Epíleg: dijous, 8 de setembre de 1955

L’endemà al matí, en Vasilis decidí anar a trobar el doctor Mahmut Sezgin, l’anterior propietari del pis on vivia. El transport urbà s’havia restablert fins a un cert punt i agafà l’autobús a Taksim per anar a l’Hospital Americà de Nişantaşi, on en Mahmut Sezgin treballava de radiòleg.

Es va haver d’esperar gairebé mitja hora a la petita sala d’espera de la planta de radiologia, fins que va aparèixer el doctor Sezgin. Era un home d’uns cinquanta anys, alt i prim, que portava un bigoti espès. S’atansà a en Vasilis amb la mà estesa i l’hi va estrènyer efusivament.

—El que ha passat, Vasil efendi, ens ha tacat com a poble. Em fa vergonya mirar-te a la cara, t’ho dic de veritat. No sé si serem capaços de netejar aquest oprobi.

En Vasilis sospirà profundament, una reacció que s’havia convertit gairebé en automàtica entre els grecs aquells dies.

—Lloat sia Déu, perquè tant la dona com jo hem pogut salvar la vida i la casa. La botiga, per descomptat, ha quedat completament destrossada.

—Ja ho sé. Des d’ahir només se sent això arreu, a l’hospital i també al carrer. I després diuen que Turquia és Europa. ¿Quina Europa? Això és l’Àsia profunda.

—Per això t’he vingut a veure, Mahmut bey, per demanar-te facilitats amb les lletres de la casa —va dir en Vasilis—. Com comprendràs, hauré de començar de zero altre cop.

—No et preocupis per això. Quan et vagi bé, vine a dir-me quan em podràs pagar i finançarem noves lletres. D’això, almenys, no te n’has de preocupar.

—Te’n dono les gràcies, Mahmut bey.

—No es mereixen. És el mínim que puc fer.

El doctor Mahmut acompanyà en Vasilis fins a les escales, estremit pels esdeveniments i assegurant-li que no s’havia de preocupar per les lletres, que podien esperar.

Quan va baixar de l’autobús a Taksim, en Vasilis va pensar girar a la dreta cap a Tarlabaşi, per fer-li una visita al komiser Metin al despatx, però va recordar que el dia abans ell li havia dit que ja l’avisaria quan tingués l’informe del forense. A més, en Metin podria interpretar tant d’interès com un indici que ocultava alguna cosa. La majoria dels turcs sempre sospiten dels grecs, especialment la policia. Un grec sospitós més una curiositat sospitosa equival a mitja condemna.

A la botiga es va trobar amb l’Andonis i en Karnik, que intentaven rescatar les poques coses que s’havien salvat de la fúria destructora.

—Perdona que no vingués ahir, patró, però no vaig poder de cap manera —es justificà l’Andonis.

—Però ¿què dius ara? ¿Com havies de venir, enmig del caos? —va respondre en Vasilis mentre li agraïa mentalment a la Mare de Déu el fet d’haver estat sol i haver pogut preservar el soterrani de les mirades indiscretes.

Van passar mitja jornada explicant-se els esdeveniments del dia anterior. L’Andonis explicà el desastre a Hasköy i el mal que havia patit al barri del Fanar. Per sort, a ell només li havien trencat uns quants vidres de casa.

En Karnik els explicà les brutalitats que s’havien comès a Samatya i els parlà d’un pediatre, l’Ilies Sarafidis, que quan va entrar al pati de casa seva, es palplantà dalt de l’escala amb una escopeta a les mans i cridà que en mataria uns quants, abans que ells el matessin, i que aleshores la gernació girà cua i tocà el dos.

Quan van acabar d’explicar les seves històries, van voler posar una mica d’ordre a la botiga, tot i que sense gaires ganes, amb moviments fatigats, com si fessin un esforç inútil.

