El Fénix de Cataluña^[1], publicat el 1683, és un llibre clau en la història de la Catalunya moderna. Fins aquest segle, però, els historiadors no li han donat gaire importància. Jaume Carrera i Pujal, en la seva obra Historia política y econòmica de Cataluña (1947), destacà la importància del llibre i del seu autor. Als nostres dies, ha estat Pierre Vilar qui ha posat en relleu l’interès que ofereix el Fénix de Cataluña. En les seves obres de 1962 i 1963,^[2] Vilar presentà l’autor com el símbol de la nova Catalunya que havia refusat el pes de la decadència que encara es deixava sentir sobre Castella; una Catalunya que, des dels darrers anys del segle XVII, va iniciar un redreçament comercial i industrial que ha conservat fins als nostres dies. El llibre fou escrit durant un període de dificultats econòmiques per al Principat. En aquesta conjuntura, Narcís Feliu de la Penya, intentà, per mitjà d’una activitat molt intensa, posar en pràctica un pla per tal de renovar la indústria catalana.

Qui era Narcís Feliu de la Penya?

Fins ara no sabíem sinó allò que ell mateix ens diu en les seves obres. Les investigacions de Vilar i altres historiadora s’han basat en aquestes obres: els assaigs Político Discurso (1681) i Fénix de Cataluña (1683) i els tres volums de la seva gran història Anales de Cataluña (1709).

La família de Feliu era originària de Mataró, però els seus pares residien a Barcelona, on nasqueren ell i el seu germà. El pare, Narcís Feliu de la Penya,^[3] mercader benestant, entrà el 1637 en el cos de mercaders de Barcelona.^[4] La seva mare era Maria Farell. La germana de Maria, Caterina Farell, va casar-se amb un altre ric mercader de Barcelona, Joan Llinàs. Llinàs s’havia matriculat en el cos de mercaders el 1632.^[5] Aquests lligams familiars entre els Llinàs i els Feliu tingueren una gran importància en el desenvolupament del projecte de l’autor del Fénix. No sabem quan moriren Narcís Feliu i la seva dona Maria. Joan Llinàs morí el 1667.^[6] Caterina, més jove que ell (fou la tercera muller), va sobreviure’l més de deu anys. Caterina tingué quatre fills: per ordre de naixement, Joan, Pere, Pau i Esteve. Joan heretà la fortuna del seu pare.

Cap dels dos fills de Narcís Feliu, Narcís i Salvador, no seguí la carrera del seu pare. Salvador entrà a l’església i fou prior del convent de la Mare de Déu de la Mercè, a Barcelona. Narcís es dedicà a l’estudi del dret i es doctorà, sembla ser, a la Universitat de Barcelona. Com a fill gran, heretà la fortuna familiar.^[7] Gràcies a la posició ja eminent del seu pare, mercader insaculat de Barcelona, Narcís tenia bones relacions en el món comercial. Com a doctor en dret que era, gaudí d’una posició social semblant a la de la noblesa. L’amplitud dels seus interessos intel·lectuals es fa palesa de manera inequívoca en el contingut dels seus escrits i en les moltíssimes notes erudites que adornen les seves obres. Malgrat les seves obligacions com a advocat, continuà mantenint un profund interès per les activitats econòmiques. Les primeres notícies que en tenim daten de l’any 1680, quan alguns mercaders, en dificultats per causa de la crisi econòmica, li demanaren que escrivís una anàlisi dels seus problemes i del remei necessari per a guarir-los.

El llibre que en resultà fou el Político Discurso, que Feliu publicà i distribuí per compte propi als ministres de Madrid i als oficials de tot Catalunya i Espanya.^[8] En aquesta obra, Feliu dóna la culpa principalment dels mals del país a l’excessiva dependència d’Espanya respecte a les importacions estrangeres, i a la incapacitat dels espanyols per a fer prosperar les seves pròpies fàbriques. Referint-se de manera especial a la seva regió, Feliu reclamà un foment actiu de la potència productiva del país. «Renazca, pues, el comercio en Cataluña, qual otro Fénix de sus cenizas». Les autoritats catalanes acceptaren en principi, d’acord amb els suggeriments de Feliu, que s’imposés un impost molt fort a les mercaderies estrangeres; indicaren, però, que aquesta mesura seria inútil mentre la mateixa Catalunya no pogués satisfer les demandes del mercat interior. Això originà l’activitat de Feliu en la indústria tèxtil catalana.

