Sis dies a Sintra

Xavier Tornafoch i Yuste

Primer dia

Arribo a primera hora del matí a l’estació de Santa Apolònia. Els reflexos metàl·lics del riu Tajo m’impressionen. Des de les finestres de l’Exprés Lusitània veig el barri de l’Alfama, intueixo el brogit de Lisboa. Baixo del tren, arrossego les maletes lentament i em dirigeixo cap el hall de la popular terminal lisboeta, demano un taxi i me’n vaig cap a Sintra. Des del cotxe veig l’Atlàntic i les luxoses cases de Cascais i Estoril. Penso en els sis dies que hauré de romandre a Portugal per assistir a la Convenció Europea de Fabricants de Catifes. Sempre m’han agradat aquestes reunions, són una bona oportunitat per fer negocis.

Arribo a l’hotel i m’instal·lo, surto cap el Palau de Congressos, on té lloc la convenció. Les reunions de treball se succeeixen, parlo amb col·legues de Pakistan, del Marroc, de Canadà… Passo una bona tarda. El coffe break em fa coincidir amb gent d’arreu; conec una senyoreta amb fort accent sud-americà, el seu nom és Maria Soledad Peña, cap de compres de la companyia panamenya Pielfombra SA. S’interessa pel treball de la meva empresa i quedem per sopar junts a la Pousada Afonso, un excel·lent restaurant situat al centre de la ciutat. La trobada és agradable; parlem de negocis, del futur de la fabricació de catifes i dels processos de comercialització del producte. Acabo el dia prenent una copa al bar de la Pousada. Dinarem plegats l’endemà.

Segon dia

Estic posat en matèria. Em llevo d’hora, passejo una estona per les boniques arbredes de Sintra i camino muntanya amunt fins el Castelo de Mouros. Torno a l’hotel, esmorzo i, després de canviar-me de roba, me’n vaig a la convenció. Escolto amb atenció les conferències. Parlo amb alguns dels assistents, comento coses diverses. Surto del Palau de Congressos apressat, he quedat per dinar amb la Soledad Peña. Durant el dinar intercanviem catàlegs i ens convidem mútuament a visitar les nostres respectives empreses. A l’hora de les postres, la senyoreta Peña em pregunta amb cara d’intriga:

—Bé, senyor Muntada, ara que ens tenim confiança permeti’m que li pregunti quan podrà servir-nos el material que li hem sol·licitat.

Sense saber massa què li he de dir —no tinc constància de cap comanda de Pielfombra—, li comento que la nostra productivitat és molt bona, som una empresa líder. La Soledad Peña insisteix:

—Sí —em diu tot rient—, li ho vam demanar a través de Francisco Gílvez, el nostre home a Barcelona. És el cap de vendes de Financisur.

No puc deixar perdre un negoci com aquest per un descuit estúpid. Li dic a la cap de compres de Pielfombra que pot donar per fet el lliurament, li dic que no recordo els detalls de la comanda però li asseguro que telefonaré a Barcelona i ho solucionaré tot.

Tercer dia

Telefono a Barcelona a primera hora del matí. Parlo amb la meva secretària.

—Neus! Sóc el Muntada, el Josep Muntada. Escolta! Mira si hi ha una comanda de catifes a nom de Pielfombra SA, de Panamà.

La negativa de la Neus m’enfurisma, penso que hem de treballar més seriosament, no podem perdre les comandes com si res; es tracta de diners, de molts diners, la gent de l’empresa depén de les meves operacions comercials.

Dic a la Neus que busqui per tots els racons de l’oficina la comanda de Pielfombra i que em telefoni a l’hotel demà al matí.

Avui no hi ha sessions de treball, està prevista una visita a una fàbrica de Coimbra i una recepció a l’Ajuntament de Lisboa. Ens passegen amunt i avall en autocar, ens conviden a dinar i a berenar, passem un dia molt mogut enmig dels viatges i dels actes institucionals. Arribem a Sintra ja ben entrada la nit. Alguns dels participants de la convenció aprofiten per anar a fer unes copes abans de tornar a l’hotel, jo me’n vaig de dret al llit. Estic cansadíssim, no puc més.

Durant tot el dia he estat donant-li voltes a la comanda de la Soledad Peña, m’adormo pensant que demà em telefonarà la Neus i ja estarà tot solucionat.

Quart dia

Em desperta el telèfon, la tendra veu de la Neus em sona a glòria. Parlo amb la meva secretària una bona estona i augmenta la meva desesperació; «això no pot ser» —penso entre mi. No hi ha comanda, ningú no l’ha vista, tota l’empresa està trasbalsada.

