Capítol dissetè

Per sort, em va resultar pràcticament impossible reaccionar amb més pànic del que ja mostrava (pel que feia al meu posat trasbalsat, ja que el meu rostre continuava ocult per l’espès vel negre).

A més, sortosament, l’atenció d’en Sherlock, com la del doctor Watson, l’acaparava per complet la noia lànguida, i molt possiblement sense vida, que estrenyia contra meu.

—Valga’m Déu! —Avançant amb grans camallades cap a mi, en Watson va agafar Lady Cecily com si bressolés una criatura. Gairebé corrents, se la va emportar cap a la biblioteca càlida i ben il·luminada.

Seguint el meu germà, vaig preguntar:

—Respira?

—Amb prou feines.

Era viva, doncs. En sentir-ho, tot d’una vaig notar que em rodava el cap, em sentia molt lleugera, com si estigués flotant, després de deslliurar-me d’aquell pes tan feixuc.

El doctor Watson va deixar la jove en un gran sofà de cuir i li va prendre el pols amb els dits sobre el canell.

—Té el pols dèbil. Brandi, Holmes!

El meu germà ja s’abalançava cap al decantador, donant-me l’esquena. La cambrera esperava a certa distància, tot aferrant-se al passamà de les escales com si s’hagués de desmaiar. En aquell moment jo hauria pogut fer mitja volta, travessar la porta i esmunyir-me en la foscor.

Era conscient que ho havia de fer. No tenia cap motiu per quedar-me. Lady Cecily estaria en bones mans.

I al mateix temps tenia tots els motius per marxar. El doctor Watson podia desviar la seva atenció cap a mi, o el seu amic podia fer el mateix; el meu germà em podia reconèixer. Encara més, Lady Cecily potser recuperaria el sentit en qualsevol moment i diria el meu nom, que jo li havia dit com una ximpleta.

Tot em deia que toqués el dos.

Tanmateix, com una papallona de la llum grotescament desproporcionada que es veu arrossegada cap a una espelma, havia seguit els altres a dins l’estança.

Al meu germà.

A la noia que havia volgut que fos la meva amiga.

I al paternal doctor Watson.

Agenollat al costat de la pacient, i després de treure-li el cordó del coll, en Watson va exclamar:

—Quina mena de bèstia voldria escanyar una captaire amb això? —I va cridar cap a l’entrada—: Rose, cridi la policia!

La Rose, em vaig imaginar, era la cambrera, que potser no se sentia prou sencera per fer el que li demanaven, o sí.

Ara, al costat d’en Watson amb el brandi, en Sherlock va observar:

—No és cap captaire. Mireu-li les dents. Tota la vida l’han atesa com cal.

Mentre li administrava el brandi, en Watson no va respondre immediatament.

—Fixeu-vos en la pell, en les faccions. La nostra convidada és una dama.

—Si és així, llavors què fa amb aquests…

El meu autoritari germà el va tallar.

—Aquí hi ha gat amagat. —Com un falcó, es va girar cap on era jo a la porta de la biblioteca, potser ni a tres metres de distància. Amb les celles enarcades i els ulls d’un gris metàl·lic clavats a sobre del meu mantó brut—. Això és sang?

Em figuro que, a causa del color negre de la roba plena de fang del carrer, i a la llum de gas, es feia difícil dir de què eren aquelles taques humides.

—Sang? —Alçant la vista per veure de què parlava en Sherlock, el doctor Watson també em va esguardar i de sobte es va aixecar bruscament—. Senyora, esteu ferida?

De fet sí que ho estava, tenia la cara magolada i adolorida a causa del cop de l’Alexander Finch. Però vaig remenar el cap per sota del vel per indicar que no.

Novament hauria pogut fugir, ho hauria d’haver fet, però una mena d’anhel perniciós em mantenia on era.

—Per què no parleu? —va preguntar el doctor Watson.

—La Germana dels Carrers és muda, he sentit dir —va explicar en Holmes al seu amic sense mirar-lo; la seva mirada continuava clavada damunt meu com si així em pogués travessar el vel.

—O potser està ferida i en xoc —va replicar l’altre—. I sí que sembla sang. Molta sang.

—Ens falten dades per arribar a cap conclusió —va apuntar en Holmes, i va començar a acostar-se per investigar.

Vaig desenfundar la daga.

El meu germà es va quedar clavat on era, potser a dos metres de mi. En aquell instant tot va semblar aturar-se mentre jo mostrava l’esmolada fulla acabada en punta. Fins i tot el tic-tac del rellotge semblava que s’havia aturat. Recordo el silenci total, l’abassegadora quietud.

La punta del punyal platejat estava tenyida de vermell.

El silenci es va allargar i tot d’una es va trencar. Va ser en Watson, amb la veu una mica tensa.

—Em penso que la sang no és seva, Holmes.

—M’agradaria molt saber de qui és —va mussitar el gran detectiu. Llavors va allargar les mans cap a mi en un gest pacífic però imperatiu, i va començar a protestar, o a engalipar-me—: Estimada Germana…

Estimada germana.

Aquelles paraules… em van afectar estranyament.

