ONZE ANYS DESPRÉS

La primera idea ha estat potinejar el llibre, tal vegada perquè sóc una insegura impenitent que si mai no retorna als textos que un dia va escriure és perquè està convençuda que ho regiraria tot. En pensar-hi, em sento com una nena petita davant d’un vell bagul perdut a les golfes, delerosa de remenar les andròmines que hi trobo, les robes, les fotos, les velles cartes… I què és un llibre sinó un calaix de sastre? Miro els fulls i penso que si fos ara, no posaria aquella frase, o no diria allò d’aquella manera, o no explicaria allò altre… La vida, a més, reconstrueix una vegada i una altra les emocions, i és probable que les que ara sento, encara que siguin les mateixes, les percebi ben diferents. Els records no són immutables i una vegada i una altra són reescrits per la ploma del temps.

Quan vaig escriure aquesta carta al Noè, l’Ada encara no hi era. De fet, va començar a formar part de la nostra família en aquest llibre, mentre l’escrivia, prenent cos talment com un anhel, com una meravellosa idea, com un projecte de vida que finalment ens il·luminaria a tots. Però encara trigaria a arribar. I la resta —la Sira, el Robert, el mateix Noè, jo mateixa—, tots teníem menys vida acumulada, menys vida compartida. Érem el que som, però una mica menys. Si ara l’escrivís, doncs, potser tot seria diferent. Igualment intens d’emocions, igualment sincer, però… diferent. I aquest llibre seria un altre llibre.

Però no. No vull que sigui un altre llibre. Vull que sigui exactament aquell que vaig escriure fa onze anys, quan em vaig enfrontar al repte d’expressar amb paraules la història d’amor entre un fill —el meu— i la seva mare —que era jo. Una autèntica conquesta de la felicitat. Els sentiments que aleshores vaig percebre eren a tocar de l’experiència viscuda, encara no estaven massa reelaborats pel temps i per la convivència. Eren emocions en estat gairebé primitiu, primigeni. I així han de continuar.

Respecte al vell llibre, doncs, només he fet dues modificacions, a banda de retocar la dedicatòria per tal de completar-la. La primera modificació és aquest petit preàmbul que ara us escric. I la segona, al final del llibre, és una darrera part per tal d’explicar com es veu tot plegat onze anys després. Una altra filla, l’Ada; una altra experiència adoptiva; uns viatges a la fi del món; un pare que ja se sent pare al cap d’un minut de tenir un fràgil cos entre els braços, perduts en un hospital de la Sibèria central; uns altres fills que viuen l’experiència; la vida que passa i ells que es fan grans… Les preguntes, les respostes.

A la fi del llibre em retrobaré amb el lector en aquest temps present. Però al bell mig, entre aquestes paraules i les darreres, s’hi troba el text que vaig escriure fa onze anys, quan no sabia gairebé res de l’adopció i només em veia amb cor d’expressar en veu alta les pors que m’havien tenallat, els dubtes que m’havien torturat, les il·lusions que m’havien empès. Una mare i un fill, una història d’amor la gramàtica de la qual vàrem anar inventant a mesura que anàvem compartint la vida. Quan va arribar l’Ada, tot ja seria diferent. Però aquest és un capítol que encara ha de trigar a arribar.

Heus ací, doncs, el llibre d’un temps en el qual encara bategaven les velles pors, però en el qual també s’iniciava el moment de dominar-les…