CAPÍTOL 12

Fi de l’aventura

Sis figures pujaven pel camí nevat: dos nens amb abrics foscos, dos més dins un estrany equip blanc, un gos amb un abriguet també blanc, molt brut, i un magnífic cavall. Tots els nois duien les cares empastifades i feien una fila insòlita, però, com que no trobaren ningú, no tenia pas importància.

Tot caminant, Peter xerrava sense aturador i els explicava el que havia passat. Colin i George escoltaven meravellats, amb una mica d’envegeta per no haver compartit totes aquestes aventures.

—Posaré Kerry Blue en un dels nostres estables —va decidir Peter—. Hi estarà bé. Quina sorpresa s’enduran els homes quan veuran que l’animal ha desaparegut! Demà ho direm a la policia. Ens reunirem a dos quarts de deu i, quan vingueu, aneu de pas a buscar Pam i Barbara. Ho fareu, veritat? Quin magnífic misteri, i em penso que els Set Secrets ho han fet molt bé! Oh, que cansat em sento! M’adormiré sense adonar-me’n.

Encara no havia passat mitja hora, i ja tots eren al llit ben adormits. Janet dormia profundament quan Peter hi va entrar. Havia posat Kerry Blue en un estable; i era un cavall ben dòcil.

L’endemà tot fou emocionant. Peter va contar als seus pares allò que havia passat i el pare, ben cofoi, va anar a veure Kerry Blue.

—Es un magnífic cavall de raça —va comentar—. L’han tenyit de marró, veieu? Em penso que aquests individus el volien vendre donant-li un altre nom. Tu i la teva societat ho heu impedit; està molt bé, Peter!

—Ara potser s’hauria d’anar a parlar amb la policia —va demanar la mare d’ells, que se sentia inquieta—. Jo crec que s’han de posar a perseguir aquests homes immediatament.

—Hi haurà reunió dels Set Secrets a dos quarts de deu —va recordar Peter—. Potser la policia voldria venir-hi.

—No, no crec que els policies volguessin seure en testos i caixes —va dir la mare—. Un haureu de reunir a l’estudi del pare. Es el lloc més adequat.

I a dos quarts de deu, quan els Set s’esperaven molt excitats, i Scamper semblava que s’hagués tornat boig, mossegant una punta de l’estora, van trucar i entraren dos policies alts i grossos. Varen quedar ben astorats amb tants nens asseguts fent rotllo.

—Bon dia —va dir l’inspector—. De què es tracta? Vostè no ho ha explicat per telèfon, senyor.

—No, desitjava que els mateixos nens li contessin la història —va respondre el pare de Peter.

Va desplegar el diari del matí i el va estendre damunt la taula. Els nens s’agruparen al seu entorn. A primera plana hi havia una gran fotografia d’un magnífic cavall. A sota, unes ratlles en lletres grosses negres.

—Suposo que vostès hauran llegit això aquest matí —va observar el pare de Peter—. Peter, digues a aquests senyors on és Kerry Blue.

—Al nostre estable! —va exclamar Peter mentre mirava, satisfet, l’expressió d’estranyesa dels policies.

Varen treure els quaderns de notes.

—Això és important, senyor —va dir l’inspector al pare de Peter—. Pot demostrar que té el cavall?

—Oh, sí, i tant —respongué el pare de Peter—. El podran veure quan vulguin. Peter, conta tota la història a aquests senyors.

—Ho haurem d’explicar per torn, un bocí cadascun de nosaltres —va contestar Peter.

Ell fou el primer de parlar. Va contar com havien estat fent els ninots de neu al camp. Després Jack va continuar contant com havia sortit de nit per buscar la insígnia dels Set Secrets, com havia vist l’automòbil i la conductora que arrossegava.

—Ara sé, naturalment, que era la gàbia d’un cavall —va dir—, però llavors no ho sabia. No sabia què era; semblava una petita conductora… no hi veia cap finestra.

I la història es va anar descabdellant: com havien interrogat el guardià i el que els havia respost… com havien seguit les roderes del cotxe fins al camp i camí amunt. I també com els quatre nois s’havien disfressat de ninots de neu i havien sortit a muntar guàrdia, acompanyats per Scamper.

Després seguia el tros més emocionant: quan Peter i Jack havien entrat a la casa en busca del presoner i com ells mateixos havien estat atrapats. I llavors Colin i George seguiren contant com ells també s’havien ficat a la vella casa per buscar-hi Jack i Peter.

—Sou uns nois força atrevits! —va dir l’inspector, fent un senyal amb els ulls, tot girant-se cap a la mare de Peter.

—Sí, molt —va dir ella—. Però, jo no estic d’acord amb tot aquest rondar de nit, senyor inspector! En aquella hora haurien hagut de ser al llit dormint.

—Es veritat —va respondre l’inspector—. Estic d’acord amb vostè. Havien d’haver avisat els policies i deixar que ells solucionessin el misteri. Vagar de nit disfressats de ninots de neu! Mai no he sentit res de semblant!

