquella manera, que fes el favor de recordar la prescripció del metge jove de l’ambulatori i que havia d’admetre que les cames li feien mal i li fallaven i que cada dos per tres es trobava besant la pols del terra. Tot seguit, i de sobte, Sara es fixà en l’estampa dels caminadors, que Melquíades acabava d’armar, i esclatà en una gran rialla: Jeremies faria una fila molt graciosa en caminar parapetat en aquella baluerna, i, tan gran com era, faria l’efecte d’un d’aquells armaris amb rodetes. Melquíades també es posà a riure amb l’ocurrència de Sara. Jeremies, en canvi, es prengué la hilaritat de la seva dona com una burla ofensiva, i reaccionà amb crueltat infantil, ordenant-li que callàs perquè ja no era més que una vella a qui se li afluixaven els perns per moments i que només deia incoherències. En escoltar això, Sara interrompé el riure en sec i es posà a plorar amb amargura. Jeremies s’adonà del que acabava de dir i obrí la boca per mirar de balbucejar una disculpa, però no arribà a fer-ho perquè mai no havia après a disculpar-se i perquè Melquíades, molt irritat i nerviós, li prengué el gaiato i, sostenint-lo horitzontal pels dos extrems, el féu xocar contra el seu genoll, partint-lo en dues meitats. Jeremies contemplà bocabadat l’acció del seu fill, i l’estupor cedí el pas a l’abatiment quan Melquíades llençà els dos trossos del gaiato en terra (tres o quatre vegades van repicar, secs, contra les rajoles blanques de gres amb motes grisenques, contra la llum fatigada de la sala i contra els plors de Sara, que no s’acabaven) i, mirant-lo directe als ulls, li entimà

—Ja teniu edat per aprendre a vigilar què deis. Ara ja no teniu gaiato; haureu d’anar amb caminadors tant si vos agrada com no.

I Jeremies comprengué que havia tornat a incórrer en una de les seves grolleries i se’n penedí en silenci. Començà a servir-se dels caminadors sense fer cap més comentari al respecte, i tampoc Melquíades ni Sara ni ningú digué cap més paraula sobre aquell incident. Només el mateix Jeremies mirava de tant en tant la seva dona amb una mirada baixa d’avergonyiment.

I tanmateix era veritat que a Jeremies les cames li feien mal. Es coneixia que la sang hi circulava malament, i sempre les tenia enrampades i notava sovint que se l’hi embotava el tacte. I encara la més fotuda era la dreta, que en algunes ocasions, cada cop més freqüents, se li inflava d’una forma escandalosa, sobretot per la zona del turmell, al voltant del qual la pell se li tornava blava o morada amb petites vetes roges, com si s’hi hagués donat un mal cop. Quan això succeïa, Jeremies només trobava consol al dolor mantenint la cama en repòs, aixecada damunt un tamboret ple de coixins flonjos, mentre el fill o la nora o el gendre que els acompanyava aquell dia li donava fregues a la part més adolorida: a Jeremies li agradava la forta olor d’aquell líquid antiinflamatori que s’aplicava amb un esprai, i la sensació d’escalfor que deixava damunt la pell, i com augmentava d’intensitat amb rapidesa per esvair-se després amb idèntica celeritat. No era fins al cap d’uns quants dies que la inflor remetia i la cama dreta de Jeremies recuperava una certa normalitat que tornava a quedar interrompuda al cap de molt poc temps, quan el mal es repetia. Un parell de vegades havien cridat el metge, però aleshores es presentava aquell xitxarel·lo de l’ambulatori repetint la seva lletania sobre la vellesa com si no calgués cap altra explicació per a aquella o qualsevol altra dolença, i sobretot com si es tractàs d’un retret, com si el fet de ser vells fos una opció que Sara i ell havien escollit per emprenyar el pròxim. Vellesa, vellesa, insistia encara el metge jove, i després aconsellava més fregues i més exercici i se’n tornava corrents, amb el seu maletí i aquell aire de suficiència idiota que de molt bon grat Jeremies li hauria tret a galtades.

De totes formes, era cert que aquell progressiu anquilosar-se de les cames de Jeremies podia tenir a veure amb la falta de moviment. En els últims anys, s’havia adaptat fins a avesar-s’hi al ritme vital de Sara, que consistia de manera principal en un abandonament del cos, aclaparada la ment pel record de la mort del seu fill Job i per la proximitat del propi final. I per tal d’acompanyar-la i fer-li costat, Jeremies havia deixat de sortir de casa (les partides de cartes a la societat local per a la tercera edat, les xerrades de cafè amb vells amics i coneguts a la plaça els dies de mercat, les puntuals excursions a fora vila) per passar els dies assegut en aquell balancí idèntic al de Sara. Ell a un costat de la taula camilla i ella a l’altra banda, capficada, abandonada a la immobilitat, concentrada en la idea de la decrepitud i notant com dia a dia anava perdent el control sobre els seus pensaments i la seva memòria. Jeremies no havia renunciat per Sara al seu vitalisme com qui fa un sacrifici, un acte meritori que mereixi cap reconeixement: ho havia fet perquè creia que era el que havia de fer, i prou. Això volia dir que no se’n dolia, ni tan sols hi pensava gaire. Però no se li ocultava que aquell sedentarisme no hauria fet cap favor a la seva circulació sanguínia ni, per consegüent, als seus problemes amb les cames. Sort en tenia, es deia per consolar-se, que almenys havia deixat de fumar!

En definitiva, Jeremies s’havia determinat en els últims temps a compensar d’alguna manera aquell ostracisme dins el qual vivia. A tal efecte, prenia el gaiato i caminava cada dia una estona dins el corral contigu a la sala, amunt i avall, descrivint trajectòries circulars, com un presidiari a l’hora del pati. A diari duia a terme la seva avorrida estona de passeig amb una constància exemplar, i més tenint en compte que havia d’aguantar la temença de tothom a propòsit de la possibilitat que tornàs a caure. Però ell sabia que això no havia de passar: si mai queia era als matins de prest, quan s’aixecava del llit atabalat per l’entabanament de la son i la premura d’arribar al lavabo. Així doncs, es mantenia ferm en la seva decisió de caminar una estona cada dia per desentumir les cames, i s’hi mantenia també ara, quan havia de realitzar el seu exercici recolzant-se en els desgraciats caminadors de la punyeta.

