38

La Norma va passar per personal i va comunicar que, a petició del comissari Nebot, s’agafava uns dies de vacances. Estava preocupada per les conseqüències que aquella suspensió tindria en la seva carrera, però sobretot li sabia greu haver posat l’inspector Roca en aquella situació. Estava convençuda que l’inspector havia fet tot el possible per defensar-la, però també sabia que tant l’inspector com el comissari tenien raó: l’havia cagat. Atesa la seva relació de parentiu amb la Violeta, no hauria d’haver interrogat el Gerard i el seu pare. L’Octavi ja l’havia advertit que en aquesta ocasió s’estava comportant com una mare amoïnada en lloc de fer-ho com una policia. Tindria sort si no l’expulsaven del cos.

De camí al cotxe, va entrar a un bar i va comprar un paquet de tabac. Al carrer, es va fumar un cigarret i va provar de calmar-se. Quan ja era dins el cotxe, va agafar el mòbil per trucar a l’Octavi i explicar-li què havia passat, però, mentre marcava el número, s’ho va rumiar millor i va decidir passar per l’Institut. Necessitava veure’l en persona, abraçar-lo i que ell la consolés. Per un moment va tenir la temptació d’encendre un altre cigarret, però finalment va deixar el paquet de tabac sota el seient i va posar en marxa el motor.

A l’Institut, el guàrdia de seguretat li va dir que el doctor Claramunt era al seu despatx i la Norma va pujar a la cinquena planta. Com feia sempre que l’anava a veure, va trucar a la porta i la va obrir sense esperar cap resposta. L’Octavi no estava sol. Una dona morena, amb una sensual cabellera llarga i fosca, tenia el cul recolzat a la taula i xerrava animadament amb el seu marit, que somreia embadalit assegut a la seva cadira. En veure la Norma, la dona es va posar dreta i l’Octavi va posar la mateixa cara que hauria posat un nen enxampat amb la mà dins una capsa de llaminadures.

—Perdona, no volia destorbar-te —va fer la Norma, desconcertada, dubtant si entrar o no al despatx.

—És la doctora Cayetana Guerra —va dir l’Octavi afanyant-se a aixecar-se de la cadira i anant cap a on era la Norma—. És un dels forenses que han vingut per donar-nos un cop de mà, em sembla que ja te n’he parlat. —I adreçant-se a la Cayetana, va afegir—: Ella és la Norma, la meva dona.

—Molt de gust —van dir totes dues. A iniciativa de la Cayetana, es van fer un parell de petons.

—Ha passat una cosa, per això venia a parlar amb tu —va dir la Norma observant de reüll la Cayetana—. Però si estàs enfeinat…

—No, no… El que passa és que la doctora Guerra —a la Norma li va estranyar que l’Octavi no l’anomenés pel seu nom de pila, com feia amb tots els seus col·laboradors— se’n torna avui a Sevilla i pensava acompanyar-la a l’aeroport per acabar de comentar uns temes… L’Abelló s’ha ofert a deixar-nos el cotxe oficial.

—Ah…

—Però si el que m’has de dir és urgent, li puc dir al Baulenas que l’acompanyi ell —va dir l’Octavi, sense poder evitar posar-se vermell.

—No, no cal —va dir la Norma fent un esforç per somriure—. Ja t’ho explicaré després.

—¿N’estàs segura?

—Sí. No passa res. Ja parlarem al vespre.

Durant uns instants es va fer un silenci incòmode. L’Octavi estava massa desconcertat i no se li acudia què dir i la Norma tenia la sensació d’haver interromput alguna cosa i de sobrar. La Cayetana, que dissimuladament es dedicava a observar la Norma, tampoc no deia res.

—Procuraré arribar d’hora —va dir finalment l’Octavi—. ¿Seràs a casa?

—Sí. I ara tinc un munt de coses a fer —va mentir la Norma—. Val més que me’n vagi.

La Norma li va desitjar bon viatge a la Cayetana, es va acomiadar de l’Octavi amb un petó als llavis i va sortir del despatx.