Va parlar amb tanta severitat que les tres nenes s’alarmaren.

Després, però, somrigué i llavors s’adonaren que, tanmateix, estava satisfet d’ells.

—Hauré de saber el nom del propietari de la casa vella —va comentar l’inspector— i interrogar-lo.

—Es el senyor Holikoff, 64 Heycom Street, a Covelty —va dir George d’una correguda—. Nosaltres, Pamela i jo, vàrem descobrir-ho.

—Es un bon servei! —va comentar l’inspector, i l’altre policia va anotar-se l’adreça—. Molt bon servei!

—No deureu pas saber la matrícula de l’automòbil, oi? —va preguntar el policia—. Això ens ajudaria força.

—No —va contestar Colin, contrariat—. No, però aquestes dues nenes saben no sé què de la gàbia del cavall. Varen prendre la mida del pneumàtic i fins varen treure còpia de l’empremta de la roda, tal com havia quedat gravada a la neu.

—Ho va fer Janet —va dir Barbara precisant, i en aquell moment desitjava no haver-se rigut de Janet altres vegades.

Janet va ensenyar on havia copiat tots els detalls. L’inspector es guardà el paper de seguida. Semblava satisfet.

—Està molt bé; no podia estar millor! Avui ja no podríem trobar l’empremta perquè la neu s’ha fos quasi del tot. I és un document molt valuós de comprovació. Però, quines idees més intel·ligents tenen els fills de vostè!

Janet s’enrojolà com una rosella, satisfeta per aquestes paraules. Peter la va mirar i somreia content. Era una bona germana, un membre excel·lent per a la Societat dels Set Secrets.

—Molt bé, aquests nens sembla que han fet una gran part del treball que nosaltres hauríem hagut de fer —va dir l’inspector tancant el quadern de notes—. Tenen l’adreça del propietari… i si donés la casualitat que ell tingués una gàbia per a transportar cavalls i que els pneumàtics fossin de la mida d’aquest dibuix, llavors hauria de respondre a algunes preguntes de gran interès.

Els policies anaren a veure Kerry Blue. Els nens també entraren tots a l’estable, i Kerry Blue va aixecar les orelles, molt alarmat. Però aviat Peter el va tranquil·litzar.

—Sí. Ja l’havien tenyit parcialment —va comentar l’inspector palpant-li el pelatge—. Si li haguessin posat una altra capa de tintura, ja no se l’hauria reconegut! M’imagino que aquells individus es proposaven tornar per fer-ho la nit vinent, i endur-se’l després a un altre estable. Però l’havien de tenir amagat en un lloc segur mentre el tenyien… i per això havien escollit el celler d’aquella vella casa buida… que pertany al senyor Holikoff. Molt bé! M’agradaria saber què en sap ell, de tot això.

Els nens estaven molt impacients per conèixer el final de l’aventura. I tot s’acabà a l’altra reunió dels Set Secrets… que fou convocada, no pels propis membres, sinó pel pare i la mare de Peter.

La tingueren al cobert i varen cedir a les dues persones grans, per seient, les caixes més grosses. Janet i Peter s’assegueren a terra.

—Bé —va començar el pare de Peter—. El senyor Holikoff és l’amo de la gàbia per a cavalls… i també del cotxe. La policia va esperar dins la casa vella l’arribada dels dos homes… i hi varen anar. Ara són tancats amb pany i clau. Es van quedar tan sorpresos de veure que Kerry Blue havia desaparegut, que no es varen resistir gens!

—Pare, de qui és Kerry Blue? —va preguntar Peter—. Els diaris deien que pertanyia al coronel James Healey. L’ha enviat a buscar?

—Sí —respongué el pare—. Avui vindrà una gàbia per recollir-lo. I també ha enviat quelcom per als Set Secrets. Potser t’agradaria veure què és, Peter.

Peter va agafar el sobre que el seu pare li oferia i el va obrir.

En varen sortir unes entrades. Janet en recollí una.

—Ooooh, és una entrada per al circ i una per a una pantomima! Es que n’hi ha set de cada?

Sí que hi eren! Dos magnífics bitllets per a cadascú, llevat de Scamper.

—Però li podem donar un gran «deliverós» i «deliverociós», oi, mare? —va cridar Janet, agafant-lo en els seus braços.

—Però, què t’empatolles? Es algun idioma estranger? —va preguntar la mare, molt sorpresa—. I tots van riure.

Damunt del sobre hi havia escrit:

—S’ha portat molt bé —va comentar Peter—. Nosaltres no esperàvem cap recompensa. L’aventura en si ja ho ha estat. Que magnífica!

—Bé, us deixem perquè parleu de tot això —va dir la mare aixecant-se—. O, si no, potser ens trobarem que també pertanyem a la vostra Societat i llavors seria els Nou Secrets, en lloc dels Set Secrets.

—No: és la Societat dels Set Secrets —va remarcar Peter amb fermesa—. La millor Societat del món. Hurra pels Set Secrets!

FI