NOU

Qualsevol persona amb una mica de seny, dotada d’un coneixement ni que fos superficial de la xarxa viària siciliana, que volgués anar de Vigata a Calapiano hauria encarat, per començar, l’autovia cap a Catània, després hauria pres la carretera que toma cap a l’interior en direcció als mil cent vint metres de Troina, per davallar tot seguit als sis-cents cinquanta-un metres de Gagliano a través d’una mena de viarany que havia conegut la primera i última capa d’asfalt cinquanta anys enrere, als primers temps de l’autonomia regional, i per acabar hauria atès Calapiano recorrent una provincial que rebutjava clarament de ser considerada com a tal, ja que la seva veritable aspiració era de tornar a assumir l’aspecte del camí de carro que una vegada havia estat. I no s’acabava aquí. La finca agrícola de la germana d’en Mimi Augello i del seu marit quedava a quatre quilòmetres del poble, i s’hi arribava per una faixa de grava en forma de serpentina que fins i tot deixava perplexes les cabres abans de posar-hi al damunt ni que fos una de les quatre potes de què disposaven. Aquest era, per dir-ho així, el trajecte sense complicacions, el que sempre feia en Mimi Augello, en el qual les dificultats i les incomoditats només se superposaven en l’últim tram.

Per descomptat, no és el que va escollir en Montalbano, que va preferir, en canvi, tallar l’illa transversalment de manera que es va trobar recorrent, ja des dels primers quilòmetres, carreterotes al llarg de les quals els pocs pagesos supervivents interrompien la feina per contemplar, astorats, aquell auto que gosava aventurar-se per allà. Al vespre ho comentarien als fills, a casa:

—Sabeu què, aquest matí? Ha passat un automòbil!

Tanmateix, aquella era la Sicília que li agradava al comissari, aspra, escassa de verd, en la qual semblava (i era) impossible sobreviure i on encara quedava algú, però cada vegada menys, amb botes de muntar, boina i fusell a l’espatlla, que el saludava de la mula estant duent-se dos dits a la templa.

El cel era serè i clar, com declarant obertament el seu propòsit de continuar així fins al vespre, i gairebé feia calor. Les finestres abaixades no impedien que a l’interior de l’habitacle regnés el deliciós perfum que es filtrava a través dels paquets i paquetets que atapeïen literalment els seients posteriors. Abans de sortir, en Montalbano havia passat pel cafè Albanese, on feien els millors dolços de tot Vigata, i s’havia endut una vintena de canons sicilians acabats de fer, deu quilos de rosquilles, galetes regina, xocolatines de licor, rebosteria i fruites confitades i, com a colofó, una coca de cinc quilos tota de coloraines.

Va arribar passat migdia, i va calcular que hi havia estat més de quatre hores. La gran casa de pagès li va semblar buida, si no fos que la xemeneia fumejant indicava la presència d’algú. Va tocar el clàxon i al cap de poc va aparèixer a la porta la Francesca, la germana d’en Mimi. Era una siciliana rossa que ja passava de la quarantena, alta i cepada: observava el vehicle que no reconeixia tot eixugant-se les mans amb el davantal.

—Sóc en Montalbano —va dir el comissari al mateix moment que obria la porta i baixava.

La Franca va córrer a abraçar-lo amb un gran somriure.

—I en Mimi?

—A l’últim moment no ha pogut venir. Li sap molt de greu.

La Franca se’l va mirar. En Montalbano no sabia enredar les persones que s’estimava; s’embarbussava, s’enrojolava i mirava cap a una altra banda.

—Ara mateix li faig un truc —va dir tota decidida i va entrar casa. En Montalbano es va carregar de paquets i paquetets en un equilibri miraculós i al cap de poc la va seguir.

La Franca tot just acabava de penjar.

—Encara té mal de cap.

—Què, ja t’has calmat? Creu-me, no ha estat res —va dir el comissari mentre descarregava paquets i paquetets damunt la taula.

