40

Mentre sopàvem, la gran notícia va ser l’anunci d’en Pródromos que tornaven a Volos. Probablement ho havia discutit amb la Sevastí i van decidir comunicar-ho a l’hora del sopar familiar.

El seu fill va deixar de menjar i se’l va mirar intranquil i arrufant el nas. La idea no li feia gaire gràcia. Mentre els seus pares fossin a Atenes, sabia que els podia tenir sota una estricta supervisió. Si tornaven a Volos, temia que el seu pare fes de les seves i que la mare l’hi amagués.

—¿Quan se’t va acudir la idea de tornar? —li va preguntar al seu pare.

—La nit que menjàvem junts i la consogra va dir, a propòsit d’aquella pel·lícula, que encara que a fora plogués a bots i barrals nosaltres seguíem cantant. En aquell mateix instant vaig pensar allò que se sol dir: «Fins aquí hem arribat». Llavors vaig comprendre que podia tornar a Volos sense por de fer cap bestiesa.

La Sevastí va veure que el seu fill encara dubtava i va intervenir per tranquil·litzar-lo.

—Fanis, no pateixis. Ho hem decidit plegats. Anirem a viure al tros, ara que fa bon temps i calor. Quan arribi l’hora de tornar a Volos, en tornarem a parlar tots.

—A nosaltres ens sap greu que marxeu. Us trobarem molt a faltar —li va dir l’Adrianí.

Al final vam decidir que aniríem uns dies de vacances al camp. Mentrestant, la Katerina i en Fanis mantindrien el contacte els caps de setmana.

Jo vaig prendre part en la conversa dient a tot que sí, perquè tenia pressa per acabar la discussió i anar-me’n al llit.

De seguida vaig caure en un son profund i he obert els ulls nou hores després. L’Adrianí estava inclinada a sobre meu, tot intentant interpretar la meva cara.

—¿Què et passa? —li he preguntat sobresaltat.

—¿Què t’ha passat a tu? Ahir al vespre vas caure rodó.

—Estava molt cansat i havia dormit poc.

—Vigila que no et posis malalt, ara, perquè amb les retallades els hospitals ja no donen l’abast —m’ha advertit abans de sortir del dormitori—. Si no em creus, pregunta-l’hi a en Fanis.

He sortit de casa després d’acomiadar-me dels meus consogres i desitjar-los bon viatge. En Fanis els havia proposat que s’esperessin fins dissabte, per portar-los ell i la Katerina, però en Pródromos tenia pressa per marxar, com qualsevol persona que ha valorat el que ha de fer i de sobte pren una decisió.

Ara sóc al despatx i la Kula m’enxampa abans que tingui temps de desembolicar el meu croissant.

—El senyor Lambrópulos m’ha dit que li truqui de seguida.

Sembla que l’advertència de la meva dona sobre acabar a l’hospital ha tingut efecte, perquè primer decideixo cruspir-me el croissant. Tot seguit, li truco.

—¿Les cartes que buscaves anaven adreçades a algú anomenat Franz? —em pregunta en Lambrópulos.

—¿Les heu trobat?

—Tal com m’imaginava, les havien esborrat, però hem pogut recuperar-ne fragments al disc dur. ¿En vols una còpia?

—No, ja les tinc. Guarda-les, perquè ens faran falta com a prova de càrrec.

Perfecte, la meva sospita que els treballadors d’en Makridis havien llegit les cartes es confirma, però ara es presenta el segon problema. Les cartes estaven escrites en alemany. Un d’ells havia de saber alemany, per entendre-les. La resposta és senzilla. Com que en Makridis tenia relacions amb empreses alemanyes, és molt probable que un dels seus col·laboradors parlés alemany.

Truco a la senyora Riesen, perquè em sembla la solució més fàcil.

—No sé qui parlava alemany al despatx del meu germà, comissari —respon a la meva pregunta—. Jo vaig parlar amb tots els empleats en grec. Li dono el nom i el telèfon de l’advocat que portava els assumptes de l’empresa de l’Andreas. Si té cap dubte, es pot adreçar a ell. Jo he tornat a Alemanya i ja no me n’ocupo. Ara només estic esperant que l’advocat em digui què em convé més, si acceptar l’herència o rebutjar-la.

