Un atemptat que arribà tard

La tarda del 20 de juliol de 1944, a dos quarts de set, el matrimoni Krull es va asseure a taula per menjar un nou sopar frugal. Els aliments cada cop eren més escassos i l’Agnes Krull darrerament s’enfrontava a uns problemes cada vegada més grans a l’hora d’aconseguir alguna cosa més que sopa i patates. Aquella pobresa alimentària i els constants bombardejos eren els únics indicis que la guerra anava malament. Per a la resta, a la ràdio sonava la mateixa música agradable de sempre, com aquell vespre.

A més, havien anunciat que en el programa que vindria a continuació es parlaria de la manera d’exterminar els ratolins.

—Ja era hora, alguna cosa havien de fer —comentà la senyora Krull—. Els ratolins s’han fet els amos de Berlín i si l’única solució per desempallegar-nos-en són les rateres, se’ns acabaran cruspint a tots.

Les esperances de la senyora Krull es van veure frustrades i el programa mai no es va emetre. En canvi, la música es va interrompre de sobte i se sentí la veu trasbalsada del locutor.

—Fa poc s’ha comès un atemptat amb explosius contra el Führer. El Führer no ha patit ferides greus, només uns quants talls. Ha continuat la seva agenda amb normalitat i més tard s’ha reunit amb el Duce. Tanmateix, dotze membres de l’estat major han resultat ferits, alguns de gravetat.

L’Agnes i en Hans Krull es van mirar preocupats.

—¿Creus que l’han assassinat i ho volen mantenir en secret? —li preguntà la senyora Krull.

—Esperem que diguin la veritat, per variar.

—¿Per què «esperem»? ¿Tant et preocupa la vida de Hitler?

—Agnes, fes una ullada al teu voltant —li respongué en Hans, en el to didàctic que se sentia obligat a fer servir quan parlava a la seva dona, que era quinze anys més jove que ell—. Amb tot el món en contra, amb unes condicions de vida cada cop més insuportables, amb els bombardejos que ens fan anar al refugi cada dos per tres, necessitem una mà ferma que guiï el país. I Hitler és l’única mà ferma que tenim. No oblidis que tenim un fill al front.

—Precisament perquè penso en ell em pregunto si podríem arribar a una pau honrosa si Hitler no hi fos.

—Després del desembarcament angloamericà a Normandia no hi pot haver pau honrosa. Ells dictaran les condicions i nosaltres les firmarem. ¿Què vols? ¿Que Hitler se’n vagi perquè ens manin els bolxevics?

L’Agnes Krull va tenir temps de murmurar: «Que Déu ens protegeixi», abans que la ràdio interrompés novament l’emissió.

—Tot seguit sentiran el missatge del Führer al poble alemany —anuncià el locutor.

—Això vol dir que és viu —digué l’Agnes Krull, com a obvietat.

—Alemanys i alemanyes —sonà immediatament la veu del Führer—. Un reduït grupuscle d’oficials ambiciosos, deslleials i estúpidament criminals, ha tramat una conxorxa per destruir-me a mi i a la plana major de la Wehrmacht. La bomba, que ha estat col·locada pel coronel comte Von Stauffenberg, ha esclatat tot just a dos metres del meu costat dret. Ha ferit greument alguns dels meus col·laboradors més estimats. Un d’ells ha mort. En uns moments en què les forces armades alemanyes lliuren batalles extremament dures a tots els fronts, aquest ínfim grupuscle ha pensat que ens podia atacar a traïció. Repeteixo que es tracta d’un grup molt reduït d’elements criminals que serà aniquilat sense compassió.

L’endemà, igual que a la resta d’Alemanya, l’atemptat contra Hitler fou l’únic tema de conversa a l’oficina del Ministeri de l’Interior on treballava en Hans Krull.

—¿Tu què en penses? —li preguntà en Werner Sturm, un dels seus col·legues.

En Hans el coneixia bé. Era membre del partit i delatava tothom que treballava al Ministeri.

—Un àngel bondadós va protegir Alemanya del desastre —contestà.

En Werner Sturm se’l va mirar amb recel. En Krull no l’havia convençut, però tampoc li donava motius per acusar-lo de res.

—El discurs del Führer va ser extraordinari, tot s’ha de dir —afegí en Krull per evitar malentesos.

—Va ser en Joseph qui l’animà a pronunciar-lo —digué l’Sturm amb orgull, com si Joseph Goebbels fos cosí germà seu.

En Hans Krull no era partidari de Hitler, però tampoc n’era opositor. Al principi, tot i que amb reserves, n’havia reconegut les virtuts. Havia aconseguit netejar l’honor d’Alemanya de la vergonya del tractat de Versalles. S’havia fet càrrec d’un país dessagnat per la crisi econòmica i l’havia convertit altre cop en poderós en molt poc temps.

En aquells moments, naturalment, les coses anaven a mal borràs, encara que el govern i les autoritats ocultessin la veritable situació. Tot i això, no hi havia ningú més capaç que Hitler a l’horitzó.