Era una tarda de finals de juny: el sol pecava una mica per agressiu però no deixava de mostrar-se benigne, fins i tot generós, i l’aire de Llucmajor arribava contenint penyores no tan llunyanes de la platja i de les algues que es podrien a la vorera dels molls. Hi havia una espessor vegetal en la humitat dominant dins l’atmosfera de l’horabaixa. Jeremies ja havia donat tres voltes en cercle al corral i ara s’embadalia en la contemplació del vol erràtic d’una papallona: es desviava ara amunt ara avall amb brusquedat, saltant del pistil d’una margarida silvestre, nascuda entre dos totxos d’una paret, a la temptació del buit o d’alguna senyal confusa que prometia aliment i després consistia en no-res. Ell planejava fer un parell més de voltes al recinte del corral i després tornar a entrar dins la sala per deixar-se caure dins la mollor del balancí: la cama se li havia tornat a inflar i li havia fet prou mal en els últims dies, i ara que de bell nou s’asserenava no era qüestió d’abusar-ne. Es disposà a donar el primer pas per completar el recorregut. Aleshores escoltà amb claredat diàfana el cruixit d’alguna cosa trencant-se, i notà com les rodes dels caminadors avançaven sota la desesperació dels seus braços sense que els seus peus fossin capaços de seguir-les, fins que els dits lliscaren del mànec i ell caigué de cara contra el ciment pòrtland del terra del corral, mentre els caminadors continuaven tots sols el seu camí. A penes sentí el dolor al cap (s’hi havia fet un trau) ni al cos (s’havia trencat una costella), però sí que detectà, a la seva esquena, la precipitació d’Isaïes sortint al corral a manades desfetes per ajudar-lo.

Isaïes portà amb cotxe el seu pare fins a l’Hospital Central de Palma. Allà li curaren les ferides que la caiguda li havia ocasionat, i l’obligaren a romandre una nit per fer una diagnosi de la seva cama dreta. L’endemà al vespre, Gaspar el tornava a Llucmajor sense que ningú li hagués comentat res sobre els resultats de les proves. Però tampoc no calia. Jeremies no necessitava que li diguessin res per saber amb tota certesa que tenia gangrena, que a la seva edat no hauria resistit l’amputació de la cama i que tot el que li restava per fer era esperar que la infecció li enverinàs la sang fins a matar-lo, agombolat per les drogues i els calmants que el mantindrien al marge del dolor. Ja sabia que en arribar a Llucmajor no podia fer més que deixar-se prostrar dins el llit i posar-se en mans dels seus fills fins que li arribàs la mort.

Ja feia dos mesos llargs des d’aquell dia i ara es trobaven a principis de setembre del mil nou-cents noranta-set, encara que no podia precisar la data exacta perquè l’entabanament produït per la medicació li feia perdre la noció del temps. Tot i així, Jeremies es comportava tan bé com podia: feia esforços molt importants per recordar el dia en què es trobava, per tenir cura, esment i memòria de tots els petits detalls, per aprofitar al màxim, en conclusió, les estones (cada dia més breus, cada dia més escasses) en què es trobava despert i lúcid. Considerava aquesta casta d’esforços del tot prioritaris en aquells dies d’agonia, quan tenia por d’adormir-se perquè llavors la seva memòria es transformava en una fira de monstres sense fi ni compte.

Al llarg d’aquelles setmanes, Sara s’havia refugiat a fons en el seu desordre mental. En veure que Jeremies es ficava dins el seu llit i ja no en sortia ni per anar a fer-li companyia a l’altre costat de la taula camilla, en adonar-se que el seu marit requeria atencions constants per part de tothom (quan sempre, començant per ella mateixa, tots havien donat per fet que Sara tenia tots els números per ser la primera dels dos a morir), la seva reacció instintiva havia consistit a aprofundir en el desgavell de la seva memòria fins abolir la consciència, i la percepció mateixa, del temps i de l’entorn. Ja feia dies que havia trobat, dins la nova situació, una forma de distreure’s: s’aixecava amb penes i treballs del seu balancí i, recolzant les mans en les empunyadures de dos bastons, avançava encorbada, amb passes molt lentes i curtes, cap a la porta de la sala d’estar que donava al passadís de la casa. Quan es trobava sota el llindar es prenia un instant de repòs, i després reemprenia la marxa passadís endins, superant la petita distància que comprenia la porta del lavabo i un pany de paret decorat amb una consola damunt la qual hi havia un petit tapís de ganxet amb el telèfon descansant-hi a sobre. Arribava així a la porta de l’habitació de Jeremies, i a poc a poc hi entrava adreçant-se decidida cap a la butaca que hi havia al costat del llit, sense reparar en el seu marit, com si allà no hi hagués ningú. Però quan ja s’havia acomodat dins la butaca i s’havia refet una mica de l’esforç, Sara mirava Jeremies amb aquell somriure benigne de senilitat que ja li era característic, si de cas repuntat per una espurna desacostumada de tendresa. Si es trobava despert, Jeremies li tornava la mirada i el somriure, i aleshores ella començava a xerrar-li. Li explicava coses que havien succeït feia molts anys i que tornaven a ser actuals i vives per a ella, com si el seu cap reculàs de sobte dins el temps: es tractava d’una maniobra, un subterfugi que li servia de recer davant de l’agressió terminal de la gangrena que s’estava menjant l’alè del seu home, de la qual ningú no podia determinar fins a quin punt cap dels dos n’era conscient. Fos com fos, Sara es lliurava al recompte dels encàrrecs que li havia fet la seva mare, o explicava una visita a Son Set d’aquella tia vella amb qui havia viscut de petita a Son Quart, o es preocupava pel refredat que havia pescat n’Isaïes, pobre nin, els havia sortit una mica malaltís. I Jeremies assentia somrient i li seguia la veta, i de vegades ella s’inclinava cap al llit i xiuxiuejava paraules que Jeremies no arribava a entendre, però ja veia que li feia confidències com quan eren joves i festejaven. De vegades la confusió portava na Sara a parlar d’en Job com si fos viu i estigués esperant que entràs per la porta, tornant de fer qualsevol cosa, i aleshores Jeremies s’entristia i necessitava recórrer a tota la força de voluntat que li quedava per retenir les llàgrimes i conservar el somriure a la cara, aquell somriure que s’havia convertit en una mena de senyal bàsic dins el codi privat amb què s’entenien. Després, quan ja duia una estona de xerrameca, Sara donava per conclosa la seva visita i tornava a aixecar-se penosament de la butaca (sovint algú havia d’ajudar-la) i, sostinguda pels seus dos bastons, retornava amb parsimònia cap al balancí dins la sala, on restava asseguda en silenci fins que es veia obligada a demanar la satisfacció d’alguna necessitat, o fins que es recordava de preguntar si li havien donat a prendre les seves pastilles.

