Dimarts, 6 de setembre de 1955

L’endemà, en Vasilis va veure que en Khorózoglu l’esperava a la cantonada del carrer Turnacibaşi, on es trobava el consolat grec. Es va sorprendre perquè, a diferència d’ell, a qui agradava obrir la botiga personalment cada matí, en Khorózoglu deixava que l’obrissin els empleats i apareixia mitja hora després, perquè li agradava fer d’amo.

—¿Has sentit les notícies? —li preguntà en grec quan en Vasilis se li apropà.

—No —va respondre ell secament.

No volia parlar en grec enmig del carrer, però decidí no perdre els nervis.

—M’ha trucat un cosí d’Atenes —continuà en Khorózoglu.

Però en Vasilis el va interrompre:

—¿Per què no parlem en turc? Així no ens etzibaran cap imbecil·litat que ens posi de mala llet.

—D’això, n’hem de parlar en grec —insistí en Khorózoglu—. El meu cosí m’ha dit que van posar una bomba a la casa d’Atatürk a Salònica.

—¿Quan?

—Ahir, passada la mitjanit.

En Vasilis es va quedar de pedra. Es va haver de recolzar a la paret d’una verdureria per no caure rodó a terra.

—¿I ara què? —mormolà.

En Khorózoglu arronsà les espatlles.

—Diuen que ha estat organitzat. Segons el meu cosí, el mur de la casa d’Atatürk és molt alt i és impossible tirar una bomba des de fora.

Mentre parlava, en Khorózoglu girà per inèrcia cap a Turnacibaşi, però en Vasilis el va retenir.

—És millor que anem per Taksim.

—¿Per què? —s’estranyà en Khorózoglu.

—Per no passar per davant del consolat. No tinc ganes de veure’ls la cara.

—Ets boig si et penses que els turcs m’obligaran a canviar de camí. ¡Que es fotin, els malparits!

Es van separar a la cantonada i en Khorózoglu va fer via indignat, sense saber gaire bé si la indignació l’hi provocaven els turcs o en Vasilis, que s’havia cagat a les calces.

En Vasilis pujà per Sirà Selviler i va girar pel carrer Meşelik. Deixà enrere el col·legi grec de noies i s’aturà a l’entrada de la Santíssima Trinitat. Travessà el pati i entrà a l’església per encendre un ciri i fer el cor fort. A l’interior es percebia aquell murmuri indefinit que sempre ressona quan l’església és buida.

En Vasilis es va aturar a la nau central i deixà que aquell murmuri li acaronés les orelles. Li va venir al cap el seu avi, a qui no havia arribat a conèixer. Havia deixat darrere seu una barreja de sentiments d’odi i de lloança. Alguns l’admiraven, per a ells era el llegendari Pródromos Samartzís, que havia lluitat per la comunitat grega, i altres el consideraven un megalòman oportunista que, al final, abandonà la família per culpa d’una anglesa melindrosa.

A en Vasilis li era igual qui fos en realitat el seu avi, si un heroi o un tifa. El que l’espantava era veure que aquells dies negres que l’havien convertit en àngel o dimoni i que havien enfonsat la família en un dol perllongat començaven de bell nou el seu cicle macabre.

I, tanmateix, tot estava tranquil a Pera. En Vasilis es fixà en una altra cosa. Les botigues havien obert com cada dia, la gernació s’amuntegava a les avingudes, els cotxes i els autobusos avançaven a toc de botzina i al passatge Khristakis els bevedors matutins tenien posat el rakí^[8] i les tapes damunt dels barrils, i ja havien començat a aixecar el colze.

A la botiga regnava la tranquil·litat de sempre. L’Andonis i el sastre armeni el van saludar com de costum. En Vasilis va pensar que la notícia de la bomba que havia esclatat a la casa d’Atatürk encara no se sabia. Això l’alleugerí una mica, tot i que en menys de dues hores el seu estat d’ànim s’ensorrà altre cop, no perquè hagués passat cap desgràcia, sinó perquè eren quarts de dotze i encara no hi havia entrat cap client.