—Ei, on vas amb tot això? —va dir ella—. Que ens vols convertir en una pastisseria?

Va posar els dolços al frigorífic.

—Com estàs, Salvo?

—Molt bé. I vosaltres?

—Tots bé, gràcies a déu. I d’en François ni en parlem. S’ha fet gran, és alt com un sant pau.

—On són, ara?

—Pels camps. Però quan toqui la campana no pateixis que ja els veuràs aquí preparats per menjar. Que et quedaràs a dormir? T’he preparat una habitació.

—Franca, t’ho agraeixo però ja saps que no puc. Hauré de marxar a tot estirar a les cinc. Jo no sóc com ton germà, que va per aquestes carreteres corrent com un boig.

—Au, vés a rentar-te una mica, va.

Va tornar tot refrescat al cap d’un quart. La Franca estava parant taula per a una desena de persones. El comissari va pensar que potser era el moment adequat.

—En Mimi m’ha dit que volies parlar amb mi.

—Després, havent dinat —el va tallar la Franca—. Com vas de gana?

—Home, bé.

—Et ve de gust una mica de pa de blat? L’he tret del forn fa una hora encara no. Te l’amaneixo?

Sense esperar la contesta va tallar dues llesques, les va amanir amb oli d’oliva, sal i pebre negre, hi va posar formatge de cabra, les va col·locar l’una damunt de l’altra i les hi va donar.

En Montalbano va sortir a fora, es va asseure en un pedrís al costat de la porta i a la primera queixalada es va sentir com si tingués quaranta anys menys: tornava a ser un marrec, amb aquell pa condimentat tal com li feia la seva àvia.

Calia menjar-se’l sota aquell sol, sense pensar en res, només gaudint d’estar en harmonia amb el cos, amb la terra, amb el perfum de l’herba. Al cap de no gaire va sentir cridòria i va veure arribar tres vailets que s’empaitaven, es clavaven empentes i es feien travetes. Eren en Giuseppe, de nou anys, el seu germà Domenico, que duia el mateix nom del seu oncle Mimi, de la mateixa edat d’en François, i en François mateix.

El comissari va quedar sorprès: en François s’havia fet més alt que els altres dos, i més vivaç i eixerit. Com dimonis havia pogut canviar d’aquella manera amb prou feines dos mesos que feia que no el veia?

Va córrer cap a ell amb els braços oberts. En François el va reconèixer, es va aturar de cop mentre els seus companys seguien cap dins. En Montalbano es va ajupir, encara amb els braços estirats.

—Hola, François.

El nen va fer un bot, el va esquivar fent una corba.

—Hola —va dir.

El comissari el va veure desaparèixer a l’interior de la casa. Què estava passant? Com és que no havia vist cap fulgor d’alegria en els ulls del nano? Es va consolar pensant que potser es tractava de ressentiment infantil; segurament en François s’havia sentit descuidat per ell.

Els dos caps de taula els van ocupar el comissari i l’Aldo Gagliardo, el marit de la Franca, un home de molt poques paraules que era tan gallard de nom com de fets. A la dreta hi havia la Franca i a continuació els tres menuts, amb en François en últim lloc, assegut al costat de l’Aldo. A l’esquerra hi havia tres nois d’una vintena d’anys, en Mario, en Giacomo i l’Ernest. Els dos primers eren estudiants universitaris que es guanyaven el jornal fent feines al camp, mentre que el tercer era un alemany passavolant que li va dir a en Montalbano que comptava de quedar-se encara tres mesos més. L’àpat, pasta acompanyada de salsitxes amb salsa i al darrere salsitxes a la brasa, va ser força ràpid, que l’Aldo i els seus tres ajudants tenien pressa per tornar a la feina. Tots es van abraonar damunt dels dolços que havia portat el comissari. Després, a un moviment de cap de l’Aldo, es van alçar i van sortir de casa.

