2

L’endemà al matí, Quinn es va despertar més d’hora que no ho havia fet des de feia setmanes. Mentre es prenia el cafè, s’untava la torrada amb mantega i resseguia els resultats del beisbol al diari (els Mets havien tornat a perdre, dos a un per un error a la novena entrada), no s’imaginava acudint a la cita. Inclús el terme —la cita— li semblava estrany. No era pas ell qui estava citat: era Paul Auster. I no tenia ni idea de qui era aquella persona.

Però el cas és que, al cap d’una estona, va notar que estava fent una bona imitació d’un home que es prepara per sortir. Retirava de taula els plats de l’esmorzar, llençava el diari damunt del sofà, entrava al bany, es dutxava, s’afaitava, entrava al dormitori embolicat amb dues tovalloles, obria l’armari i agafava la roba per aquell dia. Va veure que es decidia per americana i corbata. No s’havia posat corbata des de l’enterrament de la dona i el fill, i no recordava ni si encara en conservava cap. Però allà la va trobar, penjada enmig d’aquell femer d’armari. Va descartar, en canvi, una camisa blanca per excessivament formal, i es va decidir per una cosa de quadros grisos i vermells que combinaria amb la corbata grisa. S’ho va posar com en un estat de trànsit.

Fins que no va tenir la mà al pom de la porta no va començar a sospitar el que feia. «Diria que surto», va pensar. «Però, si és que surto, on vaig, exactament?». Una hora més tard, quan baixava de l’autobús número 4 al carrer 70 cantonada Cinquena Avinguda, encara no s’havia contestat la pregunta. A un costat hi tenia el parc, verd sota el sol del matí, amb unes ombres fugisseres i esmolades; a l’altre hi havia el Frick Museum, blanc i auster, com si estigués abandonat als morts. Per un moment va pensar en el Soldat i noia que riu, de Vermeer, provant de recordar l’expressió de la noia, la posició exacta de les seves mans al voltant de la tassa, l’espatlla vermella de l’home sense cara. Va entreveure, mentalment, el mapa blau de la paret i el sol que entrava a raig per la finestra, tan semblant al sol que l’envoltava en aquells moments. Caminava. Travessava el carrer i es dirigia cap a l’est. A Madison Avenue va tombar a la dreta i va anar cap al sud fins a la cantonada següent, llavors va tombar a l’esquerra i va veure on es trobava. «Sembla que ja hi ets», va pensar. Es va quedar un moment aturat davant de l’edifici. De cop i volta va semblar que ja no tingués importància. Estava extraordinàriament tranquil, com si ja li hagués passat tot. Mentre obria la porta que li donava accés al vestíbul, es va donar un últim consell. «Si tot això passa de debò», es va dir, «ja cal que tinguis els ulls ben oberts».

Va ser una dona qui va obrir la porta del pis. Quinn, pel motiu que fos, no s’ho esperava, i això el va desorientar. Les coses ja començaven a anar massa de pressa. Sense deixar-li temps per absorbir la seva presència, per fer-se’n una descripció i formar-se’n una idea, la dona ja se li dirigia i l’obligava a contestar. De manera que des del primer moment ja havia començat a perdre terreny i a quedar-se en fals. Més endavant, quan tindria temps de reflexionar sobre aquests fets, seria capaç de refer peça per peça el seu primer contacte amb la dona. Però allò era obra de la memòria, i ell sabia que recordar coses tendia a subvertir les coses recordades. A conseqüència d’això, no estava mai segur de res.

La dona devia tenir uns trenta o trenta-cinc anys; estatura mitjana a tot estirar; malucs un pèl amples —o voluptuosos: tot depèn dels gustos—; cabells negres, ulls negres i, en aquells ulls, una mirada que era alhora reservada i vagament seductora. Duia un vestit negre i els llavis d’un carmí molt intens.

—El senyor Auster? —Un somriure de tempteig; una inclinació de cap interrogativa.

—Sí, senyora —va dir Quinn—: Paul Auster.

—Sóc Virginia Stillman —va començar ella—. La dona de Peter. Des de les vuit que l’està esperant.

—Havíem quedat a les deu —va dir Quinn, donant una mirada al rellotge. Eren les deu en punt.

—Està frenètic —va explicar la dona—. No l’havia vist mai així. No té espera.