La Norma va sortir de l’Institut confosa. La doctora Cayetana Guerra era una dona atractiva, i era natural que l’Octavi s’hi sentís atret. També ho era que, en veure-la entrar al despatx, s’hagués posat nerviós suposant que la Norma endevinaria que, poc o molt, flirtejava amb la metgessa. D’altra banda, no era la primera vegada que la Norma enxampava l’Octavi rient-li les gràcies a alguna dona o contemplant uns pits o un cul d’esquitllentes. Al capdavall, rere el seu posat estoic, l’Octavi no era de pedra, i la Norma no era tan ingènua per pensar que el seu marit fos immune als encants de la resta de les dones del planeta. Tanmateix, aquest cop l’Octavi no li havia dedicat aquella mirada de complicitat d’altres vegades, una mirada que li deia que no s’hi havia d’amoïnar, que tot plegat només era un flirteig innocent i sense conseqüències. En lloc d’això, li havia defugit la mirada i s’havia posat vermell.

De resultes de l’accident del Prat, ells dos amb prou feines s’havien vist. És clar que es tractava d’una situació excepcional que havia obligat l’Octavi a passar-se el dia a l’Institut, per això la Norma no va sospitat res quan, dimecres, es va llevar i va trobar aquell missatge al mòbil. ¿Què li havia dit? ¿Que s’havia de quedar a dormir a l’Institut perquè tenien un problema amb les neveres? A la Norma no se li havia passat pel cap la possibilitat que es tractés d’una mentida, però tot d’una es va trobar rumiant si era possible que l’Octavi s’hagués empescat aquella excusa per passar la nit fora de casa. ¿I si el neguit que li acabava de notar es devia al fet que tenia una aventura amb aquella forense d’escot generós? No era pas tan desgavellat. Al capdavall, feia més de quinze anys que estaven junts, i ella bé que tenia un embolic. ¿Per què dimonis no se li havia passat mai pel cap la possibilitat que l’Octavi la pogués enganyar? ¿Que potser creia que el seu marit era un extraterrestre? En presentar-les, l’Octavi havia dit que la doctora Guerra era sevillana. ¿No era de Sevilla, que un parell d’anys enrere l’Octavi havia tornat tot moix després d’assistir a un congrés?

Quan ja era al carrer, va estar temptada de fer mitja volta i passar pel soterrani per mirar d’esbrinar si l’excusa que li havia posat l’Octavi sobre el mal funcionament de les neveres era certa, però no ho va fer. En lloc d’això, es va encendre un altre cigarret i va continuar caminant. Era el segon del dia.

L’Octavi havia tingut un comportament esquiu en tornar del seu viatge a Andalusia, d’això sí que se n’havia adonat. Ella ho havia atribuït al cansament, a l’estrès de la feina, i no hi havia donat més importància. Era evident, però, que s’havia equivocat. A Sevilla, l’Octavi havia tingut una aventura amb la doctora Guerra, ara ho veia clar. Però ¿què havia passat després? ¿S’havien tornat a veure? De sobte, la idea que l’Octavi pogués mantenir una relació paral·lela amb la dona que acabava de conèixer la va deixar estabornida. No l’hi podia fer, això, l’Octavi. No podia enamorar-se d’un altra dona. De cap manera.

En sortir del pàrquing es va adonar que no sabia on anar. Per un moment va pensar a trucar a la Rita, però de seguida va rebutjar la idea: la Rita no tan sols no li serviria de consol, sinó que li escalfaria les orelles i li encomanaria les seves paranoies. A més, quan li expliqués el motiu pel qual l’havien suspès de la feina, li preguntaria si s’havia tornat ximpleta i li clavaria un dels seus discursets. No, la Rita no era una opció. El millor que podia fer era anar-se’n a casa i mirar de calmar-se.

I, qui ho sap, es va dir, al capdavall potser havia interpretat malament la reacció de l’Octavi i n’estava fent un gra massa de tot plegat.