—Et preparo un altre cafè —va dir la Franca. En Montalbano estava inquiet, ja que havia observat com l’Aldo, abans de marxar, havia intercanviat una fugissera mirada d’entesa amb la dona. La Franca va servir el cafè i es va asseure davant del comissari.

—La cosa no va pas de broma —el va advertir.

I en aquell moment va entrar en François, decidit, les mans serrades i rígides al llarg del cos. Es va plantar davant d’en Montalbano, el va mirar de fit a fit, amb duresa, i li va dir amb veu tremolosa:

—Tu no em separes dels meus germans.

Va girar cua i va fugir corrents. Un cop de puny, la boca ardent. Va dir la primera cosa que li va passar pel cap, que malauradament era ben estúpida:

—Mira que bé que ha après a parlar!

El que jo et volia dir ja t’ho ha dit el vailet —va dir la Franca—. I pensa que tant l’Aldo com jo no hem fet sinó parlar-li de la Lívia i de tu, de com estarà de bé amb vosaltres i de com i de quant us l’estimeu i us l’estimareu. Però no hi ha hagut res a fer. Va ser una idea que li va venir de cop i volta fa cosa d’un mes, de nit. Jo dormia, vaig sentir que m’estiraven pel braç. Era ell.

«Que et trobes malament?».

«No».

«I doncs què tens?».

«Tinc por».

«Por? De què?».

«Que vingui en Salvo i se m’emporti».

—De tant en tant, mentre juga o menja, aquesta idea li torna al cap i aleshores es posa seriós, fins i tot es toma dolent.

La Franca va continuar parlant, però en Montalbano ja no la sentia. S’havia perdut en la memòria empaitant un record de quan tenia la mateixa edat que en François, o un anys menys i tot. L’àvia es moria, la seva mare estava molt malalta (però tot això no ho va entendre fins més endavant) i el seu pare, per poder-se’n ocupar millor, l’havia portat a casa d’una seva germana, la Carmela, que estava casada amb el propietari d’una caòtica botiga de tota mena d’andròmines, un home reposat i amable que es deia Pippo Sciortino. No tenien fills. Al cap d’un cert temps el seu pare havia tornat per endur-se’l, amb corbata negra i una ampla faixa també negra al braç esquerre, se’n recordava perfectament. Però ell s’hi havia negat.

«Jo no hi vinc, amb tu. Em quedo amb la Carmela i en Pippo. Em dic Sciortino».

Encara tenia al davant l’expressió adolorida del pare, les cares incomodades d’en Pippo i la Carmela.

—… perquè la canalla no són fardells que es poden dipositar ara aquí ara allà —va concloure la Franca.

A l’hora de tornar va agafar la carretera més practicable i cap a les nou del vespre ja era a Vigata. Va voler passar per ca l’Augello.

—Fas més bona cara.

—Havent dinat he pogut fer una bona becaina. No te n’has sortit, amb la Franca, eh? M’ha trucat tota amoïnada.

—És una dona molt i molt intel·ligent.

—De què et volia parlar?

—D’en François. Hi ha un problema.

—Que el nano els ha agafat massa afecte?

—Com ho saps? Ah, t’ho ha dit ella.

—A mi no me n’ha parlat. Però no costa gaire d’imaginar. Ja ho veia venir, que acabaria així.

A en Montalbano se li va enfosquir l’expressió.

—Ja entenc que la cosa et sàpiga greu —va dir en Mimí—, però qui et diu que al capdavall no sigui millor així?

—Per a en François?

—També. Però sobretot per a tu, Salvo. Tu no estàs fet per ser pare, ni que sigui d’un fill adoptiu.

Tot just passat el pont va veure que els llums de casa de l’Anna estaven encesos. Va aparcar, va baixar.

—Qui hi ha?

—Sóc en Salvo.

L’Anna li va obrir, el va fer passar al menjador. Estava mirant una pel·lícula, però va apagar l’aparell immediatament.

—Una mica de whisky?

—Sí. Sense gel.

—Que estàs desanimat?

—Una micona.