Els detalls del treball de Feliu referents a la indústria, els examinarem més endavant. No hi ha dubte de la importància de Feliu en la vida política de Barcelona. Va escriure directament al Consell d’Aragó i al seu president, Pedro Antonio de Aragón, sobre una gran varietat de temes relacionats amb el govern del Principat.^[9] El 1687, quan començaven els avalots dels camperols de la Catalunya interior, oferí a Don Pedro el consell que «en Cataluña los medicamentos suaves aprovechan, y los fuertes exasperan».^[10] Malgrat la seva rellevant personalitat, mai no participà directament en la vida política. No s’insaculà a les llistes de candidats al govern de la ciutat o de la província; mai no aspirà a honors polítics, i tampoc no sol·licità els graus de ciutadà honrat o de cavaller.

En esclatar la Guerra de Successió, les simpaties de Feliu i dels seus amics foren decididament austríaques i antifranceses. Tot el seu programa industrial i comercial s’havia adreçat contra el poder econòmic de França al Principat. La seva lleialtat política no podia haver estat una altra. La destrucció causada a Catalunya per les repetides invasions franceses, la pèrdua humiliant de Barcelona el 1697,^[11] les revoltes populars de 1688-90 fomentades per agents francesos^[12] havien indisposat contra França les classes dirigents barcelonines. L’obra mestra de Feliu, els seus Anales de Cataluña, publicada el 1709 durant la guerra, és el darrer homenatge a la Casa d’Áustria per part dels seus simpatitzants catalans. En aquest període, Feliu acceptà el primer i únic honor: l’Arxiduc Carles va nomenar-lo cavaller de Santiago.^[13] Afortunadament no va viure per veure la desfeta de totes les esperances expressades en els Anales. Quan els exèrcits borbònics s’apropaven a Barcelona i l’Arxiduc havia ja abandonat la ciutat, morí el 12 de febrer de 1712.

Abans de l’enterrament va fer-se públic el seu testament en presència dels marmessors: el seu germà Fr. Salvador Feliu, i els seus cosins, el Dr. Pau Llinàs, canonge de la Seu d’Urgell, i el mercader Joan Llinàs.

Deixant de banda un seguit de disposicions pietoses i de retorns de deutes o favors als col·laboradors dels seus projectes (Julian, Ortells, Piles), la resta de la seva fortuna quedà sota l’usdefruit del seu germà Salvador; a la mort d’aquest, els béns heretats per línia materna passaren al seu cosí Joan Llinàs, com a successor dels Farell, i els paterns a Salvador Feliu de la Penya, mercader de Mataró, fill d’un altre d’igual nom i professió, possiblement parent llunyà, però representant de la branca dels Feliu de la Penya, causa per la qual el testament s’atorgà només a ell i a la seva successió masculina; a falta d’aquesta no heretaran les filles, sinó que els béns esmentats passaran també als Llinàs.^[14]

D’aquesta manera es respectava el seu desig que la fortuna de la família fos emprada a incrementar el comerç de Catalunya. Podem presumir que la seva voluntat sobre el lloc de l’enterrament fou també respectada. És enterrat a l’església de Santa Maria del Mar, de Barcelona, al terra del que fou la capella de Sant Miquel i ara és la de Santa Bàrbara. No hi ha cap indici exterior que posi de manifest l’existència de la tomba del gran patriota català.

L’obra de Narcís Feliu de la Penya des de 1680 fins a 1683

La preocupació de Feliu pel foment de la indústria tèxtil i la dedicació d’una gran part dels seus propis béns a aquesta tasca va ocupar-li els anys 1680 fins a 1697. Per Feliu, el més important era la necessitat d’imitar els estrangers, d’establir indústries que poguessin produir els mateixos teixits que ells. Per tant, cercà els mitjans per introduir a Catalunya obrers, màquines i mètodes estrangers.