A mesura que l’hora de la mort se li acostava, Jeremies s’adonava de la necessitat de trobar-se envoltat d’algú a qui estimar, i constatava que ell era particularment afortunat: no tan sols comptava amb la presència de na Sara, sinó també amb la dels seus fills i filles, amb la de les seves nores i els seus gendres, amb la dels seus néts i les seves nétes. Ara mateix els bolquers ja estaven canviats, i la pell dels seus baixos enviava al cervell els senyals sensitius del confort i la netedat, acompanyats per associació del record de la fragància que desprenen les coses netes. Carme tornava de llençar els bolquers bruts i, sense fer cas del desagradable contacte amb els excrements, li donava conversa sobre el temps, sobre alguna anècdota succeïda al mercat de la plaça, sobre qualsevol cosa, amb la finalitat de distreure’l i fer-li agradable aquell interval de vigília. Carme no s’hi obligava: parlava amb Jeremies i en tenia cura amb un absolut despreniment, amb una perceptible alegria de ser-li útil en aquelles hores últimes. Carme no era cap de les filles de Jeremies, però demostrava estimar-lo amb la mateixa intensitat i devoció que qualsevol d’elles, i ell podia notar-ho sense esforç. L’amor era el que comptava: els bolquers, la pudor, els deliris provocats per la morfina, les camises de dormir impregnades de suor moribunda, el desordre mental de na Sara eren anècdotes que restaven immediatament superades, motius de disgust que tot d’una quedaven ocults en un segon terme gairebé invisible: el que enorgullia, a Jeremies, era la seguretat de poder dir el mateix sobre cadascun dels membres de la seva família,

—Te’n recordes quan només hi érem tu i jo?

aquell grup insospitat i nombrós que havia anat apareixent i ampliant-se al llarg dels anys, reunit entorn d’ell i de na Sara. I tots tan diferents: la serietat una mica còmica de Melquíades, el pessimisme d’Isaïes, la ingenuïtat de Judith, el mal caràcter de Gaspar, el pragmatisme de Raquel, l’interrogant del fill perdut contra els graons d’una escala i aquell desplaçament de Job respecte de la resta del món, que el dugué a la mort. Com podia ser permès que un fill mori abans que els seus pares? Alguna mena de garantia divina, algun tipus de llei universal hauria d’impedir en termes absoluts aquesta possibilitat. El món, pensava Jeremies, és ben fet, però acusa imperfeccions horribles.

Un minut després, notava la suavitat de l’abraçada de na Carme, que intentava endebades dominar les llàgrimes mentre sostenia dins les seves mans les de Jeremies, després que ell interrompés l’amenitat de la seva conversa per fer-li saber que l’estimava. Jeremies havia viscut la seva llarga vida a l’empara de l’honestedat, però mancat del coratge necessari per expressar allò que sentia envers aquells que de veritat li importaven. Job s’havia sacrificat per ell i per Sara sense haver arribat mai a escoltar de llavis de son pare una paraula sobre l’admiració que sentia per ell, una mínima expressió referent a fins a quin punt era mútua l’adoració que Job sentia per Jeremies. Si ho hagués fet, si hagués estat prou valent i ardit i fort per dir-li al seu fill com l’estimava, potser no hauria acabat immolant-se, entregant la seva vida a canvi de la vida miserable d’algú com Jonàs, i d’això sí que Jeremies se sentia culpable. Per aquest motiu ara pensava en la seva família i es feia conscient que disposava d’una última oportunitat per abraçar-los a tots. Una darrera ocasió per acomiadar-se i deixar-los notar la precària escalfor dels seus braços al voltant dels seus colls.

I els abraçà a tots. En els dies successius, besà les galtes molles de llàgrimes de Melquíades, Isaïes, Judith i Gaspar; calmà els sanglots tremolosos d’Isabel, Adam, Noemí i Raquel; admirà la tensa enteresa d’Elies, Pere, Joan i Eva; sentí l’enyorança anticipada de Mateu, Magda, Ester, Gabriel i Salomè; celebrà calladament la presència d’ànim i la força d’esperit de Bonaventura, Lia i Josep; desitjà amb fervor que la bonança acompanyàs el nou periple barceloní de Rut, a qui mai més ja no veuria. Des del seu jaç de mort Jeremies s’acomiadà de tots un a un, i per a cadascun d’ells tingué paraules d’alentiment i consells valuosos; per a cadascun d’ells tingué una expressió distinta i sincera d’afecte. I ell mateix se sorprengué de l’alleujament que venia a beneficiar-lo després de cadascuna d’aquelles entrevistes.

Un dia de finals de setembre, ja finalitzat el rosari de comiats, Jeremies es despertà d’un dels seus somnis intoxicats. No havia estat, però, una d’aquelles al·lucinacions grotesques amb què el tractament de morfina maltractava la seva memòria i el seu repòs. Ben al contrari: havia vist un camp ampli i obert, net de males herbes i de sotabosc, sobre el qual resplendia un cel aclarit i llis com una làmina de metall sensible. Al mig d’aquest camp hi havia un únic arbre, una sola presència vertical que semblava marcar el centre exacte d’una esfera perfecta. I a sota de l’arbre, que era una figuera, s’hi distingia la figura d’un àngel adormit, amb els cabells tan rossos i arrissats com una petita tempesta dins un mar d’aigües daurades i la pell tan delicada com la seda amb què la princesa més refinada pogués cobrir el seu cos per retirar-se a dormir. Jeremies s’estava dret contemplant la visió d’aquell àngel amb els ulls clucs, i el recorrien esgarrifances que li impedien de moure’s i aproximar-se a la figuera com hauria desitjat. Però de sobte l’àngel es despertava i obria uns ulls verds com les aigües de Cala Tórtora, on un podia ofegar-se feliç, i li clavava l’esguard una llarga estona fins que separava els llavis i movia una mà per cridar-lo

—Vine, Jeremies. Vine aquí, t’esperava.

i aleshores Jeremies descobria que l’àngel era la seva germana Maria, a qui per descuit havia deixat abandonada, adormida sota l’ombra d’una figuera quan només eren dos infants que pasturaven un ramat d’ovelles, i ara resultava que s’havia quedat allà esperant-lo durant tots aquells anys, tota una vida esperant que el seu germà tornàs per recollir-la i portar-la a casa, al costat dels seus pares

—No tenguis por, Jeremies. Jo no en tenc. Vine.

I era veritat: Jeremies s’acostava a Maria com si avançàs a salts, i se sentia alleujat, net, lliure de qualsevol por. Com la seva germana, com l’àngel sota la figuera a la meitat exacta de l’esfera, que reia d’alegria i obria els braços fins i petits, ansiosa per aferrar-se al coll de Jeremies i besar-lo.

Es despertà a l’instant mateix de l’abraçada, i tornà a veure el reflex de la seva cara, més demacrada que mai, a la lluna de l’armari de l’enfront. Això s’acaba, pensà Jeremies amb una certa tristesa. Es preguntava si era capaç de recordar la fantasia volàtil de l’olor de la pell de la seva germana, i contrastava aquesta quimera amb la certesa que encara li faltava atendre un assumpte molt important.