Amb l’Andonis no tenia de què parlar. Seien en silenci, cadascú al seu racó, i això revifà els mals pensaments d’en Vasilis.

L’aire d’enterrament va continuar fins a les dues de la tarda, quan va aparèixer el comissari. Va mirar l’Andonis i li va dir amb el to d’oficial turc que s’adreça a un subordinat.

—Vés a buscar-me un cafè.

L’Andonis s’aixecà en silenci per anar al cafè del passatge Khatzópulos. Quan es van quedar sols, l’expressió del comissari canvià.

—Tanca i marxa cap a casa —va dir a en Vasilis—. Hi haurà merder.

A en Vasilis se li entortolligà la llengua i fou incapaç d’articular ni una paraula. El comissari va mirar al seu voltant per assegurar-se que realment estaven sols, i continuà:

—Els idiotes dels vostres han posat una bomba a la casa d’Atatürk a Salònica.

En Vasilis encara no podia parlar. Es limità a assentir amb el cap, amb un gest mig de ràbia mig de desesperació.

—No sé què m’emprenya més —prosseguí el policia—, si la bomba que han posat a la casa paterna del fundador de la democràcia turca o el fet que m’hauré de passar la nit rondant pels carrers per intentar contenir la multitud exaltada. O sigui que busca una excusa per enviar el teu empleat a casa i tanca, però vigila, no diguis ni una paraula a ningú. —Consultà el rellotge—. Ara són les dues. A les quatre surt l’Istambul Express amb la notícia. Després, que Déu ens protegeixi.

Quan l’Andonis va reaparèixer amb el cafè, el comissari ja no hi era.

—¿Ha marxat? —preguntà a en Vasilis, estranyat.

—Sí. ¿Per què no vas al magatzem a veure quants rotlles de tela anglesa queden? No et preocupis per la botiga. Ja tancaré jo.

L’Andonis acceptà de bon grat. El magatzem era en un carreró de Kasimpaşa, a la riba de la Banya d’Or, i des d’allà continuaria a peu fins a casa, que es trobava en la mateixa direcció.

En Vasilis també trobà una excusa per desfer-se d’en Karnik, el sastre armeni, i després va tancar i abaixà les persianes. Estava a punt de marxar cap a casa quan, de sobte, es recordà d’en Khorózoglu. L’home li havia donat la notícia aquell matí; tenia l’obligació de tornar-li el favor. En lloc d’anar cap a Taksim, girà a la dreta en direcció a Sant Antoni. Tot i tothom conservaven la calma de sempre. En Vasilis es preguntà si la preocupació del comissari no era exagerada.

«Potser em vol fer un favor per cobrar-lo després en forma de vestit», pensà amb malícia, però de seguida va descartar la idea.

Si el policia volia un vestit, aniria a la botiga a triar tranquil·lament la tela, confiaria la confecció al sastre armeni i, al final, preguntaria: «¿Què et dec?», perquè en Vasilis li respongués al instant: «Res, komiser bey, que tinguis salut per lluir-lo».

En Khorózoglu estava ocupat atenent una jove armènia que s’emprovava vestits de núvia sota la vigilància i les crítiques de la mare, una dona de pitrera generosa i nas prominent. Els dos empleats també estaven ocupats, perquè en Khorózoglu opinava que, quan entrava un client, tot el personal s’hi havia de posar al servei. Quan finalment s’acomiadà de la jove armènia i de la seva mare, amb grans gestos d’agraïment i escarafalls, es girà cap a en Vasilis.

—¿Què hi fas, aquí? —preguntà sorprès, perquè en Vasilis rarament el venia a veure a la botiga. A continuació es recordà de la conversa del matí i el fità amb preocupació—. ¿Hi ha novetats?

En Vasilis mirà els dos empleats de la botiga.

