19:55 h

Camille calcula que deu tenir uns trenta anys.

—Vint-i-set. Al juny —precisa Jean, com si això fos molt important.

No sap on posar la mirada. Es frega a poc a poc les mans planes, l’una contra l’altra, entre els genolls, però això no vol dir res. Quan veus Camille per primera vegada, amb el seu metre quaranta-cinc, i has d’abaixar la vista per mirar-lo a la cara, o quan s’asseu davant teu amb els peus ballant a deu centímetres del terra, molta gent no sap què fer. El noi ja coneixia Verhœven. Per a ell, porta l’etiqueta de «vist a la tele». Però ara es troba al davant de l’autèntic Verhœven, i això sempre és una mica diferent.

I a pesar de l’aspecte de pagès que té, és un home tímid.

—Garnier, John —diu Camille.

—Jean!

Ha saltat de la cadira. Sembla que aquesta precisió sigui molt important, per a ell. Camille, escèptic, arruga les celles mentre es mira el seu carnet d’identitat, com si desxifrés una llengua estrangera:

—Ho sento, però aquí hi diu «John».

El noi el mira als ulls.

—D’acord, entesos —concedeix Camille—. S’escriu John però es pronuncia Jean. Doncs a veure, Jean (Camille s’arrepenja en pronunciar la síl·laba), així que és vostè el que ha posat la bomba a la Rue Joseph-Merlin.

I a continuació encreua els braços.

—Expliqui-m’ho.

—Durant les obres —diu Jean—. Hi vaig posar la bomba abans que tapessin el forat.

Camille no mostra cap reacció. En aquesta mena de situacions, els sospitosos parlen, s’emboliquen, es contradiuen, i una de cada dues vegades s’ensorren tots sols. El més fàcil és deixar-los fer.

—L’obús —precisa Jean—. El vaig posar de nit.

Camille es limita a aixecar una cella, escèptic. Jean (o John) té una veu greu que fa una inflexió després d’unes quantes paraules, com si anés posant punts per tot arreu, com si fes frases bàsiques, subjecte, verb, complement.

—Feien unes obres de canalització. El carrer va estar obert durant uns quants dies. Havien posat una tanca de seguretat. Perquè ningú caigués al forat. Hi vaig anar de nit, vaig col·locar una lona damunt la rasa, hi vaig baixar i vaig treballar sota la lona. Vaig excavar la paret de la rasa i hi vaig col·locar l’obús. A cinquanta centímetres sota la vorera. També hi vaig posar un detonador i un despertador. El vaig programar i després vaig tapar el forat.

En el seu cas, no hi ha cap misteri. Al contrari. Té ganes d’explicar-se. Només cal preguntar-li les coses.

Louis està amagat darrere la pantalla de l’ordinador. Amb una mirada a Camille l’hi confirma: efectivament, el mes passat van canviar les conduccions d’aigua a la Rue Joseph-Merlin.

—I per què ho va fer? —pregunta Camille—. Què vol?

Però Jean no respon a les preguntes. Ho explica tot, però seguint el seu ordre personal, les coses han d’anar tal com les havia imaginat. És un home molt escrupolós.

—En vaig posar set, d’obusos. En queden sis. Una explosió cada dia. Està programat així.

—Però… —repeteix Camille desconcertat—. Què vol?

Jean vol que els alliberin, a la seva mare (que està en presó preventiva) i a ell (que serà detingut).

—Una cosa com ara la «protecció de testimonis» —concreta.

És una bestiesa, però la primera reacció de Camille és posar-se a riure. Jean segueix impertorbable.

—Ens donen una nova identitat —prossegueix—. Ens envien a Austràlia amb prou diners per tirar endavant. He pensat en uns cinc milions. Així que hàgim passat la frontera, els dic on són els sis obusos que falten.

—Però aquestes coses les fan als Estats Units —explica Camille—. No aquí! Em sembla que ha vist massa sèries de televisió! Això és França, i…

—Sí, ja bo sé —Jean escombra davant seu amb la mà, molt molest—, ja bo sé! Però si allà bo poden fer, aquí també. Es més, estic segur que ja s’ha fet. Amb espies, mafiosos i gent així, informi-se’n. De totes maneres, és això o res, o sigui que…

És un noi molt elemental, i és evident que és molt immadur (aquesta idea d’Austràlia és estúpida com un somni d’adolescent), però no és idiota. I si es confirma la seva amenaça, té una capacitat de fer mal extraordinària.

—Bé —diu Camille mentre s’aixeca—. Tornarem a començar des del principi, si li sembla bé.

Cap problema.

Jean hi està d’acord. Com més clares quedin les coses, més aviat acabaran.

—Pel que fa als diners, puc baixar a quatre milions. Menys no.

Sembla que no tingui ni el més mínim dubte.