Mentre em dirigeixo cap al Palau de Congressos penso en la Soledad Peña, necessito veure-la immediatament, he de demanar-li excuses i lligar el negoci el més aviat possible. Busco nerviosament amb la mirada a la cap de compres de Pielfombra per l’auditori, no la veig, estic perdut.

Acaben les sessions matinals, me’n vaig a dinar, torno a la Pousada Afonso. Mentre menjo em toca una mà a l’esquena. Quina sorpresa! És la Soledad Peña en persona. La convido a seure, abans de poder dir res la senyora comença a xerrar:

—Quan tindrà el material? On ens el lliurarà? Ens convé ara mateix!

Explico a la Peña que no tenim cap comanda de la seva empresa, acte seguit li dic que podem servir-li el que vulgui, quan vulgui, només cal que en parlem.

—Està bé, senyor Muntada —diu la dona amb cara malhumorada—, li diré el que vull i com li ho pagarem, però permeti’m dir-li que els fabricants espanyols són poc seriosos.

Tres mil catifes vermelles amples, cinc mil catifes petites i quatre catifes de cerimònia de color groc. Aquesta és la comanda de la Peña. Avui mateix telefonaré a Barcelona i passaré l’encàrrec. El material s’haurà de lliurar per avió, a La Havana, quan els homes de Pielfombra el rebin, la Soledad em pagarà en efectiu i en dòlars. Treballo tota la tarda en l’afer i me’n vaig a dormir d’hora, estic cansat.

Cinquè dia

Avui és dia de descans, la Convenció ens dóna dia lliure. Aprofito per baixar a Lisboa, passejo per la ciutat, em perdo pel Rossio, compro vaixella i prenc un cafè amb llet en un bar del centre de la ciutat. Després de dinar agafo un taxi cap Estoril, em passo la tarda jugant al Casino i no em va malament: guanyo cent mil escuts.

De tornada a Sintra m’instal·lo a l’hotel, endollo l’ordinador i em passo la nit treballant a l’habitació. Abans d’anar a dormir parlo amb Barcelona. La Neus, amb veu de son, em diu que l’avió ja és de camí.

Sisè dia

Avui és l’últim dia del congrés, he de mirar de trobar la Soledad, he de cobrar i enllestir aquesta maleïda operació. Fem la cloenda de la Convenció, parla el president de la Unió Internacional de Fabricants i Comerciants de Catifes. Me’n vaig a la Pousada, allà trobaré a la Soledad Peña. Arribo al restaurant, la cap de compres de Pielfombra és asseguda, em crida per compartir la taula.

—Escolta Muntada —diu la Soledad— et penses que som babaus?

Estic desconcertat. No entenc res.

—No us ha arribat el material? —pregunto.

La Soledad continua parlant amb to d’indignació.

—Hem rebut un munt de catifes, de tots els tamanys i de tots els colors. Estem fent una guerra, no estem moblant una casa. Si no ens subministreu les armes ara mateix no hi haurà tracte. Les comprarem als libis, que són més seriosos. Et vam demanar tres mil fusells, cinc mil pistoles i quatre míssils. En l’argot dels traficants són catifes vermelles, catifes petites i catifes de cerimònia.

Mentre la dona m’explica això el local s’omple, sobtadament, de policies. Ens apunten amb les seves armes. Em trobo emmanillat i dins d’un furgó camí de la Comissaria Central de Lisboa. Em passo tota la nit a la garjola. Al matí m’interroga un policia amb cara de mala llet. Busquen a un tal Carlos Fajardo, traficant d’armes, vist per última vegada a Barcelona, que es fa passar per comerciant de catifes. Aclarit el malentès em deixen en llibertat i em demanen disculpes. Abans de marxar de les dependències policials em diuen que la Soledad Peña es diu, en realitat, Mar Galíndez. És una perillosa terrorista de l’Exèrcit Panameny d’Alliberament. La Interpol estava sobre la pista i feia dies que la controlava. Havia quedat amb Fajardo a la Convenció per comprar-li armes.

—Què hi tinc jo a veure amb això? —pregunto als policies.

La Galíndez em va confondre, ja que el Fajardo venia de Barcelona i és un home baixet, grassonet i calb. La descripció correspon a la meva aparença física. Mentre torno a Barcelona, amb tren, penso en la mala sort que he tingut. He perdut una operació de primer ordre per no tenir el material. Si hagués tingut armes… Ho hauré de comentar a la gent de l’empresa, haurem d’obrir nous mercats, han estat sis dies profitosos.