Llavors, com si hagués formulat una pregunta i en rebés una resposta irrefutable, veié entrar Sara dins l’habitació, recolzada com sempre en els seus dos bastons, i com sempre aparentment aliena a ell, adreçant-se de dret cap a la butaca al costat del llit. Aquesta vegada, però, abans d’asseure-s’hi, demanà que la col·locassin, la butaca, tan a frec del llit de Jeremies com fos possible, i Raquel, que estava allà vigilant les passes de Sara, la complagué i desplaçà la butaca en direcció al capçal del llit fins a deixar l’espai mínim per poder-hi seure. Aleshores Sara s’hi deixà caure i, com cada dia, fixà l’atenció en Jeremies com si acabàs de recordar que estava allà, però de seguida començà a explicar-li fets i anècdotes procedents d’un passat molt llunyà amb la mateixa vivacitat que si estigués parlant de l’actualitat més immediata.

Raquel els deixà tots sols mentre pensava que, asseguda en aquella butaca al costat del seu marit, Sara mostrava una quietud xocant comparada amb els nervis que l’havien rosegat durant tot el dia. S’havia aixecat per anar al lavabo moltes més vegades del que era habitual, i una vegada hi arribava, tornava enrere preguntant molesta per què la feien aixecar-se si no en tenia necessitat; havia demanat les seves pastilles amb una freqüència fins i tot irritant, tant abans com després de prendre-les; havia somicat i plorat sense motiu mentre insistia que es trobava tota sola i ningú li feia cas; havia arregussat les faldilles de la taula camilla amb un moviment incessant de les seves mans trèmules. Havia tingut Sara, en una paraula, un dia difícil, que havia arribat al seu zenit quan es resolgué a fer la visita diària a Jeremies. Tot i aguantant-se amb l’ajut dels dos bastons, les seves passes eren més curtes i vacil·lants que en les hores anteriors, i més fràgils que mai, fins al punt que, quan es trobà a l’alçada de la consola del telèfon, un dels bastons li havia relliscat, i hauria caigut de bocadents a terra si Raquel no hagués estat al seu costat per impedir-ho. Després, en indicar-li que el que havia de fer era tornar al balancí al costat de la taula camilla i no moure’s, s’havia enfadat molt i havia exigit d’arribar fins a la butaca de l’habitació de Jeremies. En vista de la seva obstinació, Raquel l’havia aconduït fins allà on volia i allà l’havia deixat, estranyament tranquil·la i contenta per primera vegada en tot el dia.

Jeremies desconeixia aquests detalls, però se sentia fascinat per la serenitat que es desprenia del somriure de na Sara, que en principi era un senyal més de la seva decrepitud però que havia acabat per convertir-se en alguna cosa tan bella que Jeremies era incapaç de recordar res que pogués comparar-s’hi. Mentre ella parlava incoherències sobre en Job, ell pensava que el que li sabia més greu de morir era l’obligació de perdre de vista aquell somriure adorable. Ara l’escoltava: Sara estava molt preocupada pel primer dia de col·legi d’en Job. I Jeremies revivia aquell dia en què el nin havia sortit plorant de l’escola, on els seus companys s’havien burlat d’ell tractant-lo de pagès i de subnormal, i recordava una entrevista l’endemà amb el mestre, recomanant-los que no es fessin il·lusions sobre la capacitat intel·lectiva del seu fill petit. Jeremies no havia tornat a plorar des del dia de la mort d’en Job, però ara, per primera vegada en tots aquells anys, els ulls i la veu se li negaven de llàgrimes mentre aferrava amb una mà un dels genolls de na Sara, a fi de fer-la callar per poder pronunciar, ell, unes paraules atropellades que mai no havia dit

—T’estim, Sara. T’estim molt. No em vull morir per no trobar-me lluny de tu.

i havent dit això, Jeremies aconseguí sobreposar-se al plor i somriure. Però no somrigué com acostumava a fer-ho, sinó que esbossà a penes un somriure sec i molt breu, i tanmateix molt intens i fondo, que Sara reconegué tot d’una. Era el mateix somriure que li havia vist aquella nit en què aparegué al portal de Son Quart amb el front obert per un cop de pedra llançat pel braç de Jonàs, quan ella, aprofitant l’agitació dels seus pares, havia acariciat un braç del seu promès i li havia murmurat

—Jas.

i ell li havia respost exactament amb aquell somriure que volia dir que l’estimava. Després havien transcorregut seixanta-sis anys al llarg dels quals havia succeït de tot, però mai més no l’havia tornat a veure somriure d’aquella manera, ni mai li havia sentit a dir una paraula d’amor. El marasme mental de na Sara s’encalmà de cop per deixar pas al pensament que ja era hora. Per altra banda, ara obtenia la resposta a totes les vegades en què s’havia preguntat si Jeremies li havia mentit en alguna ocasió. El somriure permanent de na Sara deixà de ser senil per tornar-se vívid en el moment de respondre

—Jo també t’estim, Jeremies. Ets una mica caparrut, però tanmateix t’estim molt.

I Sara posà les seves mans arrugades damunt la mà, no menys arrugada, que li subjectava amb força un genoll. Per la seva part, Jeremies tornà a somriure sense poder evitar sentir la laceració d’un dolor que li recorria tot el cos i que ni els calmants podien escamotejar. S’estava morint, i aquesta certesa el féu plorar una altra vegada. Les llàgrimes li fluïen abundants, el dolor corporal el castigava, i Sara comunicava al dors de la seva mà una calidesa tremolosa. De sobte, les mans de la seva esposa l’abandonaren i començaren a remenar butxaques, a la recerca d’alguna cosa

—No ploris, Jeremies. Jas.

i li entregà una peça de roba fina. Es tractava d’un mocador d’una blancor immaculada, amb les voreres brodades de puntes. Només de sentir-ne el tacte Jeremies sabé identificar-lo, tot i que feia molts anys que no el veia. Se l’emportà amb avidesa sota el nas, però la confusió i la debilitat no li permetien distingir si l’aroma que desprenia el mocador era de llimona, d’alfàbrega o de tarongina. Mentrestant, Sara aconseguí ajupir-se dins la butaca fins a besar-li un ull, eixugant-li el rastre de les llàgrimes. Somrigué de bell nou:

—Ara me n’he d’anar. Mon pare i mumare m’esperen, i me renyaran si mos veuen plegats.

Jeremies olorà el mocador un cop més i hagué de fer un gran esforç per respondre

—Clar que sí. Vés amb ton pare i ta mare, no fos que s’enfadassin. Aviat mos tornarem a veure.

