L’AMOR ENVERS LES COSES NATURALS

Durant les seves excursions matinals al bosc de Fontainebleau, M. C*** (actual cap de l’Estat^[4]), en una d’aquestes darreres albades, vagarejant per l’herba i la rosada, havia penetrat a una mena de vall, a banda i banda de les fondalades d’Apremont.

Sempre d’una elegància rectilínia, molt senzill, amb capell rodó, frac cordat, aire positiu, no tenint, en el seu incognito, res que recordés el tirat del Numa precedent —en una paraula, no excedint, en la seva modèstia distingida, l’aspecte d’un turista oficial—, s’abandonava, per higiene, als encisos de la Natura.

De cop i volta, va reparar que «el somieig havia conduït les seves passes» fins una cabana prou esbarjosa, coqueta, amb les seves dues finestres de verds porticons. Havent-s’hi acostat, el senyor C*** hagué de reconèixer que les llates d’aquell estatge anormal tenien números d’ordre, i que era una mena de cabana de firaire, llogada, sens dubte, a qui pertocava. A la porta hi eren escrits, en majúscules blanques, aquests dos noms: DAFNIS I CLOE.

Aquesta inscripció el sorprengué. Amb una curiositat somrient, però discreta, és a dir, sense pensar gens ni mica a laïcitzar aquella ermita, tustà, polidament, a la porta.

—Entreu! —cridaren, de dins estant, dues gerdes veus infantívoles.

Ell agafà la balda. La porta s’obrí, mentre un raig intermitent de sol, a través del fullam, l’il·luminava, així com l’interior de la idíl·lica habitació.

El senyor C***, al llindar, es veié en presència d’un noi molt jove, amb cabells rossos rullats, trets de medalla grega, cutis mat, escèptics ulls blaus (la fina mirada dels quals oferia aquella mena de cosa mofadora que caracteritza el fons de les nines normandes), i d’una noia molt jove, de cara ingènua, d’un oval pur, coronat per una bella i trenada cabellera castanya. Anaven vestits, l’un i l’altre, amb vestits de dol, d’estofa camperola i d’un tall que tan sols la bella actitud de llurs persones feia passador. Tots dos eren encisers, i llur posat d’artistes no desvetllava, cosa estranya!, l’aversió.

Tornant de diversos viatges, el Cap de l’Estat es trobava, doncs, una mica a desgrat seu, tot sortós de destriar altres «cares» que no pas les dels prefectes, sots-prefectes i batlles: allò li reposava l’esguard.

Dafnis estava dret a la vora d’una taula rústica; l’amable Cloe (tot mirant, per sota les seves celles acalades, l’hoste inesperat) estava asseguda al llit de ferro, d’un sistema nou, amb matalàs d’algues, llençols blancs i grollers i doble coixí. Tres cadires d’espart, alguns objectes per a la condícia de la casa, plats i tasses de faiança a imitació del vell Limoges, i, damunt la taula, coberts resplendents d’argent alpaca novíssim, completaven el parament del clos nòmada.

—Estranger —digué Dafnis—: benvingut siau, vós que entreu enmig d’aquest inesperat raig de sol!… Us desdejunareu amb nosaltres sense compliments, veritat? Tenim ous, llet, formatge, i àdhuc cafè. Cloe, de pressa, un altre cobert!

Els poderosos de la terra estimen les coses senzilles i imprevistes, i es presten de bell grat als encisos de l’incògnit, entre els humils. Davant un acolliment així, el senyor C***, amb prou feines podia negar-se a ser amable i, a guisa de distracció, va deixar que s’afluixés una mica (per aquesta vegada i per excepció), el rigorisme del seu caràcter.

—Heus aquí —pensà— dos joves excèntrics, escapats d’algun racó de París i que han adoptat aquesta enginyosa manera de passar les vacances!… Potser són més divertits que la gent que em volta: vejam…

—Joves amics —respongué tot somrient, amb el posat d’un rei d’altre temps entrant a casa d’uns pastors—, em plauen les coses naturals!… i accepto el vostre oferiment camperol.

S’assegueren al voltant de la taula, on, havent-se acuitat Cloe, l’àpat començà tot seguit.