Li va obrir la porta. Tant va ser passar el llindar i entrar en el pis com notar que el cervell se li quedava en blanc, com si l’hi desconnectessin de cop. Hauria volgut assimilar tots els detalls del que veia però, en aquells moments, aquella operació li va semblar fora del seu abast. El pis se li apareixia amenaçador, com una taca borrosa. Es va adonar que era un pis gran, potser de cinc o sis habitacions, i que estava luxosament decorat, amb nombrosos objectes d’art, cendrers de plata i, a les parets, unes pintures amb marcs molt treballats. Però això era tot. Res més que una impressió general, per molt que fos allà mirant aquelles coses amb els seus propis ulls.

Es va trobar assegut en un sofà, tot sol a la sala d’estar. Va recordar que la senyora Stillman li havia dit que s’esperés mentre anava a buscar el seu marit. No sabria dir quanta estona feia. Segur que no pas més d’un parell de minuts. Però, per la manera com entrava la claror per les finestres, semblava que fos gairebé migdia. El que no se li va acudir va ser mirar el rellotge. L’olor del perfum de Virginia Stillman planava al seu voltant, i se la va començar a imaginar sense roba. Llavors va imaginar-se què hauria pensat Max Work si hagués estat en el seu lloc. Va decidir encendre un cigarret. Va anar tirant el fum per la sala. Li agradava veure com li sortia a ratxes de la boca, es dispersava i adquiria una nova definició quan hi tocava la llum.

Darrere seu va sentir el soroll d’algú que entrava a la sala. Es va aixecar del sofà i es va girar, esperant veure la senyora Stillman. Però en comptes d’ella era un jove tot vestit de blanc i amb uns cabells d’un ros blanquinós, com els d’una criatura. Estranyament, la primera reacció de Quinn va ser pensar en el seu fill mort. Llavors, tan de sobte com s’havia presentat, aquell pensament va desaparèixer.

Peter Stillman va entrar a la sala i es va asseure en una butaca de vellut vermell, davant de Quinn. Anant cap a la butaca no va dir ni una paraula ni va advertir la seva presència. L’acció de desplaçar-se d’un lloc a l’altre semblava acaparar-li tota l’atenció, com si no pensar en el que feia l’hagués de reduir a la immobilitat. Quinn no havia vist mai ningú que es mogués d’aquella manera, i de seguida es va adonar que era la mateixa persona amb qui havia parlat per telèfon. El cos actuava exactament igual que ho havia fet la veu: com una màquina, a sotracs, alternant gestos lents i gestos ràpids, rígid però en canvi expressiu, com si l’operació quedés fora del seu control, sense correspondre’s ben bé amb la voluntat que hi havia al darrere. Li va semblar com si Stillman hagués passat molt de temps sense fer servir aquell cos i n’hagués hagut de tornar a aprendre totes les funcions, de tal manera que el fet de moure’s s’havia convertit en un procés conscient i cada moviment es desglossava en tots els submoviments que el componien, amb el resultat que s’havia perdut tota fluïdesa i tota espontaneïtat. Era com veure un titella que prova de caminar sense fils.

Peter Stillman era tot blancor. Camisa blanca, amb el coll obert; pantalons blancs, sabates blanques, mitjons blancs. Contra la pal·lidesa de la pell i la rossa fragilitat dels cabells, l’efecte era gairebé transparent, com si se li traslluïssin les venes blaves de sota la pell de la cara. Aquest blau era gairebé el mateix que el blau dels ulls: un blau lletós que semblava que es dissolgués en una barreja de cel i de núvols. Quinn no s’imaginava dirigint cap paraula a aquella persona. Era com si la presència de Stillman el comminés a guardar silenci.

Es va instal·lar lentament a la butaca i al final li va dirigir l’atenció. En trobar-se les mirades, va ser com si Stillman se li hagués tornat invisible. Quinn el veia assegut a la butaca davant seu, però al mateix temps li semblava com si no hi fos. Se li va acudir que potser era cec. Però no, allò no semblava pas possible. El jove se’l mirava, inclús l’estudiava, i, si bé el seu rostre no mostrava cap parpelleig de reconeixement, contenia almenys alguna cosa més que una mirada buida. Quinn no sabia què fer. Seia allà com un enze, aguantant la mirada de Stillman. Va passar molta estona.