Sara el besà una altra vegada sobre els ulls mentre aprofitava la inclinació del tors per aixecar-se de la butaca, sostinguda en els dos bastons. Després sortí de l’habitació amb passes dubtoses, que requeriren l’assistència de Raquel per arribar fins al balancí al costat de la taula camilla. Jeremies havia tornat a quedar ajagut, tot sol dins l’habitació. Es col·locà sota el nas el puny gairebé exànime que sostenia el mocador perfumat de no sabia què

—No tenguis por, Jeremies. Jo no en tenc. Vine.

Ara veia una esfera perfecta amb la seva germana Maria situada al bell mig, adormida sota una figuera, talment un àngel. Li vingué al cap la visió de la cicatriu que migpartia la cara de Jonàs, però aconseguí apartar-la de seguida. A continuació, Jeremies clogué les parpelles. Pensà amb convicció que el canterano era bo; l’armari no tant: llàstima. Olorà amb subtilesa la tela impregnada d’aroma. Se sentí bé. Va morir tranquil.

D’un temps cap aquí, massa dies havien començat de la mateixa manera.

—Sara?

Massa dies que començaven al voltant de les set del matí, quan Sara obria els ulls, alertada per la veu queixosa i ronca que des de la planta baixa repetia el seu nom

—Sara?

una veu que deia el seu nom una vegada i una altra, com una lletania, com una pregària, la imprecació d’un humiliat que sol·licitava ajut amb urgència. Sara es trobava sola dins el seu llit a l’habitació del pis de dalt, i tenia el son fi i fràgil com una teranyina abandonada per l’aranya, i era sentir

—Sara?

i la teranyina desapareixia escombrada per aquella veu esquerdada i trista que l’obligava a obrir els ulls i prendre consciència que el seu marit havia tornat a caure: que Jeremies, tal volta urgit per la necessitat d’orinar, s’havia aixecat del seu llit per acostar-se al lavabo i un altre cop no havia estat capaç d’arribar-hi, i que ara el seu home devia jeure damunt la fredor de les rajoles del passadís, caigut com un vell indefens. I Sara hauria donat qualsevol cosa per sentir-se amb forces suficients per saltar del llit, davallar les escales fins al passadís i auxiliar Jeremies amb aquella resolució que tota la vida li havia estat característica, però sabia que això ja no era possible perquè ella també era una vella tan indefensa com el seu marit, i tot el que podia fer era quedar allargada dins el llit, desperta, amb el cos rígid per mor de la tensió d’esperar sentir el seu nom cridat en qualsevol instant com una queixa

—Sara?

i pregava perquè Jeremies no s’hagués fet mal en la caiguda i perquè vingués aviat algun dels seus fills per auxiliar-lo, i per ajudar-la a ella a aixecar-se del llit i començar una altra jornada de decrepitud i decadència. I l’ansietat convertia l’espera en un interval inacabable, i Sara, amb un fil de veu, acabava responent a la insistència del seu marit amb un nom, l’únic nom possible

—Jeremies.

sense moure’s del llit, en un to somnolent i desmaiat, amb una mica de veu que Jeremies no podia sentir des d’allà baix, ajagut enmig del passadís com una desferra, mentre Sara tornava a preguntar-se pels motius de la humiliació d’envellir, mentre es lamentava d’haver-se convertit en una anciana i sentia la necessitat de tenir algú al costat, algú en qui pogués confiar i amb qui compartir la llàstima que la rosegava per dintre, algú que al seu torn l’estava cridant a ella i que tenia un nom ben concret

—Jeremies.

—Se n’ha anat a fer una volta, mumare. Tornarà més tard.

La resposta de Judith féu que Sara tornàs a posar-se en situació. Però era tan difícil! Per començar, no estava segura que qui li havia parlat fos Judith, i en realitat tenia consciència que es tractava d’una filla seva només pel fet que acabava d’anomenar-la «mare». La mirà bé, escrutà la figura d’aquella dona que es deia filla seva amb uns ullons petits i malaltissos, enfonsats dins les conques i envoltats de pell inflada i flàccida, llunyanament brillants encara. Era Judith? O bé es tractava de Raquel? No existien més opcions: de filles només en tenia dues. O tal vegada en tingués una altra? Ara li semblava recordar una filla que va morir colpejada contra els graons d’una escala, i li sobrevingué una gran pena, un glop llarg, una bola de llàstima que es pastava a l’estómac i que després pujava per l’esòfag fins a la gola i des d’allà prenia un darrer impuls i li acabava brollant pels ulls petits i espantats.

—No ploreu, mumare. Per què plorau? Teniu un mocador. Va, és l’hora de la pastilla.

Ara l’havia reconeguda. Sí, no n’hi havia cap dubte, es tractava de Judith. Una inflexió de la veu, alguna cosa en la seva manera de pregar-li que no ploràs, una nota greu característica del seu timbre: alguna minúcia per l’estil havia obert una clariana minúscula i bàsica dins la boira espessa de la memòria de Sara i havia fet possible la reconeixença. Això l’havia alegrat un moment i li havia estroncat el plor; després, però, mentre engolia un glop de llet d’ametlles juntament amb la medecina corresponent (ja no sabia quantes en prenia al cap d’una jornada, i encara menys per què les prenia), patí un rampell de lucidesa. Les estones en què se li aclaria el pensament la feien patir, perquè aleshores no li quedava altre remei que fer-se càrrec de la seva ruïna. Més en particular, de la ruïna de la seva memòria. En aquells moments, Sara tornava a ser conscient que ella havia estat una dona distingida per la seva capacitat de retenir i organitzar els fets, les anècdotes, les persones i les situacions. Havia estat algú amb una memòria extraordinària, i una dona capaç de seduir contant una història qualsevol, per senzilla que fos. I, en canvi, havia arribat a un punt en què no era capaç de reconèixer una de les seves filles com no fos dedicant-hi un gran esforç. Sabia que en alguna època no gaire reculada havia comparat les persones que estimava amb un paisatge: els arbres, els marges i els pals de la línia telefònica que se situaven a banda i banda d’un camí inhòspit que només ella recorria, i que era el camí de l’ensorrada i l’acabament. Però ara tot plegat era molt pitjor. Ara no aconseguia veure amb claredat els arbres ni els marges ni els pals del telèfon, i els confonia entre ells, o els desdibuixava fins que no aconseguia distingir-los. De vegades escoltava veus que no sabia d’on venien, i de vegades un calfred li recorria l’espinada, perquè de sobte s’adonava d’haver rebut la visita d’un mort, i d’haver-hi mantingut una llarga conversa. La lucidesa, en efecte, els breus instants de claredat mental que adesiara la prenien sense ordre ni concert, feien patir na Sara. Llavors les llàgrimes li revenien, com ara, quan acabava d’empassar-se una de les seves medecines i reprenia el seu plor amb una violència i una amargor majors que les d’una estona enrere, quan es descobria inepta per identificar una de les seves filles

—No ploreu, mumare, no ploreu. Teniu un mocador.

anhelava trobar una sortida, un viarany que l’aconduís de bell nou cap al reialme de la inconsciència, on esperar la mort es convertia en una tasca menys feixuga. Per sort, això no li resultava massa complicat. Només havia d’adreçar la mirada a l’altre costat de la taula camilla i descobrir-hi aquell balancí buit, un balancí que devia la seva immobilitat a l’absència d’algú. I quan veia aquell balancí, aquell objecte extemporani, abandonat i en desús, Sara formulava una pregunta invariable amb la veu tremolosa

—On és s’homo des balancí?

encara que rebia sempre la mateixa resposta

—Se n’ha anat a fer una volta, mumare. Tornarà més tard.

