22

L’Stéfanos Zisimópulos seu davant meu a la sala d’interrogatoris i m’observa. És un setantí gras i calb. La clepsa i la cara li brillen de suor. La Kula és al meu costat amb l’ordinador, preparada per transcriure la declaració.

—Senyor Zisimópulos, vull que em parli de la seva relació amb l’Stathis Vranàs.

—¿Qui és aquest? —em pregunta, com si sabés què li preguntaria i hagués preparat la seva reacció. Després, tot d’una, sembla que dóna voltes al cervell com si volgués recordar—. ¿Que potser és l’home que van assassinar ahir al vespre?

Em trec de la butxaca el document adreçat al Ministeri de Foment amb el seu nom i la seva signatura, i l’hi planto al davant.

—Aquest document l’hem trobat entre els papers del senyor Vranàs —li dic—. Digui’ns, doncs, quina relació tenia amb ell, per no perdre el temps ni vostè ni nosaltres.

Primer fa una ullada al document, després l’agafa, fent veure que l’examina per poder guanyar temps.

—Sóc contractista d’obres i tenia un problema amb el Departament d’Urbanisme d’Iliúpoli —ens acaba dient, gairebé com si li arrenquéssim les paraules de la boca—. En Vranàs es va encarregar d’arreglar-me’l al Ministeri.

—¿I per què no ens ho ha dit des del principi i ha fet veure que no coneixia la víctima?

—Escolti, comissari, a en Vranàs l’han assassinat, i jo no vull tenir embolics amb la policia. Ja en tinc prou tenint-los allí plantats com uns estaquirots davant de l’obra, quan construeixo. M’ha semblat que era millor fer-me l’orni, per no tenir maldecaps.

La Kula aixeca la vista de la pantalla de l’ordinador.

—¿Li va fer aquest servei per amistat o cobrant? —li pregunta.

En Zisimópulos se la mira de dalt a baix i em pregunta:

—¿Aquesta d’aquí, què hi pinta?

—Aquesta d’aquí, com vostè li diu, és l’agent Fotiadu i té dret a fer-li les preguntes que vulgui —li dic secament.

Em mira sense dir res.

—¿Pot contestar a la pregunta?

Segueix sense badar boca.

—Tenim dues solucions —li dic—. O em parla de la seva relació amb en Vranàs o envio el document a la Brigada de Delictes Econòmics, perquè el comenci a investigar. Vostè decideix.

—D’acord. De fet no és cap misteri —m’acaba dient—. Sóc contractista i, com la resta de contractistes, he de passar pels entrebancs burocràtics. Tothom vol treure’n la seva part, per fer-te la feina. L’Stathis s’encarregava d’arreglar-me aquests assumptes.

—¿I per què no ho feia vostè mateix?

—Per dues raons. Primera, perquè hi ha tantes agències públiques que no saps mai quina és la persona que has d’untar. Segona, perquè l’Stathis coneixia de memòria tots els departaments i feia servei a molta gent. Per això els funcionaris es conformaven fins i tot amb menys, perquè amb ell tenien les quantitats garantides.

—Ahir al vespre el va anar a veure, ¿no és cert?

—Sí, em va venir a dir que havia trobat la manera de solucionar el problema i quant em costaria. Vam quedar per avui, per donar-li els diners.

—¿No va sentir el tret?

—No. Me n’havia anat a dormir. El dormitori és a la part del darrere i, a més, dormo com un soc.

—¿Per què va haver de recórrer al Ministeri, en lloc de solucionar el problema a la Regidoria d’Urbanisme d’Iliúpoli? —li pregunta la Kula.

—Perquè havíem ensopegat amb un talòs que no es deixava untar de cap manera. Encara hi ha gent que vol salvar el món —em respon sense immutar-se.

—¿Sap a què es dedicava en Vranàs abans de començar a fer d’intermediari? —li pregunto.

—No en tinc ni idea. A mi, me’l va presentar un amic que em va dir que era el meu home, perquè tenia molts contactes.

—¿Coneix més gent que, com vostè, hagi rebut la seva ajuda?

—No, però si els conegués tampoc no l’hi diria. Aquestes coses no es diuen. S’hauran d’espavilar vostès sols.

