17:10 h

Camille Verhœven és un metre quaranta-cinc de ràbia. Un metre quaranta-cinc és poc, per a un home, però si parlem de ràbia concentrada, és enorme. Sense tenir en compte que, per a un poli, la ràbia, encara que sigui continguda, no és que diguem una virtut cardinal. En el millor dels casos, és una ganga per ais periodistes (en alguns casos mediàtics, les seves respostes afilades han tingut força èxit), però sobretot és un maldecap per als seus superiors, per als testimonis, els companys, els jutges, més o menys per a tothom.

A vegades Camille crida o es deixa emportar pel geni, però desconfia molt d’ell mateix. Es més aviat d’aquells que s’ho queden tot a dintre. No és el seu estil clavar cops de puny. I fa ben fet, perquè al seu cotxe, a causa de la mida que fa, tots els comandaments són al volant, i has de vigilar què toques. Un gest intempestiu i et pots estampar contra la paret.

La irritació d’avui (cada dia troba un motiu diferent) li ha arribat mentre es dutxava. S’ha vist al mirall i no s’ha agradat. Mai s’ha agradat gaire, però fins ara sempre havia aconseguit lluitar amb èxit contra el ressentiment de no haver crescut com els altres. Però el fet es que des de la mort d’Irène, la seva dona, té moments en què l’odi que sent contra ell mateix pren proporcions inquietants.

Feia sis mesos que no s’agafava cap dia de festa. Però el seu últim cas important va ser un fracàs. La noia que buscava ja era morta quan la va trobar^[1], i això el va afectar molt (de fet, estrictament parlant, no va ser cap fracàs, perquè va detenir l’assassí, però Camille és així, sempre es mira les coses pel costat dolent). I per això es va agafar uns quants dies de vacances. Va estar a punt de dir-li a Anne que l’acompanyés al camp, era una bona ocasió per ensenyar-li el seu refugi, però no, encara feia massa poc que es coneixien, i es va estimar més estar sol.

S’ha passat tres dies dibuixant i pintant. Té massa talent per ser policia, però no prou per ser artista. I per això fa de poli. De tota manera, no li hauria agradat gens ser artista.

Quan va amb cotxe, igual que a casa, Camille no escolta mai música, perquè el distreu dels seus pensaments. Amb el seu gust per les fórmules lapidàries, ho simplifica dient: «No m’agrada la música». I en el fons és veritat. Si li agradés, en compraria, n’escoltaria. I no ho fa mai. Això provoca reaccions al seu voltant: què, com pot ser que no t’agradi la música, és increïble, la gent no s’ho creu, s’ho fa repetir, quines coses, tothom es queda amb la boca oberta, és impensable, que no t’agradi la pintura o la lectura, això encara, es pot entendre, però la música! I per això Camille encara ho exagera més, no ho pot evitar, aquesta mena de reaccions li donen ales, ell és així, a vegades és un autèntic torracollons. Un dia, Irène li va dir: «Llàstima que els misògins no et coneguin, els ajudaria a tenir perspectiva».

A falta de música, Camille escolta emissores d’informació contínua.

El primer butlletí especial s’està emetent just quan engega la ràdio, «… d’una forta explosió al Districte 18 de París. Les causes exactes encara es desconeixen, però es tractaria d’una tragèdia de gran abast».

Una d’aquelles notícies que només hi pares atenció si vius en aquell barri o si el nombre de víctimes és realment espectacular.

Camille prossegueix el seu camí mentre va escoltant els diferents butlletins informatius: «Els equips d’auxili ja han arribat. S’ignora el nombre de víctimes. Segons alguns testimonis, semblaria…».

El que li fa por a Camille, en sentir aquesta informació, són els embotellaments que hi haurà a l’entrada de París.