Per tal de complir aquesta tasca, calia un gran secret, perquè Feliu practicava allò que avui anomenem «espionatge industrial», tan perillós aleshores com ara. Reuní un grup de persones capacitades, que compartien les seves opinions, i les envià a França i a Flandes a aprendre les tècniques que hom emprava a les fàbriques d’aquells països. Al cap d’un any, més o menys, retornaren amb la informació que havien adquirit. Les seves activitats a França es realitzaren «con todo secreto», segons Feliu, que era l’única persona que sabia allò que estaven fent. Ell mateix ens informa que hi hagué «cinco o seis oficiales de los más inteligentes» que participaren en aquest treball. Coneixem els seus noms: Antoni Burgada, «tejedor de lino y lana»,^[15] Josep Gou, «pelaire», Francesc Cortines, «texedor de seda»?, Jacint Cantarell, probablement tintorer; Josep Prats, «pelaire»^[16] i Marià Julian.^[17] Les seves despeses a l’estranger foren subvencionades per Feliu, el qual els prometé també d’obtenir per a ells, al seu retorn, el sosteniment de les autoritats barcelonines per posar en pràctica la ciència que havien adquirit a l’estranger.

De tots aquells que sortiren del país amb aquesta missió d’espionatge, només un ho féu amb caràcter extraordinari: Marià Julian, mercader de Barcelona, que anà també a França, però només a fi de portar a Catalunya artesans experts, treball que acomplí amb èxit i amb el sosteniment econòmic de Feliu. Introduir telers francesos d’amagat des de França era una missió molt perillosa, però Julian la portà a terme malgrat el «grande trabajo y peligro».^[18] L’evolució dels nous mètodes mecànics era un avenç molt important i necessari, i era molt probable que la introducció de telers francesos estimulés altres fabricants catalans a desenvolupar llurs pròpies màquines. La introducció d’homes, però, fou de totes maneres essencial, ja que, com veurem, els artesans francesos eren els únics capaços de fer servir els telers, la qual cosa féu dependre excessivament la producció de la bona voluntat d’aquests. Finalment Feliu va fer una compilació dels mètodes i les tècniques practicades a Flandes, França i Anglaterra, i publicà un llibre en català sobre aquest tema. La Junta de Comerç de Madrid li’n demanà una traducció castellana, que Feliu féu i envià a la Junta. Tota aquesta activitat, que es perllongà aproximadament des de 1680 fins a 1682, degué consumir una gran part dels béns de Feliu, perquè, segons sembla i segons ell mateix manifesta, pagà gairebé totes les despeses de l’operació. El 1683 degué treure profit del seu treball. És cert que rebé alguna ajuda de la ciutat de Barcelona: hom concedí a Burgada, per exemple, poder emprar com a fàbrica durant vuit anys una secció de l’Hospital de la Misericòrdia. Però, el petit grup d’empresaris i mercaders que col·laboraven amb Feliu no pogué evitar l’oposició de la burgesia barcelonina, particularment dels membres de l’Ajuntament. També hi hagué desacords entre els mercaders. El debat sobre Marià Julian fou particularment significatiu.

D’acord amb la documentació que coneixem, els fets semblen haver-se esdevingut de la manera següent: Julian passà a França per tal de portar telers i artesans «pagándoles el Dr. Narciso Feliu»;^[19] no obstant, els telers arribaren a Barcelona el març de 1682, a nom de Joan Baptista Vivers,^[20] «mercader de sedas y lienzos», i foren pagats per ell,^[21] possiblement d’acord amb Feliu i Julian. Però aviat degueren sorgir desacords i, atès que Julian era de nou a França i els telers parats, Vivers elevà una petició al govern demanant un privilegi per a la manufactura de fàbriques a l’estil francès. Ignorant totalment l’activitat clandestina de Feliu en afers del mateix caire, el Consell d’Aragó, el 31 d’octubre de 1682, atorgà a Vivers un privilegi exclusiu per deu anys. Quan Julian se n’assabentà restà consternat i escriví al Consell una carta de protesta:^[22]

