1

No era allò que se’n diu bonica. Tan sols era una noia de cabell roig que enlluernava. Estava dreta darrera la porta de reixa de l’entrada principal i em mirava fixament.

—Sóc Jack Ruxton —vaig dir—, de TV Ruxton. Perdoni el retard.

—No té importància.

Devia tenir disset o divuit anys. El llum de l’entrada era encès. Eren les vuit del vespre d’un dilluns. Si mirava al seu darrera, podia veure una sala gran i àmplia, moblada amb luxe, i un dormitori molt il·luminat. En un llit d’hospital, sota els llençols hi havia un home de cabells grisos, estirat i amb els dits dels peus ben drets i mirant enlaire. Tenia el cap tirat enrera, com si estigués posat en una rampa. Al costat del llit hi havia molts estris d’aspecte delicat, tubs de goma, bombones i altres coses. Un llum fluorescent li il·luminava la cara. Feia por.

—Bé —vaig dir—, s’ha espatllat el televisor?

—No. No és pas per això que l’he fet venir, senyor Ruxton.

En adonar-se que la porta de reixa feia la situació incòmoda, l’obrí d’un cop de genoll. Jo em vaig fer enrera. Ella sortí i tancà la porta.

—Sóc Shirley Angela —digué.

Vaig assentir amb el cap. Anava vestida amb una cosa de punt, vermella, feta d’una peça. Era un pantaló curt i un jersei sense mànigues. El jersei era d’allò que penso que en diuen «coll de cigne», ben arrapat a la gorja. Tota la peça era molt cenyida. La seva cara era quasi de nena, però no era cap nena.

Ella digué:

—Anem a fora i parlem.

—Bé.

—Ell dorm. Només dorm estonetes i si ara entràvem el podríem despertar.

—Bé.

Va passar fregant-me lleugerament i baixà la rampa de ciment que anava de la porta principal de la casa fins al camí. No hi havia graons. Era una rampa per a cadires de rodes. La vaig seguir. Els cabells li arribaven a les espatlles i, de prop, eren més daurats. La seva cintura era molt estreta. Caminava de puntetes, tot tirant els malucs enrera. Eren allà per a ésser contemplats i ella ho devia saber.

—Per aquí, senyor Ruxton.

Vaig fer un gruny d’assentiment. Érem al costat de la casa, en un camí fet de lloses. Ella feia meravelles sobre les lloses. Va tocar un interruptor que hi havia en un pi i els focus il·luminaren el pati. Vam tirar per aquell camí, seguint-lo en fila índia fins que s’acabà.

Ella s’aturà i sense girar-se digué:

—Aquí sols hi vivim nosaltres dos. Jo m’he de fer càrrec de tot. —I començà a caminar de nou.

Jo no vaig dir res.

El terreny era gran, potser feia dues-centes per tres-centes iardes. Els arbres eren pins australians, un parell de roures vells i palmeres reials. A la casa del costat, més enllà de la tanca, es veia una llum suau. Pel cantó del golf, hi havia un mirador. La lluna i els focus es reflectien a l’aigua. Al voltant d’una taula d’acer que havia estat blanca, hi havia tres cadires de jardí revellides.

—Podem seure aquí.

—Bé.

Vam apartar les cadires de la taula i vam seure.

Jo no sabia què esperàvem, però cap dels dos no parlà durant un parell de minuts. Sabia que ella era jove, però tenia quelcom més. Estava quasi serena. La seva pell era pàl·lida, d’un blanc quasi pur. La seva cara era suau i ovalada, però sota la pell vellutada, els pòmuls eren alts. En mirar-la t’adonaves que seria meravellós tocar aquella pell suau i blanca; era molt fina de tot arreu, com un pit.

Vaig pensar: «Què dimonis hi fa ella, aquí, sola, amb aquell vell al llit?». I d’alguna manera, jo sabia que no era pas per una raó de diners. Amb tot, no vaig pensar res més. Vaig decidir deixar de pensar en el goig que feia i esperar que parlés. Grace també havia fet goig, i ara, amb el seu comportament, m’amargava l’existència. Havíem estat bé i s’havia acabat. Ara no em deixava en pau i jo no me la podia treure del damunt. Cada vegada que pensava en Grace, em posava negre. No sabia què fer-ne.

—Florida és encantadora, amb unes nits com aquestes —vaig dir—. Fa una brisa molt agradable. No sent l’olor de la sal?

—Senyor Ruxton, el que vull que faci portarà molta feina.

