05:15

Seguint les instruccions de Jean, el taxi ha tornat a girar a la dreta, i ara circula en direcció contrària a l’aeroport Charles De Gaulle, cap al sud.

A les ràdios, L’ambient s’escalfa, què fot aquest idiota! El mòbil de Camille sona cada vint segons. Al final treu el so. Merda.

Ell també està tens.

Els estan donant pel sac?

A través del conductor, els equips perseguidors demanen instruccions a Camille.

—El seguim, a veure què passa.

El taxi va girant per diferents carrers. Senten la veu de Jean, que dóna ordres.

—Al semàfor, a la dreta… La primera a l’esquerra.

El conductor fa veure que rondina:

—Però on anem? Així perdran l’avió, senyor…

Es la frase clau per preguntar què ha de fer. Camille ni tan sols es molesta a fer veure que controla la situació. L’han de deixar fer, no tenen alternativa.

El que inquieta tothom és que Jean sap on va.

Ell ho sap i nosaltres no.

Al final, el taxi s’atura davant les reixes de la placeta Dupeyroux, un gran rectangle vorejat d’edificis senyo-rials. Als tres carrers que formen la placeta hi ha fileres de fanals que projecten una llum suau, groga i blava. El cotxe de Camille avança ràpidament el taxi, gira a la dreta i s’atura. Tothom espera instruccions. Totes les unitats es preparen per actuar. El timing va fatal.

La veu de Jean:

—Esperi’ns aquí —li diu al taxista.

La càmera d’un dels perseguidors mostra Jean i Rosie baixant del taxi. A la pantalla es veuen les seves siluetes, que s’aturen davant la reixa de la placeta. A través del micro amagat a la seva jaqueta, se sent la veu nerviosa de Rosie:

—Què hi venim a fer, aquí, Jean?

La resposta, si és que n’hi ha hagut, no se sent.

Jean estira la porta de la reixa, que s’obre sense fer ni un grinyol. El tros de cartró que hi posa Marcel cau a terra. Jean no fa l’esforç de recollir-lo, tal com ho ha fet tantes altres vegades.

Camille ha sortit del cotxe d’una revolada i ha començat a córrer.

Ai cap de pocs segons, arriba a la reixa. Només ha tingut el temps de cridar a totes les unitats que no fessin res. Els daus ja estan tirats. Quantes bombes explotaran? On i quan?

Rosie i Jean penetren en la foscor de la placeta, vagament il·luminada per una llum groguenca. Quan hi entra Camille, s’han aturat tots dos davant de la zona infantil. Jean deixa Rosie, fa uns quants passos i desapareix.

Passen uns quants segons llarguíssims, amb la lentitud d’una bomba de rellotgeria. Camille dubta si acostar-s’hi, però no té temps de prendre cap decisió, Jean acaba de reaparèixer. Ha sortit d’un matoll, té un mòbil a la mà i es gira en direcció a Camille.

És curiosa, aquesta escena, com suspesa.

En la llum difusa de la placeta, allà baix hi ha Rosie, que agafa fort amb les mans el seu bolso de noia gran. I al seu costat, Jean, el seu fill adult, amb un telèfon a la mà, mirant-se el comandant Verhœven. I Camille, aturat en sec en plena correguda, que es pregunta què passarà ara.

Aleshores Jean s’inclina cap al mòbil i gairebé immediatament comença a sonar una musiqueta. Jean apuja el volum de l’aparell.

Camille para l’orella, veu com Jean estén la palma oberta a Rosie, com si la convidés a ballar, i és ben bé això. Jean i Rosie s’abracen.

I ballen. Ella se’l mira com si fos el seu enamorat, ell se la mira fixament, immers en el buit, però sense deixar d’agafar Rosie fort, molt fort… Només han fet dues o tres voltes quan Jean, sense parar de ballar lentament, es fica la mà a la butxaca de la jaqueta.

Per fi Camille reconeix la música. És una cançó cantada per Gilbert Bécaud:

Sense deixar de ballar, Jean s’ha col·locat de cara a Camille.

Per damunt del cap de la seva mare, que supera de bon tros i que sembla petita i fràgil com una criatura, Jean mira fixament en direcció a Camille, que sent com li vibra el mòbil.

Se’l treu de la butxaca d’una revolada.

Es un missatge de Jean:

«No hi ha més bombes. Gràcies per tot».

Camille aixeca el cap en direcció a la parella.

De cop, li ve al cap la frase de Basin: «Per fer detonar una bomba, pot servir qualsevol cosa que produeixi un impuls elèctric, un mòbil…».

Camille es tira a terra en el moment exacte en què la bomba explota sota els peus dels ballarins.

L’ona expansiva l’enxampa a l’estómac, el projecta cap enrere i el fa rodolar pel camí de terra.

El soroll de l’explosió és eixordador, d’aquells sorolls que et fan saltar els ulls del cap. Les finestres dels edificis de la placeta volen fets miques. Immediatament se sent el terrabastall d’un torrent de vidres. La zona infantil s’ha volatilitzat. Ara mateix només hi ha un cràter de tres metres d’amplada per un de profunditat.

Louis arriba corrent i es precipita cap a Camille.

Ajagut al camí de terra, immòbil, amb una galta a terra i els ulls oberts de bat a bat, Camille mostra, al rostre cobert de sang, la mirada de sorpresa d’un nen petit.

A pocs metres d’allà on són, els arbres de la placeta han començat a cremar.