—Les enfants —mormolà en Khorózoglu.

Era la clàssica advertència dels grecs quan volien parlar d’algun afer confidencial que no havien d’escoltar els nens i, per extensió, els indesitjables. En Khorózoglu, tanmateix, reaccionà amb aquella actitud de potentat que li agradava assumir en moments difícils.

—Són com els meus fills —va dir assenyalant els dos homes—. No tinc secrets per a ells.

«Són com els teus fills perquè els dónes la setmanada en lloc de pagar-los un sou com Déu mana», pensà en Vasilis amb ironia, abans d’explicar-li el que li havia dit el comissari.

—¡Ni tanco la botiga ni marxo enlloc! ¿Què et penses que em faran aquests bergants?

—Pensa en els teus fills —li va dir en Vasilis, i tocà el dos.

Es dirigí cap a casa amb la consciència tranquil·la d’haver fet el que tocava. Al capdavall, en Khorózoglu era així. Tan aviat es feia el milhomes i penjava el retrat de la reina Federica a la paret, com es cagava de por i la substituïa per les fotografies de Bayar i Menderes. Ell, si més no, només tenia penjada la foto d’Atatürk, que era a tot arreu.

«Mentre vivia Atatürk, tot estava tranquil», pensà. «No es movia ni una mosca. Ara, entre el rei Pau amb Federica, en Bayar amb en Menderes i el merdós d’en Makàrios amb en Karamanlís, entre tots ens han barrejat i semblem una amanida russa».

A la cruïlla de Galatasaray, l’ambient encara era més tranquil. Als dos grans bulevards, el Boğazkesen, que pujava del Bòsfor, i el Hamalbaşi, al barri grec, el trànsit seguia el ritme habitual. En direcció a Hamalbaşi es podien veure parelles de dones que passejaven de bracet sense parlar. Així caminaven les dones gregues pel carrer. No badaven boca i s’agafaven fort del braç per una por instintiva de ser assaltades per desconeguts si se separaven.

La seva intenció era dirigir-se altre cop a Taksim. Només s’adonà que feia la ruta de sempre quan va veure l’institut grec a l’esquerra. La primera reacció va ser fer marxa enrere i anar a buscar Taksim, però va sentir que el dominava la síndrome de Khorózoglu.

«¿És que ens tenen prohibit passar per davant del consolat grec?», pensà. «¿Com ho saben, que sóc grec? I si ho saben, se me’n fot».

Va veure la mateixa vigilància que l’havia sorprès el dia abans: dos cotxes patrulla més el sentinella. Va tenir la sensació que el miraven, però segurament només era una impressió, mentre passava amb la mirada endavant i sense canviar de direcció.

«Només per això ja em podrien prendre per grec», pensà mentre caminava. «Un turc s’hi hauria aturat a fer el tafaner».

—¿Què et passa? ¿Estàs malalt? —preguntà la Sotiria, inquieta, en veure’l arribar tan aviat a casa.

En Vasilis li repetí el que li havia explicat el comissari.

—¡Que Déu ens protegeixi! —va dir la dona, i es va persignar—. S’apropen dies en què haurem de buscar refugi a les esglésies, com quan va caure Constantinoble. Recorda el que et dic.

De sobre, la paraula refugi ressonà a les orelles d’en Vasilis.

—Vesteix-te, hem d’anar a casa de la mare —apressà la Sotiria—. No podem deixar-la sola en aquests moments.

—¿Per què? ¿Quin és el problema?

—¿I si passa res?

—¿Què vols que passi? Tots els aldarulls de la ciutat tenen lloc a dos carrers d’aquí, entre el consolat grec i Taksim. Protestes, disturbis, manifestacions, tot passa allí. ¿Has vist mai una manifestació a Mega Refma? Si ta mare visqués al barri de Tatavla, no et dic que no.

En Vasilis es començava a empipar.

