El terratrèmol de Pompeia

La roba estava escampada pel pati, unes peces damunt de les cadires i d’altres a les escales de l’església. Un passavolant pensaria que el mercat setmanal havia arribat fins allà, però era dijous i el mercat era dimarts. La majoria eren peces de roba masculina: samarretes, texans i camises. També hi havia un ampli assortiment de roba infantil. En canvi, la roba de dona escassejava, en quantitat i en varietat. Hi havia, sobretot, bruses, unes quantes faldilles i alguna camisa.

Els interessats que examinaven «el gènere de moda» eren immigrants de diferents països del Tercer Món, tots morenos, la majoria amb bigoti, mentre que les dones duien gairebé totes mocador.

Un vellet que arrossegava la cama dreta i caminava recolzat en un bastó mirava de trobar una camisa de la seva mida. Al final en va triar una de colors, com les que porten els americans com a tret distintiu. Les criatures jugaven al pati i, mentre corrien, de tant en tant agafaven alguna camisa, samarreta o pantalons i ho portaven a les mares, que seien als bancs i als ampits rodons que envoltaven els troncs dels arbres de l’eixida.

El pare Ioannis Perdikis estava assegut a dalt, davant l’entrada de l’església, per vigilar l’espai i assegurar-se que la distribució de roba es feia de manera ordenada i sense discussions. La roba l’arreplegava la Sotiria, la seva germana.

Quan el pare Ioannis sortia per anar a l’església, la Sotiria netejava la casa, preparava el menjar i després passava per les altres parròquies d’Atenes a la recerca de roba, sabates i qualsevol cosa que trobés «per als pobres». La Sotiria no discriminava entre pobres autòctons i pobres immigrants. Per a ella tots eren necessitats, amb independència del color de la pell o la religió.

Els col·legues del seu germà li oferien de bon grat el que havien pogut reunir gràcies a les aportacions dels parroquians, els uns perquè els feia mandra repartir-ho ells mateixos, els altres perquè sabien que amb el pare Ioannis serien de més ajuda, perquè la seva parròquia es trobava al cor mateix de la pobresa vinguda de fora. La Sotiria supervisava la col·lecta, descartava el que no servia i després enviava l’Alekos a portar-ho a l’església del seu germà. L’Alekos era el verdulaire del barri i ajudava a les obres de caritat amb la furgoneta.

El pare Ioannis els va veure arribar des del seu lloc de vigilància. Tres homes i una dona, coneguts com el Comitè de Lluita. Tan bon punt van travessar la tanca de ferro i van entrar al pati, es va produir un moviment en sentit contrari. Els immigrants van començar a tocar el dos amb prudència i sense fer soroll. La majoria va deixar caure a terra la roba que havien triat. Uns altres l’abraçaven contra el melic, sobretot les dones amb criatures.

Es van espantar debades, perquè els del comitè no els van fer ni cas. Tots quatre tenien els ulls posats en el pare Ioannis. Dos dels homes duien roba corrent, una samarreta, una camisa i texans. La dona anava maquillada fins a les ungles i duia una brusa que li marcava una pitrera generosa. El quart del grup era un jove fornit amb els braços plens de tatuatges, el cap rapat i una arracada a l’orella dreta. Es van plantar al peu de l’escala i van esperar que el pare Ioannis els cridés. Com que la invitació no arribava, hi van pujar per iniciativa pròpia.

—¿Què passa aquí? —preguntà la dona assenyalant el pati, on no hi quedava ningú, excepte el vell del bastó—. Nosaltres els volem fotre fora i tu fas de Rei Mag de l’Orient.

—Abans només els donaves menjar, ara els regales roba —digué l’home de la samarreta—. ¿Com vols que marxin, si et tenen a tu que els vesteixes i els alimentes?

La pregunta quedà suspesa en l’aire, perquè el sacerdot va continuar en silenci. Els membres del Comitè de Lluita es van mirar incòmodes. El silenci del pare Ioannis els desconcertava. D’una banda, no s’hi volien enfrontar, i de l’altra, estaven decidits a netejar el barri d’estrangers.

—Això degrada el barri, ¿és que no te n’adones, pare Ioannis? —preguntà l’home de la camisa—. Al final, no hi haurà ningú que vulgui comprar. Haurem de vendre a qualsevol preu, per un rosegó de pa, i marxar d’aquí. Si no els fem fora nosaltres, ens faran fora ells.

