1

Ara em sembla com si no ens haguéssim separat mai. Fanshawe és el punt on comença tot per mi, i sense ell no crec pas que sabés qui sóc. Ens vam conèixer que encara no enraonàvem, que érem dues criatures caminant de quatre grapes per l’herba, i als set anys ja ens havíem punxat els dits amb agulles i ens havíem fet germans de sang per tota la vida. Sempre que penso en la meva infància el veig a ell. Fanshawe era el que sempre estava amb mi, el que compartia els meus pensaments, el que jo veia sempre quan mirava enfora.

Però això era fa molt de temps. Ens vam fer grans, vam anar a viure a llocs diferents, ens vam distanciar. Cap d’aquestes coses no té res d’estrany, penso. La vida ens arrossega d’una manera que no podem controlar, i gairebé res no es queda amb nosaltres. Mor quan nosaltres morim, i la mort és una cosa que ens passa cada dia.

Aquest novembre farà set anys que vaig rebre una carta d’una tal Sophie Fanshawe. «Vostè no em coneix», començava la carta, «i perdoni que li escrigui així sense més ni més. Però han passat coses, i, donades les circumstàncies, no tinc gaires més alternatives». Va resultar que era la dona de Fanshawe. Sabia que el seu marit i jo havíem crescut junts, i també sabia que jo havia viscut a Nova York perquè havia llegit molts dels articles que jo havia publicat en revistes.

L’explicació arribava en el segon paràgraf, molt directament, sense cap preàmbul. Deia que Fanshawe havia desaparegut i que feia més de sis mesos de l’última vegada que l’havia vist. Ni una paraula en tot aquell temps, ni la menor idea d’on podia ser. La policia no n’havia trobat ni rastre, i el detectiu que ella havia contractat per buscar-lo havia tornat amb les mans buides. No hi havia res segur, però els fets semblava que parlessin per ells mateixos: probablement Fanshawe era mort; era absurd de pensar que pogués tornar. En vista de tot això, hi havia una cosa important que ella necessitava discutir amb mi, i deia si em faria res que ens veiéssim.

Aquesta carta em va causar una sèrie de petits trasbalsos. Hi havia massa informació per absorbir-la tota de cop; m’estiraven massa forces en direccions diferents. Sense més ni més, Fanshawe havia reaparegut de cop i volta en la meva vida. Però tant va ser pronunciar el seu nom com tornar-se a esfumar. Era casat, havia estat vivint a Nova York… i ja no en vaig saber res més. Una trucada, una postal, unes copes per recordar els bons temps… no hauria estat pas tan difícil. Però també era culpa meva. Sabia on vivia la mare de Fanshawe, i, si l’hagués volgut trobar, l’hi hauria pogut preguntar a ella perfectament. El cas era que me l’havia deixat escapar. La seva vida es va aturar així que vam seguir camins diferents, i ara ell pertanyia al passat, no al present. Era un fantasma que jo carretejava a dintre meu, una invenció prehistòrica, una cosa que ja no era real. Vaig intentar recordar l’última vegada que l’havia vist, però no hi havia res clar. El meu pensament va divagar durant uns quants minuts, i es va aturar de cop en el dia que va morir el seu pare. Anàvem a l’institut, i no devíem pas tenir més de disset anys.

Vaig trucar a Sophie Fanshawe i li vaig dir que estaria encantat de veure-la quan fos convenient. Vam quedar per l’endemà i em va semblar que m’ho agraïa, tot i que li vaig explicar que no sabia res de Fanshawe ni tenia idea d’on podia ser.

Vivia a Chelsea, en una casa de pisos de totxo vermell; un edifici vell, sense ascensor, amb una escala tenebrosa i de parets escrostonades. Vaig pujar els cinc replans que em separaven del seu pis, acompanyat de soroll de ràdios, de batusses i de cadenes de vàter que venien dels pisos d’entremig; vaig fer una pausa per recuperar l’alè i vaig trucar. Un ull va mirar per l’espiell de la porta, hi va haver un estrèpit de baldes que s’obrien i llavors vaig tenir Sophie Fanshawe dreta allà davant, amb una criatura al braç esquerre. Mentre ella em somreia i em convidava a entrar, la criatura li estirava els llargs cabells castanys. Ella va esquivar l’atac amb suavitat, va agafar la criatura amb totes dues mans i la va girar de cara a mi. Aquest era Ben, em va dir, el fill de Fanshawe, i havia nascut feia només tres mesos i mig. Jo vaig fer veure que admirava aquella criatura que movia els braços i tenia la barbeta plena de baves blanquinoses, però m’interessava més la mare. Fanshawe havia estat de sort. Era una dona preciosa, amb uns ulls foscos i intel·ligents, gairebé cruels de tan immutables. Prima, d’estatura mitjana i amb un no sé què de lentitud en el gest que li donava un aire sensual i cautelós alhora, com si contemplés el món des del cor d’una profunda vigilància interior. Cap home hauria deixat aquesta dona per pròpia voluntat, i menys quan estava a punt de donar-li una criatura. D’això n’estava segur. Abans i tot d’entrar en el pis, jo ja sabia que Fanshawe havia de ser mort.