La seva veu era com la cara. Al principi semblava una mica infantil i desafinada, fins que els harmònics et colpien.

Ella es tirà endavant i parlà seriosament.

—Només tenim un aparell de televisió, i encara petit. Un d’aquests models portàtils de disset polzades. No és gens bo, amb aquelles orelles de gos que té.

—Orelles de conill —vaig dir—. Si l’aparell és una mica bo, haurien de tenir una recepció acceptable. Naturalment, aquí a les platges pot haver-hi algunes interferències. Ja ho miraré.

—Sí, però el que volem són dos aparells grans, de color. Un per a la sala, i l’altre el vull penjat sobre el seu llit, de manera que ell pugui mirar la televisió bo i estirat, m’entén?

—Mmmm…

—Quan es troba bé es pot llevar, però darrerament quasi sempre és al llit. La millor solució seria penjar-lo just sobre el seu cap per tal que la veiés amb comoditat.

Ella es tirà enrera i es posà les mans sobre la falda.

—Naturalment, pagarem al comptat —digué—, no pateixi per això.

—No patia.

Ella somrigué un moment.

—Em sembla que puc encarregar-me de tot això, senyoreta Angela.

—I també posarà una bona antena.

—Bé.

—Encara no he acabat. També vull que instal·li un d’aquells aparells d’intercomunicació a totes les habitacions. Així ell em podrà cridar sempre que em necessiti. De vegades em necessita urgentment i la seva veu no és massa forta.

—Ho podem solucionar.

—No sé pas quina marca és la millor. Abans llegia els informes per al consumidor, però ja no ho faig. Naturalment, a Víctor, és a dir, al senyor Spondell, tant li fa, sempre que funcionin perfectament. Té el costum de comprar sempre el millor.

—Ja ho entenc.

Ella era un misteri. Jo sabia que era jove, però tenia tot l’aplom directe i implacable d’una dona més gran.

Jo m’imaginava que la senyoreta Shirley Angela m’ajudaria en la mesura que pogués. Allò semblava un bon tracte. Si vols prosperar has d’aprofitar totes les oportunitats que trobis. Si esperes que el teu negoci rendeixi, ha d’ésser el més gran i el millor, i això era el que em passaria. Tenia el nou annex, les dues camionetes noves i els dos homes nous, i jo estava ple de deutes. Si ets prou llest i veus totes les perspectives i les saps encarrilar, no t’enfonses. Al principi has de lluitar i has d’estudiar bé tots i cada un dels punts. No pots permetre que t’abatin, ni tan sols el més miserable, perquè cada bitllet s’afegeix als altres. O fas això o trobes la manera de fer-te ric de cop i aleshores et retires. Jo ho havia après de la manera més dura, després d’errar el tret durant molts anys dolentíssims, i sabia que s’ha de tirar a matar, s’ha de tirar contra tothom. Per això m’alegrava d’haver vingut jo mateix, de no haver enviat cap home de la botiga. En part havia estat per casualitat, i també perquè Grace tornava a rondar la botiga.

Vaig voler mantenir la distància fins que fóssim dintre la casa. Feia la impressió que el vell no representaria cap obstacle.

Amb tot, les coses semblaven tenses sense saber per què. Jo em seguia preguntant quina relació tenia ella amb aquell home.

—Ara podem entrar —digué ella—; ja deu estar despert.

Tornàrem pel mateix camí fins a la casa. En entrar a la sala, ella digué:

—Vostè decidirà quin és el lloc adient per a cada cosa, senyor Ruxton. Segur que ho fa millor que ningú.

Vam deixar l’habitació d’ell per al final. Ella l’evitava i feia tot el possible perquè semblés que no l’evitava. Jo el volia veure bé i veure la seva cambra. L’actitud d’ella sols empitjorava les coses, feia que la cambra semblés un imant.

Era una casa força gran: una sala espaiosa, tres habitacions, menjador, cuina, tres banys, i un espai protegit per vidrieres que aquí anomenen «sala de Florida». Tot era tan silenciós que el podies sentir quan s’escurava la gorja o quan es tombava al llit.

Jo no podia deixar de mirar-li les cames i ella ho sabia. Quan érem a la cuina s’excusà i tornà al cap d’un minut tot cordant-se una bata groga.

—Què li sembla, senyor Ruxton?

—Bé, hi haurà un parell de problemes poc importants amb la instal·lació elèctrica, però ens en sortirem. Em sembla que ara hauria de donar un cop d’ull allà a dins.