Juan Bautista Vivers mercader desta ciudad de Barcelona alcanzó privilegio de V.R. Magestad despachado por el Real y Supremo Consejo de Aragón, para que él solo pudiese texer y aser texer medias de estambre y seda con unos telares que con grande trabajo y peligro avía sacado de Francia, lo que con toda realidad es falso, por averlos sacado assí los telares como oficiales Mariano Julián, mercader desta ciudad, y aviendo buelto de Francia dicho Julián, donde avia buelto para buscar otros oficiales, alló que Vives avía alcanzado el Real Privilegio, y pidiéndole que le demitiesse a la fábrica y que los franceses pudiessen trabajar no fue posible alcansarlo, con que oy en dia ni Juan Bautista Vives trabaja porque no sabe, ni los franceses, que an dexado su tierra porque no les aciste y porque no gustan trabajar sino solo por cuenta de quien los sacó de sus casas. Por tanto Mariano Julián humildemente le suplica a V. R. Magestad sea de su major servicio revocar el privilegio concedido a Vivers, supuesto le alcansó con falso pretexto y concederle a Mariano Julián, que ha sido el que con riesgo de su vida y a sus costas procuró los taleres y oficiales de Francia (…). Que serà el único medio para adelantarse fábrica tan importante, que a Catalunya solo será de consequencia de passados de quarenta mil escudos, que se encaminan a Francia y Inglaterra todos los anyos (…).

Vivers devia pensar que el privilegi li permetia aprofitar els artesans que Julian havia portat de França. Davant la negativa d’aquests, que amenaçaven amb retornar a llur país, Feliu de la Penya va convèncer el mestre teixidor que, a canvi de 30 doblons, firmés una exclusiva per tal de treballar amb Julian i continuar assessorant un ferrer que fabricava nous telers, còpia dels que havia portat de França.^[23] Per la seva banda, Vivers, davant la negativa del mestre francès, en féu venir un altre, el mestre Joseph Gurin, amb el qual ben aviat degueren sorgir també diferències. Davant l’amenaça de Gurin de retornar a França, intervingué la confraria i el gremi dels Barreters d’Agulla de Barcelona. Un informe de la confraria, de data de gener de 1684, diu:^[24]

En el año passado de 1683 Vivers, mercader de telas de Barcelona, representó a V. Magestad que en conciderasión que no avía persona que supiesse trabajar medias de aguja con telar en dicha ciudad, fuesse V. Magestad servido darle privilegio para que en (…)^[25] años nadie pudiesse azerlas trabajar ni hazer sin su consentimiento (…). Dicho Vivers hizo venir a un francès que se llama (…)^[26] el qual empezó a trabajar en dichas medias de agujas con telar algunos meses. Y como tuviesse desunión con dicho Vivers por no cumplirle lo que le tenía ofrecido, al tiempo que estava para bolverse en Francia, la confraternidad de los Barrateros de aguja resolvieron de passarlo maestro, sólamente para retenerle y que se quedase.

El gremi degué considerar interessant la difusió de les innovacions, ja que per mitjà d’un arbitratge, al qual donà suport el virrei, s’arribà a un pacte entre Vivers i Julian en virtut del qual es permetia treballar a tots dos almenys fins que hom dictés una sentència sobre el plet. L’onze de març de 1684 el virrei, duc de Bournonville, escriví al Consell d’Aragó:

En quanto al pleyto de Juan Baptista Vives y Mariano Julián, no hallo otro remedio que dejarlos travajar en ambos telares, pues aun son pocos dos maestros para aquí, como más largamente dará cuenta el Dr. Narciso Feliu.^[27]

La setmana següent, el virrei comentà:

Al Dr. Narcís Feliu se le asistirà en la forma que su Magestad manda por otro despacho aunque en el tiempo presente tendrá alguna dificultad el entero establezimiento de este comercio, si bien no ayudará poco a este fin el haver deliverado esta Ziudad cargar en el vino todo el derecho de lleuda, obligándose ella a pagarlo, con que todas las mercaderías pueden salir francas si se efectúa como se cree, aunque algunos personajes que tienen haziendas y vino cerca desta Ciudad solizitan lo contrario, y en todo caso combendrá que se permita que travagen los dos telares de Vives y Mariano Julián.^[28]

El vuit d’abril el virrei informà que «a quedado la materia en quietud». Finalment, el 26 de març de 1685, la Reial Audiència de Barcelona va emetre el seu judici sobre la qüestió:^[29]

Després de la sentència favorable a Vivers, Julian hagué d’abandonar la ciutat per tal de traslladar-se a Saragossa amb la voluntat de reprendre-hi la seva activitat. I a Feliu de la Penya, li foren embargats els telers que tenia a casa seva per tal que no pogués danyar el privilegi obtingut per Vivers.^[30]

Però l’afer de Vivers no era sinó un dels diversos problemes que atragueren l’atenció de Feliu durant aquests anys. Continuà la seva preocupació per la renovació industrial, però també s’interessà per problemes d’un abast més ampli. Fou en aquesta època quan publicà la seva obra més famosa, el Fénix de Cataluña.