Era un piset de quatre habitacions, escassament moblat, amb una habitació que contenia llibres i una taula de treball, una altra que servia de sala d’estar i les altres dues per dormir. Es veia ben endreçat, tronat en els detalls, però, en general, no gens incòmode. Si més no, demostrava que Fanshawe no s’havia dedicat a guanyar diners. Però jo no era qui, precisament, per fer escarafalls de les cases dels altres. El meu pis encara era més fosc i esquifit que aquest, i sabia el que era fer equilibris cada mes per poder pagar el lloguer.

Sophie Fanshawe em va acostar una cadira perquè segués, em va fer un cafè i es va asseure al sofà espellifat de color blau. Amb la criatura a la falda, em va explicar la història de la desaparició de Fanshawe.

S’havien conegut a Nova York feia tres anys. Al cap d’un mes s’havien posat a viure junts, i al cap de menys d’un any eren casats. Fanshawe no era un home amb qui fos fàcil conviure, em va dir, però se l’estimava, i no hi havia hagut mai res en el seu comportament que fes pensar que ell no se l’estimava a ella. Havien estat feliços; ell esperava il·lusionat el naixement de la criatura; entre ells dos no hi havia cap mala sang. Una tarda d’abril li va dir que se n’anava a Nova Jersey a veure la seva mare, i ja no va tornar. Quan Sophie va trucar a la seva sogra aquella nit, va saber que Fanshawe no hi havia ni aparegut. Mai no havia passat res de semblant, però Sophie va decidir agafar-s’ho amb calma. No volia ser una d’aquestes dones que s’esveren sempre que el marit no es presenta, i sabia que Fanshawe necessitava més esbargiment que la majoria d’homes. Inclús va decidir no fer-li cap pregunta quan tornés a casa. Però va passar una setmana, i una altra, i al final va acudir a la policia. Com ja s’esperava, no es van mostrar excessivament interessats en el problema. A menys que hi hagués proves de delicte, ells poca cosa hi podien fer. Al capdavall, de marits que deixaven la dona n’hi havia cada dia, i la major part no volien que els trobessin. La policia va fer un parell de tràmits rutinaris, no en van treure res i li van aconsellar que llogués un detectiu privat. Amb l’ajuda de la seva sogra, que es va oferir a pagar les despeses, va contractar els serveis d’un tal Quinn. Quinn va treballar tenaçment en el cas durant cinc o sis setmanes, però al final va dir que no volia més diners i va fer mutis. Li va dir a Sophie que el mes probable era que Fanshawe encara fos al país, però que el que ja no li sabria dir era si viu o mort. Quinn no era cap comediant. A Sophie li va semblar un home comprensiu, sincerament disposat a ajudar, i quan la va anar a veure aquell últim dia ella es va adonar que era impossible oposar-se al seu veredicte. No s’hi podia fer res. Si Fanshawe hagués decidit deixar-la no s’hauria esquitllat sense dir ni paraula. No era dels que amaguen el cap sota l’ala i reculen davant d’enfrontaments desagradables. La seva desaparició, per tant, només podia voler dir una cosa: que li havia passat alguna terrible desgràcia.

Amb tot, Sophie va continuar esperant alguna novetat. Havia llegit d’alguns casos d’amnèsia, i durant un temps s’hi va aferrar com a una possibilitat desesperada: la idea d’un Fanshawe errant per qui sap on sense saber qui era, desproveït de la seva vida però tanmateix viu, potser a punt de retrobar-se a si mateix d’un moment a l’altre. Van passar més setmanes i es va anar acostant el final de l’embaràs. Faltava menys d’un mes perquè acabés els comptes —cosa que volia dir que la criatura podia néixer en qualsevol moment—, i, de mica en mica, l’infant nonat va començar a acaparar-li tots els pensaments, com si a dintre seu ja no quedés lloc per Fanshawe. Aquestes eren les paraules que va fer servir per descriure la sensació: «com si a dintre seu ja no quedés lloc»; i llavors va afegir que això probablement significava que malgrat tot estava ofesa amb Fanshawe, ofesa per haver-la abandonat, encara que no fos culpa d’ell. Aquesta declaració em va semblar brutalment sincera. No havia sentit mai ningú que parlés així dels propis sentiments —tan cruament, tan indiferent a les hipocresies tradicionals—, i ara, mentre escric això, m’adono que aquell primer dia ja vaig començar a caure per un forat a terra, a precipitar-me cap a un lloc on no havia estat mai.