Judith havia hagut de tornar a posar-li la mateixa excusa per segona vegada en menys de deu minuts. Cada dia preguntava unes quantes vegades per l’home del balancí d’una forma boirosa i casual, un punt mecànica, i sempre n’hi havia prou amb aquella resposta per conformar-la. Però avui, per primera vegada des de la seva mort, Sara havia pronunciat el nom de Jeremies, i després havia preguntat on parava el seu home. No «un home», sinó «el seu home». Semblava que la seva memòria anciana i malmesa estava començant a recuperar la noció de l’absència de Jeremies, i això alarmava Judith, perquè opinava, com ho opinaven també els seus germans, que la senilitat de Sara, per bé que penosa, li garantia una certa protecció respecte de la tristesa que els afectava a tots des de feia dos mesos. Perquè justament aquell dia es complien dos mesos de la mort de son pare, i el dolor era encara tan fresc i nítid com el dels primers dies, o potser encara esdevenia més intens conforme passaven els dies i, amb ells, prenia cos la certesa que Jeremies no havia de tornar mai més. Trobaven a faltar la seva energia, la seva tossudesa, les seves opinions precipitades, aquelles històries que tant li agradava explicar. Judith havia començat a notar aquell buit el mateix matí de l’enterrament de Jeremies, quan una roda del carretó que transportava el seu fèretre des de la càmera frigorífica del cementiri cap a la tomba familiar va rebentar sense causa ni motiu aparent. L’estrèpit de l’explosió va travessar com una bala l’aire aclarit i una mica fred d’aquell matí de finals de setembre, i també l’espessor del silenci de la nombrosa comitiva fúnebre, que restà sumida en la perplexitat i l’ensurt, però després els provocà una hilaritat que no aconseguiren contenir a pesar de la gravetat de la situació. Tots hagueren de riure, i Judith pensà que potser aquella era la darrera broma de son pare, l’última picada d’ullet de Jeremies abans d’acomiadar-se per sempre. I se li acudí que havien d’agrair a la bona fortuna el fet que Sara hagués accentuat la seva amnèsia i el desordre del seu pensament després de la seva última trobada amb Jeremies: com més absent es trobàs, menys l’afeixugaria aquell enyor brutal que s’havia ensenyorit de l’ànima de cadascun d’ells, després de la inesperada explosió d’una roda del carretó funerari. Sara havia esborrat el somriure permanent del seu rostre i havia contemplat, com si no anàs amb ella, com una espectadora distant, el tragí de tota la família al voltant del cadàver de l’avi, les commocions i les crisis nervioses passatgeres, la feina del servei de pompes fúnebres, el transport del taüt a braços dels néts majors cap a la porta del carrer, davant de la qual esperava el cotxe dels morts. Estaven convençuts que la ment de Sara s’havia refugiat en l’estranyament de totes les coses per tal de protegir-se d’un dolor massa intens, i els semblava que aquesta era la millor solució.

I tanmateix ara, quan se li havia contestat per segona vegada en poca estona que l’home pel qual preguntava se n’havia anat a fer una volta, Sara no podia evitar sentir-se burxada per algun tipus d’intuïció. Qui era l’home del balancí? Qui era l’home que acostumava a seure a l’altra banda de la taula camilla i li feia companyia? Com es deia «el seu home»? Sabia que pocs minuts abans, despertant-se d’un somnieig, havia encertat a pronunciar sense voler el seu nom, però després ja no aconseguia recordar-lo. I s’esforçava, lluitava contra la seva feblesa, es debatia, treballava al màxim per tornar a encendre una llum dins el seu cap a fi d’il·luminar aquell nom arrossegat pel riu d’escòria en què s’havien convertit els seus records i els seus pensaments. Sara ja no esperava res de la vida, però d’alguna manera sabia que de la seva capacitat de convocar la presència del nom de l’home del balancí en depenia alguna cosa important, alguna cosa relativa a la calma per la qual desitjava ser governada en el moment de morir. I a la fi, després d’un combat tan breu com ferotge, Sara aconseguí separar els llavis ressecs i articular amb veu clara una paraula

—Jeremies.

I, en escoltar un altre cop aquell nom de boca de la seva mare, Judith no es trobà amb cor de posar més excuses. S’estremí de cap a peus mentre cridava

—És mort! És mort, mumare! En Jeremies es va morir, m’enteneu? No tornarà! No demaneu més per ell, perquè no tornarà! És mort!

Quan Judith pensà que no havia de dir-ho, ja ho havia dit. Callà abruptament i es recolzà en la taula camilla, mentre se sentia el tremolor dels genolls. Hauria volgut plorar. En lloc d’això, aixecà la mirada i descobrí com se li clavaven els ulls petits i fatigats de na Sara, més lluents que mai en els últims mesos. Judith es maleïa, pensant en quin mal innecessari acabava de causar a la seva mare. Esperava que rompés en plors, que es desesperàs, que la insultàs, que deixàs de mirar-la amb aquella fixació exasperant, que tingués alguna reacció, la que fos. I al cap d’uns segons que mai no acabaven de transcórrer, Sara reaccionà: sense deixar de mirar la filla (era na Judith, ja n’estava segura), inundà la seva cara amb un primer somriure en dos mesos, i en un to divertit i escèptic, digué

—I ara, quin doi! Com s’ha de morir sense dir-me res abans!

Després callà, ajupí el cap i s’adormí, enclotada entre coixins.

Sara caminava a les palpentes per l’interior completament obscur d’unes cases de possessió. No podia determinar si es tractava de Son Quart, de Son Set o de Cas Garriguer: més aviat li semblava que tan aviat es trobava en una com en una altra, que anava passant de la cuina de Son Set a la sala de Cas Garriguer, i d’aquí al porxo de Son Quart, en una mena de ruta aleatòria i sense solució de continuïtat. De la mateixa forma, tan aviat sentia la gravidesa del seu ventre embarassat com podia trobar-se caminant amb la lleugeresa dels seus anys de fadrina. Avançava a les palpentes, guiada pel so d’una veu que la reclamava des de molt lluny

—Mai no t’he mentit. Vine, per favor.

una veu que s’assemblava a la de la seva mare quan fenyia la pasta que després s’havia de coure dins el forn de llenya per convertir-se en pa, només que aleshores, quan era una criatura, el to imperiós i un xic suplicant li ordenava allunyar-se i no jugar amb les coses de menjar (li agradava, amb les seves germanes, moure batalles de boles de pasta; les boles deixaven la pell de les mans fina i untuosa, i la blancor òssia de la pasta es tornava negra, com tenyida de sutze), mentre que ara li demanava que s’acostàs i semblava necessitar alguna casta d’auxili.

