A la Serra de Tramuntana, cap a l’oest del monestir de Lluc, vull dir la serralada que els Aiers anomenaven fa molts d’anys Dormdrach, «El Drac que Dorm», es troba el Puig Major, que abans de dir-se així es va dir fa molts d’anys Turencès, «La Muntanya Encesa», i llavors Turrugent, «La Muntanya Que Rugeix». A Campanet, on tenien molta imaginació, deien que hi vivia un drac de mil colors que de tant en tant escopia flames i cendres i foc líquid.

Però no era veritat lo del drac: doncs a l’interior d’aquella muntanya hi havia trobat la seva trista llar una petita fada de bosc de Selva, fetillada per un nigromant molt dolent que vivia a la Cova de Ses Genetes del Puig de Crist-Rei. Des de l’encanteri li deien Spira, la Fada de Foc.

Era petita com un gorrió i s’assemblava a una papallona flamejant. El fetiller havia embogit de passió per ella, però ella no l’estimava gens a ell! Per ràbia i gelosia, el nigromant dolentot va dir que la castigaria per la seva fredor, i la va encendre en un foc etern.

La pobra Spira es va veure obligada a volar sense descans, evitant posar-se o fregar qualsevol cosa susceptible de cremar-se, doncs quan això ocorria s’iniciaven incendis paorosos. A causa de tal circumstància, només podia descansar sobre roques totalment nues.

Cada vegada eren més freqüents els incendis provocats involuntàriament per ella, i va decidir deixar els boscs que sempre havia conegut i estimat, i anar-se’n a viure a un lloc freturós de tota vida.

Així, va emigrar penosament cap a les Dormdrach, o sigui lo que és ara la Serra de Tramuntana, deixant un rastre de foc al llarg del seu èxode, calant foc a Sa Comuna de Caimari, a Manut devora el Monestir de Lluc, i finalment va arribar al Puig Major, que aleshores era la més desolada muntanya que hi havia, i la va triar com a habitatge. Al cap d’un temps, el Puig Major va començar també a cremar i a vomitar foc, i per això li canviaren el nom i li digueren Turencès.

Però Spira enyorava el seu antic món, el bosc, i de vegades descendia de la muntanya, que es calmava durant les seves absències, i visitava els boscos veïns al mateix temps que la malenconia la consumia.

Quan això succeïa sentia massa tristesa, perquè ja no podia posar-se sobre els arbustos de ginesta ni menjar agulles de pi, que tant li agradaven, ni dormir sobre els lliris d’aigua.

D’aquesta manera, en els boscos propers a Turencès es produïen molts d’incendis, i els llenyataires van anar a queixar-se al senyor d’Escorca, que era el que se’n cuidava de tot aleshores.

—Algú crema els nostres boscos, —deien, i es donaven la culpa els uns als altres.