Ella es girà ràpidament.

—Bé.

Entràrem a l’habitació.

—Víctor?

Ell obrí els ulls i em mirà fixament.

—Víctor, aquest és el senyor Ruxton. Ha vingut per instal·lar-nos els televisors i tot això, tal com vam dir. Vol examinar la teva habitació.

Ell parpellejà un cop tot mirant-me. Aquells ulls blaus eren molt penetrants. Em recordaren una mica els d’una àguila que vaig veure en un zoo belga. Era com si, a través del teu cap, mirés la paret.

—Bé —digué—, està bé.

La veu no era forta. Els seus trets estaven ben dibuixats, el nas era llarg, i les celles espesses es nuaven amb el cabell gris i desordenat.

A la seva mirada hi havia una arrogància rotunda, una determinació cansada. El cabell del seu cap era gris i feia pensar en un filferro espinós. Semblava que somrigués, però sols era la forma de la seva boca quan estava relaxat. El llençol estava ben estirat, posat sobre el seu pit, i tenia les mans plegades sobre el llençol. Era un esquelet, però feia tot l’efecte d’haver estat fort com un bou.

El so de la seva respiració normal era dolent, com la d’un cavall amb problemes respiratoris.

—Ruxton, oi? —digué, bufant com el vent en un camp de blat a l’octubre—. Em sembla que l’únic Ruxton que he tingut el plaer de conèixer era un ase acabat i un fill de puta. Hi teniu cap relació?

Vaig veure com li tremolaven les mans, unes mans grosses, que havien estat fortes, plegades sobre el llençol.

—Segurament —vaig respondre.

Dels seus llavis sortiren uns sons guturals sense alè. Reia. Aleshores vaig saber que no em ficaria amb ella per res. Faria la meva feina i marxaria; ell no m’agradava.

—Víctor —digué ella, tot anant ràpidament al costat del llit—, si et plau, pren-t’ho amb calma.

—Oh, Déu —digué ell, amb veu de dolor.

Ella em mirà mentre arreglava els coixins amb ulls de resignació. Al costat del llit hi havia petites bombones d’oxigen, posades en un prestatge d’acer niquelat que tenia rodetes i mànecs. D’un costat de les lluents manetes penjaven un llarg tub de goma en espiral i una màscara. Semblava una pitó sense ulls i amb la boca oberta.

L’habitació era blanca, arreglada i antisèpticament neta. No hi havia ni una cadira, ni una revista. Només el llit d’hospital i les bombones d’oxigen. A l’esquerra hi havia una finestra, amb cortines blanques, que donava a un costat de la casa i el camí que portava al darrera. A la capçalera del llit hi havia una altra finestra. D’una barra del llit penjava una campaneta de plata amb filigranes, com aquelles que hi havia sobre el bufet de casa l’àvia en les èpoques llunyanes de la infància.

Vaig observar el sostre, per sobre el llit, mirant que semblés que estava fent la meva feina. De vegades s’hi pensa, a penjar televisors al sostre, però mai no es fa.

—Hauré de revisar les bigues de les golfes —vaig dir.

—Bé —digué ella.

El vaig tornar a mirar. No semblava que estigués bé. Vaig anar vers la porta, ella s’acostà i vam passar a la sala. La bata s’anava descordant. Ella em mirava als ulls.

—Està molt malament —digué.

—Com s’hi va, a les golfes? Té cap llanterna?

—Sí.

El so m’arribà vagament des de l’habitació. Una papallona havia tocat la campana de plata amb una ala trencada.

—Shir-LEY!

Era la Mort que roncava.

Ella em mirà ràpidament i anà corrents a l’habitació. Jo la mirava. Ell es retorçava al llit, amb la boca oberta i les mans arrapades als llençols. Intentava respirar.

—Em podria ajudar? —digué ella.

Vaig entrar-hi.

—Obri aquesta maneta, sí, aquesta.

Ella s’inclinà al seu damunt, amb un braç per sota, subjectà la màscara a la boca i al nas d’ell i jo la vaig obrir. La vida bategava pel tub de goma. Vaig mirar més enllà tot intentant pensar en alguna cosa per a no sentir-lo.

Al cap d’un minut o dos ella digué:

—Ja la pot tancar.

Ho vaig fer. Ella s’acostà i posà el tub de goma negra sobre la maneta. Ell tenia els ulls tancats i la cara i les mans molles de suor.