—Ah! les Coses Naturals!… —sospirà Dafnis, amb un pregon sospir—. És per l’amor envers les coses naturals que som aquí! Les cerquem de tot cor; però… és endebades!

—Com, com, joves amics! Però si us volten, us embolcallen, aquí, les coses naturals, amb totes llurs joies pures, en l’abundor dels fruits del camp!… Veieu! Quina llet tan excel·lent! Quines fresquíssimes llesques!

—Ah! —digué Cloe—. Això és ben veritat, bell estranger: la llet, hom la pot veure, perquè és feta amb excel·lent cervell de moltó.

—Pel que fa a les llesques —murmurà Dafnis—, tractant-se de pa, sabeu?, amb aquests nous llevats, hom no n’està mai segur… però, pel que fa a la mantega, confesso que m’ha semblat d’una margarina interessant. Si preferíssiu, tanmateix, el formatge, aquí en tenim un de confiança, en el qual el sèu i el guix no hi entren sinó en una tercera part, tot just: és de nova invenció.

En escoltar aquestes paraules, el senyor C*** reparà més atentament en els seus dos joves amfitrions:

—I… us dieu Dafnis i Cloe?… —va dir.

—Oh! No són més que noms per a la intimitat… —respongué Dafnis—. Les nostres famílies, en altre temps benestants, vivien a París, als Camps Elisis, quan una sobtada conversió del deute els reduí al treball. Advocat de poc, anava, doncs, a encabir-me de passant, com tothom; Cloe, estudiosa i ja doctoressa, aprenia per esdevenir llevadora, quan una petita herència ens permeté d’unir-nos tot seguit, sense esperar la clientela —i d’assajar de reprendre, segons les nostres aficions nadives, en aquesta vella boscúria, la nostra existència del temps de Longus… però és difícil, avui en dia—. Com! Ja no mengeu, car estranger?… Voleu un parell d’ous ferrats? Aquests estan de moda. Provenen de l’exportació, sabeu? D’aquests tres milions d’ous artificials que Amèrica ens expedeix cada dia. Hom els capbussa dins d’una aigua acidulada que en forma la closca: és instantani. Creieu-me, tasteu-los. En acabar prendrem cafè. És excel·lent! És d’aqueixa falsa xicoira de primera qualitat, la venda anual de la qual, només a París, s’eleva, segons els totals oficials, a divuit milions de francs. No ens ho refuseu; va de bon grat, i sense cerimònies.

El senyor C***, la curiositat del qual, a desgrat seu, es desvetllà en oir aquests accents jovenívols, capgirà diplomàticament la conversa, per evitar, amb la major cortesia possible, de respondre a l’oferiment cordial del seus hostes.

—Una petita herència, dieu?… —reprengué amb un posat d’interès simpàtic—. En efecte, aneu endolats, fills meus!

—Sí, n’anem pel nostre pobre oncle Palemó! —gemegà Cloe, tot eixugant una llàgrima invisible.

—Palemó —digué el senyor C***, tot escorcollant en les seves recordances—. Ah! sí, aquell que, semblant a Silenu, era bon bevedor de claret, al temps de les llegendes!

—Ell mateix —sospirà Dafnis—. Tant és així que no es desvetllava, cada aurora, sinó amb la… boca rasposa, aquest digne partidari de Bacus! Li plaïa el vi natural. Doncs bé, havent-se fet adreçar a la seva cabanya un barral d’aquest famós «Vi de propietari»… sabeu?…

—Sí, bell estranger —recalcà Cloe, amb veueta musical de professor—: un barral d’aquesta mixtura tan ben tartrada, enguixada i degudament arsenicada que quatre-centes i cinc-centes persones de la nostra època n’han mort!… d’aquest vi generós que la menestralia francesa beu, tot cantant, amb un to eixerit, la cançó cèlebre:

Penso, dant gràcies a Déu,

Que no n’hi ha a Anglaterra.