—No em tracteu amb condescendència! —Gairebé no vaig reconèixer la meva veu aristocràtica i distingida en esclatar, com si no m’hagués expressat mai, per sota del vel—. No em cal ajuda. En canvi, Lady Cecily —amb un gest de l’arma vaig indicar la noia encara inconscient al sofà—, la filla de Sir Eustace Alistair, necessita més assistència que la que jo li podria donar. —Tot i que era poc probable que en rebés mai (tractament per a l’alienació mental de la seva psique, per a la seva personalitat esquerrana secreta). Però si la policia venia de camí, no hi havia temps per a explicacions. I vaig prosseguir—: El bergant que l’escanyava…

El meu germà, amb la veu esquerdada i dèbil per la… la incredulitat, m’imagino… em va interrompre:

—Enola? —El rostre se li havia desencaixat, pàl·lid com un exquisit relleu de marbre.

—No digueu res. I escolteu. —No podíem perdre més temps amb melodrames; havia d’acabar el que estava dient—. Si us plau, pareu atenció al que us dic. L’estrangulador és l’Alexander Finch, un jove que va aconseguir fer amistat amb la dama i que des d’aleshores l’ha hipnotitzada i l’ha retinguda segrestada. Es disfressa de sindicalista que respon al nom de Cameron Shaw. Trobareu part de la seva disfressa al carrer, i probablement a ell l’enxampareu a la consulta d’algun metge o en algun hospital, amb ferides del meu punyal.

Només podia esperar que el doctor Watson hagués entès bona part de tot això, perquè era evident que el meu germà no. Va respondre pràcticament igual que abans:

—Enola?

Després d’haver fet tot el que podia en favor de la justícia, vaig entendrir força el to.

—Estimat germà, si us plau, no patiu per mi. El dia que vaig agafar el meu llibret d’anagrames del vostre escriptori, vau trobar per casualitat un mocador meu en el qual hi havia embolicat un tros de ceba?

Vejam, el volia convèncer que els plors havien estat pura comèdia. Per tranquil·litzar-lo.

Però no semblava comprendre res del que li deia. Només es va inclinar cap a mi, amb les seves faccions d’alabastre vibrant d’emoció amb prou feines continguda.

—Enola, has de ser raonable. No pots continuar fent ximpleries, sola, sense tutela, díscola!

El doctor Watson, estupefacte, semblava a punt de dir alguna cosa (com si temés haver de fer-ho), però un moviment i un gemec de Lady Cecily van reclamar la seva atenció.

Es recuperaria. Amb el cor en un puny, vaig renunciar a tota esperança d’amistat amb ella; m’havia de conformar sabent que ara estava fora de perill.

I confiar que finalment trobaria la llibertat.

Com jo.

—Sherlock —vaig dir al meu germà impacientment i en veu baixa—, me’n surto prou bé sola, gràcies.

—M’estàs dient que estàs perfectament?

—Això mateix. Tot i que —vaig observar— una mica preocupada per la nostra mare, ja que encara no he rebut cap resposta seva al meu missatge més recent.

—Digue’m on és, doncs, i la trobaré!

Ah! Al capdavall tampoc no ho sabia tot, ell!

I vaig replicar:

—No és això el que ella voldria, sigui quin sigui el seu tràngol.

—I tu, Enola? Insisteixes a seguir el seu obstinat exemple? Acabareu prenent mal totes dues!

—Estimat Sherlock —li vaig dir gairebé amb tendresa, tot i que encara empunyant la daga, disposada a impedir que se m’acostés—, el mal més gran que podria prendre seria perdre la meva llibertat, ser forçada a dur una vida convencional d’obligacions domèstiques i matrimonials.

—No pot ser que diguis això. El deure de tota dona decent és ocupar el lloc que li pertoca a la societat. —Va avançar cap a mi.

El vaig aturar brandant l’arma.

—No us apropeu més, us aviso. —En realitat no hauria estat capaç de fer-li cap mal, però em coneixia tan poc que es va detenir.

—No em puc creure res del que dius, germana del meu cor —va replicar—. Deixa’m que et vegi la cara.

Era ben poc, el que demanava, però no ho podia consentir; el doctor Watson em reconeixeria com l’Ivy Meshle.

—No. —Just aleshores em vaig adonar que era un truc per desviar la meva atenció de l’arma; cal fer servir totes dues mans per aixecar-se el vel—. No us passeu de llest, germà. No ho faré pas. —Tot i això, el meu to continuava sent tendre; esperava que apreciés l’afecte amb què li parlava—. Ara me’n vaig. Si us plau, doneu records al nostre germà Mycroft…

Es va sentir molt d’enrenou rere meu. De seguida, abaixant el ganivet per amagar-lo entre els plecs del mantó, em vaig girar i vaig sortir corrents de la biblioteca just quan la cambrera i un agent de policia entraven precipitadament per la porta principal.

—Atureu-la! —va cridar el meu germà, però la cambrera, força trasbalsada, arrossegava l’agent cap on hi havia Lady Cecily estirada, i abans que en Sherlock pogués cridar de nou, jo havia travessat la porta com una exhalació per sortir al carrer—. Atureu-la! —La veu del meu germà ressonava en la nit com una sirena d’alarma. Vaig sentir que m’empaitaven, els passos pesats de l’agent de policia i els del meu germà més lleugers i llargs.