—Sotiria —va dir a la dona, tractant de contenir els nervis—, ja sé que ma mare no et cau bé, però no la podem deixar sola en aquests moments. Si li passés res, seria un pes sobre la teva consciència per a tota la vida.

La Sotiria s’adonà que no podria evitar la presència de la sogra i va preferir tenir-la al seu territori abans d’anar ella al seu.

—D’acord, vés a buscar-la i porta-la aquí. Estarà més segura amb nosaltres. Si passa res, Déu no ho vulgui, l’hospital alemany és aquí a tocar.

A en Vasilis no l’entusiasmava la idea d’haver d’anar a Mega Refma a buscar la mare. Preferia quedar-se allí que tornar a casa amb ella. D’altra banda, tampoc no volia deixar sola la Sotiria.

Els esdeveniments el van enxampar mentre reflexionava. Encara tractava de sospesar quina seria la millor solució, quan se sentí la veu del venedor de diaris ambulant:

—¡Istambul Express! ¡Istambul Express! ¡Bomba a la casa d’Atatürk a Salònica! ¡Istambul Express!

En aquell mateix instant, com si el venedor de diaris hagués cridat una consigna, un brogit ressonà pels carrers, no exactament davant de l’edifici de pisos on vivien en Vasilis i la Sotiria, sinó unes illes de cases més enllà.

—¡Ja està, ja ha esclatat! —cridà en Vasilis terroritzat—. ¡Ve de Taksim, s’han reunit a la plaça!

—Per anar al consolat —afegí la Sotiria—. El recorregut de sempre: Taksim-Pera-Consolat. Com l’autobús municipal. —Va obrir les finestres per sentir-ho millor. El brogit envaí el saló i omplí tot el pis—. ¡Quin merder! N’hi ha de tots colors.

—Tanca les finestres, encendré la ràdio, a veure què diuen.

El va interrompre una trucada a la porta.

—¿Qui deu ser? —s’estranyà la Sotiria, i va anar a obrir.

Era la senyora Marika, la del tercer.

—Però ¿què està passant al carrer? ¡És l’anarquia! —exclamà des del llindar.

—¿En quin país vius? ¿No t’has assabentat que ahir al vespre va esclatar una bomba a la casa d’Atatürk, a Salònica? —fou la resposta de la Sotiria.

—¡He sentit el venedor cridant enfollit Istambul Express! ¡Que un mal llamp li caigui i el parteixi!

—T’equivoques, el llamp ens caurà a nosaltres —objectà en Vasilis.

El bullici s’anava apropant i ara ressonava dos carrers més enllà, a la dreta. Les sirenes de la policia van començar a udolar, com si volguessin espantar la gentada. De sobte, el món s’omplí d’udols de sirenes policials.

—Han arribat al consolat —va dir en Vasilis.

—Son durak —comentà la Sotiria—. Fi de trajecte.

—¿I jo com torno a Antigoni? ¿Creus que circularan els vaixells? —preguntà la Marika.

—¿Hi has de tornar avui? —li preguntà la Sotiria.

—Sí. Ahir al vespre vaig acabar de pintar i vaig pensar deixar passar uns dies perquè s’assequin bé les parets, abans de netejar el pis.

—Queda’t aquí i no et moguis. Primer deixem que passi la tempesta i després ja ho veurem —l’aconsellà la Sotiria.

—¡Ah, Déu del cel, a en Panaiotis no li farà cap gràcia!

—S’adonarà que t’has quedat a casa i vindrà ell —la tranquil·litzà en Vasilis.

—Avui no ha baixat. S’ha quedat per anar a pescar amb en Kalínikos. —De sobte, se li acudí una idea i es tranquil·litzà—. Trucaré al cafè d’en Khristos, que l’avisin que avui no hi aniré.

De sobte, el brogit va cessar, com si l’haguessin tallat amb un ganivet, com si la baqueta d’un director d’orquestra invisible hagués aturat el concert enmig d’un fortissimo. Els tres van romandre sense dir res, parant l’orella. Van passar deu minuts, però res no trencava el silenci.

