11

A quarts d’onze del matí, l’edifici que albergava l’Institut de Medicina Legal començava a semblar el ventre d’una balena: no parava d’engolir policies, polítics, càrrecs tècnics, personal sanitari i de laboratori, auxiliars, forenses i, sobretot, cadàvers. L’espai destinat a la recepció de les ambulàncies i els cotxes fúnebres, situat al primer soterrani, era ple de bosses negres que contenien cossos carbonitzats, extremitats amputades, òrgans esmicolats i pasterades irreconeixibles que durant els propers dies els experts haurien de classificar i identificar. De les tres-centes cinquanta-dues persones que viatjaven a bord de la nau entre passatgers i tripulació, només quatre havien sobreviscut a la immensa bola de foc en què s’havia convertit l’aparell en estavellar-se contra la pista, i la manca d’espai havia obligat a condicionar el pàrquing de cotxes situat al segon soterrani per deixar-hi els cadàvers. L’aparcament, que es trobava al mateix nivell que la cambra frigorífica, havia estat dissenyat per poder ser utilitzat com a tanatori suplementari en cas d’una catàstrofe, la qual cosa facilitava la recepció i el posterior trasllat dels cossos. Tanmateix, com que no paraven d’arribar ambulàncies, entre els morts i els vius que s’ocupaven dels morts, l’espai feia estona que havia començat a quedar-se petit.

L’Octavi, que tot just acabava de tornar del Prat, va anar directe cap a la màquina de refrescs que hi havia al vestíbul de l’Institut i, en contra del seu costum, en va treure una Coca-Cola. Al seu despatx feia estona que l’esperaven el director general de la policia i diversos membres de la Conselleria d’Interior. Tanmateix, abans de pujar a la cinquena planta, l’Octavi va baixar al primer soterrani i va anar a trobar el doctor Baulenas.

—De moment, aquí ho tenim tot bastant controlat —va dir el metge—. És clar que tot just han començat a arribar els primers cossos…

—M’han confirmat que la xifra definitiva de víctimes és de tres-centes quaranta-vuit —va dir l’Octavi.

El doctor Baulenas es va passar la mà pel clatell.

—Doncs no hi haurà prou espai a les neveres.

—Ja ho sé. Ens estem coordinant amb alguns hospitals perquè es facin càrrec de tants cossos com puguin. De tota manera, calculo que aquí n’arribaran més de dos-cents…

—No pateixis, els encabirem a tots d’una manera o una altra. Ja ens en sortirem.

L’Octavi va sentir la veu de la Rocío darrere seu.

—Doctor Claramunt, esperi…!

L’Octavi es va girar i es va trobar amb la cara desencaixada de la noia.

—El doctor Abelló l’està buscant.

—Digue-li que ara hi vaig. —Però en adonar-se que la Rocío estava blanca com el paper, li va preguntar—: Fas molt mala cara. ¿Et trobes bé?

—És que m’he desmaiat un parell de vegades… —va mussitar la noia.

—Vine amb mi. Et necessitaré a dalt.

Ell i la Rocío van entrar a l’ascensor i van pujar en silenci fins a la cinquena planta. En sortir al passadís, l’Octavi gairebé va ensopegar amb la panxa de la doctora Valentina Segovia.

—Però ¿què coi hi fas, aquí? —li va etzibar. I adreçant-se a la Rocío, va dir—: T’havia dit que no l’avisessis.

—Jo no li he trucat… —es va defensar la noia.

La doctora Segovia va interposar el seu cos entre la Rocío i l’Octavi.

—Ha estat cosa meva —va dir—. He sentit la notícia a la ràdio i he vingut de seguida. He suposat que avui ens necessitaries a tots.

—Sí, però tu estàs de baixa. Vés-te’n a casa.

—Ara ja no.

—Tina, no pots quedar-te aquí —va insistir l’Octavi.

—¿Per què? ¿Perquè estic prenyada? Au, va, no siguis tan masclista…! —va rondinar la doctora Segovia.

—No diguis bajanades! —L’Octavi es va enfadar—. El que em preocupa és que te’ns posis a parir aquí mateix. Només ens faltaria això!