La Gènesi del Fénix

Tant les idees com el text del Fénix semblen haver pres forma concreta al llarg de l’any 1682. El títol era, evidentment, una recapitulació de la referència a un fènix català que aparegué en el text del Político Discurso. És important, però, evitar la impressió que Feliu ideà la frase. Tot al contrari, la concepció d’un fènix sempre havia conservat la seva clàssica identificació religiosa i en aquest context aparegué a la llum en la primera edició de l’obra Fénix català, publicada a Barcelona el 1644 per un frare ben conegut de l’època.^[31] És molt probable que l’ús d’aquest títol en un llibre recent i en un context tan clarament religiós provoqués dubtes entre els membres del Consell d’Aragó quan hom tractà d’emprar-lo per a l’obra de Feliu. El febrer de 1683, el mercader Martín Piles escriví al Consell en aquest sentit:

Dize que con otros particulares intentan formar una compañía grande para renovar la navegación y comercio perdido en aquel Principado, que antiguamente fue de tanto lustre y servicio de los señores reyes. Por lo que se ha compuesto y ordenado un discurso y modello para el acierto de renovar la navegación en dicho Principado como estava en tiempos passados y introducir fábricas nuevas cuyo título es Phenichs de Cataluña y siendo negocio de tanta consequencia, supplica a V. Magestad sea de su Real servicio permitir se le pueda offrecer y sacrificar imprimiéndose en la dicha ciudad de Barcelona con licencia del Real consejo (…).

La resolució del Consell, comunicada el 22 del mateix mes, afavorí l’autorització de l’obra, però en el text del permís hom féu constar aquesta observació:^[32] «el título de la obra no pareze a propósito para la materia que tratta».

Malgrat tot, el llibre s’imprimí el 1683, conservant el títol de Fénix de Cataluña. Les altres circumstàncies de la publicació ens són explicades pel mateix Feliu de la Penya.^[33]

Com podem esbrinar per les dates de la correspondència de Piles amb el Consell, el text del llibre s’escriví al llarg de 1682 i s’acabà el gener de 1683.^[34] Es presenta el problema de qui en fou l’autor. Feliu reclama, tant en els Anales com en una carta d’11 de desembre de 1983, la paternitat del Fénix.^[35] Cap historiador fins ara no ha dubtat que Feliu en fos l’autor. Malgrat tot, val la pena examinar novament els orígens del text del llibre. S’ha acostumat a creure que el nom «Martín Piles», que apareix ala portada i al peu del pròleg, era un pseudònim de Feliu, el nom del qual figura, però, a la fi del llibre. Correspon a Carrera i Pujal el mèrit d’haver clarificat que Piles era una persona real, contemporània i col·lega de Feliu. Carrera i Pujal descobrí alguns detalls referents a aquest personatge desconegut fins aleshores;^[36] però no pogué explicar perquè Feliu havia emprat el nom per al seu llibre. Pierre Vilar fou el primer a plantejar, bé que sense cap nova evidència, un debat sobre l’estreta i necessària cooperació entre tots dos homes. El Fénix, segons ell, no fou solament l’obra personal de Feliu, sinó el resultat d’un treball d’equip.^[37] Admetent en general les argumentacions de Vilar, cal canviar l’èmfasi que dóna a alguns aspectes. Es sobretot important obrir novament el debat sobre la paternitat literària del Fénix.