Un matí, va continuar explicant Sophie, es va despertar després d’una nit difícil i va veure clar que Fanshawe no tornaria. Era una veritat sobtada i absoluta, que ja mai més no es podria posar en qüestió. Llavors va plorar, i va continuar plorant durant una setmana, com si Fanshawe ja fos mort. Quan van parar les llàgrimes, però, es va adonar que no tenia cap retret per fer. Ja era molt que hagués pogut gaudir de Fanshawe durant uns quants anys, va pensar. Ara calia que pensés en la criatura, i res més no importava de debò. Sabia que això semblava molt transcendental, però el cas era que continuava tenint aquesta actitud davant la vida i, gràcies a aquesta actitud, podia continuar vivint.

Li vaig fer una sèrie de preguntes i me les va anar contestant totes amb calma i deliberació, com esforçant-se per no acolorir les respostes amb els seus propis sentiments. Com havien viscut, per exemple, i quina feina feia Fanshawe, i què li havia passat durant els anys que feia que no ens havíem vist. El nen va començar a fer la murga, i, sense introduir cap pausa en la conversa, Sophie es va obrir la brusa i li va donar mamar, primer un pit i després l’altre.

No estava segura de res del que havia passat abans del dia que es van conèixer. Sabia que Fanshawe havia deixat la carrera al cap de dos anys, que havia aconseguit una pròrroga militar i que havia acabat treballant un temps a no sé quin barco. Li semblava que era un petrolier, o potser un transportador. Després havia viscut uns quants anys a França, primer a París i després de vigilant en una finca del sud. A ella, però, tot això li resultava molt imprecís, perquè Fanshawe no havia parlat mai gaire del passat. Quan es van conèixer no feia més de vuit o deu mesos que havia tornat a Amèrica. Van literalment ensopegar: eren tots dos al portal d’una llibreria de Manhattan una tarda plujosa de dissabte, mirant a fora i esperant que parés de ploure. Allò va ser el començament, i, des d’aquell dia fins al dia que Fanshawe va desaparèixer, havien estat junts gairebé sense interrupció.

Va dir que Fanshawe no havia tingut mai cap feina estable, res que se’n pogués dir una feina de debò. Els diners no li deien gran cosa, i mirava de pensar-hi al menys possible. Els anys abans de conèixer Sophie havia fet tota mena de coses —aquella feina a la marina mercant, una altra en un magatzem, classes particulars, feines de redactor en editorials, de cambrer, de pintor de pisos, de camàlic en una empresa de mudances—, però totes eren temporals i, quan havia guanyat prou per anar tirant uns quants mesos, plegava. Quan ell i Sophie es van posar a viure junts, Fanshawe no treballava. Ella donava classes de música en una escola privada, i del seu sou en podien viure tots dos. Havien de vigilar, és clar, però sempre hi havia menjar a taula i cap dels dos no tenia cap queixa de res.

No la vaig interrompre. Veia clar que aquell catàleg no era més que el començament, una sèrie de detalls que convenia esbandir abans d’entrar en matèria. Fos el que fos el que Fanshawe havia fet amb la seva vida, tenia poca relació amb aquella llista de feines i feinetes. Ho vaig saber immediatament, amb anterioritat a qualsevol de les coses que va dir. Al capdavall no parlàvem pas de qualsevol. Es tractava de Fanshawe, i el passat no era pas tan remot que jo no pogués recordar qui era.

Sophie va somriure quan va veure que li duia avantatge, que ja sabia què venia a continuació. Em sembla que ja s’ho esperava, i això només confirmava aquella expectativa i esborrava qualsevol dubte que pogués haver tingut a l’hora de demanar-me que hi anés. Jo ho sabia sense que m’ho hagués de dir, i allò em donava dret a ser allà, escoltant el que tingués per dir-me.

—Va continuar escrivint —vaig dir—. Es va convertir en escriptor, oi?

Sophie va fer que sí amb el cap. Així era. O almenys en part. El que em desconcertava era no haver-ne sentit parlar mai. Si Fanshawe era escriptor, el més normal era que hagués vist el seu nom en un lloc o altre. Estar al cas d’aquestes coses era part de la meva feina, i semblava improbable que Fanshawe, precisament, m’hagués passat per alt. Vaig pensar que potser era que no havia pogut trobar qui volgués publicar la seva obra. Era l’única explicació que semblava lògica.