—De manera —continuà Dafnis— que, havent-lo cridat l’Ésser Suprem el mateix vespre de posar el vi a les ampolles, el nostre oncle Palemó se n’anà a aquella cita enmig de còlics paorosos, vell malaurat!; i ho féu llegant-nos algunes dracmes. Però, dispenseu: potser sou fumador, estimat estranger?… Voleu un d’aquests cigars?… Són, verament, passadors, i fan bona cara. Continuen sent importats d’Amèrica!… Són de fulles de paper amarades d’una decocció de nicotina purificada, procedent de les millors puntes de cigars de l’Havana. Se’n venen de dos a tres milions per mes, sabeu?, només a França. Aquests són d’una marca de primera, com diu la mateixa Administració.

Aleshores, el senyor C***, creient destriar, en aquestes darreres paraules, una vaga intenció d’ironia envers el Progrés, cregué haver d’assumir una mica el seu paper oficial.

—Gràcies —digué—. Però, si bé és veritat que alguns abusos, ai!, s’han esquitllat en la Indústria moderna, quan hom s’adreça on cal, troba sempre coses de debò! Altrament, a la vostra edat, què importen els vans plaers de la taula? Sobretot aquí, enmig d’aquesta natura vivent, d’aquests arbres magnífics i esponerosos, per exemple, amb llurs brancatges seculars… llur aire sanitós…

—Com dieu?… car estranger? —digué Dafnis, esbadocant els ulls—. Com s’entén?… ho ignoreu? Però si aquestes superbes alzines, aquests altívols alerços que han aixoplugat tants amors reials, havent sofert, una certa nit d’un hivern recent, cinc o sis graus més de fred del que podien suportar-ne llurs arrels (això segons el mateix report dels inspectors del servei d’Aigües i Boscos de l’Estat), són morts, en realitat. Podeu veure el tall oficial que els marca per ser abatuts l’any vinent. Acabaran als escalfapanxes dels ministeris. Aquestes fullades són les darreres, i no provenen sinó de la velocitat adquirida: només és una brillant agonia. Una persona entesa en té prou amb dar una llambregada a llur escorça per saber que la saba ja no munta. De manera que, sota l’aparença vivent de llurs ombratges, ens trobem, fet i fet, voltats d’innombrables espectres vegetals, de fantasmes d’arbres!… Els arbres vells ens abandonen! Pas als joves!

Un núvol passà pel front, tanmateix matemàtic, del senyor C***: a través dels brancatges enlairats, al defora, dringava una petita rauxada freda.

—En efecte, crec ara recordar-me’n —murmurà—. Però no exagerem!… i no examinem res de massa prop si volem destriar alguna cosa. Us resta aquesta exuberant natura estival…

—Com! —exclamà de bell nou Dafnis—. Com, car estranger! Trobeu «natural» un estiu en el qual passem les tardes, la pobra Cloe i jo, tremolant l’un contra l’altre?

—L’estiu no és dels més calents, en efecte, aquest any —respongué el senyor C***—. Bé, tanmateix, alceu més enlaire la mirada, jovençans. Us resta la contemplació d’aquest cel esbarjos, intacte, pur…

—Un cel intacte i pur… on es creuen, tot el dia, eixams d’aeròstats, plens de senyors saberuts… Ja no és un cel… natural, car estranger!

—Però… de nit, a la claror dels estels, oint el cant del rossinyol, podem oblidar…

—És que —murmurà Dafnis— interminables raigs elèctrics, eixits de la fortalesa militar, propera, travessen l’ombra amb llurs immenses escombres de boira clara: això modifica, contínuament, la claror dels estels i adultera la bella claror de la lluna sobre els boscos!… La nit ja no és… natural.

—Quant als rossinyols —sospirà Cloe— els xiulets continus dels trens de Melun els han espantat: ja no canten, bell estranger.

—Oh, joves —exclamà el senyor C***—, és que també sou ben… estiracordetes! Si us plaïen tant les Coses Naturals, per què no us establíeu a la vora de la mar… com s’acostumava a fer, en altres temps?… La fressa de les altes ones… els dies de tempesta…

—La mar, car estranger? —digué Dafnis—. És que no ignorem que un gruixut cable n’ensopeix, d’un cap a l’altre, la immensitat. Basta, ja ho sabeu, de tirar-hi un o dos barrils d’oli per apaivagar-ne les més altes onades a gairebé una llegua de rodalia. Anem ara als llamps de les seves «tempestes», des de l’instant en què, del centre estant d’un estel volador hom pot fer-los encabir dins una ampolla, la mar ja no ens resulta, avui en dia, tan… natural.

