18:08 h

Mentrestant, a menys de cent metres d’allà, dos homes es disposen a donar a aquest cas un enfocament desconcertant.

El primer es diu Basin. És un dels responsables del laboratori central de la Prefectura. Uns cinquanta anys, alt i ample, nascut al sud-oest, jugador de rugbi durant tota la joventut, però sense possibilitats de fer carrera en aquest esport, té mans de puntaire, del tot inadequades per a una pilota, però perfectes per la desactivació de bombes, que és al que ha dedicat la vida.

Està immòbil davant del forat que ha originat la bomba.

N’ha arribat a veure moltes, de coses, però aquesta el deixa pensatiu.

—Merda! —diu una veu a prop seu.

És Forestier, un company, antic soldat, va perdre un dit a Kosovo, i des d’aquell dia no ha tornat a ser el mateix. Perdre un dit en temps normals potser no és gran cosa, però quan et consideres immortal, és un autèntic fracàs. Ell també es mira el forat. Només se’n veu una part, per culpa de l’amuntegament de peces de la bastida, però a aquests tios, els ensenyes quaranta centímetres de cràter, només la vora, i reconstrueixen tota l’escena.

I aquest cràter, quan l’hagin netejat del tot, farà tres o quatre metres de circumferència i una profunditat d’un metre.

—Collons de Déu! —diu Forestier.

Tots dos estan que no s’ho creuen.

Fan que sí amb el cap, amb un lleuger somriure a la boca, discret, però no s’hi ha de veure cap mostra de cinisme, és una cosa purament professional.

S’ha de reconèixer que feia temps que no es veia, això, un obús de 140 mm en ple París.