En Vasilis participava en la conversa i en els esforços, però tenia el cap en un altre indret. A mesura que passaven les hores i el comissari no donava senyals de vida, la seva angoixa augmentava. En Khorózoglu passà per la botiga. Havia sentit a parlar del «cadàver» que s’havien endut la nit passada i volia saber-ne els detalls. En Vasilis es va inventar la història d’un desconegut que, segurament, s’havia ficat dins de la botiga per amagar-se de la gernació i allà a dins l’havien arraconat i l’havien assassinat.

Eren ja les cinc de la tarda quan per fi va aparèixer un guàrdia nocturn, el darrer i més miserable escalafó dins de la jerarquia de les forces de seguretat turques, i li va dir que el «komiser Metin bey» l’esperava a comissaria.

—Deu ser pel cadàver d’ahir —explicà a l’Andonis i a en Karnik, i els aconsellà que tanquessin la botiga i se n’anessin a casa.

El guàrdia l’esperava, com si tingués por que se li escapés. Van baixar per Hamalbaşi i des d’allà van girar a la dreta a Tarlabaşi. Van caminar en silenci, fins que van arribar a la comissaria. El guàrdia nocturn li va fer un gest, perquè esperés, i entrà al despatx del comissari. Al cap de poc, tornà a sortir i li aguantà la porta perquè passés.

En Metin el va convidar a seure i va anar directament al gra.

—Tinc bones notícies. Encara no ha arribat l’informe oficial, és cert, però, pel que m’ha explicat el forense, l’esquelet no mostrava senyals de violència. De l’examen es dedueix que els ossos pertanyen a un mascle que, sense cap mena de dubte, va morir de mort natural.

—Però ¿quan va morir? —preguntà estranyat en Vasilis—. Que jo recordi, el meu pare tampoc sabia que la botiga tenia un soterrani.

En Metin esclafí el riure.

—Aquest home devia morir fa almenys uns trenta anys. Aquesta és la conclusió del forense després d’examinar els ossos i la dentadura. Ho confirma un tros de cuir que tenia enganxat en un dels peus i que, segurament, és el que quedava de les sabates, després que se les mengessin els ratolins.

Va ser aleshores quan en Vasilis s’adonà que l’esquelet només podia pertànyer al seu avi. En Pródromos Samartzís no havia fugit amb l’ajuda de l’alt comissionat britànic ni s’havia fugat amb una secretària anglesa. Havia venut tots els béns immobles per por que els confisqués el nou estat turc, havia convertit els guanys en lires d’or i les havia amagat al soterrani, amb l’esperança de poder començar de nou quan passés la tempesta i tornar-se a aixecar com abans. Tota la seva vida era un seguit de caigudes i nous començaments. ¿Què havia dit en Seremétoglu? Haci yatmaz.

En Vasilis no sabia si l’avi havia decidit amagar-se o si havia construït el soterrani per si de cas, però el més probable era que patís una embòlia o un atac de cor i morís allà a baix. La dona, el fill i la jove van pensar que els havia abandonat per culpa d’una anglesa melindrosa, com l’anomenaven, quan, en realitat, jeia mort al soterrani de la botiga i el seu cos s’havia anat podrint mentre a dalt treballaven el fill i, més tard, el nét.

En Vasilis s’aguantava el cap amb les mans, incapaç de refer-se de l’agitació que li provocava aquell descobriment. El comissari observava la seva reacció encuriosit.

—¿Què et passa? ¿Has recordat res? —preguntà finalment.

—Aquest esquelet és el que queda del meu avi —va respondre en Vasilis, i li explicà al comissari tota la història, sense necessitat d’interrogatori.

Quan va acabar, en Metin se’l va quedar mirant una bona estona en silenci.

—¿El teu avi col·laborava amb l’alt comissionat britànic? —preguntà al final.

—Durant un temps, sí. Molts ho van fer aleshores —afegí, com si sentís el deure de justificar els actes del seu avantpassat.

—Mil cinc-cents dels vostres i cinc-cents armenis —va dir el comissari fredament—. Per això els nostres pobles no s’entenen. Perquè fins i tot el millor de vosaltres du un traïdor al fons de la seva ànima, i tu també, que podries passar per turc. Serem tan amics com vulguis, però quan arribi el moment ens vendreu.

