22:05 h

El jutge ha estat diligent. Rosie Garnier, de quaranta-sis anys, cartera, tancada a Fleury-Mérogis, ha estat traslladada a tota velocitat.

L’han instal·lat en un despatx buit, en una cadira. A l’habitació no hi ha res més. Si algú es vol asseure davant de la dona, s’haurà de portar una cadira. I això és el que fa Camille. Són cadires de ferro, que pesen com un mort. Més que portar-la, Camille l’ha arrossegat darrere seu. El grinyol de les potes contra terra ha fet que Rosie Garnier arrugués el front. A continuació, Camille s’hi ha enfilat, com un personatge de David Lynch.

Ara el comandant obre el dossier damunt dels genolls. Es mira la foto de Rosie, feta fa un any, just abans que l’enviessin a la presó. Avui sembla que pesi vint quilos menys i que tingui deu anys més. Té la cara demacrada, esgotada, amb unes ulleres blavoses. No deu dormir gaire i deu menjar malament. Només els homes poden fantasiejar amb una presó de dones. Té els cabells mal tallats, entre el blanc i el gris, sembla ben bé que porti una perruca plena de pols.

Rosie.

El dossier de la instrucció explica l’anècdota. El seu pare li va posar aquest nom el 1964, l’any que Gilbert Bécaud, el seu ídol, cantava Rosy and John. Rosie, per tendresa, va mantenir la tradició i li va posar John al seu fill.

—A ell no li ha agradat mai —va explicar la dona al jutge—. Però la cançó és molt maca…

Camille no va amb miraments.

—El seu fill afirma haver col·locat set bombes —diu—. La primera ha destruït mig carrer del districte 18, i encara en queden sis. Ha promès una carnisseria.

Camille no té clar que la dona entengui el que li diu. I al final opta pel mètode expeditiu, que consisteix a tancar totes les portes.

—Ens dirà on ha posat les bombes si acceptem deixar-los a tots dos en llibertat. I és impossible que la deixem en llibertat, a vostè. Impossible.

Rosie assimila aquestes informacions amb dificultat: bombes, el seu fill, deixar en llibertat, impossible… Camille rebla el clau:

—Jean només obtindrà una cosa: cadena perpètua.

I es fa enrere a la cadira, com si ja hagués acabat i la resta no fos cosa seva.

Rosie fa que no amb el cap. Parla per a ella mateixa.

—No és un mal nano…

No arriba a imaginar-se el seu fill fent una cosa així. Camille segueix sense moure’s. Fa falta un minut perquè la dona ho paeixi tot, perquè es posi pàl·lida i entreobri els llavis per formar un «Oh» dolorós, gairebé inaudible. Per a Camille, és el moment per continuar.

—Si ens ajuda, el tribunal ho tindrà en compte per a vostè i per a ell. Però diria que sobretot per a ell. Atropellar una noia que va amb Vespino, ni que sigui intencionadament, i posar una sèrie de bombes a París són coses que no es poden comparar. Vostè potser podrà sortir de la presó d’aquí a uns quants anys, però si explota una altra bomba, Jean no tindrà cap possibilitat de sortir. Mai més. Té vint-i-set anys i cinquanta anys de presó per davant.

Rosie l’escolta amb atenció, ho entén.

Camille n’ha llegit la valoració psicològica. Res d’espectacular. Nivell d’educació molt baix, capacitats intel·lectuals limitades, judicis poc raonats, subjecta a decisions impulsives i desordre afectiu canalitzat exclusivament en la relació amb el fill. La torna a observar i confirma la primera impressió que se n’ha fet. És una dona curta. És una impressió difícil d’acceptar, perquè et provoca una compassió molesta, gairebé et fa sentir vergonya.

Així i tot, Camille té un dubte.

—Vostè n’estava al cas, d’això de les bombes?

—Jean no m’explica mai res!

Ho ha dit com si fos la cosa més normal del món. Sembla que parli d’un problema domèstic.

—Senyora Garnier, vostè és conscient del que passa?

—Puc parlar amb ell?

Aquesta és la qüestió. El jutge creu que els han d’acarar de seguida. Camille no ho té tan clar.

—El puc veure? —insisteix—. Hi puc parlar?

Tècnicament, el jutge té raó, és evident que s’imposa un acarament. La seva mare és la millor palanca per fer moure Jean, deu ser l’única persona al món que el pot convèncer.

Així i tot, Camille no s’hi acaba de decidir. La veu de Rosie li sembla rara. Hi ha alguna cosa que no encaixa, i fins que no sàpiga què és…

—Ja ho veurem —respon—. Ja ho veurem…

Al jutge, li diu que aquest acarament podria tenir un efecte contraproduent.

—La mare està molt tocada per l’estada a la presó. I ell s’ho deu ensumar, perquè la va anar a veure al principi, però no hi ha tornat més… Li escriu cada setmana, res més. Quan la vegi en aquest estat, hi ha un risc molt elevat que aquesta imatge reforci el seu desig de treure-la de la presó.

El jutge s’hi mostra d’acord. Esperaran.

—Sis obusos més? Una explosió cada dia, ha dit?

Aquesta informació costa d’empassar.

—I vol que deixem anar la seva mare?

—Exacte, senyor primer ministre. La seva mare.

—Es pensa que l’enviarem a Austràlia i esperarem una postal amb la localització de les bombes? Que és idiota O què?

I de cop, consigna de silenci absolut. Ningú sap si és una decisió encertada, però de tota manera només poden triar entre diferents males solucions.

—Busquin una explicació oficial per a aquesta explosió —diu el primer ministre—, alguna cosa que tothom pugui entendre. I preparin-me un comunicat, ja es poden espavilar. Així guanyarem temps. I vostè… —s’adreça al cap d’Antiterrorisme—, eh… faci el que hagi de fer.

I just quan surt, es gira.

—Aturi aquesta bogeria.

Així que ha sortit, el cap de gabinet tradueix lliurement aquestes paraules:

—Senyors, agafin aquest tal Jean Garnier per les pilotes i comencin a recargolar ben fort.

El cap d’Antiterrorisme s’aixeca i surt sense dir ni una paraula.

Silenci. Tothom sap que la cosa va de debò.

Així i tot, sense que ningú sàpiga dir per què, potser per la immediatesa o per la violència de la situació, per la manera i la rapidesa amb què avancen les coses, els presents de seguida es plantegen les pitjors possibilitats, que en política acostumen a fer-se realitat més sovint.

Disposen de tota una gamma de plans d’emergència que preveuen l’organització dels serveis d’auxili en cas d’una catàstrofe de gran abast. Mentre esperen a veure si Garnier entra en raó o no, s’hi han de resignar. Potser hauran d’activar el pla ORSEC^[3]. Cal enumerar i analitzar els riscos potencials d’aquesta sèrie d’explosions i anticipar la posada en marxa d’un dispositiu operatiu de mobilització…