Onzena carta

De Laura, continuació

—Tinc un parent a Escòcia —em va dir la Sophia quan sortíem de Londres— que estic segura que no vacil·larà a acollir-me.

—Li dic al noi que ens hi porti? —vaig dir jo… però tot seguit m’hi vaig repensar i vaig afegir—. Em fa por que no sigui un viatge massa llarg per als cavalls.

Tanmateix, poc disposada a decidir basant-me únicament en el meu inadequat coneixement de la força i les capacitats dels cavalls, vaig consultar al postilló, que va estar totalment d’acord amb mi pel que feia als cavalls. Vam decidir doncs canviar-los al poble següent i viatjar en posta la resta del viatge.

Quan vam arribar a la darrera fonda on havíem d’aturar-nos, que era a molt poques milles de la casa del parent de Sophia, poc proclius a imposar-li la nostra companyia de manera inesperada i imprevista, li vam escriure una nota molt elegant i ben redactada en la qual li fèiem un relat de la nostra situació indigent i malenconiosa, i li comunicàvem la nostra intenció de passar uns mesos a Escòcia amb ell. Tan bon punt vam haver enviat la carta, ens vam preparar per seguir-la en persona i ja estàvem pujant al carruatge amb aquest objectiu quan ens va cridar l’atenció l’entrada al pati de la fonda d’un carruatge noble tirat per quatre cavalls. En va baixar un cavaller d’edat considerablement avançada. Només de veure’l vaig sentir una meravellosa impressió en la meva sensibilitat i, abans de mirar-lo per segona vegada, una simpatia instintiva va xiuxiuejar-me al cor que aquell senyor era el meu avi.

Convençuda que la meva conjectura no podia ser errònia, vaig saltar tot d’una del cotxe al qual acabava de pujar i, seguint el venerable estrany cap a l’habitació on l’havien conduït, vaig clavar els genolls a terra i li vaig demanar si em reconeixia com la seva néta. Em va mirar sorprès i, després d’examinar amb tota atenció la meva fesomia, em va alçar de terra i, tot envoltant-me el coll amb els seus braços d’avi, va exclamar:

—I tant que et reconec, estimada semblança de la meva Laurina i de la filla de la Laurina, dolça imatge de la meva Claudia i de la mare de la meva Claudia! Et reconec com a filla de l’una i com a néta de l’altra.

Mentre m’abraçava amb tanta tendresa, la Sophia, esverada per la meva precipitada sortida, va entrar a l’habitació. Tan bon punt aquell par venerable li va posar els ulls a sobre, va exclamar amb la sorpresa més marcada:

—Una altra néta! Sí, sí, veig que ets la filla gran de la meva Laurina; la teva semblança amb la bella Matilda prou que ho proclama.

—Oh! —va contestar la Sofia—, quan us he vist per primer cop l’instint de la naturalesa m’ha xiuxiuejat que teníem algun grau de parentesc, però no hauria pogut pas determinar si es tractava d’avis o d’àvies.

La va agafar entre els braços i, mentre s’estaven tendrament abraçats, la porta de l’estança es va obrir i va aparèixer un jove de gran bellesa. En adonar-se de la seva presència, Lord St Clair es va atribolar i, fent uns quants passos enrere, amb les mans enlairades va exclamar:

—Un altre nét! Quina felicitat tan inesperada! Descobrir en l’espai de tres minuts tants descendents meus! Estic segur que aquest noi és en Philander, el fill de la tercera noia de la meva Laurina, l’amable Bertha; ara només manca la presència de Gustavus per completar la unió dels néts de la meva Laurina.

—I aquí el teniu —va dir un jove elegant que va entrar a l’habitació en aquell instant—. Aquí teniu en Gustavus que desitjàveu veure. Sóc fill de l’Agatha, la quarta filla i la més petita de la vostra Laurina.

—Ja veig que ho ets, no hi ha dubte —va respondre Lord St Clair—. Però digueu-me —va continuar, mirant temorós cap a la porta—, digueu-me, tinc cap altre nét en aquesta casa?

—Cap més, senyor.

—Llavors, m’ocuparé de vosaltres sense retard. Aquí teniu quatre bitllets de cinquanta lliures cadascun: preneu-los i recordeu que he complert la meva obligació d’avi.

Fet això, va sortir de l’habitació i immediatament després de la casa.

Adieu,

Laura