Truco a l’advocat i li pregunto si entre la documentació que va rebre de la senyora Riesen hi ha també els currículums dels treballadors d’en Makridis.

—Deuen ser en alguna carpeta —em respon—. Però l’hauran de buscar els seus homes, comissari, perquè avui estic de feina fins al coll.

Envio la Kula i en Dermitzakis i em quedo amb en Vlasópulos i en Papadakis.

El pitjor de l’espera és que no hi ha res que la faci suportable. Busques una manera de matar l’estona, perquè l’angoixa no et devori per dins, però debades. Valoro la idea de pujar a veure en Guikas amb l’excusa d’informar-lo de possibles novetats, però arribo a la conclusió que no té sentit. No tinc res nou per dir-li i el més probable és que m’acabi fent sortir de polleguera amb preguntes que no estic en condicions de respondre.

Així passem gairebé tres hores, fins que la Kula i en Dermitzakis tornen a Prefectura. Per les cares dedueixo que han trobat el que volíem.

—La secretària, la Georgiu, sap alemany —em comunica la Kula—. El va estudiar al Goethe Institut. Va adjuntar una fotocòpia del títol en la seva sol·licitud de treball.

M’ho imaginava, però no en podia estar segur del tot. La Georgiu era el nexe d’unió entre en Makridis i les empreses que hi contactaven des d’Alemanya. Per aquesta raó es va preocupar de contractar com a secretària una persona que sabés alemany.

La confirmació de les meves sospites em porta també a una segona conclusió: la secretària tenia accés permanent a l’ordinador del seu cap. Per tant, devia ser ella qui va ensopegar amb les cartes d’en Makridis. És molt possible que ja en conegués l’existència fins i tot abans del suïcidi del seu amo i que després de la seva mort les traduís a la resta de companys.

La trucada d’en Petrópulos interromp els meus pensaments.

—Tinc bones notícies —em comunica, ple de felicitat—. Els dos immigrants que vam detenir al principi com a sospitosos de la mort dels dos pagesos han reconegut una de les fotos que em vas enviar.

—¿La de qui? —li pregunto ansiós.

—La d’una persona anomenada Petros Kol·las. El van veure xerrant als peatges amb el capatàs d’en Kondópulos. M’han dit que van intentar parlar amb ells, però que no els van fer cas.

Per això quan els vaig interrogar em van dir que els albanesos no els dirigien la paraula.

—¿Els has pres declaració?

—És clar —em respon, una mica dolgut per haver-li preguntat una cosa tan òbvia.

—Envia-me-la, si us plau. A més, aprofito l’avinentesa per expressar-te la meva més sincera felicitació. Has fet una feina extraordinària i m’has solucionat un gran problema.

—No ho fem pas tot malament a províncies —em diu, una mica en broma i una mica per tocar-me el voraviu.

Li dic a la Kula que comprovi a les llistes telefòniques les trucades d’en Kol·las i del capatàs. Al cap de poc arriba amb les trucades marcades a la llista.

—He comptat que es van trucar deu cops durant els tres dies anteriors als assassinats —m’anuncia—. I el capatàs va fer, si fa no fa, les mateixes trucades al marit de l’Anna.

Ara ja sabem qui és l’assassí. No pot ser ningú més que el matemàtic. El capatàs d’en Kondópulos no pot ser, el risc que el reconeguessin era massa alt. El marit de l’Anna, la senyora de fer feines, va enviar en Kol·las a trobar-se amb el seu parent, el capatàs, que li va indicar quins eren els objectius. En Kol·las els va liquidar i va tornar a Atenes. Ningú no es va fixar en ell enmig del caos que hi havia a causa del bloqueig del peatge.

Probablement, en el cas d’en Nikitópulos van fer servir el mateix pla d’actuació. En Kol·las i l’Anna van donar als assassins el telèfon de l’acadèmia. Aquests van trucar a en Nikitópulos i van concertar una cita, i quan els va rebre, el van liquidar.