—No és cosa fàcil de digerir.

—No, gens.

Va rumiar un segon sobre allò que li acabava de dir l’Anna: no és cosa fàcil de digerir. Però com podia saber res d’allò d’en François?

—Perdona, Anna, però tu, com ho has sabut?

—Ho han dit a la tele, a l’informatiu de les vuit.

Però de què estava parlant?

—Quina tele?

—Televigata. Han dit que el comandant ha confiat la investigació del cas Licalzi al cap de la Mòbil.

A en Montalbano li van venir ganes de riure.

—Pots comptar, si això tant se me’n fot! Jo parlava d’una altra cosa!

—Doncs digue’m què és això que t’amoïna.

—Una altra estona, si no et sap greu.

—Al final el vas veure, el marit de la Michela?

—Sí, ahir havent dinat.

—Et va parlar del seu matrimoni en blanc?

—Tu ho sabies?

—Sí, m’ho havia explicat ella. La Michela se l’estimava molt, saps? En aquestes condicions tenir un amant no és exactament una traïció. El doctor n’estava al corrent.

Va sonar el telèfon en una altra habitació, l’Anna va anar a contestar i va tornar neguitosa.

—Era una amiga. Es veu que ara fa mitja hora el cap de la Mòbil ha anat a casa de l’enginyer Di Blasi i se l’ha endut a la Comandància de Montelusa. Què li deuen voler?

—Molt senzill, saber on s’ha amagat en Maurizio.

—Això vol dir que ja sospiten!

—És la cosa més òbvia, Anna. I l’Ernesto Panzacchi, el cap de la Mòbil, és un home obvi de cap a peus. En fi, gràcies pel whisky i a reveure.

—Què vols dir, ja marxes?

—Perdona’m, però estic cansat. Ja ens veurem demà.

L’havia assaltat un núvol de mal humor espès i carregós.

Va obrir la porta de casa i ja va haver de córrer al telèfon.

—Salvo, què collons! Quin amic que estàs fet!

Va reconèixer la veu d’en Nicolò Zito, el periodista de Retelibera amb qui l’unia una amistat de debò.

—Va de veres aquesta història que ja no t’ocupes de la investigació? Jo no he donat la notícia perquè primer volia que me la confirmessis. Però si va de debò, per què no m’ho has dit?

—Perdona’m, Nicolò, això va ser ahir vespre cap al tard. I com que aquest matí he marxat d’hora, que anava a veure en François…

—Vols que faci alguna cosa amb el pròxim informatiu?

—No, gràcies, no cal. Ah, una cosa que segurament no deus saber, així et compenso. En Panzacchi s’ha emportat a Comandància per interrogar-lo l’enginyer urbanístic Aurelio Di Blasi de Vigata.

—Se la va carregar ell?

—No, sospiten del fill, en Maurizio, que va desaparèixer la mateixa nit que van matar la Licalzi. Ell, el noi, estava enamoradíssim d’ella. Ah, i una altra cosa: el marit de la víctima és a Montelusa, a l’Hotel Jolly.

—Salvo, si et despatxen de la policia et contracto jo. Mira’t l’informatiu de mitjanit. I gràcies, eh, moltes gràcies.

A en Montalbano el mal humor li va passar del tot així que va penjar l’auricular.

L’Ernesto Panzacchi no es podria queixar: a mitjanit tots els seus moviments serien de domini públic.

No tenia ni gota de gana. Es va desvestir, es va posar sota la dutxa i s’hi va quedar una bona estona. Es va posar calçotets i samarreta nets. Ara venia la part més difícil.

—Lívia.

—Uf, Salvo, si sabessis quanta estona fa que espero que em truquis! Com està en François?

—La mar de bé, ha crescut molt.

—Has vist quins progressos que fa? Cada setmana, quan li truco, parla millor que la setmana anterior. En sap molt, de fer-se entendre, oi?

—Massa i tot.

A la Lívia el comentari li va passar per alt, li corria pressa una altra cosa.