—Res de preguntes, sisplau —va dir el jove, finalment—. Sí. No. Gràcies. —Va fer una pausa—. Sóc Peter Stillman. Dic això per pròpia voluntat. Sí. Aquest no és el meu nom autèntic. No. És clar que el cap no em va com m’hauria d’anar. Però no s’hi pot fer res. No. No res. No, no. Ara ja no.

»Vostè és aquí assegut, i pensa: qui és aquesta persona que parla amb mi? Què són aquestes paraules que li surten de la boca? Ja l’hi diré. O, si no, no: no l’hi diré. Sí i no. El cap no em va com m’hauria d’anar. Dic això per pròpia voluntat. Però ho provaré. Sí i no. Provaré d’explicar-l’hi, encara que el meu cap s’hi resisteixi. Gràcies.

»Em dic Peter Stillman. Pot ser que hagi sentit parlar de mi, però el més fàcil és que no. És igual. Aquest no és el meu nom autèntic. Del meu nom autèntic no me’n recordo. Perdó. Tampoc no serviria de res. Vull dir a hores d’ara.

»Això és el que en diuen enraonar. Em penso que és així, que en diuen. Quan les paraules surten, volen per l’aire, viuen un moment i es moren. Que estrany, oi? El que és jo, no tinc opinió. No i altra vegada no. Però vostè bé deu voler algunes paraules o altres. De paraules n’hi ha moltes. Molts milions, em penso. Potser només tres o quatre. Perdó. Però avui me’n surto prou bé. Força més bé que de costum. Si li puc donar les paraules que necessita, serà una gran victòria. Gràcies. Gràcies un milió de vegades.

»Fa molt de temps hi havia el meu pare i la meva mare. D’això no en recordo res. Ells diuen: la mare es va morir. Qui són ells no l’hi sé dir. Perdó. Però això és el que ells diuen.

»Adéu mare, doncs. Ha, ha. Això és el meu riure d’ara, el meu panxó de riure de per riure. Ha, ha, ha. El gran pare deia: tant és. Tant me fa, a mi. O sigui a ell. El gran pare de la gran musculatura i el pam pam pam. Ara res de preguntes, sisplau.

»Dic el que diuen ells perquè jo no sé res. Jo només sóc el pobre Peter Stillman, el noi que no recorda. Buà buà vulguis o no, liró. Perdó. Ells diuen, ells diuen. Però el pobre Peter, pobre nano, què diu? No res, no res. Ja no diu res.

»Hi havia això. Foscor. Molta foscor. Tan fosc com molta foscor. Ells diuen: això era l’habitació. Com si jo en pogués parlar. De la foscor, vull dir. Gràcies.

»Foscor, foscor. Diuen que durant nou anys. Ni una sola finestra. Pobre Peter Stillman. I el pam pam pam. Les piles de caca. Els llacs de pipí. Els desmais. Perdó. Despullat i mort de fred. Perdó. Ja no.

»Hi ha la foscor, doncs. Ja l’hi dic jo. En la foscor hi havia menjar, sí, farinetes en el quarto fosc i mut. Menjava amb les mans, ell. Perdó. Vull dir Peter. I, si jo sóc Peter, doncs millor. És a dir, pitjor. Perdó. Sóc Peter Stillman. Aquest no és el meu nom autèntic. Gràcies.

»Pobre Peter Stillman. Era un nano, ell. Tenia quatre paraules seves i amb prou feines. I llavors ni paraules ni ningú ni ni ni. I s’ha acabat.

»Perdoni’m, senyor Auster. Ja veig que el poso trist. Res de preguntes, sisplau. Em dic Peter Stillman. Aquest no és el meu nom autèntic. El meu nom autèntic és senyor Trist. I el seu quin és, senyor Auster? Potser vostè és l’autèntic senyor Trist, i jo no sóc ningú.

»Buà buà. Perdó. Això és el meu plorar i gemegar. Buà buà, nif nif. Què hi feia, Peter, en aquella habitació? No ho sap ningú. Hi ha qui diu que res. El que és jo, penso que Peter no pensava. Pinçava? Tensava? Cansava? Ha ha ha. Perdó. Tinc molta gràcia, segons com.

»Bimba clic grunagràs bolló. Clac clac bedrac. Su. Brogit botit flajolit mastegui. Ia ia ia. Perdó. Aquestes paraules només les entenc jo.