—Ja ha passat —sospirà en Vasilis alleugerit.

—¿Tan aviat? —es preguntà la Sotiria, incrèdula.

Regnava un silenci absolut, com si tothom s’hagués mort. Ni tan sols se sentien els cotxes.

—No t’estranyi. La policia decideix fins on poden arribar. En aquest país, els límits els posen la policia i els metges.

En Vasilis s’afanyà a engegar la ràdio i l’encertà.

—En aquests moments, la multitud es dispersa sense incidents —sonà la veu del locutor—. No hi ha hagut aldarulls ni danys materials.

—¡Lloat sia Déu! —va dir la Sotiria, i es persignà—. S’ha acabat.

La Marika recuperà l’ànim.

—Per sort ja ha passat, i que sigui l’últim cop. Si m’afanyo, arribaré a temps d’agafar el vaixell d’un quart de set.

Li va fer un petó a la Sotiria i s’acomiadà d’en Vasilis dient-li:

—Ens veiem la setmana que ve.

En Vasilis pensà que la Sotiria tenia raó de dissuadir-lo d’anar a casa de sa mare, però va preferir no reconèixer-ho en veu alta, perquè la seva dona era incapaç d’acceptar que tenia raó amb mesura. Al contrari, li encantava veure humiliat qui li havia dut la contrària. Era una de les raons per les quals no podia conviure amb la seva mare. Quan no reconeixia els seus encerts, la Sotiria es posava furiosa, i quan ho feia, ella li deia: «Ja t’ho deia», i feia sortir de polleguera la mare d’en Vasilis.

—¿Veus com no havies d’anar a buscar ta mare? —va dir la Sotiria, que estava pensant el mateix, com sempre succeïa en els moments crítics—. No ha passat res. Al seu barri ni se’n deuen haver assabentat.

En Vasilis li volia explicar que la seva mare havia vist massa coses, des de l’època de la desaparició del seu sogre, i que després també li havien explicat més coses terribles, i que li feia por fins la seva ombra.

D’altra banda, havia de reconèixer que la Sotiria tenia en part raó. Els pares d’en Vasilis l’havien rebutjat des del primer moment, perquè era la filla d’un petit comerciant de Mega Rfema que venia vetes i fils, teles per a folres i materials de costura a les modistes de la zona. En un racó de la botiga, guardava un petit assortiment de teles barates per a les velletes que no tenien diners ni cames per anar fins a Pera a comprar. Les teles les comprava a en Savas, el pare d’en Vasilis. Així va conèixer la Sotiria, que solia ajudar el pare en el negoci. Un inconvenient més per a la mare d’en Vasilis. Les noies que no es quedaven a casa per aprendre les feines domèstiques i convertir-se en bones mestresses de casa i en núvies sol·licitades, provenien de famílies basse classe, com se solien anomenar.

Els Samartzís havien fet el ridícul quan va desaparèixer el pater familias, havien perdut la seva fortuna i l’estatus econòmic i passaven estretors. L’únic que conservaven era el bon nom, i no pensaven rebaixar-lo casant l’hereu de la família amb una noia de «classe social baixa», com en deien quan es referien a la Sotiria.

—I més quan l’Anna està promesa amb un enginyer francès de Marsella —li recordaven.

En Vasilis no entenia per què li venien al cap tots aquells pensaments en el moment més inoportú. Probablement perquè el turmentaven, sempre que relacionava el nom de la seva mare amb el de la seva dona.

En qualsevol cas, el timbre de la porta el va treure d’aquelles cabòries.

—¿Qui deu ser? —preguntà sorprès i una mica espantat, perquè les visites després d’uns aldarulls mai no auguraven res de bo.

—Deu ser la Marika, que ve a acomiadar-se —va dir la Sotiria, que en aquell moment servia el cafè de la tarda.