I Sara certament hauria desitjat ajudar, ho desitjava amb vehemència, però tirar endavant dins tanta fosca i tanta confusió es feia ben bé impossible, sobretot quan la sorprenien uns dolors molt semblants al del part, o quan se li embullaven les cames i se li travaven els canells dins enormes piles de fil d’enramellar tomàtigues, que compareixien no se sabia d’on. A pesar de tot, Sara continuava caminant a empentes i rodolons, sense poder endevinar cap a on anava, alarmada pel contacte frígid d’alguna cosa que adesiara la prenia per la nuca i semblava intentar d’estrènyer-la. Arribà a una habitació que podien haver estat les golfes de Cas Garriguer, i en un racó, entre penombres, hi descobrí la presència absurda d’un pedrís damunt del qual s’hi entreveia, asseguda, la tia vella que vivia amb la seva família a Cas Garriguer. Sara s’hi acostà amb el propòsit de preguntar-li on era son pare, i, sobretot, la seva mare. Abans que pogués preguntar res, però, la tia vella aixecà el cap i aleshores el rostre benèfic se li trasmudà en el més pervers de don Marc. Sara tornà a sentir aquell tacte gèlid a la nuca mentre don Marc brandava un crucifix i suplicava

—Fica-me’l pel cul, Sara.

Una fogonada de llum blanca.

Quan l’enlluernament fugí dels ulls de Sara i li permeté definir de bell nou la visió, es trobà dreta dins la cuina de Cas Garriguer. A penes podia distingir-ne res, però estava segura que es tractava d’aquella casa i d’aquella estança: un rastre d’olor, el particular punt ranci de la humitat surant dins l’aire: algun detall d’aquest tipus li permetia identificar el lloc sense deixar lloc al dubte. Les parets i les finestres de la cuina es perdien dins la densitat de la fosca, i només s’endevinava, perquè la negror s’hi feia més accentuada, el forat del tir de la gran xemeneia, ascendint vertiginós cap a la teulada. Sentí de sobte l’estrèpit d’un tro i el repiqueteig de les grosses gotes d’aigua contra els vidres de les finestres invisibles: a fora queia una bona tempesta. Però tot d’una, a la remor de la tempesta s’hi sobreposà un so melancònic, llangorós, com el plany d’algú molt desgraciat: un acordió. Es girà encara que no fos necessari, perquè ja havia reconegut la cançó més trista del sergent Llo-llo-llorenç, a qui tanmateix no aconseguia distingir a causa de l’obscuritat:

—Llorenç?

—Ja vinc, Sara.

i emergia de dins la fosca amb el seu cornetí dins el puny, amb les seves botes de pluja i els seus galons cosits a les espatlles de l’uniforme: tothom se’n reia, d’ell, però el sergent, per què no dir-ho, era un home atractiu. I bo, sobretot era un home bo. Sara s’alegrava de bon de veres de veure’l. Tornà a sentir una punxada fonda i violenta sota el ventre, com si hagués de trencar aigües, però es va refer de seguida. El sergent Llo-llo-llorenç ja li era ben visible, i estava al seu davant, tranquil, circumspecte, una mica massa a prop tal vegada, i la mirava als ulls:

—Balla amb mi, Sara.

I Sara abraçava el sergent i deixava que ell li estrenyés la cintura, i es posava a ballar, despreocupada dels dolors de part i de la sensació puntual d’unes mans gelades a la seva nuca: ara la tocaven unes mans honestes i càlides. Es preguntava, tanmateix, com era que l’acordió continuava interpretant la peça si el sergent l’havia abandonat per abraçar-la. Però no volgué amoïnar-s’hi, i s’abandonà al ball. La cançó era lenta, llarga i esqueixada. Al cap de pocs minuts sentí la pena profunda de ser una dona humiliada; necessità que algú la besàs per amor i no per luxúria o per costum. Volgué sol·licitar el bes del sergent, de manera que separà el cap del muscle del seu company de ball i el mirà a la cara: la tenia migpartida per una profunda cicatriu que li recorria el rostre de banda a banda:

—Fica-me’l pel cul, Sara.

Era en Jonàs qui compareixia ara en presència seva, i, mentre li deia això, somreia amb una insolència repugnant i sostenia un crucifix dins la mà. Sara se sentí enfollir. Prengué el crucifix i, ensordida per les riallades de l’intrús i pels trons i els udols de la tempesta, se situà a l’esquena de Jonàs, l’obligà a ajupir-se i, aprofitant que es trobava ja nu de cintura en avall, li introduí el crucifix en el recte tan endins i amb tanta força com pogué, fins que la sang li degotà damunt els nusos del puny. Llavors sentí un tro brutal, enorme, el més fort que mai hagués escoltat: semblava anunciar l’esfondrament del planeta, i recordava més el bramul d’un oceà precipitant-se damunt una ciutat que cap altra cosa. Però també aquell renou descomunal s’esvaí, juntament amb qualsevol rastre de Jonàs i del sergent. Només quedava, flotant insidiosa dins la fosca, la melodia de l’acordió, que continuava sonant impertèrrita, com dirigida per un desig d’infinitud. Sara volia escapar d’aquell indret horrible, però no sabia com. L’aigua seguia picant els vidres. El vent xiulava amb més força a cada moment. Sara sentia por i ràbia, i necessitava que algú l’ajudàs a sortir d’allà. Llavors sentí, apagat i allunyat, un prec que li recordà les ordres de la seva mare:

—Vine, per favor. Vine aviat.

Una fogonada de llum blanca.