El pare Ioannis mirà l’home i digué amb calma:

—Són viatgers. Els malalts i els viatgers necessiten ajuda.

—Exactament el que diem nosaltres —replicà el de la samarreta—. Si són viatgers, que segueixin el seu camí. Nosaltres no ho som.

—No som viatgers i no ens cal l’ajuda de ningú. Ni de l’Estat ni de l’Església —comentà la dona.

—Anna, tu ets una dona devota. ¿T’has oblidat de l’«estima el proïsme»?

—¿A quin proïsme et refereixes, pare? —intervingué per primer cop el jove dels tatuatges—. Ens vau dir que els albanesos eren el nostre proïsme i vam haver de carregar amb ells. Després que els búlgars i els romanesos eren el nostre proïsme, i ens van fotre la feina. ¿Ara són el nostre proïsme els que vénen del cor d’Àsia? ¿Ara som veïns dels asiàtics?

El pare Ioannis es girà per mirar-lo per primer cop des que havia començat la discussió.

—Nostre Senyor Jesucrist era un immigrant com ells —li digué.

—¿Immigrant? ¿Jesús era un immigrant? —preguntà l’home de la samarreta a l’Anna, segurament perquè la considerava més experta en qüestions religioses.

L’Anna féu un gest de desconcert.

—No sé què dir-te. Que jo sàpiga era jueu —contestà.

—És clar que era jueu —afirmà categòricament el de la samarreta—. Per això va dir «estima el proïsme», perquè allà tots eren jueus. Aquí també ho entendria si tots fóssim grecs. Però ens hem convertit en una amanida variada.

—Nostre Senyor era un immigrant religiós —aclarí el sacerdot—. Emigrà al cristianisme i era un immigrant cristià entre jueus. Els jueus el van perseguir perquè va emigrar a una altra religió. Igual que vosaltres perseguiu ara aquesta pobra gent que ve d’una altra terra.

—¡Ara t’entenc! —exclamà el jove dels tatuatges—. Els jueus el van crucificar i des d’aleshores són els amos del món. I ara va i surt l’islam. Per això cal que els tornem al lloc d’on han vingut, perquè es matin entre ells i ens deixin en pau.

—Ja saps que et respectem i t’apreciem, pare Ioannis —digué l’Anna—. Però controla’t una mica.

—Fes-ho, i no hi haurà problemes —afegí el de la samarreta—. Això no és la zona alta, no és Glifada ni Ekali. És un barri de classe mitjana i els pisos els vam comprar amb l’esforç del nostre treball. No pot ser que compréssim a cent i que hàgim de vendre per la meitat. És la nostra ruïna i la dels nostres fills.

Després van fer mitja volta i van marxar. El pare Ioannis s’aixecà lentament de la cadira i baixà al pati a recollir la roba per portar-la al petit magatzem.

Que els «problemes» no només era una manera de parlar, ho va saber una nit, quan, cap a les nou, van trucar a la porta del pis i va aparèixer l’Alekos al llindar. Al principi va pensar que havia vingut per dir-li que ja havia portat la roba al magatzem. L’Alekos solia portar-la després de tancar la botiga i li havia donat la clau perquè deixés la roba quan a ell li anés bé.

L’home, però, semblava trasbalsat, i això el va sobtar.

—¿Què tens? —preguntà el pare Ioannis a l’Alekos.

—Baixa al carrer i ho veuràs.

La camioneta de l’Alekos estava aparcada davant de l’entrada de l’edifici. La roba encara seguia allí, però algú hi havia calat foc.

El pare Ioannis i la Sotiria van contemplar estorats la càrrega cremada, socarrimada i xopa d’aigua.

—Primer hi han calat foc i després l’han apagat ells mateixos, perquè no s’escampés —li explicà l’Alekos—. M’han dit que això només és una advertència, que la pròxima vegada em cremaran la furgoneta. I la gent del voltant mirava sense fer-hi res.

Ni el sacerdot ni la seva germana van fer cap comentari. Seguien mirant la càrrega de la furgoneta.

—Vaig a llençar-ho tot a l’abocador —continuà l’Alekos—. I és l’últim favor que et faig. La meva bondat no arriba fins al punt de sacrificar el meu mitjà de vida.