No era la Marika sinó en Nurí, el porter de l’edifici. La Sotiria li va veure l’expressió trasbalsada al rostre i no li va fer cap gràcia, però va intentar mantenir la calma.

—¿Què passa, Nurí? ¿Ha passat res?

—Madame, no obris la porta sentis el que sentis. Deixa’m fer a mi.

—¿Fer què? ¿De què parles, Nurí?

—Madame, t’ho repeteixo, no obris la porta, no surtis del pis i, sobretot, no baixis al carrer. —Després, per donar a entendre que la conversa s’havia acabat, girà cua i començà a baixar les escales de dues en dues en direcció a la tercera planta.

La Sotiria tornà a la sala d’estar amb cara d’estranyesa. «¿Què li ha agafat a en Nurí, així, tot d’una?», es preguntà, i explicà a en Vasilis el que li havia dit el porter.

—Vol alguna cosa i es fa el simpàtic —comentà el marit.

—Busca a l’armari, a veure si trobes uns pantalons o una camisa vella. L’hi donarem perquè ens deixi en pau. No tinc ganes de veure-li el somriure mentider i la mirada enverinada que té.

En aquell instant no sabien encara allò que el porter ja sabia i que l’havia fet córrer a avisar-los. Ho van saber cap a quarts de sis de la tarda, quan van trencar el primer aparador de Pera.

—¿Què ha estat això? —preguntà en Vasilis.

La Sotiria arronsà les espatlles.

—Ara que la manifestació s’ha dispersat, trencaran algun aparador per desfogar-se.

Però no va ser només un aparador. El brogit es multiplicà i cada cop era més divers. A l’estrèpit dels vidres trencats, s’hi van afegir, primer, una cridòria i, tot seguit, uns sons rítmics que semblaven campanes amunt i avall, i que va acabar amb un total ensorrament enmig de crits de victòria.

—¡Estan esbotzant les persianes! —cridà la Sotiria terroritzada.

I, en efecte, el so rítmic de campanes que els arribava era el soroll de les persianes metàl·liques en el moment de trencar-se.

—¡Déu del cel, ho estan trencant i destrossant tot! —cridà la Sotiria, i va córrer cap a la finestra.

A sota, el carrer estava desert, no es veia ni una ànima. La trencadissa d’aparadors, el fragor de les persianes que queien —dong, dong, dong— i els brams de la gernació s’havien convertit en un huracà que escombrava els carrers i enviava la gent a casa.

El timbre de la porta sonà insistentment. Algú tenia pressa per entrar i no podia esperar.

—¡No obris! —cridà en Vasilis a la Sotiria—. ¿No has sentit què t’ha dit el malparit d’en Nurí?

—¡Controla’t, home! ¡Si ens vinguessin a fer mal, no trucarien al timbre, no et sembla! ¡Esbotzarien la porta a cops de destral!

Com era d’esperar, la Sotiria tenia raó, i a la porta va aparèixer la Marika.

—¡És la devastació! —cridà, i entrà corrents al pis—. ¡És la destrucció de Babel! ¡He anat a Taksim a agafar l’autobús i he hagut de tornar cames ajudeu-me! ¡Han sortit al carrer i estan destrossant les botigues gregues! ¡Els uns porten banderes i els altres pics, pales, palanques, tot el que et puguis imaginar! ¡És una catàstrofe!

—Escolta, ¿es tracta de turcs d’aquí o d’Anatòlia?

—La majoria són desgraciats d’Anatòlia, però entre ells he vist unes noies amb faldilles i talons d’agulla trencant aparadors i robant el primer que trobaven.

El primer senyal de violència, el so d’un aparador que s’esmicolava, va sonar davant de casa seva cap a les sis. Les dues dones es van abraonar a la finestra.

—Estan destrossant la perruqueria de l’Stèl·lios —anuncià la Marika—. ¿Què es volen endur, d’una perruqueria? ¿Els assecadors o els allisadors de cabells?