Com un animal encalçat, vaig saltar una barana de ferro i vaig aterrar a l’accés del celler reservat al servei. Fugint per salvar la vida (perdre la llibertat em mataria), vaig córrer per un carreró del darrere i tot seguit per una sèrie de coberts per a eines, tallers i corts de bestiar al darrere de les cases. Quan vaig parar dins d’unes cotxeres per recuperar l’alè i el seny, vaig sentir que el meu germà parlava amb l’agent, i llavors que aquest últim s’aturava en una cabina de la cantonada.

Vaja, quina meravella! En poca estona tindria tots els policies de Londres al darrere.

—Porti’m una llanterna —demanava a algú la veu autoritària del meu germà—. No pot haver anat gaire lluny.

Vaig sortir corrents per l’altra punta de la cotxera sense aturar-me més, a cegues, amb tot de pensaments frenètics i desesperats ballant-me pel cap: en Sherlock Holmes escorcollaria fins a l’última cavallerissa, estable i racó de les quadres, mentre la policia patrullava els carrers; no tenia on amagar-me.

El mantó, la cogulla, el vel i l’hàbit negres… em marcaven ara i per sempre; me n’havia de desempallegar.

Però, i llavors què? Correria cap a casa amb la roba interior de franel·la vermella?

Per canviar el meu aspecte i esquivar qui em perseguia, necessitava un refugi.

Ara bé, on podia anar, si tothom s’havia girat en contra meu?

A més, tota dona havia d’estar a la mercè d’algun home.

Com que jo havia optat per no acceptar la sort d’altres noies… seria sempre així? Fugir, amagar-me, escapolir-me, disfressar-me? L’Enola, sempre sola?

No em vaig entretenir tractant de respondre aquesta pregunta. En canvi, em vaig obligar a rumiar què podia fer en aquell moment, ja que havia fet cap a un carrer més ample, i tot just el travessava ràpidament, quan em va semblar reconèixer-lo com si ja hi hagués estat abans…

Baker Street.

És clar.

Com si els peus tinguessin més senderi que el cap, havia anat a parar a l’últim lloc on el meu germà em buscaria.

Amb l’energia que dona una nova esperança, vaig sortir disparada cap al número 221 i seguidament cap a la part posterior de la casa. Al petit pati del darrere, com ja m’havia fixat en l’anterior visita, hi havia un únic arbre de l’agraïda i nuosa espècie coneguda com a «plàtan londinenc». Em vaig enfilar pel seu magnífic tronc sense cap dificultat, i després tan sols em va caldre un fàcil equilibrisme per saltar a la teulada del porxo de la cuina.

Ningú, tan d’hora. Mentre seia panteixant, dos agents de policia van passar per la vorera a banda i banda de Baker Street, l’un cridant a l’altre:

—Una noia amb roba de monja, diu el sergent.

—Amb un ganivet, m’han dit, una guillada —va contestar l’altre—. Difícil de creure, però, segons diuen, perillosa.

—Histèrica —va apuntar el primer amb fums de setciències—. Un mal comú del bell sexe.

Em vaig preguntar si era així com em veia en Sherlock. Com una guillada. Una histèrica.

Sí, probablement era així.

Després de treure’m les botes per no fer tant de soroll, vaig caminar per la teulada fins a la finestra que calculava que devia donar a la cambra del meu germà. Vaig intentar obrir-la amb compte i va cedir suaument; com esperava, no estava tancada amb balda. Al cap i a la fi, el meu germà encara era fill de la meva mare i li agradava dormir de manera saludable, deixant entrar l’aire fresc a la nit.

Després d’esmunyir-me a l’interior i de tancar la finestra darrere meu, ja planejava com cercar al seu armari alguna cosa que posar-me (sabia que tenia moltes disfresses). De vegades fins i tot s’havia fet passar per una dona gran. Una faldilla, un xal i un barret d’algun tipus serien tot el que em caldria.

A continuació esperaria i descansaria fins que sentís obrir-se la porta de la planta baixa, abans de tornar a esquitllar-me a fora de la mateixa manera com havia entrat.

Sabia prou que no m’havia de disfressar mai més de Germana de la Caritat.

Em preguntava si encara seria segur disfressar-me d’Ivy Meshle. Potser no. En Holmes i en Watson segurament parlarien dels esdeveniments de la nit, i aquest últim li confessaria la seva visita al «doctor Ragostin».

Se’m va acudir si tornaria a veure Lady Cecily algun dia.

Probablement no.

L’única manera de no córrer perill i continuar lliure era… era el que deia el meu nom. Enola. Alone.

Mentre afegia carbó a la llar de foc del 221 de Baker Street, vaig percebre tot el dolor d’aquesta idea, però també una mica de consol: tant si el meu germà Sherlock ho sabia com si no, i tant si li agradava com si no, m’estava oferint tota la protecció que la família podia brindar. Perquè m’estava donant refugi.