—Gràcies, nena —digué ell sense obrir els ulls.

Ella féu un sorollet amb la gola i anà vers l’altre cantó del llit mentre estirava el llençol. Jo la mirava i ella em mirà. Vaig veure l’expressió de la seva cara. Deia moltes coses.

Ens vam mirar per sobre el llit. Ella sabia que jo havia vist el que pensava. Era com si el llit s’hagués buidat de sobte. Senzillament, ell no hi era.

Ella tombà els ulls i anà cap a la sala. Jo la seguia mentre de reüll veia els peus del vell drets sota el llençol. Jo havia estat aprenent d’enterrador i n’havia vist molts, de peus així.

—Em sap greu que l’hagi vist d’aquesta manera —digué ella.

—No té cap importància. Estic encantat d’haver ajudat. On és la llanterna?

Ella anà a la cuina i tornà amb un estri de cinc piles. Vaig pujar a una cadira i em vaig enfilar a les golfes a través del lavabo de la seva habitació. Vaig examinar les bigues.

No me’l podia treure del cap. Era com un cadàver, només que encara respirava, encara era el rei. Vaig baixar.

—Sí —vaig dir tot tornant-li la llanterna—, penjar el televisor al sostre no serà massa difícil.

—Imagino que encara està trasbalsat pel que ha passat, oi, senyor Ruxton? No li hauria d’haver demanat ajut. Sé que una cosa així pot atabalar molt, veient-lo per primer cop. Jo hi estic tan acostumada que ho he oblidat.

Vaig pensar: «Reina, no t’hi acostumaràs mai».

Ella devia veure quelcom als meus ulls. Parlà de pressa.

—És una malaltia respiratòria molt complicada. Cada vegada es complica més. —Ella mirà vers l’habitació—. Degeneració —digué—. L’han visitat els millors especialistes del país. Per sort, és molt ric. —Em tornà a mirar—. Són els pulmons, la gola i els bronquis, i ara, també el cor. Ell… és a dir, nosaltres, hem viscut a molts llocs, però ell s’estima més viure aquí.

—Així doncs, vostè és la seva infermera.

—Senyor Ruxton, ell és el meu padrastre, però es podria dir que sóc la seva infermera. M’he ocupat d’ell des que es va vendre el negoci. Fabricava mobles cars de tot tipus. Segur que ha sentit a parlar de Spondell. És molt possible que algunes caixes dels televisors que vostè ven les dissenyés Víctor.

El seu nom podia haver estat Xshdukjtn, de poc que em sonava.

—Sí, em sembla que aquest nom em sona —vaig dir. Ella no parlà, i jo vaig continuar—: Però quants anys té, vostè?

Em mirà de dalt a baix.

—Divuit. —S’aturà—. Ell insistí que jo el vetllés… així.

—No estaria millor en un hospital?

Mogué una mica el cap i sospirà.

—Sí, els doctors ho veuen així, i ara, el doctor Miraglia diu que és molt important que hi vagi. Víctor el fa callar i es nega a anar-hi.

—Qui és aquest Miraglia?

—Ara és el metge de Víctor, i Víctor no permet que ningú més se li acosti. Pensa que el doctor Miraglia és el millor del món. —Tornà a sospirar—. Tothom pensa que Víctor hauria d’estar en un hospital.

—Qui és tothom?

—Vull dir, abans de venir aquí.

—I vostè, què pensa?

Somrigué. Això no em deia res perquè havia dut les coses massa lluny. Coneixes molta gent i saps com reaccionen quan els coneixes. Ella sols podia tenir una raó per a dir-me tot això, potser dues, però em semblà que pensar en l’altra era de boig. Digué:

—Parlem d’una altra cosa. Això el deu cansar.

—No hi ha parents?

—Què?

—Ell. No té família? Vull dir, a més de vostè?

Es girà i anà vers una gran taula-bar que hi havia al costat d’un sofà llarg, de color blau cel. Posà la llanterna sobre la taula.

—No —digué—, només em té a mi. —Em mirà somrient.

—Quedem que passaré demà al matí? —vaig dir—. Portaré algunes coses. Podrem decidir el que volen. Què li sembla?

—Bé, està bé.

—Si avui començàvem alguna cosa, no l’acabaríem.

—Suposo que té raó.

Vam travessar l’habitació. Jo vaig sortir a l’entrada i la vaig mirar a través de la porta de reixa.

—Bona nit, senyoreta Angela.

—Bona nit, senyor Ruxton.