39
La Mània em devia enviar la darrera carta d’en Makridis ahir al vespre, cap al tard, perquè la Kula me la porta l’endemà al matí al meu despatx.
Benvolgut Franz,
¡Divuit mesos! Això és el que ha durat la meva peripècia al camp de treball. He lluitat divuit mesos sencers fins a aconseguir tots els documents i permisos. No els he comptat exactament, però en conjunt crec que són uns 1.500 documents.
Vaig convidar a dinar els meus col·laboradors. Volia celebrar-ho amb ells, perquè ells també estaven molt contents, no només perquè ho havíem aconseguit, sinó perquè així s’asseguraven un lloc de treball. Em van expressar els millors desitjos i bons auguris per a la meva obra.
L’endemà, però, vaig rebre una trucada des de l’illa. El meu col·laborador allí em va dir que una part dels habitants, encapçalats per l’alcalde, s’havien concentrat al lloc on anirien els aerogeneradors i protestaven perquè no volien la meva instal·lació eòlica. Cridaven que destruiria el paisatge i el turisme, i que contaminaria l’atmosfera.
Al principi no hi vaig donar importància. Conec la propensió dels grecs a manifestar-se i a protestar, i vaig pensar que farien la seva demostració de força i que se’n tornarien cap a casa com si no hagués passat res. M’equivocava. Les concentracions i les protestes van continuar al llarg dels dies següents i cada cop es van tornar més violentes.
Vaig pensar d’anar-hi jo i explicar-los el projecte en persona, però els meus col·laboradors s’hi van oposar i m’ho van impedir. Em van dir que era una bajanada i que la meva integritat física correria perill.
Paral·lelament, les últimes certificacions i signatures del projecte van començar a endarrerir-se. Anava cada dia al Ministeri i el ventall de respostes anava des del «torni demà» i el «d’aquí a uns dies» fins al «d’aquí a una setmana».
Vaig demanar de parlar amb el viceministre, que a la primera reunió m’havia rebut amb tant d’entusiasme. No es va voler posar al telèfon i la seva secretària em va donar l’excusa que anava molt carregat de feina aquells dies.
Quan es va adonar que no em pensava rendir, es va veure obligat a enviar-me el seu director general, que, després d’intentar calmar-me, em va acabar revelant, mal de son grat i amb un cert grau d’impotència, quina era la causa del retard. Em va dir que hi havia un problema polític que dificultava el projecte. L’alcalde era del seu partit, i si no li feia cas li suposaria un cost polític. Em va aconsellar que busqués una manera de tranquil·litzar-los. Quan li vaig preguntar quina era aquesta manera, em va contestar que això ho havia de decidir jo.
Al mateix temps, però, es va desmarcar de l’alcalde, reconeixent que ell no hi estava gens d’acord, amb la seva posició. Aquesta és una altra característica dels camps de treball: ningú no està d’acord amb el que fa el del costat, però no diu res i res no canvia.
Al despatx del director general em vaig rendir, benvolgut Franz. Intento explicar-te la situació, però no estic segur que l’entenguis. El problema és que no sóc prou grec per lluitar amb les armes apropiades de què disposen els grecs de debò. Grècia és un front de batalla on governen els mercenaris. Si fos grec, hauria contractat els serveis d’aquell carronyaire d’en Vranàs i tot s’hauria solucionat. M’hauria costat una mica més de diners, però hauria posat fi a tota aquesta història. Al mateix temps, m’adono que no sóc prou alemany. Si fos genuïnament alemany, ho hauria engegat tot a fer punyetes i m’hauria alliberat d’aquest malson. Hauria dit bon vent a Grècia i m’hauria salvat. No vaig fer ni una cosa ni l’altra, perquè sóc com un objecte flotant que no pot aterrar ni a un país ni a l’altre. Per tant, tampoc no puc existir.
Benvolgut Franz, aquesta és la darrera carta i la vull acabar revelant-te una cosa: el camp de treball m’ha vençut.
Salutacions,
el teu amic Andreas.
A això es referien, doncs, els «grecs dels 50» quan deien a la nota que van enviar a l’ambaixada alemanya que en Makridis no es va suïcidar, sinó que l’havien assassinat: que «el camp de treball» l’havia vençut.
Fins aquí ho entenc, però se’m plantegen dues preguntes que demanen una explicació. La primera és: ¿com sabien els que van escriure la nota què deia en Makridis a la seva carta? Lògicament, ho sabien perquè l’havien llegit. Sí, però les cartes anaven adreçades a l’amic d’en Makridis. A nosaltres ens van arribar a través de la seva germana. Per tant, devien tenir accés a l’ordinador, per poder-les llegir. Aquesta possibilitat només era a l’abast dels seus treballadors.
I aquí es planteja la segona pregunta: els treballadors d’en Makridis eren albanesos. Si acceptem que ells van enviar la nota a l’ambaixada, aleshores ¿què hi tenen a veure els «grecs dels 50»? La resposta és senzilla: res.
Immediatament truco a en Lambrópulos per saber si han trobat res d’interès a l’ordinador d’en Makridis.
—A banda de projectes, instàncies, informes i documentació relativa als parcs eòlics, no hem trobat res de res.
—¿Heu trobat cap carta en alemany?
—Deixa’m que ho pregunti i et truco.
Em truca al cap de poc.
—A l’ordinador, no hi hem trobat cartes de cap mena. Vols que mirem al disc dur, per si les va esborrar?
—Fes-ho.
Estic segur que no les va esborrar ell mateix, sinó els que van escriure la nota, de manera que l’intent d’esborrar-les ens pot servir d’evidència.