Queda encara sense resposta la pregunta de si l’Anna era al centre, quan va tenir lloc l’assassinat, però això tampoc no té gaire importància. La qüestió crucial és que no ens enfrontem a un, sinó a dos o fins i tot a més assassins. No crec que en Kol·las matés en Nikitópulos. L’assassí devia ser algú altre. A més, és molt probable que fessin servir un tercer sicari per a l’assassinat d’en Vranàs.

El mètode que van fer servir és molt intel·ligent i m’he de treure el barret. Encara que haguéssim identificat un dels assassins, hauria estat impossible demostrar que també era l’autor de les altres morts, perquè de ben segur hauria tingut una coartada perfecta. Només la pistola era sempre la mateixa, però els assassins cada cop eren diferents.

Això vol dir que hem de fer tots els esforços possibles per trobar l’Smith & Wesson. La bona notícia és que van amenaçar de seguir matant, de manera que encara no s’han desempallegat de l’arma. La mala notícia és que ens hem d’enfrontar a una gran banda que té més d’un assassí, i per això no podem saber del cert on s’amaga el revòlver. Si fem una batuda i no el trobem, segur que aleshores desapareixerà per sempre més.

Com que no em veig en condicions de decidir jo sol, crido els meus ajudants, a veure si trobem una solució en comú. Els explico el meu raonament i espero les seves propostes, però ningú no trenca el silenci.

—L’única solució és detenir-los a tots alhora —sosté en Vlasópulos—. És l’única possibilitat de trobar l’arma. Si no, desapareixerà per sempre, com vostè diu, comissari.

—Hi estic d’acord, però a la pràctica és impossible. No trobarem cap jutge que ens doni permís per escorcollar deu domicilis a la vegada. Ens demanarà que li facilitem els indicis que tenim i ens permetrà l’escorcoll només en els casos més probables.

—¿Puc dir el que penso? —pregunta en Papadakis.

—¿Per què creus que t’he fet venir, coi de Papadakis? ¿Per portar-nos els cafès? —li dic fora de mi, perquè tinc els nervis a flor de pell.

—Jo començaria l’escorcoll per les cases d’en Kol·las i de la Georgiu —respon sense alterar-se ni donar importància al meu esclat de fúria.

—¿De la secretària? ¿Com se t’ha acudit? —li diu, desconcertat, en Dermitzakis.

—T’ho explicaré. Hi ha dues possibilitats: la primera és que l’arma hagi anat passant d’un assassí a l’altre. En aquest cas, l’últim que la va fer servir és en Kol·las. L’altra possibilitat és que custodiï l’arma la persona que sembli menys sospitosa. I aquesta és la secretària, la Georgiu.

—M’agrada el teu raonament. ¡Et felicito, noi! —li dic amb un exagerat entusiasme, per rescabalar-me de l’esbroncada que li acabo de clavar—. Kula, busca’m les adreces d’en Kol·las i de la Georgiu.

Immediatament truco a en Guikas i li demano que sol·liciti l’ordre judicial per escorcollar-los els domicilis.

—¿Quines probabilitats tenim?

—No és només qüestió de probabilitats. És que no tenim una manera més segura de trobar l’arma —li explico.

Li dono les adreces i em diu que ell s’encarrega d’aconseguir les ordres. Al cap de mitja hora, les ordres ja han estat emeses.

Com que els escorcolls s’han de fer a la vegada, ens repartim les cases. En Vlasópulos i en Papadakis s’encarreguen del pis de la Georgiu, mentre que en Dermitzakis, en Papadakis i la Kula vénen amb mi a casa d’en Kol·las.

—Vull que en Kol·las hi sigui present, quan fem l’escorcoll —dic als meus ajudants—. Si trobem l’Smith & Wesson vull fer-li unes quantes preguntes allà mateix.

—L’anem a buscar a l’acadèmia i, si hi és, ens l’enduem —proposa en Dermitzakis.

—¿I si no hi és? —li pregunto—. Estic segur que l’avisaran, sigui l’Steriadi o l’Anna, i possiblement desapareixerà o alertarà els altres.