Melquíades s’abrigà més la jaqueta i es remogué dins la cadira al costat del llit de la seva mare. Eren els volts de Nadal, concretament el vint de desembre de mil nou-cents noranta-set, i aquella matinada era freda. No podia dir per què, però l’estufa elèctrica resultava inútil contra aquella gelor. I amb seixanta anys més que acomplits, Melquíades notava com la humitat i el fred li penetraven la carn fins a amarar-li els ossos, que se li ressentien de reuma. Les cames sobretot, maleïdes fossin. El fred també se li acumulava al cap dels dits: els ajuntà com si volgués fer un gest de quantitat o de munió i se’ls endugué a la boca, per escalfar-los amb l’alè. Tanmateix, no aconseguia desentendre’s del mal a les cames. S’aixecà de la cadira i es posà a caminar dins l’habitació amunt i avall, a fi de desentumir-les. A més, no volia adormir-se: massa que li havia costat convèncer Isabel perquè es retiràs a descansar un parell d’hores perquè ara s’adormís ell. Melquíades s’enorgullia de pensar que la seva dona havia tingut cura dels seus pares (de Jeremies, primer; ara, de Sara) amb la mateixa dedicació que si haguessin estat els seus. Des de la mort del pare, els seus germans i ell havien organitzat per a Sara uns torns de vigilància tan intensius que tots es trobaven terriblement cansats. I Isabel hi havia estat tan present com la qui més: Melquíades no oblidaria mai això. Per altra banda, li semblava increïble fins a quin punt la seva mare s’havia consumit des de la mort de Jeremies. Se suposava que ella no n’era conscient, però no calia ser gaire agut per adonar-se que la mort d’aquella dona s’estava precipitant a causa de l’enyorança. Havien passat gairebé tres mesos des que havien enterrat Jeremies, i, tret d’alguns moments cada vegada més excepcionals i aïllats, d’aleshores ençà Sara s’havia anat ensorrant dia a dia en una catàstrofe física i mental que no tenia tornada enrere, mentre no cessava de preguntar per l’home del balancí. Melquíades féu un gest de commiseració i mirà el rellotge: les quatre i mitja passades. Per algun motiu, ell i la seva esposa pressentien que Sara no passaria d’aquella nit, i de fet aquest era el temor pel qual a Isabel li havia costat tant d’accedir a retirar-se a dormir. Al capdavall Sara ja els havia donat a tots més d’un ensurt, que després havia quedat superat per algun mecanisme inexplicable de supervivència. Melquíades recordava el passat dia de Tots Sants. Algú cometé la imprudència d’esmentar l’aniversari de la mort d’en Job en presència de Sara i aquesta començà a tossir fins a ennuegar-se, i passà una bona estona en què, en lloc de respirar, deixava anar només un gloc-gloc més i més apagat i mortuori. Al final vomità i això li permeté recuperar-se, tot i que calgué més d’una hora de feina per canviar-la de roba i netejar-la. Ara Melquíades la mirava: no dormia, sinó que delirava dins el llit. A pesar del fred tenia el front emperlat de suor, i estrenyia els dits d’una mà contra els de l’altra, com si estigués rebregant alguna cosa. Se la veia extremament inquieta. Melquíades es preguntava com era possible que aquella ombra esquifida i groga que es debatia dins el llit fos el mateix cos que havia conegut en la seva mare. El reuma tornà a punyir-lo mentre Sara murmurava unes paraules inintel·ligibles.

—Vine, per favor. Vine aquí, Sara.

La veu continuava guiant-la dins l’obscuritat malgrat el terror que la dominava; tanmateix, en arribar a una habitació que no sabia reconèixer, descobrí que no era la veu de la seva mare qui l’apressava, sinó la del seu fill Job. El trobà despullat, allargat damunt una banqueta metàl·lica com la que solien fer servir per sacrificar els xots a les matances. Algú havia lligat en Job als llistons de la banqueta i no podia bellugar cap part del cos, com no fos el cap: en forçava la postura per mirar-la i, sense obrir la boca, implorava l’ajut de Sara. Ella hauria volgut cridar, però això, per algun motiu, s’havia tornat impossible.

Una fogonada de llum blanca.

Sara tornava a sentir dolors de part. Buscava el seu home i allargava les mans cap a un encontre impossible amb les seves; repetia com un conjur el seu nom

—Jeremies.

Isabel es tapava amb una bata per combatre el fred rigorós d’aquella matinada de desembre. Un pressentiment havia fet que es despertàs dins el llit de l’habitació de convidats, la que feien servir per acomplir els torns de vigilància. Isabel s’havia cobert amb la bata, havia sortit al passadís i, recorreguda per estremiments de fred, havia pujat l’escala que duia cap a l’habitació de na Sara. Quan arribà al llindar de la porta, es trobà el seu marit assegut a la cadira al costat de na Sara, que tremolava dins el llit. Melquíades aplicava compreses al front de la seva mare per eixugar-li la suor. Girà una mica el cap damunt l’espatlla i digué

—Fa un moment ha anomenat mon pare.

I, com si li respongués, Sara separà les mans, allargà el braç dret amb el puny tancat cap al seu fill i, amb una veu que semblava procedir del fons d’una cisterna, murmurà

—Jas.

i obrí el puny i diposità dins el palmell estès de Melquíades allò que havia estat rebregant tota la nit dins les seves mans nervioses: un mocador de roba fina, d’un color blanc rentat i perfecte, amb les voreres brodades de puntes. Per un acte reflex, Melquíades se l’endugué al nas: no sabia dir si la fragància que desprenia era d’alfàbrega, de llimona o de tarongina. El passà a la seva dona mentre amb l’altra mà sostenia la de la seva mare. Isabel olorà també el mocador i després acaricià el cap de Melquíades, que continuava atent a la respiració de na Sara, més agitada i ronca a cada moment.

La rosada començava a impregnar la portella del forn de llenya, i també les males herbes i el terra de ciment del corral, que aviat s’il·luminaria amb la llum lletosa de l’alba. Tot d’una es filtraria, la llum, a través dels vidres de la porta cap a la sala d’estar, i la deixaria sumida en un clarobscur violent, que obligaria els objectes (els balancins, la taula camilla, el televisor) a definir els seus contorns amb excessiva duresa. No passarien gaires dies abans que els mobles fossin venuts i la casa, un cop retornada la clau al propietari, restàs deserta, habitada només per l’aire estancat fins a l’arribada de nous llogaters, que hi portarien una nova agitació. Però Sara ja no havia de veure res de tot això: de fet, ja no veia ni aquells flaixos enervants de llum blanca. Ara ja tot s’havia consumat i no podia veure res: percebia tan sols la presència d’un àngel que la cridava pel seu nom, amb una veu espantada com la d’una criatura abandonada per descuit sota una figuera, en meitat d’una pleta. I l’àngel la increpava

—Te’n recordes quan només hi érem tu i jo?

i ella ja no era capaç de recordar res, excepte el nom que corresponia a l’àngel

—Jeremies.

encertà a dir, amb una veu somorta i opaca, però audible. I aleshores Melquíades, encara seduït pel perfum del mocador de roba fina, premé amb les dues mans la mà que tenia presa a la seva mare, i aconseguí que les cordes vocals no li vacil·lassin a l’hora de respondre

—Estic aquí, Sara. Estic molt a prop. T’estava esperant.

El ronc que alterava els alens de Sara es tallà en sec; abans, però, ella somrigué per darrer cop, confiada.

Llucmajor, desembre de 1999

Barcelona, octubre de 2001