En Vasilis no esperava aquella reacció. Mirava el comissari estupefacte, mentre la por s’anava apoderant d’ell.

—Han passat gairebé trenta-cinc anys des d’aleshores —balbucejà.

—T’explicaré una història —li va dir el comissari—. A l’època de l’Entesa, el meu pare treballava com a vigilant en un edifici d’oficines. L’edifici pertanyia a un grec, un anomenat Iorgakis efendi. No en sé el cognom, perquè el pare sempre li’n deia així: Iorgakis efendi. Ocupava una planta, on tenia les oficines, i llogava la resta. Cada cop que aquest Iorgakis efendi entrava a l’edifici, li tustava l’espatlla al meu pare i li deia: «No et preocupis, Jalil. Ara que Istanbul serà nostra, viuràs molt millor». ¿T’adones del que li deia? Que els turcs viuríem millor com a esclaus vostres i dels aliats. Jo em vaig fer policia per dues raons. La primera, perquè érem pobres de solemnitat i la policia era l’única manera de ser algú en la vida, i en segon lloc, perquè vaig créixer sentint-li explicar la mateixa història una vegada i una altra. —El comissari va fer una llarga pausa, possiblement per calmar-se, i després li preguntà—: ¿Pots demostrar que l’esquelet és del teu avi?

—Va morir dins de la botiga. ¿Quina altra prova vols que tingui? —balbucejà en Vasilis.

—Aleshores vés a reclamar el cadàver, però pots estar segur que no permetré que te l’enduguis. Tot i que et faré un últim favor. No deixaré que el tirin a la fossa comuna. Donaré l’ordre que enviïn l’esquelet a la Facultat de Medicina, per a la classe d’anatomia. Així el teu avi li podrà servir d’alguna cosa a aquest país, trenta anys després de mort. —Es va aixecar i va obrir la porta del despatx—. Aquí s’acaben els nostres tractes. La propera vegada que ens vegem, no esperis cap favor per part meva.

En Vasilis volia parlar-li al comissari del seu pare, que, quan el varlik, l’impost del patrimoni decretat pel govern turc el 1942 sobre les minories ètniques, ho va haver de vendre tot per un rosegó de pa i corria a demanar préstecs per reunir la quantitat exigida i deslliurar-se dels treballs forçats a Askale. I quan tot just havia aconseguit salvar la botiga i va dir «Gràcies a Déu», els turcs el van agafar i el van enviar a l’exèrcit als batallons de càstig poc abans de la batalla de Stalingrad, igual que la resta de membres de les minories ètniques: armenis, jueus i grecs. I la mare havia d’obrir cada matí la botiga i no podia apartar la vista de la porta, esperant el moment en què el carter li portés la notícia de la mort del marit. ¿Fins quan haurien de pagar aquella, segons el komiser Metin, «traïció»? Van pagar amb el varlik, després amb els batallons forçats i ahir un altre cop…

¿Quan els perdonarien, per fi, els pecats? ¿Quan arribaria la tercera i la vençuda?

En Vasilis no va dir res al comissari. Va sortir de l’edifici en silenci i se’n va anar directament cap a casa. Va parlar amb la seva dona de l’esquelet de l’avi i de la conversa amb el comissari. L’endemà van anar junts a la Mare de Déu de Pera, l’única església que quedava dreta, i van pregar per la memòria d’en Pródromos Samartzís. A la mare d’en Vasilis no li van explicar res de tot allò. Van preferir que seguís creient que el seu sogre era enterrat en algun indret del vast Imperi britànic.

Més o menys a l’època en què passaven aquells esdeveniments, un gran poeta turc, exiliat polític a la Unió Soviètica, escrivia a la seva dona un poema ple d’amor i de nostàlgia:

En Pródromos Samartzís no era un castanyer al parc de Gülhane. El seu esquelet penjava a la sala d’anatomia de la Facultat de Medicina per servir la ciència.