—En tot cas —digué el senyor— les muntanyes són encara, per a les ànimes elevades, un sojorn on la tranquil·litat…

—Les muntanyes —respongué Dafnis—. Quines? Els Alps, potser? El Mont Cenis?… amb el seu ferrocarril que l’esberla de part a part com un avar, i que amb el seu vapor fuma, com un fètid encenser ambulant, les planures que havien estat verdejants i habitables?… Els trens expressos recorren de dalt a baix les muntanyes, amb rodes que tenen encaix aturador. Ja no són… naturals, aquestes muntanyes!

Hi hagué un moment de silenci.

—Aleshores —contestà de seguida el senyor C***, resolt a veure fins on se sostindrien les paradoxes d’aquells dos elegíacs amants de la natura— aleshores, jove, què penseu fer?

—Doncs… renunciar-hi! —exclamà Dafnis—: seguir el corrent! I, per viure, fer… per exemple, política, si voleu. Això dóna molt.

En sentir aquesta frase, el senyor C*** va estremir-se i, reprimint una rialla esclatant, els mirà tots dos.

—Ah! —va dir—. I, si no sóc indiscret, què voldríeu ser en política, senyor Dafnis?

—Oh! —féu tranquil·lament Cloe, sempre amb una exquisida veu doctoral i pràctica—. Ja que Dafnis representa, en si, el partit dels rurals descontents, bell estranger, li he aconsellat d’inscriure’s, a l’atzar, com a candidat exòtic a la circumscripció mes «endarrerida» d’aquest país. N’hi ha. Doncs bé, què cal, en els nostres temps, a juí de la majoria dels electors, per merèixer la medalla legislativa? Saber-se estar, en primer lloc, d’escriure (o d’haver escrit) el més petit llibre realment bell; saber-se estar de sentir-se dotat, en cap art, d’un talent immens; fer veure que hom menysprea com a frèvol tot allò que pertoca a les produccions de pura intel·ligència; és a dir, no parlar-ne mai sinó amb un somriure protector, distret i plàcid; saber, destrament, donar d’un hom la impressió d’una sana mediocritat; poder matar el temps, cada dia, entre tres-cents col·legues, sigui delegant el vot, sigui provant-se, els uns als altres, que no són, al fons, altra cosa que morosos xerraires, desposseïts (llevades clares excepcions) de tot altruisme; i, al vespre, tot mastegant un escuradents, mirar la multitud, amb una mirada àtona, tot murmurant: «Bah! Tot s’arranja! tot s’arranja!». Aquestes són, veritat?, les condicions prèvies receptades per ésser judicat possible candidat. Un cop elegit, hom cobra nou mil francs de retribució (i la resta), perquè no es conformen amb paraules, a la Cambra!, hom s’anomena l’«Estat»… i hom atorga, de passada, un o dos brillants estancs a la seva petita estimada Cloe!… Tot això no és pas tan inepte, trobo; i és un ofici fàcil. Per què no has de provar-ho, Dafnis?

—Ah —féu Dafnis— no dic pas que no. És una qüestió de despeses de propaganda i tractes, el fastigueig dels quals, si cal, hom podria vèncer. Al capdavall, si no es necessités altra cosa que tenir una «opinió» per reeixir…, mireu, car estranger: posem-les totes dins el vostre capell rodó i traieu-ne una a l’atzar! Deveu tenir la mà afortunada, ho endevino; traureu la millor de totes (m’hi jugaria qualsevol cosa), la que donarà més, com diuen. Altrament crec que si, més tard, una altra m’esdevenia més plaent, em somreia més, vaja!, veient com són valorades, en aquesta època, pel que pesen i produeixen, ni el treball em daria de canviar-la. Les «opinions», en aquest segle, ja no són… naturals, sabeu?

El senyor C***, com a home afable, com a esperit il·lustrat, tingué la condescendència de somriure davant d’aquestes innocents paradoxes que, al seu esguard, excusava l’edat d’aquells originals primerencs.