—Què volia la Franca?

—Parlar-me d’en François, precisament.

—És massa mogut? No creu?

—Lívia, no va pas per aquí, la cosa. Potser ens hem equivocat deixant-lo tant de temps amb la Franca i el seu marit. El nen els ha agafat afecte i m’ha dit que no se’n vol anar d’allí.

—T’ho ha dit ell mateix?

—Sí, espontàniament.

—Espontàniament! Però mira que ets idiota!

—Per què?

—Que no ho veus que li han dit ells, que et digués això? Ens el volen prendre! Com que tenen necessitat de mà d’obra gratis per a la finca, aquells dos poca vergonyes!

—Lívia, no et passis.

—No, és així com t’ho dic! Se’l volen quedar! I a tu ja et va bé, deixar-lo allà!

—Lívia, mira de raonar.

—És clar que raono, estimat, raono perfectament! I ja em sentireu, com raono, tu i aquell parell de lladres de criatures!

I va penjar. Sense posar-se res al damunt, el comissari va sortir a seure al porxo, va encendre un cigarret i finalment, després d’hores de tenir-la a ratlla, va deixar via lliure a la malenconia. En François ja estava perdut, per molt que la Franca els hagués deixat a ell i a la Lívia la decisió final. La veritat, cruel com la vida mateixa, era el que li havia dit la germana d’en Mimi: la canalla no són fardells que es poden dipositar ara aquí ara allà. No es pot passar per sobre dels seus sentiments. L’advocat Rapisarda, que seguia per la seva banda els tràmits d’adopció, li havia dit que caldrien almenys sis mesos més. I en François tindria tot el temps del món per arrelar fèrriament a can Gagliardo. La Lívia no sabia què s’empatollava si es pensava que la Franca li havia pogut ficar a la boca el que havia de dir. A ell, a en Montalbano, no se li havia escapat la mirada d’en François quan se li havia acostat per abraçar-lo. Ara se’n recordava bé, d’aquells ulls: contenien por i odi infantils. D’altra banda, entenia els sentiments del nano: ja havia perdut la mare i ara temia perdre la seva nova família. En el fons del fons, la Lívia i ell havien estat poquíssim temps amb el marrec, les seves figures no havien trigat gaire a difuminar-se. En Montalbano es va adonar que mai dels mais tindria el valor d’infligir-li un altre trauma a en François. No hi tenia cap dret. I la Lívia tampoc. La criatura ja estava perduda per sempre. Pel que feia a ell, consentiria que es quedés amb l’Aldo i la Franca, que ja estaven contents d’adoptar-lo. Ara havia agafat fred, es va aixecar i va passar a dintre.

—Mestre, que dormia? Sóc en Fazio. El volia informar que avui, havent dinat, hem fet una assemblea. Li hem escrit una carta de protesta al comandant. L’ha firmada tothom, començant pel mestre Augello. L’hi llegeixo?: «Els sotasignats, tots membres de la comissaria de Seguretat Pública de Vigata, lamentem…».

—Para el carro. Que l’heu enviada, ja?

—Sí, mestre.

—Però mira que arribeu a ser imbècils! M’ho podíeu fer saber, abans d’enviar-la!

—Per què, abans o després, quina diferència hi ha?

—Doncs que us hauria convençut de no fer una estupidesa així.

Va tallar la comunicació, enfadat com una mona.

Va trigar força a agafar el son. Però quan només feia una hora que dormia es va desvetllar, va encendre el llum i es va incorporar al llit. Havia estat un llampec que li havia fet obrir els ulls. Durant la visita a l’escenari del crim amb el doctor Licalzi s’havia produït alguna cosa, una paraula, una remor, com ho diria, dissonant. Què podia ser? Va patir un atac de ràbia contra ell mateix: «Però què cony t’importa? Si la investigació ja no és cosa teva…».

Va apagar el llum i es va tornar a colgar.

«Igual que en François», va afegir amargament.