36

L’endemà, la Norma i el Gabriel van anar al jutjat per testificar en un cas que des del punt de vista policial s’havia resolt feia més d’un any i que es jutjava aquell dia. La vista va començar amb més de dues hores de retard, i s’hi van estar tot el matí. La Norma va aprofitar l’espera per explicar al Gabriel les conclusions a les quals havia arribat després de parlar amb l’Octavi.

En tornar a comissaria, va agafar l’expedient del cas de la Raquel Bosch i el va repassar amb l’esperança de descobrir alguna pista que se’ls hagués passat per alt. La Raquel Bosch no semblava tenir enemics ni una vida complicada, com tampoc vinculacions amb el món de la delinqüència. La teoria que el seu marit i la Cristina Aranda podien haver conspirat per acabar amb la seva vida no comptava amb cap indici en què sustentar-se, i, d’altra banda, físicament cap del dos no hauria pogut transportar el cos sense que algú els ajudés. Els okupes semblaven definitivament descartats com a sospitosos, i tampoc el Gerard i el seu pare semblaven tenir cap mòbil ni cap vinculació amb la víctima més enllà de la casualitat d’haver-la conegut perquè treballava a l’empresa que havia fet les reformes de la botiga del pare del Gerard. Desmoralitzada, la Norma va tancar l’expedient. Haurien d’esperar que la prova d’ADN determinés si el fill que la Raquel esperava no era del seu marit, i si, per tant, hi havia algú altre a la seva vida. Però semblava poc probable.

—Jefa, si no em necessites, marxo —va anunciar el Gabriel.

La Norma va mirar l’hora. Passaven de les sis.

—Vés-te’n. Em sembla que avui jo també plegaré d’hora —va dir adonant-se que gairebé havia oblidat que a les set tenia sessió amb la seva psicoanalista.

La Norma havia començat a anar a teràpia feia tres anys, d’ençà d’un incident amb un detingut a qui havia trencat la cara. El detingut era un pederasta que havia assassinat una nena, i, a més, a la Norma, l’agressió va estar a punt de costar-li que li obrissin un expedient. Tot i que ella no creia en els postulats que sustentaven la teoria psicoanalítica, s’havia adonat que li resultava útil expressar en veu alta els seus dubtes i temors amb algú que no fos l’Octavi o la seva amiga Rita. A comissaria, ningú no sabia que es psicoanalitzava. No tenia per què donar explicacions, pensava, i, a més, d’aquesta manera s’estalviava les brometes de les quals sabia que seria objecte si els seus companys se n’assabentaven.

L’Àngels Miró, la seva terapeuta, tenia cinquanta-dos anys i la virtut de fer sempre les preguntes adequades. Era respectuosa, no la jutjava i, amb ella, la Norma podia parlar sense haver de preocupar-se de no ferir-li els sentiments. D’altra banda, l’Àngels Miró feia temps que s’havia adonat que Freud havia envellit malament i havia abandonat l’ortodòxia. Molts dels seus col·legues la consideraven una dissident, si no una traïdora.

—El David té raó —va dir la Norma, després d’explicar-li l’episodi de la trucada de l’Octavi mentre encara era al llit amb el David—. Intento justificar el meu comportament amb un joc de paraules per convence’m que és possible ser lleial a l’Octavi malgrat ser-li infidel.

—¿I per què creus que ho fas?

—Suposo que per evitar sentir-me culpable.

—¿I funciona?

—Si funcionés, no n’estaria parlant, ¿no?

L’Àngels va somriure. La Norma era la primera policia que psicoanalitzava, tot i que la seva formació universitària i la seva ascendència familiar acomodada la convertien, als seus ulls, en una mossa d’esquadra força atípica. Al principi, abans de conèixer-la, havia estat a punt de refusar fer-li teràpia i derivar-la a un altre col·lega, però després de la primera entrevista va canviar de parer i va decidir acceptar-la com a pacient.

—¿I el David com s’ho va prendre, quan et va sentir parlant per telèfon amb l’Octavi?

La Norma s’ho va rumiar uns segons, abans de contestar.

—No ho sé. De cap manera, suposo. Ell sap que estimo l’Octavi i que el fet d’allitar-me amb ell de tant en tant no significa res.

—¿Vols dir que a ell tant li fa?

—En realitat, em sembla que no.

—I si per a tu no significa res, ¿per què n’estem parlant? —li va preguntar la terapeuta.

—Ja ho saps, per què.

L’Àngels Miró no va dir res i la Norma també es va quedar callada. La majoria dels pacients preferien ajeure’s al divan per evitar haver de mirar-la a la cara quan li explicaven els seus temors o les seves fantasies, però des del començament la Norma havia decidit fer les sessions asseguda en una butaca al seu davant. De fet, més que monòlegs mantenien converses.

—Sóc conscient que el meu comportament transgredeix una de les principals normes imposades per la nostra societat —va dir, finalment, la Norma—. ¿És això el que volies sentir?

La terapeuta va somriure. A diferència de la majoria de dones feliçment casades que coneixia, que es conformaven a mantenir aventures imaginàries amb personatges de ficció interpretats per actors de cine que satisfeien de manera innòcua les seves fantasies i carències afectives, la sotsinspectora Norma Forester tenia un amant de carn i ossos sense que des d’un punt de vista moral li suposés cap problema. ¿Quina diferència hi havia, entre fer l’amor amb el marit tenint un altre home al cap i anar-se’n al llit de tant en tant amb un amant ocasional? A parer de la Norma, cap. L’únic que realment l’amoïnava era que l’Octavi ho descobrís i tingués un disgust per culpa seva. Aquesta era l’última cosa que la Norma volia, que l’Octavi patís, que no entengués que el David no era ni un rival ni una relació paral·lela, sinó només algú amb qui practicar de tant en tant l’art de la seducció i amb el qual sentir la sorpresa de la carícia inesperada, del foc abrusador del desig.

—Però la fidelitat és una norma no escrita que se salta molta gent i que no té conseqüències penals —va dir l’Àngels Miró—. No és com matar algú.

—No.

—Però les conseqüències són d’un altre tipus, ¿oi?

—Sí.

Silenci.

—¿I tu? ¿Com et sentiries si descobrissis que l’Octavi té una aventura com la que tu tens amb el David?

—Suposo que em posaria gelosa.

—¿T’enfadaries? ¿Li demanaries que acabés amb la relació?

—No ho sé. És possible… O potser no diria res de res. No ho sé, la veritat. No sé si seria capaç de ser conseqüent amb el que penso…

La Norma estava convençuda que l’ideal de la monogàmia imposat pel matrimoni burgès era responsable que molts matrimonis ben avinguts al final s’acabessin trencant. La seva amiga Rita, pensava la Norma, n’era un exemple. La Rita no sabia viure sense sentir-se bojament enamorada i les relacions amb prou feines li duraven un parell d’anys. En el passat, freqüentar cases de barrets o tenir una amistançada havia estat la manera en què el gènere masculí havia trampejar compatibilitzat el matrimoni burgès amb la necessitat de tenir més d’una parella sexual al llarg de la vida, fins que els joves protagonistes de la revolució sexual van intentar viure el sexe d’una altra manera, sense compromisos, sense convertir-lo en una mena de misticisme malaltís o en un negoci lucratiu. De tots aquests ideals, amb prou feines no en quedava res.

—¿Creus que seria igual, la teva relació amb l’Octavi, si el David no hi fos? —li va preguntar la terapeuta.

—És clar!

L’Àngels Miró va mirar el rellotge i es va aixecar de la butaca.

—De tota manera, pensa-hi —va dir, convidant-la a marxar.