—Fet i fet, senyor Dafnis —digué— podríeu representar el partit del Cinisme-lleial, i, amb aquest títol, reunir força sufragis.

—Sense comptar —afegí Cloe— que (si he de creure, bell estranger, el tros de diari que embolcallava el formatge, aquest matí), diverses localitats mirarien de cercar equilibri (inventant-se algú fins ara introbable) a l’enutjosa influència de cert «general»^[5] esdevingut la dèria pública, el diputat de moda, i la política del qual…

—Un general, dieu, Cloe? —interrompé Dafnis amb estranyesa—, un general… que fa política… i que és diputat?… No és, doncs, un general… natural?

—No! —digué el senyor C***, més greu, a despit del seu voler, aquesta vegada—. Però, anem a la conclusió, joves amics meus. La vostra franquesa d’adolescents una mica estranys, però amables, ha guanyat la meva simpatia i ara, és el meu torn, m’he de donar a conèixer. Sóc l’actual cap de l’Estat francès, del qual em sembleu massa irònics ciutadans; i en prenc bona nota, senyor Dafnis, de la vostra pròxima candidatura.

Mig obrint el seu frac, el senyor C*** deixà veure, entre la seva armilla i la seva camisa blanca, emmidonada i rectangular, aquella mitja cana d’ampla cinta moaré roig tan escaient en els seus retrats i que no deixa cap dubte sobre les augustes funcions de qui la porta: això reemplaça la corona, sense sorprendre.

—Oh! El rei! —exclamaren, ensems, Dafnis i Cloe, aixecant-se, plens d’estupor i de vague respecte.

—Joves, ja no n’hi ha, de rei! —digué, amb fredor, el senyor C***—. Tanmateix, però, tinc la potestat d’un rei… encara que…

—Ho capeixo! —murmurà Dafnis amb una mena de condol—. No sou tampoc un rei… natural?

—Tinc, almenys, l’honor de presidir una república natural! —respongué (més eixut), el senyor C***, tot aixecant-se.

Dafnis tossí lleugerament en sentir aquestes paraules, però sense interrompre, per deferència, no essent encara «diputat».

—En qualitat d’aital —afegí el senyor C***— us atorgo (en retorn de la vostra hospitalitat franca, i de manera excepcional) llicència plena i total d’ocupar, sense ser inquietats pels nostres guardes, i durant les vacances de l’any 1888, aquesta vall deserta, inclosa en una de les principals boscúries de l’Estat. Tant de bo que, quan l’hora arribi, pugui ser-vos més útil, joves endarrerits d’una llegenda que, ai!, el Progrés, massa ho veig, fa antiquada!…

—Que sigui beneït el dia… —començà Dafnis, i el «rei» saludà els dos «pastors» i es retirà, amb passes iguals, pels arbrats difunts, envers l’antic palau llunyà, deixant la pseudo-parella de Longus una mica colpida per l’aventura.

Havent tornat a entrar al reial estatge, on, provisionalment, el senyor C*** ocupa, crec, les habitacions de Sant Lluís (les menys inhabitables, tanmateix, d’aquest casal antic, que no té ja raó d’existir sinó com a lloc de cita per a la caça o d’estiueig pintoresc), l’honorable president del règim actual, tot fumant un veritable cigar a l’oratori del vencedor d’Almansor, de Taillebourg i de Saintes, no podia menys que reconèixer, en el seu interior, que, en el fons, l’amor de les coses massa naturals ja no és sinó una mena de somni dels menys realitzables, bo perquè s’hi esmerci la parladissa de la gent endarrerida —i que DAFNIS I CLOE, per portar, avui, llur tarannà del passat, llur senzilla existència camperola, per nodrir-se, en fi, de veritable llet, de veritable pa, de veritable mantega, de veritable formatge, de veritable vi, en veritables boscos, sota un veritable cel, en una veritable cabana, i units per un amor sense segona intenció, haurien hagut de començar per plantar llur susdita cabana sobre una base d’unes vint-i-cinc mil lliures de renda—, atès que el primer dels beneficis que, positivament, devem a la Ciència, és d’haver posat les coses senzilles, essencials i «naturals» de la vida, FORA DE L’ABAST DELS POBRES.