—Una última pregunta: ¿sap a qui havia de donar els diners en Vranàs?

—No. Ni ho vull saber. Per això tenia l’Stathis, per no tenir contactes amb aquests mafiosos.

Per a en Zisimópulos, els que no accepten un suborn són uns talossos, i els que l’accepten, uns mafiosos. Enmig d’aquests hi és ell, la víctima.

No tinc més preguntes i li dic que se’n pot anar.

—¿Em pot donar el document del Ministeri? Em pertany —em diu abans de marxar.

—Forma part de la investigació i de moment ens el quedarem nosaltres —li responc.

L’home se’n va, però jo em quedo a la sala d’interrogatoris, esperant que en Papadakis em porti en Nikolaos Sekletis.

Es presenten al cap de cinc minuts. En Sekletis té uns deu anys menys que en Zisimópulos, és prim i porta bigoti. S’asseu a la cadira davant meu amb aire relaxat.

—¿També han convidat en Zisimópulos? —em pregunta, a tall d’introducció.

—Aquí les preguntes les fem nosaltres, senyor Sekletis —li responc.

—Miri, comissari, precisament perquè odio les preguntes, prefereixo dir-l’hi tot i acabar abans. En Vranàs era una sangonera, però els grecs necessiten aquesta mena de sangoneres per a la supervivència de l’Estat, perquè la burocràcia incentiva les comissions, i les comissions, la burocràcia.

—¿I vostè de què fa? —li pregunto.

—No tingui pressa, comissari, ara l’hi explico tot. Jo tinc una cadena de cafeteries a Argirúpoli, a Iliúpoli i a Àlimos. Quan vaig voler obrir el meu primer local a Iliúpoli, em vaig afanyar a treure els permisos i la resta de documentació que m’exigien, però cada cop topava amb un entrebanc. Anava i venia de l’Administració, però no hi havia manera d’avançar. Fins que un dia es va presentar en Vranàs. Em va dir que a canvi d’una comissió ell m’ho aconseguiria tot. I així va ser. Des de llavors, cada cop que obria un nou local, en Vranàs se n’ocupava. Una vegada li vaig dir que aquell cop ho faria tot sol, però vaig tornar a ensopegar amb un mur. Ell va deixar que m’hi estavellés, i després va venir i em va dir: «Com que m’has volgut deixar al marge, ara et costarà molt més». Des d’aleshores el cridava sempre des del principi, per no tenir maldecaps. Tan bon punt obria un local, començaven els controls administratius. Ara allò no els acabava de fer el pes, ara això no els agradava. Era en Vranàs. Em deia: «Dóna’ls tant i deixaràs de tenir problemes durant un any». Tal com m’ho deia, passava. Aquest era en Vranàs. Una sangonera útil en un Estat sangonera.

Calla un moment, respira i em mira.

—Ara, a vostès els pot haver passat pel cap que me’n vaig afartar i el vaig pelar. Ningú no es carrega l’ase que estira el carro. I en Vranàs estirava el carro, no ens enganyem.

L’edat que té el descarta com a possible membre dels «grecs dels 50». I la seva lògica és aclaparadora: pagava una mica més, d’acord, però en Vranàs li solucionava els problemes.

—¿No va sentir el tret? —li pregunta en Papadakis.

—El vaig sentir.

—¿I què va fer?

—¿A què li he dit que em dedico? —li pregunta.

—Al negoci de les cafeteries.

—¿I què fas quan hi ha un merder fora del teu local? Tanques i abaixes la persiana. Doncs jo vaig fer igual. Vaig tancar les finestres, vaig abaixar les persianes i vaig posar l’aire condicionat.

—¿Recorda a quina hora va sentir el tret? —li pregunto.

—Devien ser entre les deu i dos quarts d’onze —em diu, i amb aquesta resposta ja se’n pot anar.

Molt bé, ara ja sabem amb exactitud l’hora de la mort, com també sabem quin era l’ofici d’en Vranàs, si és que el que feia es pot considerar un ofici. En qualsevol cas, fos una feina o no, li permetia passejar-se amb roba de marca i portar un Ford Laguna.