»Més endavant i més endavant i més endavant. Això diuen. Va durar massa perquè Peter no rebés del cap. Mai més. No, no, no. Diuen que algú em va trobar. Jo no ho recordo. No, jo no recordo què va passar quan van obrir la porta i va entrar la llum. No, no, no. Jo no en puc dir res, de tot això. Ja no.

»Durant molt de temps vaig portar ulleres fosques. Tenia dotze anys. O això diuen. Vivia en un hospital. De mica en mica em van anar ensenyant a ser Peter Stillman. Em van dir: tu ets Peter Stillman. Gràcies, vaig dir jo. Ia, ia, ia. Gràcies i gràcies. Vaig dir.

»Peter era una criatura. L’hi van haver d’ensenyar tot. Vull dir a caminar. A menjar. A fer pipí i caca al vàter. Allò no estava malament. No hi havia pam pam pam ni quan els mossegava. Més endavant, vaig deixar d’estripar-me la roba i tot.

»Peter era bon minyó. Però el que costava era ensenyar-li paraules. La boca no li funcionava bé. I, és clar, el cap no li anava com li hauria hagut d’anar. Ba ba ba, deia. I da da da. I ua ua ua. Perdó. Van seguir durant anys i anys. I ara li diuen: Peter, ja te’n pots anar, ja no podem fer res més per tu. Peter Stillman, ets una persona, deien. És bo de creure’s el que diuen els metges. Gràcies. Moltíssimes gràcies.

»Sóc Peter Stillman. Aquest no és el meu nom autèntic. El meu nom autèntic és Peter Rabbit. A l’hivern sóc el senyor White, a l’estiu sóc el senyor Green. Pensi’n el que vulgui, d’això. Ho dic per pròpia voluntat. Bimba clic grunagràs bolló. No digui que no és maco. Em passo el dia inventant paraules d’aquestes. No s’hi pot fer res. Em surten de la boca totes soles. No es poden traduir.

»Pregunti i pregunti. No serveix de res. Però jo l’hi diré. No vull que estigui trist, senyor Auster. Fa cara de bona persona. Em recorda un gemec o un daixò, no sé quina de les dues coses. I els seus ulls em miren. Sí, sí, jo els veig. Això està molt bé. Gràcies.

»És per això que l’hi explicaré. Res de preguntes, sisplau. Deu tenir curiositat per tots els altres. És a dir, pel pare. El terrible pare que li feia totes aquelles coses al pobret Peter. Estigui tranquil. El van dur en un lloc fosc. El van tancar i allà el van deixar. Ha ha ha. Perdó. Tinc molta gràcia, segons com.

»Tretze anys, van dir. Això potser és molt de temps. Però jo no en sé res, del temps. Cada dia sóc nou. Neixo al matí quan em desperto, em faig vell durant el dia i em moro a la nit quan m’adormo. No és culpa meva. Avui me’n surto prou bé. Me’n surto molt més bé que mai.

»El pare ha estat tretze anys fora. Ell també es diu Peter Stillman. Que estrany, oi, que dues persones es puguin dir igual? No sé si és el seu nom autèntic. Però no crec que ell sigui jo. Tots dos som Peter Stillman. Però Peter Stillman no és el meu nom autèntic. O sigui que, ben mirat, jo potser no sóc Peter Stillman.

»Tretze anys, dic. O ho diuen ells. Tant se val. Jo, del temps, no en sé res. Però el que em diuen és això. Demà és l’acabament de tretze anys. Mala cosa. Mala cosa, encara que ells diguin que no. Jo representa que no recordo res. Però, diguin el que diguin, de tant en tant recordo.

»Ell vindrà. És a dir, el pare vindrà. I em voldrà matar. Gràcies. Però jo no ho vull, això. No, no. Ara ja no. Ara Peter és viu. Sí. El cap no li va com li hauria d’anar, però almenys és viu. I ja és alguna cosa, no? Com t’ho diria. Ha ha ha.

»Ara, més que res, sóc poeta. Cada dia m’assec a l’habitació i escric un poema. M’invento totes les paraules jo, com quan vivia a les fosques. D’aquesta manera començo a recordar coses, perquè sembli que torno a estar a les fosques. Sóc l’únic que sap què volen dir les paraules. No es poden traduir. Aquests poemes em faran famós. L’encertaran de ple. Ia, ia, ia. Uns poemes preciosos. Tan preciosos que tot el món plorarà.