Reuneixo els meus homes al despatx, per fer una recapitulació dels fets i decidir per on hem de continuar.
—¿O sigui, buscàvem els «grecs dels 50» i ara resulta que són albanesos? —em pregunta en Dermitzakis, que es peta de riure.
—No t’embalis. Encara no n’estem segurs del tot —li contesto.
—D’acord, però cada passa que fem cada cop som més a prop del que diu en Dermitzakis —sosté la Kula—. La Seguretat Social ens ha enviat la llista. Tots els treballadors d’en Makridis eren d’origen albanès. La majoria són albanesos joves, de segona generació. Han anat a escoles gregues, per això no es diferencien dels grecs. Els més grans feien de figurants i no sortien en primer pla.
—¿Heu confrontat els noms de la llista amb els de l’acadèmia? —els pregunto.
—Ho hem fet i hem descobert que l’home de la senyora de fer feines treballava al despatx d’en Makridis.
—¿Vol que l’anem a buscar per interrogar-la? —em pregunta en Vlasópulos.
—De cap manera. Si ho fem s’adonaran que els estem buscant i esborraran les proves; la primera, l’arma dels crims, l’Smith & Wesson. Primer hem de reunir totes les proves i després els ensenyarem les cartes. ¿Heu trobat alguna cosa del professor de matemàtiques que treballa a l’acadèmia d’en Nikitópulos?
—Fins ara res —em diu la Kula.
—Crec que hem de començar per Kalamata —diu en Papadakis—. Allí va tenir lloc l’últim assassinat. El sentit comú fa pensar que els albanesos que hi viuen no van cometre els crims. L’assassí devia arribar d’Atenes. Es va confondre entre els manifestants que bloquejaven els peatges, va pelar els dos pagesos i després va fugir de seguida.
—El teu raonament és correcte —li dic, mentre dono gràcies a la Providència, que me’l va enviar al Departament, perquè en Papadakis té cervell.
Truco a en Petrópulos a la Prefectura de Messènia, per saber si ha reunit els noms dels albanesos.
—Els he trobat i els hi envio —em respon—. He trigat una mica, perquè he mirat a veure si esbrinava els noms dels que estaven bloquejant els peatges, però m’ha estat impossible identificar-los.
—El més probable és que vingués d’Atenes. No perdis el temps innecessàriament i envia’m el que tinguis de seguida.
Pengem i a continuació li dic a la Kula que em porti les dues fotocòpies de les llistes, la de la Seguretat Social i la que vam preparar a comissaria.
—Pujo a veure en Guikas per informar-l’en i demanar-li que ordeni que punxin els telèfons dels noms que hi ha a les llistes.
En Guikas em rep amb un somriure ample.
—Si tinc l’honor que em vinguis a veure tan sovint deu voler dir que hi ha novetats.
Li explico què hem descobert en aquests dos darrers dies.
—Aleshores, ¿no hi ha grecs per enlloc? —em pregunta, en bona lògica.
—No; si més no, de moment.
—¿I què hi té a veure, això, amb aquests «grecs dels 50»?
—Per les dades que tenim fins ara, res de res. L’única explicació que se m’acudeix és que fessin servir aquesta signatura per despistar-nos.
—O sigui, ¿creus que van cometre quatre assassinats per venjar-se del suïcidi d’en Makridis? Em sembla molt forçat.
—És possible, però fins ara no hem trobat cap altra implicació amb els crims.
Li dic que demani l’ordre judicial per fer el seguiment dels telèfons i em promet ocupar-se’n de seguida.
—Ens ha tocat la rifa —em crida entusiasmat en Vlasópulos quan torno al despatx. L’home de la senyora de fer feines i el capatàs d’en Kondópulos tenen el mateix cognom.
—Envia-li de seguida els noms a l’Stel·la, perquè els passi a en Guikas. Començarem el seguiment primer amb aquests dos. I vull una relació de totes les trucades que han fet des del suïcidi d’en Makridis fins avui.
—¿Nosaltres què fem, mentrestant? —em pregunta en Dertmitzakis.
—Seguiu discretament la dona de fer feines i el seu home.
Truco a en Petrópulos i li demano que faci el mateix amb el capatàs d’en Kondópulos.
—També us enviarem per correu electrònic les fotografies de tots els implicats aquí, a Atenes. Vull que les ensenyis als pagesos que eren al bloqueig, però fes-ho discretament. No vull que els capatassos albanesos se n’adonin.
Sé que no podem fer res més. Per desgràcia, per anar a Kalamata no es fa servir l’avió, si no demanaríem les llistes de passatgers a les companyies aèries. La persona que hi va anar, ho va fer en autobús de línia o en cotxe particular.
—De totes maneres, he de reconèixer, encara que no m’agradi, que hi ha una cosa que no m’encaixa —diu en Dermitzakis—. Els albanesos maten amb kalàixnikovs quan cometen robatoris o es vengen. ¿Què els va molestar tant del suïcidi d’en Makridis?
—No es tracta d’albanesos que assassinen i es refugien a Albània —li respon la Kula—. Són albanesos establerts a Grècia, amb famílies, feina i fills que van a escoles gregues. Pensen diferent. I si al final són els autors materials, aleshores haurem de buscar els motius en un altre lloc.
No sé pas quins seran aquests motius, però de sobte em sento esgotat. El cansament dels darrers dies i la nit que he passat en vetlla em surten de cop.
D’altra banda, estem en compàs d’espera fins que no arribi la informació de les companyies de telefonia mòbil.
Decideixo que per avui ja n’hi ha prou i marxo cap a casa. L’última cosa que voldria ara és haver-me d’enfrontar a la premsa, i sobretot a en Sotirópulos.