—Deixi-ho a les meves mans —diu la Kula, i tot seguit marca el número de l’Acadèmia Cronos des del meu telèfon—. Bon dia —diu amb una veu tota amable—. ¿Podria parlar amb el professor de matemàtiques, el senyor Kol·las? —Espera la resposta i continua—: Em dic Andonopulu i voldria que el senyor Kol·las li fes classes particulars al meu fill. L’any passat les va passar magres per aprovar les matemàtiques i enguany ens voldríem avançar a possibles dificultats. —Espera que li contestin—. ¿Ara és a classe? ¿A quina hora li puc tornar a trucar? —Penja amb el clàssic «moltíssimes gràcies».

—Ara mateix és a classe —ens certifica.

—Dermitzakis, vés a l’acadèmia i porta’l a casa seva.

En Dermitzakis se’n va a buscar-lo, mentre la Kula i jo ens posem en marxa en direcció a la casa del sospitós.

En Kol·las viu a l’avinguda Jònia, a l’altura de Sant Eleuteri, en una casa antiga, dels refugiats que van fugir de Turquia l’any 1922.

—¿Què grecs dels 50 ni què dimonis? —em diu rient la Kula—. Aquí estem parlant de la generació de la Gran Catàstrofe.

Entrem a l’interior d’un petit jardí, que tanmateix sembla una jungla impenetrable d’arbres i plantes diverses, i truquem a la porta. No ens obre ningú.

—¿Què fem? —em pregunta la Kula.

—Esperarem que arribi en Kol·las.

Al cap d’un quart d’hora en Dermitzakis arriba amb ell. En Kol·las ens mira amb aire inquisitiu, però mantenint la sang freda.

—No entenc a què treu cap tot aquest enrenou —protesta enfadat—. ¿Els sembla que tinc aspecte d’albanès mafiós?

—No, més aviat ens sembla un «grec dels 50» i tenim una ordre judicial per escorcollar casa seva —li respon.

El professor arronsa les espatlles.

—Escorcollin el que vulguin, però no tinc ni idea de qui són aquests «grecs dels 50».

—¿La seva dona no hi és? —li pregunto.

—No, ha marxat amb el nostre fill a casa dels seus pares, a Argirókastro.

«Això empitjora la seva posició», penso per dins. Probablement va enviar la dona i el fill a Albània perquè no fossin aquí quan cometés els assassinats dels dos pagesos.

La casa té tres habitacions, cuina i lavabo. Les habitacions són minúscules, com totes les cases de refugiats d’aquella època. La prestatgeria amb els llibres i l’ordinador són al menjador. Sembla que el fa servir també de despatx.

Comencem pel menjador; després pentinem la cuina, que sol ser un amagatall habitual, perquè és plena de calaixos i llocs ocults; escorcollem meticulosament el dormitori, i acabem a l’habitació del nen. Quan acabem, arribem a la conclusió que l’Smith & Wesson no hi és.

Això m’abaixa la moral i em fa créixer l’angoixa, perquè per dins creia que la suposició d’en Papadakis, que l’arma canviava de mans d’un assassí a l’altre, era correcta. Tot i la decepció, decideixo interrogar en Kol·las igualment, si més no, per no anar-me’n amb les mans buides.

—Senyor Kol·las, ¿era vostè a les barreres del peatge de Kalamata ara fa una setmana, quan els pagesos de la comarca els van barrar?

—Sí, hi vaig passar. Vaig anar a visitar un amic que viu a Kalamata, aprofitant que la meva família se n’havia anat i estava sol.

—¿Pot ser que l’amic que va anar a visitar sigui parent del marit de l’Anna, la dona de fer feines de l’acadèmia?

Un somriure irònic es dibuixa als seus llavis.

—Veig que ho ha investigat tot —em diu—. Sí, es diu Zafiris Salafis i és cosí del marit de l’Anna.

—¿I per què no es van quedar a casa seva i van anar als peatges?

—Perquè en Zafiris no es volia perdre el merder que es formaria i me’l volia ensenyar a mi també.

—I mentre eren als peatges van ser assassinats dos pagesos, en Matheu i en Petrópulos, que era el patró del seu amic.

—¿Creu que el meu amic va matar els dos pagesos, el seu amo i l’altre? —em pregunta, com si li hagués dit una bogeria.

No li puc contestar, perquè em sona el mòbil.

—Hem trobat l’arma, comissari —sento la veu triomfal d’en Papadakis.