»Més endavant potser faré alguna altra cosa. Quan ja estigui de ser poeta. Tard o d’hora se m’acabaran les paraules, sap? Tothom hi té moltes paraules, a dins. I llavors on seré? Em sembla que després d’això m’agradaria ser bomber. I després metge. Tant és. L’última cosa que seré és funàmbul. Quan sigui molt gran i per fi hagi après a caminar com l’altra gent. Llavors ballaré sobre la corda fluixa, i la gent es quedarà molt parada. Inclús els nens petits. Això és el que m’agradaria. Ballar a la corda fluixa fins que em mori.

»Però és igual. Tant és. A mi tant m’és. Com pot veure, sóc un home ric. No cal que m’amoïni. No, no. Això rai. Com t’ho diria. El pare era ric, i el nen, Peter, es va quedar amb tots els seus diners després que el van haver tancat a les fosques. Ha ha ha. Perdoni que rigui. Tinc molta gràcia, segons com.

»Sóc l’últim dels Stillman. Era una gran família, o almenys això diuen. De les més antigues de Boston, per si fos cas que n’hagués sentit parlar. Jo sóc l’últim. No n’hi ha cap més. Jo sóc l’últim de tots, l’últim que queda. Val més així, penso. No sap gens de greu que ara tot s’hagi d’acabar. És bo que tothom sigui mort.

»El pare potser no era dolent, en el fons. Almenys això és el que dic ara. Tenia un senyor cap. Un cap tan gros com molt gros, que vol dir que hi cabien massa coses. Moltes idees, en aquell senyor cap. Però pobre Peter, oi? Més malament no ho podia tenir, el pobre Peter. Que no podia dir ni veure, ni pensar ni fer. Que no podia. No. Que no podia res.

»Jo no en sé res, de tot això. Ni hi entenc res. Qui m’explica aquestes coses és la meva dona. Diu que és important que ho sàpiga, encara que no ho entengui. Però jo no entenc ni això. Per poder saber, has d’entendre. O no? Però jo no sé res. Potser sóc Peter Stillman, potser no. El meu nom autèntic és Peter No-ningú. Gràcies. I vostè què en pensa, d’això?

»Li estava parlant del pare. És una història que està bé, encara que jo no l’entengui. L’hi puc explicar perquè em sé les paraules. I ja és alguna cosa, oi? Vull dir que em sàpiga les paraules. Sóc tan pagat de mi mateix, segons com. Perdó. Això és el que diu la meva dona. Diu que el pare parlava de Déu. A mi em fa gràcia, aquesta paraula. Déu: li treus l’accent i queda deu, que rima amb mèu que vol dir gat. I un gat i Déu no és que s’assemblin gaire, oi? El gat fa mèu, el gos fa bup. Mèu és paraula de gat, bup és paraula de gos. Jo les trobo precioses. Boniques i sinceres. Com les paraules que m’invento jo.

»Total, com anava dient. El pare parlava de Déu. Volia saber si Déu tenia un idioma. No em pregunti què vol dir, això. Només l’hi explico perquè em sé les paraules. El pare pensava que un nen que no veiés ningú arribaria a enraonar. Però quin nen hi havia? Ah. Ara ho comença a entendre. No calia comprar-lo, el nen. Peter sabia unes quantes paraules de la gent, és clar. Això no es podia evitar. Però el pare va pensar que potser les oblidaria. Al cap d’un temps. D’aquí ve tot aquell pam pam pam. Cada cop que Peter deia una paraula, el seu pare pam. Al final, Peter va aprendre a no dir res. Ia ia ia. Gràcies.

»Peter es va quedar les paraules a dintre. Tots aquells dies i mesos i anys. El nen allà tot sol a les fosques, i les paraules li sonaven al cap i li feien companyia. Per això la boca no li funciona bé. Pobre Peter. Buà buà. Això són les seves llàgrimes. El nen que no pot créixer mai.

»Ara Peter sap enraonar com la gent. Però encara té les altres paraules al cap. Són l’idioma de Déu, i no les sap ningú més. No es poden traduir. Per això Peter viu tan a la vora de Déu. Per això és un poeta famós.