Tota l’evidència que ara tenim indica que el «veritable» autor del Fénix fou Martín Piles. Per tal de comprendre aquesta nova direcció, és forçós adonar-se que tota l’obra tingué una única finalitat: «del libro ha salido formarse una compañía grande», com diu la carta de Feliu de l’onze de desembre de 1683. Un grup ambiciós de catalans —mercaders, nobles, ciutadans de Barcelona— havien arribat a la determinació que una companyia seria el mitjà més efectiu per tal de dirigir les fortunes comercials del Principat. No tenim gaire evidència de la composició del grup. Però no hi ha dubte que elegiren com a portaveu Martín Piles. I hom va elegir-lo senzillament perquè, en paraules de Feliu en la penúltima frase del Fénix, Piles es distingia «por tener ideada esta forma de alentar lo débil del pobre estado desta provincia». En cap altra banda de la documentació del Fénix, no pot trobar-se cap altra atribució de l’origen de la idea de formar una companyia. Ni tan sols Feliu reclama per a ell mateix aquest honor. Quan hom demanà al Consell llicència per a l’edició, Piles fou elegit portaveu perquè, segons la carta, «com otros particulares intentan formar una compañía». Posar el seu nom a la portada del llibre era inevitable, perquè el projecte era seu. En el seu pròleg (no hi ha raó per dubtar que fou ell qui el va escriure),^[38] es dóna poca importància per raons òbvies: espiritualment ell era l’autor del llibre, però la prosa vigorosa, les notes magníficament erudites, únicament pogueren haver sortit de la ploma d’un especialista en dret, és a dir, de la ploma de Feliu.

En el Fénix, doncs, les paraules sortiren de Feliu, la idea central de Piles. Per què posar el nom de Piles a la portada i deixar el de Feliu per al final? Perquè, com diu Feliu en els Anales, hi hagué unes certes dificultats^[39] que només Piles, que era mercader, pogué resoldre. A més a més, el Fénix s’adreçava a tot el públic espanyol, no solament als catalans, i el nom de Piles tindria una major audiència entre els mercaders que el de Feliu. Finalment, per què deixar a Piles la tasca de demanar la llicència per a l’edició? No n’hi ha prou de dir que correspongué a Piles demanar-la pel fet de ser l’autor nominal del llibre. El Consell sabia bé que Feliu havia escrit el text. Feliu era, a més a més, més conegut, la seva família, d’una reputació major, i la seva sol·licitud hauria tingut més grans possibilitats d’èxit. Però tant per Feliu, com pels seus col·legues, semblà just tenir a Piles com a portaveu, senzillament perquè el projecte del llibre, la companyia, havia estat idea seva.

El mateix Feliu de la Penya mostra de manera ben clara la preeminent posició de Piles. Referint-se als mercaders que donaven suport al seu interès comú, Feliu féu gairebé sempre esment de llurs professions. Així, tenim a Burgada i a Cortines, teixidors; a Julian, mercader. En canvi, Martín Piles no és més que Martín Piles.^[40] Feliu l’esmenta com si tothom el conegués i sabés la importància que tenia en aquests afers. Malauradament per als historiadors, amb prou feines es parla d’ell.

Malgrat tot, sabem quelcom sobre les activitats de Piles. La portada del Fénix diu que havia nascut a Vic. El 1669, com ha observat Carrera i Pujal, ja s’havia establert com a comerciant i el 1672 s’oposà al pagament de l’impost militar obligatori d’aquell any.^[41] El 1682, posseïa una influència suficient com per a aconseguir suport en la seva idea de formar una companyia; va obtenir la valuosa cooperació de Feliu, i l’ajuda del seu propi gremi per a la publicació del Fénix. A la vegada, es preocupava de projectes industrials, els detalls dels quals ignorem.^[42] Si Feliu necessità Piles per a guanyar el suport d’altres comerciants catalans, Piles necessità Feliu per la seva brillant ploma, pel seus diners i sobretot per la influència que tenia a Madrid, on Feliu gaudia del sosteniment personal del personatge més important de la Corona d’Aragó, Pedro Antonio de Aragón, president del Consell d’Aragó i grande d’Espanya. Aquest suport dels ministres castellans fou sens dubte el que provocà, el 1684, el nomenament de Feliu, i no el de Piles, per a la Junta de Comerç.

Les conseqüències del Fénix: la Junta de Comerç

Gràcies a la seva activitat econòmica, exposada en la carta a Pedró de Aragón d’onze de desembre de 1683, Feliu fou nomenat, el 1684, membre de la Junta de Comerç de Madrid. En trametre al rei una còpia de la carta de Feliu, el Consell d’Aragó demanà que, donada l’evident importància de la renovació industrial de la Corona d’Aragó, un membre del Consell hauria de ser elegit membre de la Junta.^[43] En contestació al Consell, el rei dirigí una ordre a Pedro de Aragón, amb data 2 de gener, manant que, atès que «la Junta de Comercio me ha representado que siendo conveniente no sólo que se conserven las fábricas de diferentes géneros de tejidos assí de sedas como de lanas que ha dispuesto en el Principado de Cathaluña el doctor Narziso Feliu, abbogado y natural de Barzelona, sino que se augmenten quanto más sea posible», el Consell hauria d’escriure a Feliu donant-li les gràcies pel seu treball. Aquesta gestió reial es repetí el 28 de febrer, quan el rei ordenà al Consell de trametre una altra carta de gràcies. Però les cartes reials d’aquesta mena no foren suficients. El 7 d’octubre, Feliu va escriure a Pedro. En una consulta breu del Consell, del 24 del mateix mes, hem resumí així la seva carta:

El Dr. Narcís Feliu (…) ha escrito al Presidente en carta de 7 del corriente dándole quenta de la oposición que experimenta en los que solicitan el comercio de los estrangeros, amparados de algunos poderosos de Cathaluña; y para que se logre la conclusión de la Compañía, y la introducción de nuevas fábricas de ropas en aquel Principado (…) pide se embíe orden al nuevo virrey marqués de Leganés para que concurra en favorecerle con su protección.

En aquest sentit es trameteren instruccions al virrei.

En els Anales, Feliu exposa la seva amarga desil·lusió durant el seu període de treball a la Junta, que durà des de 1684 fins a 1697.^[44] Respecte a això, la carta del 16 de desembre de 1687^[45] és molt valuosa, perquè ens informa de manera clara de les dificultats que tingué durant els tres primers anys després del nomenament, malgrat les nombroses ajudes que rebé del govern de Madrid. A la darreria de 1687, com llegim a la carta, Burgada havia estat desposseït de la fàbrica;^[46] s’havia obligat a Prats a anar-se’n de Barcelona; Julian havia marxat a Saragossa; i havia estat forçada l’entrada de la casa de Feliu i li havien pres els telers. Contestant amb simpatia a aquesta carta, el Consell despatxà l’ordre: «Escrívase al virrey que asista al suplicante en todo lo que juzgare que conviene al bien público y al mayor aumento de las fábricas». El 1688, però, com ja hem vist, no fou un any pacífic, i el programa industrial no pogué avançar.

És molt possible que el 1688 Feliu se sentís descoratjat per causa de les dificultats que trobava. En aquest moment, sembla que ell i Piles es decidiren a dedicar-se a la fundació d’una companyia per a la regulació del comerç tèxtil. «Formamos algunos compañía para introducir los lienços, con grande trabajo en mantenerla».^[47] En aquesta Companyia de Santa Creu, formada l’any 1690, hi entrà un fort component familiar amb els noms de Feliu i de Llinàs, i amb la inevitable participació de Piles, de la qual tractarem més endavant.

La companyia avançava lentament. El 1693 els seus portaveus, Llinàs i Bernat Aymerich, presentaren als consellers de la ciutat un memorial demanant la cessió d’una parcel·la de terreny:^[48]

Respecte de tenir officials flamenchs pràtichs de dita art [de blanquejar], y com no la pugan exercitar ab deguda perfecció per no trobar-se lloch a propòsit en los llochs circunveins d’esta Excma. Ciutat, sinó és sols en lo territorio de la Granota ahont se troba terra arenosa circuida de la aygua que dels Molins circunvenins se uneix per encaminar-se al mar en lo lloch dit la Llecuna (…).

La petició tingué èxit, però no tenim cap altra evidència sobre les activitats de la companyia.

El 1692 el govern determinà la formació de juntes regionals subordinades a la Junta principal de Comerç de Madrid. No solament es creà una Junta a Catalunya, com ja sabem, sinó també a d’altres indrets de la Monarquia. Es demanà al virrei, duc de Medina Sidonia, una llista de candidats per a la Junta. Els seus suggeriments es limitaren a set homes, quatre d’ells pertanyents a l’estament nobiliari. Podem resumir la seva carta així:^[49]

Seguidament, nomena alguns «mercederes sin dependencias de comercios extranjeros»:

Els candidats elegits per a formar part de la Junta en la primera sessió de 30 de desembre de 1692 foren els següents:^[51] Manuel de Llupià, governador de Catalunya (president), Josep Galceran de Cartellà i Sabastida,^[52] Agustí Martínez, Narcís Feliu, Magí Mercader.

