6:20 h

—Els operaris han obert el pati —ha explicat Camille al jutge d’instrucció—, però ja sabien que era impossible. La rasa era massa estreta perquè Garnier pogués baixar-hi i entaforar-hi, sense que el veiessin, un obús d’aquesta mida.

A més a més, Jean ho ha confirmat.

—No m’ha deixat temps… L’hi hauria dit.

Hi ha moments que Camille té ganes d’escanyar-lo.

El jutge, mentrestant, torna a exigir l’acarament amb la mare, i a Camille no se li acut cap més raó per oposar-s’hi.

Rosie encara està més tensa que la primera vegada. Se la veu demacrada, pansida. La seva mirada expressa una angoixa absoluta. Camille dedica uns instants a observar aquesta dona i a plantejar-se, per enèsima vegada, les mateixes preguntes. Entre la mort de la novia de Jean i l’amenaça d’aquesta onada d’explosions, què hi ha?

Quin secret hi ha entre la mare i el fill?

L’única manera de saber-ho és posar-los cara a cara. Així i tot, encara que faltin menys de tres hores per a l’explosió, Camille no ho veu clar. Té la sensació de tro-bar-se a la vora d’un pou amb l’obligació de tirar-s’hi de cap. Al final accepta, però contra la seva voluntat.

—El seu fill amenaça de fer explotar un parvulari, senyora Garnier! Sap què vol dir, això?

L’hi explica. Si descobreixen on és la bomba, no tindran temps de desactivar-la.

Silenci.

—Però sempre podem evacuar l’escola, ho entén? Si no, la bomba explotarà amb desenes i desenes de criatures a dintre…

Rosie fa que sí amb el cap. Ho entén.

—Hem de saber on és aquesta escola, i de pressa!

Sembla que estigui a punt de plorar, però s’hi resisteix, respira fondo. Es troben al davant d’una porta tancada.

—És aquí? —pregunta la dona.

Camille obre. Així que veu la seva mare, Jean abaixa el cap. Els policies que el vigilen es fan enrere. Camille agafa Rosie pel colze i la porta fins a la cadira, on la dona es deixa caure. A l’altra banda del fals mirall i darrere les pantalles que transmeten les imatges de l’escena, hi ha trenta persones que aguanten la respiració.

Rosie es mira fixament el fill. El noi manté la mirada fixa a la paret, just per sobre de la dona. Rosie estira els braços a poc a poc, les seves mans llisquen per damunt de la taula, en busca de les de Jean, retingudes per les manilles, dos animalons blancs i inanimats que avancen, que s’arrosseguen per damunt de l’acer fred i s’aturen quan Rosie, literalment aplanada, ja no pot avançar més. Té la galta enganxada a la taula, els braços estesos davant seu. Les mans de tots dos estan a vint centímetres les unes de les altres, una escena que costa de suportar, segurament també per culpa del silenci i del temps que passa.

Rosie plora. Només se la sent a ella.

Jean segueix rígid com si s’hagués empassat un pal, molt pàl·lid, no ha fet ni el més mínim moviment, no es mira la seva mare, sembla un individu lobotomitzat, si no fos que tremola, com fan alguns gossos, que no queda clar si és el seu estat natural o si és que estan malalts. En el cas de Jean, aquesta tremolor de tot el cos resulta impressionant, com si estigués en trànsit. Camille només veu dues llàgrimes rodones i pesants que li llisquen galtes avall, els únics testimonis d’una emoció intensa que s’endevina molt solitària.

Rosie ajaguda damunt la taula, Jean tibat i recte, l’escena podria durar hores, dies.

Camille vol mirar el rellotge, però no aconsegueix foragitar la sensació que aquí passa alguna cosa que no és normal.

Perquè el rostre de Rosie no expressa tristor. Té els ulls tancats, però tal com faria una dona que pateix. És perquè finalment té Jean al davant? O perquè es troba embolicada amb ell en una història sense sortida possible? Camille escruta aquest rostre, on, curiosament, li sembla veure la nena que devia haver estat.

I de cop, ho entén.

Aquest somriure no és de pena, ni d’angoixa, ni tan sols d’alleujament. És un somriure de victòria.

Al mateix temps. Rosie aixeca el cap, amb els braços encara estirats, i, sense ni intentar eixugar-se les llàgrimes, clava els ulls al seu fill, que segueix mirant per damunt d’ella i li diu, suaument:

—Sabia que no m’abandonaries.

Ho diu amb una veu baixa, espessa.

—Ho aconseguiràs, n’estic segura…

Així que s’adona que aquest acarament s’ha convertit en una trampa, Camille es precipita. Rosie alça la veu:

—Ja saps que t’estimo!

Camille ja se li ha tirat a sobre i l’agafa per les espatlles, però la dona s’aferra a la taula. I crida:

—Només et tinc a tu, Jean, no em deixis!

Camille estira amb totes les seves forces, però el que el deixa glaçat és la rialla de Rosie Garnier, una rialla de boja, delirant, sobreexcitada.

—Sabia que em vindries a buscar, Jean! Ho sabia!

Commoció general.

Louis ha estat el primer a abandonar la sala d’observació. Obre d’una revolada la porta de la sala d’interrogatoris, seguit de tres policies més. Tots agafen Rosie, que segueix aferrada a la taula i crida («Jean! No em deixis!»), aconsegueixen arrencar-la de la taula, la dona s’agafa als braços de la cadira («No m’abandonis!»), impossible arrossegar-la, els sanglots li tallen la respiració («No poden fer res contra tots dos, Jean, amor meu!») i, com que no es vol deixar anar, l’arrosseguen per terra, cap a la porta, aleshores la dona s’agafa al marc, li han de separar els dits d’un en un, mentre els crits augmenten, és un espectacle penós.

Jean segueix mirant davant seu.

No ha fet ni un sol gest, impossible de saber què li passa pel cap.