No, va dir Sophie, la cosa era més complicada. No havia intentat mai de publicar. Al principi, quan era molt jove, era massa tímid per enviar res a ningú i pensava que la seva obra no era prou bona. Però inclús més tard, quan ja havia agafat més confiança, va descobrir que s’estimava més continuar amagat. Li va dir que posar-se a buscar una editorial li ocuparia temps, i que, ben mirat, s’estimava molt més dedicar-lo a escriure. A Sophie li sabia greu aquesta indiferència, però, sempre que l’hi retreia, ell contestava amb un arronsament d’espatlles: no hi havia pressa, un dia o altre s’hi posaria.

Una o dues vegades, ella va arribar a pensar d’agafar-s’ho pel seu compte i enviar secretament un manuscrit a algun editor, però no ho va posar mai en pràctica. En un matrimoni hi havia normes que no es podien infringir, i, per obstinada que fos la seva actitud, ella no podia fer altra cosa que dir amén. Em va explicar que hi havia una gran quantitat d’obra, i que la posava frenètica de pensar que s’anava estant allà a l’armari, però Fanshawe es mereixia la seva lleialtat i ella feia els possibles per no dir res.

Un dia, tres o quatre mesos abans de desaparèixer, Fanshawe li va proposar un tracte. Li va donar paraula que en el termini d’un any hauria fet algun pas, i, per demostrar que ho deia de debò, li va dir que, si per alguna raó ell no complia la seva part, ella em fes arribar tots els manuscrits i els deixés a les meves mans. Va dir que jo era el custodi de tota la seva obra, i que estava a les meves mans de decidir què se n’havia de fer. Si jo creia que era digne de ser publicat, ell acataria la meva opinió. És més, va dir: si mentrestant li passava alguna cosa, ella m’havia de donar els manuscrits immediatament i deixar que jo fes tots els tràmits, amb el benentès que jo rebria el vint-i-cinc per cent de qualsevol guany monetari que l’obra pogués originar. Ara bé, si jo pensava que els seus escrits no eren dignes de ser publicats, aleshores havia de tornar els manuscrits a Sophie i ella els hauria de destruir, de la primera pàgina fins a l’última.

Aquests pronunciaments la feien espantar, va dir Sophie, i gairebé se’n va riure per aquell to tan solemne. Tota aquella escena no lligava amb el caràcter de Fanshawe, i ella va pensar si no tindria res a veure amb el fet que s’acabava de quedar embarassada. Potser la idea de ser pare li havia fet posar seny i responsabilitat; potser estava tan decidit a demostrar les seves bones intencions que havia exagerat les coses. Fos com fos, el cas és que ella es va alegrar que hagués canviat d’opinió. A mesura que avançava l’embaràs va començar inclús a somiar secretament en l’èxit de Fanshawe, esperant que ella podria deixar la feina i criar el seu fill sense estretors econòmiques. Tot havia sortit malament, és clar, i l’obra de Fanshawe aviat va ser oblidada, perduda enmig de l’atabalament que va provocar la seva desaparició. Més endavant, quan començaven a tornar les aigües a mare, ella s’havia resistit a portar a terme les seves instruccions, per por que allò pogués eliminar qualsevol possibilitat que li quedés de tornar-lo a veure. Però al final va cedir, sabent que s’havia de respectar la voluntat de Fanshawe. Per això m’havia escrit. Per això ara em trobava allà amb ella.

Jo, per part meva, no sabia com reaccionar. La proposició m’havia agafat desprevingut, i em vaig passar un o dos minuts lluitant amb aquella cosa enorme que m’acabaven d’encolomar. Que jo sabés, no hi havia res que pogués explicar per què Fanshawe m’havia triat a mi per aquesta feina. Feia més de deu anys que no l’havia vist, i gairebé em va estranyar que encara es recordés de qui era jo. Com es podia esperar que assumís una responsabilitat com aquesta, que m’erigís en jutge d’un home i declarés si la seva vida havia valgut la pena de ser viscuda? Sophie va intentar explicar-m’ho. Em va dir que, si bé Fanshawe i jo no havíem estat en contacte, ell sovint li havia parlat de mi, i, cada vegada que pronunciava el meu nom, em descrivia com el seu millor amic, l’únic amic de debò que mai havia tingut. També havia anat mirant de seguir la meva obra, i comprava sempre les revistes on apareixien els meus articles, i de vegades li llegia els articles en veu alta i tot. Admirava el que jo feia, em va dir Sophie; estava orgullós de mi, i deia que es veia venir que tard o d’hora faria alguna cosa important.