Cap d’aquests diputats no era jove. El pare de Manuel de Llupià havia estat governador de Catalunya a partir de 1648; el seu fill el succeí en el càrrec el 1674; així, doncs, el 1692 era governador des de feia gairebé vint anys.^[53] No sabem res de Martínez. Mercader, probablement tenia més de seixanta anys. Fou ciutadà honrat de Barcelona, antic home de negocis, i nombroses vegades havia format part de l’Ajuntament.^[54] L’any 1695, el seu fill Magí Mercader i Moragas ja era un ciutadà important, conseller tercer de Barcelona.^[55]

Segons els documents que conservem, la Junta no aconseguí res mereixedor d’esment. Estigué en activitat uns cinc anys. El 1695 el Consell d’Aragó li dirigí una consulta sobre un memorial del mercader Raimon Verdeny.^[56] El 1696 la Junta s’oposà a la concessió d’un privilegi a Burgada i a Prats, antics col·legues de Feliu, els quals en unió de Llorenç Llaseres sol·licitaven el monopoli per deu anys de la fabricació d’«anascotes y erbajes», que no s’imposessin nous impostos als filadors d’estam i que es prohibissin els teixits d’estam amb barreges de seda o fil. La resposta de la Junta, que s’ha conservat autògrafa, de Feliu de la Penya, fou que «el mejor privilegio es que todos trabajen con todo acierto, que con esto tendrán provecho y consumo».^[57] Aquest dictamen ha d’haver estat un dels últims actes de la Junta que, segons Feliu, es dissolgué el 1697.^[58] Fou l’any de la rendició de Barcelona als francesos. Fou un any de desastres, no sols per a la Junta, sinó per a tota la Monarquia.^[59]

La Junta catalana fou sens dubte una decepció per a Feliu. Però, és impossible parlar de la situació de Catalunya com si tot fossin calamitats. Al contrari, podem prendre el cas de Martín Piles com a exemple d’allò que alguns catalans feien pel seu país. Mentre Feliu treballava per a la Junta, Piles s’ocupà dels seus molins. El 1688, obtingué del rel (per mitjà del virrei) un privilegi per a l’explotació exclusiva d’un nou mètode de producció que pretengué haver inventat.^[60] Aquest mètode consistia, sembla ser, d’una banda, en un teler que necessitava només d’una dona per a fer-lo anar, i d’altra banda, en un teler en el qual podien treballar diverses persones alhora. El 1690, quan es va establir la Companyia de Santa Creu, Piles obtingué un altre privilegi, juntament amb Francesc Calvaria, «velero de esta ciudad» de Barcelona, aquest monopoli fou per vint-i-cinc anys. Del text del privilegi podem extraure que una de les finalitats de la Companyia de Santa Creu fou donar suport a la fàbrica fundada per Piles i Calvaria.^[61]

Home de negocis amb més de trenta anys d’experiència, Piles, el 1690, tindria probablement més de seixanta anys. Això explica que, en aquesta època, el seu fill comencés a formar un consorci amb ell en les seves empreses. El 1693 Martín i el seu fill Joan Pau Piles obtingueren la prolongació durant deu anys del privilegi aconseguit per Martín el 1688.^[62] Dos anys després, el 1695, pare i fill juntament obtingueren un altre privilegi, en aquest cas amb una validesa de vint anys. Les primeres paraules del privilegi parlen clarament de l’important paper de Piles en la tasca de la restauració de la indústria tèxtil a Catalunya.^[63]

D’altres comerciants contemporanis es dedicaren a la mateixa tasca, com Francesc Potau, menor, mercader de Barcelona.^[64] Però, malgrat el treball de Feliu i dels altres, no podem evitar de concloure que tot finalitzà amb poc èxit. Feliu sabia molt bé quines eren les dificultats: «la oposición de muchos tratantes en ropas estrangeras»,^[65] la predilecció de la burgesia i de la noblesa catalanes pels articles de luxe estrangers, la manca d’inversions de capital, i «la falta mayor de aquesta nostra terra» (en paraules de Josep Aparici) «que la noblesa no vol apadrinar lo públich comers».^[66] Potser els cops més greus als projectes de Feliu foren els successos dels anys 1688, 1697 i 1705-1714. El seu nom queda, malgrat tot, com a símbol de l’obra de renovació que un petit grup de patriotes catalans intentaren per redimir llur país de la càrrega de la decadència espanyola.