No m’interessa saber el nombre de particulars i empresaris que van utilitzar els serveis d’en Vranàs. Això és feina de l’Spiridakis i de Delictes Econòmics. El que m’interessa esbrinar és quin mòbil tenien els «grecs dels 50» per assassinar-lo. Tot i que és cert que duia roba de marca i conduïa un cotxe car, alguna cosa em diu que aquesta no és l’única raó.

En el cas d’en Nikitópulos hi havia un lligam amb en Makridis. En el cas d’en Vranàs, a primera vista, no sembla que n’hi hagi cap. Això em sembla estrany, perquè fins i tot en el suïcidi d’en Makridis, que ells consideren un assassinat, però també en el cas d’en Nikitópulos, els «grecs dels 50» semblen moure’s a partir d’un pla d’actuació preconcebut.

L’única manera d’aclarir-ho és investigar in situ. Li dic a la Kula que truqui al despatx d’en Makridis, mentre jo pujo a veure en Guikas per posar-lo al dia.

—¿Creus que hi ha cap relació? —em pregunta el director quan acabo l’informe.

—El suïcidi d’en Makridis i l’assassinat d’en Nikitópulos tenen un comú denominador. En el cas d’en Vranàs, aquest lligam també hi deu ser.

—Et crec, perquè fins ara l’has encertat pel que fa a aquests «grecs dels 50» —em respon amb un dels seus escassos comentaris de lloança.

La sort em segueix somrient, perquè la secretària d’en Makridis encara és a l’oficina i ens espera.

—Fes-me una còpia de la fotografia d’en Vranàs, però sense el text —li dic a la Kula.

Agafo la foto i en companyia d’en Papadakis posem rumb cap a les oficines d’en Makridis, al carrer Paradís.

Les oficines estan en ple trasllat. Pertot arreu hi ha caixes obertes, que dos treballadors de l’empresa de mudances omplen amb els llibres que estan traient de la biblioteca. La secretària està dreta enmig de tota aquella activitat, observant la liquidació del negoci, que significa també la liquidació de la seva relació laboral.

—Ordres de la senyora Riesen —ens explica.

—¿Qui és la senyora Riesen?

—La germana del senyor Makridis. Em va donar l’ordre de traslladar tot el mobiliari del despatx a un traster, fins que ella mateixa vingui i decideixi què vol fer-ne.

—Quan vingui, ens agradaria parlar amb ella.

—Ja l’hi diré, però…

—Però ¿què?

—Tal com em va parlar per telèfon, no em va semblar una persona fàcil. Et diu què vols que facis i, si hi poses cap objecció, et talla i et diu «faci el que li he dit».

Deixo estar la senyora Riesen de moment i passo a ensenyar-li la fotografia d’en Vranàs.

—¿Coneix aquest home?

Hi fa una ullada i sacseja el cap.

—¿Si el conec? Cada dilluns el teníem aquí. Era com una mosca vironera.

—¿Tenia tractes amb el senyor Makridis?

—Volia tenir tractes amb ell. L’intentava convèncer que sense la seva ajuda no se’n sortiria, amb la burocràcia grega. Però en Makridis venia d’Alemanya i no entenia per què havia de fer servir un intermediari per muntar una empresa, i sobretot aleshores, quan polítics i industrials invocaven que el país s’havia de desenvolupar. Al final, un dia en Makridis el va fer fora i li va dir que no tornés a posar els peus al seu despatx. —Dubta un moment i afegeix—: Naturalment no en tinc proves, però crec que aquell personatge, que no recordo com es deia, a partir del dia que el va fer fora de l’oficina va començar a complicar-li encara més la vida amb l’Administració.

El talòs que no vol pagar comissions i el mafiós que només es mou si les rep van entrar en conflicte. L’un es va suïcidar, a l’altre el van assassinar.

—Els «grecs dels 50», ¿aquest nom li diu res? —li pregunta en Papadakis.

Se’l mira i es posa a riure.

—El meu avi, que era d’aquella generació, ja és mort —li respon, i afegeix amb amargor—: Si jo fos d’aquella generació, potser podria fer de portera d’una finca, ara que m’he quedat a l’atur. Així, almenys, no hauria de pagar el lloguer del pis.

La conclusió és que ambdós assassinats tenen a veure, directament o indirecta, amb en Makridis.