Tots aquests elogis em torbaven. Hi havia tal intensitat en la veu de Sophie que, en certa manera, em semblava com si fos Fanshawe qui parlava a través d’ella, dient-me totes aquestes coses amb els seus propis llavis. Reconec que em sentia afalagat, i sens dubte això era comprensible donades les circumstàncies. Es donava el cas que passava un mal moment, i la veritat és que jo no compartia aquesta elevada opinió de mi. Era cert que havia escrit una pila d’articles, però no ho considerava un motiu de celebració ni n’estava especialment orgullós. Per mi no era gran cosa més que feina rutinària. Havia començat amb grans esperances, pensant que arribaria a convertir-me en novel·lista, pensant que al final seria capaç d’escriure alguna cosa que commouria la gent i els canviaria la vida. Però va anar passant el temps, i de mica en mica vaig anar veient que allò no passaria. A dintre meu no hi havia cap llibre d’aquesta mena, i va arribar un moment que em vaig dir que havia de deixar córrer aquests somnis. Mal que mal, era més fàcil anar escrivint articles. Treballant de valent, enllestint un article i començant-ne de seguida un altre, més o menys em podria guanyar la vida; i, vulguis o no, veure el teu nom imprès gairebé constantment també fa gràcia. Entenia que les coses haurien pogut ser molt més depriments del que eren. Encara no havia fet els trenta i ja tenia una certa fama. Havia començat amb crítiques de poesia i de novel·la, i ara podia escriure sobre gairebé tot i fer-ho d’una manera creïble. Pel·lícules, obres de teatre, exposicions, concerts, llibres, partits de beisbol i tot: no havien de fer més que demanar-m’ho. El món em veia com un jove brillant, un crític que prometia, però en el meu interior jo em sentia vell, em sentia ja gastat. El que havia fet fins aleshores era, tot plegat, una mera fracció de res. Era com pols, i el vent més lleuger s’ho podria endur.

Per tant, els elogis de Fanshawe em provocaven sentiments contradictoris. D’una banda sabia que s’equivocava, però de l’altra (i aquí és on la cosa s’enterboleix) volia creure que tenia raó. Pensava: és possible que hagi estat massa dur amb mi mateix? I, una vegada vaig començar a pensar això, ja vaig estar perdut. Però, qui no aprofitaria l’oportunitat de redimir-se? Qui hi ha que sigui prou fort per rebutjar la possibilitat d’esperança? Em va començar a ballar pel cap que un dia jo podria ressuscitar davant dels meus propis ulls, i vaig sentir un rampell d’amistat per Fanshawe a través dels anys, a través de tot el silenci dels anys que ens havien mantingut separats.

Així és com va anar. Vaig sucumbir als afalacs d’un home que no hi era present, i en aquell moment de debilitat vaig dir que sí. Estaré encantat de llegir l’obra, vaig dir, i de fer tot el que pugui per ajudar. Això la va fer somriure —si era un somriure de felicitat o de decepció, no ho sabré mai—, i llavors es va aixecar del sofà i va portar la criatura a l’habitació del costat. Es va aturar davant d’un alt armari de roure, va enretirar la balda i va deixar la porta oberta de bat a bat. Miri, va dir. Hi havia els prestatges atapeïts de capses, carpetes, llibretes i dossiers; més coses de les que mai m’hagués pogut imaginar. Recordo que vaig riure, una mica violent, i que vaig fer una brometa insulsa. Llavors vam anar per feina: vam discutir la millor manera de treure els manuscrits del pis, i al final ens vam decidir per dues grans maletes. Ens hi vam estar quasi una hora, però al final ho vam poder encabir tot a dins. Era evident, vaig dir, que trigaria un cert temps a mirar-me tot el material. Sophie em va dir que no patís, i llavors es va disculpar per encolomar-me una feina així. Jo li vaig dir que me’n feia el càrrec, que ella no s’hauria pogut negar de cap manera a portar a terme el que Fanshawe li havia demanat. Era tot molt dramàtic i al mateix temps truculent, gairebé còmic. La bella Sophie, delicadament, va deixar el nen a terra, em va fer una gran abraçada d’agraïment i llavors em va fer un petó a la galta. Per un moment vaig pensar que es posaria a plorar, però aquell moment va passar i no hi va haver cap llàgrima. Llavors vaig arrossegar les dues maletes escales avall fins al carrer. Entre totes dues pesaven com un home.