—Espera, això només és el començament. Destrossaran més coses, no passis ànsia.

—Segueixen la vella tradició otomana: aquests dròpols només viuen del saqueig —afegí la Marika.

El timbre va tornar a sonar. La Sotiria va anar a obrir convençuda que aquest cop seria en Nurí, però va aparèixer l’Eminé.

A l’escala hi havia deu pisos. Cinc estaven ocupats per famílies gregues, un per una d’armènia i, a la resta, hi vivien turcs. La família de l’Eminé vivia al cinquè, una planta més amunt que ells. El marit era director d’una sucursal del Banc de Roma. Eren persones cordials i pacífiques, però en Vasilis i la Sotiria no hi tenien gaire tracte; només se saludaven quan es creuaven a l’entrada o al vestíbul de l’immoble. De vegades, si a l’Eminé li calia una llimona per a les carxofes o a la Sotiria una cabeça d’alls per a les albergínies, s’ho demanaven mútuament. Eren les poques ocasions en què entraven l’una a la casa de l’altra i xerraven una estona a la cuina. Era el seu únic contacte social, tot i que es queien bé. Tanmateix, de vegades, aquesta distància contribueix a conservar la simpatia en lloc de desgastar-la.

—Pugeu a casa —els va dir a tots tres—. Tant de bo no passi res, però mai se sap. A casa nostra estareu segurs. L’Altan hi està d’acord.

—¿El teu marit sabia el que passaria? —preguntà la Marika amb el recel instintiu que senten els grecs respecte als turcs en els moments de crisi.

—L’Altan i la resta d’empleats del banc s’han estranyat quan el cap els ha dit que marxessin a les dues. Després, quan ha vist la manifestació, ha pensat que els havien fet sortir abans perquè tinguessin temps d’arribar a casa. No tenia la més petita idea del que passaria després.

«Sí, i és clar… demà m’afaitaràs», pensà la Sotiria, però l’Eminé hi insistí:

—Sotiria, amiga meva, pugeu a casa fins que aquests animals marxin i ens deixin tranquils.

«Sotiria, amiga meva», l’hi va dir en grec; la resta, en turc. La Sotiria podia sentir com al carrer creixia l’excitació. D’altra banda, en Nurí, el porter, no li inspirava cap confiança. Va mirar dubitativa el marit, que seia al sofà sense dir res.

—L’Eminé hanum té raó —va dir en Vasilis—. Val més que ens posem a bon recer.

Aquestes paraules van ser una consigna per a la Sotiria. Sense dir res més, va anar cap a la porta. La Marika i l’Eminé li van anar al darrere. L’únic que no es va moure de lloc va ser en Vasilis. Les tres dones se’n van adonar quan eren a la porta.

—¿Tu… no véns? —li preguntà la Sotiria, estranyada.

—Jo em quedo.

—¿No acabes de dir que val més que hi anem?

—Pujaré si les coses empitjoren.

«És l’home de la casa», van pensar les tres dones, «i se sent en l’obligació de protegir-la».

Un cop sol, en Vasilis tancà les finestres i va córrer les cortines. El pis es va quedar a les fosques, aïllat de l’exterior, de manera que l’enrenou del carrer sonava llunyà, esmorteït, com d’un altre món. Va restar immòbil al seu seient, amb indolència fatalista. Sabia que l’endemà es despertaria en una ciutat diferent, que viuria una vida diferent i amb angoixes a les quals hauria de fer front. En aquells moments, però, no tenia forces ni per mirar per la finestra.

De sobte, enmig de la foscor, el brogit es va acabar completament. La fúria destructiva i els esgarips de triomf van cessar i en el seu lloc ressonà un so esmorteït i monòton que rodava per l’empedrat dels carrers com una cantarella bestial. Eren els tancs que baixaven per la gran avinguda de Pera. Era la mitjanit del dimarts al dimecres.