Va obrir la porta del conductor, però s’aturà i mirà el pare Ioannis.

—Si fos tu, aniria amb més compte, pare. Si a mi m’han fet això, no sé què et podrien fer a tu.

A continuació engegà el motor i tocà el dos.

—He de trobar un altre transportista i no serà fàcil —digué el sacerdot quan van tornar al pis.

—Ioannis, no els provoquis —li suplicà la Sotiria—. L’Alekos té raó. Estan embogits, no sabem què són capaços de fer. I ningú no et defensarà. Abans teníem una comunitat. Ara han pujat de nivell, ara tots s’han convertit en Ponç Pilat.

El pare Ioannis no va dir res i va començar a baixar els llibres de la seva biblioteca.

Quan el diumenge següent, durant la litúrgia, els fidels van veure el pare Ioannis pujar al púlpit, no es van estranyar. Tothom al barri s’havia assabentat de l’incendi de la camioneta i sentien curiositat per veure com reaccionaria el mossèn. A més, el pare Ioannis no predicava sovint, de manera que tots van imaginar que parlaria de l’incident.

Van veure com mirava en silenci des de dalt la congregació, que era més nombrosa de l’habitual. No per exaltació religiosa ni per penediment després de l’agressió, sinó per la pura curiositat de sentir el que els volia dir.

El pare Ioannis començà el sermó amb una pregunta.

—¿Qui de vosaltres sap com es va destruir l’antiga Pompeia?

Els feligresos es van mirar sorpresos. Esperaven còlera, referències a les Sagrades Escriptures, però en cap cas esperaven que els preguntés com s’havia destruït l’antiga Pompeia.

Es produí un silenci incòmode. El sacerdot esperà pacientment.

—Pompeia era a l’Àfrica, ¿no és així? —preguntà algú tímidament.

—Però ¿què diu? Això era l’antiga Cartago —sonà una veu didàctica d’entre els assistents—. Pompeia era a Itàlia, a prop del mont Vesubi, i va quedar destruïda quan el volcà va entrar en erupció.

—Sí, pel terratrèmol —confirmà el pare Ioannis—. Però el terratrèmol va ser el càstig de Déu a una ciutat que s’havia enfonsat en el llibertinatge i el pecat. Nosaltres, els grecs, vivim en un país de terratrèmols. Coneixem aquest fenomen i les falles sísmiques. Però també hi ha una falla de pecat que neix a Sodoma i Gomorra, passa pel Diluvi i per Pompeia, i arriba fins a nosaltres. Ens hem convertit en un país de pecat, de diner fàcil, de vida fàcil i d’egoisme. Recordeu, però, allò que digué Nostre Senyor: «¡Ai de vosaltres, els fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de tots els llegums, i negligiu la justícia i l’amor de Déu!».

Va callar i esperà que cessés el murmuri dels assistents.

—Treu foc pels queixals avui, l’avi —digué algú en veu prou alta perquè se sentís.

I un altre li digué directament:

—¿Per què no demanes que et traslladin de parròquia? On no hi hagi fariseus com nosaltres. Ho dic pel teu bé.

—No penso fugir —respongué el pare Ioannis—. Em quedaré aquí, i us faré una proposta. Si a partir de demà us encarregueu entre tots d’oferir a aquests pobres menjar, encara que sigui un plat de llenties, i una camisa, no la usada, sinó la que pensàveu llençar a les escombraries, jo deixaré de distribuir roba i menjar. Si no, compraré una furgoneta i jo mateix m’ocuparé de transportar la roba. Perquè jo mai no oblidaré el manament de Nostre Senyor: «Estima el proïsme com a tu mateix».

Quan el pare Ioannis va baixar del púlpit, la congregació ja havia començat a sortir de l’església.

El cotxe patrulla, avisat pel sagristà, arribà a l’església dimecres al matí i trobà el sacerdot estirat de bocaterrosa davant del presbiteri, amb ferides mortals al crani provocades per un objecte metàl·lic, una barra, amb tota probabilitat, tal com posteriorment va certificar l’informe de l’autòpsia.

El sacerdot que arribà enviat pel bisbat se senyà i murmurà:

—Ha mort pels nostres pecats. —I afegí tan fluixet que només ell ho podia sentir—: Tot i que no s’aixecarà d’entre els morts al tercer dia, com diuen les Escriptures.