»Ara sí que estic bé. Puc fer el que vulgui. Quan vulgui i on vulgui. Tinc dona i tot. Ja ho sap. Abans n’he parlat. Potser ja la coneix i tot. És guapa, oi? Es diu Virginia. Aquest no és el seu nom autèntic. Però és igual. A mi m’és igual.

»Sempre que l’hi demano, ella em porta una noia. Són putes. Els fico el cuc a dins i gemeguen. Jo què sé quantes n’han vingut. Ha ha. Pugen aquí i cardem. Dóna gust, cardar. Virginia els dóna cèntims i tothom content. Com t’ho diria. Ha ha.

»Pobra Virginia. A ella no li agrada, cardar. És a dir, amb mi. Potser carda amb algú altre. Qui sap? Jo d’això no en sé res. És igual. Però, si la tracta bé, potser el deixarà cardar amb ella. Jo me n’alegraria. Per vostè. Gràcies.

»Bé vaja, que hi ha moltes coses. Estic provant d’explicar-les-hi. Sé que el cap no em va com m’hauria d’anar. I és veritat, sí, i això ho dic per pròpia voluntat, que de vegades no faig més que cridar i cridar. Sense cap motiu. Com si hi hagués d’haver cap motiu. Però jo almenys no l’hi sé veure. Ni jo ni ningú. No. I llavors hi ha vegades que no dic res. Dies i dies seguits. Res de res de res. No recordo com es fa perquè em surtin les paraules de la boca. Llavors em costa moure’m. Ia ia. I de veure-m’hi i tot. Llavors és quan em converteixo en el senyor Trist.

»Estar a les fosques encara m’agrada. Almenys de tant en tant. Penso que em va bé. A les fosques parlo l’idioma de Déu i no em sent ningú. No s’enfadi, sisplau. No hi puc fer més.

»El més bo de tot és l’aire. Sí. I de mica en mica he après a viure a dins de l’aire. L’aire i la llum, sí, la llum també, la llum que ho il·lumina tot i ho posa davant dels meus ulls perquè els meus ulls ho vegin. Hi ha l’aire i la llum, i això és el millor de tot. Perdó. L’aire i la llum. Sí. Quan fa bo, m’agrada seure arran de la finestra oberta. De vegades miro enfora i observo les coses que hi ha a sota. El carrer i tota la gent, els gossos i els cotxes, els totxos de l’edifici de davant. I llavors hi ha les vegades que tanco els ulls i sec i prou, amb la brisa que em toca a la cara i amb la llum a dins de l’aire, tot al meu voltant i arran mateix dels ulls, i el món tot de color vermell, un vermell preciós en els meus ulls, amb el sol que ens il·lumina a mi i als ulls.

»És veritat que gairebé no surto. Per mi és molt dur, i no sempre sóc de fiar. De vegades crido. No se m’enfadi, sisplau. No hi puc fer més. Virginia diu que haig d’aprendre a comportar-me en públic. Però de vegades no me’n puc estar, i els crits em surten sols.

»Però anar al parc sí que m’agrada. Hi ha els arbres, i l’aire i la llum. Són coses bones, tot això, oi? Sí. De mica en mica vaig millorant per dins. M’ho noto. Ho diu el doctor Wyshnegradsky i tot. Sé que encara sóc el ninot que enraona. Això no es pot evitar. No, no. Ara ja no. Però de vegades penso que al final em faré gran i em tornaré de debò.

»De moment encara sóc Peter Stillman. Aquest no és el meu nom autèntic. Demà no sé qui seré. Cada dia és un dia nou i torno a néixer. Veig esperança pertot arreu, inclús a les fosques, i quan em mori potser em convertiré en Déu.

»Hi ha moltes més paraules per dir. Però em sembla que no les diré. No. No pas avui. Tinc la boca cansada, i em sembla que ha arribat l’hora d’anar-me’n. És clar que, del temps, jo no en sé res. Però és igual. A mi m’és igual. Moltes gràcies. Sé que vostè em salvarà la vida, senyor Auster. Me’n refio. La vida pot ser molt llarga, m’entén? Totes les altres coses són a l’habitació, amb la foscor, amb l’idioma de Déu, amb els crits. Aquí jo sóc de l’aire, sóc una cosa bonica perquè hi toqui la llum. Qui sap si se’n recordarà, d’això. Sóc Peter Stillman. Aquest no és el meu nom autèntic. Moltes gràcies.