—¿Et penses que perquè estic embarassada no puc fer la meva feina? —el va desafiar la doctora Segovia.

—Tina, acabo d’arribar de l’aeroport i t’asseguro que cap de nosaltres no ha vist mai res de semblant. De debò, vés-te’n a casa.

La doctora Segovia va decidir canviar de tàctica.

—Sisplau, Octavi, no m’ho facis, això. No em tractis com si fos una inútil pel fet d’estar embarassada. Ja en tinc prou amb el Marc donant-me la llauna tot el sant…! —El doctor Marc Vergés era el seu marit i, casualment, era ginecòleg.

—¿Inútil? —Involuntàriament, l’Octavi va alçar el to de veu—. ¿Et sembla que portar una criatura al món és ser una inútil? Doncs resulta que això jo no ho puc fer, doctora! I no és just que m’insultis i em titllis de masclista només perquè vull evitar-te el mal tràngol del macabre espectacle que tenim a baix. —I en un to més conciliador, va afegir—: Tina, hi ha molts nens, entre les víctimes. I la majoria no estan sencers.

—D’acord, m’he passat. I el pitjor és que segurament tens raó. Tal com estic —es va acaronar la panxa—, suposo que faré més nosa que servei.

L’Octavi va sospirar.

—De tota manera, si vols ajudar tinc una feina per a tu —va dir recordant de sobte que encara no havia pogut enviar ningú a la casa de les papallones—. Han assassinat una dona a Vallcarca i necessito que algú se n’ocupi.

—Me n’hi vaig ara mateix.

—Truca a la Norma i demana-li l’adreça. Deu estar histèrica, perquè fa més de dues hores que ens esperen.

La doctora Segovia va somriure i li va estampar un petó a la galta.

—Gràcies, jefe —va xiuxiuejar—. Necessito treballar. Si ara me n’anés a casa, segur que em deprimiria.

—¿Tu? —L’Octavi va fer veure que se sorprenia—. Impossible! Ets un mal bitxo…

El mòbil de l’Octavi va sonar.

—És l’Abelló —va dir reconeixent el número—. Me n’he d’anar.

—¿I jo què vol que faci? —li va preguntar la Rocío amb un filet de veu.

—Pren-te un cafè amb força sucre i esperem al meu despatx.

La reunió va durar més d’una hora. En acabar, un malhumorat Octavi va tornar al soterrani.

—¿Com ha anat? —li va preguntar el doctor Baulenas.

—Són una colla de voltors! —va rondinar l’Octavi—. Només els preocupa no perdre la cadira!

El doctor Baulenas va arronsar les espatlles.

—Homo homini lupus… —va recitar el metge en to burleta.

—No te’n fotis.

—Qualsevol diria que véns de l’hort… —va replicar el doctor Baulenas sacsejant el cap—. Però ¿que no els coneixes?

L’Octavi va sospirar.

—¿Creus que a tot arreu és igual? Vull dir que si és cosa dels d’aquí o si les coses funcionen de manera diferent a altres països…

—¿Vols dir millor? —El metge va arronsar les espatlles—. En qualsevol cas, pitjor segur que no.

—Canviant de tema, ¿en sabem res, dels reforços? —va preguntar l’Octavi pensant en els forenses d’altres ciutats que estava previst que s’incorporessin a les tasques d’identificació.

—Començaran a arribar a partir del migdia —va anunciar el doctor Baulenas. I al cap d’un moment, com qui no vol la cosa, va afegir—: Per cert, ¿ja saps qui s’ha apuntat a la festa?

L’Octavi va veure que el seu col·lega dibuixava un somriure murri i es va posar a la defensiva.

—¿Qui? —va dir procurant que no es notés que pel seu to s’imaginava perfectament a qui es referia.

—Aquella amiga teva de Sevilla. La doctora Cayetana no sé què…

—Ah…!

L’Octavi es va mirar el rellotge, com si acabés de recordar que havia de fer alguna cosa important, va dir que havia de fer una trucada i va fer mitja volta just a temps d’evitar que el doctor Baulenas s’adonés que s’havia posat vermell.