10:15 h

Camille, sense ni adonar-se’n, s’ha anat situant fora del moviment general.

Jean Garnier torna a estar en mans dels interrogadors, Camille no creu que en treguin res.

Ha dit a Louis:

—El cas Garnier és, en primer lloc, el cas Rosie Garnier.

Louis ha rumiat una fracció de segon i hi ha estat d’acord.

Des de la matinada, segueixen mirant-se amb lupa tot el que arriba sobre Jean: transcripcions d’interrogatoris, elements d’agenda, etc., però al que dediquen més temps és al dossier de Rosie, aquí hi ha la clau de tot el cas. No és que Camille la consideri la instigadora de l’estratègia del seu fill (massa sofisticada, en seria incapaç), però tampoc aconsegueix considerar-la només com l’assassina de Carole. Rosie té totes les característiques d’un assassí impulsiu, que actua sense pensar. Aquell vespre, va agafar el cotxe, boja de ràbia, i la ràbia encara devia créixer més durant les hores que es va estar esperant; quan va veure aparèixer la noia amb el seu ciclomotor, li va pujar la sang al cap, la va envestir i va fugir, ni tan sols se li va acudir buscar un altre amagatall per al cotxe que no fos el seu propi pàrquing!

Aquesta és la versió oficial.

Tot el dossier d’instrucció exhala aquesta ferum d’acte fallit. El jutge, desbordat per la pila de casos que havia d’instruir, i els policies, satisfets per la detenció de Rosie Garnier; tothom es conforma amb aquesta explicació, que també serveix de base de defensa de la seva advocada, la lletrada Depremont, una noia espectacular, d’aquelles dones que et fan tremolar les cames així que apareixen; i parla amb un lleuger accent estranger (alemany?, holandès?). Camille li mira les mans i hi veu una aliança, es devia casar amb un francès. Una cara perfectament triangular, amb uns pòmuls elevats i una mirada d’un verd que no existeix enlloc més. Quan et mira, immediatament perds el nord. Camille l’ha fet venir aquesta nit. Eren les tres de la matinada, i ja estava radiant com un sol. La conversa no ha durat gaire estona, no tenia res a dir. També per a ella, l’assassinat comès per Rosie Garnier és un acte gairebé instintiu, i pensa al·legar que la dona no era responsable dels seus actes. I és veritat. Però segurament insuficient.

Moltes gràcies, li ha dit Camille, ni tan sols li ha preguntat res.

—No sap res —ha comentat Camille a Louis—. I si insistim a burxar-la, es replegarà a la seva closca, secret professional i tot el rotllo. Una pèrdua de temps, res més.

Louis es passa l’estona enviant peticions d’informació i imprimint desenes de pàgines que Camille llegeix incansablement.

Domicilis anteriors; Rosie paga escrupolosament tots els lloguers, contracta les assegurances obligatòries i els informes dels propietaris demostren que és una llogatera neta i acurada.

Dades bancàries: Rosie guanya pocs diners, però arriba a estalviar; poc, però estalvia.

Historial de la Seguretat Social: Rosie té una molt bona salut, amb poques baixes, no es medica.

Expedients administratius: malgrat les seves peticions constants d’allotjament social, no n’aconsegueix cap, però Rosie no es desanima i segueix omplint formularis.

Expedient municipal: no ha demanat mai cap ajuda social, l’honor una mica inútil de la gent modesta.

Expedient laboral: cap ascens des del moment que va entrar a l’administració, perspectiva de l’escalafó més baix fins a la jubilació, no es presenta mai a cap concurs intern, no fa cap petició de trasllat, mostra un caràcter clarament sedentari. Sense ambició…