4:55 h

Assegut, amb els braços encreuats i el mentó horitzontal… Pelletier, el comandant d’Antiterrorisme, es pren la separació del cas com una desautorització. Així que entra Camille, quan s’aixeca, sembla que es posi de puntetes per mirar-lo encara de més amunt. Fa cinquanta anys que Camille coneix aquests estratagemes, i el segueixen molestant, però fa falta molt més que això per impressionar-lo, i està massa cansat per discutir. Això sense comptar que una guerra entre policies, a parer seu, és un clixé una mica massa suat. De tota manera, es mira Pelletier als ulls. Just per sota, és clar. «Antiterrorisme no és un departament, és una missió. Més que policies, nosaltres som experts. Allà on Antiterrorisme no obté resultats, no n’obtindrà ningú». Aquests són alguns dels missatges que proclama a crits la mirada de Pelletier.

Camille el comprèn perfectament. A ell també l’han apartat d’un cas, o amenaçat de fer-ho, moltes vegades.

Però ara no hi ha temps per eternitzar-se. Hi ha l’altre. És un home important, li posarem una majúscula, l’Altre. Si Pelletier expressa animositat, l’Altre, en canvi, exhala la seguretat i la suavitat dels gabinets ministerials.

Són les cinc de la matinada i està fresc com una rosa. Una joventut insultant, un càrrec de poder als trenta anys, amb tot el que això representa de família, talent, voluntat, treball, ambició i sort, la mena de còctel que se’t queda entravessat a la gola i que t’impedeix pensar. El pentinat, el vestit, les sabates, el comportament, el rellotge i fins i tot la manera d’escurar-se la gola, tot contribueix a donar una imatge, de cap a peus. Camille tanca els ulls i li encaixa la mà prima. El comandant Pelletier, almenys, amb la seva ràbia i la seva frustració, és com els altres…

Mentre Camille es fa totes aquestes reflexions, és Louis qui entra al despatx.

Canvi brusc de decorat, sembla que tot s’inclini de cop. La bomba de Jean Garnier devia provocar un efecte semblant. Pelletier no ha mogut ni un pèl, però l’Altre, en una fracció de segon, s’ha quedat pàl·lid i ha començat a encongir-se, encongir-se… Si segueix així, acabarà fent la mateixa mida que Camille. Mentre balbuceja unes paraules, l’home s’acosta a Louis, i tots dos s’abracen breument. Louis somriu tranquil i assenyala l’altre home a Camille.

—Vam preparar junts l’examen per l’Escola Nacional d’Administració —explica.

Després, Camille descobrirà que Louis era el primer de la seva promoció, mentre que l’Altre s’arrossegava a la cua de l’escamot. Per molt que al final la vida et somrigui, aquesta mena de complexos no s’esborren mai. Louis inclina el cap lleugerament cap a l’home. Endavant, t’escoltem.

Bé, els d’Antiterrorisme han fet el que han pogut, bla-bla-bla (ni tan sols una ullada a Pelletier, mort als perdedors), però hem de ser «realistes», el ministre en persona, bla-bla-bla, l’estratègia, el període delicat per al govern, bla-bla-bla… Camille se’n cansa de seguida, ni tan sols el deixa acabar.

—D’acord —murmura.

I a continuació, sense previ avís, es gira damunt dels talons, abandona el despatx, recorre un passadís i obre una porta… Sorpresos, els altres es precipiten darrere seu, però ensopeguen amb el comissari i es queden tots immòbils a la porta de la sala. Jean Garnier té molt mal aspecte.

És evident que ha passat per les mans dels especialistes en interrogatoris.

Camille busca la paraula: esgotat, destrossat, extenuat, rebentat? Tot això a la vegada, però també fet malbé. Els hematomes se li comencen a tornar de color violeta. Només se li veu la cara, tumefacta, però s’endevina què hi deu haver sota la roba.

Camille observa Jean, i és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa.

Què?

Impossible identificar-ho.

Potser és aquest lleuger somriure. És comprensible: ha guanyat. Volia Verhœven i ja el té aquí, ha derrotat els experts. Així i tot, aquest somriure… En l’estat en què es troba…

Camille tanca la porta d’un cop darrere seu, entra a la sala i posa les mans planes a la taula.

—No cal que maregem més la perdiu, amic Jean —li diu—. Has de declarar alguna cosa, és el que has dit per fer-me venir, doncs ja sóc aquí, t’escolto. Tens set segons, un segon per obús, i després sortiré d’aquí, et deixaré en mans dels meus col·legues i me n’aniré a dormir. Un, dos, tres…

Camille compta de pressa.

—Quatre, cinc…

S’aixeca.

—Sis…

Fa un pas enrere, disposat a sortir.

—La bomba de l’escola… —diu Jean.

La seva veu no mostra en absolut l’esgotament que proclama tota la seva persona.

—Està programada per a aquest matí. A les nou.

El cervell de Camille repassa la quantitat increïble de coses que hauran de fer en menys de quatre hores.

—Això ja ens ho havies dit, no és cap novetat. Jo vull alguna novetat, alguna cosa original, si no et torno a enviar al comando de la mort i…

Jean el talla.

—Vaig posar la bomba en un parvulari.

Camille s’agafa a la taula. Al seu voltant, tot fa voltes.

—On, tros de malparir? En quin parvulari?

Jean ensenya les palmes de les mans. No pensa dir res més.

Camille, desconcertat, pensa en l’edat que deuen tenir els alumnes d’un parvulari. Dos anys, tres, quatre? Ell no ha tingut fills. Un parvulari… És de bojos. A París n’hi ha més de tres-cents! Quan intenta imaginar-se les víctimes, li vénen nàusees. Com es pot fer una cosa així? Jean mira fixament a terra. És evident que per a ell no compta res més que no sigui ell, la seva mare i la seva exigència. La resta del món se’n pot anar a la merda, la mort de cent criatures no li sembla una cosa desproporcionada en comparació amb un bitllet per anar a Austràlia. Camille té ganes de matar-lo. També podria intentar-lo convèncer, però sap que és inútil. Jean és obstinat, impenetrable. Durant els interrogatoris precedents, ha intentat impressionar-lo, jugar amb la por, la pena, la compassió, la complicitat… L’han deixat en mans dels més durs, i res ha servit de res.

—Ja sap què vull —prossegueix Jean—. Ara és cosa seva. Em fa la sensació que encara no ho té clar, no sé què més li fa falta…

I fa que no amb el cap. Sembla disgustat.

—Mentrestant —continua—, si em necessita, primer m’haurà de deixar dormir una mica.

Les manilles són massa curtes perquè pugui repenjar el cap als avantbraços, de manera que s’inclina, enganxa la galta dreta directament a la taula i tanca els ulls.

Al cap d’un moment, se li alenteix la respiració. Dorm.