En Hans Krull era realista. No desitjava la presència de Hitler, però l’acceptava, com diria Kavafis.

—Però ¿què va passar exactament? ¿Se’n coneixen els detalls? —va preguntar la senyora Sontheim.

—Només sabem que el general Fromm va detenir en Von Stauffenberg, l’Albrecht Mertz von Quirnheim i en Werner von Haeften, i els va executar allí mateix.

—Ben fet —aprovà la senyora Sontheim.

—Per salvar la pell —replicà l’Sturm—. Que sapiguem, les úniques unitats que els conspiradors van poder mobilitzar en part van ser les unitats de reserva sota les ordres de Fromm.

A l’Alemanya dels darrers deu mesos del Tercer Reich, algunes coses se sabien fins al més petit detall, mentre que d’altres no se sabien mai. Es podia saber, per exemple, que Hitler estava refredat, però no que els aliats havien alliberat París.

D’altra banda, els alemanys estaven immersos en la seva pròpia lluita. Intentaven sobreviure als bombardejos diaris de l’enemic, aconseguir menjar, tornar a casa i trobar-la sencera, i respirar alleugerits cada dia que no rebien una carta que els comuniqués, sempre amb les mateixes fórmules estereotipades, que el fill, el pare o el germà havien caigut per la pàtria en algun front de guerra.

Tanmateix, no van haver d’esperar gaire per saber la veritat, encara que només fos des del punt de vista del govern. El 7 d’agost va començar el judici contra els conspiradors al Tribunal Popular, presidit pel famós Roland Freisler. Goebbels havia ordenat que els acusats compareguessin humiliats i ridiculitzats, perquè volia filmar el judici i mostrar-lo a l’exèrcit i al poble com a mesura exempleritzant.

Al primer grup d’acusats hi havia el mariscal de camp en reserva Erwin von Witzleben, els generals Erich von Hoepner, Paul von Hase i Helmuth Stieff, però també oficials més joves, com en Von Hagen, en Klausing i el comte Yorck von Wartenburg.

La figura més tràgica era la del mariscal Von Witzleben. Li havien pres la dentadura postissa perquè semblés desdentegat i li havien posat uns pantalons que li anaven massa balders i no tenia tirants. Cada cop que es posava dret per respondre al jutge Freisler se’ls havia de subjectar perquè no li caiguessin.

—¿No et fa vergonya furgar-te dins dels pantalons, a la teva edat? —li cridà en Freisler.

Malgrat les desgràcies que patien, els alemanys van córrer a satisfer la curiositat.

—Això és inadmissible —mormolà en Hans Krull a la dona, en sortir d’un dels pocs cinemes que encara funcionaven—. Tractar d’aquesta manera un dels militars més importants del país. No em diguis que no li han tret la dentadura a propòsit o que no tenen un parell de tirants per al pobre home.

—Potser li van trencar la dentadura quan el torturaven —mormolà l’Agnes—. Pel que fa als tirants, aviat no hi haurà ni pantalons per posar-se.

El jutge Freisler va trobar els millors aliats en els advocats de la defensa. Per por de patir les represàlies del règim, rivalitzaven entre ells per declarar culpables els seus propis clients. L’advocat d’en Von Witzleben, per exemple, un home que es deia doctor Weissman, va superar el mateix fiscal en les seves acusacions i presentà el seu representat com un «assassí despietat» que mereixia la pena capital.

—Se’ls penjarà com animals a l’escorxador —havia decretat Hitler.

El 8 d’agost van traslladar els vuit acusats a una habitació. Del sostre penjaven vuit ganxos dels que es fan servir als escorxadors. Els van passar una soga al coll i els van penjar dels ganxos fins que van morir.

Al final, va resultar que els conspiradors no eren només uns quants. El Tribunal Popular presidit per Freisler continuà la seva macabra obra fins al 1945 i va pronunciar sentències de mort a carretades. Les sessions es van interrompre el 3 de febrer de 1945, quan una bomba de l’aviació nord-americana va caure sobre l’edifici del Tribunal. La bomba va matar Freisler i va destruir els expedients de tots els acusats que encara no havien estat jutjats.

En aquella mateixa època, el fill d’en Hans i l’Agnes Krull va caure presoner dels soviètics, mentre els seus pares regiraven les escombraries per trobar alguna cosa per matar la gana. Ni Freisler ni el Tribunal Popular els importaven ja un rave.

—El 20 de juliol de 1944 va ser un dia especialment calorós i asfixiant —recordava quasi cinquanta anys després la Traudl Junge, la secretària personal de Hitler—. La senyora Kester i jo ho vam aprofitar per anar a un petit llac que hi havia fora de la zona prohibida per fer una capbussada i prendre el sol. Feia tanta calor que no teníem ni esma per parlar. Ens vam quedar tombades i vam fer volar la imaginació.

Així va començar aquell 20 de juliol de 1944.